Vaig aprendre aquesta cançó un estiu a El Salvador. Me la va ensenyar un exguerriller del FMLN, el Frente, l'Osvaldo. Tenia 32 anys, tot i que haver-se passat dels 18 als 22 anys al "monte" devia cascar molt. Estava apunt d'acabar dret i en feia 10 de la fi de la guerra, i sempre explicava històries i debats al voltant de la guerrilla i el procés de pau, i si hagués sigut possible guanyar la guerra militarment o no. L'Osvaldo, ja molt aprop d'acabar la guerra, en una de les darreres ofensives, es va arribar a passejar pels carrers de San Salvador, per després haver de tornar al "cerro". També m'han vingut a la memòria històries de la comunitat de Sant José de las Flores, a Chalatenango, formada per famílies d'exgurrillers del FMLN, experiència comunitària molt bona.
Avui, després de conèixer la victòria electoral del Frente no m'he pogut estar de tornar a escoltar i cantar el "Sombrero Azul" d'Alí Primera. En el vídeo en un concert del 1983 a la Manàgua sandinista.
La lletra:
El pueblo salvadoreño tiene el cielo por sombrero tan alta es su dignidad en la búsqueda del tiempo en que florezca la tierra por los que han ido cayendo y que venga la alegría a lavar el sufrimiento
Dale que la marcha es lenta pero sigue siendo marcha dale que empujando al sol se acerca la madrugada dale que la lucha tuya es pura como una muchacha cuando se entrega al amor con el alma liberada
Dale salvadoreño, dale que no hay pájaro pequeño, dale que después de alzar el vuelo, dale se dentenga en su volar (bis)
Al verde que yo le canto es el color de tus maizales no al verde de las boinas de matanzas tropicales las que fueron al Vietnam a quemar los arrozales y andan por estas tierras como andar por sus corrales dale salvadoreño...
Hermano salvadoreño viva tu sombrero azul dale que tu limpia sangre germinará sobre el mar y será una enorme rosa de amor por la humanidad hermano salvadoreño viva tu sombrero azul
Tendrán que llenar al mundo con masacres de Sumpul para quitarte las ganas del amor que tienes tú
L’etern retorn de la dialèctica mercat/estat en la crisi global del 2008 Si al llarg del segle XX, la identitat ha viscut tensionada entre el mercat i l’estat, el plet entre aquests darrers ha patit una forta sotragada a partir de la profunda crisis econòmica global iniciada l’any 2008. Després de 2 dècades de triomf del mercat lliure i crisis dels estats i la política la correlació de forces s’ha capgirat. A hores d’ara encara no tenim prou perspectiva ni elements per saber com afectarà aquesta nova correlació de forces entre el mercat i l’estat a les identitats. Aquesta és la primera gran crisis sistèmica del capitalisme en l’era de la globalització. Algunes veus parlen de la necessitat de refundar el capitalisme, amb la paradoxa d’encarregar el lideratge d’aquest pa als mateixos que l’han generat s. És la imatge de la cimera del G-20 a Washington amb l'FMI i el Banc Mundial: sembla allò de que “cal que tot canvi perquè tot resti igual”. Aquesta és la mítica frase de la novel·la “Il Gatopardo” de Tomasi de Lampedusa (1957) que li diu Alain Delon, que fa de jove Tancredi Falconeri, a Burt Lancaster en el paper de Príncep don Fabrizio en la versió portada al cine per Luchino Visconti. A les darreres manifestacions d’estudiants de Barcelona, de la tardor del 2008, hi havia una pancarta dels estudiants d’enginyeria informàtica que deia “Si el sistema es col·lapse, reinicia el sistema”. El perill de fer un “reset” al sistema és que ens et torni a reaparèixer l’antipàtic i infaust Windows de Microsoft, com a símbol del domini intangible del capitalisme actual. L’ofensiva contra la greu crisi ha d’incloure canvis de fons. Així va passar en la crisis del “crack del 29”, que va fer aparèixer l’estat del benestar. Ara bé, assumint com a principal proposta, que d’aquesta crisis n’hauríem de sortir amb el retorn de l’economia mixta, el debat no pot restar sols en el terreny del pes que ha de tenir l’estat, reproduint