Ramon Erra |
dimecres, 17 de març de 2010 | 19:10h
És fàcil passar-se de rosca en uns temps tan trasmudats com els que ens ha tocat viure. Cada cop s'ha de cridar més fort, s'han de dir coses més grosses i s'han de crear monstres més deformes per impressionar: i amb prou feines si arribem a cridar l'atenció, si no fem riure directament. Per això avui més que mai impressiona -i fa tanta por- aquella novel.leta de Henry James, del 1898, que és continguda i quieta i estranyament lluminosa...
Ramon Erra |
dimecres, 10 de març de 2010 | 10:25h
Som els reis del món, però sempre acabem tornant a la ràdio. Sobretot quan van mal dades. Per exemple, dins un cotxe en plena nit encallats en una espantosa carretera nevada...
Què vol dir ser fellinià? Vol dir ser seguidor de Federico Fellini o tenir l'aire d'haver sortit d'una de les seves pel.lícules? Una mica grotescos ho som tots. O ho podem arribar a semblar tots, només que algú ens miri de biaix...
Ramon Erra |
dilluns, 22 de febrer de 2010 | 13:32h
Sóc amic de l'hivern i les vetllades vora el foc. També m'agraden les primaveres, que són aquells tres mesos de caminar sobre un terra que es mou, creix, brota, grana, es desestabilitza (et desestabilitza). A muntanya -a mitja muntanya- la primavera és temps de jaure d'esquena sobre un prat reverdit, que encara és fred, de deixar-se escalfar per un sol acollonit, temps de mirar aquell núvol, l'ombra d'aquell núvol...
Ramon Erra |
dimecres, 17 de febrer de 2010 | 13:58h
De cop m'han vingut ganes de fer un monòleg. Tu rai -jo rai!- que tens un blog! Però em refereixo a fer un monòleg, a interpretar-lo en un escenari, davant d'un públic, no a escriure'l. La rau-rau em va començar amb el desè aniversari de la mort de Joan Capri, el filòsof de la classe mitja catalana....
Ramon Erra |
dimecres, 10 de febrer de 2010 | 11:52h
S'acaba la segona legislatura del "canvi" i aquella vella promesa republicana de convertir el Lluçanès en comarca oficial sembla que no es complirà. A qui n'haurem de donar la culpa?
No arriba als 130 metres de llarg (i en fa poc més de tres d'amplada), però és un carrer important. Al número 2 hi ha la llibreria Quera, la dels mapes Alpina (un lloc d'honor en la geografia sentimental de molta gent). En aquest carrer, no recordo el número, hi va viure Àngel Guimerà. Hi ha la Sala Parés, la granja La Pallaresa, també la Dulcinea. Segons l'escriptor de Perpinyà, Joan-LLuís LLuís, al número 17 hi ha una botiga on venen paraigües...no n'estic segur...
Ramon Erra |
dimecres, 27 de gener de 2010 | 12:35h
A París s'hi veu de tot. Ja se sap. Hi ha llibres a preus rebentats. Per exemple, sota les veles de la Gibert Joseph, del boulevard Saint Michel, s'hi podia comprar aquesta setmana gran varietat de llibres de segona mà, de poche i una mica rebregats, això sí, de Zola o de Coelho o de qui sigui, a o'20 cèntims d'euro el volum...
Què passarà ara? Tot són preguntes. Tot són dubtes. Però el llibre digital, l'e-book, es comença a imposar. Com sempre, hi ha dues visions extremes:la dels negatius i tremendistes, per una banda, i la dels càndids i optimistes, per l'altra. Però, clar, què passarà amb les llibreries, biblioteques, sales d'estar de les cases...?
Ramon Erra |
dimarts, 12 de gener de 2010 | 10:10h
La Mare de Déu vindrà i mos portarà cosetes; a la butxaqueta torrons i a les mans avellanetes. La Mare de Déu, la de la Fontcalda, tenia un ruquet per anar a buscar aigua...diu la bellíssima lletra -embolcallada amb la malenconiosa melodia, reinterpretada per Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries- d'una nadala (però també eficaç cançó de bressol: com veiem molts vespres a casa nostra) orginària del Matarranya. Aquest exòtic, bell, llunyà, proper, dolç i amargant món que vertebra l'Ebre...
