A l'excel·lent programa "Arquitectures" (BTV), Òscar Tusquets comenta l’edifici de l’ajuntament de Säynätsalo, d'Alvar Aalto, i explica la cura amb què l’arquitecte hi va calcular i dissenyar els elements estructurals, que són visibles i ajuden a comprendre com se sosté l’edifici.
El mateix Tusquets posa el Guggenheim de Bilbao com a exemple de l’opció contrària. En aquest cas, Gerhy es va centrar a dibuixar el volum que volia bastir, sense preocupar-se de com s’aguantaria (això ja ho calcularien els ordinadors). Resultat: un edifici espectacular, amb una complexa estructura metàl·lica amagada sota la pell. Com s’aguanta? No ho sabem.
A l’ajuntament de Säynätsalo, estètica i funció van de bracet. La disposició de les bigues que sostenen la coberta de la sala de reunions és harmoniosa perquè compleix la seva funció estructural de manera natural i eficient. En el Guggenheim predomina l’artifici, l’escenografia. Quan hi entres, t’adones que l’interior no es correspon amb l’exterior (bona part de la façana només és façana, sense edifici al darrera.)
Entenc Leonardo quan diu que bellesa i utilitat no poden anar plegades però em sento més proper del Josep Pla a qu extasia l'estètica d’un hort. Les coses supèrflues poden ser belles però només les coses útils poden unir bellesa i virtut: l’estètica de l’hort es deu, sobretot, al fet que produeix tomàquets i enciams.
A més, la natura demostra que, a l'hora de construir, la solució més eficient sol ser també la més bella.
marcel campa |
divendres, 5 de febrer de 2010 | 16:58h
El món polític sembla que no s’ha adonat que avui no té sentit presentar dades o discutir sobre dades sense fer servir els instruments de visualització que la tècnica ofereix. Al Parlament es debaten els pressupostos a base només de discursos; a les rodes de premsa posteriors a les reunions del Govern, els acords adoptats s’expliquen només verbalment; els debats televisius dels candidats electorals no surten del bla, bla, bla...
En altres àmbits, mentrestant, una presentació pot ser així d’emocionant:
Conviure amb una criatura de sis o set anys és un estímul constant per al cervell, una sorpresa permanent, perquè el nen ja parla correctament però encara raona amb una lògica singular.
És clar, van creixent i les sortides inesperades es fan menys freqüents. Ja ho vaig dir: ara que la meva filla ja passa mesos sense deixar-ne anar cap, sentir-n’hi alguna és un regal; com trobar un bitllet de cinquanta en una butxaca vella. Montherlant il·lustra un sentiment semblant amb aquesta imatge: “com un preadolescent, que encara t’agafa la mà quan travesses amb ell el carrer, i de qui, cada cop que ho fa, et preguntes: “és aquesta, l’última vegada?””
Aquest curs, a la classe de la meva filla cada nen ha de fer un treball sobre un personatge que trien els nens mateixos (pel que ella comenta, la tria ha estat eclèctica: d’Isaac Newton a Fernando Alonso). La nena va triar Neil Armstrong i a casa portem mesos il·lustrant-nos sobre els tràfecs de l’Apol·lo XI.
Ahir la vaig anar a buscar a la sortida de l’escola. Encara era ben clar però la lluna ja s’alçava imponent sobre la grisor de l’Eixample.
"Pare, quan l’Armstrong era a la lluna, es veia des d’aquí?"
marcel campa |
dimarts, 26 de gener de 2010 | 09:36h
En la mera reproducció de la realitat, no hi ha creació: una obra artística ha d’incorporar algun marge d’abstracció. Això marca el límit de l’art naturalista i fa que, com més realista sigui una obra, més limitats siguin els seus objectes possibles.
La pintura no pot representar objectes bidimensionals (una pintura que representi un full escrit és una simple fotocòpia) però, com que el món és tridimensional, la pintura pot representar gairebé qualsevol cosa: una cadira dibuixada no és una còpia de la realitat perquè el dibuix trasllada al pla el que en la realitat té tres dimensions.
El problema gros el té l’art tridimensional, o sigui l’escultura. Una escultura que representi una cadira no té sentit, almenys com a obra plàstica (si l’objecte s’usa com a símbol, pot tenir un valor literari, com en Joan Brossa). L’única cosa que es pot representar en tres dimensions sense reproduir la realitat són els éssers vius, i especialment el cos humà. De Praxíteles a Giacometti, els escultors van afegint matisos a una mateixa obra, i el cos humà ha demostrat ser un objecte artístic prou ric.
