Aquest més de gener ha sortit publicat el llibre "Vic, de l'opulència a la crisi", del periodista vigatà Miquel Macià, editor del grup "Nació Digital" i el portal "Osona.com", entre altres, i autor ja fa 10 anys d'un altre comentat llibre sobre Vic amb el títol "La Catalunya catalana" i encara més enrera de l"Entre el desencís i la Boira", sobre la transició i els primers anys de la democràcia a Osona.
En el llibre recent, l'autor fa una crònica acida i desacomplexada de la societat vigatana i els seus entrellats, entrevistant a 10 persones, l'alcalde, a 3 capellans, al principal intel·lectual verdaguerià, a persones de pes del vigatanisme. Quan a l'estiu em va trucar per dir que em volia fer una de les entrevistes pel seu llibre no vaig pensar la força i transcendència del fet.
Amb els meus amics i amigues de Vic, sovint em fan mofa quan els hi dic que jo també soc de Vic. És on passo més hores, on compro els llibres -i saludo al Quico a La Tralla-, vaig al mercat, tinc amics, conec els restaurants, els racons, molta gent... i és on hi estic més implicat socialment i personal. Em diuen: "Tu no ets d'aquí, com a molt una mica del Lluçanès..." Els hi he regalat un llibre del Macià a cadascun d'ells amb dedicatòria: "Digueu que no soc de Vic, ara". Amb els anys he aprés a viure amb aquestes superposicions identitàries, m'estimo i molt, el Vallès i Terrassa, tinc casa al Lluçanès, però m'agrada la meva vida a Vic i a Osona. Fa pocs dies veient la pel·lícula "Bienvenidos al Norte" hi sortia la frase "aquí es plora dues vegades, quan un hi arriba i quan un en marxa". A Vic, hi diuen que "hi costa molt entrar, però encara en costa més sortir". Que ningú es faci pagues d'aquests paraules, que si els meus companys i companyes de sindicat ho volen, penso continuar molt temps per aquí.
El llibre d'en Macià encara m'ha pujat de to l'autoestima, -que fer de sindicalista de trinxera quotidiana és força dur- si em permeteu la sinceritat, perquè m'ha fet adonar que des del sindicat, conec coses significatives del meu entorn, que faig una feina interessant, valorada, amb algunes errades, però en general ben feta. La força també de la feina silent. I a més em deixa molt bé. Potser no m'acaba de convèncer el títol que m'ha posat a l'entrevista, "El nivell de l'empresariat d'Osona, avança bé" (cal saber d'on venen) però si el següent paràgraf:
"Poch ha estudiat història a la UAB, i se li nota en com escriu i les referències que cita. Quan arriba a Osona no coneix la comarca i per tant s'asseu al despatx de Secretari general de la Plaça d'Osona en una posició precària. Segurament, Pepe Àlvarez va ser ben conscient d'aquesta jugada, de portar a Vic un home que, en principi, havia de ser inaccessible pels poders locals, tan els polítics com els empresarials.
La força del personatge, que es mou en una laberíntica barreja de duresa política i humanitat de cantina, amb els referents històrics de l'obrerisme català ben posats al cap -ressenyem que ha fet mitings en record del Noi del Sucre a la Via pública de Barcelona- la força del personatge, dèiem, tomba els pronòstics i es consolida en el lloc fins a esdevenir un nom de referència en l'ecosistema vigatà". (Macià: 154) Que fort!!!!Us ben asseguro que no li he pagat res, ni el cafè al Macià. Finalment, alguns amics em dèiem dimecres: "tiu, que surts a La Vanguàrdia, en un article d'opinió". Els responia: "no pot ser, deu ser a l'Avui o al Punt, jo no tinc cap conegut que escrigui a la Vanguàrdia". Era l'osonenc Toni Coromina parlant del llibre del Macià, en cito el darrer paràgraf (i el podeu llegir sencer clicant a "llegir la resta de l'article" més avall):
"Además de un profundo análisis de todos los ámbitos sociales, el libro
incluye una docena de entrevistas con algunos personajes tan diversos
como inquietantes, de diversos ámbitos, desde empresarios de las nuevas
tecnologías hasta sacerdotes tradicionalistas, pasando por el alcalde
de Vic, Vila d´Abadal, o el líder de la UGT comarcal, Cesc Poch."