talment la vella controvèrsia entre mercat/estat o el paper de la política davant l’economia com s’ha fet al llarg del segle XX. Aquesta batalla ja l’hem guanyada: després del galopant neoliberalisme salvatge del canvi de mil·lenni en Bush, els de la “tercera via” britànica i el Sarkozy són favorables a nacionalitzar bancs, regular l’economia i fer de la inversió pública motor econòmic. Si aquests, abanderats del conservadorisme, diuen això es que podem anar molt més enllà en el pes, paper i força de l’estat i la política pública. El que cal qüestionar permanentment no és l’estat i les seves mides, caient en un parany dialèctic de la tensió permanent entre mercat/estat; el que cal refundar i qüestionar a fons és el mercat -i les empreses- i repensar-ne el seu paper i rol social, en la creació i redistribució de la riquesa, més enllà dels tòtems neoliberals i de la competitivitat a ultrança de la darrera dècada. No podem ressorgir de la crisis sols amb més keynianisme, com a mitjans del segle XX. Keynes, sí. Però cal també anar més enllà de repetir les receptes modernes, per inventar-nos de nou, no sols l’estat, sinó sobretot les empreses i el mercat. Al final del segle XX va canviar de fons el paper dels estats. Alguns han parlat sense manies de la crisis de l’estat-nació o del propi concepte de sobirania en l’era global. La crisis global, però ha vingut provocada no sols per l’emancipació de l’economia de l’ètica i la política, sinó pel que ja sabíem de fa molts anys: el mercat sols no funciona. Potser cal començar a plantejar i qüestionar-se seriosament el propi “mercat”, talment com ho fem de manera permanent amb els estats. Cal canviar el marc del pensament: no es tracta sols de debatre sobre l’estat, com voldrien les forces conservadores, sinó canviar de guió i sobretot qüestionar el mercat i els conceptes d’empreses. Sense manies, segurament l’avançar en formes de cogestió i participació dels treballadors i treballadores és tan important i vital en l’empresa com la seva sacralitzada competitivitat. Això, la crisi, no sabem com acaba, pinten bastos. Cal, però, ser imaginatius, sense por, valents. Calen polítics valents, perquè les coses canviïn de veritat i no restem ancorats en l’”etern retorn” que ja ens explicava “Il gatopardo”.
He passat uns dies a Al Hoceima, al Rif, convidat pels companys i companyes de l'Espace Syndical Democratique (ESD) d'aquesta ciutat.
Al Hoceima és una ciutat referent amaziga i segons ells mateixos capital sentimental del Rif, car a pocs quilòmetres hi va néixer Abd-al-Krim al Khattabi, cabdill de la revolta contra les tropes espanyoles durant la Guerra del Rif del 1921 al 1927, i just allí al mateix poble on va nèixer (Ajdir) hi va instal·lar la seu central de l'efímera República del Rif.
L'Espace Syndical Democratique (ESD)ha estat una gran descoberta. Són una escissió de l'any 2002 de la central sindical CDT, crítics amb el centralisme d'aquesta i els seus principals elements unificadors són, per una banda, el discurs de reivindicació i defensa del Rif i de la identitat amazigh davant l'abandonament històric que ha patit des de Rabat, i per l'altra, la crítica a la politització partidista que ha patit el sindicalisme marroquí en els darrers anys. L'ESD té una bona implantació sindical en molts sectors, (ensenyament, administració, la banca... però també en l'hostaleria, la pesca, els taxis -els grans i els petits- i en la única fàbrica del municipi, de productes làctics).
El viatge tenia un element sindical important per la UGT d'Osona: el col·lectiu més important de les persones nouvingudes els darrers anys a la comarca d'Osona -el 92% de les persones d'origen marroquí d'Osona- són rifenys i amazighs. Avui es pot dir que la tercera llengua de Vic i Manlleu és la llengua amazigh. (Així mateix, el coordinador general de l'ESD en Mohamed Yamin, té germans a Vic i des de la seva comunitat tenen projectes de cooperació amb el Consell comarcal d'Osona).
