El pescador arriba a la sorra amb la galleda plena de rasons. Li pregunto com és que du moltes més femelles (fines, de color carabassa) que mascles (més grossos i de tons blavencs).
“Les femelles són sociables –em respon--, sempre van en grup. En canvi el mascle és solitari: campa per les seves sense voler saber res dels altres. Quan treus una femella, torna a tirar l’ham allà mateix i en trauràs una altra i una altra. Si treus un mascle, no cal que ho tornis a provar, que allà no en trobaràs cap més.”
Després de treballar de dilluns a divendres, els dies de festa l’Eladi viu entre parèntesi, sol i desvagat, recreant-se en modestes rutines: papers i cafè a l’escriptori, un volt a mitja tarda, música o futbol ajagut al llit... A força de voler estar amb si mateix, no és estrany que passi tot un final de setmana sense dir ni una paraula. Diumenge al vespre, sopant dret a la cuina, se sent buit.
Dilluns, tornar a la feina serà reintegrar-se a la vida social: viure pendent del rellotge, carregat de reunions, dinars, visites. Però mentre s’afaita es pregunta si no són els dies feiners, amb el seu automatisme frenètic, els que formen un parèntesi. Aquella disfressa (americana, corbata, sabates de sola, cartera), no denota que entre setmana el seu jo queda hivernat?, que ell fa simplement d’actor en una representació pautada?
A les vuit del matí, l’Helena ja és dalt de l’avió perquè a les deu ha de presentar una feina a un client de Madrid. Acabada la presentació, taxi i cap a Barajas, on dina un entrepà caminant cap a la porta de sortida del pont aeri. No li ha estat fàcil, desempallegar-se del client, que, tant sí com no, volia convidar-la a dinar. Quin plom!
En el vol de tornada, aprofita per a escriure l’article (urgent) que li ha demanat una revista de la universitat. Arriba a Barcelona just a temps per a la reunió de direcció de l’empresa. Després, pot seure finalment al seu despatx i la secretària pot recitar-li una llarga llista de trucades pendents. Fa un recés: pren un cafè --massa cafès!--, mira per la finestra del despatx i, com sempre, es sorprèn de comprovar que el carrer és ple de desvagats. I ella? Per què viu emmanillada? Fi del recés. Parla per telèfon durant tot el trajecte fins a la facultat, i arriba tard: nota la decepció dels alumnes, que ja es pensaven que no hi hauria classe.
Sortint de la facultat, corre a comprar quatre coses al supermercat i les puja al pis de la seva mare, que està engripada. Només hi està deu minuts; ha quedat en un bar amb uns amics francesos que avui són a Barcelona.
Arriba a casa tard. No ha sopat però no en té esma. Es treu les sabates amb un parell de coces enlaire i cau al sofà. Mig endormiscada, amb la sonsònia televisiva de fons, recorda que demà fa anys. “Trenta-cinc –es diu--, he de pensar a tenir un fill!”.
No feia gaire que l’òpera havia començat quan un impuls intern el va fer girar cap a una llotja situada a uns deu metres d'ell, i, sobresaltat, va veure que allà hi havia la Teresa. No se’n va sorprendre gaire: últimament havia notat que una espècie de radar li feia intuir la presència de l'estimada.
Malgrat la foscor de la sala, va reconèixer a l'acte els seus cabells llargs, les celles espesses, el llavi superior amb forma d'accent circumflex. La noia es va rascar discretament el front, amb tanta gràcia, que ell va confirmar que era per coses tan fútils com aquell gest que duia un mes descol·locat.
Com qualsevol home a qui una dona atrau intensament, necessitava mirar-la. El primer acte de l’òpera avançava i ell no havia tornat a veure l'escenari. No es cansava d’observar la Teresa: aquella manera tan seva de seure; la gràcia amb què tornava a col·locar rere l’orella un ble de cabells rebel... Al cim de l'enamorament, havia adquirit una receptivitat especial per a captar l’essència de l’estimada; se sentia posseït per la màgia que du l'artista a pintar el millor retrat quan s'enamora de la model. Estava amarat de Teresa; se la sabia de memòria.
I quan va caure el teló i es van encendre els llums, enmig del fervor del públic, es va adonar que no era ella.
Viure sol però connectat amb altres pot ser una fórmula plausible. Sol i desconnectat és més problemàtic perquè una existència que ningú no observa s’assembla a la inexistència.
A les pel·lícules, la vida d’un individu abandonat (apartament despentinat a Manhattan, passejades sota la pluja, whiskys a la barra d’un bar) pot resultar atractiva, però això és perquè el protagonista viu en un aparador: la seva existència té sentit perquè la platea l’observa. Nosaltres, si ens sentim abandonats, també podem vagarejar pel carrer amb aire rebel i barba de dos dies, però sense espectadors no té tanta gràcia.
En la nostra cultura, la vida dels humans s’ha concebut com una actuació per a un subjecte extern. Ho veiem a l’art egipci i també a la literatura grega, on els homes són sempre en un escenari, observats pels déus. En el món cristià, l'home ha viscut dos mil anys sota l’ull del Creador.
