El codi de circulació, diu molt clar que quan a la carretera hi ha mes d'un carril, el carril dret es per circular, i l'esquerra per avançar. Quan una carretera passa de dos a un carril, el que hauría de desaparèixer sempre, seria el que es per avançar. No entenc perquè tant sovint, passa com a la foto, es fa desaparèixer el carril dret. Això, provoca que la gent, amb antelació es posi al carril esquerra, vagi a velocitat lenta o ràpida. Si la carretera estigués pintada be, tothom circularia pel carril dret, com mana el codi de crculació, i si ens trobéssim amb algún vehicle circulant per sota de la velocitat màxima permesa, tindríem la possibilitat d'avançar-lo, sempre que la distància al final del carril esquerra ens ho permetés. Amb la carretera pintada així, provoca que la gent es posi al carril esquerra per si de cas, encara que circuli a una velocitat molt per sota de la permesa, que quan algú vulgui avançar ho faci per la dreta, infringint el codi de circulació i posant en perill la seva seguretat i la dels vehicles propers, i provoca la congestió puntual del transit, ja que havent-hi dos carrils, a la pràctica queda com si només n'hi hagués un. Es massa freqüent que la incompetència de la gent que decideix com han de ser les senyalitzacions de les carreteres actuïn amb criteris nefasts. Ja en vaig parlar en aquests posts, al nus de El Papiol, en direcció Barcelona-Girona, està mal fet, en canvi el de Girona-Tarragona, es perfecte. Els criteris sobre senyalitzacions, s'haurien de revisar, i posar mecanismes per corregir tots els errors que s'hagin pogut fer, i no senten com una modificació recent com aquesta de la foto, s'hagi pogut fer sense tenir en compte el codi de circulació, ni la lògica de la seguretat vial, donant per bo el criteri d'algú que creu que s'ha de prioritzar als vehicles mes ràpids i als conductors mes espavilats.
Dissabte passat dia 23 de Gener, vàrem fer l'assemblea electoral de Reagrupament al baix Llobregat. Es va elegir la comissió executiva, formada per onze membres, en Xavier Ametller de Sant Joan Despí, va ser el mes votat i els membres elegits van decidir fer-lo president.
L'acte, va tenir lloc a Esparreguera, a la sala petita del Teatre de la Passió.
A mes de l'elecció de l'executiva, l'acte va servir perquè entre tots tinguéssim un intercanvi d'opinions sobre el camí que ha de seguir l'associació, es van aclarir alguns dubtes que tenim molta gent, com per exemple l'elecció de les candidatures que han de concórrer a les eleccions al Parlament de Catalunya i les aliances que es puguin fer amb altres grups polítics. Tot això no es fàcil, en una força transversal hi ha gent amb opinions diferents, i cal que tots hi posem bona voluntat per acceptar les decisions que es prenguin.
Una altre manera de fer política, ha de ser possible, els partits polítics tradicionals ja no poden solucionar els nostres problemes, estan sotmesos a la dictadura de les seves cúpules, on s'hi arriba gràcies a l'amiguisme i el tràfic d'influències. Reagrupament ha nascut per ser una força política diferent, transversal i amb els únics objectius de forçar la regeneració política, i proclamar la independència des del Parlament. Les polítiques socials, mediambientals, d'infraestructures i administratives, son molt semblants en tots els partits polítics amb possibilitats de governar, en això, no serem molt diferents als altres, mes que res perquè la dependència de l'estat espanyol no ens permet gaire marge de decisió, però farem que es pugui fer d'una altre manera on els polítics defensin els interessos dels ciutadans i no el seu lloc de treball. I en això ja s'està notant la nostra pressió, algun polític ja ha canviat lleugerament el seu discurs, i durant uns quants dies es va parlar de canviar el nefast sistema electoral que tenim, però no n'hi ha prou, cal deixar-los fora, perquè cal una vertadera regeneració política, i això en aquest moment només ho farà Reagrupament.