(Toni Coromina: LVG,11 de febrer 2009).
No ser si soc dels diversos o dels inquietants, inquiet potser sí. Però estar citat entre l'alcalde Vila d'Abadal i els capellans tradicionalistes, és el màxim on pot arribar el meu ego de vigatà!! això sí, d'un vigatanisme d'esquerres.
Ahir van inaugurar al Centre Cultural de la Caixa Terrassa, en aquesta ciutat, l'exposició "Diàleg escultòric a tres bandes" amb escultures de Cèsar Cabanes, Ferran Bach-Esteve, i Miquel Ros. Aquest darrer és el meu avi, nascut a Instinción a Almeria l'any 1901 i mort a Terrassa l'any 1962, l'any de les riuades com recorda la crònica familiar i que evidentment no vaig poder conèixer.
Als tres escultors els uneix l'espai, la ciutat de Terrassa i el seu ambient artístic al mig del segle XX. El fet que tots tres siguin nascuts fora de la ciutat, però hi són fortament arrelats, la vinculació a l'Escola d'arts i oficis de Terrassa, i també als Amics de les Arts, important entitat cultural de la ciutat. Els tres autors volten escultòricament els cànons clàssics del noucentisme.
Com bé va dir la comissaria de l'exposició Anna Fernández, és una escultura, la d'aquests autors, que fa molta ciutat i un recorregut per la memòria cívica. Tots tres tenen escultures amb presència al paisatge urbà i als seus edificis i espais. La presència d'escultures a la ciutat crea civilitat, memòria històrica, referents col·lectius. En concret del meu avi, Miquel Ros, en puc citar uns quants, sols a Terrassa hi podem trobar, que jo conegui:
-Monument a Jacint Verdaguer -Pica Baptismal de la Catedral del Sant Esperit de Terrassa -Frontals de la Fàbrica de la Magdalena (Carretera de martorell) -Estela per als Amics de les Arts -Al·legoria a la Indústria tèxtil a Casa Font (Portal de Sant Roc, cantonada del Carrer Major amb el Carrer del Vall)
A part de molta obra al cementiri. No en va en Miquel Ros tenia un taller de marbre, 7 fills a mantenir i va haver de fer molta més obra comercial que artística. Aquest recorregut per la memòria històrica també inclou escultures en bust de diverses personalitats i artistes amics seus: Ferran Canyameres -l'original del qual l'escriptor el va donar al Museu de Perpinyà i no l'han volgut cedir per l'exposició actual però n'hi ha una còpia a la Casa Alegre-Museu de Terrassa), del mateix Cèsar Cabanes, de Joan Puig i Ferrater entre molts altres. Miquel Ros té obra molt escampada en àmbits privats, hi ha una esultura de tamany natural "Nena amb colom" amb la meva tia Anna Maria de model quan era nena, en el pati de la casa de Matadepera d'una coneguda familia terrassenca, que era massa car desclavar i moure i tornar al seu lloc per la present exposició.
Finalment no vull deixar d'esmentar que en les obres del meu avi a l'exposició hi ha un magnífic bust de la meva mare, la Cèlia Ros, quan tenia 11 anys i un de mol "art-deco" de la meva àvia Anna Gasset que és el de la foto del present post. L'exposició estarà al Centre Cultural fins al 29 de març.
El passat 20 de novembre, estan jo ingressat en una dura estada a l'hospital, la publicació que dirigeixo la Revista Mà d'Osona, ha estat reconeguda amb els V Premis Francesc Candel que reconeix iniciatives i bones pràctiques en la integració dels ciutadans catalans d'origen immigrant.
