El debat sobre la decisió de l’ajuntament de Vic d’impedir l’empadronament d’immigrants en situació irregular s’ha anat esvaint. Com acostuma a passar amb aquest, però també amb molts altres temes, apareix la foguerada se’n fa una discussió plena de sorolls i s’abandona a l’espera d’un moment més oportú. Una de les coses que sap greu de tot aquest episodi, a més de la criminalització d’un ajuntament que ha anat sempre al capdavant a l’hora de proposar polítiques migratòries, és que el debat continua estancat encara en els aspectes més bàsics del fenomen.
Avui dilluns 25 de gener al Palau Robert i dins l'exposició "Religió, llengua, cultura a Catalunya", hi haurà una taula rodona al voltant de la traducció de textos religiosos al català. Hi intervindran Josep Rius-Camps, biblista i traductor de Demostració a Teòfil, Antoni Prevosti, sinòleg, traductor d'Analectes de Confuci i Laia Villegas, sanscritista, traductora de Les estrofes de Sämkhya.
La taula s'ha quedat petita, ja que hi podien haver intervingut molts altres traductors com en Ramon Prats, traductor del tibetà, Halil Bárcena, que ho és de poesia sufí àrab i persa, o la mateixa Jenny Read-Heimerdinger, coautora amb Josep Rius-Camps de l'edició de l'obra llucana. És un petit miracle (i mai millor dit) el que passa a Catalunya amb el tema de les traduccions de textos religiosos. Comptar amb editorials i amb traductors que apostin per aquest tipus de treballs representa un esforç encomiable que necessita d'un reconeixement.
Un ha nascut en el país que ha nascut i, tot i les recances, no el voldria pas canviar per cap altre. A vegades, però, sí que un sent punxar el cuquet de l'enveja i li agradaria ser suec, i gaudir d'una protecció social que comparada amb la nostra provoca vertígen; o eslové, i tenir un país ben equilibrat territorialment, de ciutats petites i endreçades, amb mar i muntanya a tocar i una independència tot just estrenada que fa goig... Aquesta setmana ho reconec, m'hagués agradat ser xilè. Després de vint anys de govern del mateix color, i amb una presidenta amb la popularitat pels núvols, el poble ha decidit que era hora de canviar. I ho fa fet amb una transparència i una esportivitat envejables. Que a poc de conèixer-se els resultats i amb una diferència d'uns pocs punts percentuals, el candidat perdedor anès a casa del guanyador, i davant la seva gent! reconegués la derrota és per treure's el barret. Que el candidat guanyador parlès per telèfon davant tothom amb la presidenta sortint, i quedessin per entrevistar-se l'endemà, és molt més que una gest cara a la galeria i mostra cortesia, respecte i bon gust.
Santi Torres. Aquest any que tot just comencem, conclou el termini que els dirigents europeus es van posar per acabar amb la pobresa a la UE. Doncs bé, estem a l’any 2010 i els objectius són molt lluny d’assolir-se i encara ho haguessin estat més, sinó fos perquè l’any 2005 es van revisar a la baixa davant la previsió d’uns resultats vergonyosos.
Sigui com sigui, i seguint el criteri que una persona és pobra si la seva renda està per sota del 60% del salari mitjà del país on viu, a Europa 80 milions de persones (prop del 17% de la població) viuen per sota d’aquest llindar. No totes són persones en atur. N’hi ha un 8% de les que tenen feina amb uns salaris que no els permeten sortir de la pobresa. Això feia molt temps que no passava, almenys des de la creació d’un cert estat del benestar, i desmenteix a aquells que situen en la “plena ocupació” la solució a la pobresa.
losanti |
Cultura |
dissabte, 2 de gener de 2010 | 18:34h
Començo l'any amb dos llibres entre les mans i tots dos de filosofia. Potser perquè allò dels canvis d'any sempre impressionen i ens cal anar posant nom a les coses. El primer el de Josep M. Equirol "El respirar dels dies" sobre el temps i els diferents temps. Quan vaig sentir-li ja fa temps una conferència al voltant d'aquesta qüestió tot em va sonar molt proper. Alguna cosa ens ha passat amb el temps, que de tenir-lo sinó dominat o si més no en un lloc discret, hem acabat per ser-ne titelles.
El cas de l’activista sahrauí Aminatu Haidar pot abordar-se des de molts punts de vista. Un d’ells, i en el qual ja aviso no entraré, és el de la utilització de la vaga de fam com a arma de pressió política. Al contrari d’aquells que veuen en aquesta actuació una resistència de caràcter pacífic, a mi em queden molts dubtes sobre el caràcter pacífic d’una mesura que suposa una extrema violència almenys sobre la pròpia vida. Més enllà però de la percepció de l’acció, queda el fet de la justificació del seu us en casos on la situació personal o col.lectiva és fruit d’una injustícia tan flagrant i desesperada que la persona arriba a la conclusió que aquest és l’únic camí per atreure l’atenció de l’opinió pública i els governs. I són molts els senyals que indiquen, en el cas de Haidar i del poble sahrauí, la situació ja ha arribat a uns nivells de repressió absolutament insostenibles.
losanti |
Política |
dilluns, 7 de desembre de 2009 | 15:43h
Si hi hagués un rànking d’expressions més utilitzades aquests dies, una de les primeres seria “esperit de la Constitució”. Resulta que els qui “invoquem” l’esperit som sobretot els qui tenim les de perdre davant la previsible sentència del tribunal constitucional. I l’invoquem com una mena de taula salvadora que permeti que l’estatut sigui passable, i així també anar passant nosaltres en espera de la propera clatellada.
