No aplaudiré el cop d’estat que ha fet l’exèrcit d’Hondures, encara que sigui amb la connivència de totes les institucions del país. No justifico sinó que condemno que s’hagi derrocat i expulsat el president elegit democràticament. Que intentés carregar-se la Constitució per a perpetuar-se en el poder i posar Hondures sota les directrius bolivarianes de Chávez no és excusa suficient per a haver-lo deposat d’aquesta manera. Ni tampoc deu ser bo que el congrés de diputats l’hagi destituït per unanimitat a posteriori ni perdonable que l’hagi succeït qui preveu la Constitució i que es mantinguin les eleccions presidencials en la data prevista (gener 2010).

Aviso per evitar errònies interpretacions: estic convençut que Guardiola té extraordinàries virtuts. Les tenia com a jugador i les té com a entrenador. La campanya d’enguany ha estat conduïda amb habilitat i intel·ligència. En el terreny esportiu i en el terreny relacional. De tot plegat, l’única cosa que em causa un sentiment a mig camí entre la incomoditat i la hilaritat és la proliferació d’articles sobre l’estil Guardiola, sobretot aquells que superen l’àmbit del futbol i volen aprofitar-lo per a explicar com s’hauria de gestionar una empresa o fer rutllar un país.

El dissenyador industrial Karim Rashid –nascut a Egipte i format al Canadà i a Itàlia– ha creat peces tan admirades que avui ja es troben al MOMA de Nova York o al Centre Pompidou de París. I encara no ha arribat als cinquanta! Més enllà, però, de la seva brillant creativitat tècnica, m’interessa el seu pensament sobre el disseny. En destacaré tres idees.

Cristine Russell repassava al Columbia Journalism Review del passat 7 de maig el tractament informatiu que s’està donant a la grip porcina. Per a evitar malentesos, deixa clar de bon començament que, en la cobertura d’una crisi, s’ha de saber distingir entre la informació fiable i l’especulativa. Partint d’aquesta premissa, conclou que la majoria de mitjans nord-americans –la seva anàlisi es limita a aquell país– no ha fet prou bé la seva feina, és a dir, ha donat molt més pes a la segona que a la primera.

Avui es juga a València la final de la Copa del Rei. Fa cinc anys, va tenir lloc la final de la Copa de la Football Association anglesa al Millennium Stadium de Cardiff. En aquella ocasió, un grup d’investigadors va aprofitar per a observar-la i calcular l’emprenta ecològica dels 73.000 espectadors que van assistir-hi. El resultat fou 3.051 hectàrees. Per als no versats en ciències ambientals, aclareixo que l’empremta ecològica d’un grup humà que fa una determinada activitat equival a la quantitat de terra que seria necessària per a produir tot allò que aquest grup consumeix i per a gestionar els residus que produeix durant l’esmentada activitat.

Ara que sembla ressuscitar el traspàs d’alguns serveis que RENFE presta a Catalunya, també revifa el debat sobre com designar-los: rodalia o rodalies? Mentre que els lingüistes ens asseguren que la forma genuïnament catalana ha de ser rodalia, la gent –per imitació del castellà cercanías– en diu rodalies.

Si ara sortís algú i digués que s’espera que la grip porcina provoqui 250.000 morts, ens agafaria el pànic. De fet, en alguns llocs, ja comença a haver-hi comportaments dominats per la por al contagi (estimulada per l’alarmisme de la cobertura mediàtica i el protagonisme irresponsable de primeres figures polítiques). Imaginem-nos, doncs, què passaria si ens anunciessin aquesta mortaldat.

Que General Motors s’ofereixi en safata a l’administració nord-americana i al principal sindicat de treballadors és una notícia impactant. Una de les grans corporacions privades arriba a la conclusió que la seva supervivència depèn de tenir nous amos, uns amos que no són els clàssics inversors capitalistes sinó tot el contrari. Tots els sismògrafs de l’economia de mercat han mostrat signes d’un terratrèmol, que podria canviar la fesomia del paisatge conegut.

Minnesota és l’estat nord-americà amb més intoxicacions alimentàries. Aquesta afirmació pot desprendre’s de l’estadística de casos enregistrats. Tanmateix, quan s’abandonen les xifres i s’aprofundeix una mica més, s’arriba pràcticament a la conclusió contrària. Si Minnesota té uns resultats molt més alts és perquè disposa d’un bon sistema d’inspecció sanitària, que investiga totes les denúncies i sap identificar les malalties causades per la ingestió d’aliments en mal estat. I les seves alertes sobre partides contaminades o adulterades són seguides pels estats veïns, que es beneficien directament de la seva major diligència.

Només són 320, però ja són 320. Em refereixo als habitants de Newtok, a Alaska, que han hagut de reconstruir el seu poble a uns 15 km d’on era: el desglaç de l’Àrtic ha fet créixer tant el cabal del riu que els seus habitatges han quedat en una zona condemnada a negar-se. Newtok enceta la llista de les relocalitzacions obligades a aquell estat nord-americà. Tan sols l’enceta: de seguida s’hi han afegit Shishmaref i Kivalina –mil persones més. I més en vindran.

Avui, l’Institut d’Estudis Catalans lliura el seu Premi Medi Ambient a l’Albert Vilalta, el primer Conseller de Medi Ambient de la Generalitat de Catalunya. En Vilalta és una de les poques persones que, al nostre país, són realment mereixedores d’una distinció d’aquesta categoria, pel seu compromís i, sobretot, per la seva tasca a favor del medi ambient.

En el comentari anterior parlava de l’adjectiu. Avui ho faré del substantiu. De fet, l’expressió comunicació sostenible vaig treure-la de Diana Verde, fundadora de la consultora Clownfish, que s’ha especialitzat a incorporar els valors ambientals al màrqueting.

Verde defineix la comunicació sostenible com l’exercici d’augmentar el valor emocional d’una marca al mateix temps que es retallen els recursos físics utilitzats per a crear la comunicació necessària. En definitiva, es tracta de procurar assolir els objectius d’una bona comunicació –augmentar el valor emocional del producte per al potencial client– amb un exercici simultani d’ecoeficiència –triar aquells mitjans publicitaris que tinguin la màxima repercussió amb el menor consum de recursos.

Continua la moda d’afegir sostenible a qualsevol substantiu. Acabo de llegir, per exemple, un text sobre comunicació sostenible. Ja sé que es fa amb bona intenció, amb el propòsit d’indicar el compromís d’adequar aquell àmbit als principis de sostenibilitat. Tanmateix, considero que és un error. Sobretot, un error conceptual.

Fa uns dies vaig rebre un correu electrònic que em regalava una citació de Thomas Jefferson, president dels Estats Units entre 1801 i 1809. És un extracte d’una carta que va enviar el 1802 a Albert Gallatin, Secretari del Tresor: “Penso que les entitats bancàries són més perilloses per a les nostres llibertats que tots els exèrcits preparats per al combat. Si el poble dels Estats Units permet un dia que els bancs privats controlin la seva moneda, els bancs privats i totes les entitats que floriran al seu voltant privaran els ciutadans d’allò que els pertany, primer amb la inflació i més endavant amb la recessió, fins que els seus fills es despertin, sense casa i sense sostre, damunt la terra que els seus pares conqueriren.”