La Revista Mà, feta amb els suport de la UGT d'Osona, és una publicació gratuïta, amb una tirada de 15000 exemplars, en català, on cada notícia té un breu resum en 5 idiomes (castellà, amazigh, àrab, anglès i francès) i posa especial atenció en cercar lectors d'origen immigrant.
Els Premis Paco Candel, els atorga la Fundació Lluís Carulla amb el suport de la Secretaria d'Immigració de la Generalitat de Catalunya. Són cinc guardons, una petita quantitat econòmica i aquest any s'han valorat 54 projectes. És evident que sempre he estat convençut de les bondats del projecte de la Revista Mà, i que mai l'hem fet pensant que ens donarien un premi, però que carai, són d'agrair els reconeixements, que les coses porten molta feina i maldecaps.
Malauradament no vaig poder anar a recollir el premi. Tot i això, des d'una llitera d'urgències i a trenta-vuit de febre vaig preparar un petit discurs en nom de tots els cinc guardonats (el podeu llegir a continuació) que va llegir la Sara, cap de redacció de la revista, en l'acte celebrat al Pati Llimona de Barcelona. A la foto, la Sara i el Mohamadi recollint el premi.
Ahir vaig tornar a casa després de 20 dies i 19 nits d'hospital. He sortit força car a la sanitat pública, m'han fotut un carallot de proves, tacs, ecografies, anàlisis i finalment encara no sabem el nom i els cognoms del bitxo -siguis virus o bactèria- que m'ha atacat. Unes FOD, Febres d'Origen Desconegut amb afectació hepàtica aguda, ergo febre molt alta i el fetge inflamat. Les he passat canutes. Ara ja és veu l'horitzó, dues o tres setmanes de repòs, si no passa res, i a corre.
No us voldria fer la crònica hospitalària, perquè a ningú li agraden els hospitals, que jo sàpiga. És "durillo": el senyor Pedro que no volia que el lliguessin al llit, el company hondureny d'habitació, el Jaime, que li havien diagnosticat una esclerosis. Els passadissos són llargs i les hores també.
Sort dels amics i amigues, de la meva família sobretot, i dels companys del sindicat, i el seu suport i hores de companyia. Això sí, l'habitació de l'Hospital de Terrassa tenia una fantàstica vista de Sant Llorenç del Munt fins al Montseny, talment com si el el Vallès fos tot verd i el cantés en Pere Quart amb els turons, pins i quarteres. Cada matí mirava com els primers sols l'hi donaven una fantàstica llum. Petit consol que em donava força.
Us ho dic amb sinceritat, a mi que sempre m'agrada voltar: a casa s'hi està de collons!!
Acabo de tornar de Berlín de passar-hi tres dies, amb una colla d'amics i amigues, amb la intenció de fer-hi una bona desconnectada, i l'objectiu ha estat més que reeixit. En faig una crònica urgent (i explico la meva abraçada a un mural de carrer d'en Nietzschea Berlín):
Primer: la pluja. Gairebé no recordava la sensació d'estar tres dies sota la pluja, de veure-la caure de forma persistent!! És brutal, malgrat que feia sensació de fred. Tot i així m'agrada molt visitar les ciutats europees durant l'hivern i la seva quotidianitat.
Segon: D'una Fira del Llibre. He entrat a diverses llibreries amb la intenció de copsar l'impacte de la darrera fira de Frankfurt, on, com és conegut a les nostres contrades, la literatura catalana hi va ser la convidada. Potser no he tingut sort i no he entrat a la llibreria bona (n'hi ha una a cada carrer), però és evident que no som encara els reis de l'univers literari global (encara que Francesc Pujols, els filòsofs, ja fa anys que ens ho anunciava).
Una amiga Berlinesa, l'Anna, arquitecta amb una bona coneixença de Catalunya, que ens hi ha acollit de primera, davant la pregunta sobre l'impacte de la Fira Frankfurt, no sabia massa de què l'hi preguntava. Ens va dir que durant els dies de la Fira es va notar una miqueta, però que no ho tenia massa present, tot i que s'excusava dient que el seu tema no és la literatura.
