"Ara de bona gana em quedava a taula mentre la desparaven i, si no era una hora en què les noies de la colla poguessin passar, ja no era només cap al mar que mirava. Des que n’havia vist en unes aquarel·les d’Elstir, buscava trobar en la realitat, apreciava la part poètica que hi ha en el gest interromput dels ganivets encara de través; la rodonesa inflada d’un tovalló desplegat on el sol intercala un tros de vellut groc; la copa que, mig buida, mostra millor el noble eixamplament de les seves formes i presenta, al fons del vidre translúcid com una condensació del dia, un cul de vi fosc però centellejant; el canvi dels volums i la transmutació dels líquids per efecte de la llum; l’alteració de les prunes que passen del verd al blau i del blau a l’or en la fruitera ja mig despullada; el passeig de les cadires tronades que dos cops al dia s’instal·len al voltant de les estovalles que cobreixen la taula com si fos un altar on se celebren les festes de la golafreria, i sobre les quals, al fons de les ostres, queden unes gotes d’aigua lustral com en petites piques d’aigua beneita. Mirava de trobar la bellesa allà on mai no m’havia imaginat que fos, en les coses més usuals, en la vida profunda de les natures mortes."

(A l'ombra de les noies en flor)

"A vegades, a la meva finestra de l’hotel de Balbec, un efecte del sol em feia prendre una part més fosca del mar per una costa allunyada, o observava amb plaer una zona blava i fluïda sense saber si pertanyia al mar o al cel. (...) La pintura d’Elstir era feta d’aquests rars moments en què veiem la natura tal com és, poèticament. En les marines, una de les seves metàfores més freqüents era justament la que, comparant la terra amb el mar, suprimia qualsevol frontera entre ells. (...)

Per exemple, amb una metàfora d’aquest tipus –en un quadre que representa el port de Carquethuit, que ell havia acabat feia pocs dies i que vaig mirar llargament— Elstir havia preparat l’ànim de l’espectador fent servir només termes marins per a la petita ciutat, i només termes urbans per al mar. Les cases amagaven una part del port; un dàrsena de calafatar o potser el mar mateix s’endinsava a la terra fent golf, com és freqüent a la costa de Balbec; de l’altre costat de la punta avançada on s’emplaçava la vila es veien pals que sobresortien rere les teulades (com ho haurien fet xemeneies o campanars) i que semblaven conferir a les embarcacions a què pertanyen alguna cosa de ciutadà, de construït damunt la terra, impressió que accentuaven altres barques, formades al moll en rengles tan atapeïts que els homes hi parlaven d’una coberta a una altra sense que se'n pogués distingir la separació ni l’interstici d’aigua, de manera que aquella flotilla de pesca semblava menys marina que, per exemple, les esglésies de Criquebec, les quals, en la llunyania, envoltades d’aigua per totes bandes perquè se les veia sense la ciutat, dins d’una empolsinada de sol i d’onades, semblaven sorgir de la mar (...). En el primer pla de la platja, el pintor havia sabut habituar la vista a no reconèixer frontera fixa, demarcació absoluta entre la terra i l’oceà. Uns homes que empenyien barques al mar, tant corrien sobre l’onatge com per la sorra, i aquesta, que era molla, ja reflectia els bucs com si fos aigua. El mar mateix no remuntava regularment sinó que seguia els accidents de l’areny, que la perspectiva encara multiplicava, de tal manera que una barca en plena mar, mig amagada per les obres avançades de l’arsenal, semblava vogar enmig de la ciutat (...).  (CONTINUA)

"Ni entre les actrius, les pageses o les senyoretes de pensionat religiós, no havia vist mai res de tan bonic, tan impregnat d’un món desconegut, tan inestimablement preciós, tan versemblantment inaccessible com les noies que acabaven de passar (...). M’adonava, amb una satisfacció de botànic, que no era possible trobar reunides unes espècies més rares que les joves flors que en aquest moment interrompien davant meu la línia de l’horitzó, formant una tanca lleugera, com un petit grup de rosers de Pennsilvània que guarneix un jardí sobre el mar i entre les flors del qual té cabuda tot el tros d’oceà que recorre un vapor, tan lent en el seu avançar per la línia horitzontal i blava que separa una tija de la l’altra, que una papallona mandrosa, retardada al fons de la corol·la que el navili fa estona que ha deixat enrere, pot, si vol emprendre el vol amb la seguretat d’arribar abans que ell, esperar fins que només quedi una mínima franja d’atzur entre la proa del vaixell i el primer pètal de la flor cap on navega."

