Aquesta setmana he estat a Al Hoceima, ciutat del Rif, al nord del Marroc. Hi he anat, amb la Gemma Botines, Secretària d'Organització de l'AVALOT-Joves de la UGT de Catalunya, convidats per l'Espai Syndical Democratic (ESD), sindicat rifeny, per assistir al judici del company Mohamed Jelloul, mestre de primària, Secretari de l'ESD, actiu sindicalista, militant amazigh i de la dignitat del Rif, dels Drets Humans i que el darrer any havia destacat per ser un important dirigent del Moviment del 20 de Febrer, reivindicador de la democràcia al Marroc.
Amb en Mohamed, ja fa anys que ens coneixem. Hem intercanviat visites, a Catalunya i Al Hoceima. Els últims anys, cada setmana he tingut un correu seu. Conec la seva dona, la Souad, i els seus 3 fills. I amb ell i altres companys del sindicat, el Said, el Yousfi, el Yamin, el Nourdine, l'Hamidou,el Suliman, en Hassan... som bons companys i amics. A més en aquesta visita també hem fet molt bona relació amb en Fikri, el Chino Mohamed, en Jalid i de manera molt especial amb la Dounia i la Latifa... i altres joves militants. Especialment interessant va ser la trobada amb en Taki de l'Associació de Diplomats en Atur: "La reivindicació d'un treball digne no es pot separar de la manera en que el Marroc ha tractat i tracta al Rif", ens va dir!
A més d'assistir i donar suport a el judici del Mohamed Jelloul, la intenció del viatge era concretar una Estada Solidària de joves de l'AVALOT amb l'ESD, el Fòrum dels Drets Humans del Nord del Marroc i l'Associació Rif pel Desenvolupament Turisme Rural, que tot sigui dit fa molt, però que molt bona pinta. (L'allotjament i les tasques solidàries seran en el Parc Nacional d'Al Hoceima, espai natural amb mar i muntanya, cooperatives de dones, ajudant en accions mediamebientals a l'espectacular casa rural "Colina del Viento" i els darrers dies en allotjaments particulars a Al Hoceima).
Tot i així, el motiu principal de la mostra estada a Al Hoceima, era assistir i donar suport en el Judici a Mohamed Jelloul i 5 companys més, tots ells líders i caps visibles el darrer any del Moviment del 20 de Febrer. Vam assistir al judici, -sala de vistes amb més de 200 persones de públic companys i familiars dels acusats, advocats, jutges i fiscals declamant en àrab durant 6 hores!, a la concentració paral•lela que durant tot el dia es va fer davant el Palau de Justícia. Dic Justícia per dir-ne d'alguna manera: En Mohamed Jelloul va ser condemnat a 6 anys de presó i els seus companys a 5 i a 4 anys. Evidentment el cop va ser molt fort per tothom, per la família, la seva mare, els seus fills i per tots els companys del sindicats i el moviment. Una gran abraçada solidària a tots i a totes!! La condemna a la família, a la Souad i als nens és tant o més forta!! L'endemà del judici la Souad ens va convidar a sopar a casa seva, amb la Latifa, un gran honor!!, i els hi deia als nens: "Demà quan anem a veure al pare a la presó, sobretot no ploreu!".
No era la sentència esperada; els advocats diuen que ni sumant les acusacions, injúries a les autoritats, incitació al desordre social i coses semblants, fets no demostrats, acumulen tants anys. És una sentència política, que segons alguns analistes també responia al fet que en les darreres manifestacions hi haguessin aparegut banderes de l'antiga "República del Rif" (indepenent del 1921-26) dirigida per AbdelKrim, originari i amb capital a Ajdir al costat d'Alhoceima i que en Med Jelloul n'ha estat un dels principals difusors (Com podeu veure en la capçalera del seu Facbook!).
Podria allargar-me més, sobre l'experiència de l'ESD, sobre el Rif, sobre el moviment democratitzador amazigh i rifeny. Sols una de les frases de Jellouol al judici: "Soc sindicalista, militant dels drets humans i home de conviccions polítiques i em jutgeu per això ". Cal passar a la feina: No cal dir que col•laborarem en el Comitè Internacional per l'Alliberament de Jellouol! Dignitat, democràcia i llibertat!! Visca el Rif!
(a la foto de capçalera surto amb la dona, la mare i la filla de Mohamed Jelloul)
El títol del present article diu “la identitat de l’esquerra catalana” i de fet hi hauria de parlar de “la pèrdua d’identitat”, però no voldria pas quedar pres de massa negativitat car en tot hi podem trobar el desllorigador.
Descabdellem la troca: a grans trets, estaríem força d’acord, que les eines, conceptes i ideologies heretades dels segles XIX i XX per transformar i millorar aquesta societat han quedat molt caduques i arcaiques, potser del tot, en el món postindustrial i transmodern que ens toca viur. Les antigues certeses i grans relats de la modernitat, tan les de dretes i el seu suposat progrés capitalista com les diverses versions de les il·lusions igualitaristes d’esquerres han fet fallida.