El cert però és que els pares de la Constitució, els de l’esperit, se’ns moren i el que ens queda és una lletra oberta a tot tipus d’interpretacions. I és clar les interpretacions varien segons la situació, i allò que se’ns presenta com una mena de “paraula de déu” resulta que depèn de la conjuntura política de cada moment. Per tant alguna cosa es devia fer malament llavors perquè ara haguem de dedicar-nos a l’espiritisme. Potser la primera, no posar nom a les “nacionalitats” i donar-ho tot per massa sobreentès.
La conjuntura d’ara prou la sabem i no té res a veure amb la del 1978: una bipolarització màxima i un repartiment de poder entre aquells que han de decidir la interpretació de la lletra. La constitució va fer el seu servei però ara ja no ens serveix per a res, per molt que invoquem esperits. La dreta se’ns ha tornat rància i pràctica “no hay nadie por encima de la Ley” i la Ley és això, una lletra a mans d’uns jutges que posats a invocar esperits, invocaran el de sempre: el de la unitat d’una pàtria que no entén de pluralisme, ni de diversitat ni de democràcia. Més enllà d'esperits, doncs, el que era una solució ha acabat esdevenint un problema.
Quan algú amb esforçat voluntarisme i amb bona intenció diu, de bones a
primeres, allò de què aquesta crisi pot ser positiva i ens pot fer més
bons i més savis, convé que ens l’escoltem amb certa reserva. Hi ha
moltes probabilitats que qui això afirma, ni que sigui des de la bona
fe i les ganes d’infondre optimisme, tingui garantits uns mínims vitals
que el fan dormir calent i tip. Per tant, comencem dient que aquesta
crisi és injusta, absurda i fruit d’un engany que ha durat massa temps.
I el pitjor de tot en són les conseqüències: famílies senceres a
l’atur, fills que han de deixar precipitadament els estudis per donar
un cop de mà, depressió davant un túnel del qual no se’n veu sortida,
violència, tristesa ... Són cicatrius que costarà sanar, i algunes
romandran per sempre com aquelles trajectòries vitals que per debilitat
psicològica o manca de suport familiar, es trenquen i costa molt
recuperar. Tot això no es pot passar per alt, amb una mena d’optimisme
buit i frívol.
losanti |
Calaix |
dimarts, 3 de novembre de 2009 | 16:34h
Fa un any vaig llegir amb passió i mal al cor el relat que Saviano fa de la camorra italiana a Gomorra. Havia vist primer la pel.lícula però, al contrari del que es diu sovint, en aquest cas l'impacte de les paraules va ser superior al de les imatges. És veritat que un és de la tradició de la lletra i el relat, però és que a més a més, Saviano és capaç de narrar el seu informe amb una sang no sé si freda o calenta, però certament inquietant. Una de les coses que sorpren, és veure com els riquíssims capos han de viure amagats en caus infectes lluny de l'amenaça de la policia o dels altres capos. La seva riquesa no els garanteix una vida còmoda sinó una vida permanentment amenaçada. I això serveix també pels altres nivells de la trama. Però mentrestant, la trama continua alimentant-se de nous reclutes que esperen .... fer fortuna. He recordat això veient aquests dies la detenció de bona part del clan Russo. Hi ha una realitat humana de màfia, violència i odi que manté uns esquemes molt semblants a Itàlia, Colòmbia, Mèxic, la Xina o ves a saber quin altre racó de món. Plenament adaptada a la globalització i cobrint a cada pas, aquells sectors del mercat més nous i atractius. Una mena de submón que condiciona però a vegades la mateixa economia. Algun dia s'haurà d'investigar a fons d'on va sortir a la costa meditèrrània tants diners per tant de ciment.
losanti |
Política |
dimecres, 28 d'octubre de 2009 | 15:50h
En tot aquest rebombori que s'està destapant aquests dies em pregunto per què en sabíem tan poc de les sospites. Per què aquells que ens creiem tan informats i seguim tan d'aprop l'actualitat i tenim tants mitjans d'informació al nostre abast, ben just ens havien arribat les denúncies que des de fa temps existien a Santa Coloma, a Badalona i a tants altres llocs? Ha de venir Baltasar Garzón amb tot el seu aparell mediático-policial per a despertar-nos d'una mena de son plàcid que ens feia pensar que la corrupció només era cosa del País Valencià, de les Balears o del PP. I ara resulta que n'hi havia molts que ja ho deien, i que no només ho deien sinó que se la jugaven denunciant pressumptes irregularitats... però cap d'aquestes veus va arribar als diaris que "informen" de la nostra realitat.