Tercera: cultura a lowcost.Sempre és enriquidor el què veus i descobreixes pel món. Una mirada viatgera, en vol de baix cost i hostel, i portar sempre els ulls ben oberts, és una bona manera d'empapar-se, més enllà de la pluja que hi queia, de les coses, idees, músiques, moviments que corren pel planeta. I Berlín en aquest sentit no defrauda.
La foto. Hem anat a Berlín a desconnectar i estripar una mica. De les diverses fotos -les turístiques, les de la cultura alternativa, les de la curiositat, n'he triat aquesta d'un edifici conegut com la de les 50 cares. Justament aquests dies he acabat de llegir l'"Ecce homo" de Friedrich Nietzsche, en català, on sobretot i diversos temes estripa de la cultura alemanya, sobretot en la seva versió més prussiana i fa una crida als aires càlids, assolellats, vivencials, dionisíacs! de les cultures meridionals.
Parafressejant el poeta: m'agrada el nord, però m'enamora el sud!
Avui, mentre al Parlament de Kosovo proclamaven la independència, hem anat a la vinya de la meva àvia a Sant Quintí de Mediona a veure els ametllers florits.
Em diem la vinya tot i que, sembla ser, que després d'una glaçada a l'any 1953 o 54 el meu besavi va arrencar els ceps i va plantar els 200 ametllers i 80 oliveres que hi ha ara. Com és conegut que aquests són dels cultius més productius -ja m'enteneu, vull dir tot el contrari- com a mínim ens delaiten la vista i l'olfacte al més de febrer.
La foto és d'aquest migdia i la barraca de pedra seca és la de la nostra vinya. Tornant a casa a la tarda hem mirat en directe per la CNN (Tant el 3/24 com el Canal 24 horas de TVE feien futbol) la celebració dels kosovars de la seva independència. L'hi explicava a l'Etna, la meva filla gran, i en una associació d'idees que ens ha deixat astorats ha dit: cantem allò del "boti, boti, boti, espanyol el què no boti". De la vinya hem agafat una branca per portar demà a l'escola. Suposo que els ametllers de Kosovo aquest any floriran com mai!
(Demà ja faré la reflexió política sobre si els governants espanyols volen ser el Vaclal Havel, passant a la història com el gran intel·lectual garant de la democràcia, la llibertat i de l'Europa actual coma President de Txèquia davant la independència d'Eslovàquia o un Milosevic -milòsevitx és pronuncia, oi?, un feixista contra la voluntat democràtica?...).
Com un ritual tel·lúric que repetim anualment hem tornat a organitzar una matança del porc al Lluçanès, a Sant Martí d'Albars.
Fa una quants anys que ho organitzem amb la mateixa colla i com no podia de ser d'altra manera cada any som més. No és descriptible la sensació de veure sortir el sol en una matança, d'esmorzar la llaminera i la cansalada a la brasa a trenc d'alba, ben abrigats.
L'any passat ja ho vaig penjar al bloc, també amb un vídeo youtube. Vaig fer-ho amb molta precaució, evitant les imatges més gore. Va ser després que la bona amiga i antiga companya de trifulgues de joventut, l'escriptora Emma Piqué -Premi Narrativa eròtica de la Vall d'albaida'2006-, en el seu bloc de literatura online va fer-hi un serial dels seus sobre la matança del porc, on sigui dit de passada se'n fotia un xic de les meves precaucions.
Les imatges d'una matança del porc són brutalment plàstiques. L'any passat vaig acompanyar el vídeo, coma música de fons unes absoltes cantades per Mesclat sobre una matança del porc. No era superable, i enguany hi he posat una cançó d'en Cesc Freixes versionant Sílvio Rodriguez.
