Penjo un dels darrers articles dels que hes escrit, del qual n'estic especialment content. No es pot trobar per internet, perquè la revista on ha sortit publicat "Projectem" no té format digital. És editada per la gent de la Revista Vic-Olot (http://www.viqolot.com/) i es fa el suport de les patronals d'Osona, la Garrotxa i el Ripollès.

"De petit a casa meva s’estaven a Sant Privat d’en Bas. Prop de casa, a un cop de bici, hi havia Mas Vedella d’on érem molt amics, del Pep i la Tureta els propietaris del Mas. M’hi havia passat moltes hores a Vedella. Assegut a un escó impressionant a prop el foc, mirant com munyien encara a mà, pelant blat de moro, ajudant en alguna cosa o fent nosa ves a saber... eren xerraires de mena, com la gent de pagès, no havien voltat món però d’històries en sabien i n’explicaven un munt. En Pep havia nascut a Platravé sota el Puigsacalam i Milany mirant cap a Vidrà, sobre el Salt de Sallent, en el punt de trobada d’Osona, la Garrotxa i el Ripollès. Encarnaven encara un món rural molt fort i autèntic. El seu món geogràfic, vital, familiar, econòmic... era una realitat territorial que anava per entendre’ns de Vic i Camprodon fins a Banyoles, passant també per Amer i la part alta de la Selva actual. Aquesta, la Catalunya interior i pagesa del Pep i la Tureta, és una realitat social, cultural i econòmica que existeix en el substrat històric, però també en la modernitat liquida i postindustrial actual, en les seves gents, en l’activitat econòmica i cultural. 
Pierre Vilar en el seu ja clàssic pròleg de “Catalunya dins l’Espanya moderna” explica com Catalunya s’articula –socieconòmicament- en les interseccions i trobades del corredor mediterrani i els rius que baixen de nord a sud: en el nostre cas la Catalunya del Ter, del Fluvià, del Congost...
Els darrers anys se’ls hi ha acudit això de la Catalunya central. Ho dic sovint portem més de dos mil anys que la gent de les nostres comarques funcionen seguint el curs dels rius i mirant cap al mar. A Osona molt clarament cap avall, com el tren, i cap al mar, com el Ter. És molt difícil ara girar la mirada cap a ponent. O en tot cas això no és tan fàcil.
En els darrers anys que exerceixo d’osonenc i vigatà tinc molt clar que el nostre “interland” és el Ripollès i la Garrotxa (i el Lluçanès que d’un altiplà en terra de ningú i lligams arreu, també baixa cap aquí). Discrepo en moltes coses de l’alcalde de Vic, però l’hi he de reconèixer que la seva aposta per la Catalunya interior és encertada. Vic ha d’exercir de capitalitat no sols d’Osona, sinó d’aquesta Catalunya interior. En Vila d’Abadal que és un senyor pairalista en diu, a més, la Catalunya pagesa! Alguns taumaturgs insignes de la ja caduca postmodernitat s’esveren: carlí, carlí... jo penso, justament el contrari, un territori i una economia amb identitat!!, amb noves activitats industrials lligades al territori, turisme de qualitat... competint en un món global! Som així, la Catalunya pagesa que ens han deixat en Pep i la Tureta i que ens donen les bases per la projectar-la cap al futur i sortir amb dignitat d’aquesta crisi actual. Si un dia clar pugeu al Puigsacalm la podreu veure".

 

Amb una mica de retard, penjo l'editorial del número 21 de la Revista Mà, dedicada al tema de l'empadronament a Vic. Estic especialment content del títular de la portada "Seny, si us plau", i he intentat donar una visió vigatana i amb argument poc trepitjats aquests dies, cosa bastant difícil.


