El principal problema que va tenir el govern tripartit –especialment el primer- és que no era un govern sinó tres. El president, amb sort, dirigia els consellers del PSC, però no tenia cap poder sobre els d’ICV i ERC.
Tot i que el resultat d’aquell experiment va ser precari, el govern actual l’ha reproduït en un dels seus departaments. A l’equip directiu de Cultura hi trobem gent de CDC, encapçalada pel secretari general, Xevi Solà; d’UDC, amb l’ambiciós Fèlix Riera, director de l’Institut de les Empreses Culturals, i dos homes amb fondes arrels al PSC: el conseller Mascarell i Joan Pluma -durant anys, persona de confiança de Joaquim Nadal a Girona-, que és el director general del Patrimoni Cultural.
Com passava al tripartit, el poder del conseller sobre el seu equip de govern és limitat. Pere exemple, el mes de juliol Mascarell va fer aprovar per llei la creació d’una nova –i prescindible- agència pública al Departament de Cultura, una “finestreta única” que havia d’assumir la gestió de totes les subvencions. Però Fèlix Riera no ha volgut cedir el control de les subvencions del seu institut, i ara (cinc mesos després d’haver-la creat) la llei òmnibus ha modificat les funcions de l’agència i ha especificat que la finestreta és única però sense exagerar, perquè l’Institut de les Empreses Culturals reté la gestió del seu ingent paquet de subvencions.
Sigui com vulgui, el fet és que Mascarell fa temps que està de futris. Al palau Marc no guanyen per crits, i diuen que, si passes pel capdavall de la Rambla, del carrer estant pots arribar a sentir les invectives del conseller.
Els senats tenen mala premsa. A les pel·lícules americanes, sempre que hi surt un senador acaba essent més dolent que la tinya. A Espanya, molts veuen el Senat com una caterva de senyories sense cap funció precisa, en bona part velles glòries que els partits hi aparquen aprofitant el xollo de poder designar senadors sense necessitat que es presentin a les eleccions.
I la cosa ve de lluny, perquè a l’Otel·lo de Shakespeare, quan Brabàntio diu al pèrfid Iago: “Ets un canalla!”, aquest, amb tota la mala bava, li etziba: “Vos sou un senador!”.
Joan Ridao ha publicat una dotzena de llibres. Només en tres anys (de 2005 a 2007) en va publicar cinc, entre els quals el "Curs de dret públic de Catalunya" (590 pàg.) o "Les coalicions polítiques a Catalunya" (420 pàg.). En aquest període, a més, Ridao formava part de la direcció d'ERC, era el portaveu del seu grup parlamentari, va presentar la tesi doctoral, feia classes a la universitat...
L'altre dia consultava el seu "Curs de dret públic", i de sobte vaig topar amb un text que em semblava haver acabat de llegir en un altre dels llibres que tenia sobre la taula. Ho vaig comprovar i, efectivament, l'obra de Ridao, publicada el 2007, havia afusellat un bon tros de l'"Informe sobre la reforma de l'Estatut", de l'Institut d'Estudis Autonòmics, publicat el 2003. Després he constatat que altres parts del llibre de Ridao són còpies de fonts diverses. Per si algú s'hi vol entretenir, en deixo una mostra a "vull llegir la resta de l'article".
A Alemanya, Karl-Theodor zu Guttenberg, ministre de Defensa i successor in pectore de la cancellera Merkel, va dimitir fa uns mesos per haver plagiat la tesi doctoral. Els alemanys, ja se sap, s'ho prenen tot a la valenta.
El model lingüístic que els tribunals espanyols tenen pensat per a Catalunya és el que encapçalava la guia de telèfons de la capital: “Barcelona i l’Hospitalet de Llobregat y l’Hospitalet de Llobregat”.
L’Estatut diu que a Catalunya hi ha dues llengües oficials i que, per tant, els ciutadans tenim dret a fer els actes jurídics i a relacionar-nos amb l’Administració en qualsevol de les dues llengües. Però no estableix un model de bilingüisme sistemàtic sinó que diu que el català, a més de ser oficial, és la llengua pròpia de Catalunya i, com a tal, és la d’ús preferent en àmbits com l’Administració, els mitjans de comunicació públics o l’ensenyament. Bé, ho deia l’Estatut aprovat en referèndum, perquè el TC en va mutilar l’article 6.1 i va anul·lar la paraula “preferent”.