No us perdeu el vídeo:
L'any passat el post va tenir algunes comentaris amb paraules gruixudes. A la plana de Vic, els escorxadors on per qüestions sindicals volto molt sovint maten 25.000 porcs diaris. Un amic meu que treballa en un dels escorxadors més grans m'explica que cada dia en mata 7000. A gairebé tothom l'hi agrada el llom, la llonganissa, el bull, el pernil. Qui no en vulgui menjar o no vulgui venir a la matança és una opció personal molt legítima. Però que no la vulguin imposar als altres, talment fossin els bisbes de la "conferència episcopal". Nosaltres fem una gran festa amb amics, amb una activitat que s'ha fet sempre en totes les masies, i que ara està amagada i reclosa en els escorxadors. La fem amb control veterinari, això sí.
2on matí nadalenc amb el Pau Riba. En tenia moltes ganes de penjar-ho. Fa molts anys que la cançó m'acompanya aquest matí i la faig servir per despertar a tothom.
Que ningú s'espanti, jo encara vaig coix. L'autor de la troballa és el meu cunyat, el Xavi. Tocat per la màgia dels bolets com pocs. Ja sabeu que el bosc en qüestió de bolets sempre és un secret. No puc explicar més. Sobretot ha trobat rovellons, algun cep, apagallums, verderols... La foto és meva, hi he posat el diari Avui d'avui (3 de novembre del 2007), perquè ningú es pensi que la foto té trampa: és d'enguany. No cal que expliqui més. A la cuina i a la taula els hi farem els compliments que es mereixen.
No us espanteu més del compte que per impressionat ja ho estic jo. Ahir vaig patir un accident domèstic amb conseqüències greus al travessar la porta de vidre del pati de casa meva. Tot plegat m'ha comportat un centenar llarg de punts en diversos talls sobretot a la cama, algun del quals, segons el metge, ha fet força trinxada. Un mal moment. Amb les meves filles al menjador, sang, (us estalvio la part més gore) vidres, l'ambulància, l'hospital, el quiròfan...
Em diu un amic que aquesta és al contingència humana: qualsevol moment pot passar-te quelcom que et canvii la vida. Mira que cada dia faig molts quilòmetres en cotxe, que m'agrada la muntanya, la bicicleta, les emocions fortes, voltar sempre munt i avall i resulta que pateixo un accident de la forma més absurda a casa.
A l'hospital vaig intentar parlar molt amb el metge i la infermera mentre em cosien. Feien broma de que tenien comissió a la empresa tèxtil en que fan el fil, de tant que en gastaven. Ella era d'Avinyó on acaba de ser festa major, i el metge es va posar a parlar de política tot cosint, i un moment donat va i em pregunta: -No estaràs apuntat a cap partit polític tu? Al que vaig respondre: -No estic en la millor situació per contestar-te a aquesta pregunta.
Ara ja soc a casa, el pitjor per mi és el repòs, espero poder fer feina des del llit. Fora conyes, he d'agrair l'ajuda del Juan i la Cristina, els meus veïns i les noies de l'ambulància, una de les quals, argentina, era del Racing Avellaneda. I evidentment a la Marta, i a tothom pel suport, i a l'Etna i la Isil, sobretot l'Etna que amb tres anys ja ho entén molt, per la valentia davant l'ensurt,
"Amb mil cristalls mig estrafem la vida" diu un vers pescat de fa temps.
