Cada vegada més vivim sota la tirania dels “tòpics”. No sé si la causa
és la influència dels mitjans de comunicació o una preocupant manca de
temps i ganes per pensar, el cert, però, és que correm el risc de morir
ofegats per aquelles afirmacions que es comencen a difondre ves a saber
on, i que van rebotant fins a convertir-se en un lloc comú que vol
explicar-ho tot. Llavors la gent diu, “vivim en una societat complexa”
(un altre tòpic) quan la veritat és que les opinions tendeixen més aviat
a la simplificació i a una visió de la realitat que es sosté en dos o
tres afirmacions. Per això surten partits només xenòfobs, o només nacionalistes, o només preocupats per un sol tema (ja sigui la llengua,
internet, la defensa dels animals…). Al final resulta molt més fàcil
això que assumir que darrere les simplificacions hi ha mil i un
equilibris a fer i que cal tenir en compte si un no vol morir estrellat.
losanti |
Cultura |
dissabte, 2 de gener de 2010 | 18:34h
Començo l'any amb dos llibres entre les mans i tots dos de filosofia. Potser perquè allò dels canvis d'any sempre impressionen i ens cal anar posant nom a les coses. El primer el de Josep M. Equirol "El respirar dels dies" sobre el temps i els diferents temps. Quan vaig sentir-li ja fa temps una conferència al voltant d'aquesta qüestió tot em va sonar molt proper. Alguna cosa ens ha passat amb el temps, que de tenir-lo sinó dominat o si més no en un lloc discret, hem acabat per ser-ne titelles.
losanti |
Cultura |
dilluns, 15 de desembre de 2008 | 20:57h
El Consell d'Europa va presentar el passat 11 de desembre el segon informe sobre la situació de les llengües minoritàries a Espanya. Un informe que respon a la voluntat del Consell expressada en la Carta europea de llengües regionals i minoritàries.
L'informe, emés per un grup d'experts, elogia la immersió i conté recomanacions del tipus: "recomanem a les autoritats competents accelerar l'adopció d'un marc jurídic específic per a la protecció i la promoció de l'aragonés i el català a Aragó, i a prendre les mesures necessàries per a assegurar la seva aplicació". Us recomano la lectura del text i no només per la part del català sinó també per la resta de llengües de l'Estat.
Us poso l'enllaç perquè si voleu trobar la informació a diaris tan
llegits com La Vanguardia haureu d'anar a un petit requadre en pàgina
parell (dissabte 13 de desembre p. 16). Compareu el seguiment i el ressó d'aquest informe positiu
amb l'ampli seguiment que provocà la publicació d'un únic article a
The Economist i en traureu una bona lliçó de la manera com tracta la
informació aquest diari. Des de fa temps La Vanguardia s'ha entestat en demostrar-nos el malament que estem i el malament que ho fem com a catalans. Almenys en els temes que a aquest diari l'interessen, en altres, com les evasions de capitals, callen com tombes.
losanti |
Cultura |
dimecres, 23 de gener de 2008 | 20:15h
Si no hi heu anat encara us queden uns dies, ja pocs, per veure l'exposició Apartheid al CCCB. Segurament no és de les exposicions més espectaculars que ha programat aquest Centre. (A mi em quedarà per sempre l'impacte i el record de l'exposició sobre l'accident de Txernòbil. Una exposició que hauria d'haver estat permanent sobretot ara que tornen a proliferar arreu els partidaris de l'energia nuclear)
Tot i això en aquesta exposició més modesta hi trobareu dades interessants. Com la relació entre colonialisme i idees racistes, o el racisme
domèstic dels EUA a partir de les Jim Crow laws, o d'una manera encara
més nostrada les exposicions de pobles africans sencers al Tibidabo a la dècada dels 20. I sobretot, es clar, l'apartheid sudafricà, paradigma del racisme elevat a enginyeria política. Si teniu una estona passeu pel carrer Montalegre, val la pena.
losanti |
Cultura |
dimecres, 2 de gener de 2008 | 09:48h
Arrel de la pel.lícula que comentava ahir, una idea d'aquelles segurament impossibles però que tant de bo algun dia es pogués posar a la pràctica. Veient el cor de l'església de Sant Tomàs de Leipzig i l'entrevista que li fan a l'actual kantor o director (Geog C. Biller), un pensava perquè a Barcelona no podria haver-hi un cor semblant en una de les parròquies del centre. L'església del Pi, o Santa Maria del Mar o la Catedral, llocs que tenen orgues magnífics podrien ser també llocs on es cultivés la música sacra d'una manera especial.
losanti |
Cultura |
dimarts, 1 de gener de 2008 | 21:02h
Vaig aprofitar la darrera tarda de l'any 2007 per anar a veure la pel.lícula sobre Bach d'en Pere Portabella. Portabella, no és sant de la meva devoció, i entenc que en això de les simpaties i les antipaties no tot és racional. També és veritat que el meu coneixement d'ell és sobretot com a tertulià del Bassas i, per tant, aquest és un coneixement bastant limitat.