De fet una de les coses que m'han sorprès de la visita és el gran coneixement de Catalunya que es té en el Rif. Coneixement perquè gairebé tothom hi té un parent, els ha visitat alguna vegada, i sobretot perquè Catalunya hi és un referent per la qüestió lingüística, identitària i política (i futbolísitca!).
És així com la conferència i la taula en que hem van convidar a participar portava per títol "Sindicalisme i identitat en la mundialització". Us n'ofereixo un extracte amb algunes fotos en aquest vídeo:
Així mateix també va ser molt celebrada la presentació de la Revista Mà, mensual gratuït que dirigeixo, car és una publicació que conté un resum de cada notícia en diverses llengües inclós l'amazigh, a part de l'àrab.
Us penjo també una entrevista (Vídeo) amb en Mohamed Yamin, coordinador de l'Espace Syndical Democratique d'Al Hoceima:
D'un viatge sempre en treus moltes vivències i coneixements: l'impactant pas pel pas fronterer entre Melilla i Nador -surrealista i inimaginable!!! geopolítica de la misèria nord-sud en estat pur-, xerrades, amistats. Al Hoceima és una ciutat postcolonial, molt oberta al mar, amb molt peix per tot arreu. Amb forces rètols de comerços bilingües àrab-amazigh, amb samarretes de joves i altres elements força visibles (adhesius, banderes...) de reivindicació amazigha. La seu de l'ESD la presideix tant a l'entrada com en la sala de reunions uns retrats de l'Abd-el-Krim!!! (a la foto de dalt a la porta de la seu del sindicat)
Ho explicava de meravella la cançó del Raimon: "al meu país, la pluja no sap ploure". Algunes idees que penso ens poden ajudar a fer un bon debat sobre l'aigua:
1) La nostra pluja, el nostre règim pluviòmetric, els nostres rius, el nostre clima són mediterranis, són així: poca pluja i mal caiguda. Vet aquí la idea central del que m'agradaria exposar: el nostre creixement, econòmic, urbanístic, poblacional... no es pot fer pensant en estrassar hídricament, encara més, els rius. Perquè no poden donar més. (Aquests dies el 85% del caval del Ter va a Barcelona i contorns).
2) Tan si plou poc com si plou molt, tan avui com al 2003, tan si era idea del PP com d'uns altres, la idea dels trasvassaments és una mala idea. Sobretot perquè, hi torno, els creixements de l'àrea metropolitana barcelonina no es poden fer a les espatlles de "fotre" altres parts del territori (Ebre, Lleida, Ter), D'obrir el conflicte territorial i la seva cohesió.
3) Cal dir-ho clar: això s'ha fet molt malament: qui va preveure uns creixements, va donar les seves autoritzacions (l'ACA, la Generalitat...) sense tenir apunt les dessaladores? Estic a favor de que algú assumeixi responsabilitats per tan despropòsit. (Aquí sols va dimitir en Carod, i per una feta, cercar la pau i dialogar, ben digne)
Aquests dies ha plogut molt: i quan m'ho mirava, rera el parabrises, la finestra no podia deixar de pensar en en Baltasar i la seva canonada.
4) Si bé la interconnexió de xarxes per una situació d'emergència no es ben bé un trasvassament, sí portem aigua de l'Ebre a Barcelona, com podem justificar després que no en portem al País València o a Múrcia?
I pregunta final) Si al setembre del 2009 tindrem feta la dessaladora del Prat que, sembla, soluciona el problema hem de gastar 180 milions d'euros en fer una infraestructura que no és necessària? pagarem dos cops pel mateix?
Jo ho tinc molt clar, pel bé de la política, de la seva credibilitat, cal que algú assumeixi responsabilitats. Si això pasés en una empresa fotarien fora el gerent!
I mentrestant la pluja no voldrà anar a l'escola i continuarà dent com el país, una mica anàrquica.
Convé no repetir els errors i no caure en la trampa de tornar a confrontar la qüestió social amb la qüestió nacional, com si fossin coses diferents i es poguèssin menjar per separat.
Ja m'agradaria que Esquerra hagués prioritzat tant l'eix d'esquerres com diuen els reagrupats. Ho dic i ho sento com a sindicalista. Malauradament no és pas així, amics. Si Esquerra aspira a tenir l'hegemonia de l'esquerra del país, no pot anar cedint el discurs i l'espai de les polítiques i les lluites socials a les forces tradicionals de l'esquerra i continuar allunyada dels moviments socials emergents i del sindicalisme català majoritari.