Aquest escrit vol defensar, des d’una posició “pujolsioana”, que els catalans i catalanes, i les seves esquerres, són en un punt de partida molt potent per construir noves alternatives, sobretot en la dura batalla que estem vivint entre les forces de l’”estat” i les del “mercat”, i de la qual en sabeu sobradament qui n’està sortint triomfador.
Penjo un dels darrers articles dels que hes escrit, del qual n'estic especialment content. No es pot trobar per internet, perquè la revista on ha sortit publicat "Projectem" no té format digital. És editada per la gent de la Revista Vic-Olot (http://www.viqolot.com/) i es fa el suport de les patronals d'Osona, la Garrotxa i el Ripollès.
"De petit a casa meva s’estaven a Sant Privat d’en Bas. Prop de casa, a un cop de bici, hi havia Mas Vedella d’on érem molt amics, del Pep i la Tureta els propietaris del Mas. M’hi havia passat moltes hores a Vedella. Assegut a un escó impressionant a prop el foc, mirant com munyien encara a mà, pelant blat de moro, ajudant en alguna cosa o fent nosa ves a saber... eren xerraires de mena, com la gent de pagès, no havien voltat món però d’històries en sabien i n’explicaven un munt. En Pep havia nascut a Platravé sota el Puigsacalam i Milany mirant cap a Vidrà, sobre el Salt de Sallent, en el punt de trobada d’Osona, la Garrotxa i el Ripollès. Encarnaven encara un món rural molt fort i autèntic. El seu món geogràfic, vital, familiar, econòmic... era una realitat territorial que anava per entendre’ns de Vic i Camprodon fins a Banyoles, passant també per Amer i la part alta de la Selva actual. Aquesta, la Catalunya interior i pagesa del Pep i la Tureta, és una realitat social, cultural i econòmica que existeix en el substrat històric, però també en la modernitat liquida i postindustrial actual, en les seves gents, en l’activitat econòmica i cultural. Pierre Vilar en el seu ja clàssic pròleg de “Catalunya dins l’Espanya moderna” explica com Catalunya s’articula –socieconòmicament- en les interseccions i trobades del corredor mediterrani i els rius que baixen de nord a sud: en el nostre cas la Catalunya del Ter, del Fluvià, del Congost... Els darrers anys se’ls hi ha acudit això de la Catalunya central. Ho dic sovint portem més de dos mil anys que la gent de les nostres comarques funcionen seguint el curs dels rius i mirant cap al mar. A Osona molt clarament cap avall, com el tren, i cap al mar, com el Ter. És molt difícil ara girar la mirada cap a ponent. O en tot cas això no és tan fàcil. En els darrers anys que exerceixo d’osonenc i vigatà tinc molt clar que el nostre “interland” és el Ripollès i la Garrotxa (i el Lluçanès que d’un altiplà en terra de ningú i lligams arreu, també baixa cap aquí). Discrepo en moltes coses de l’alcalde de Vic, però l’hi he de reconèixer que la seva aposta per la Catalunya interior és encertada. Vic ha d’exercir de capitalitat no sols d’Osona, sinó d’aquesta Catalunya interior. En Vila d’Abadal que és un senyor pairalista en diu, a més, la Catalunya pagesa! Alguns taumaturgs insignes de la ja caduca postmodernitat s’esveren: carlí, carlí... jo penso, justament el contrari, un territori i una economia amb identitat!!, amb noves activitats industrials lligades al territori, turisme de qualitat... competint en un món global! Som així, la Catalunya pagesa que ens han deixat en Pep i la Tureta i que ens donen les bases per la projectar-la cap al futur i sortir amb dignitat d’aquesta crisi actual. Si un dia clar pugeu al Puigsacalm la podreu veure".
Amb una mica de retard, penjo l'editorial del número 21 de la Revista Mà, dedicada al tema de l'empadronament a Vic. Estic especialment content del títular de la portada "Seny, si us plau", i he intentat donar una visió vigatana i amb argument poc trepitjats aquests dies, cosa bastant difícil.
El baròmetre municipal de Vic, enquestat uns dies abans de la polèmica sobre els criteris d’empadronament, situava la immigració en la preocupació número nou dels vigatans enquestats. Podem afirmar que a Vic, l’arribada, d’un 25% de persones nouvingudes d’origen estranger en els darrers anys no ha generat cap conflicte social greu. No hi ha conflicte, sinó situacions complicades que cal atendre, en la majoria d’espais de convivència: no n’hi ha conflicte a l’escola (i els EBE han ajudat a l’arribada de nois grans a mig curs), no n’hi ha a les empreses (l’atur pot generar pobresa però no hi ha conflicte de convivència als centres de treball), no n’hi ha en l’ús de l’espai públic, no hi ha conflicte en els serveis públics (més enllà de les demagògies, la pressió a l’estat del benestar, sobretot en la sanitat i les pensions, és més per l’envelliment de la població que per l’arribada de nouvinguts que la majoria són joves, forts i disposats a treballar). Hi pot haver situacions complicades en la convivència quotidiana a l’escala de veïns (amb pisos sobreocupats, amb hàbits de bon veïnatge poc assumits...). Si l’Ajuntament de Vic volia atendre aquesta realitat, els problemes de l’escala, es va equivocar del tot: no empadronant els nouvinguts sense visat no s’aconsegueix que el problema desaparegui, no deixaran de viure 15 persones en un pis, sinó tot el contrari, encara hi haurà més desgavell. La proposta de l’Ajuntament –més enllà del debat entre la seva legalitat i el respecte als drets humans- no es corresponia en cap cas a un suposat objectiu racionalitzable per gestionar adequadament i política la diversitat i les problemàtiques de convivència. És erroni també pensar en una clara vinculació de la proposta de l’ajuntament vigatà en una causa/efecte electoral: la polarització a Vic -11% la CUP, 18% PxC i enfonsada dels partits més centrals- no té com a causa central a la immigració. És una lectura simplista i molt parcial. Ara bé, aquests 15 dies han canviat de forma transcendent el debat sobre la immigració al nostre país, a favor de postures reaccionàries. El mal ja està fet, i la imatge, no sols de Vic, sinó de Catalunya, i especialment del catalanisme ha quedat tocada. Fins ara ho havíem fet bé. El catalanisme com element integrador, i el país, la societat, les ciutats com espais d’acollida. Qui pogués tornar el rellotge enrere.