Tot i aquest prejudici, recomano anar a veure la pel.lícula per moltes raons.
losanti |
Cultura |
dijous, 19 de juliol de 2007 | 11:44h
Un exemple del comentari que dimarts feia al bloc sobre bona ràdio en català: el violí vermell.
D'una secció dins el programa "Línies addicionals" de Catalunya Música arriba aquest estiu en forma de programa setmanal en aquesta mateixa emissora. Cada dilluns de 11 a 12 de la nit.
El presenta Xavier Cazeneuve que en sap un tou sobre música de cinema.
losanti |
Cultura |
dimarts, 26 de juny de 2007 | 13:43h
Cadascú es sap les seves limitacions, i jo cada vegada sóc més conscient de les meves. Per això quan m'ajunto amb algú per fer alguna cosa, tinc bastant present que l'altre no se m'assembli massa, perquè sinó ja hem begut oli. Ja un altre dia denunciava estranyat, aquesta tendència cada vegada més marcada que tenim les persones per ajuntar-nos només amb els "nostres" i reforçar-nos així uns els altres tant en les fílies com en les fòbies. A més de l'avorriment que en surt com a resultat, el pitjor és la tendència a elaborar discursos tancats i impermeables, una mena de fonamentalisme de segona divisió.
Per això em va agradar escoltar el que deia ahir Sala-Molins a l'Ateneu.
losanti |
Cultura |
divendres, 22 de juny de 2007 | 09:54h
Fa uns anys vaig poder visitat Eslovènia durant prop de dues setmanes. D'allà em va impressionar, entre moltes altres coses, la vitalitat i normalitat de l'eslovè, i la capacitat d'aprendre idiomes dels eslovens. Tots parlaven anglès, i segons les zones la majoria dominaven l'alemany o l'italià.
A Catalunya el castellà ens ofereix certament la possibilitat de comunicar-nos amb molta gent, però ha estat també barrera perquè un país petit amb una llengua de pocs parlants no s'hagi espavilat en l'aprenentatge d'altres llengües, sobretot d'aquella que avui marca la pauta en tots els camps. Aquest handicap fa que sempre que hem d'expressar-nos fora, sempre ens haguem d'explicar o reivindicar, precisament a través d'aquella llengua en plena competència amb la nostra. Perquè el castellà en el nostre cas, no és només llengua de comunicació sinó també clara expressió d'una voluntat uniformitzadora.
losanti |
Cultura |
dissabte, 12 de maig de 2007 | 09:12h
"L'home que mira" és el nom que Ramon Alcoberro va posar al seu bloc de filosofia i pensament quan aquest va aparéixer a finals del 2004. Ara és també el títol d'un llibre que recull aquell primer any de bloc, un lloc on es parla sobretot de Filosofia però també de noves tecnologies i de tot allò que pugui ser observat i pensat, per un home que s'autodefineix com "gras lleig, tímid i escéptic".
El llibre m'ha fet el mateix efecte, que em va produir la persona de l'autor quan ja fa una colla d'anys ens vam conéixer estudiant Teologia els vespres en l'edifici del seminari del carrer Diputació. Un servidor acabava d'arribar del poble, tenia divuit anys i sumava a l'enyorament d'un paradís perdut, un considerable embolic mental de desitjos i projectes. L'home que mira que al matí feia de professor per la tarda, en els descansos entre classe i classe de Teologia, em va iniciar en un món del qual en aquell moment no en tenia ni idea. Em parlava de Filosofia, de política recent, de curiosos fenòmens socials barcelonins ... Jo escoltava sovint sense entendre res, però alguna cosa em deia que aquell personatge curiosísissim que s'atrevia a portar les corbates més insospitades, era algú que hi tocava i molt.
Als que encara no hi heu anat, us
recomano veure "la vida dels altres", una pel.lícula sobre el règim de
"seguretat" i terror a l'època de la RDA i de la seva coneguda Stasi.
L'austeritat de la pel.lícula, fa que un es pugui centrar en allò
principal i arribar a sentir o almenys intuir, l'opressió d'un règim que només
tenia com a objectiu mantenir l'status quo del Partit.