El cos també és el millor objecte de la fotografia i, d’una manera especial, la cara. El rostre humà, que per a l’escultura presenta el problema de la mirada, és l’últim reducte i, alhora, el territori més vast que el món ofereix a l’art naturalista.
marcel campa |
dimecres, 20 de gener de 2010 | 09:20h
Paga la pena anar a veure l’exposició “Convidats d’honor” perquè inclou diverses obres de primer nivell, algunes de les quals costarà de tornar a veure a Barcelona. Però, com a conjunt, la tria de peces no té criteri; sembla feta a l’atzar. Que això es presenti com la celebració dels 75 anys del nostre primer museu demostra poca ambició.
I si, un cop allà, voleu aprofitar per a saludar les joies de la col·lecció permanent, quedareu amb un pam de nas. Mig museu és tancat des de fa mesos: impossible accedir al sant Miquel de Jaume Huguet, la verge de Fra Angelico, la nativitat de Tadeo Gaddi o els codonys i les terrisses de Zurbaran. Tancat i barrat.
Em pregunto si no hi havia cap alternativa per a poder exhibir les obres (almenys una part) mentre duren les reformes, que sembla que s’allargaran mig any. Valoren prou la col·lecció, els responsables del museu? Se senten compromesos amb el públic? Al web del museu, no és fàcil descobrir que les sales del Gòtic, el Renaixement, el Barroc, la col·lecció Thyssen i el llegat Cambó són tancades. Potser els sembla una informació menor.
marcel campa |
divendres, 15 de gener de 2010 | 08:40h
A les vuit del matí, l’Helena ja és dalt de l’avió perquè a les deu ha de presentar una feina a un client de Madrid. Acabada la presentació, taxi i cap a Barajas, on dina un entrepà caminant cap a la porta de sortida del pont aeri. No li ha estat fàcil, desempallegar-se del client, que, tant sí com no, volia convidar-la a dinar. Quin plom!
En el vol de tornada, aprofita per a escriure l’article (urgent) que li ha demanat una revista de la universitat. Arriba a Barcelona just a temps per a la reunió de direcció de l’empresa. Després, pot seure finalment al seu despatx i la secretària pot recitar-li una llarga llista de trucades pendents. Fa un recés: pren un cafè --massa cafès!--, mira per la finestra del despatx i, com sempre, es sorprèn de comprovar que el carrer és ple de desvagats. I ella? Per què viu emmanillada? Fi del recés. Parla per telèfon durant tot el trajecte fins a la facultat, i arriba tard: nota la decepció dels alumnes, que ja es pensaven que no hi hauria classe.
Sortint de la facultat, corre a comprar quatre coses al supermercat i les puja al pis de la seva mare, que està engripada. Només hi està deu minuts; ha quedat en un bar amb uns amics francesos que avui són a Barcelona.
Arriba a casa tard. No ha sopat però no en té esma. Es treu les sabates amb un parell de coces enlaire i cau al sofà. Mig endormiscada, amb la sonsònia televisiva de fons, recorda que demà fa anys. “Trenta-cinc –es diu--, he de pensar a tenir un fill!”.
"Però altres vegades arribava la pluja amb què ens havia amenaçat el caputxí que l’òptic tenia a l’aparador; les gotes d’aigua, com ocells migratoris que s’envolen tots alhora, baixaven del cel en estretes fileres. No se separen gens, no van a l’aventura durant la ràpida travessa sinó que, sense moure’s del seu lloc, cadascuna atrau la qui la segueix i el cel s’enfosqueix més que quan marxen les orenetes. Ens refugiàvem al bosc. Semblava que el seu viatge havia acabat i encara n’arribaven algunes, més dèbils, més lentes. Però tornàvem a sortir del nostre refugi perquè les gotes es recreen en el fullatge i, quan la terra ja s’havia gairebé assecat, més d’una es retardava jugant sobre la nervadura d’una fulla i, suspesa en la seva punta, descansada, brillant al sol, de sobte es deixava lliscar des de dalt de la branca i ens queia sobre el nas."
A les Garrigues, a la cooperativa on cada any anem a comprar oli, la nena observa admirada el líquid daurat que raja de l’aparatosa maquinària. A mi, acostumat a feinejar en l’estèril burocràcia barcelonina, també m’admira aquest raig, que expressa de manera tan tangible el resultat de la feina.