Avui m'han trucat a les 10 del matí, per dir-me si a les 12 volia sortir en directe als Matins de TV3 amb en Josep Cuní. (Es veu que després la Rahola, que ja fa temps que va perdre un cargol en una deriva molt dretana, m'ha fotut canya, però no tenia dreta rèplica, ni la sentia). Crec que els arguments són prou clars i resumits en la intervenció que hi faig.
Estic fart dels discursos que intenten separar o jerarquitzar la qüestió social i la qüestió nacional com si fossin dues qüestions o tinguessin dues agències diferents. És una trampa. L’èxit de la catalanitat, integradora i progressista, és justament aquest: la qüestió social i la qüestió nacional no són ni tan sols dues cares de la mateixa moneda, sinó la mateixa cara, un mateix fet indestriable. Les societat on la cultura, i els seus elements més identificatius, i les desigualtats socials han circulat per vies separades han esdevingut societats fracturades. En trobem diversos exemples: des del fracàs de la tolerància liberal, i el seu multicultralisme, anglosaxó, a la fallida de l’integracionisme francès o el “deixà-fer” holandès. Ens equivocaríem del tot si per un moment si entréssim en el joc de prioritzar una qüestió més que l’altre: amb això, si em permeteu la llicència hem de ser 100% gramscians: els elements materials i econòmics i els culturals i identitaris van estretament relacionats i vinclats. El nostre país n’és un gran exemple: Catalunya sols ha avançat socialment quan també ho ha fet nacionalment i sols avança nacionalment quan també ho fa socialment. La construcció de polítiques socials i d’un estat català del benestar és la nostra principal eina d’alliberament i construcció nacional. La nostra principal eina de cohesió social. I també és la principal via per on circula l’adhesió i identificació dels nouvinguts en un projecte de societat compartida. Existeix un model català de cohesió social i de viure la diversitat, però no ens podem despistar, que està sustentat en la confluència permanent, en el vincle, dels eixos socials i nacionals. Alguns han volgut enfrontar redistribució (econòmica) i reconeixement (identitari), però és el mateix, no es poden esdevenir un sense l’altre. És la dignitat de Catalunya. Viure-hi bé i sentir-s’hi bé
Idees clares i cor calent (Nova edició de la Revista Mà al Camp de Tarragona)
Aquest mes surt la nova edició de la Revista Mà del Camp de Tarragona. La Revista Mà, de la que teniu a les mans el número 18 de l’edició d’Osona, va néixer el gener del 2008. De fet vam repartir el primer número un dissabte de mercat abans del Nadal del 2007. L’èxit ha superat les expectatives inicials. El Premi Paco Candel del 2008 de la Fundació Carulla i el de Civisme als Mitjans Comunicació de la Generalitat del mateix any, i el Premi Laus de disseny del 2009 en són, crec, sols el màxim exponent. Des del primer moment l’embranzida i èxit de la Revista Mà requeia en la força, encert i necessitat del seu projecte, comunicatiu i de convivència. Tenir clar, ideològicament, què volíem. El model lingüístic innovador, en català i amb resums a cinc idiomes, i una revista pensada i feta per a tothom, però sobretot per a, i des de, les persones nouvingudes. Sempre hem dit que hi haurà un dia que la Revista Mà no serà necessària. Caldrà estar atents que no ens agafi despistats i egòlatres. Malauradament però, avui, el repte de la convivència i el projecte comú a la nostra societat està plenament obert. És per això que a l’hora de créixer, a més de celebrar-ho, cal fer-ho amb idees clares: les de sempre, cal superar el model “multiculticultural” de la societat mosaic, no caure en el paternalisme eurocentrista d’afirmar sols les diferències des de l’exotisme, tenir clar que la diferència per si sola pot ser jerarquitzadora, que la categoria d’”immigrant” no és permanent i pot ser, és!, estigmatitzadora i sobretot que la catalanitat popular i social és un model propi d’acollida i cohesió social i comunitària, en una obertura permanent de la identitat catalana. A més, la Revista Mà, ha de fer una reafirmació del caràcter local i comarcal de les seves edicions. Ben arrelades en el seu entorn econòmic i social. El projecte avança. La convivència també. Amb les idees clares, i això sí, el cor calent. (Editorial núm 18, edició Osona de la Revista Mà. La portada correspon al 1er número del Camp de Tarragona, de les 20 pàgines de la revista 8 són de l'edició comarcal corresponent i 12 de compartides)
Avui he tingut la sort de poder participar en una xerrada organitzada per l'Associació de Veïns del barri de Montserrat de Terrassa, amb el títol Catalunya-Immigració, en el marc d'unes jornades interculturals.