El baròmetre municipal de Vic, enquestat uns dies abans de la polèmica sobre els criteris d’empadronament, situava la immigració en la preocupació número nou dels vigatans enquestats. Podem afirmar que a Vic, l’arribada, d’un 25% de persones nouvingudes d’origen estranger en els darrers anys no ha generat cap conflicte social greu. No hi ha conflicte, sinó situacions complicades que cal atendre, en la majoria d’espais de convivència: no n’hi ha conflicte a l’escola (i els EBE han ajudat a l’arribada de nois grans a mig curs), no n’hi ha a les empreses (l’atur pot generar pobresa però no hi ha conflicte de convivència als centres de treball), no n’hi ha en l’ús de l’espai públic, no hi ha conflicte en els serveis públics (més enllà de les demagògies, la pressió a l’estat del benestar, sobretot en la sanitat i les pensions, és més per l’envelliment de la població que per l’arribada de nouvinguts que la majoria són joves, forts i disposats a treballar). Hi pot haver situacions complicades en la convivència quotidiana a l’escala de veïns (amb pisos sobreocupats, amb hàbits de bon veïnatge poc assumits...). Si l’Ajuntament  de Vic volia atendre aquesta realitat, els problemes de l’escala, es va equivocar del tot: no empadronant els nouvinguts sense visat no s’aconsegueix que el problema desaparegui, no deixaran de viure 15 persones en un pis, sinó tot el contrari, encara hi haurà més desgavell. La proposta de l’Ajuntament –més enllà del debat entre la seva legalitat i el respecte als drets humans- no es corresponia en cap cas a un suposat objectiu racionalitzable per gestionar adequadament i política la diversitat i les problemàtiques de convivència.
És erroni també pensar en una clara vinculació de la proposta de l’ajuntament vigatà en una causa/efecte electoral: la polarització a Vic -11% la CUP, 18% PxC i enfonsada dels partits més centrals- no té com a causa central a la immigració. És una lectura simplista i molt parcial.
Ara bé, aquests 15 dies han canviat de forma transcendent el debat sobre la immigració al nostre país, a favor de postures reaccionàries. El mal ja està fet, i la imatge, no sols de Vic, sinó de Catalunya, i especialment del catalanisme ha quedat tocada. Fins ara ho havíem fet bé. El catalanisme com element integrador, i el país, la societat, les ciutats com espais d’acollida. Qui pogués tornar el rellotge enrere.

Estic fart dels discursos que intenten separar o jerarquitzar la qüestió social i la qüestió nacional com si fossin dues qüestions o tinguessin dues agències diferents. És una trampa. L’èxit de la catalanitat, integradora i progressista, és justament aquest: la qüestió social i la qüestió nacional no són ni tan sols dues cares de la mateixa moneda, sinó la mateixa cara, un mateix fet indestriable.
Les societat on la cultura, i els seus elements més identificatius, i les desigualtats socials han circulat per vies separades han esdevingut societats fracturades. En trobem diversos exemples: des del fracàs de la tolerància liberal, i el seu multicultralisme, anglosaxó, a la fallida de l’integracionisme francès o el “deixà-fer” holandès.
Ens equivocaríem del tot si per un moment si entréssim en el joc de prioritzar una qüestió més que l’altre: amb això, si em permeteu la llicència hem de ser 100% gramscians: els elements materials i econòmics i els culturals i identitaris van estretament relacionats i vinclats. El nostre país n’és un gran exemple: Catalunya sols ha avançat socialment quan també ho ha fet nacionalment i sols avança nacionalment quan també ho fa socialment. La construcció de polítiques socials i d’un estat català del benestar és la nostra principal eina d’alliberament i construcció nacional. La nostra principal eina de cohesió social. I també és la principal via per on circula l’adhesió i identificació dels nouvinguts en un projecte de societat compartida.
Existeix un model català de cohesió social i de viure la diversitat, però no ens podem despistar, que està sustentat en la confluència permanent, en el vincle, dels eixos socials i nacionals. Alguns han volgut enfrontar redistribució (econòmica) i reconeixement (identitari), però és el mateix, no es poden esdevenir un sense l’altre. És la dignitat de Catalunya. Viure-hi bé i sentir-s’hi bé

