La causa no és bona, però els resultats donen ales a l'esperança. La causa no és bona perquè és l'increment de l'atur. Tanmateix, els resultats donen ales a l'esperança perquè mostren pistes interessants per a la gestió de la mobilitat. Als Estats Units, s'ha estudiat la relació entre desplaçaments i congestió a les principals zones urbanes.

Ens ho presenta un treball conjunt de la National Oceanic and Atmospheric Administration (NOAA) i del Cooperative Institute for Research in Environmental Sciences (CIRES): a la regió mediterrània cada vegada plou menys a l'hivern. L'estudi abasta els registres des del 1902 fins al 2010 i conclou que els dotze hiverns més secs s'han produït, tots ells, en els últims vint anys. De fet, hi ha un brusc increment de la sequedat a partir del decenni de 1970. Aquesta tendència és especialment preocupant perquè són els mesos freds els que aporten la major part de l'aigua –en forma de pluja o neu– que s'aprofita al llarg de l'any.

Set-cents milions de persones basen la seva dieta en la tapioca. Tanmateix, és una planta amb baix contingut proteic i, amb la manca d’altres complements que pateixen a moltes regions del planeta, un de cada quatre infants d’aquest règim alimentari desenvolupa una malaltia crònica per deficiència de proteïnes. A més, la planta conté alguns glucòsids amb cianur; en les varietats més amargants, els seus nivells poden ser un inconvenient addicional.

L’American Association for the Advancement of Science fa una trobada anual. La d’enguany, que va tenir lloc la setmana passada a Washington, va dedicar una sessió a respondre aquesta pregunta: 2050: ¿hi haurà peix al mar? Una de les principals aportacions la va fer Villy Christensen, professor del Centre de Pesqueries de la University of British Columbia. Era el resultat d’analitzar gairebé 70.000 dades de 200 ecosistemes marins recollides entre el 1880 i el 2007.

Fa trenta anys que s’observa que, als amfibis, els passa alguna cosa que no és normal. La biodiversitat pateix arreu, però en aquest grup de vertebrats ho fa amb una intensitat excessiva. Més del 70% d’espècies conegudes perden població. No se’n sap ben bé la causa. Dit d’una altra manera, es creu que no deu haver-hi una causa única sinó la combinació fatal de les alteracions del clima, de malalties infeccioses, d’intoxicacions...

L’Agrupación de Bodegas Centenarias y Tradicionales de Rioja ha manifestat, mitjançant un comunicat, la seva oposició a l’estesa d’una línia elèctrica d’alta tensió que ha de travessar la Rioja Alta. Entre els arguments que s’hi fan servir per a justificar la seva posició, figuren expressions com “impacte ambiental”, “dany paisatgístic”, “amenaça a l’enoturisme”...

Desconec el projecte i, justament per això, opino. Quedi clar, doncs, que no qüestiono la posició d’aquesta entitat ni poso en dubte que sigui encertada. De fet, aprofito la meva ignorància sobre el seu cas per a fer una reflexió general.

L’estiu passat vaig haver de fer un trajecte de quaranta-cinc minuts en un tren de rodalies sense aire condicionat. Un ambient ben poc saludable! De fet, unes senyores grans van haver de baixar al cap d’un parell d’estacions –tenien temps i preferiren, santament, esperar el següent.

Fa anys –no tants, perquè jo ho recordo– els trens es ventilaven obrint les finestres i deixant córrer l’aire. Més endavant, van instal·lar la refrigeració. Fou un pas endavant, aplaudit per gairebé tothom –exceptuo, esclar, fredolics i fredoliques. Posteriorment i com que hi havia gent que obria igualment les finestres i això descompensava el sistema, es va decidir suprimir-les. Ara, els combois, quan estan en marxa, són unes capses tancades, inobribles si no és per causa major. En conseqüència, quan falla l’aire condicionat, es transformen automàticament en una sauna insofrible.