L'AVV ha tingut la bona pensada de fer la xerrada a la plaça del mig dels blocs. A més cal reconèixer a l'Associació de Veïns la valentia de fer una xerrada d'aquests tipus, tan oberta i alhora complexa, sense cap por ni tabú. hi havia risc.
Hi hem participat jo mateix i l'Abdoulaye Seck, president de l'Associació Catalana de Residents Senagalesos. A poc a poc hem anat reunint deu n'hi do de públic, i com que es retransmetia en directe per la megafonia de l'escenari, es podia escoltar des de qualsevol racó de la plaça.
Els Grups Montserrat és un barri construït a finals dels anys 50 a la perifèria de Terrassa, i format per 570 pisos, repartits en uns quants blocs. Des de fa uns quants anys, Adigsa l'ha rehabilitat molt, i ara finalment estan esperant els anhelats ascensors. Tot i així, la situació al barri és complicada amb un 70% de nouvinguts i la població que fa més anys que va arribar ha envellit molt, i els joves n'han marxat.
L'AVV és molt canyera, i volien un discurs valent al voltant de la immigració. Penso que tant l'Abdoulaye, i més modestament jo, hem estat a l'alçada del repte. El debat ha sigut més dur, ha sortit elements habituals en aquest casos, més en el terreny en que estàvem al mig de la plaça. Espai públic, convivència, respecte, bon veïnatge: això no és pas fàcil.
Jo soc dels moderadament optimistes: el meu discurs ha anat sobre la immigració, la vella i la nova, com un dels eixos centrals de la catalanitat i del país que estem construint. L'Abdoulaye, encara ho ha dit més clar que jo i tot, sobretot el referent a la llengua catalana com a eina d'integració. Diria que aquesta batalla, immigració i catalanitat, avança bé. La batalla de la bona convivència, però, és dura. Administracions, associacions, persones: Cal fer-hi molt més!
En un dels models més clàssics de l’economia, si baixa la renda familiar disponible -pèrdua dels 400€, pel cap baix i amb més gent a l'atur-, s'aprima la massa monetària global -menys ingressos en general, decreixment i també caiguda dels beneficis empresarials- i al mateix temps carregues l'IVA, i per tant puja el preu final dels productes, és clar que l’elasticitat del consum no dona. Es consumirà menys, excepte si, evidentment, el nostre model és aplicat per un socialdemòcrata doctrinari i fa que la política fiscal esdevingui una eina de redistribució clara de la renda, i el diner torni a ser circulant i disponible injectat en polítiques públiques i, per exemple, creant més ocupació pública. Si el model impositiu del Zapatero és per mantenir i no augmentar les polítiques públiques actuals és un model que no ajuda a la recuperació econòmica, a no ser que faci créixer el sector públic com a motor econòmic de la recuperació.
Jo soc dels que crec -en contra del fracassat pensament neoliberal- que l'estat i el sector públic pot créixer i això no fa mal a l'economia, ans el contrari n'és el motor. (A l'estat espanyol sols el 9% de la població ocupada ho fa al sector públic contra un 26% a Dinamarca i una mitjana del 16% a l'UE-15). Estic clarament a favor de la puja dels impostos, ara bé, que ningú ens digui que tal i com ho ha fet el govern Zapatero no castiga les rendes mitjanes i treballadores! i que a més cal veure com afectarà al consum. Té un gran risc de ser un fre per a l’economia domèstica i real si no genera més diner circulant i creixement del sector públic. Per entendre’ns, si és per tapar dèficit és un pedaç mal fet, que sols aconsegueix treure diner circulant i frenar el consum i la possible recuperació. I tot sigui dit, a aquestes alçades de la pel·lícula total i absoluta confiança amb en Zapatero tampoc. Cal que els agents socials estiguem molt atents.
En el mateix model econòmic que analitzem, situat en concret a Catalunya, hem de veure quin impacte té el nou model de finançament, sobre la situació de la renda familiar disponible. A priori, com dèiem la massa monetària global reinvertida a Catalunya a partir de les polítiques públiques augmentarà i suposadament el circulant per les famílies també. Però cal veure-ho, i a més és un model a 4 anys. I les urgències econòmiques són avui.
Em direu, però hi estàs a favor o en contra? El Zapatero ha de demostrar que té un clar model econòmic de nou tall socialdemòcrata –semblant a l’Obama-, amb una clara aposta per una nova economia mixta que tanqui etapes fracassades del capitalisme.
