En l'etapa ascendent de la vida, les aspiracions personals ens condicionen. Qui busca l'èxit professional, l'obtenció d'un càrrec, escriure en un diari, etc., va amb peus de plom per a no contrariar els qui mouen els fils.
Per això és envejable la llibertat amb què s’expressen aquells a qui la vanitat ja no colla, els qui ja no ansien cap trucada del poder. Barrera, Broggi, Cabré, Margarit han donat exemple últimament d’aquesta llibertat de pensament, i fins i tot a Jordi Pujol se li senten opinions que abans es reservava.
Ara que Joan Solà ha marxat, el discurs que va adreçar al Parlament el juliol de l’any passat brilla com un dels millors exponents de saviesa i independència que ens han regalat els vells de la tribu. Rellegint-lo, em venen al cap les paraules amb què Agamèmnon saluda un discurs del venerable Nèstor:
"Vell! I fins a quin punt superes els fills de l'Acaia a l'assemblea!"
El dia que Lennon va decidir marxar de casa ja duia molts anys vivint amb Yoko. Volia retrobar el seu jo sense Yoko, o sigui que es va passar divuit mesos fent bàsicament el cràpula. Però allò no xutava i va acabar tornant a casa, a la condició d’adult, o sigui que van tenir un fill.
Lennon va deixar de banda la guitarra i amb prou feines sortia del pis. Van passar anys. Un dia va anar a obrir la porta pensant que li duien la comanda del súper i va trobar al replà uns d’una TV que li volien fer una entrevista. Els va fer passar. La casa tenia l’aspecte desendreçat d’una llar amb criatura. El nano corria pel menjador jugant amb una pilota.
-Sr. Lennon –fou la primera pregunta-, fa anys que no fa cap concert ni treu cap disc. A què es dedica?
Veig la Teresa Forcades al programa del Monegal. L’entrevistador fa el seu paper i mira de cargolar-la: “Com és possible que intenti casar ciència i religió? No pensa que sortir tant a la TV és un pecat contra la modèstia? Viure tancada en un monestir, seguint la rígida regla de Sant Benet, no suposa una limitació absurda?”
Diuen que probablement, passat l’estiu, tots dos marxaran del país veí: tant el de cabells negres (el noi discret i familiar amb cara de doctorand), com el de cabellera d’or (aquell pendó fatxenda amb cara de telecinco). Potser és perquè em recorden l’Alioixa i el Mítia Karamàzov, però a mi sempre m’ha agradat més el Guti.
La segona de Mahler té un final lluminós, apoteòsic. Gustav Mahler la va triar per al seu concert de comiat de Viena, i Leonard Bernstein per al seu concert número mil amb la Filharmònica de Nova York. Ahir Eiji Oue (que estima Mahler, va rebre lliçons de Bernstein i buscava un final a l’alçada) també es va acomiadar de Barcelona amb la segona.
Veient com va xalar Oue, entens Gilbert Kaplan, el milionari americà que, després d’assistir a un concert de la segona, va decidir aprendre música per a poder-la dirigir algun dia, i que ha acabat essent una de les primeres autoritats mundials en la segona simfonia de Mahler.
Al final del concert d’ahir, l’aplaudiment va ser llarg i intens. Diversos aficionats –senyores, majorment- es van acostar al peu de l’escenari per a allargar flors al director. Una fins li va donar un retrat emmarcat (diria que del propi Oue). El mestre estava en la seva salsa. Va desfer el llaç amb la bandera catalana d’un dels rams i se'l va posar al cor. La gent, com al futbol, cantava “Oueee, Oue, Oue, Oue!”. Fins l’Orfeó Català, que encara era a l’escenari, va entonar aquest cant espuri.
Durant els anys que ha dirigit l’OBC, probablement no ha complert l’horari laboral ni ha imposat disciplina a l’orquestra, però ahir va quedar clar que s’ha fet estimar.
Un vell veí que bada al portal de casa seva em demana si vull veure les últimes barques que ha fet. Per unes escales molt dretes, pugem al terrat i entrem en un petit cobert des d'on es domina la mar.
--Perdona el desordre, sóc un garró.
El taller és ple de maquetes de llaguts, bous i algun patí de vela. M’explica que, com a pescador, bona part de la seva vida va treballar en barques de motor però que, de jove, encara va aconseguir la vela llatina.
--Navegar a vela era una delícia. Encara hi somio sovint: tornem a terra després de la feina i jo jec sota el sol, mig entrabaltit en un racó de proa.
Pren una barca d’uns 40 cm d’eslora. És acabada de pintar i les línies delaten un pols inestable. Assenyala la petita xarxa que penja del pal formant una espècie de tenda:
--Veus aquest art? Doncs ja és estrenat. El déu qui el va parir! L’altre dia hi havia hagut tràngol i havien quedat unes grans basses a la platja. Baixo a la sorra, el llenço en una bassa i, quan recullo, hi trobo una sépia petita que devia haver-hi deixat una onada.
Cofoi, em mostra mig dit índex per indicar la mida de la peça capturada amb la xarxa de joguina.