Si no l'heu anat a veure us la recomano. És d'aquelles pel·lícules amb moltes capes. Un en pot sortir pensant que ha anat a veure una pel·lícula de ficció amb l'estètica pròpia dels videojocs; un pot sortir-ne impressionat per la combinació de llenguatges cinematogràfics que fa el director i del qual en surt sense que en quedi tot en un nyap incomprensible; i finalment un en pot sortir, com en el meu cas, pensant que tot plegat és l'al·legoria d'un risc ben real per la nostra democràcia, per tant de ficció res de res.
Haver escollit Johanesburg i Soweto com a marc ja té la seva cosa. Tancar-hi allà literalment a milers d'ésser extraterrestres, en un ambient insalubre perquè vagin poc a poc caient en la degradació més absoluta, pot com a mínim ressonar. Com ressonen terriblement els arguments per mantenir tot això i donar-li una lògica i una patena de racionalitat: ens hem de protegir (seguretat), són éssers ganduls, cal renunciar a integrar-los a res... Sona també la decisió de passar a mans privades l'encàrrec de traslladar tot el "gueto" a un lloc més apartat de la ciutat, també per raons de seguretat.
Em sento desbordat aquests dies per tantes notícies sobre corruptes, vanitosos i caragirats, sobre regals i regalies, desfalcos i caradures i tot un mostreig de penes que de tan humanes gairebé fan plorar. Però, és clar, diem que tot això és humà, com si no ho fossin la honestedat, la rectitud, la solidaritat, la humilitat o la senzillesa. I segur que aquestes virtuts abunden també entre els polítics com ho fan les altres, però són més callades, perquè de fet han de ser-ho.
Estranya però tanta impunitat. És a dir, que la manera com es feien les coses a les Balears, a València o Catalunya o ves a saber on, partien d'una mena de supòsit que mai res seria descobert. Per què, com pot ser que la cosa fos tan descarada, tan poc treballada, tan al descobert? Què és el que feia que totes aquestes persones se sentissin amb un sentiment d'invulnerabilitat? Els amics, les relacions, els contactes, el poder...? Però no és tot això molt més fràgil del que sembla?.
Ja cal que ens espavilem si no volem que a més de ser una cosa del passat (recent però passat) continuem per anys en la mateixa dinàmica. Benvingudes, per això, les auditories internes, les oficines antifrau, les sindicatures de comptes i uns protectorats ben potents. Digueu-ho als desencantats de la política, sobretot aquells que enyoren èpoques més "serioses" quan de fet tot això que ara surt ... passava. Qui sap si potser ara, encara que no ho sembli, estem en el bon camí.
Dissabte pel matí a Sitges es van reunir prop de dos mil adolescents, la majoria eren noies. Algunes venien des de Madrid acompanyades pels pares, es clar, per a fer cua i veure un trailer de 10 minuts d'una pel·lícula. El motiu era, a més, que venia el seu ídol: un actor de nom Jaime Campbell, que a la pel.lícula diu dues frases.
Que voleu que us digui, quan llegeixo això em sento vellíssim, i em pregunto si la meva realitat o els meus interessos, o les meves preocupacions tan transcendents tenen a veure amb el món que naix o amb el que mor... Perdoneu, és dilluns, s'ha mort la Sousa i la setmana serà llarga.
losanti |
Política |
divendres, 2 d'octubre de 2009 | 09:28h
El dijous 24 de setembre del 2009 es produí a Nova York un fet insòlit en molts anys: Barak Obama, president dels EUA, presidia aquell dia per primer cop el Consell de Seguretat de les Nacions Unides. Deixant de banda la credibilitat del Consell amb tantes resolucions incomplertes, tanta impotència davant alguns conflictes endèmics (pensi’s només en Darfur, en Israel etc) i un equilibri de poder que continua “desequilibrat” a favor de les grans potències nuclears, la reunió no hauria de ser pas menystinguda. La presidència d’Obama va arrossegar també als altres presidents, de manera que per primera vegada el Consell rebia les vitamines de poder necessàries per representar allò pel qual fou creat ara ja fa unes quantes dècades. Allò que avui anomenem multilateralisme, constitueix la única esperança sòlida en política internacional per poder abordar amb un mínim d’eficàcia els grans problemes als quals haurà de fer front la humanitat.
losanti |
Política |
dimarts, 15 de setembre de 2009 | 09:47h
De totes les imatges que es van veure el dia de la consulta d'Arenys de Munt, n'hi ha una que haurà fet més bé a la causa independentista que tots els que, amb bona fe, però amb poc sentit polític, van vestir-se de senyera de cap a peus. És la imatge d'una velleta fent cua per anar a votar i dient a la sortida del Centre Moral que allò era magnífic i que calia participar. Ni sí ni no a la independència, "era magnífic participar".
(publicat a 