No tinc gaire clar que pretenen els del PSC amb això de la Olimpíada d'hivern del 2022, sembla força clar el que diu molta gent, que tenen molta por a perdre l'alcaldia a les properes eleccions municipals, i en aquest sentit, la cosa els ha anat força be, Xavier Trias, el candidat que te mes possibilitats d'e ser alcalde si els socialistes perden vots, ha quedat força desco·locat amb l'anunci de la candidatura a organitzar-los, i es que li han posat complicat ja que si diu que no els vol, potser part del seu electorat present i futur se li girarà en contra, perquè això es clar, per molta gent organitzar uns jocs es una oportunitat de negoci i per que no dir-ho, de llocs de treball.
M'ha sorprès mes (o no) la posició de ICV, que s'han limitat a dir que seran uns jocs sostenibles. A veure, es molt possible que calgui fer neu artificial, s'hauran de construir hotels, apartaments, infraestructures, allà on es facin les proves, al Pirineu, per molt sostenible que es faci caldrà posar molt de ciment sobre les muntanyes i utilitzar molta energia per mantenir-ho, i mes si dies en que s'hagi programat, no hi ha neu, i es probable que no n'hi hagi, i no cal dir que les proves que es facin a Barcelona, s'hauran de fer en pistes que caldrà refredar per sota de zero, quan al carrer es probable que estiguem al voltant de 20 graus. O sigui que sostenibles, no ho poden ser mai.
Mes comprensible es la posició del pobles on es faran les proves, tots han dit que hi estan encantats que s'hi facin, almenys els representants polítics i els empresaris, que saben molt be que arreplegaran bona part de les inversions que si faran. Però, això millorarà les possibilitats de la gent que ara hi viu? Jo crec que no, perquè la major part dels llocs de treball que s'hi generin es cobriran amb gent vinguda de fora. I que passarà quan s'acabin els jocs? Doncs que tot tornarà a la normalitat, algunes infraestructures serà excessives per les necessitats, caldrà enderrocar-les o abandonar-les, la gent que hi hagi anat a treballar haurà de marxar i la gent del país tornarà a on era abans de tot. Això si, n'hi haurà uns quants, poquets, els mes espavilats, s'hauran omplert be les butxaques. A Catalunya, l'afició a l'esquí potser ja ha tocat sostre, I les infraestructures que tenim cobreixen de sobres les nostres necessitats, només cal veure les dificultats que passen algunes pistes per seguir obertes.
Però de tot plegat, el que em fa mes por, es que al darrera hi hagi una estratègia per espanyolitzar mes Catalunya, la competència que s'ha establert amb Aragó, farà que una vegada mes hàgim de dependre de la "caritat" que vulguin fer-nos al concedir-nos una cosa que han de decidir "ells", perquè si al final ho neguen als aragonesos per fer candidata Barcelona, ens ho harem de menjar durant molt de temps, i si ho fan serà perquè pensen que es una manera efectiva de frenar el fort creixement de l'independentisme, potser molta gent pensarà que si no fóssim espanyols no ho hauríem aconseguit. Res mes allunyat de la realitat, si fóssim independents no hauríem de competir amb Saragossa, ells serien candidats d'Espanya, i Barcelona de Catalunya, i en igualtat de condicions. I jo espero que abans de l'any 2022, siguem ja independents per decidir si ens cal demanar fer uns jocs olímpics o no, a qui s'ha de demanar, al Comitè Olímpic Internacional.
Felicitació de Cap d'any de Joan Carretero, president de Reagrupament. 2010 serà un any decisiu per la independència del nostre país. Visca Catalunya Lliure!!! ¡¡*¡¡
Com cada any, el Centre Excursionista de Molins de Rei, ha posat un pessebre al Puig Madrona. El mal temps que ha fet durant molts dies d'aquest mes no em va permetre anar-hi, fins el diumenge passat dia 27, dos dies després de nadal, però mai es tard per complir amb aquesta visita anual i de passada admirar la gran vista que hi ha des d'aquest petit i proper cim.