En la pràctica, aquest model s’aplica des de fa més de trenta anys: hi ha dues llengües oficials però el rètol de la porta del palau de la plaça Sant Jaume no diu “Palau de la Generalitat/Palacio de la Generalidad”; a la capçalera de la papereria oficial no hi ha un doble logotip (“Departament de Medi Ambient/Departamento de Medio Ambiente”); TVC i Catalunya Ràdio emeten en català; l’única forma oficial dels topònims és la catalana, etc.
Per això mateix el model lingüístic de l’ensenyament va optar fa trenta anys per l’ús preferent del català: no només per raons de normalització lingüística o pedagògiques (per a garantir l’aprenentatge de la llengua per part de la població que viu socialment immersa en el castellà) sinó perquè el català és la llengua del país. La sentència del TC sobre l’Estatut rebutja aquest model: descarta que la proclamació del català com a llengua pròpia de Catalunya tingui cap conseqüència pràctica i proclama que les dues llengües han de mantenir una posició d’equilibri. El TC admet que en alguns casos es pugui donar un tracte preferent al català però només si és necessari per a normalitzar-lo, o sigui per a corregir una situació real de desequilibri i assolir la posició equitativa de les dues llengües. Prenent fonament en aquesta sentència, el Tribunal Suprem ha establert que l’ús de les dues llengües en l’ensenyament ha de ser paritari, llevat que es demostri que, encara avui, cal un ús major del català per a assolir-ne la normalització. El model que l’Estatut va recollir (dues llengües oficials, i posició preeminent de la llengua pròpia en determinats àmbits) té el suport majoritari de la societat catalana. És molt discutible que aquest model no càpiga a la Constitució, però això és el que els tribunals diuen: que no hi cabem.
En l’època dels Pujol, González, etc., els presidents exercien un poder omnímode tant al govern com al partit. Això tenia l’avantatge de la simplicitat: per exemple, quan Aznar va decidir no optar a la reelecció, el procediment de designació del seu successor va ser prou àgil: Aznar va triar qui va voler, en va apuntar el nom en una llibreta blava, i, quan li va semblar oportú, en va informar el partit.
Actualment les coses han canviat. Amb Pasqual Maragall vam veure per primer cop un president a qui el partit posava constantment en ridícul, la legislatura passada vam gaudir d’un vicepresident decoratiu, i ara és el president espanyol qui passa aquest calvari: el partit li va col·locar Alfredo Pérez com a vicepresident, el va forçar a anunciar que no es presentarà a la reelecció, va impedir que la seva preferida optés a unes primàries, i finalment l’ha forçat a avançar les eleccions.
Per a governar una estructura complexa com un partit polític, la direcció col·legiada és un sistema més adequat que no pas la concentració de tot el poder en una sola persona. Però quan, després d'un lideratge fort, el líder entra en fase crepuscular i es converteix en un titella a qui la pròpia organització desautoritza cada dos per tres, l'espectacle resulta francament trist.
En general, costa trobar algú que es prengui seriosament les lleis que aprova el Parlament de Catalunya. Podria posar exemples de tribunals, d’advocats, d’organismes estatals, etc., però qui va al davant a l'hora de menystenir les lleis catalanes és la institució que les dicta, o sigui la Generalitat.
Per exemple, l’any 2008 el Parlament va aprovar una nova legislació sobre associacions i fundacions, que concedeix a les entitats un termini de tres anys per a adaptar els estatuts a la nova normativa. Els tres anys es compleixen el proper 2 d’agost, i la majoria d’associacions i fundacions no han fet res.
Reacció de la Generalitat? Mediocre i previsible: la setmana que ve, el Govern aprovarà un projecte de llei que allargarà un parell d’anys el termini per a adaptar els estatuts. Fonament d’aquest canvi? Ridícul: segons el preàmbul del projecte de llei, el termini inicial de tres anys “és del tot insuficient”.