Durant els dies que no he actualitzat al bloc, perquè no tenia accés a internet, perduts per les muntanyes, he pogut dedicar una miqueta de temps a la lectura. No tinc cap pretensió de fer una crítica literària, sinó sols una petita confessió: soc lector compulsiu de novel·les d'en Georges Simenon, especialment les de l'inspector Maigret, però no només. Fa un any vaig celebrar que el Premi Octubre d'Assaig fos atorgat al llibre Simenon i la Connexió Catalana de Xavier Pla (3i4, València, 2007), on repassa la influència de Simenon en la literatura i cultura catalana del segle XX (Pla, Segarra, Canyameres, Pedrolo...) En aquestes alçades de la pel·lícula ja hem descobert que la novel·la policiaca no és banal, sinó profunda, arrelada, vivent, emocionant i en això Simenon i la seva recreació de personatges i ambients populars i quotidians n'és un dels grans artífexs. Amb els anys he anat arreplegant una petita col·lecció, una vintena de llibres d'un autor que en va escriure més de 200 amb el seu nom i unes altres 300 amb pseudònim. Sovint m'he trobat a les llibreries cercant novel·les del Simenon, sobretot en català, cosa que no sempre pot ser. A mi sobretot, però, són relats que em relaxen i evadeixen, que m'ho passo bé, lectures d'estiu, d'un o dos vespres. Aquest estiu n'he llegit tres: "L'Hostal d'Alsàcia", "Un crim a Holanda" i "El Lyberty Bar". La que m'ha agradat més ha estat justament la primera, que és la que no hi surt el Maigret, una història gairebé de cine ambientada en una estació de muntanya alsaciana, en una edició dels anys 70 de la mítica col·lecció La Cua de Palla, que vaig arreplegar de vell, amb una lletreta petita, petiteta. Adjunto la foto dels lloms dels meus Simenons. Sempre aspiro a anar a França, entrar en un bar i dir com en Maigret "posa'm un groc".
Escric aquest post des del wifi del bar "Esglop"” aquí a Sant Francesc de Formentera. Anant pel món amb dues nenes petites es fa difícil trobar el moment per escriure, ja ho deveu saber. Això no em fa cap recança, tot el contrari. Ací estic, però, per deixar-ne constància.
Ahir vam anar a les Festes de Sant Jaume a Sant Francesc de Formentera. Al vespre hi ballaven el “ball pagès” i convidaven a “orelletes”. Després hi tocaven “Aires formenterencs”, grup de folk d’aquí la Pitiüsa Sud i “Gertudis”, el grup de rumba catalana de La Garriga.
Fosquejava; per ser que l’illa està ocupada pels italians amb motoreta, a la festa hi érem sols uns pocs turistes despistats i molta gent del lloc. El ball, acompanyat d’un llarg flabiol de dos forats, amples castanyoles i tambornet, va ser bo. Al final alguns joves s’hi van afegir.
Allà mateix, just al costat de la característica església, acabaven d’inaugurar l’exposició dels 30 anys de l’Obra Cultura de Fromentera, on s’explicava la recuperació de les tonades populars, l’estima per la terra, la lluita pel català formenterenc.
Va ser llavors quan començaven a tocar el grup de música i presentava la primera cançó, en català, no podia ser de cap altra manera, assegut a terra allà a les primeres files amb les meves filles i la Marta, quan sortien els primers estels darrera la silueta de l’església i la brisa fresca del tard mariner acompanyava, que se’m va posar la pell de gallina:
“M’agrada que m’hagi tocat tocant Mediterrani (com deia l’Ovidi, el Montllor), de poder obrir i tancar els meus ulls aquí (que deia l’altre); i vaig pensar, sentir brogir, dins meu totes les il·lusions i dificultats d’aquesta nostra manera de ser. Amb fresca, música, llengua i illes. I em vaig dir dins meu: Visca els Països Catalans!”
Fa uns dies, a finals de juny, vaig publicar aquest escrit en una carta al Diari de Terrassa, com a ex alumne de l'Escola La Roda. Durant els dies de Festa Major de Terrassa que vaig passejar-hi força, molta gent me'l va comentar, dient sobretot que els hi havia agradat. A vegades ja passa. Penso que està ben trobat de penjar-lo també al bloc. (La foto, bastant guapa per cert és del Cristobal Castro, d'una entrevista que el Diari de Terrassa va fer al Toni uns dies després). Diu així:
Avui, el Toni anirà per darrera vegada a classe. El Toni Poch es jubila després de 42 anys, o cursos com compten en l'ensenyament, d'ofici i vida de mestre. D'aquests, 38 els ha dedicat amb molta intensitat a l'Escola La Roda de Terrassa, de la que va participar en el seu naixement i on ha fet 20 anys de director.
Tot va començar l'any 64 o 65 al barri de les Arenes de Terrassa quan l'Alexandre Garcia Duran, escolapi, va convèncer a uns quants joves d'anar a fer de mestre a la recent estrenada Escola Joan XXIII, en una dura realitat social, la de les Arenes d'aquells anys, després de les riuades i encara sortint del barraquisme.
