Encara se sent petita –no li agrada que insinuïs el contrari- però s’adona
que ja no ho és del tot. Diumenge, passejant pel barri, vam topar amb
l’actuació d’un grup d’animació infantil. Ens vam aturar entre els pares que
encerclaven un bon grapat de criatures que ballaven seguint les indicacions dels
músics. La nena es mantenia al nostre cantó, però els peus li anaven sols cap a
la pista. Quan un dels músics va demanar un voluntari, a ella
se li va disparar el braç, però el va aturar a mig camí, vacil·lant. Li recava un
fet evident: treia dos pams a qualsevol dels nens que ballaven.
En un moment donat, els dansaires havien de fer parelles. Davant
nostre, una nena molt petita, de dos o tres anys, mirava amoïnada a dreta i
esquerra perquè ningú no s’hi aparellava. La meva filla va córrer a salvar-la, i
va fer amb ella la dansa corresponent i, de passada, totes les que van venir al
darrere. L’excusa de vetllar per la petita li havia permès integrar-se al grup
infantil sense confondre-s’hi del tot.
Però no acabava d’encaixar en el conjunt que formàvem els músics, la
canalla i els pares. Potser sí que aquelles danses infantils ja no eren el seu
lloc, però encara ho era menys l’avorrida rotllana dels qui observàvem la festa
a distància. Allà hi faltava una cosa: els amics de la seva edat; el món que
ella, poc a poc, comença a trobar prioritari.
De tot en fa un joc, potser perquè, filla única, sovint només l'acompanyem els caducs progenitors. Pel carrer, a cada punt hem de calcular quants passos hi ha fins a aquella moto, aquella paperera o aquella farola. “Divuit”, dic jo. “Vint-i-un”, conjectura la dona. “Disset”, sentencia la nena mentre s’acosta a l’objectiu amb infal·libles gambades.
Quan ha guanyat l’aposta unes quantes vegades, m'indica que correrà fins a la cantonada i tornar, i que jo he de comptar. Surt disparada mentre jo recito: “un, dos, tres... (i penso que qualsevol dia s’adonarà que aquest joc no té cap solta. Però de moment corre, com si l’hi anés la vida però amb estil precari, un peu aquí un braç allà) ...disset, divuit, dinou! Bé! Només dinou segons!”, exclamo seguint-li la veta.
Si menja una mandarina, col·loca els grills en renglera, se’ls fica a la boca per ordre i, quan només queda un últim supervivent, li reconeix el mèrit amb un cert ritual. Si jo estenc la bugada, fa construccions geomètriques amb les agulles, o ordena les peces de roba per mides i colors. Si arribo carregat del súper, desplega al passadís una processó de pomes, taronges, tomàquets, iogurts, cerveses, que, en fila índia estricta, esperen tanda per a ingressar a la nevera.
Són tonteries, però m’encanten. Em fan reviure les manies, els codis, les sèries, les pautes, els ritmes que jo mateix practicava quan vivia en aquest món a part que és la infantesa.
Per a una criatura, la pitjor amenaça és la possibilitat de perdre’s enmig de la multitud. Tendres caputxetes, senten que, sense els pares, el món és ple de llops.
Ahir, la dona, la nena i jo comentàvem que ara fa un any ens vam trobar molt còmodes a la gran manifestació, on la fraternitat de l'ambient propiciava que, sense adonar-te’n, entressis en conversa amb els desconeguts que tenies al voltant, una pràctica poc freqüent en aquesta societat nostra, sempre tan reservada.
La nena, poruga de mena, ho va definir així: “enmig d'aquella gentada, vaig sentir que, si em perdia, no passava res.”
A la nena li agrada dibuixar però, com que fer coses tota sola no té gràcia, li has d’anar dient què vols que dibuixi. Quan comença una sèrie d’aquestes, la cosa va per llarg:
-Què vols que dibuixi?
-Una sabata.
-Ja està. Què més?
-Unes ulleres.
-Ja està. Què més?
-Una pipa.
-Ja està. Què més?
-On és la pipa?
-Que no la veus? –em diu assenyalant una taqueta negra, una mica més gran que una llentia.