Idees clares i cor calent (Nova edició de la Revista Mà al Camp de Tarragona)


Aquest mes surt la nova edició de la Revista Mà del Camp de Tarragona. La Revista Mà, de la que teniu a les mans el número 18 de l’edició d’Osona, va néixer el gener del 2008. De fet vam repartir el primer número un dissabte de mercat abans del Nadal del 2007. L’èxit ha superat les expectatives inicials. El Premi Paco Candel del 2008 de la Fundació Carulla i el de Civisme als Mitjans Comunicació de la Generalitat del mateix any, i el Premi Laus de disseny del 2009 en són, crec, sols el màxim exponent.
Des del primer moment l’embranzida i èxit de la Revista Mà requeia en la força, encert i necessitat del seu projecte, comunicatiu i de convivència. Tenir clar, ideològicament, què volíem.  El model lingüístic innovador, en català i amb resums a cinc idiomes, i una revista pensada i feta per a tothom, però sobretot per a, i des de, les persones nouvingudes.
Sempre hem dit que hi haurà un dia que la Revista Mà no serà necessària. Caldrà estar atents que no ens agafi despistats i egòlatres. Malauradament però, avui, el repte de la convivència i el projecte comú a la nostra societat està plenament obert.  
És per això que a l’hora de créixer, a més de celebrar-ho, cal fer-ho amb idees clares: les de sempre, cal superar el model “multiculticultural” de la societat mosaic, no caure en el paternalisme eurocentrista d’afirmar sols les diferències des de l’exotisme, tenir clar que  la diferència per si sola pot ser jerarquitzadora, que la categoria d’”immigrant” no és permanent i pot ser, és!, estigmatitzadora i sobretot que la catalanitat popular i social és un model propi d’acollida i cohesió social i comunitària, en una obertura permanent de la identitat catalana.
A més, la Revista Mà, ha de fer una reafirmació del caràcter local i comarcal de les seves edicions. Ben arrelades en el seu entorn econòmic i social.
El projecte avança. La convivència també. Amb les idees clares, i això sí, el cor calent. 
(Editorial núm 18, edició Osona de la Revista Mà. La portada correspon al 1er número del Camp de Tarragona, de les 20 pàgines de la revista 8 són de l'edició comarcal corresponent i 12 de compartides)

Avui he tingut la sort de poder participar en una xerrada organitzada per l'Associació de Veïns del barri de Montserrat de Terrassa, amb el títol Catalunya-Immigració, en el marc d'unes jornades interculturals.

L'AVV ha tingut la bona pensada de fer la xerrada a la plaça del mig dels blocs. A més cal reconèixer a l'Associació de Veïns la valentia de fer una xerrada d'aquests tipus, tan oberta i alhora complexa, sense cap por ni tabú. hi havia risc.

Hi hem participat jo mateix i l'Abdoulaye Seck, president de l'Associació Catalana de Residents Senagalesos. A poc a poc hem anat reunint deu n'hi do de públic, i com que es retransmetia en directe per la megafonia de l'escenari, es podia escoltar des de qualsevol racó de la plaça.

Els Grups Montserrat és un barri construït a finals dels anys 50 a la perifèria de Terrassa, i format per 570 pisos, repartits en uns quants blocs. Des de fa uns quants anys, Adigsa l'ha rehabilitat molt, i ara finalment estan esperant els anhelats ascensors. Tot i així, la situació al barri és complicada amb un 70% de nouvinguts i la població que fa més anys que va arribar ha envellit molt, i els joves n'han marxat.

L'AVV és molt canyera, i volien un discurs valent al voltant de la immigració. Penso que tant l'Abdoulaye, i més modestament jo,  hem estat a l'alçada del repte. El debat ha sigut més dur, ha sortit elements habituals en aquest casos, més en el terreny en que estàvem al mig de la plaça. Espai públic, convivència, respecte, bon veïnatge: això no és pas fàcil.