Veient la pel.lícula un aprèn quins són aquells elements essencials que
cal tocar per convertir una persona en un mer engranatge de la màquina
i del sistema. Controleu als artistes i tota la creació literària,
musical, teatral....; elimineu l'humor;
aixafeu la dignitat de les persones sotmetent-les a l'autoritat;
convertiu l'amor en una mena de sospitós plaer aburgesat; reduïu el
marge de llibertat de moviment i de viatjar a l'estranger.
No he parlat encara de llibertat política ni d'expressió. A vegades ens
centrem massa en això a l'hora de definir el totalitarisme. On aquest
juga fort, però, no és en el terreny de les llibertats polítiques, sinó
en el terreny de l'humor, l'amor, la dignitat o la cultura, perquè és aquest terreny el que propicia el naixement d'una consciència de
llibertat individual que amenaça tot el sistema.
Penso que potser sigui en aquest terreny, en el de la vida, on calgui defensar la nostra sempre precària democràcia
losanti |
Cultura |
dilluns, 23 d'abril de 2007 | 08:13h
Ahir, passant pel moll de la fusta, em vaig trobar de nou amb la imponent escultura de Salvat-Papasseit, un dels poetes que més m'agraden. Em va venir a la memòria el poema Nocturn per acordió que escriví sobre el moll.
losanti |
Cultura |
dissabte, 21 d'abril de 2007 | 13:48h
Està molt bé a les vigílies de Sant Jordi, la iniciativa de l'Escola d'escriptura de l'Ateneu d'apadrinar una paraula en vies d'extinció. Ara quina dificultat això d'esbrinar quina està en perill d'extinció, perquè em sembla que la meitat del diccionari passa per un mal moment.
Un servidor ha triat la paraula trescar perquè és de les coses que li agrada fer quan té temps.
losanti |
Cultura |
dimecres, 18 d'abril de 2007 | 17:14h
Tinc a les mans el llibre "Besllums. Apunts de crítica literària", de Climent Forner, publicat per edicions de l'Albí el desembre passat. Mn Climent rector de Viver i Serrateix (Berguedà) compleix aquest any 80 anys de vida dedicat a conrear, reivindicar i difondre la literatura catalana, i d'una manera especial la poesia.
Algun dia, crec que s'haurà de reconéixer la tasca d'aquests rectors de poble, molts cops allunyats de la voràgine i l'aparent excès cultural de les ciutats, que han compaginat vida de capellà, amb el profund amor a la llengua i al país. Tenen la virtut d'haver entès el país no únicament com una qüestió abstracta, sinó com a territori plagat de pobles, poblets, masies i ermites. La seva poesia es plena de noms de llocs i de persones, i és per això que tot i elevada en les formes, en el fons toquen molt de peus a terra. Està feta de moltes misses, de molts parenostres, de molta xerrada casa a casa i també de molta sol.litud.
Ara em diuen que Mn Climent prepara ara les obres completes, serà una bona manera de celebrar els 80. Per molts anys!
losanti |
Cultura |
dimarts, 10 d'abril de 2007 | 09:32h
La lectura que m'ha acompanyat aquests dies ha estat un recull de la correspondència que es van intercanviar el teòleg protestant Dietrich Bonhoeffer i la seva estimada Maria von Wedemeyer. La parella es va escriure entre el 1943 i el 1945 mentre Bonhoeffer era a la presó, una estada que es preveia breu però que va acabar amb l'inesperat desenllaç de l'execució del teòleg ordenada pel mateix Hitler (només una setmana abans de l'entrada dels aliats a Berlin).
Bonhoeffer tenia llavors només 37 anys i la nòvia amb qui esperava casar-se tan sols 19. Però ni la diferència d'edat ni l'estranya situació en què es desenvolupà el noviatge, no els privà d'una intimitat epistolar que emociona per la seva profunditat i senzillesa. Un se n'adona en les cartes que Bonhoeffer sabé integrar d'una manera poc comuna el seu saber teològic amb un interès apassionat per tot allò humà que mai considerà alié a la seva fe cristiana. I hom se n'adona també de la espontaneïtat amb què Maria interpel.la al "seu" Dietrich, treient-lo de tot enduriment en el qual la fama i la ciència l'haguessin pogut fer caure. Ningú com una dona per ensorrar els discursos i les màscares de seguretat sota les quals a vegades ens agrada amagar-nos.
Si el trobeu, us el recomano. El va publicar Trotta el 1998 y es titula "Cartas de amor desde la prisión". Val la pena llegir-lo en aquest temps de teologies deseixides i d'amors convertits en objectes consum.
Publicat al bloc de Cristianisme i Justícia