(A l'ombra de les noies en flor)

"Sol davant del Grand-Hôtel, esperava l’hora d’anar a trobar l’àvia, quan, casi a l’altra punta del passeig marítim, vaig veure que es posava en moviment una taca singular formada per cinc o sis noies, tan diferents, per l’aspecte i les maneres, de la gent habitual de Balbec com ho seria un estol de gavines, desembarcat de qui sap on, que, amb passos curts sobre la sorra –les tardanes atrapant les altres amb una voleiada- fes una passejada per la platja amb un objectiu tan obscur per als banyistes, a qui elles semblessin no veure, com perfectament determinat en el seu esperit d’ocells. (CONTINUA...)

(Proust deia que tots tenim, a més de la nostra realitat conscient, una ànima profunda on rarament podem accedir. Per a ell, els únics instants veritables són els que passem al fons de nosaltres mateixos. La porta d’entrada a aquesta anima profunda és que ell anomena “memòria involuntària”: evocar voluntàriament el passat no funciona; ha de ser un record no buscat, com el de la famosa magdalena. Però a vegades el mecanisme falla, com en aquest episodi sobre ”els tres arbres”.)

"El cotxe va baixar cap a Hudimesnil. De sobte em va envair aquella felicitat profunda que no sentia des de Combray, una felicitat anàloga a la que m'havien provocat, entre altres, els campanars de Martinville. Però aquest cop quedà incompleta. Acabava de veure, al costat de la carretera ondulada que seguíem, tres arbres que devien servir d'entrada a un passeig cobert i formaven un dibuix que no era la primera vegada que veia. No podia arribar a reconèixer el lloc d'on semblaven haver sortit però sentia que temps enrere m'havia estat familiar, de manera que vaig quedar atrapat mentalment entre algun instant llunyà i el present. (Continua...)

"Jo anava i venia, fins a l’hora de dinar, de la meva habitació a la de l’àvia. La seva no donava directament al mar, com la meva, sinó que s’obria a tres costats diferents -amb vistes a un extrem de l’escullera, a un pati i a camp obert-, i els seus mobles eren d’un altre estil, amb butaques brodades amb filigranes metàl·liques i flors roses de les quals semblava emanar l’olor fresca i agradable que trobaves en entrar. I en aquella hora en què els raigs de sol, vinguts d’orientacions i com d’hores diferents, seccionaven els angles de la paret; col·locaven sobre la calaixera, al costat d’un reflex de la platja, un altaret virolat com les flors del camí; suspenien a la paret les ales plegades, trèmules i tèbies, d’una claredat presta a reprendre el vol; escalfaven, com un bany calent, un quadrat de l’estora provinciana que hi havia davant de la finestra del pati i que el sol guarnia com una vinya; s’afegien a l’encís i a la complexitat de la decoració mobiliària com si arrenquessin la seda florida de les butaques i en traguessin els passamans, aquella habitació que jo travessava abans de vestir-me per al passeig era com un prisma on es descomponien els colors de la llum exterior; un rusc que contenia, dissociades, esparses, embriagadores i visibles, les essències del dia que em disposava a tastar; un jardí de l’esperança que es dissolia en un batec de raigs d’argent i de pètals de rosa."

(A l'ombra de les noies en flor)

“Sobretot --em va dir l’àvia-- no t’estiguis de picar la paret si et cal alguna cosa aquesta nit; el meu llit és costat per costat del teu, l’envà és molt prim. Ara, quan ja siguis al llit, prova-ho per veure si ens entenem bé.”