En les darreres setmanes s’ha instal·lat una retòrica en l’opinió pública catalana, sobretot la que surt dels àmbits més polítics i governamentals, que diu que la prioritat és fer front a la crisi econòmica. La veritat però, és que no s’està fent res de res. És pura retòrica. Posaré alguns exemples de la nostra comarca:
L’any 2009 en que Osona ha doblat pràcticament l’atur passant de 6000 persones aturades a més de 11000, els recursos del Departament de Treball de la Generalitat de Catalunya destinats a Osona s’han reduït gairebé un terç. Perdoneu la tirallonga se citacions: no ha sortit la convocatòria de Pactes Territorials per a l’Ocupació, deixant inoperatius els únics espais de diàleg social a la comarca; els plans d’ocupació han estat especialment restrictius en els àmbits d’aplicació i de difícil ocupació en els municipis petits; Pel 2009 no han sortit les convocatòries dels Tallers ocupacionals perdent-se els de Vic, Manlleu i Torelló i els municipis de menys de 30.000 habitants no poden presentar-se a les Escoles Taller. Els ajuntaments de la comarca han vist reduïdes les AODL, que són els tècnics d’ocupació i promoció econòmica dels municipis. Els recursos de formació ocupacional per aturats són els mateixos de l’any anterior dividint els cursos existents amb menys hores passant de 300hores a 80. No està clar si sortirà una convocatòria de projectes innovadors del SOC i si surt ho farà al desembre. En l’àmbit de les administracions comarcals i locals, el Consell comarcal ha aprovat un reglament de consell Econòmic i social sense ni tan sols reunir als agents socials. El Pla d’innovació d’Osona, fet sense cap participació dels agents socials i amb criteris ultraliberals ha fracassat estrepitosament. L’OTG de Vic està saturada, amb l’augment d’un sola persona de plantilla, i absolutament abocada a la gestió de prestacions i amb molt poc temps de donar suport als aturats en la recerca d’ocupació i reorientació laboral. I ara encara els hi cau la gestió dels 420€ per decret ministerial invadint competències autonòmiques. La retòrica d’un nou model de Servei Públic d’Ocupació i d’un canvi de model productiu, és sols això: bla, bla, bla. No estan fent res.
Ps: A més, aquesta retòrica de que la prioritat política és fer front a la crisi, tan de bo fos cert, que omple ufanosament les boques i deu tranquilitzar algunes consciències també els serveix per tapar l’esclat sobiranista d’aquest més de setembre. Talment com si fos incompatible, que no és cert, i no anessin una cosa i l'altre estretament lligats. No anem pas bé!
Vaig aprendre aquesta cançó un estiu a El Salvador. Me la va ensenyar un exguerriller del FMLN, el Frente, l'Osvaldo. Tenia 32 anys, tot i que haver-se passat dels 18 als 22 anys al "monte" devia cascar molt. Estava apunt d'acabar dret i en feia 10 de la fi de la guerra, i sempre explicava històries i debats al voltant de la guerrilla i el procés de pau, i si hagués sigut possible guanyar la guerra militarment o no. L'Osvaldo, ja molt aprop d'acabar la guerra, en una de les darreres ofensives, es va arribar a passejar pels carrers de San Salvador, per després haver de tornar al "cerro". També m'han vingut a la memòria històries de la comunitat de Sant José de las Flores, a Chalatenango, formada per famílies d'exgurrillers del FMLN, experiència comunitària molt bona.
Avui, després de conèixer la victòria electoral del Frente no m'he pogut estar de tornar a escoltar i cantar el "Sombrero Azul" d'Alí Primera. En el vídeo en un concert del 1983 a la Manàgua sandinista.
La lletra:
El pueblo salvadoreño tiene el cielo por sombrero tan alta es su dignidad en la búsqueda del tiempo en que florezca la tierra por los que han ido cayendo y que venga la alegría a lavar el sufrimiento
Dale que la marcha es lenta pero sigue siendo marcha dale que empujando al sol se acerca la madrugada dale que la lucha tuya es pura como una muchacha cuando se entrega al amor con el alma liberada
Dale salvadoreño, dale que no hay pájaro pequeño, dale que después de alzar el vuelo, dale se dentenga en su volar (bis)
Al verde que yo le canto es el color de tus maizales no al verde de las boinas de matanzas tropicales las que fueron al Vietnam a quemar los arrozales y andan por estas tierras como andar por sus corrales dale salvadoreño...
Hermano salvadoreño viva tu sombrero azul dale que tu limpia sangre germinará sobre el mar y será una enorme rosa de amor por la humanidad hermano salvadoreño viva tu sombrero azul
Tendrán que llenar al mundo con masacres de Sumpul para quitarte las ganas del amor que tienes tú
Aquest més de gener ha sortit publicat el llibre "Vic, de l'opulència a la crisi", del periodista vigatà Miquel Macià, editor del grup "Nació Digital" i el portal "Osona.com", entre altres, i autor ja fa 10 anys d'un altre comentat llibre sobre Vic amb el títol "La Catalunya catalana" i encara més enrera de l"Entre el desencís i la Boira", sobre la transició i els primers anys de la democràcia a Osona.
