rpala |
dimarts, 9 de febrer de 2010 | 10:58h
Fa uns anys, en una entrevista que vaig fer a Roig –grup que va impulsar en el seu dia el pletòric Bull, baixista d'Inadaptats– em va sorprendre una reflexió en què el músic m'explicava que costava molt trobar grups que fessin rock en català. Després de la meva lògica sorpresa –sobretot tenint en compte que se suposa que treballem en una revista que es dedica a entrevistar grups de rock en català–, en Bull reblava el clau: quan deia rock volia dir allò que feien bandes com Barón Rojo, Reincidentes, Boikot... Rock –o punk-rock– urbà, amb un perfil molt social, de barri. Les paraules d'en Bull em venien al cap escoltant el nou disc dels valencians Red Roja. [Més]
Van debutar el 2008 amb un disc lluminós i elegant, L’obligació de ser algú (Outstanding Records), que l'Enderrock va situar entre els millors de l’any. La Brigada marcaven perfil amb una col·lecció de cançons que els ubicaven de ple en el fèrtil panorama del nou pop català. El temps passa depressa i ja tocava que presentessin nou material. El segon disc es diu Les paraules justes (Outstanding Records, 2010). Ens retrobem amb un grup cada cop més ple de matisos, que ofereix una col·lecció de correctíssimes cançons com aquesta que ressona, "Tan valent", on sentim alguns dels trets més característics La Brigada: grans cançons per a matins de primavera i espais oberts, aquella trompeta encomanadissa, aquella harmònica desvergonyida de perfil folk... Maco! 
En un panorama plagat de referències com el del hip-hop, sovint costa destriar el gra de la solidesa i les bones maneres de la palla de la superficialitat i els clixés de fàcil reproducció. Marco Fonktana cal incloure’l en la primera d’aquestes dues categories, i si no us ho creieu, feu una escolta a aquest tema, "Pillando efecto", extret del seu primer disc en solitari, Al volverte hay un perro detrás (Clavoardiendo, 2009), que podeu descarregar directament del seu 
Ja fa més de tres anys que escric aquest bloc i m'adono que en tot aquest temps no he dedicat mai un apunt a El Triangle, publicació en la que vaig primer col·laborar i després treballar entre els anys 1999 i 2005. Suposo que el fet que la revista que encapçala aquest visionari anomenat Jaume Reixach celebrés ahir els seus vint anys d'història –en un marc tan incomparable, a més, com el Palau de la Música– és un motiu prou substancial perquè dediquem un entranyable i nostàlgic post a una publicació que, per mi i per a tants d'altres, ha estat tota una escola de periodisme i de vida. 
Treballar de periodista té coses bones i coses dolentes. La gent no s'ho creu, però normalment les coses dolentes superen amb escreix les coses bones. Però de tant en tant passa una cosa bona que equilibra la balança per uns quants dies. Un d'aquets moments de joia pot ser, per exemple, una llarga entrevista amb un tio il·lustrat què demostra tenir més dits de front que els que habitualment demostren tenir molts músics (això dels 'dos dits de front', perquè ningú s'ofengui, podem aplicar-ho també als polítics, els esportistes, els periodistes, etc). Parlem de David Carabén, cantant i compositor de Mishima. Ahir vam veure'ns perquè ens expliqués com ha fet el seu nou disc, Ordre i aventura, que apareixerà, si tot va bé, el proper mes de març. 
Ens ha costat 'déu i ajuda' –que dirien aquells– però finalment hem convertit l'Enderrock del mes de febrer en un autèntic festí del modernisme aborigen. Ubicant a la portada el senyor Òscar Dalmau en la seva faceta de Dj Phil Musical, consagrem un número sencer de la revista a revisitar el pop català oblidat dels anys seixanta, allò que en pla col·loquial uns quants hem batejat com a "modernisme aborigen". A més a més, aquest especial inclou un CD elaborat conjuntament amb el segell Picap que du per títol Pop ie-ié català. Hi recuperem onze bandes absolutament oblidades que, en la més fosca nit franquista i contra tot pronòstic, van sentar les bases de la nostra música pop. Hi ressona, per exemple, aquest "Wooly Bully" de The Bonds, un tema molt popular compost originàriament pel texà Domingo Samudio, líder de Sam the Sham & The Pharaohs l'any 1965. 
Divendres serà un moment amb un punt de tristesa per a tots aquells que entenem que la música és quelcom indestriable a cert compromís de transformació social. Un dels grups pioners del rock de combat català, Ràbia Positia, han decidit posar punt i final a la seva trajectòria. Després d'una intensa gira de comiat, el grup realtizarà el seu últim concert jugant a casa: el divendres 5 de febrer a les Cotxeres de Sants. Aquesta serà, doncs, l’última oportunitat per veure en directe el grup de punk-rock i hardcore encapçalat pel cantant David Vázquez. La banda del barri de Sants va anunciar el seu adéu dels escenaris el passat mes d’octubre, després d’haver publicat el vinil Una cançoneta i mo n’anem (La Ràbia Records, 2009). Han realitzat una gira de comiat que va començar el 23 d’octubre al País Valencià i que els ha dut a tocar arreu dels Països Catalans i també a Madrid. 
Ahir va ser un dia bastant gremial. Per la tarda vam assistir a una de les sessions que organitza la Fundació ESCACC sota el títol '10 en Comunicació' i que ahir versava sobre 'Com fer arribar la innovació al periodisme'. Al vespre, Nit de les Revistes, el festí que organitza anualment l'Associació de Publicacions Periòdiques en Català (APPEC) i que serveix per presentar L'Anuari de l'Espai Català de la Comunicació, que enguany també està bastant centrat en el tema de la reconversió i en el rol que haurà de jugar el periodista en les noves plataformes multimèdia integrades: és una mica el que vol representar la il·lustració que il·lumina aquest apunt, extreta de la portada de l'Anuari d'enguany. A les jornades d'ESCACC parlava un senyor de nom Juan Señor, soci d'una cosa que es diu 
Avui és llarg i va de coincidències i del rotllo aquest dels 'six degrees of separation'. Tot va començar amb un correu electrònic del camarada Manel Ros, amb qui coincidim a les files de la Directa. Un paio molt maco, per cert, d'aquells que a la Guerra Civil hauriem pogut trobar costat per costat amb Orwell o Nin. Deia així: 
Després de la festa de presentació de l'Expressió Directa el passat divendres amb els amfetamínics Surfing Sirles, el proper divendres 29 de gener arribar un dels plats forts del cicle de concerts organizat pel setmanari DIRECTA i la Farinera del Clot: una nit dedicada a l'esclat del nou pop independent amb un triple concert protagonitzat per Le Petit Ramon i Ix!. El concert de Plouen Catximbes, previst al cartell inicial, s'ha hagut de suspendre per l'accident laboral d'un dels membres del grup. Le Petit Ramon presentarà les cançons del seu nou disc, Acusticus Replica (BankRobber, 2009). I Ix! presentaran algunes de les cançons del seu imminent nou disc, L'ingenu és lliure (Gat Records, 2010), de les quals han avançat el primer senzill, aquest "No estiguis trista" que aquí ressona, a través d'iCat FM. A més, la cosa acabarà amb un duel de Djs Propaganda vs BankRobber que promet moments d'alta volada en més d'un sentit. 