I, en efecte, aquella nit vaig donar tres cops --que una setmana més tard, quan vaig estar malalt, vaig reprendre durant alguns matins perquè l'àvia volia dur-me un vas de llet ben d’hora. Quan em semblava sentir que estava desperta, per tal que no s'hagués d’esperar i pogués tornar a dormir de seguida després de dur-me la llet, jo arriscava tres copets, tímidament, feblement, però tot i així prou perceptibles, perquè, si bé temia d’interrompre-li el son en cas que m’hagués equivocat i encara dormís, tampoc no volia que l’àvia continués esperant un avis que no hagués pogut percebre a la primera i que jo no gosaria repetir. A penes havia donat els meus cops, ja en sentia uns altres tres, aquests d’una entonació diferent, d’una tranquil·la autoritat, repetits dues vegades per a més claredat, i que deien: “No et preocupis, ja t’he sentit: vinc de seguida”; i al cap d’un moment ja entrava l’àvia. Jo li deia que tenia por que no em sentís o que cregués que era un veí, qui havia picat. Ella reia:

"Confondre amb uns altres els cops del meu pobre rei?, però si l’àvia els reconeixeria entre mil! Et penses que en aquest món n’hi ha uns altres de tan maldestres, tan febrils, tan repartits entre la por de despertar-me i la de no ser sentit? Però si en tindria prou amb una rascada, per a reconèixer a l’acte aquest ratolí tan únic i tan de plànyer. Ja el sentia des que ha començat a debatre’s, a regirar-se al llit, a fer tots els seus tràfecs...”

(A l'ombra de les noies en flor)

"Tal com havia decidit la tarda en què Gilberte m’havia fet patir tant, vaig enviar-li una carta per Cap d’any, en què li deia que la nostra antiga amistat desapareixia amb l’any que acabava, que oblidava tots els greuges i les decepcions i que a partir de l’1 de gener bastiríem una amistat nova (...). Queia la nit, em vaig aturar davant d’una columna publicitària on hi havia un cartell de la representació que feia la Berma. Bufava un vent humit i suau. Aquell temps m’era familiar; vaig tenir la sensació i el pressentiment que Cap d’any no era un dia diferent dels altres, que no era el primer d’un món nou on jo hauria pogut, amb les possibilitats intactes, refer la relació amb Gilberte com al temps de la Creació, com si el passat encara no existís, com si les decepcions que ella m’havia causat haguessin desaparegut i, amb elles, els indicis que jo n’hauria pogut extreure per al futur: un món nou on no subsistís res de l’antic... res excepte una cosa: el meu desig que Gilberte m’estimés. Vaig comprendre que si el meu cor desitjava que es renovés entorn seu aquell univers que no l’havia satisfet volia dir que ell, el meu cor, no havia canviat, i em vaig dir que no hi havia cap motiu per a pensar que el de Gilberte hagués canviat. Vaig sentir que aquesta nova amistat era la mateixa, com passa amb els dies de cap d'any, que no estan separats dels altres per un fossat i als quals, en no poder abastar-los i modificar-los, el nostre desig assigna un nom diferent sense que ells ho sàpiguen. Jo volia dedicar aquell a Gilberte, i intentar imprimir-li la idea particular que me n’havia fet, igual com una religió se superposa a les lleis cegues de la natura. Però era en va. M’adonava que aquell dia no sabia que es deia Cap d’any; que acabava en el crepuscle d’una manera que no m’era nova: en el vent suau que bufava entorn de la columna de cartells, havia reconegut, havia sentit reaparèixer la matèria eterna i comuna, la humitat familiar, la ignorant fluïdesa dels dies antics."

MP

Ideal/particular (o “me la imaginava més gran”)

El meu pensament, que havia dreçat una Verge del porxo independent de les fotografies que jo n’havia vist, protegida de les vicissituds que poguessin amenaçar les seves reproduccions, que es mantindria intacta encara que fosssin destruïdes, ideal, dotada d’un valor universal, es sorprengué de veure aquella estàtua que havia esculpit mil vegades reduïda a la seva pròpia aparença de pedra, a la mateixa distància del meu braç que un cartell electoral o la punta del meu bastó, encadenada a la plaça, inseparable del capdavall del carrer major, sense poder fugir de les mirades del cafè i de l’oficina de l'òmnibus, rebent sobre la cara només la meitat del raig de sol ponent –i aviat, en poques hores, de la claror de la farola- perquè una caixa d’estalvis rebia l’altra meitat, submergida, alhora que aquesta sucursal bancària, en l’olor espessa de l'obrador del pastisser, sotmesa a la tirania del Particular fins al punt que, si hagués volgut traçar la meva firma sobre la pedra, hagués estat ella, la Verge il·lustre que fins llavors jo havia dotat d’una existència general i d’una bellesa intangible, la Verge de Balbec, l’única (cosa que dissortadament volia dir que no n’hi havia d’altra), la qui, sobre el cos cobert del mateix sutge que les cases veïnes, hauria mostrat a tots els admiradors que venien a contemplar-la, sense poder-se'n desfer, el traç del meu guix i les lletres del meu nom, i era ella finalment, l’obra d’art immortal i tant de temps desitjada, que jo trobava transformada en una velleta de pedra de qui podia mesurar l’alçada i comptar les arrugues.