L'experiència els va colpir. El Toni va deixar els estudis d'enginyeria química i va decidir que seria mestre. A Les Arenes també hi va conèixer a la Cèlia Ros, fins fa pocs dies Regidora de Serveis Socials de Terrassa, que encara és la seva dona. La Cèlia, que estudiava música, a les Arenes va decidir que seria assistent social, i ja ho veieu, fins avui. Eren anys de fort compromís social i polític de la joventut.
Va ser en aquest context que el curs 69-70, juntament amb el Carles Casellas i la Rosa Font, van fundar l'Escola La Roda. Sovint penso amb la valentia i decisió d'aquells joves que amb vint-i-pocs anys, i en plena dictadura franquista, varen decidir fer una escola activa, catalana, progressista. I evidentment amb les famílies que, plenament conscients de l'opció que prenien, varen decidir portar-hi els seus fills i filles. Sols es poden tenir paraules d'agraïment per tots ells.
Els que varem tenir la sort d'anar a La Roda aquells anys 70 en tenim un gran record: l'escola era una festa! Excursions amunt i avall, més enllà de tots els tòpics en Xesco Boix va ser un dels primers professors de música, amb un bon grapat de mestres compromesos, en unes classes que eren un punt mig entre una petita delegació de l'Assemblea de Catalunya, una sessió de la secció filològica de l'IEC i un espectacle dels Comediants.
Després va venir la lluita per convertir La Roda en escola pública. Varen ser moltes manifestacions i festes en defensa d'una Escola Pública, Catalana i de Qualitat. Molts maldecaps, l'edifici nou... Si avui l'hi pregunteu al Toni si s'hi va guanyar o perdre en passar a ser escola pública, contesta que els que segur que hi han guanyat són els nois i noies que sinó no haguessin pogut anar a La Roda. El Toni sempre ha defensat que, tan com els continguts, a l'escola s'ha d'aprendre a ser persona per construir una societat una mica millor.
El Toni ha tingut una dedicació molt abnegada a la feina de mestre: anava, encara va, a l'escola a les 8 del matí; preparant les classes, la revista de l'escola, les exposicions del vestíbul, les sortides i excursions, estant sempre a l'últim crit pedagògic. Participant en els Moviments de Renovació Pedagògica, en els consells de redacció de més d'una publicació del ram.
42 anys de mestre són molts exalumnes (i els seus pares), uns quants centenars, o potser ja en són uns milers, de terrassencs i terrassenques, que l'han tingut per mestre i director. Suposo que estaran d'acord amb el comentari: moltes gràcies per tot. I que molts més nens i educadors puguin continuar gaudint de tant bon mestratge.
Un cop l'any, al més de maig, tots els veïns de Sant Martí d'Albars van -anem- a dinar en un aplec a Salselles, una parròquia veïna avui deshabitada. (Al final hi trobareu un video que n'he penjat al Youtube) És una tradició, l'aplec, que es remunta enllà, que durant un temps es va perdre i que s'ha recuperat fa uns anys, fent-ho coincidir amb un concert del Festival SOLC de música popular i tradicional al Lluçanès. És una molt bona combinació: l'ambient d'un aplec popular i un concert del SOLC, amb els dos públics barrejats i ben trobats.
Enguany el SOLC ja fa 15 anys -felicitats- i també cal felicitar a la gent de Sant Martí: a la junta parroquial per l'organització i sobretot perquè tothom hi era! Això suposo sols pot passar en pobles molt petits -130 habitants censats, més la gent que s'hi està, estem, els caps de setmana-; del veïnat de La Blava, on estem nosaltres, de les cases habitades hi va (pràcticament) tothom!