És un fet menor, però reflecteix que el rigor de les nostres institucions és -aquest sí- del tot insuficient.
Els meus avis no van poder votar gaire. El matí del 15 de juny de 1977, quan es van arreglar i van anar cap al col·legi electoral, feia quaranta-un anys de l'última vegada, i ja eran vells. Davant la mesa, l’avi es va ficar la mà a la butxaca interior de l’americana, en va treure dos sobres blancs i dos de color sépia (Congrés i Senat), en va dipositar un de cada a l’urna corresponent i va donar els altres dos a l’àvia, que els va ficar igualment a l'urna, sense saber del cert quin partit votava.
Eren altres temps, però aquest sainet d'en Duran i l’Ortega m’ha fet pensar que alguns continuen igual, perquè, francament, fa l’efecte que la vicepresidenta hagi anat a votar amb un sobre que li hagi passat l’amo.
Dijous, llegint la columna de Monzó, que parlava d'aquesta obra (Gang bang) que fan al TNC, vaig pensar que molta gent es pensa que la llei prohibeix el sexe amb menors d’edat. Però no: el Codi penal espanyol castiga les relacions sexuals amb criatures de menys de 13 anys, però, si el menor en té més de 13 i la relació és consentida i no remunerada, en principi no hi ha delicte.
No fa massa, la premsa va publicar el cas dels pares d’un nano de 14 anys que van denunciar un home de 40 (que treballava de mestre, però no a l’escola del noi) per haver mantingut relacions sexuals amb el menor. El judici es va fer quatre anys més tard i, com que el noi --que ja en tenia 18-- va declarar que aquella relació havia estat consentida, l’Audiència de Barcelona va absoldre l’acusat.
No sé si la llei, en aquest punt, reflecteix la moral dominant actual. La nostra societat accepta que una parella de 15 anys folgui a pler (al cap i a la fi, Beatriu, Ifigènia o Julieta no passaven dels 13 anys), però no que un quinquagenari s’entengui amb una nena de primer d’ESO.
En qualsevol cas, el cert és que, si bé el Codi penal prohibeix qualsevol favor sexual que obtingui's aprofitant-te d’una situació de superioritat, no castiga el simple fet de seduir un “major de 13 anys”, mal que poguessis ser el seu avi.
(PS.- Tres setmanes després d'escriure això, em topo amb una sentència de l’Audiència provincial de Sevilla, de 18 d’octubre de 2010. Els fets són els següents: a internet, un home de 52 anys es fa passar per adolescent i fa amistat amb una noia de 14. La relació virtual va pujant de to, fins que l’home aconsegueix que la noia es despulli i es masturbi davant la càmera mentre ell l’observa a distància. La cosa dura un parell de mesos, fins que la mare de la noia ho descobreix. El tribunal conclou que no hi ha delicte i absol l’acusat.)
Vid. també sentència del Tribunal Suprem, sala 2ª, de 8.11.2010 (recurs nº 1101/2010)
França és el primer país europeu que ha aprovat una llei que prohibeix, a tot l’espai públic (o sigui, tant al carrer com als llocs oberts al públic), qualsevol peça de roba que oculti el rostre.
L’aprovació de la llei francesa (per 335 vots a favor i 1 en contra) va suscitar un intens debat jurídic previ. El Consell d’Estat havia dictaminat que, quan l’ús del burca és una decisió lliure de la dona, la seva prohibició no es pot basar en arguments com la dignitat de la persona o la igualtat entre home i dona. Davant d’això, la llei va prendre fonament en la necessitat de preservar l’ordre públic, però, com que no es pot sostenir que anar amb burca pel carrer posi en perill la seguretat, es va aplicar un innovador “concepte immaterial” d’ordre públic. Concretament, el Consell d’Estat argumenta: “es podria sostenir que l’ordre públic respon a un nivell mínim d’exigències recíproques i de garanties essencials de la vida en societat. Aquestes exigències fonamentals del contracte social, implícites i permanents, podrien implicar, en la nostra República, que quan un individu és en un lloc públic no pugi renegar de la seva pertinença a la societat, ocultant el rostre a la mirada dels altres fins al punt d’impedir que se’l pugui reconèixer.”