(A l'ombra de les noies en flor)

Les sortides de sol us acompanyen en els llargs viatges en tren, com els ous durs, els diaris il·lustrats, els jocs de cartes, els rius on alguna barca s’escarrassa sense avançar. Estava fent recompte dels pensaments que m’havien ocupat durant els minuts precedents per a comprovar si havia dormit o no (i la pròpia incertitud que m’ho feia preguntar m’estava donant una resposta afirmativa), quan vaig veure retallats en el quadre de la finestra, sobre un bosquet negre, uns núvols amb un suau edredó d’un rosa fixat, mort, que ja no ha de canviar, com el que tenyeix les plomes de l’ala que l’ha assimilat o el pastel en què l’ha establert la fantasia del pintor. Però jo sentia que, contràriament, aquell color no era ni inèrcia ni caprici sinó necessitat i vida. De seguida es van amuntegar al seu darrera reserves de llum. El color es va fer més viu, el cel va prendre un to rogenc que jo, enganxant els ulls al vidre, provava de veure millor perquè el sentia lligat a l’existència profunda de la natura, però llavors la via va canviar de direcció, el tren va girar, l’escena matinal va ser substituïda en el quadre de la finestra per un poble nocturn de teulades blaves de clar de lluna, amb un safareig tacat pel nacre opalí de la nit, sota un cel encara sembrat de totes les estrelles, i, quan ja em lamentava d’haver perdut la meva franja de cel rosa, la vaig tornar a veure, però ara vermella, a la finestra del davant que la franja va abandonar en un segon revolt de la via. Així que em vaig dedicar a passar d’una finestra a l’altra per a unir, per a recosir els fragments intermitents i oposats de la meva bella matinada escarlata i versàtil, i tenir-ne una visió total en un quadre continu.

El paisatge es va tornar accidentat, abrupte, el tren es va aturar en una petita estació entre dues muntanyes. Al fons de la gorja, a la vora del torrent, només es veia una casa de guarda enfonsada en l’aigua que corria a ras de les finestres. Si algú és el producte d’una terra i  s'hi pot assaborir l’encant particular d’un territori, és la noia alta que vaig veure que sortia d’aquesta casa i que, pel camí que el sol ixent il·luminava obliquament, venia cap a l’estació amb una lletera. Dins d’aquella vall on les altures amagaven la resta del món, les úniques persones que la noia devia veure eren les que anaven en aquells trens que només s’aturaven un moment. Va recórrer els vagons oferint cafè amb llet als escassos viatgers desvetllats. Envermellida pels reflexos de la matinada, la seva cara era més rosa que el cel. Vaig sentir davant seu aquell desig de viure que reneix en nosaltres cada vegada que prenem  consciència de la bellesa i la felicitat. Sempre oblidem que són individuals i, com que les substituïm mentalment per un tipus de convenció que formem fent una mena de mitjana de les diferents cares que ens han agradat, dels plaers que hem conegut, l’únic que obtenim són imatges abstractes que resulten lànguides i insulses precisament perquè els falta aquest caràcter de cosa nova, diferent del que hem conegut, que és el que caracteritza la bellesa i la felicitat. I jutgem la vida amb un pessimisme que ens sembla justificat perquè creiem que hi hem tingut prou en compte la felicitat i la bellesa, però en realitat les hem omès i les hem substituït per síntesis que no en conserven ni un sol àtom. Per això l'erudit a qui parlem d’un nou “bon llibre” badalla a l’avançada d’avorriment, perquè s’imagina una mena de compendi de tots els bons llibres que ha llegit, mentre que un bon llibre és particular, imprevisible, i no és producte de la suma de totes les obres mestres precedents sinó d’alguna cosa que, per a trobar-la, no n'hi ha prou amb haver assimilat perfectament aquella suma, perquè justament és fora d’ella.