És cert que s'han fet coses, algunes de significatives. Vull destacar la feina de l'Anna Simó i de l'actual conselleria d'Afers Socials amb la Llei de Serveis Socials, l'incansable Joan Tardà a Madrid amb temes laborals o a Cooperació, però la bandera de les reivindicacions laborals i socials a Catalunya no la porta Esquerra, de moment. Ni Esquerra té un discurs sobre el món laboral clar, ni el nou Govern impulsa un model de territori i infraestructures que trenqui amb les etapes franquistes i convergents, per situar exemples.
A més l'intent de tornar a separar i confrontar l'eix nacional i l'eix social és un error estratègic garrafal. Això és el que volen convergents i psoeistes. Un país dividit per aquests eixos. Tornar als anys 80, quan es reaprtien el país amb aquests criteris. El gran encert d'Esquerra ha estat trencar aquesta divisió unint qüestió social i qüestió nacional i definint un tercer espai, que es va consolidant i creixent.
Si a la qüestió nacional li treiem el seu contingut social el deixem pelat en els seus essencialismes i això sols ens pot portar a la derrota a no sumar ningú més al projecte independentista. Des de la radicalitat nacional absoluta, cal tenir clar que l'hem d'omplir el procés sobiranista de continguts socials i obrir-lo a molts sectors socials que a priori no s'hi identifiquen, encara.
Cal repensar l'estratègia d'"esquerra nacional" per adequar-la a cada moment concret, reforçar-la diria jo, en cap cas trencar amb els darrers 10 anys que han sigut els de l'esclat polític i social de l'independentisme.
Llegeixo que el Congrés Nord-Americà ha fet una condemna del genocidi armeni al final de l'Imperi Otomà on van matar gairebé 2 milions de persones entre el 1915 i el 1921.
Mentrestant penso en que entre el 1492 i el 1550 els espanyols van aconseguir reduir la població indígena americana de 50 milions que hi havia en arribar els conqueridors a menys d'1 milió, entre guerres i epidèmies. Segurament el genocidi més bèstia de la humanitat.
I encara hi ha qui diu que n'hem d'estar orgullosos. M'agradaria que el Parlament de Catalunya -i altres cambres- condemnés el genocidi espanyol d'Amèrica. Seria molt bo i pedagògic.
EL 12 D'OCTUBRE: NO HI HA RES A CELEBRAR!
ESTATS CARRONYES, BÈSTIES DE GUERRA LES VOSTRES FESTES SÓN CRIMINALS!
Hi ha dies i moments que ajuden a viure. Aquest que us explico n’és un. Estàvem a l’Iraq, al gener del 1999, amb una delegació d’ONGs, convidats pel règim d’en Sadam Hussein, intentant concretar projectes de cooperació (veure post i vídeo anterior).
Des del segon dia d’estada un company de periple, el Pepe López, un tiu amb gran criteri, m’anava insistint que ens havíem de treure de sobre aquells vigilants-guies amb bigoti del règim que ens seguien a tot arreu, fins i tot per mercats i restaurants dient que vetllaven per la nostra seguretat, abandonar la comitiva i programa de visites oficial, i anar un dia a veure la realitat social pel nostre compte. La idea consistia en intentar passar un dia amb una família d’una barriada popular de Bagdad, anar a comprar amb ells al mercat, conviure i xerrar.
Així ho vam fer, no sense un cert risc i ens va sortir de conya. Vam parlar amb un taxista que coneixíem de l’hotel, l’hi varem proposar la nostra pretensió, i a més que volíem que vingués amb nosaltres a fer d’intèrpret de l’àrab. Els detalls econòmics del negoci no us els explico, però per nosaltres no eren gaires dòlars, però per ell, el taxista, era un preu suposo prou interessant per jugar-se-la. És així com vam anar a parar a una família xiïta de Sadar City. Vaig aprendre moltes coses.