Jo soc dels moderadament optimistes: el meu discurs ha anat sobre la immigració, la vella i la nova, com un dels eixos centrals de la catalanitat i del país que estem construint. L'Abdoulaye, encara ho ha dit més clar que jo i tot, sobretot el referent a la llengua catalana com a eina d'integració. Diria que aquesta batalla, immigració i catalanitat, avança bé. La batalla de la bona convivència, però, és dura. Administracions, associacions, persones: Cal fer-hi molt més!

En un dels models més  clàssics de l’economia, si baixa la renda familiar disponible -pèrdua dels 400€, pel cap baix i amb més gent a l'atur-, s'aprima la massa monetària global -menys ingressos en general, decreixment i també caiguda dels beneficis empresarials- i al mateix temps carregues l'IVA, i per tant puja el preu final dels productes, és clar que l’elasticitat del consum no dona. Es consumirà menys, excepte si, evidentment, el nostre model és aplicat per un socialdemòcrata doctrinari i fa que la política fiscal esdevingui una eina de redistribució clara de la renda, i el diner torni a ser circulant i disponible injectat en polítiques públiques i, per exemple, creant més ocupació pública. Si el model impositiu del Zapatero és per mantenir  i no augmentar les polítiques públiques actuals és un model que no ajuda a la recuperació econòmica, a no ser que faci créixer el sector públic com a motor econòmic de la recuperació.

Jo soc dels que crec -en contra del fracassat pensament neoliberal- que l'estat i el sector públic pot créixer i això no fa mal a l'economia, ans el contrari n'és el motor. (A l'estat espanyol sols el 9% de la població ocupada ho fa al sector públic contra un 26% a Dinamarca i una mitjana del 16% a l'UE-15). Estic clarament a favor de la puja dels impostos, ara bé, que ningú ens digui que tal i com ho ha fet el govern Zapatero no castiga les rendes mitjanes i treballadores! i que a més cal veure com afectarà al consum. Té un gran risc de ser un fre per a l’economia domèstica i real si no genera més diner circulant i creixement del sector públic. Per entendre’ns, si és per tapar dèficit és un pedaç mal fet, que sols aconsegueix treure diner circulant i frenar el consum i la possible recuperació. I tot sigui dit, a aquestes alçades de la pel·lícula total i absoluta confiança amb en Zapatero tampoc. Cal que els agents socials estiguem molt atents.

En el mateix model econòmic que analitzem, situat en concret a Catalunya, hem de veure quin impacte té el nou model de finançament, sobre la situació de la renda familiar disponible. A priori, com dèiem la massa monetària global reinvertida a Catalunya a partir de les polítiques públiques augmentarà i suposadament el circulant per les famílies també. Però cal veure-ho, i a més és un model a 4 anys. I les urgències econòmiques són avui.

 

Em direu, però hi estàs a favor o en contra? El Zapatero ha de demostrar que té un clar model econòmic de nou tall socialdemòcrata –semblant a l’Obama-, amb una clara aposta per una nova economia mixta que tanqui etapes fracassades del capitalisme.

 

En les darreres setmanes s’ha instal·lat una retòrica en l’opinió pública catalana, sobretot la que surt dels àmbits més polítics i governamentals, que diu que la prioritat és fer front a la crisi econòmica. La veritat però, és que no s’està fent res de res. És pura retòrica. Posaré alguns exemples de la nostra comarca:

L’any 2009 en que Osona ha doblat pràcticament l’atur passant de 6000 persones aturades a més de 11000, els recursos del Departament de Treball de la Generalitat de Catalunya destinats a Osona s’han reduït gairebé un terç. Perdoneu la tirallonga se citacions: no ha sortit la convocatòria de Pactes Territorials per a l’Ocupació, deixant inoperatius els únics espais de diàleg social a la comarca; els plans d’ocupació han estat especialment restrictius en els àmbits d’aplicació i de difícil ocupació en els municipis petits; Pel 2009 no han sortit les convocatòries dels Tallers ocupacionals perdent-se els de Vic, Manlleu i Torelló i els municipis de menys de 30.000 habitants no poden presentar-se a les Escoles Taller. Els ajuntaments de la comarca han vist reduïdes les AODL, que són els tècnics d’ocupació i promoció econòmica dels municipis. Els recursos de formació ocupacional per aturats són els mateixos de l’any anterior dividint els cursos existents amb menys hores passant de 300hores a 80. No està clar si sortirà una convocatòria de projectes innovadors del SOC i si surt ho farà al desembre. En l’àmbit de les administracions comarcals i locals, el Consell comarcal ha aprovat un reglament de consell Econòmic i social sense ni tan sols reunir als agents socials. El Pla d’innovació d’Osona, fet sense cap participació dels agents socials i amb criteris ultraliberals ha fracassat estrepitosament. L’OTG de Vic està saturada, amb l’augment d’un sola persona de plantilla, i absolutament abocada a la gestió de prestacions i amb molt poc temps de donar suport als aturats en la recerca d’ocupació i reorientació laboral. I ara encara els hi cau la gestió dels 420€ per decret ministerial invadint competències autonòmiques. La retòrica  d’un nou model de Servei Públic d’Ocupació i d’un canvi de model productiu, és sols això: bla, bla, bla. No estan fent res.

Ps: A més, aquesta retòrica de que la prioritat política és fer front a la crisi, tan de bo fos cert, que omple ufanosament les boques i deu tranquilitzar algunes consciències també els serveix per tapar l’esclat sobiranista d’aquest més de setembre. Talment com si fos incompatible, que no és cert, i no anessin una cosa i l'altre estretament lligats. No anem pas bé!

(Editorial per a la Revista Mà, núm 17)

Aquesta nit celebrem el sopar i la festa dels 10 anys de l'AVALOT-Joves de la UGT de Catalunya. La meva joventut va coincidir amb una fase molt rica i creativa de la vida associativa juvenil de l país. Aquest anys s'han celebrat els 20 anys de Maulets i la setmana que ve hi ha el sopar dels 20 anys del BEI, associacions totes elles en les que vaig tenir el gran honor de participar en la seva fundació estricte i dels seus orígens.

De totes elles, que vaig viure intensament i amb implicació i compromís, segurament l'AVALOT és la que és més personal, no és endebades que fins i tot vaig ser qui va trobar-li el nom, que és, entre molts, un dels seus importants encerts.

L'AVALOT, va ser en el seu moment, i no ha perdut aquest caràcter, una proposta associativa sindical i juvenil absolutament innovadora, renovadora de les formes de participar al sindicat i de tenir presència del sindicat a la societat. I a nivell de país, buscava la transversalitat, la pluralitat i el compromís. A nivell de l'associacionisme juvenil català, fart de capelletes, va ser una gran novetat la voluntat de treballar junts gent de molts sectors i fer la gran associació sindical de joves, absolutament necessària pel treball i projectes col·lectius dels i les joves catalans.

L'èxit de l'AVALOT, va molt lligat també amb el grup humà dels seus inicis (i evidentment dels posteriors). Inicialment: gent procedent de diverses joventuts polítiques amb voluntat de treballar conjuntament sense sectarismes. I sobretot el seu moment clau va ser quan aquest grup va coincidir amb joves de la SEAT, d'IBÈRIA, de Port Aventura, de la NISSAN... amb una barreja que ha generat, tot plegat, més enllà de molt bones amistats i complicitats, una gran proposta col·lectiva que supera la pròpia associació.

De fet el que es celebra són els 10 anys de la primera assemblea, perquè l'AVALOT en sí es presenta en societat la vigília del 1 de maig del 1997. ara 10 anys després, ja han passat diversos relleus de joves i el projecte ja no hi ha qui el pari. Entre els seus grans èxits cal esmentar la reforma de la LLei de les ETT's en la primera ILP realitzada a Catalunya i les campanyes dels 1000€ de salari mínim en els convenis col·lectius, entre altres.