(A l'ombra de les noies en flor)

No hi vaig faltar cap vegada durant aquell mes de maig. Arribava a l’Arc de Triomf cap a migdia. Feia guàrdia a l’entrada de l’avinguda sense perdre de vista la cantonada del carreró per on Odette Swann, que vivia a pocs metres, venia de casa seva. Com que ja era l’hora en què molts passejants tornaven a casa per dinar, els qui quedaven eren pocs i, en la seva major part, persones elegants. De sobte, sobre la sorra del passeig del parc, tardana, alentida i exuberant com la flor més bella que no s’obre fins a migdia, aparegué la Sra. Swann, descloent entorn seu una toilette sempre diferent però que jo recordo sobretot malva, i llavors, en el moment de la seva més completa irradiació, hissà i desplegà sobre un llarg peduncle el pavelló de seda d’una ampla ombrel·la del mateix to que els pètals que s’esfullaven en el vestit. L'envoltava tot un seguici: Swann, quatre o cinc homes de club que havien vingut al matí a veure-la a casa o que ella s’havia trobat pel camí. I aquella negra o grisa aglomeració obedient, executant els moviments casi mecànics d’un marc inert entorn d’Odette, feia que aquesta dona que només tenia intensitat en els ulls semblés mirar davant seu, entre tots aquells homes, com des d’una finestra a què s’hagués acostat i de la qual sorgia fràgil, sense por, en la nuesa dels seus colors suaus, com l’aparició d’un ésser d’una espècie diferent, d’una raça desconeguda i d’una potència gairebé guerrera que li permetia bastar-se ella sola per a compensar la seva múltiple escorta.  (CONTINUA...)

1. "Em trobava davant d’una d’aquestes conjuntures difícils que generalment es repeteixen vàries vegades a la vida i que, encara que no haguem canviat de caràcter, de natura –la nostra natura, que és qui crea els amors i casi les dones que estimem, i fins i tot els seus defectes- no afrontem sempre, o sigui en edats diferents, de la mateixa manera. En moments com aquests la nostra vida es divideix i és com si es distribuís tota ella entre els dos plats d’una balança. En un dels plats hi ha el nostre desig de no desagradar, de no semblar massa poca cosa a la persona que estimem però no comprenem, i trobem enginyós deixar-la una mica de banda perquè no es pensi que ens és indispensable, ja que això l’allunyaria de nosaltres; en l’altre hi ha un sofriment –i no és un sofriment localitzat ni parcial- que, al contrari, només s’apaivagaria si, renunciant a agradar l’estimada i a fer-li creure que podem passar sense ella, correguéssim a trobar-la. Retireu del plat on hi ha l’orgull un polsim de voluntat que haguem tingut la feblesa de deixar gastar amb l’edat, afegiu al plat on hi ha el dolor un pèl de sofriment físic que haguem permès que es vagi agreujant, i en comptes de la decisió coratjosa que se'ns hauria endut als vint anys, és l’altra, esdevinguda massa pesant i sense prou contrapès, la que ens rebaixa als cinquanta."

2. "Quan estimem, l’amor és massa gran per cabre sencer dins nostre; irradia cap a la persona estimada, troba en ella una superfície que l’atura, la fa tornar cap al seu punt de partida i és aquest xoc del retorn de la nostra pròpia tendresa el que anomenem els sentiments de l’altre, i ens encisa més que a l’anada perquè no ens adonem que ve de nosaltres."

3. "Temps enrere, havent pensat sovint amb terror que un dia deixaria d’estar enamorat d’ella, m’havia promès que estaria alerta i que, així que sentís que l’amor començava a abandonar-me, m’hi arraparia, el retindria. Però ara, a l’afebliment de l’amor corresponia simultàniament un afebliment del desig de continuar enamorat."

4. "L’amabilitat sobrevinguda d’una persona que ja no estimem potser no hauria estat suficient per al nostre amor. Davant les tendres paraules d’ara, davant la seva proposta de veure’ns, pensem en el plaer que ens haurien causat temps enrere, no en tot allò que hauríem volgut que les seguís immediatament i que la nostra avidesa potser hauria impedit que es produís. De manera que no és segur que la felicitat que arriba massa tard, quan ja no en podem gaudir, quan ja no estem enamorats, sigui exactament la mateixa felicitat la manca de la qual ens feia tan desgraciats abans. Només una persona ho podria comprovar: el nostre jo de llavors, però ja no és aquí i, sens dubte, n’hi hauria prou amb què tornés per a què, idèntica o no, la felicitat s’esvaís."