(AQUÍ VA EL VÍDEO AMB LES FOTOS –DE LA FAMÍLIA I ALGUNES ALTRES- I CONTINUA EL TEXT AMB MÉS DETALLS SOBRE EL FET I LA XERRADA AMB EN TARIQ AZIZ, QUE VAIG COMPROMETRE EN LA NOTA ANTERIOR)
Tots tenim el viatge de la nostra vida. L'any 1999 vaig tenir la sort de participar en una delegació d'ONGs a Bagdad, en l'Iraq d'en Sadam Hussein i el seu règim, durant els anys de bloqueig econòmic i també aeri del país.
Era la primera delegació d'occidentals després de 8 anys d'aïllament. L'orient àrab, la gran ciutat, el Tigris, la gent, l'empobriment per anys de guerra i bloqueig econòmic, un viatge i una situació que mai més serà possible. Dues setmanes sense comunicacions exteriors de cap mena, aïllats fora dels circuits del món i l'economia globals.
De fet al meu sindicat no acabaven de trobar voluntaris prou sonats pel viatge i m'ho van proposar a mi, que no m'ho vaig pensar ni cinc minuts. En aquella època només es podia entrar a l'Iraq convidats pel règim, però amb la gent que anàvem ja ens ho vam muntar, amb certes peripècies, per aconseguir tenir una visió més objectiva de la situació del país.
D'aquell viatge, de fet dels viatges en pots parlar durant hores i d'un així durant mesos, en vaig fer moltes diapositives, un audiovisual que vaig projectar en moltes entitats i pobles, i finalment, passats aquests anys, m'he decidit passar les diapos a digital -han perdut una mica de nitidesa- i n'he fet dos vídeos que he penjat al youtube.
El primer vídeo són imatges de la ciutat, dels mercats, hospitals, escoles, d'una entrevista amb el Tariq Aziz, en aquell moment vicepresident de l'Iraq, i antic ministre d'afers estrangers durant la primera Guerra del Golf. El segon vídeo que penjaré en un proper post consisteix amb les imatges d'una jornada sencera que varem conviure amb una família xiïta de Bagdad i d'altres fotos més personals.
En una frase podríem dir que el règim de Sadam Husseïn tenia tots els defectes -terror, control, manca de llibertats...- i les virtuts -educació, el paper de la dona, forta classe mitja... -d'una dictadura nacionalista àrab-socialista. Però el que és segur és que els "nostres" aliats d'Aràbia Saudita no són pas gaire millors.
D'aquell viatge també en me n'enduc el fet, entre temerari i heroic, d'haver-li preguntat, força acollonit per cert, a en Tariq Aziz, vicepresident de l'Iraq, sobre la situació del Poble Kurd. (En el proper post explicaré la resposta del Tariq Aziz i de la psicosis que em va agafar amb la policia del règim).
Les darreres eleccions municipals del 27 de maig han obert un important debat sobre l’estratègia i línia política de l’independentisme polític que representa Esquerra. Voldria fer-hi una breu aportació des del terreny estrictament de les idees.
En línia general Esquerra i l’independentisme han patit un retrocés electoral a l’àrea metropolitana de Barcelona i a les grans ciutats. Aquesta davallada no es compensa, ni de bon tros, l’aparició de les CUP en algunes localitats i fa contraure el cicle i les expectatives de creixement envers el que n’hem anomenat la “construcció d’una majoria social” per la sobirania i el progrés, nacional i d’esquerres.Aquest fet posaria suposadament en qüestió l’estratègia utilitzada per l’independentisme per créixer i obrir-se a nous sectors socials fins ara allunyats dels plantejaments nacionals, en la línia del que n’hem anomenat patriotisme social i canalitzat institucionalment mitjançant sobretot els pactes catalanistes i d’esquerres tan en els ajuntaments com en la Generalitat com a part d’aquesta estratègia.
Ara bé, si mirem el resultats electorals més a prop, el principal retrocés electoral d’Esquerra no es produeix en els barris populars on tradicionalment ens ha costat créixer, sinó sobretot en els nostres principals entorns electorals. És allà on Esquerra treu més vots habitualment (centres històrics, barri de Gràcia a Barcelona... per entendre’ns) on es pateix la reculada més important.