En el llibre recent, l'autor fa una crònica acida i desacomplexada de la societat vigatana i els seus entrellats, entrevistant a 10 persones, l'alcalde, a 3 capellans, al principal intel·lectual verdaguerià, a persones de pes del vigatanisme. Quan a l'estiu em va trucar per dir que em volia fer una de les entrevistes pel seu llibre no vaig pensar la força i transcendència del fet.
Amb els meus amics i amigues de Vic, sovint em fan mofa quan els hi dic que jo també soc de Vic. És on passo més hores, on compro els llibres -i saludo al Quico a La Tralla-, vaig al mercat, tinc amics, conec els restaurants, els racons, molta gent... i és on hi estic més implicat socialment i personal. Em diuen: "Tu no ets d'aquí, com a molt una mica del Lluçanès..." Els hi he regalat un llibre del Macià a cadascun d'ells amb dedicatòria: "Digueu que no soc de Vic, ara". Amb els anys he aprés a viure amb aquestes superposicions identitàries, m'estimo i molt, el Vallès i Terrassa, tinc casa al Lluçanès, però m'agrada la meva vida a Vic i a Osona. Fa pocs dies veient la pel·lícula "Bienvenidos al Norte" hi sortia la frase "aquí es plora dues vegades, quan un hi arriba i quan un en marxa". A Vic, hi diuen que "hi costa molt entrar, però encara en costa més sortir". Que ningú es faci pagues d'aquests paraules, que si els meus companys i companyes de sindicat ho volen, penso continuar molt temps per aquí.
El llibre d'en Macià encara m'ha pujat de to l'autoestima, -que fer de sindicalista de trinxera quotidiana és força dur- si em permeteu la sinceritat, perquè m'ha fet adonar que des del sindicat, conec coses significatives del meu entorn, que faig una feina interessant, valorada, amb algunes errades, però en general ben feta. La força també de la feina silent. I a més em deixa molt bé. Potser no m'acaba de convèncer el títol que m'ha posat a l'entrevista, "El nivell de l'empresariat d'Osona, avança bé" (cal saber d'on venen) però si el següent paràgraf:
"Poch ha estudiat història a la UAB, i se li nota en com escriu i les referències que cita. Quan arriba a Osona no coneix la comarca i per tant s'asseu al despatx de Secretari general de la Plaça d'Osona en una posició precària. Segurament, Pepe Àlvarez va ser ben conscient d'aquesta jugada, de portar a Vic un home que, en principi, havia de ser inaccessible pels poders locals, tan els polítics com els empresarials.
La força del personatge, que es mou en una laberíntica barreja de duresa política i humanitat de cantina, amb els referents històrics de l'obrerisme català ben posats al cap -ressenyem que ha fet mitings en record del Noi del Sucre a la Via pública de Barcelona- la força del personatge, dèiem, tomba els pronòstics i es consolida en el lloc fins a esdevenir un nom de referència en l'ecosistema vigatà". (Macià: 154) Que fort!!!!Us ben asseguro que no li he pagat res, ni el cafè al Macià. Finalment, alguns amics em dèiem dimecres: "tiu, que surts a La Vanguàrdia, en un article d'opinió". Els responia: "no pot ser, deu ser a l'Avui o al Punt, jo no tinc cap conegut que escrigui a la Vanguàrdia". Era l'osonenc Toni Coromina parlant del llibre del Macià, en cito el darrer paràgraf (i el podeu llegir sencer clicant a "llegir la resta de l'article" més avall):
"Además de un profundo análisis de todos los ámbitos sociales, el libro
incluye una docena de entrevistas con algunos personajes tan diversos
como inquietantes, de diversos ámbitos, desde empresarios de las nuevas
tecnologías hasta sacerdotes tradicionalistas, pasando por el alcalde
de Vic, Vila d´Abadal, o el líder de la UGT comarcal, Cesc Poch."
(Toni Coromina: LVG,11 de febrer 2009).
No ser si soc dels diversos o dels inquietants, inquiet potser sí. Però estar citat entre l'alcalde Vila d'Abadal i els capellans tradicionalistes, és el màxim on pot arribar el meu ego de vigatà!! això sí, d'un vigatanisme d'esquerres.
Ahir van inaugurar al Centre Cultural de la Caixa Terrassa, en aquesta ciutat, l'exposició "Diàleg escultòric a tres bandes" amb escultures de Cèsar Cabanes, Ferran Bach-Esteve, i Miquel Ros. Aquest darrer és el meu avi, nascut a Instinción a Almeria l'any 1901 i mort a Terrassa l'any 1962, l'any de les riuades com recorda la crònica familiar i que evidentment no vaig poder conèixer.
Als tres escultors els uneix l'espai, la ciutat de Terrassa i el seu ambient artístic al mig del segle XX. El fet que tots tres siguin nascuts fora de la ciutat, però hi són fortament arrelats, la vinculació a l'Escola d'arts i oficis de Terrassa, i també als Amics de les Arts, important entitat cultural de la ciutat. Els tres autors volten escultòricament els cànons clàssics del noucentisme.
Com bé va dir la comissaria de l'exposició Anna Fernández, és una escultura, la d'aquests autors, que fa molta ciutat i un recorregut per la memòria cívica. Tots tres tenen escultures amb presència al paisatge urbà i als seus edificis i espais. La presència d'escultures a la ciutat crea civilitat, memòria històrica, referents col·lectius. En concret del meu avi, Miquel Ros, en puc citar uns quants, sols a Terrassa hi podem trobar, que jo conegui:
-Monument a Jacint Verdaguer -Pica Baptismal de la Catedral del Sant Esperit de Terrassa -Frontals de la Fàbrica de la Magdalena (Carretera de martorell) -Estela per als Amics de les Arts -Al·legoria a la Indústria tèxtil a Casa Font (Portal de Sant Roc, cantonada del Carrer Major amb el Carrer del Vall)
A part de molta obra al cementiri. No en va en Miquel Ros tenia un taller de marbre, 7 fills a mantenir i va haver de fer molta més obra comercial que artística. Aquest recorregut per la memòria històrica també inclou escultures en bust de diverses personalitats i artistes amics seus: Ferran Canyameres -l'original del qual l'escriptor el va donar al Museu de Perpinyà i no l'han volgut cedir per l'exposició actual però n'hi ha una còpia a la Casa Alegre-Museu de Terrassa), del mateix Cèsar Cabanes, de Joan Puig i Ferrater entre molts altres. Miquel Ros té obra molt escampada en àmbits privats, hi ha una esultura de tamany natural "Nena amb colom" amb la meva tia Anna Maria de model quan era nena, en el pati de la casa de Matadepera d'una coneguda familia terrassenca, que era massa car desclavar i moure i tornar al seu lloc per la present exposició.
Finalment no vull deixar d'esmentar que en les obres del meu avi a l'exposició hi ha un magnífic bust de la meva mare, la Cèlia Ros, quan tenia 11 anys i un de mol "art-deco" de la meva àvia Anna Gasset que és el de la foto del present post. L'exposició estarà al Centre Cultural fins al 29 de març.
L’etern retorn de la dialèctica mercat/estat en la crisi global del 2008 Si al llarg del segle XX, la identitat ha viscut tensionada entre el mercat i l’estat, el plet entre aquests darrers ha patit una forta sotragada a partir de la profunda crisis econòmica global iniciada l’any 2008. Després de 2 dècades de triomf del mercat lliure i crisis dels estats i la política la correlació de forces s’ha capgirat. A hores d’ara encara no tenim prou perspectiva ni elements per saber com afectarà aquesta nova correlació de forces entre el mercat i l’estat a les identitats. Aquesta és la primera gran crisis sistèmica del capitalisme en l’era de la globalització. Algunes veus parlen de la necessitat de refundar el capitalisme, amb la paradoxa d’encarregar el lideratge d’aquest pa als mateixos que l’han generat s. És la imatge de la cimera del G-20 a Washington amb l'FMI i el Banc Mundial: sembla allò de que “cal que tot canvi perquè tot resti igual”. Aquesta és la mítica frase de la novel·la “Il Gatopardo” de Tomasi de Lampedusa (1957) que li diu Alain Delon, que fa de jove Tancredi Falconeri, a Burt Lancaster en el paper de Príncep don Fabrizio en la versió portada al cine per Luchino Visconti. A les darreres manifestacions d’estudiants de Barcelona, de la tardor del 2008, hi havia una pancarta dels estudiants d’enginyeria informàtica que deia “Si el sistema es col·lapse, reinicia el sistema”. El perill de fer un “reset” al sistema és que ens et torni a reaparèixer l’antipàtic i infaust Windows de Microsoft, com a símbol del domini intangible del capitalisme actual. L’ofensiva contra la greu crisi ha d’incloure canvis de fons. Així va passar en la crisis del “crack del 29”, que va fer aparèixer l’estat del benestar. Ara bé, assumint com a principal proposta, que d’aquesta crisis n’hauríem de sortir amb el retorn de l’economia mixta, el debat no pot restar sols en el terreny del pes que ha de tenir l’estat, reproduint talment la vella controvèrsia entre mercat/estat o el paper de la política davant l’economia com s’ha fet al llarg del segle XX. Aquesta batalla ja l’hem guanyada: després del galopant neoliberalisme salvatge del canvi de mil·lenni en Bush, els de la “tercera via” britànica i el Sarkozy són favorables a nacionalitzar bancs, regular l’economia i fer de la inversió pública motor econòmic. Si aquests, abanderats del conservadorisme, diuen això es que podem anar molt més enllà en el pes, paper i força de l’estat i la política pública. El que cal qüestionar permanentment no és l’estat i les seves mides, caient en un parany dialèctic de la tensió permanent entre mercat/estat; el que cal refundar i qüestionar a fons és el mercat -i les empreses- i repensar-ne el seu paper i rol social, en la creació i redistribució de la riquesa, més enllà dels tòtems neoliberals i de la competitivitat a ultrança de la darrera dècada. No podem ressorgir de la crisis sols amb més keynianisme, com a mitjans del segle XX. Keynes, sí. Però cal també anar més enllà de repetir les receptes modernes, per inventar-nos de nou, no sols l’estat, sinó sobretot les empreses i el mercat. Al final del segle XX va canviar de fons el paper dels estats. Alguns han parlat sense manies de la crisis de l’estat-nació o del propi concepte de sobirania en l’era global. La crisis global, però ha vingut provocada no sols per l’emancipació de l’economia de l’ètica i la política, sinó pel que ja sabíem de fa molts anys: el mercat sols no funciona. Potser cal començar a plantejar i qüestionar-se seriosament el propi “mercat”, talment com ho fem de manera permanent amb els estats. Cal canviar el marc del pensament: no es tracta sols de debatre sobre l’estat, com voldrien les forces conservadores, sinó canviar de guió i sobretot qüestionar el mercat i els conceptes d’empreses. Sense manies, segurament l’avançar en formes de cogestió i participació dels treballadors i treballadores és tan important i vital en l’empresa com la seva sacralitzada competitivitat. Això, la crisi, no sabem com acaba, pinten bastos. Cal, però, ser imaginatius, sense por, valents. Calen polítics valents, perquè les coses canviïn de veritat i no restem ancorats en l’”etern retorn” que ja ens explicava “Il gatopardo”.