L'AVALOT ha marcat i ha estat important per la vida sindical catalana, i no sols a Catalunya, sinó també a nivell Europeu, i per la joventut i la societat catalana. Per molts anys.

Un amic em preguntava que quants números de la Revista Mà, gratuït intercultural de la comarca d'Osona, volíem treure. I la veritat és que cinc ja són una bona colla. A l'inici de l'aventura no ho teníem molt clar, però ara sí: Espero que la Revista Mà, els amazighs l'hi diuen la Fus (mà en el seu idioma), duri fins que ja no sigui necessària una publicació d'aquestes característiques.

Aquest darrer, a més, em deixa profundament satisfet periodísticament. Pel reportage del 1000€, i sobretot per l'entrevista a en Benet Salellas. Atrevida i per això encertada. Rigorositat narrativa i voluntat explicativa i cercadora de veritats.

Penso que és un número, on tens la modèstia nano, molt interessant i que continua indagant en l'equilibri i el punt just entre allò que pot interessar als nouvinguts i als que ja fa més anys que som per aquí. És el repte.

Feia més d'un més que el número 4 de la Revista MÀ, la del més d'abril estava pendent de penjar-la al bloc; i és que no tenia, ni tinc, la versió definitiva, la que es va imprimir i repartir per Osona en PDF, i em feia certa recança perquè la que està penjada encara té errors.

Finalment, ara que ja ha sortit el número 5, corresponent al més de maig, penjaré també el número 4, el de la portada verda, per deixar-ne constància.
Mai n'estàs del tot convençut, però el projecte de la Revista Mà avança. Vam fer dues parades a Vic i a Manlleu el dia de Sant Jordi.

Podeu llegir-la sencera en PDF clicant aquí (gràcies als amics d'Osona.com)

De seguida penjo el número 5 que ja podeu trobar al carrer.

El proper dijous dia 24 d'abril, dins el marc del actes de commemoració del 1r de maig al nostre país, Sindicalistes x la Sobirania organitza una conferència-debat sota el títol:

Aquí es pot viure millor?
dret al treball, dret a la sobirania

amb la participació de les economistes:

Muriel Casals i Elisenda Paluzié.

DIJOUS 24 D'ABRIL DE 2008
A LES 19:00 H DEL VESPRE
AL CIEMEN, Rocafort 242 bis
Metro L5 Entença
BARCELONA

t'agraïm que en facis la màxima difusió tot esperant la teva assistència.

Article d'opinió Revista Mà num 4, abril 2008. Foto d'un dia de boira a la Plana de Vic.

Les cròniques diran que enguany hi ha hagut poca boira a la Plana de Vic. I de diàleg social encara menys; i no serà per la falta que hi fa!

Catalunya i la nostra comarca estem immersos des de fa uns quants anys en un procés de transformació de la nostra base econòmica. Malauradament el degoteig de tancaments i reduccions de plantilla industrials no para: ara és la VICA i el darrer any Ofiltex a Olost, Obradors, Estabanell, Genis i Antel, Diemens, Vitri, Colomer, la Farinera i de ben segur que me'n oblido alguns.
A més, aquesta és una comarca que havia posat tots els "trumfos" del seu creixement en la construcció (som la sisena comarca constructora de Catalunya en tant per cent del PIB). El sector primari decreix, i molt. La indústria també, sobretot en nombre de treballadors, i la capacitat de creació de llocs de treball en el sector serveis té avui un sostre força clar a la Catalunya interior.

Cal que la nostra comarca defineixi el seu model social i econòmic del futur. I ara bé quan el maten: aquesta comarca té una capacitat molt limitada de generar projectes compartits, no tan sols a nivells dels diversos pobles i ciutats, sinó del diversos sectors i agents socials. La nula participació dels sindicats en el Pla d'Innovació d'Osona o els malentesos en el futur, si algun dia el veiem, parc tecnològic en són bons exemples. Falten lideratges polítics, socials i econòmics, però sobretot falten espais per generar consens i diàleg social. Si algú es pensa que els sindicats sols hi són per gestionar i menjar-se els conflictes en el darrer esglaó, el dels més dèbils, el dels tancaments va ben errat. El futur d'Osona requereix participació de tothom i la dels treballadors sobretot. (I si no ens hi volen al costat i de bracet potser ens hi trobaran al davant).

 

Des d'abans d'aquestes vacances d'inici de primavera, devia el vídeo i les imatges de l'Homenatge a Salvador Seguí, dirigent sindicalista conegut com el Noi del Sucre. L'acte el vàrem organitzar amb Sindicalistes per la Sobirania (SxS) el passat 10 de març, tot coincidint en la data i el lloc del seu assassinat.

El vídeo és un xic especial, potser, hi està fet amb la darrera part d'un vídeo més llarg que va gravar i editar en Josep Maria Sans. Cal destacar la molt bona aportació de l'historiador Oriol Junqueres.

L'acte va ser un èxit. més de 100 persones, diversos mitjans de comunicació. Va fer la presentació com a Sindiclaistes x la sobirania el company Moises Rial de Puig-reig.

L'acte d'Homenatge a portat diverses reaccions. Sols per això ja ha valgut la pena. Alguns han volgut acusar-nos de voler apropiar-nos la figura de Salvador Seguí, des del sobiranisme. Una de les claus del la gran capacitat de lideratge del Noi del Sucre era el gran consens que generava. Ja Joan Montseny (Frederico Urales) es preguntava a la Revista Blanca l'any 1929 "De qui era el Noi del Sucre?" El debat segueix viu.

Amb uns dies de retard penjo el tercer número de la Revista Mà: Mercat del Ram, convivència religiosa a Vic, 10 anys dels Sagals, entrevista al Secretari d'Immigració de la Generalitat... afegeixo l'editorial que hi he escrit:

Revista Mà, la força del projecte

Arribem al tercer número d'aquesta revista. En cap de les editorials prèvies havíem parlat massa de nosaltres mateixos, potser per una volguda humilitat. Diuen però que en l'inici de les publicacions el número que costa més de fer és el tercer, un cop afluixa la inèrcia de la novetat, i segurament és cert. Ara bé, estàvem i estem tan convençuts del projecte i la proposta de la Revista Mà i satisfets i agraïts de l'excel·lent acollida que ha tingut que, malgrat la dificultat de veure el vaixell i el recorregut des de la pròpia nau, tenim la sensació d'haver respost amb encert a una necessitat existent.

El passat 29 de febrer ens varen convidar en unes jornades sobre "Comunicació de Proximitat i Immigració", això potser ens va ajudar a situar-nos en el context. Som una proposta molt diferent:

COMARCALS, EN CATALÀ I PER A TOTHOM, amb un model lingüístic innovador, amb una proposta de convivència intercultural no fragmentadora ni pecant  de "multicultis" com a tendència estètica lligada al mercat. I per dir-ho també sense embuts: amb la catalanitat popular (seguint la línia iniciada pels Altres Catalans d'en Paco Candel) com a element integrador. I tenint també molt clar que el model multicultural de convivència i de diferenciació i jerarquització permanent usat en els darrers decennis és part del discurs cultural de la globalització capitalista actual que sols genera barreres i exclusió social. No hi ha diferenciació entre diversitat cultural i repartiment desigual de la riquesa. Rarament, o potser mai, s'esdevenen per separart. La immigració no és una festa de la diversitat sinó un problema de desigualtat social. I som cent per cent osonencs, naixem en un context concret: ja sabeu que en aquesta comarca hi ha una batalla per la convivència engegada i que la pensem guanyar!

Baixar-te la Revista en PDF