El dissenyador industrial Karim Rashid –nascut a Egipte i format al Canadà i a Itàlia– ha creat peces tan admirades que avui ja es troben al MOMA de Nova York o al Centre Pompidou de París. I encara no ha arribat als cinquanta! Més enllà, però, de la seva brillant creativitat tècnica, m’interessa el seu pensament sobre el disseny. En destacaré tres idees.

Avui es juga a València la final de la Copa del Rei. Fa cinc anys, va tenir lloc la final de la Copa de la Football Association anglesa al Millennium Stadium de Cardiff. En aquella ocasió, un grup d’investigadors va aprofitar per a observar-la i calcular l’emprenta ecològica dels 73.000 espectadors que van assistir-hi. El resultat fou 3.051 hectàrees. Per als no versats en ciències ambientals, aclareixo que l’empremta ecològica d’un grup humà que fa una determinada activitat equival a la quantitat de terra que seria necessària per a produir tot allò que aquest grup consumeix i per a gestionar els residus que produeix durant l’esmentada activitat.

Que General Motors s’ofereixi en safata a l’administració nord-americana i al principal sindicat de treballadors és una notícia impactant. Una de les grans corporacions privades arriba a la conclusió que la seva supervivència depèn de tenir nous amos, uns amos que no són els clàssics inversors capitalistes sinó tot el contrari. Tots els sismògrafs de l’economia de mercat han mostrat signes d’un terratrèmol, que podria canviar la fesomia del paisatge conegut.

Minnesota és l’estat nord-americà amb més intoxicacions alimentàries. Aquesta afirmació pot desprendre’s de l’estadística de casos enregistrats. Tanmateix, quan s’abandonen les xifres i s’aprofundeix una mica més, s’arriba pràcticament a la conclusió contrària. Si Minnesota té uns resultats molt més alts és perquè disposa d’un bon sistema d’inspecció sanitària, que investiga totes les denúncies i sap identificar les malalties causades per la ingestió d’aliments en mal estat. I les seves alertes sobre partides contaminades o adulterades són seguides pels estats veïns, que es beneficien directament de la seva major diligència.

Només són 320, però ja són 320. Em refereixo als habitants de Newtok, a Alaska, que han hagut de reconstruir el seu poble a uns 15 km d’on era: el desglaç de l’Àrtic ha fet créixer tant el cabal del riu que els seus habitatges han quedat en una zona condemnada a negar-se. Newtok enceta la llista de les relocalitzacions obligades a aquell estat nord-americà. Tan sols l’enceta: de seguida s’hi han afegit Shishmaref i Kivalina –mil persones més. I més en vindran.

En el comentari anterior parlava de l’adjectiu. Avui ho faré del substantiu. De fet, l’expressió comunicació sostenible vaig treure-la de Diana Verde, fundadora de la consultora Clownfish, que s’ha especialitzat a incorporar els valors ambientals al màrqueting.

Verde defineix la comunicació sostenible com l’exercici d’augmentar el valor emocional d’una marca al mateix temps que es retallen els recursos físics utilitzats per a crear la comunicació necessària. En definitiva, es tracta de procurar assolir els objectius d’una bona comunicació –augmentar el valor emocional del producte per al potencial client– amb un exercici simultani d’ecoeficiència –triar aquells mitjans publicitaris que tinguin la màxima repercussió amb el menor consum de recursos.

Continua la moda d’afegir sostenible a qualsevol substantiu. Acabo de llegir, per exemple, un text sobre comunicació sostenible. Ja sé que es fa amb bona intenció, amb el propòsit d’indicar el compromís d’adequar aquell àmbit als principis de sostenibilitat. Tanmateix, considero que és un error. Sobretot, un error conceptual.

Tothom sap que la principal feblesa de les energies renovables discontínues, com l’eòlica o la solar, és que poden produir molta electricitat quan ningú no la necessita i, en canvi, poden estar ocioses quan la demanda és elevada. Aquesta variabilitat –lògica, en dependre de fenòmens naturals variables– fa que alguns crítics sostinguin que no es pot basar un sòlid model energètic en unes fonts tan poc fiables.