Hi ha molta gent que te seriosos problemes a l'hora d'aparcar el cotxe. Aquest vídeo, mostra la forma correcta d'aparcar, sobre tot quan hi ha problemes d'espai.
Ahir 167 pobles de Catalunya van tenir l'oportunitat de dir si volen la independència de Catalunya, o no. La participació del 27.42 % no arriba per molt poc a les espectatives que s'havien marcat, però malgrat això, penso que va ser un gran èxit. Només cal comparar-ho amb les altres consultes que s'han fet, per l'Estatut, per la Constitució Europea, com també a les diferents consultes electorals, la majoria feina tenen a arribar al 40 per cent i mai estan per sobre del 50. Si tenim en compte la gran quantitat de diners que es gasten les institucions en fer propaganda perquè la gent vagi a votar, aquesta consulta que ha estat boicotejada pel principal partit del govern i que la televisió pública n'ha parlat el mínim imprescindible, que hagi anat tanta gent a votar ha sigut un èxit. Avui els que volen que Catalunya segueixi sense poder decidir el seu futur intenten fer creure que ha estat un fracàs, però se'ls veu el llautó, saben que es un gran pas cap a la Independència i menystenir els resultats forma part de la seva estratègia propagandística. Voldría saber que passaria, si els que volen seguir sent Espanyols fessin una consulta similar, però en el sentit de preguntar si s'està d'acord en seguir depenent de l'Estat Espanyol, que tot i que la majoria de independentistes no boicotejaríem la consulta, estic segur que els resultats no seíen gaire millors en la participació. Cal tenir en compte, que hi ha moltíssima gent que passa de la política, i que tot i que es logri que alguns vagin a votar a força de fer molta propaganda a través dels mitjans, Hi ha molta gent que no hi va, ni hi anirà. La gent que s'atribueix l'abstenció com a vot a favor de les seves postures està fent trampes.
Jo ho vaig seguir des de El Papiol, únic poble del Baix Llobregat que va convocar la consulta ahir, i que està a menys de 2 quilòmetres d'aquí, i m'hi vaig sentir com a casa. Va ser un gran goig poder estar allí amb la gent que tant ha treballat par portar a terme la consulta. La participació, va ser molt justeta, però malgrat això, penso que va ser un èxit. Vull felicitar a tota la gent que hi va treballar.
A partir d'avui, alguna cosa ha de canviar, els partits Catalanistes del Parlament n'han de prendre bona nota i cal que entenguin que no n'hi ha prou amb anar per tot arreu fent-se la foto perquè tothom vegi que hi eren. Cal que es posin a treballar des d'avui mateix perquè bona part de la gent que ahir no va participar de la consulta, s'adonin de lo important que es per Catalunya el fet de poder decidir, i també perquè tot l'esforç de la gent que va treballar per tirar la consulta endavant tingui els seus fruits a nivell polític al Parlament i no passi com amb la ILP, rebutjada per tots els partits, fins i tots dels que s'auto-anomenen independentistes. Estem en el bon camí, si tots fem el que han fet els organitzador de les consultes, arribarem a la independència aviat, només depèn de nosaltres i dels representants que tinguem al Parlament de Catalunya.
Estem a l'inici d'un gran pont, però jo no vull parlar pas d'aquest pont, la casualitat va fer que molt abans que es declarés el dia 6 de desembre dia de la Constitució, Molins de Rei perdés un dels seus símbols. Aquella fatídica nit del 5 al 6 de desembre de 1971, un pastisser del poble anava cap a Sant Andreu e la Barca on hi te una altre pastisseria, quan creuava el riu Llobregat va notar amb la seva furgoneta un gran sotrac, va parar i va veure que mentre passava sobre el pont, aquest s'havia partit en dos en esfondrar-se dues del les quinze arcades. El camió que anava darrera seu, no va tenir tanta sort, i es va precipitar al riu, que anava plé a vessar i el cos del conductor va ser trobat uns dies mes tard pocs kilómetres mes avall. Al cap de pocs dies, van caure dues arcades mes.
