Sempre és trista, la mort d'una revista però aquest cop és especialment dolorosa perquè qui ens deixa és la publicació catalana de major tiratge (més d’un milió d’exemplars!)

En aquest difícil tràngol, l’únic consol que ens queda és pensar que la segona del rànquing català manté, tot i l'edat, un vigor envejable.

A les Garrigues, a la cooperativa on cada any anem a comprar oli, la nena observa admirada el líquid daurat que raja de l’aparatosa maquinària. A mi, acostumat a feinejar en l’estèril burocràcia barcelonina, també m’admira aquest raig, que expressa de manera tan tangible el resultat de la feina.

A l’Administració, sovint les feines només s’alimenten entre si, en cercle. Fa prop de trenta anys, quan l’Estat va transferir a la Generalitat les delegacions provincials del Ministeri de Cultura, els funcionaris transferits només sabien fer una cosa: tramitar la nòmina. Lògicament, tots els funcionaris estatals van passar a integrar el negociat de nòmines del Departament de Cultura.

Aquella primera Administració de la Generalitat, plena d'il·lusió, contrastava amb el fastig i la desídia dels funcionaris estatals. Però han passat els anys i avui la nostra Administració és aigua estancada. Sense direcció ni lideratge, el personal només mostra alguna eficiència en els assumptes que l'afecten directament. Si es tracta de resoldre res relacionat amb el món exterior, pels despatxos plana la indolència general però si, per exemple, falla l’aire condicionat de l’oficina, s’activen les alarmes i la qüestió es resol ràpidament.

Fer oli no és una feina sofisticada però és sòlida i real. Em miro els homes que van arribant a la cooperativa. Dalt dels tractors carregats d’olives, desprenen una satisfacció que no trobaré al despatx de la capital.

És trist constatar que avui l’Administració de l’Estat és més eficient que la de la Generalitat.

Anys enrere, renovar el DNI era una experiència humiliant. Havies de fer tres o quatre hores de cua al mig del carrer i, quan finalment arribaves a la finestreta, el funcionari, amb un parell de lladrucs, et donava un reguard amb el qual havies de tornar al cap d’un mes a recollir el carnet. Ara es pot demanar hora per internet i en cinc minuts surts amb el carnet nou.

Fa vint anys vaig haver de demanar una cèdula d’habitabilitat a les oficines d’Habitatge de la Generalitat i aquests dies n’he hagut de tramitar una altra. El sistema d’avui és pràcticament idèntic al de l’altra vegada: no es pot fer res per internet, a Barcelona només hi ha un lloc on es pot fer el tràmit, cal soportar una cua considerable i, quan finalment entregues el patracol (un certificat d’un arquitecte que costa 150 euros), el funcionari et diu que la tramitació trigarà un mes i que, abans de venir a recollir la cèdula, millor que truquis al 012 per a assegurar-te que ja està llesta.

Ahir la dona va anar al metge. Té dolor a un costat i el metge li va dir que s'ha de una ecografia. L'hora per a l'ecografia i li han donat... per al mes de juny.

D’entrada, semblava una reunió com qualsevol altra. En una sala d’un departament de la Generalitat, set homes passàvem la tarda elaborant un paper sobre estratègies organitzatives. Tot anava previsiblement fins que, de sobte, un dels presents, un professor expert en gestió pública, ho va dir.

La frase, senzilla en sí mateixa, va produir un efecte impressionant, inoblidable. Les paraules textuals van ser:

--En una ocasió, jo vaig participar en la  supressió d’un organisme de la Generalitat: l’Institut de la Governabilitat.

(En el dossier que ens havien lliurat per a preparar la reunió, hi havia l’informe que reprodueixo a continuació).

En acabar la carrera, l’únic que em deia alguna cosa era el dret públic, en part perquè l’únic professor bo que em va tocar va ser el de Dret administratiu –D. Alejandro Nieto- i en part perquè el servei públic m’atreia més que no pas la jungla del món mercantil.

Vaig anar a veure un advocat administrativista que buscava un llicenciat jove. Em va dir que aquella branca del dret era dura però que, de tant en tant, senties l’enorme satisfacció de vèncer un monstre com l’Administració.