Amb el Creador en declivi, han calgut alternatives. En una vella història de Paul Auster, un detectiu és contractat per tal que espiï un home i enviï un informe setmanal sobre les seves activitats. El detectiu vigila l’home dia i nit des d’una finestra situada davant del seu pis. L’home no fa res d’especial: passa la major part del temps assegut a la sala, llegint, menjant, mirant la TV. El detectiu comença a sospitar que qui l’ha contractat és l’individu a qui espia: un home n’ha contractat un altre per tal que s’instal·li al pis de l’altra banda del carrer i l’observi.
Avui les galeries d’art exposen fotografies dels artistes en la intimitat i ja no cal contractar espies: milions de persones transmeten la seva vida per internet. Perquè qualsevol criatura de tres anys sap que fer una cabriola no té interès si la mare no et mira.
Tot i no viure plegats, la Jana i en Jonàs fa anys que són parella. Últimament, la seva relació s’estiregassa. Anys enrere es veien cada dos o tres dies, més tard es van concentrar en els finals de setmana i ara amb prou feines es veuen un cop al mes.
En Jonàs pensa sovint que voldria deixar-ho córrer però, a mesura que passa dies sense veure la Jana, va acumulant ganes d’estar amb ella. Sol ser per iniciativa d’ell, que finalment es tornen a veure; perquè ja en té moltes ganes. Llavors passen un diumenge plegats i al vespre en Jonàs torna a casa assaciat de Jana.
La Jana s’adona que la parella se’n va en orris i això li causa un gran dolor. Però, a mesura que passa dies sense veure en Jonàs, nota que se n’allunya. No veure’l, li fa bé; li va atenuant el dolor. Quan ja comença a sentir-se tranquil·la, en Jonàs torna a trucar. La Jana no el vol veure però, per una feble esperança, acaba cedint. Passen un diumenge plegats i al vespre en Jonàs marxa com si res, sense quedar en res, i ella torna a sentir-se plena fins dalt de dolor.
(L’altre dia vaig exhumar una carpeta amb papers que vaig escriure a l’edat prodigiosa, o sigui els trentes. Tema, les dones. El petit exabrupte de l’apunt precedent era en aquesta carpeta. Avui en publico un altre tros i en seguirà un tercer i últim (aquí).
Llegint aquests vells escrits, m'han vingut al cap unes paraules de Sagarra: "En els llocs oberts i en els llocs tancats, de nits i de dies i en tots els indrets del món, trobareu sempre una parella humana que us donarà una estranya sensació de tristesa".)
Quan creus que ja s'acaba
La història, per a l’Abel, comença el vespre que coneix l’Alba. Aquell dia s’inicia un seguit de setmanes intenses i plenes de neguits: somia dia i nit en els cabells, els gestos, la veu de l’Alba. Quan es veuen, no li cal esforçar-se per a ser més bo que sant Francesc d’Assís i més divertit que el Rubianes. Una tarda, l’Abel gosa besar l’Alba, el divendres següent sopen en un restaurant amb espelmes i després jeuen plegats al llit.
La història, per a l’Abel, s’acaba aquella nit. Per a l’Alba, la bella història comença justament llavors, quan per fi s’ha decidit a lliurar-se en cos i ànima. L’última pàgina del conte d’ell és la primera de la novel·la d’ella.
--La fuerza que mueve el universo es la naturalidad –em diu mentre prenem el cafè, com qui no diu res.
En Manuel, mig macarra i mig filòsof, tendre i violent alhora, viu en el que ell anomena “el mundo invisible”. S’està en una barraca rural on a l’hivern fa fred, a l’estiu calor, a la nit és fosc i quan plou et mulles. Hi té poques coses perquè “el depredador" et podria penetrar per la vista: no és bo veure tot el dia objectes artificials; val més tenir els ulls avesats al foc, l’aigua, la terra, gallines que campen lliurement, patates i cebes per terra, ametlles esteses al sol.
No llegeix, no mira la televisió. Si de cas, toca una estona la guitarra. Sosté que és feliç quan, havent sopat, seu davant el foc i contempla les estrelles amb un got de vi en una mà i un cigarret de maria a l’altra. Abans d’anar a dormir, posa un disc –tant pot ser Camarón com “cantos devocionales húngaros”- i enyora l’udol de la tramuntana a Menorca, per a ell la millor música.
El seu historial ja comença a ser llarg. Ha viscut a Cales Coves, a l’Índia, a la Segarra, a Barcelona “en un banco, con cartones” o a l’Empordà. Va conèixer els paradisos artificials (parla del “cornezuelo del centeno” i de la silosivina com qui parlés d’un redoxon), i ha practicat algun llarg dejuni voluntari i molts de més breus però involuntaris. Per a poder menjar, ha fet des de pagès a enterramorts. Ara té una petita pensió i, si li vaga, fa de paleta pel seu compte.
Ha aplegat uns quants deixebles, elegits entre els qui ell anomena “guerreros diez”, que defineix com a “seres que pasan de la puta mierda”. (CONTINUA...)
Zweig, més que biografies, fa retrats que busquen l’essència dels personatges. Ara he llegit el seu text sobre Nietzsche, que és una mica efectista però té molta força. S’obre amb un “retrat de l’home” impressionant. Això sí que era un las al jaç! En transcric un fragment (versió lliure):