L’electorat, penso, no ens castiga tant pels pactes locals ni tan sols pel de la Generalitat. Fa un any més o menys, abans del referèndum de l’Estatut, Esquerra amb el Pacte de Tinell vigent, tenia unes grans perspectives de creixement (el baròmetre d’opinió Generalitat donava unes expectatives de 28 diputats). L’electorat ens castiga sobretot per la manca de claredat i desorientació de la línia política del partit aquest darrer any.
Fins ara Esquerra, des de finals dels anys 90, ha estat instal·lat en tres paradigmes polítics que de sobte, en les darreres conteses electorals, ens trontollen:
Hem de construir l’esquerra nacional
Hem de demostrar que podem governar
Hem d’obrir-nos a nous sectors socials fins ara no independentistes
Mirat així el plantejaments continuen sent totalment vàlids. L’error no està en l’estratègia, sinó en no haver-ho fet prou bé. El problema no és el pacte, no són els pactes, sinó els continguts dels pactes. El problema no és haver-nos equivocat d’estratègia, sinó i sobretot no haver-la tingut sempre clara i no haver-la sabut explicar amb claredat.
Estic convençut que, tard o d'hora, tothom podrà votar. Em sembla absolutament xocant i aberrant que a aquestes alçades de la pel·lícula haguem de tornar a reivindicar el dret a vot, el sufragi universal. El dret a vot no és un dret més, és el primer dret, com a persones.
L'Elisenda, aquest diumenge d'eleccions municipals va decidir cedir el seu vot al Tarik, que no podia votar, però està ben implicat a la seva ciutat i diu que vol ser català. Jo passava per allà i ho vaig filmar. Observeu bé el sistema: la papereta la tria en secret el Tarik i plegats amb l'Elisenda van a votar, i és l'Elisenda la qui dona, per imperatiu legal, finalment el vot.
Aquesta, cedir el vot, seria una bona iniciativa per a tots aquells que no han anat a votar pel motiu que sigui, hi ha molta gent que ho faria de gust però la legalitat els ho impedeix.
No hi ha ciutadans de primera ni de segona, tots som persones, i tots tenim, hem de tenir, els mateixos drets.
(Per cert: Fora feixistes i racistes de Vic i de tot arreu).
Això dels blocs, és cert que, masses voltes té un punt d'egolatria que s'ha de mesurar. Si hem permeteu l'excés però, penjo el vídeo amb el meu discurs, 9 minuts, no m'he passat massa, en la Festa d'Esquerra a Terrassa d'ahir diumenge 13 de maig, amb arrossada popular inclosa. Servidor l'hi agrada molt més el sindicalisme que la política, però si un dia et deixen el micro...
Amb els companys d'Esquerra de Terrassa vam organitzar i participar amb una parada a la Fira Modernista de Terrassa.
Aquesta fira és un aconteixement brutal de primavera a la ciutat, al més de maig, que amb unes quantes edicions ha desbordat cívicament, ocupant els carrers amb la participació de moltes entitats, comerços i actes culturals; i cada cop hi ha més gent que vestida d'època -de finals del XIX o d'inicis del segle XX- surt al carrer.
La parada d'Esquerra estava ben trobada: vàrem treure uan edició facsimil del diari l'Acció, exactament del dia 14 d'abril del 1935, i a dins hi havia una foto de la candidatura municipal actual. Va tenir molt èxit, i diria que sana enveja de la resta de partits. (La de la dreta de la foto és la meva mare, actual regidora de serveis socials de l'Ajuntament fin el proper 16 de juny que es constitueixen els nous, i el pare i filla del seu costat, som un servidor i l'Etna, la meva filla).
I és que la política necessita imaginació, i no sempre ha de ser avorrida.
Maleïdes les guerres. Aquest cap de setmana ha estat de reivindicació contra la Guerra de l'Iraq. Aquest poema anònim, del segle XIV o XV em sembla, cantant i musicat brutal i magistralment per l'Ovidi, ja ens ho anunciava fa molts anys, segles.