A l’Administració, sovint les feines només s’alimenten entre si, en cercle. Fa prop de trenta anys, quan l’Estat va transferir a la Generalitat les delegacions provincials del Ministeri de Cultura, els funcionaris transferits només sabien fer una cosa: tramitar la nòmina. Lògicament, tots els funcionaris estatals van passar a integrar el negociat de nòmines del Departament de Cultura.
Aquella primera Administració de la Generalitat, plena d'il·lusió, contrastava amb el fastig i la desídia dels funcionaris estatals. Però han passat els anys i avui la nostra Administració és aigua estancada. Sense direcció ni lideratge, el personal només mostra alguna eficiència en els assumptes que l'afecten directament. Si es tracta de resoldre res relacionat amb el món exterior, pels despatxos plana la indolència general però si, per exemple, falla l’aire condicionat de l’oficina, s’activen les alarmes i la qüestió es resol ràpidament.
Fer oli no és una feina sofisticada però és sòlida i real. Em miro els homes que van arribant a la cooperativa. Dalt dels tractors carregats d’olives, desprenen una satisfacció que no trobaré al despatx de la capital.
Els impulsors del nou Estatut d’autonomia perseguien l’objectiu aparentment plausible d’ampliar l’autonomia de Catalunya. Només hi havia un problema: l’Estatut de 1979 ja havia donat a Catalunya tota l’autonomia que cap dins el marc de la Constitució. Això vol dir que l’Estatut de 2006, o bé no amplia l’autonomia de Catalunya o, si l’amplia, és anticonstitucional. La sentència del TC encaixarà l’Estatut dins la Constitució i deixarà clar que no ens hem mogut d’on érem.
Les vegueries són un bon exponent d’aquest fiasco. El propòsit dels impulsors del nou Estatut era suprimir l’administració local de base provincial (les diputacions) i substituir-les per les vegueries, les quals no necessàriament havien de coincidir amb les províncies. El problema és que l’article 141.1 de la Constitució garanteix l’existència de l’administració local de base provincial. Per tant, l’única interpretació de l’Estatut de 2006 compatible amb la Constitució és considerar que les vegueries són l’administració local provincial (o sigui poca cosa més que el nom que a Catalunya donem a les diputacions provincials).
En conseqüència, el Parlament pot transformar les quatre diputacions en vegueries però no pot crear noves vegueries perquè això suposaria canviar el mapa provincial, i les províncies només es poden tocar per llei (orgànica) estatal.
Alguns juristes catalans eminents (em sembla que el primer va ser Joaquim Ferret) fan una interpretació creativa, molt subtil i elaborada, per a argumentar que el Parlament pot crear noves vegueries. Però no. I si a algú li’n queda cap dubte, el TC ja es cuidarà d'esvair-lo.
marcel campa |
diumenge, 27 de desembre de 2009 | 09:53h
En una sabateria, agafa unes sabates que no li fan gaire el pes però se les emprova. El número 8 li va petit i el 9, gran: 8.5, doncs.
“Em sap greu –li diu la dependenta--, del 8.5 no en queda cap". Va a una altra sabateria però tampoc no tenen el 8.5. Li diuen que provi a un establiment molt gran que hi ha dos carrers més amunt: segur que tenen el seu número. Puja corrents els dos carrers. Es tranquil·litza quan veu el model que busca a l’aparador. Però n’acaben de vendre l’últim 8.5.
L’adversitat ha fet créixer en ell un anhel molt fort de trobar les sabates. Daria qualsevol cosa per tenir-les a les mans; sent un neguit gairebé animal.
A la setena sabateria troba les sabates del número 8.5. Ara que ja és un expert en aquest model, sap que n’hi ha dues versions: una marró clar i l’altra marró fosc. Li han dut les de color clar i demana si les tenen del 8.5 però fosques.
marcel campa |
diumenge, 20 de desembre de 2009 | 11:01h
Aquella nit de Nadal, com cada any, els avis van venir a casa sortint de la missa del gall i vam fer una mica de ressopó.
--Aleix, vigila la dent! –em va dir la mare quan vaig agafar un tros de torró d’Alacant, perquè feia dies que una dent em ballava.
--No hi pateixis, nen: “si cau per Nadal, sort a gavadals” –va sentenciar l’avi, que sempre tenia una dita a punt.