Era un pont magnífic, podeu veure'n la història a la Viquipèdia. Tothom el coneixia com el pont de Molins de Rei, tot i que l'altre costat del riu fos de Sant Vicenç dels horts s'associava al meu poble pel fet que estava a tocar del nucli urbà. Nosaltres el coneixíem com el Pont de les Quinze Arcades, i el nom oficial, era el de Pont de Carles III. La seva majestuositat era imponent, el seu color vermell fosc de la pedra de sauló, accentuava la seva bellesa. Va ser el símbol del meu poble, durant els 204 anys que va tenir de vida, va aguantar innombrables riuades, varies guerres dos intents de dinamitar-lo, sense aconseguir fer-lo caure. La negligència de les administràcions de l'època, van permetre una gran extracció d'àrids del riu que va danyar els fonaments, i la riuada del 5 al 6 de desembre se'l va endur per sempre. El fet que se l'anomenés Pont de les Quinze Arcades, va inspirar un poema que Ferran Agulló va dedicar a Molins de Rei.
Aquest migdia a les 12, s'ha celebrat l'acte de presentació de Molins Decideix, comissió organitzadora de la consulta popular sobre la independència. Aquesta consulta està impulsada per l'Ateneu Mulei, després que en una sessió plenària, l'ajuntament el dia 30 de Setembre aprovés donar suport a la consulta amb els 13 vots favorables de IiE, AM ERC, CiU i CUP, i 5 vots en contra de PSC.
A part dels esmentats partits polítics, s'hi han adherit gairebé totes les entitats de la vila, i tots els alcaldes que hi ha hagut des de l'any 1.979.
A l'acte, a part dels parlament de diverses entitats adherides, hi han intervingut, Ignasi Termes, Portaveu de Molins Decideix, Antònia Castellana, primera alcaldessa després de la dictadura, i l'actiu Sílvia Bel ha llegit el Manifest en suport de la consulta.
Molins de Rei no podia quedar al marge d'aquestes consultes, i tot i ser un dels primers ajuntaments que van aprovar donar suport a les consultes, aquestes no es faran el proper 13 de Desembre com a molts pobles de Catalunya, sinó el 27 28 de Febrer.
Reagrupament, no ens hi em pogut adherir com a tal, ja que encara no ens hem constituït com a assemblea local, però tots els associats locals hi donem suport a títol individual, i els que la nostra vida laboral i familiar ens ho permeti, ens em posat a disposició dels organitzadors.
Fa pocs dies, el Conseller d'economia Antoni Castells, va dir en una conferència a l'Institut d'estudis Catalans, que Catalunya pateix una crisi econòmica però també una crisi política, provocada per l'esgotament d'un cicle, i una crisi de relacions amb Espanya, i durant la conferència, va afirmar que -la crisi política a Catalunya la genera, segons l'anàlisi de Castells, l'esgotament d'un cicle polític que té a veure amb el sistema electoral, el funcionament dels partits i el funcionament de les institucions, com el Parlament. A tot plegat s'hi afegeixen els escàndols de corrupció política-. Es evident que els sistema polític actual està esgotat, que cal una regeneració política i un canvi en el sistema electoral i el funcionament del parlament. No pot ser que els partits controlin el parlament, i aquest s'hagi convertit en un mer teatre on s'hi escenifiquen les decisions preses pels aparells dels partits amb antelació. Cal anar a un sistema de llistes obertes on els parlamentaris tinguin una relació mes estreta amb els seus electors i treballin de debó pel territori al que representen. El Conseller Castells, te molta raó en el que diu, però el partit en que està es qui mes fidelment representa el sistema actual de partits, per tant el menys interessat en canviar res. Des de REAGRUPAMENT, volem entrar al parlament per a mes de proclamar unilateral-ment la independència de Catalunya, canviar el sistema electoral amb llistes obertes, circumscripcions petites, i limitació de mandats.