(A l'ombra de les noies en flor)

("Poca gent comprèn el caràcter purament subjectiu d’aquest fenomen que és l’amor, i la mena de creació que comporta d’una persona suplementària i diferent d’aquella que du el mateix nom en el món, de la qual la major part dels elements provenen de nosaltres mateixos." (MP))

“Però quan arribava als Champs-Elysées –on de seguida podria confrontar el meu amor a la seva causa vivent, independent de mi, i sotmetre’l a les rectificacions necessàries- així que em trobava en presència d’aquella Gilberte Swann la visió de la qual m’havia de permetre de refrescar les imatges que la meva memòria cansada ja no trobava, d’aquella Gilberte Swann amb qui jo havia jugat ahir i que si ara acabava de saludar i reconèixer només era per un instint cec com el que quan caminem ens fa posar un peu davant de l’altre abans que haguem tingut temps de pensar, de cop tot s’esdevenia com si ella i la noieta objecte dels meus somnis fossin dos éssers diferents. Per exemple, si des de la vigília jo duia en la memòria dos ulls de foc en unes galtes plenes i brillants, el rostre de Gilberte m’oferia ara amb insistència alguna cosa que precisament no havia recordat, un cert afilament agut del nas que, associant-se instantàniament a d’altres trets, prenia la importància dels caràcters que en història natural defineixen una espècie, i la transformava en una noieta del gènere de les de musell punxegut. Mentre em disposava a aprofitar aquell moment desitjat per a sobreposar, a la imatge de Gilberte que jo havia preparat abans de venir i que ja no trobava en la meva ment, l’actualització que més tard, en les meves llargues hores de solitud, em permetria d’estar segur que era ben bé ella el que jo recordava, que era ben bé el meu amor per ella el que feia créixer poc a poc com una obra que anés component, la noia em passava una pilota; i, com el filòsof idealista en què el cos constata l’existència d’un món exterior que la seva intel·ligència no considera real, el mateix jo que m’havia fet saludar-la abans que jo l’hagués reconeguda s’apressava ara a fer-me agafar la pilota."

(Pel cantó de Swann)

"Swann no anava errat en creure que la frase de la sonata existia realment. La frase pertanyia a un ordre de criatures sobrenaturals que nosaltres no hem vist mai però que malgrat això reconeixem encisats quan algun explorador de l’invisible n’arriba a captar una i ens la porta, des del món diví on ell pot accedir, per tal que brilli uns instants sobre el nostre món. Això és el que Vinteuil havia fet per la petita frase. Swann sentia que el compositor s’havia conformat, amb els seus instruments de música, a treure’n el vel, a fer-la visible, a seguir-ne i respectar-ne el dibuix amb una mà tan tendra, tan prudent, tan delicada i tan segura que el so s’alterava a cada moment, difuminant-se per indicar una ombra, revivint quan li calia seguir el rastre d’un contorn més audaç. I una prova que Swann no s’equivocava quan creia en l’existència real d’aquella frase musical és que qualsevol aficionat una mica fi s’hauria adonat de seguida de la impostura si el compositor hagués tingut menys poder per a veure’n i traslladar-ne les formes i hagués intentat dissimular, afegint aquí i allà traços de la seva pròpia collita"

(Pel cantó de Swann)

"En el vestíbul on temps enrere, quan era un home mundà, Swann entrava embolicat en l’abric per a sortir-ne en frac sense haver-se adonat de què hi passava, perquè durant els pocs instants que s’hi estava tenia el cap o bé a la festa que acabava de deixar o ja a la festa on l’anaven a introduir, per primera vegada remarcà, desvetllada per l’arribada inopinada d’un convidat tan tocatardà, la gossada dispersa, magnífica i desvagada dels grans lacais que dormien aquí i allà sobre banquetes i baguls i que, alçant els nobles perfils aguts de llebrers, s’aixecaren i es reagruparen per a formar un cercle al seu voltant.

Un d’ells, d’aspecte particularment ferotge, semblant al botxí d’alguns quadres del Renaixement que representen suplicis, s’avançà cap a ell amb aire implacable per prendre-li les coses. La duresa de la seva mirada d’acer la compensava la suavitat dels guants de fil i, en apropar-se a Swann, mostrà tant menyspreu per la seva persona com consideracions pel seu barret. El prengué amb una cura en què l’exactitud i meticulositat eren d’una delicadesa que feia casi commovedora la seva força. Llavors el passà a un dels seus ajudants, novençà i tímid, que expressava la seva basarda fent girar mirades furioses en totes direccions, amb l’agitació d’una bèstia captiva en les primeres hores de domesticitat. (CONTINUA...)

"De sobte, sota la petita línia del violí, minsa, resistent, densa i directriu, havia vist intentar elevar-se en un clapoteig líquid la massa de la part del piano, multiforme, indivisa, plana i entrexocada com l’agitació malva de l’onatge que captiva i bemolitza el clar de lluna. Llavors, captivat tot d’una, sense poder distingir netament un contorn ni donar un nom a allò que li havia agradat, havia intentat recollir aquella frase o harmonia –ni ho sabia- que passava i que li havia eixamplat l’ànima tal com algunes olors de roses que circulen en l’aire humit del vespre ens dilaten els narius. Potser és perquè no coneixia aquella música, que havia pogut sentir una impressió tan confusa, una d’aquelles impressions que tanmateix potser són les úniques purament musicals, inesperades, enterament originals, irreductibles a qualsevol altre ordre d’impressions. Durant un instant, una impressió d’aquesta mena és, per dir-ho així, sine materia. És clar que les notes que sentim en moments així ja tendeixen, segons la seva alçada i quantitat, a cobrir davant els nostres ulls superfícies de dimensions variades, a traçar arabescos, a donar-nos sensacions d’amplitud, de tenuïtat, d’estabilitat, de caprici. Però les notes s’esvaeixen abans que aquestes sensacions estiguin prou formades en nosaltres com per a no ser enfonsades per les noves sensacions que ja desvetllen les notes següents o fins i tot simultànies. I aquesta impressió continuaria embolcallant amb la seva liquiditat i la seva “fosa” els motius que per moments emergeixen, a penes discernibles, per submergir-se de seguida i desaparèixer, només recognoscibles pel plaer particular que donen, impossibles de descriure, de recordar, d’anomenar, inefables, si no fos perquè la memòria, com un obrer que treballa per establir fonaments duradors enmig de les ones, fabrica per a nosaltres reproduccions d’aquestes frases fugitives i ens permet de comparar-les amb les següents i de distingir-les. Així, tot just expirada la sensació deliciosa que Swann havia tornat a sentir, la seva memòria ja li n’havia fornit una transcripció sumària i provisional però sobre la qual ell havia clavat els ulls mentre el fragment continuava, de manera que, ara, quan la mateixa impressió revenia de sobte, ja no era inaprehensible. Ell se’n representava l’extensió, els agrupaments simètrics, la grafia, el valor expressiu; tenia al davant això que ja no és música pura sinó dibuix, arquitectura, pensament, i que permet de recordar la música."

(Pel cantó de Swann)

"És clar que, quan s’acostava el matí, ja feia estona que s’havia dissipat la breu incertesa del meu despertar. Sabia en quina habitació em trobava realment, l’havia reconstruïda al meu entorn en la foscor, i –orientant-me només amb la memòria o bé ajudant-me, com a senyal, d’una feble lluïssor sota la qual jo situava les cortines del balcó- l’havia reconstruïda i moblada del tot com un arquitecte i un tapisser que respecten les obertures originals de portes i finestres. Però tan bon punt el dia –i ja no el reflex d’una última brasa sobre una barra de coure que jo havia confós amb el dia- traçava en la foscor, com un guix, la seva primera ratlla blanca i rectificadora, la finestra amb les seves cortines abandonava el marc de la porta on jo l’havia situat per error, mentre que, per fer-li lloc, l’escriptori que la meva memòria havia maldestrament col·locat allà es salvava a tota velocitat, enduent-se per davant la llar de foc i apartant la paret del passadís; un celobert regnava on un instant abans encara es pressentia el lavabo, i l’habitació que jo havia reedificat en la tenebra s’havia anat a afegir a les habitacions entrevistes en el remolí del despertar, foragitada per aquest pàl·lid senyal que el dit alçat del dia havia traçat sobre les cortines."

(Pel cantó de Swann)