Ja se que no es pot abusar de les metàfores polítiques a Catalunya sense que a un l'hi diguin que "pujoleja" una mica, però ben agafades i sense confondre-les del tot amb la realitat no estan malament, són explicatives i pedagògiques. I ja ho deia en Pallach: política és pedagogia! Heus ací, doncs, la metàfora de la muntanya i la plana de l'independentisme:
Vam tardar molts anys en aconseguir fer sortir l'independentisme de la muntanya i baixar finalment a la plana; l'etapa de la muntanya va ser plena d'èpica i i rica en vivències, no ho nego, però finalment ens vam poder treure el passamuntanyes, i vam baixar a la plana i hi vam plantar el nostre campament al bell mig.
Vam aconseguir posar el campament molt a prop, en termes de guerrilla metafòrica, de la capital, però sense aconseguir-hi entrar del tot; en tot cas però vam plantar el campament bastant al mig, com el dijous, de tot plegat. Va ser aleshores quan vam establir negociacions amb els rostres pàl·lids i les tribus que ocupaven l'espai central de la plana, i vam fer-hi un pacte, s'hi van veure obligats, per participar en la gestió del domini del país.
Alguns opinen que després d'un temps cal trencar el pacte, deixar de fumar la pipa de la pau i tornar a la batalla, sabent d'entrada que no la guanyarem, encara som pocs (un14%). Amb tal fi, pensen que ens podem aliar amb l'altra tribu, els Ciux, però això ens allunyaria de la nostra gent, dels treballadors, que ens donen cada cop més suport i rostres pàl·lids muntarien un Zapateado, amb un amics seus de les tribus de ponent. I tenim el risc d'haver de tornar a la muntanya, que es el que volen els Ciux.
Alguns pensen que podem tornar als nostres campaments d'hivern a les muntanyes -cerdanes per ser més explícits- directament i esperar, atrinxerats, que arribin millors primaveres. I que això seria bo.
Mentrestant m'ho mirava i pensava: coi quines ganes de passar fred, que tenen aquests i quines ganes de deixar que els altres ocupin i maneguin la plana!
Potser hem de canviar el nostre campament de lloc, no ho nego, però perquè pugui créixer més, enfortir-nos, muntar Fort Apache, però a la muntanya s'hi ha d'anar de tornar sols a esquiar si hi ha neu o a l'estiu a fer cims. L'objectiu de la política és conquerir i mantenir la plana, no muntar repúbliques bananeres i "Reagrupar" guerrilles tropicals al bell mig del Pirineu.
I quan es pugui caldrà conquerir la capital i ocupar el Palau (però primer hi hem de tenir infiltrats i suports amplis). I tenir una majoria social que ens ho permeti.
El debat i joc de contradiccions al que hem assistit sobre si a
Catalunya erem postnacionals o prenacionals, iniciat en el discurs
d’investidura del president Montilla i contestat pel vicepresident
Carod, ens pot portar a un debat sobre el qual ja feia temps que em
feia cabals: com encaixava la modernitat i la postmodernitat en el
catalansime i en la nació catalana.
I tinc una resposta. Som post i prenacionals. Sí senyors, som les dues coses. En algunes qüestions, les identitàries per exemple, hem superat la modernitat dels segles XIX i XX i les seves anacròniques formes, i en altres, les polítiques, mai hi hem arribat. Intentaré explicar-me:
En
els termes del debat i discurs identitari podem dir que som
postnacionals. Les identitats nacionals modernes, la del segles XIX i XX
per entendre’ns i a grans trets, eren unes identitats nacionals
monològiques, homogènies, empaltades de passats romàntics i encara amb
un fort component essencialista, estàtiques i fins i tot jacobí. Avui,
en el món occidental, aquest model d’identitat nacional ha quedat
absolutament desbordat i superat per la pròpia realitat de les nacions.
Podem
dir però, que la identitat nacional catalana, justament per la nostra
pròpia singularitat, el fet de no tenir estat propi en la qual
recolzar-la i per la seva gran capacitat, ja des d’enllà el segle XX,
d’incloure la diversitat en el propi discurs nacional i en el
catalanisme, fins al punt de que n’esdevé un dels seus principals trets
identificatius, mai ha estat una identitat nacional moderna molt
clàssica; des de fa molts anys ja ho som de postnacionals,
identitàriament, nosaltres, no és pas res de nou, molt abans fins i tot que altres identitats nacionals
dels voltants. Alguns d’aquests, com el nacionalisme espanyol per
exemple, es troben molt més encallats en els seus obsolets i anacrònics
models identitaris penjats d’un ganxo del segle XIX.
