Qui té un assassí a dintre seu és Lou Ford, sheriff adjunt d’una petita ciutat de Texas el 1957. Primer sembla un home tranquil, després un sàdic i finalment es revela com un psicòpata. Casey Affleck, en el seu habitual estil llefiscós, és ideal per al tèrbol personatge. La seqüència clau arriba a la mitja hora, quan el sheriff colpeja molt cruelment una prostituta (Jessica Alba) amb qui té relacions i negocis tèrbols. El cinema negre clàssic apartava la càmera en casos d’extrema violència, però el d’ara l’acosta més i ets tu qui has d’apartar la mirada. És el signe dels temps, que es diria. El film suporta malament l’absència de Jessica Alba -l’altra protagonista, Kate Hudson, és molt fluixa- però aguanta el tipus fins a l’explosiu final. Es basa en una novel·la de Jim Thompson, tot un clàssic de la novel·la negra més criminal, i l’ha dirigida Michael Winterbottom.      

És bona aquesta comèdia, simpàtica i efervescent com la seva protagonista, Becky Fuller (Rachel McAdams), una noia de 28 anys que intenta triomfar com a productora del programa matinal Daybreak de la cadena IBS. El programa té paupèrrimes xifres d’audiència i ella, per remuntar el vol, fitxa un nom mític, Mike Pomeroy (Harrison Ford), a qui ja admirava de petita quan veia les notícies amb el seu pare. Però Pomeroy és un home irascible que viu frustrat perquè ha estat apartat del prime time informatiu. Odia els programes matinals, banals i estúpids, i només accedeix a presentar Daybreak obligat pel seu contracte amb la IBS. Es nega, però, a presentar temes frívols, està apàtic, es baralla amb la presentadora (Diane Keaton) i treu de polleguera l’esforçada Becky. L’audiència es desploma, la cadena amenaça de suspendre el programa. Becky troba cert consol al seu estrès laboral en una relació amorosa amb un col·lega de la televisió. El noi és tranquil i seria d’esperar que encomanés a Becky certa calma vital, allò de “a la vida hi ha més coses a part de la feina”. Però res d’això no passa. El desfici laboral no abandona mai Becky, que és un nervi i es proposa remuntar l’audiència del programa... fent el que sigui.  Seria d’esperar, també, que la noia, tard o d’hora, s’aturés a reflexionar i conclogués que l’ambició per triomfar és una cosa i caure en el “tot s’hi val” és una altra. Però el film està decidit a esquivar el camí moral habitual i Becky sempre tira pel dret sense cap escrúpol. És així la gent de la tele i és així com aquesta pel·lícula la retrata. També és cert, però, que el programa Daybreak es torna beneit però no groc. Hi ha un límit que no es traspassa, i ja està bé, perquè si no, potser no ens cauria tan simpàtica la Becky, i seria una llàstima. On sí compleix amb el pla previst el film és amb la regeneració moral de Pomeroy, que al final s’emociona amb l’ambició i tenacitat de la Becky. Aquesta entonada comèdia ha estat dirigida amb ritme i vitalitat per Roger Mitchell, feliç, sense dubte, de poder fer una pel·lícula amb la bulliciosa Rachel McAdams i el llegendari Harrison Ford.      

Aquest no és un thriller trepidant sinó calmós. Hi ha poca acció, i la que hi ha, no és gratuïta ni pirotècnica. El protagonista, Jack (George Clooney), és un assassí professional, tan letal com lacònic. El veiem primer a Suècia, on culmina una “feina” matant una dona per l’esquena. Després fuig a Itàlia i s’amaga en un poblet. Comunica a Pavel, el seu cap, que es vol jubilar. Jack, a més d’assassí, és un manetes de les armes, i li arriba l’encàrrec de fer un rifle especial. A part de l’artesania armamentística, fa flexions per mantenir-se en forma i, pel que fa a la vida social, es relaciona amb dues persones: 1) el capellà, el pare Benedetto, que li demostra l’existència de l’infern: “You cannot deny the existence of hell. You live in it. It is a place without love”. Jack contraataca descobrint que el mecànic el poble és fill del pare Benedetto; i 2) Clara (Violante Placido), una prostituta d’aspecte poc prostibulari que treballa en el pròsper prostíbul del poble. Per descomptat, no triga a enamorar-se de l’enigmàtic americà. La pel·lícula va lenta però el carisma d’autèntica estrella de George Clooney fa que sigui interessant de veure. Al tram final es precipiten els esdeveniments, i es demostren quatre coses: 1) que hi ha oficis que no admeten la jubiliació (a l’edat que sigui); 2) que als pobles d’Itàlia la gent dorm com un tronc (hi ha una sorollosa persecució nocturna pels carrerons i ningú no treu el cap per la finestra); 3) que als guionistes de thrillers no els agrada la intervenció de la policia (els comprenc: la policia fa nosa, talla el ritme) ; i 4) que els criminals de ciutat, quan visiten la ruralia i els espais oberts, és perquè estan destinats a una mort propera. Recordem Humphrey Bogart a High Sierra (1941) o Kevin Costner a A Perfect World (1993). En definitiva, una pel·lícula notable, que val prou la pena. L'ha dirigida Anton Corbijn.

Aquesta és una pel·lícula aclamada per la crítica que, personalment, no puc aclamar. És prou interessant quan es veu, però com a thriller té un esquelet tan deficient que, un cop vista, cau com un castell de cartes. Un escriptor (Ewan McGregor) és contratat com a negre per escriure les memòries d’Adam Lang (Pierce Brosnan), antic Primer Ministre de la Gran Bretanya. L’escriptor, en una investigació tan fulgurant com ridícula, descobrirà els lligams estrets de Lang amb la CIA: la seva pròpia dona, Olivia Williams, és una agent. Dic que la investigació és ridícula perquè es basa en un minut de recerca al google i en una absurda troballa d’un sobre amb fotos compromeses (els de la CIA són incapaços de “netejar” l’habitació de l’anterior negre de Lang, a qui han assassinat). La pel·lícula s’aguanta i triomfa per l’elegant direcció de Roman Polanski i perquè s’apunta a les teories conspiratives, que tant entusiasmen a una part de la població. Pel que fa als actors, Ewan McGregor no pot ser més insípid i Pierce Brosnan, com a titella de la CIA, no surt ni 15 minuts i no té paper. Pel que fa a les dones, la pèrfida Olivia Williams és massa jove. Nascuda el 1968, és impossible que el 1975 ja fos una activista universitària, com el seu personatge reclama. S’haurien d’haver canviat els papers amb Kim Cattrall, que fa d’amant de Lang. Per cert, també surt Tim Wilkinson, i aquest home ja cansa. En fi, Robert Harris, el novel·lista, passa comptes amb Tony Blair, Roman Polanski passa comptes amb els Estats Units, on encara el reclamen, i jo em penedeixo d’haver-me gastat 3’20 euros al videoclub.       

Només té una frase bona P.Brosnan. És aquesta:

Adam Lang:  Do you know what I'd do if I was in power again? I'd have two queues at the airports. One for flights where we'd done no background checks, used no intelligence gained under torture, infringed no one's precious bloody civil liberties. The other for flights where we'd done everything possible to make passengers safe. Then we'd see which plane the Rycarts of this world would put their bloody kids on.