Anem al Vendrell a veure la Nicole Fenosa. Tot i que ara les sales d’exposicions i els despatxos de la Fundació Apel·les Fenosa ocupen bona part de la vella casa d’estiueig, la Nicole encara troba algun racó on refugiar-se cada estiu. Dinem a la cuina, un espai admirable, frescal, amb vistes a la palmera del jardí. Brindem amb la fórmula Nicole.
Havent dinat, ens mostra un llibre que acaba de publicar i que reflecteix la intel·ligència i sensibilitat d’aquesta dona excepcional. L’obra és un inventari d’objectes que ha anat aplegant al llarg de la vida; des d’una copa que va pertànyer a Victor Hugo fins a una estatueta grega del s. V a C, passant per un porró català o un tanké xinès.
Cada pàgina evoca records a la Nicole. Quan arribes a un àngel que els va regalar Paul Éluard, t’explica que Cécile Éluard (filla del poeta i de Gala Dalí) va ser més d’un estiu en aquesta casa; quan t’atures en unes rajoles medievals, regal de Tristan Tzara, et comenta que ell i l’Apel·les es van passar un estiu jugant a escacs a la galeria.
A la galeria prenem el cafè, com ho van fer Alexandre Cirici, Joan Perucho, els germans Gaspar, Manuel Humbert, Josep Granyer, Alfred Sisquella, Rafael Benet, Tomàs Garcés, Manuel Ibañez Escofet, Joan Cortés, Jordi Maragall, Joan Serra i tants altres amics dels Fenosa. Al vell tocadiscs sona un violinista de nom rus que, segons la Nicole, també va fer estades a la casa. Ara tots són morts. Casar-se amb un home vint-i-set anys més gran que tu té aquesta servitud.
Baixem les escales que condueixen al jardí. La marinada gronxa la vegetació i acaricia els bronzes de Fenosa. A les sales del petit museu hi ha una exposició de Jaume Mercadé, amb treballs d’orfebreria notables.
--Fa uns mesos –explica la Nicole- vaig conèixer el nét de Mercadé, que em va venir a veure a París. Quan el jove ja marxava, li demano que esperi un moment, vaig a la meva habitació i en surto amb uns botons de puny que Jaume Mercadé va regalar a l’Apel·les fa molts anys. Són d’or i, per la forma, recorden dues petites carxofes.
--I els els vas donar?
--És clar! Un senyal d’amistat. Per a mi, l’amistat ho és tot.
Tornant a Barcelona, a l’avió fullejo El País Semanal. En una entrevista molt cool, Tyler Brûlé, director de la revista Monocle, explica que té botigues a Londres i Los Angeles i que ara n’obre una a Palma. I afegeix:
-Si funciona, en otoño puede que pensemos en Madrid o Barcelona.
-Hablando de Barcelona... ¿cuál es la ciudad más sobrevalorada? –diu l’entrevistador, que firma amb un nom impossible.
Brûlé se’n surt dient que, d’Europa, potser Amsterdam.
L’entrevista s’acaba amb una pregunta evident: “Por qué vive en Londres?”. Realment, havent-hi Madrid, la cosa no té explicació.
Per a desengreixar, passo al Herald Tribune, on llegeixo que, aquest mes, a la Xina fan l’examen de selectivitat, el temut gaokao. L'examen té fama de difícil, sense arribar a l'extrem d'incloure poemes de Carner. Hi ha noies que prenen anticonceptius per a no tenir la regla el dia de l’examen i, a la província de Sichuan, els estudiants es preparen en un hospital perquè, connectats a bombones d’oxigen, estudien millor.
Durant un temps, vaig tractar sovint Xavier Vendrell i sempre vaig pensar que aquella cara plena, aquella mandíbula imponent, em recordaven algú però no acabava de trobar-lo.
Potser no hi atinava perquè Vendrell, indiscutiblement, té el posat de dolent de la pel·lícula. I és que ahir, mandrejant davant la TV, se'm va fer la llum: és el bonifaci Hoss Cartwright!
Em truca un home que s’identifica com a propietari “del Lexus” que aparca al davant del meu cotxe al garatge. M’explica que hi ha un parell de ratllades a la goma del para-xocs del Lexus i que creu que jo, quan trec el meu cotxe, dono algun toc al seu.
Li responc que no en sóc conscient però que potser sí. Li demano si cal pagar la “reparació” de les ratlladetes. Em diu que no, que el té assegurat a tot risc. Només m’ha trucat per a demanar-me que vagi més amb compte quan tregui el cotxe.
Li pregunto per què creu que les ratllades les he fetes jo. Em respon que el que és segur és que s’han fet dins del garatge perquè ell no treu mai el Lexus del garatge.
Diu la ràdio que aquest any es venen menys cotxes. Es veu que és mala notícia.
Andreu Colomer i Munmany era un senyor. El vaig conèixer fa vint anys, quan va donar a la Generalitat una part de la seva col·lecció d’art de la pell. La resta de la col·lecció, va acordar cedir-la en pagament d’impostos, i d’aquesta manera va ser el primer ciutadà que va pagar impostos a la Generalitat amb béns artístics. Més tard, també va donar al Govern l’antic convent del Carme de Vic, que el Departament de Cultura va reformar per a instal·lar-hi el Museu d’Art de la Pell. En tots aquests tràfecs, anava sempre ben assessorat pel seu advocat Xavier Arumí, un home íntegre de qui el Sr. Colomer solia dir que era “orgullosament humil”.