En canvi si traslladem el debat als termes i terrenys de la política
som prenacionals: en la modernitat política les nacions
es caracteritzaven per construir “estats-nació”. Des d’algun àmbit
se’ns ha volgut fer creure que la superació de la modernitat consistia
en la superació dels “estats-nació” clàssics i de l’era de la
“modernitat”. Ja fa temps que vam descobrir que això amagava una
trampa; no és cert que en aquests temps “postmoderns” i “post” tot que
ens ha tocat viure els estats hagin caigut en desús i estiguin menystinguts i acorralats. Es troben sobretot qüestionats per la globalització
econòmica i les seves dinàmiques per una banda i embolicats en un
procés de descentralització més o menys fort i de la lògica de la
subsidiarietat per l’altra, però a pinzellada forta i en el terreny polític
les lògiques nacionals -polítiques i socials i econòmiques també- continuen lligades als estats.
En el debat identitari Catalunya va superar ràpid i amb èxit l’etapa
moderna i estem ben preparats per afrontar els temps “post” actuals;
ara bé no es clar que en terreny polític es pugui fer el salt –i
permeteu-me la filosofada- de l’etapa prenacional (premoderna) a la
postnacional (postmoderna) sense haver passat i trepitjat la modernitat, que
vol dir tenir un estat propi. Perquè tampoc és cert que ser
“postnacionals” vulgui dir no tenir estat. Ans el contrari. Per jugar
nacionalment en els terrenys de la globalització, necessitem “estat”.
No serà l’estat-nació modern clàssic dels segles XIX i XX, potser
millor, ens estalviarem segons quines coses i excessos estatalistes, arrelats en la bona tradició antiautoritària i llibertària dels treballadors catalans nosaltres. Però ens cal un
estat. Tan postnacional i postmodern com vulgueu, però estat propi. En això encara som prenacionals.
Vaig aprendre aquesta cançó un estiu a El Salvador. Me la va ensenyar un exguerriller del FMLN, el Frente, l'Osvaldo. Tenia 32 anys, tot i que haver-se passat dels 18 als 22 anys al "monte" devia cascar molt. Estava apunt d'acabar dret i en feia 10 de la fi de la guerra, i sempre explicava històries i debats al voltant de la guerrilla i el procés de pau, i si hagués sigut possible guanyar la guerra militarment o no. L'Osvaldo, ja molt aprop d'acabar la guerra, en una de les darreres ofensives, es va arribar a passejar pels carrers de San Salvador, per després haver de tornar al "cerro". També m'han vingut a la memòria històries de la comunitat de Sant José de las Flores, a Chalatenango, formada per famílies d'exgurrillers del FMLN, experiència comunitària molt bona.
He passat uns dies a 
Ho explicava de meravella la cançó del Raimon: "al meu país, la pluja no sap ploure". Algunes idees que penso ens poden ajudar a fer un bon debat sobre l'aigua:
Llegeixo que el Congrés Nord-Americà ha fet una condemna del genocidi armeni al final de l'Imperi Otomà on van matar gairebé 2 milions de persones entre el 1915 i el 1921.
Hi ha dies i moments que ajuden a viure. Aquest que us explico n’és un. Estàvem a l’Iraq, al gener del 1999, amb una delegació d’ONGs, convidats pel règim d’en Sadam Hussein, intentant concretar projectes de cooperació (
Tots tenim el viatge de la nostra vida. L'any 1999 vaig tenir la sort de participar en una delegació d'ONGs a 
Amb els companys d'Esquerra de Terrassa vam organitzar i participar amb una parada a la 
Ja se que no es pot abusar de les metàfores polítiques a Catalunya sense que a un l'hi diguin que "pujoleja" una mica, però ben agafades i sense confondre-les del tot amb la realitat no estan malament, són explicatives i pedagògiques. I ja ho deia en Pallach: 
El debat i joc de contradiccions al que hem assistit sobre si a
Catalunya erem 