El passat 20 de novembre, estan jo ingressat en una dura estada a l'hospital, la publicació que dirigeixo la Revista Mà d'Osona, ha estat reconeguda amb els V Premis Francesc Candel que reconeix iniciatives i bones pràctiques en la integració dels ciutadans catalans d'origen immigrant.
La Revista Mà, feta amb els suport de la UGT d'Osona, és una publicació gratuïta, amb una tirada de 15000 exemplars, en català, on cada notícia té un breu resum en 5 idiomes (castellà, amazigh, àrab, anglès i francès) i posa especial atenció en cercar lectors d'origen immigrant.
Els Premis Paco Candel, els atorga la Fundació Lluís Carulla amb el suport de la Secretaria d'Immigració de la Generalitat de Catalunya. Són cinc guardons, una petita quantitat econòmica i aquest any s'han valorat 54 projectes. És evident que sempre he estat convençut de les bondats del projecte de la Revista Mà, i que mai l'hem fet pensant que ens donarien un premi, però que carai, són d'agrair els reconeixements, que les coses porten molta feina i maldecaps.
Malauradament no vaig poder anar a recollir el premi. Tot i això, des d'una llitera d'urgències i a trenta-vuit de febre vaig preparar un petit discurs en nom de tots els cinc guardonats (el podeu llegir a continuació) que va llegir la Sara, cap de redacció de la revista, en l'acte celebrat al Pati Llimona de Barcelona. A la foto, la Sara i el Mohamadi recollint el premi.
Estic fart dels discursos que intenten separar o jerarquitzar la qüestió social i la qüestió nacional com si fossin dues qüestions o tinguessin dues agències diferents. És una trampa. L’èxit de la catalanitat, integradora i progressista, és justament aquest: la qüestió social i la qüestió nacional no són ni tan sols dues cares de la mateixa moneda, sinó la mateixa cara, un mateix fet indestriable. 
Avui he tingut la sort de poder participar en una xerrada organitzada per l'Associació de Veïns del barri de Montserrat de Terrassa, amb el títol Catalunya-Immigració, en el marc d'unes jornades interculturals.
En les darreres setmanes s’ha instal·lat una retòrica en l’opinió pública catalana, sobretot la que surt dels àmbits més polítics i governamentals, que diu que la prioritat és fer front a la crisi econòmica. La veritat però, és que no s’està fent res de res. És pura retòrica. Posaré alguns exemples de la nostra comarca:
Vaig aprendre aquesta cançó un estiu a El Salvador. Me la va ensenyar un exguerriller del FMLN, el Frente, l'Osvaldo. Tenia 32 anys, tot i que haver-se passat dels 18 als 22 anys al "monte" devia cascar molt. Estava apunt d'acabar dret i en feia 10 de la fi de la guerra, i sempre explicava històries i debats al voltant de la guerrilla i el procés de pau, i si hagués sigut possible guanyar la guerra militarment o no. L'Osvaldo, ja molt aprop d'acabar la guerra, en una de les darreres ofensives, es va arribar a passejar pels carrers de San Salvador, per després haver de tornar al "cerro". També m'han vingut a la memòria històries de la comunitat de Sant José de las Flores, a Chalatenango, formada per famílies d'exgurrillers del FMLN, experiència comunitària molt bona.
Aquest més de gener ha sortit publicat el llibre "Vic, de l'opulència a la crisi", del periodista vigatà Miquel Macià, editor del grup "Nació Digital" i el portal "Osona.com", entre altres, i autor ja fa 10 anys d'un altre comentat llibre sobre Vic amb el títol "La Catalunya catalana" i encara més enrera de l"Entre el desencís i la Boira", sobre la transició i els primers anys de la democràcia a Osona.
Ahir van inaugurar al Centre Cultural de la Caixa Terrassa, en aquesta ciutat, l'exposició "
El passat 20 de novembre, estan jo ingressat en una dura estada a l'hospital, la publicació que dirigeixo la Revista Mà d'Osona, ha estat reconeguda amb els V Premis Francesc Candel que reconeix iniciatives i bones pràctiques en la integració dels ciutadans catalans d'origen immigrant.