--És veritat, això? –vaig preguntar.
--I tant si és veritat! –va respondre l’àvia-- Quan jo era petita, em va caure una dent la nit de Nadal.
"D’això fa molts anys", va afegir. Es va acariciar una orella mirant de fer memòria i va continuar: “Recordo que, en ficar-me al llit, vaig deixar la dent en un platet a la tauleta de nit i em vaig adormir. En despertar-me --encara era fosc--, el meu primer pensament va ser encendre el llum per veure si havien deixat res al platet. I sí! Hi havia una capsa de llapis de colors!
“La vaig agafar per mirar-la bé i, de sobte, em va semblar que una resplendor estranya venia d’algun racó de la casa. Era una llum misteriosa, d’un color verd clar. Vaig anar a l’habitació dels pares: tot era normal i ells dormien tranquil·lament. Vaig mirar al passadís: res; a la cuina: res. Però, quan vaig entrar a la sala, el cor em va fer un bot. Al pessebre hi havia un àngel de veritat!
“No era pas més gran que les figures. Estava suspès en l’aire, quatre dits per sobre la cova, i movia les ales molt de pressa. L’àngel em va somriure i, vist i no vist, va desaparèixer. Tremolant der cames, em vaig acostar al pessebre. A la cova hi tornava a haver l’àngel de fang, penjat amb una agulla, i tenia el mateix somriure que m’havia fet l’àngel viu!”
--Que emocionant! I què vas fer?
--Què vaig fer? Tornar corrents a l’habitació i cargolar-me dins els llençols! Però llavors vaig notar que, a un pam del meu nas, alguna cosa brillava en la foscor.
--L’àngel era a la teva habitació! –vaig dir, amb un crit tan fort que fins el pare va fer un bot de la cadira.
--Jo també m’ho vaig pensar –va respondre l’àvia--. Però no: el que brillava eren unes arracades d’or que algú havia deixat sobre la capsa de colors.
"I vet aquí --va concloure--. Des de llavors, per Nadal sempre me les poso." Va enretirar els cabells blancs que li tapaven les orelles i em va mostrar unes arracades menudes. Feien una resplendor molt fina, de color verd clar.
marcel campa |
dimarts, 15 de desembre de 2009 | 09:37h
No feia gaire que l’òpera havia començat quan un impuls intern el va fer girar cap a una llotja situada a uns deu metres d'ell, i, sobresaltat, va veure que allà hi havia la Teresa. No se’n va sorprendre gaire: últimament havia notat que una espècie de radar li feia intuir la presència de l'estimada.
Malgrat la foscor de la sala, va reconèixer a l'acte els seus cabells llargs, les celles espesses, el llavi superior amb forma d'accent circumflex. La noia es va rascar discretament el front, amb tanta gràcia, que ell va confirmar que era per coses tan fútils com aquell gest que duia un mes descol·locat.
Com qualsevol home a qui una dona atrau intensament, necessitava mirar-la. El primer acte de l’òpera avançava i ell no havia tornat a veure l'escenari. No es cansava d’observar la Teresa: aquella manera tan seva de seure; la gràcia amb què tornava a col·locar rere l’orella un ble de cabells rebel... Al cim de l'enamorament, havia adquirit una receptivitat especial per a captar l’essència de l’estimada; se sentia posseït per la màgia que du l'artista a pintar el millor retrat quan s'enamora de la model. Estava amarat de Teresa; se la sabia de memòria.
I quan va caure el teló i es van encendre els llums, enmig del fervor del públic, es va adonar que no era ella.
"A vegades en el cel de la tarda passava la lluna blanca com una nuvolada, furtiva, sense llum, com una actriu que encara no ha d’actuar i que, des de la platea, vestida de carrer, mira un moment els seus companys, camuflada, sense voler cridar l’atenció."
Sentim a la ràdio que avui s'estrena l’enllumenat de Nadal i, havent sopat, la nena es posa l’abric sobre el pijama i baixem un moment al carrer. La Diagonal fa efecte: damunt dels nostres caps, un deixant de llums multicolors s’estén fins on arriba la vista.
--Té molta feina, el senyor que els encén, oi?
El mes que ve la criatura fa deu anys i aquestes sortides ingènues ja són molt rares. Em ve al cap una imatge de quan jo era molt petit: tornant de l’escola amb la mare, carrer Muntaner amunt, un funcionari encén un per un els fanals acostant-hi l’extrem d’un pal llarg.