Tinc moltes fixacions, però en tinc dues que fa anys que em duren: Chicago i Bòsnia. Per això m'interessa l'obra de l'escriptor bosnià afincat a Chicago (Xicago, recomanava que escrivíssim mestre Coromines) Aleksandar Hemon. Per això i per les seves qualitats com a narrador: Hemon és com si barregessis la manera d'explicar històries tradicional a les eternes sobretaules bosnianes (fent servir aquell punt d'exageració) amb el dirty realism americà...
Ramon Erra |
dilluns, 21 de desembre de 2009 | 15:42h
Camí del gran nord glaçat d'Amèrica, a les vores del Pacífic, hi ha el bonic i dispers i humit poble d'Aberdeen, on va néixer Kurt Cobain, líder dels Nirvana. Segons llegia en un dominical, aquest any en fa vint del primer disc dels Nirvana....
Ramon Erra |
dimarts, 15 de desembre de 2009 | 12:18h
Això ve a dir un text, entre aforisme i fragment de dietari, escrit pel peruà Julio Ramón Ribeyro. L'he tret del seu llibre Prosas apátridas (Seix Barral 2007), l'únic que tinc d'ell. Com que ahir -l'endemà del 13D- va ser un dia rúfol i avui n'és un altre, transcric el fragment:
"La luz no es el medio más adecuado para ver las cosas...
Ramon Erra |
dimecres, 9 de desembre de 2009 | 18:18h
Coses de la vida m'han portat a la memòria aquella branca de romaní que Pasqual Maragall va dir que li havia donat una gitana mentre ell passejava de bracet amb la Diana Garrigosa pel parc del Retiro de Madrid...
Ramon Erra |
dijous, 3 de desembre de 2009 | 12:27h
Diu Federico García Lorca que Granada és una ciutat feta per a la música perquè és una ciutat tancada, una ciutat entre serres on la melodia és retornada i limitada i retinguda per parets i roques. Jo la veig com una gran capital (en els dos o tres grans carrers del centre), com una vella ciutat provinciana (de convent a església i d'església a convent) i com un poblet pirinenc (al caminet que segueix el Darro, sota l'Alhambra, vora l'Albaicín, cap al "paseo de los tristes"). Lluny del barri vell i el centre, la ciutat de seguida s'escrostona i perd molt ràpidament el llustre...
Som els reis del món, però sempre acabem tornant a la ràdio. Sobretot quan van mal dades. Per exemple, dins un cotxe en plena nit encallats en una espantosa carretera nevada...
Què vol dir ser fellinià? Vol dir ser seguidor de Federico Fellini o tenir l'aire d'haver sortit d'una de les seves pel.lícules? Una mica grotescos ho som tots. O ho podem arribar a semblar tots, només que algú ens miri de biaix...
S'acaba la segona legislatura del "canvi" i aquella vella promesa republicana de convertir el Lluçanès en comarca oficial sembla que no es complirà. A qui n'haurem de donar la culpa?
Què passarà ara? Tot són preguntes. Tot són dubtes. Però el llibre digital, l'e-book, es comença a imposar. Com sempre, hi ha dues visions extremes:la dels negatius i tremendistes, per una banda, i la dels càndids i optimistes, per l'altra. Però, clar, què passarà amb les llibreries, biblioteques, sales d'estar de les cases...?
La Mare de Déu vindrà i mos portarà cosetes; a la butxaqueta torrons i a les mans avellanetes. La Mare de Déu, la de la Fontcalda, tenia un ruquet per anar a buscar aigua...diu la bellíssima lletra -embolcallada amb la malenconiosa melodia, reinterpretada per Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries- d'una nadala (però també eficaç cançó de bressol: com veiem molts vespres a casa nostra) orginària del Matarranya. Aquest exòtic, bell, llunyà, proper, dolç i amargant món que vertebra l'Ebre...
Tinc moltes fixacions, però en tinc dues que fa anys que em duren: Chicago i Bòsnia. Per això m'interessa l'obra de l'escriptor bosnià afincat a Chicago (Xicago, recomanava que escrivíssim mestre Coromines) Aleksandar Hemon. Per això i per les seves qualitats com a narrador: Hemon és com si barregessis la manera d'explicar històries tradicional a les eternes sobretaules bosnianes (fent servir aquell punt d'exageració) amb el dirty realism americà...