Salselles es troba al capdamunt de la Vall de Merlès, administrativament al Berguedà, però tradicionalment (i eclesial) al Lluçanès. La jornada comença a les 8 del matí amb la caminada de Sant Martí a Salselles parant a esmorzar sota el Castell de Lluçà. Com tot bon aplec, després al migdia hi ha missa, i en cabat un dinar popular -arrosada, carn a la brasa, cafè, copa...- i el ball! de sobretaula, just quan la calor va de baixa.
Enguany hi tocaven el duet d'acordionistes de l'Alt Urgell "Baridà Sons Fers", mare i filla, si no ho vaig entendre malament.
Us penjo el vídeo amb un recull de fotos: per uns moments et pots trobar traslladat en el temps quan les festes eren aplecs i els músics eren acordionistes sense solfa.
Aquest més de gener ha sortit publicat el llibre "Vic, de l'opulència a la crisi", del periodista vigatà Miquel Macià, editor del grup "Nació Digital" i el portal "Osona.com", entre altres, i autor ja fa 10 anys d'un altre comentat llibre sobre Vic amb el títol "La Catalunya catalana" i encara més enrera de l"Entre el desencís i la Boira", sobre la transició i els primers anys de la democràcia a Osona.
Ahir van inaugurar al Centre Cultural de la Caixa Terrassa, en aquesta ciutat, l'exposició "
El passat 20 de novembre, estan jo ingressat en una dura estada a l'hospital, la publicació que dirigeixo la Revista Mà d'Osona, ha estat reconeguda amb els V Premis Francesc Candel que reconeix iniciatives i bones pràctiques en la integració dels ciutadans catalans d'origen immigrant.
Ahir vaig tornar a casa després de 20 dies i 19 nits d'hospital. He sortit força car a la sanitat pública, m'han fotut un carallot de proves, tacs, ecografies, anàlisis i finalment encara no sabem el nom i els cognoms del bitxo -siguis virus o bactèria- que m'ha atacat. Unes FOD, Febres d'Origen Desconegut amb afectació hepàtica aguda, ergo febre molt alta i el fetge inflamat. Les he passat canutes. Ara ja és veu l'horitzó, dues o tres setmanes de repòs, si no passa res, i a corre.
Avui, mentre al Parlament de Kosovo proclamaven la independència, hem anat a la vinya de la meva àvia a Sant Quintí de Mediona a veure els ametllers florits.
Com un ritual tel·lúric que repetim anualment hem tornat a organitzar una matança del porc al Lluçanès, a Sant Martí d'Albars. 
Que ningú s'espanti, jo encara vaig coix. L'autor de la troballa és el meu cunyat, el Xavi. Tocat per la màgia dels bolets com pocs. Ja sabeu que el bosc en qüestió de bolets sempre és un secret. No puc explicar més. Sobretot ha trobat rovellons, algun cep, apagallums, verderols... La foto és meva, hi he posat el diari Avui d'avui (3 de novembre del 2007), perquè ningú es pensi que la foto té trampa: és d'enguany. No cal que expliqui més. A la cuina i a la taula els hi farem els compliments que es mereixen.
No us espanteu més del compte que per impressionat ja ho estic jo. Ahir vaig patir un accident domèstic amb conseqüències greus al travessar la porta de vidre del pati de casa meva. Tot plegat m'ha comportat un centenar llarg de punts en diversos talls sobretot a la cama, algun del quals, segons el metge, ha fet força trinxada. Un mal moment. Amb les meves filles al menjador, sang, (us estalvio la part més 
Durant els dies que no he actualitzat al bloc, perquè no tenia accés a internet, perduts per les muntanyes, he pogut dedicar una miqueta de temps a la lectura. No tinc cap pretensió de fer una crítica literària, sinó sols una petita confessió: soc lector compulsiu de novel·les d'en Georges Simenon, especialment les de l'inspector 
Escric aquest post des del wifi del bar "Esglop"” aquí a Sant Francesc de Formentera. Anant pel món amb dues nenes petites es fa difícil trobar el moment per escriure, ja ho deveu saber. Això no em fa cap recança, tot el contrari. Ací estic, però, per deixar-ne constància.
Un cop l'any, al més de maig, tots els veïns de 