Aquesta setmana passada, ha estat clau en el cas Gürtel, Mariano Rajoy ha exigit a Francisco Camps el cap de Ricardo Costa, i quan semblava que no el volia destituir, ha acabat claudicant, i el "pobre" Costa ha tingut de plegar entre llàgrimes.
Tot aquest estira i arronsa entre Rajoy i Camps, sembla impossible en un partit tant disciplinat com el PP, on mai ningú se surt del guió preestablert, només cal recordar el que va passar quan es va iniciar la guerra de Iraq, gairebé ningú en va dir res en contra, i els pocs que ho van fer, els van obligar a marxar. No sé, però a mi em costa moltíssim de creure que no hi hagués ningú que pensés que era un disbarat iniciar aquesta guerra, però com dic el PP es un partit molt disciplinat i molts dels seus càrrecs actuen com autèntics funcionaris al servei del partit, com el Daniel Sirera, es va presentar per dirigir el partit a Catalunya, va guanyar, i després li van dir, moltes gràcies, però volem que sigui la senyora Sánchez Camacho, i ell disciplinat va dir si senyor, ara, l'han enxampat enviant el famós missatge de mòbil on diu que aquest partit es una merda, com diria qualsevol funcionari parlant del departament on li ha tocat treballar.
Llavors, perquè li ha costat tant a Francisco Camps destituir a Ricardo Costa? Doncs perquè el sistema actual de partits, i amb el sistema electoral que hi ha, tota la política de l'estat Espanyol, funciona a base de l'amiguisme i el tràfec d'influències, i si cal s'utilitza el joc brut contra els rivals polítics, ja siguin del mateix partit, com dels altres. I quan una persona es destituïda, totes les persones que per amiguisme i tràfic d'influències, tenen un lloc, saben que aquest perilla. I això passa a tots els partits, i tant a Catalunya com a Espanya, perquè tots funcionen de la mateixa manera, encara que en uns hi hagi mes disciplina que en altres.
Per tot això, cal canviar de d'alt a baix el sistema de partits, i el sistema i la llei electoral. Amb un sistema de llistes obertes, gran part d'aquests problemes es solucionaríen.
Cada dos per tres, ens arriben a la bústia de casa una serie de impresos, mes o menys ben fets, en que alguna institució, generalment l'ajuntament o com en aquest cas la Generalitat, ens recorden totes les coses que fan. Aquest de la foto, l'hem rebut aquesta setmana, i com podeu veure, en el revers, hi ha unes indicacions que ha d'omplir el carter, en cas que l'hagi de tornar. M'he quedat amb les ganes de portar-lo a correus perquè el tornin, amb una marca a la casella de rebutjat, però no se si fer-ho, ja que m'imagino que els de correus el llançaran directament a la paperera en lloc de tornar-lo al remitent.
No se si algú ho ha fet alguna vegada i si realment serveix d'alguna cosa, però de ganes de tornar-lo, no me'n falten pas.
Aquests pamflets, son propaganda política que es fan els que manen amb els diners de tots, i cada vegada que en rebo un em poso de mala llet, no m'el llegeixo mai, alguna vegada el fullejo, però el mes habitual es que acabi al contenidor de paper i cartró sense ni haver-lo obert. Si volen que sabem les coses que es fan, per simple informació, ja hi ha les ràdios i televisions públiques, que son mitjans molt mes barats, que no pas haver d'inprimir en paper i distribuir aquests pamflets. I es que pels polítics que ens governen els diners que recapten dels contribuents, no els costen cap esforç, i poden fer-ne el que els sembli, imprimir pamflets, encarregar informes que no serveixen de res, finançar fundacions sense controlar si els diners s'usen adequadament, i un llarguíssim etcètera.