Em vaig adonar que un advocat administrativista es dedica a defensar els interessos de ciutadans particulars davant l’Administració, just el contrari del que jo buscava, i vaig acabar entrant a l’Administració. Els primers anys m’hi sentia còmode. Si, per exemple, tramitava una expropiació i em reunia amb els ciutadans afectats per a acordar-ne el preu, em satisfeia seure al cantó de la taula on es defensaven els diners de tots, enfront dels qui defensaven interessos privats.

Passats els anys, encara penso que el servei públic és una ocupació noble però he tingut temps de veure que l’Administració pot ser arbitrària, pot malbaratar els diners públics i no sempre respecta els drets dels particulars.

I és només molt de tant en tant que sento la satisfacció de veure que un ciutadà és capaç de vèncer el monstre; de guanyar-nos.

L’Alícia és funcionària de la Generalitat. Un dia algú li va robar la cartera, que era dins la bossa que tenia penjada en una cadira de l’oficina on treballa. Hi duia dues targetes de crèdit, el carnet d’identitat, el de conduir, el de la mútua, el del gimnàs i el de funcionària, que li serveix per a fitxar al rellotge de control quan entra i surt de la feina.

Han passat dos mesos i ha aconseguit renovar totes les targetes i carnets. Tots... menys el de funcionària.

El DOGC de 17 de gener ha publicat una ordre del conseller d’Interior que convoca el “Premi crims de tinta” de novel·la negra en català.

També es va dir que la novel·la guanyadora l’editarà La Magrana, encara que això contradiu les bases del premi: “El Departament editarà i publicarà l’obra guardonada”, diu ben clarament la base 4. Si fos així, ens hauríem de felicitar doblement: el Departament d’Interior editant novel·les! Que n’aprenguin!
(CONTINUA...)

Hi ha res més friqui que una oficina de Correus? Potser una comissaria de la policia nacional o un jutjat. El cert és que les oficines dependents de l’Estat han tingut sempre un aire cutre inconfusible. Un dels elements que hi contribueixen més són els cartells informatius que els funcionaris confeccionen a mà i col·loquen de qualsevol manera. En una oficina estatal, és difícil trobar un pany de paret que s’hagi lliurat d’aquest horror.

L’altre dia vaig haver d’anar al Registre Civil de Barcelona, a la pl. Medinaceli. Si algú té ganes d’entrar al segle XIX, que hi faci una visita. Aquell dia jo duia una càmera a sobre i no em vaig poder estar de fer un petit reportatge, que trobareu sota d’aquestes ratlles. Però la veritat és que les fotografies no fan justícia a aquell desori. Cal anar-hi per a apreciar tot el que els funcionaris estatals són capaços de fer proveïts de cartolina, rotulador i cel·lo. El conjunt, fruït de l’autogestió estricta dels funcionaris de base, és un compendi d’anarquia i de mal gust. Torrente s’hi sentiria com a casa.

Si no ho tinc mal entès, la Generalitat té competències de gestió administrativa relacionades amb serveis estatals com els jutjats o els propis registres civils. Seria molt oportú que fes alguna cosa per a millorar la imatge de les seves instal·lacions.

Avui que les administracions estudien amb parsimònia les maneres d’admetre escrits i documents presentats pels ciutadans a través d’internet, i que costa tant que això avanci (degut en bona part al fet que la firma electrònica no acaba d’arrencar), és oportú recordar que fa més d’un un segle, concretament el 19 de febrer de 1900, la Gaceta de Madrid (predecessora del BOE) va publicar una Reial ordre (vegeu-la aquí), firmada per Francisco Silvela, en la qual s’estableix textualment el següent:

“S.M. el REY (Q.D.G.), y en su nombre la REINA Regente del Reino, ha tenido á bien disponer que en todas las oficinas del Estado, provinciales y municipales se admitan cuantas instancias y documentos se presenten hechos con máquinas de escribir, en los mismos términos y con iguales efectos de los escritos ó copiados a mano.” (CONTINUA...)