Les campanyes electorals obliden que als catalans ens molesta la supèrbia; que aquí està mal vist proclamar que ets el millor i que tots els altres són uns dropos.
Com diu la meva filla, "si jo em presentés a les eleccions, no em votaria. És trampa!"
A la TV fan futbol mentre a casa tornem a tenir el drama d'una sessió de treure polls. La nena, a la que veu que sa mare pren l’instrument de tortura (una pinta metàl·lica molt fina), comença a cridar i a amagar-se pels racons com un pollastre per Nadal.
--Que et penses que m’agrada, treure polls? -li diu la dona- A tu t’ho faig perquè t’estimo, però és fastigós burxar els cabells d’un altre i anar-ne arreplegant aquestes bèsties. Ho entens?
La canalla té poques defenses davant la publicitat i demana que la duguis a veure la pel·lícula més ximple, que li compris la joguina més absurda (i cara), etc.. El problema és que adoptar davant d'això una actitud massa purista genera frustració en els fills i encara els fa créixer el desig consumista. Convertir la teva filla en l’única de la classe que no ha vist High school musical no du a res de bo.
En altres paraules, potser m'ha arribat l'hora de comprar-li la inevitable samarreta.
Vaig amb la meva filla a un concert de la coral de la dona. Com que el programa és exigent, em sobta comprovar que la nena no està avorrida sinó atenta i concentrada.
-T'agrada? -li pregunto entre dues cançons.
-Sí -respon decidida-. Per cert, són quaranta vuit: trenta-una dones i disset homes.
Ajudant la meva filla a fer deures d’estiu constato que, actualment, fins els problemes de matemàtica són ecologistes. Per exemple: “La família Coll, de cada cinc ampolles que fa servir, en recicla quatre. Si en una setmana fa servir vint ampolles, quantes en recicla?
-No ho entenc- diu la nena.
-A veure: si de cada cinc ampolles, en reciclen quatre...
Tot anant a beneir la palma, la nena comenta que el que li va agradar més l’any passat va ser cantar l’Oh Susanna. No l’entenc fins que ens hi acostem i sento que la multitud entona l’hosanna.
Conviure amb una criatura de sis o set anys és un estímul constant per al cervell, una sorpresa permanent, perquè el nen ja parla correctament però encara raona amb una lògica singular.
És clar, van creixent i les sortides inesperades es fan menys freqüents. Ja ho vaig dir: ara que la meva filla ja passa mesos sense deixar-ne anar cap, sentir-n’hi alguna és un regal; com trobar un bitllet de cinquanta en una butxaca vella. Montherlant il·lustra un sentiment semblant amb aquesta imatge: “com un preadolescent, que encara t’agafa la mà quan travesses amb ell el carrer, i de qui, cada cop que ho fa, et preguntes: “és aquesta, l’última vegada?””
Aquest curs, a la classe de la meva filla cada nen ha de fer un treball sobre un personatge que trien els nens mateixos (pel que ella comenta, la tria ha estat eclèctica: d’Isaac Newton a Fernando Alonso). La nena va triar Neil Armstrong i a casa portem mesos il·lustrant-nos sobre els tràfecs de l’Apol·lo XI.
Ahir la vaig anar a buscar a la sortida de l’escola. Encara era ben clar però la lluna ja s’alçava imponent sobre la grisor de l’Eixample.
--Pare, quan l’Armstrong era a la lluna, se'l veia des d’aquí?
Sentim a la ràdio que avui s'estrena l’enllumenat de Nadal i, havent sopat, la nena es posa l’abric sobre el pijama i baixem un moment al carrer. La Diagonal fa efecte: damunt dels nostres caps, un deixant de llums multicolors s’estén fins on arriba la vista.
--Té molta feina, el senyor que els encén, oi?
El mes que ve la criatura fa deu anys i aquestes sortides ingènues ja són molt rares. Em ve al cap una imatge de quan jo era molt petit: tornant de l’escola amb la mare, carrer Muntaner amunt, un funcionari encén un per un els fanals acostant-hi l’extrem d’un pal llarg.
Feia molt que no era conscient d’aquest vell record; ha sortit d’un racó amagat. L’hi torno a desar, ara enganxat al comentari infantil de la meva filla, potser l’últim que em regala.
.