La confessió que ha fet el senyor Fèlix Millet, de tot el que s'ha "cobrat" de la fundació del Palau de la música Catalana ens han indignat a molta gent, no entenem com es possible que algú pugui desviar tants diners d'una institució que rep tantes subvencions sense que ningú se n'hagi adonat. Ara, sembla que no s'investigarà res mes enllà de cinc anys, perquè els delictes anteriors ja han prescrit i no te sentit esmerçar tants esforços en una investigació que no servirà per fer pagar les irregularitats que aquest senyor ha comes durant un grapat d'anys. Potser si que saber el que aquest senyor s'ha emportat no serviria per ampliar els càrrecs pels que haurà de respondre davant de la justícia, però seria just que es fes públic tot el que s'ha emportat. Quan una persona amb pocs escrúpols està tants anys davant d'una entitat, arriba un moment que creu que aquesta entitat es seva i pot fer i desfer, i treure'n tot el rendiment econòmic que sigui possible, i si ho ha aconseguit (fins ara) haurà estat perquè la resta de socis de l'entitat i les administracions públiques, han badat. Una cosa semblant, també passa en altres entitats, partits polítics, ajuntaments, i altres governs, que hi ha gent que porta anys guanyant eleccions, o imposant-se en els congressos, i treballant molt, no ho negaré, però arriba un moment que prenen aquella institució per una propietat privada, com es el cas d'un partit polític, que tot i que potser no es "cobren" uns sous com els que s'ha fet el senyor Millet al Palau de la Música, si que els permet obtenir unes quotes de poder considerables, i la possibilitat d'endollar a molts amics, coneguts i saludats.
Sense voler desmerèixer la figura de Rafael Casanova, la figura de Josep Moragues, ha estat injustament oblidada fins avui. Al contrari del que li va passar al primer, que un cop acabada la guerra es va retirar a Sant Boi i va exercir d'advocat, el General Moragues, va ser detingut, torturat, mort, esquarterat, i el seu cap va ser exhibit durant dotze anys en una gàbia de ferro.
Les figures del herois, amb el temps es desdibuixen, i ara som incapaços de poder entendre les sircumstàncies de cada un, cal que no fem cas a interpretacions minucioses del que van fer, i veiem la seva gesta en un context mes general, i aplicable a tot el que representen. Casanovas, representa el poder legalment establert en representació del poble, com bastants anys mes tard ho va ser el president Lluis Companys, el General Moragues, per a mi representa a tota la gent que va lluitar i morir per defensar Catalunya, no vull saber si va lluitar en favor d'un rei, o un altre, simplement, va donar la seva vida pels drets de Catalunya, i representa a tota la gent anònima que va lluitar pel mateix.
Per tot això aniré a l'acte d'homenatge que la gent de REAGRUPAMENT farem aquest Diumenge a les 12 H del migdia al Plà de Palau de Barcelona, a la figura del General Moragues i el que representa.
A la carretera, la gent hi va molt crispada i sovint es font de discussions que fins i tot en alguna ocasió, molt poques per sort acaben en agresió física. Tot i així, de tant en tant es veu algun gest, que fa que veiem que la condició humana, a part de l'agressivitat també te gestos que fan que la generositat i l'educació aflorin. No parlo d'un col·lectiu qualsevol, parlo d'una gent amb molt mala fama, parlo dels camioners. I aquest gest, no ha sorgit des de cap norma oficial, ha sorgit espontàniament.
Des de que els camions de gran tonatge porten un limitador de velocitat, aquest dispositiu, no permet que els camions vagin a mes de 90 km/h., pel que gairebé tots els camions van a una velocitat màxima en plà que oscil·la dels 85 als 90 km/h. Aquest marge tan estret, fa que els avançaments en autopista sovint es fan molt llargs, i la gran llargada d'alguns camions, fa difícil apreciar pel retrovisor dret, si ja hem avançat del tot un vehicle, pel que cal allargar molt l'avançament, per seguretat. Des de fa bastant de temps, la majoria de camions quan son avançats, una vegada veuen que el vehicle que els avança els ha sobrepassat, li fan una senyal amb els llums per indicar que ja es pot posar de nou al carril dret. No se d'on ve, ni com a sigut que sorgís, penso que algú ho va començar a fer, i els que se'n "beneficiaren" van imitar el gest, i d'aquesta manera es deu haver estès per tot Europa.