O sigui que a França, en certa manera, la mateixa moralitat pública que permet prohibir d’anar nu pel carrer ha permès prohibir d’anar completament tapat.
Alguns països ja han manifestat que seguiran l’exemple de França. A Bèlgica, el Congrés va aprovar per unanimitat (amb dues abstencions) un projecte de llei similar a la francesa, però va quedar penjat perquè es van dissoldre les cambres abans que el ratifiqués el Senat. Als Països Baixos, el programa del govern tripartit de liberals, demòcrata-cristians i populars preveu la prohibició general del vel integral.
En canvi Alemanya, Dinamarca o el Regne Unit descarten prohibir el burca en tot l’espai públic. El ministre britànic d’Immigració ha declarat: “Dir a la gent com pot i com no pot anar vestida pel carrer, és una manera de fer molt poc britànica”. El Consell d’Europa també ha mostrat reserves a una prohibició general del burca.
No hi ha cap dubte sobre la conveniència de prohibir l’ús d’elements que ocultin el rostre en determinats llocs i circumstàncies. Aquí, per exemple, no és concebible que una mestra pugui fer les classes amb la cara tapada. En canvi, la prohibició general és més discutible. En els casos en què una dona decideix lliurement, per raons culturals i religioses, cobrir-se la cara quan surt al carrer, no és clar que se li hagi de prohibir amb l’argument que així es protegeix la seva pròpia dignitat. I, sobretot, és inacceptable la hipocresia amb què alguns --no tothom-- defensen la prohibició del burca, omplint-se la boca amb la defensa dels drets de la dona, quan es veu d’una hora lluny que el que els molesta és trobar als nostres carrers qualsevol manifestació d’islamisme.
A l'Ara (dem-li un marge de confiança, però pel meu gust el Capdevila li dóna un to massa de diari per a mestres), Germà Bel escriu sobre l’impost de successions i parla del debat que hi ha als Estats Units sobre si el fet que els fills heretin dels pares va en detriment del valor de l’esforç.
Als nostres verals sorprèn un cas com el de Warren Buffett, que ha declarat que deixar la seva fortuna als fills perjudicaria el model de meritocràcia a què la societat americana aspira, i, per tal d’evitar que la seva prole segueixi els passos d’una Paris Hilton, ha decidit llegar la major part del seu patrimoni a obres benèfiques.
La decisió de Buffett és possible perquè la legislació americana, defensora radical de la propietat privada, li permet disposar lliurement dels seus béns. En canvi a vint-i-sis dels vint-i-set estats de la UE --Charlemagne ho comentava a l’Economist fa unes setmanes-- el propòsit de Buffett seria il·legal, perquè les lleis obliguen els pares a passar una part del seu patrimoni als fills. L’excepció, és clar, és el Regne Unit (més exactament, Anglaterra i Gal·les: Escòcia segueix el model continental).
Mentre els anglosaxons es pregunten si és bo que els fills heretin uns béns que no han guanyat amb el seu esforç, aquí posem l’accent en el paper que l’impost de successions juga en el finançament dels serveis públics. Jo crec que totes dues visions poden confluir: els serveis públics són una conquesta europea que cal preservar però, per a finançar-los, el model ha d’afavorir els emprenedors, perquè –i això aquí sovint s’oblida— la font dels ingressos públics no és altra que els beneficis que generen els individus.
Ara que el govern espanyol sembla que vol tocar el voraviu amb els horaris comercials, el govern català s'ha apressat a declarar: "Catalunya té aquesta competència des de l'Estatut de 1979". Li ha faltat afegr: "com totes les altres".
Quan Jordi Pujol es va enretirar, molts pensàvem que el relleu com a líder del catalanisme el prendria Carod, que havia estat dels primers a adonar-se que el catalanisme del s. XXI ja no seria autonomista. La seva eloqüència i un cert carisma personal l’havien fet connectar amb sectors creixents de la societat catalana i, si ERC hagués jugat les seves cartes a fons, els resultats de les eleccions de 2003 haurien pogut fer Carod president. Però va acabar essent un conseller en cap que va durar sis setmanes, perquè multitud d’interessos el veien com una amenaça però també perquè l’home que havia atret prop de 600.000 vots no tenia cap organització al darrera. Jo vaig col·laborar amb Carod en aquell moment i vaig comprovar la seva solitud. Recordo que, el dia que vam aterrar a Palau, l’intentava convèncer que no assumís un departament tan gran com el que havia previst, perquè creia que tantes responsabilitats sectorials l’impedirien de fer de conseller en cap.
-Podríem passar algunes àrees a altres departaments –li vaig proposar-; per exemple, jo passaria a Governació la...
-A Governació? –em va interrompre- Però què dius!
-Bé, és un departament nostre i...
-En Carretero no és nostre!
Vaig haver d’aprendre que Carretero i Anna Simó eren del bàndol enemic -els “nostres” consellers eren Bargalló i Carles Solà-, i aviat em vaig adonar de com era de reduït el club dels qui Carod considerava seus.
Si a Pujol tenir un caràcter difícil no li va impedir generar una àmplia xarxa de complicitats i crear una organització política sòlida, Carod, tot i ser casteller, no ha fet pinya. És dels pocs polítics que genera discurs però li ha faltat capacitat aglutinadora.
Si algú es prengués seriosament l’Estatut, potser pensaria que l’article 146.3, que diu que la Generalitat ha de fomentar el pluralisme lingüístic de Catalunya en els mitjans de comunicació (ja són ganes de fomentar!), dóna munició als qui volen introduir el castellà a TVC i CatRàdio.
Però d'una llei que, tot i ser la norma institucional bàsica de la Generalitat, ignora quines institucions la integren (article 196.1); d'una llei que diu bajanades com que tots els actes administratius s’han de publicar al DOGC (article 68.5); d'una llei segons la qual els mitjans de comunicació han de donar una informació neutral durant els processos electorals (article 43.3); d'una llei que a l’article 15.2 proclama:
“Totes les persones tenen dret a viure amb dignitat, seguretat i autonomia, lliures d’explotació, de maltractaments i de tota mena de discriminació, i tenen dret al lliure desenvolupament de llur personalitat i capacitat personal”,
I a l’article 19.1:
“Totes les dones tenen dret al lliure desenvolupament de llur personalitat i capacitat personal i a viure amb dignitat, seguretat i autonomia, lliures d’explotació, maltractaments i de tota mena de discriminació”,
(I, encara, a l’article 18: “Les persones grans tenen dret a viure amb dignitat, lliures d’explotació i de maltractaments, sense que puguin ésser discriminades...”!);
Si mai em canso de la Recherche, faré un recull de pàgines selectes de la sentència del TC sobre l’Estatut. Un dels passatges estel·lars és el vot particular del magistrat Ramon Rodríguez, que, per exemple, confia que amb la desactivació del deure de coneixement del català "se haga imposible el absurdo de que un jubilado de cualquier otra parte de España que quiera ir a residir a la Costa Brava tenga que ponerse a estudiar catalán".
El mateix vot particular defensa la inconstitucionalitat de la referència a la nació catalana, per molt que -recalca- l’hagin aprovat en referèndum “los ciudadanos españoles inscritos en el censo electoral de la Comunidad Autónoma catalana”.
Aquesta amable al·lusió als catalans em recorda el famós circumloqui que consta a la Llei de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Per a dir que que el valencià forma part del "sistema lingüístic" català però sense usar la paraula “català”, la llei fa servir aquesta fórmula admirable:
“El valencià, idioma històric de la Comunitat Valenciana, forma part del sistema lingüístic que els corresponents Estatuts d’autonomia dels territoris hispànics de l’antiga Corona d’Aragó reconeixen com a llengua pròpia”. Amen.
La situació és aparentment banal: un dels membres d’una parella separada demana al jutge la custòdia compartida. El jutge, Luis Romualdo Hernández, estima la demanda i acorda la custòdia compartida, per períodes alternatius de sis mesos. L’originalitat del cas és que es tracta de la custòdia del... gos de la parella. I no és un gos amb pedigrí: el van trobar abandonat fa nou anys (o sigui, és "adoptat") .
Com que alguna jurisprudència ha negat que la custòdia d’un gos es pugui dur als tribunals, la sentència s'esforça a justificar l’admissió de la demanda. El jutge es posa líric, arriba a citar la llegenda de Nagaicho, déu dels indis nord-americans, i argumenta:
El perro caza para nosotros, vigila nuestros rebaños y propiedades, nos sirve de alimento –home, Don Romualdo!-, de sujeto experimental, trabaja en múltiples tareas como la detección de explosivos o drogas, en salvamento, ayuda a personas con minusvalías, y por encima de todo, el principal papel del perro es hacernos compañía, sobre todo en las sociedades urbanas. Y de esa compañía, como consecuencia lógica, nacen grandes y sentidos afectos.
Un cop establert que un gos pot generar grans afectes, el jutge conclou que no hi ha motiu per a negar que la seva custòdia es pugui plantejar davant dels tribunals. I trobo que té raó.
Fa anys, quan Max Cahner va caure en desgràcia a CiU, els diaris van publicar que Jordi Pujol l’havia cessat com a editor del diari AVUI. Es van limitar a donar la notícia, com si fos normal que el president d’un país cessés l’editor d’un diari. Aquests dies els diaris informen que Medvedev ha cessat l’alcalde de Moscou però no es pregunten com és que un president cessa un alcalde.
No tinc previst fer vaga perquè estic més aviat d’acord amb la reforma laboral. Als meus companys que en facin els descomptaran del sou la part corresponent al dia no treballat. A tots? No. Als representants sindicals no se’ls descomptarà res perquè es considera que el dia de vaga treballen en la seva feina de defensar els drets dels treballadors. Jo trobo que els qui criden a la vaga haurien de rebre el mateix tracte que els que hi som cridats.
Aristòtil ja va dir que, per tal que la igualtat sigui efectiva, cal tractar desigualment el que és desigual. Em sembla que va ser Anatole France qui ho va exemplificar amb una imatge que ha fet fortuna: prohibir, tant a rics com a pobres, de dormir sota el pont no és donar un tractament igual a rics i pobres. Ara Sarkozy diu que no té res contra els gitanos; que actuarà contra els assentaments il·legals sense distinció d’ètnies, o sigui tant si són de gitanos com si són de gentlemen anglesos.
Lògicament, el principi d’igualtat no només consisteix a tractar desigualment el que és desigual sinó també a donar un tractament igual al que és igual. Contra aquest criteri elemental, Espanya sosté, per una banda, que Gibraltar és espanyol per raons geogràfiques (les raons històriques i el fet que la població vulgui ser britànica són intranscendents). Però, per l'altra, proclama que Ceuta i Melilla són espanyoles per raons històriques i perquè la població té la voluntat de ser espanyola (les raons geogràfiques, intranscendents).
Fa cent anys, Catalunya pesava molt en la política espanyola. En la transició política posterior al Franquisme, aquell pes havia minvat però l’Estat encara va haver de tractar amb Catalunya, mirar de pactar-hi. Avui, per molt que Catalunya s’esgargamelli, Madrid es pot permetre el luxe de deixar-la de banda. És una situació semblant a la d’Europa al món: Washington es permet el luxe de menystenir-la.
Segons una opinió bastant estesa, l’Estat se’ns rifa perquè els catalans no mantenim posicions unitàries a Madrid. De nou, una tesi semblant a la que sosté que el problema de la UE és la falta d’un portaveu únic en l’àmbit internacional (el famós “telèfon d’Europa”).
Però, en realitat, Europa perd protagonisme al món simplement perquè perd pes econòmic (per la mateixa regla, Xina és ara un actor internacional rellevant). Per això Charlemagne deia l’altre dia, en un dels seus lúcids articles al Economist, que l’únic camí que té la UE per a tornar a comptar al món és el progrés econòmic.
Als catalans, mantenir posicions comunes a Madrid ens farà més bé que mal. Però de pes polític només en tenen els països potents, els capaços d’incidir en els interessos dels altres.