Fer un recorregut pel museu seguint les explicacions del Sr. Colomer era tota una experiència. S’estimava cada peça; per a cadascuna tenia una paraula. I una cosa era segura: en sorties sabent què és un cordovà i què un guadamassil.
Aquesta tarda, davant la TV, m’he quedat badant en un canal on un juralotodo mostrava el funcionament d’un estri que converteix en daus tot allò que arreplega: cogombre, pebrot, patata, pastanaga... En un moment donat, ha dit que aquell giny era ideal per a tallar ceba sense plorar, i aquest comentari banal m’ha transportat de cop a la casa del carrer Sant Miquel de Ciutadella. Hi he vist l’Eduard, a la cuina, tallant ceba per al sofregit dels macarrons amb els ulls protegits per unes ulleres de bus (tub inclòs). Sobtadament, ara que fa quatre anys que és mort, he sentit com mai que l’enyoro, que ja no puc passar més sense quedar un dia per dinar i parlar. Necessito urgentment una transfusió de l’energia, la intel·ligència i el parlar singular d’aquell grac internacional. (CONTINUA...)
“Les dones que he elegit parlaven dolç i baix”, diu un vers de Yeats.
A Sant Pol hi ha un vell pescador que parla amb una potència tan gran que se’l sent de l’altre extrem del poble. A vegades he pensat que la manera prodigiosa com col·loca la veu potser és fruit de l’evolució de moltes generacions de pescadors que, durant segles, s’han hagut de comunicar a la mar, d’una punta a l’altra de la barca, o d’una barca a una altra.
No em consta que Joan Puigcercós tingui antecedents mariners però la potència de la seva veu també és notable. És un personatge mandibular, sempre sembla sobreeixit de testosterona. Diumenge, en una entrevista a l’Avui, es mostrava com a home d’acció:
-Hem de treballar, i molt. El pitjor que podem fer és independentisme de saló. I treballar molt vol dir implicar-se. Si sóc president d'ERC treballaré, per exemple, per convertir cada militant d'ERC en un voluntari lingüístic.
-Vostè és parella lingüística?
-No, la meva agenda de conseller no m'ho permetia. Ara podré assumir-ho.
No sóc militant d’ERC, i menys encara home d’acció, però, com que no tinc tanta feina com l’ex-conseller, fa unes setmanes em vaig apuntar com a voluntari lingüístic. Acabo de rebre un correu-e on se m’indica el nom i el telèfon de la “parella” que m’han assignat (una persona que està aprenent català). Em demanen que m’hi posi en contacte i que fixem dia i lloc per a començar les set sessions d’una hora de conversa en català a què m’he compromès. Ara li trucaré. Ja en parlarem.
La Michelin verda classifica les ciutats en tres categories molt ben batejades: interéssant (1 estrella), mérite un détour (2 estrelles)i vaut le voyage (3 estrelles). Com és lògic, el que la Michelin avalua són els elements materials, sobretot els que tenen valor artístic o històric (monuments, museus). El problema és que, com més atractius materials té una ciutat, més turistes, o sigui ambient més artificiós i, al capdavall, menors atractius immaterials. (CONTINUA...)
El Tomate no treballava amb material de primera però n’eren bons l’estructura, el ritme, els esquers amb què cada dia mantenia la tensió fins al final. Ple d’ironia, amb una mala bava i un to iconoclasta que sovint esquitxava fins el borbó i família.
No fa gaire van dedicar un programa a les amants de Juan Carlos I, seguint l’últim llibre del murri Peñafiel. Van gosar filmar pel carrer la qui es diu que és l’amant mallorquina del monarca i també van parlar abastament de la Sra. Rey, la reina del tunning, una gran professional. Algun diari ha insinuat que la Zarzuela és rere la supressió del programa.
Una filla de València hi aportava arguments de pes. Havent dinat, feia bo de deixar regalimar la indolència per aquella tensa regatera.
"La que ha llevado el AVE a Cataluña he sido yo, la que lo llevó a Tarragona he sido yo, la que ha ampliado el aeropuerto de El Prat he sido yo y la que ha alcanzado un acuerdo con Abertis para ampliar la AP-7 he sido yo. Soy la ministra que más ha invertido en Cataluña en la historia.”
No fa gaires anys, Barcelona era una ciutat oberta la nit de Nadal. Podies sopar a qualsevol bar, anar al cine, etc. D’un temps ençà, el 24 a la nit la ciutat tanca portes d’una manera radical i, pel que sembla, la gent es lliura amb fruïció al sopar de notxebuena. Els qui fem un sopar ordinari (i, si de cas, un modest ressopó en sortir de la missa del gall) comencem a sentir-nos una espècie en extinció.
Per tal de mantenir la moral dels resistents, transcric un fragment de la Crònica de Muntaner que reprodueix l’Enciclopèdia de la cultura popular:
