Agafes un calendari. Tries una data qualsevol. Hi encares un focus. Una lupa. Va, posem que has triat el quatre de juliol, diada de santa Isabel de Portugal, una santa catalanoaragonesa...

Pels que sempre hem defensat Josep Pla -l'obra i el significat profund d'aquesta obra- el llibre d'Enric Vila és una festa. Però no només per la defensa que s'hi fa d'un Pla més compromès que no sembla amb el país: el llibre d'Enric Vila "El nostre heroi Josep Pla" és una festa per ell mateix. Pel seu desacomplexament. Per la seva llibertat. Per la seva contundència. Pel seu estil. I perquè és una mostra més que els temps estan canviant...

Aquest juliol, còmodament asseguts al sofà (o a la gandula xarrupant un mojito), veurem passar, per la pantalla tonta, idíl.lics paisatges de la França del dos cavalls i el pastís: terres ondulades, vinyes verdes esllavissant-se pels costers, solitaris espadats atlàntics, poblets amb cloquer, rotonda i monument aux morts du 14-18. I en aquesta edició, passats els boirosos i gloriosos ports pirinencs, veurem paisatges molt més coneguts, molt més propers...

Aquesta idea vella i capficada d'Europa ve de Roma o d'Aquisgrà? És també Europa Istambul? I Tetuan? I per què Israel (la mala consciència dels europeus) envia representants -i sovint surten guanyadors- al festival freak d'Eurovisió? És dels europeus l'aigua que rega Europa? L'aigua industrial del Rin, la més poètica i musical del Danubi, la nascuda al cim d'Europa, la més rabiosa, la del Roina....Europa què coi és? Una comunitat d'interessos econòmics o una unió d'estats cristians? I doncs la bandera, representa o no representa la corona i el mantell de la mare de Déu?

(segueix...)

El contingut i el títol del post d'avui són oportunistes. Ho reconec. Tot i que el tema no vol ser tant el futbol com l'immens poder dels futbolistes...i dels entrenadors (i de tots els esportistes; una persona d'Illinois em va dir fa anys: a Chicago Michael Jordan és Déu!) Són deus, són influents. Només cal que fem memòria d'allò que va passar entre Pep Guardiola i Els ponts de Madison County...

Les secallones i esllanguides, i a voltes sexis, models de passarel.la caminen posant una cama davant de l'altra, a grans gambades, i jo diria que arriben aclaparades, com si portessin un pes al cap o un problema a les espatlles: és aquesta la manera de caminar del segle XXI? Perquè és evident que cada època té la seva forma pròpia d'anar. Cada època i cada persona. Els motoristes de grossa cil.lindrada i les amazones fan un caminar garrell. Les dones antigues, tornant de la font, caminen amb un braç a la cintura, que els fa de nansa, i l'altra que aguanta el càntir damunt del cap (semblen deeses de la fertilitat i la pluja). Les dones de la vida...

Llegint l'excel.lent llibre de memòries de l'escriptor rossellonès Joan-Daniel Bezsonoff, que porta per títol "Una educació francesa", m'he preguntat algunes coses. Per exemple, si és millor ser "administrativament" francès o bé això que ens ha tocat...

-Qui és la Pippi Langstrum?
-Doncs mira, fill. És una mossa de nou anys que viu sense els pares. Té un cavall "tunejat" i un mico filós amb jersei fet de ganxet. Sota el llit hi té un cofre amb monedes d'or. Menja amb els peus sobre la taula. No li agrada anar a escola. Té una força descomunal i, a més a més, va vestida com una pidolaire....

-Ostres, ostres!I com has dit que es diu?

-Pippi Calcesllargues...

Què coi té Trieste, que sempre hi tornem? Amb la imaginació, clar. O amb les lectures...per Sant Jordi em van regalar El viatjar infinit (edicions de 1984), de Claudio Magris i ja torno a tenir el cap ple de Trieste. De Trst, que diu la minoria eslovena de la ciutat (el 5 per cent)... 

L'altre dia em va venir una dona (amb cultura i força viatjada) i em va dir que "ara" hi ha unes famílies, "de classe més aviat baixa", que es "dediquen" a anar per aquests mons de déu a fer fotos a les seves filles "vestides de Primera Comunió"....sí, sí, tal com t'ho dic!

I jo que li contesto:

-Però què té d'estrany? Deuen fer proves pels recordatoris...

-No, no. Aquestes nenes no han fet, ni pensen fer mai, la Primera Comunió!

Pocs dies després de fer els 18 anys, acompanyat d'una de les meves germanes i una cosina, vaig començar a voltar món. Vam comprar un bitllet circular Barcelona-Lió-Llemotges-Tolosa-Barcelona. Aquest bitllet, un BIGE, permetia fer aturades a qualsevol lloc, sempre que no sortissis del trajecte preestablert. Érem l'estiu del 1984. Dúiem un pressupost de mil pessetes per dia (sis euros), una tenda canadenca i una mica de menjar enllaunat. Vam passar per Guéret, una vila llemosina. Jo llavors no sabia encara res de Pierre Michon...

A Mallorca sempre hi plou. Vull dir quan jo hi vaig, que és quasi mai. I, anant-hi l'altre dia, em vaig trobar a l'aeroport de BCN una treballadora de seguretat que, en el més pur estil peixatera, cridava: "boootas, botiiiines, zapatos de taaacón..." I tot seguit, dirigint-se a unes senyores grans i alemanyes d'aquelles amb un bolset que ja es veia que tenien por que els el robessin, va i els pregunta: "ordenadores?computer?" I les senyores grans i alemanyes no acabaven de veure on s'imaginava aquella peixatera/segurata que podien dur elles amagat el computer....i jo, que duia dues bosses negres, a mi no m'ho va pas preguntar. Envoltat, doncs, de gent gran i alemanya, vaig arribar a Palma. I com sempre, hi plovia...

 

La nota biogràfica del primer llibre de Dovlàtov que apareix en català: La zona, apunts d'un vigilant de camp (Labreu edicions), explica que l'autor rus va morir "víctima de l'alcoholisme." A El compromiso (que de moment només hem pogut llegir en castellà, gràcies a l'editorial de Gasteiz, Ikusager) s'hi explica que "bebió mucho vodka para ahogar las penas." La diferència de to és manifesta...

Als boscos ja cantava el cucut. Hi havia a la ciutat una immensa gata maula amagada sota una fina i amorosa pell de xai; era una guilla sense escrúpols que aprofitava els descuits, la primavera, el que fos per matar dos pardals endormiscats d'un sol tret. Hi havia també a la ciutat el típic rata que per estalviar aniria conill...I un bon dia, gata maula i rata es coneixen a La Paloma....

L'edició que tinc és de 1982, la tercera. Això vol dir que la vaig llegir -com a lectura obligatòria- a segon o tercer de BUP. Als setze anys. I als meus setze anys aquesta obra tenia unes quantes coses que la feien estranya: la portada, que era una foto sèpia de dues nenes (una d'elles amb el cap marcat amb una rodona de rouge de llavis). El lloc de naixement de l'autora: Madrid. I el títol, que feia pensar en una altra mena de cosa.....