Feia molt que no era conscient d’aquest vell record; ha sortit d’un racó amagat. L’hi torno a desar, ara enganxat al comentari infantil de la meva filla, potser l’últim que em regala.
En les legislacions de protecció del patrimoni cultural, la tècnica principal de protecció dels béns mobles és el control de les exportacions. La legislació espanyola no és cap excepció: per a exportar una col·lecció de béns culturals de la importància de l’arxiu Agustí Centelles cal autorització administrativa, encara que els béns s’exportin a un estat membre de la Unió Europea (vegeu la Directiva 93/7/CEE).
O sigui que els fills de Centelles poden vendre’n lliurement l’arxiu dins de les fronteres del Regne, però no el podrien vendre al museu de Perpinyà sense el vist-i-plau tant de la Generalitat com de l’Estat.
I encara n’hi ha que troben anacrònic voler tenir un estat propi.
L’escultura s'acaba a Grècia (Miquel Àngel és un escultor grec); la pintura, al segle XVI; la novel·la --amb plantejament, nus i desenllaç—, al XIX. A aquestes alçades, pretendre esculpir un nu, pintar un retrat o narrar una història és voler emular Pierre Menard, l’home que va escriure el Quixot.
Entre Cervantes i Menard, qui va afrontar un repte més difícil? El primer, que al capdavall va escriure el que li va passar pel cap, o el segon, que, lligat de peus i mans, volia produir un text idèntic a l'original? És evident que el propòsit de Menard no era, com ell pretén, “meramente asombroso” sinó quimèric. Al final, Menard mateix ho reconeixerà:
“Componer el Quijote a principios del siglo diecisiete era una empresa razonable, necesaria, acaso fatal; a principios del veinte, es casi imposible. No en vano han transcurrido trescientos años, cargados de complejísimos hechos. Entre ellos, para mencionar uno solo: el mismo Quijote.”
marcel campa |
dissabte, 21 de novembre de 2009 | 12:53h
Viure sol però connectat amb altres pot ser una fórmula plausible. Sol i desconnectat és més problemàtic perquè una existència que ningú no observa s’assembla a la inexistència.
A les pel·lícules, la vida d’un individu abandonat (apartament despentinat a Manhattan, passejades sota la pluja, whiskys a la barra d’un bar) pot resultar atractiva, però això és perquè el protagonista viu en un aparador: la seva existència té sentit perquè la platea l’observa. Nosaltres, si ens sentim abandonats, també podem vagarejar pel carrer amb aire rebel i barba de dos dies, però sense espectadors no té tanta gràcia.
En la nostra cultura, la vida dels humans s’ha concebut com una actuació per a un subjecte extern. Ho veiem a l’art egipci i també a la literatura grega, on els homes són sempre en un escenari, observats pels déus. En el món cristià, l'home ha viscut dos mil anys sota l’ull del Creador.
Amb el Creador en declivi, han calgut alternatives. En una vella història de Paul Auster, un detectiu és contractat per tal que espiï un home i enviï un informe setmanal sobre les seves activitats. El detectiu vigila l’home dia i nit des d’una finestra situada davant del seu pis. L’home no fa res d’especial: passa la major part del temps assegut a la sala, llegint, menjant, mirant la TV. El detectiu comença a sospitar que qui l’ha contractat és l’individu a qui espia: un home n’ha contractat un altre per tal que s’instal·li al pis de l’altra banda del carrer i l’observi.
Avui les galeries d’art exposen fotografies dels artistes en la intimitat i ja no cal contractar espies: milions de persones transmeten la seva vida per internet. Perquè qualsevol criatura de tres anys sap que fer una cabriola no té interès si la mare no et mira.
La intel·ligència és la facultat que ens fa abstenir.
Vaig tibar la barba al Pare etern. I em va quedar a la mà.
Es parla sempre del consol que alguns troben a creure en el paradís. S’oblida el consol que altres troben a no creure en l’infern.
No és pas l’orgull qui menysprea; és la virtut.
Oferiren a Cleòmenes uns galls d’una raça tan brava que, segons deien, tots els de la seva espècie morien en combat. “Deu-me’n més aviat dels que els maten” –digué ell.
En moral, només compten les intencions. En art, només els resultats.
La guerra també és construcció. En l’acte de destruir hi ha una virtut.
T’estimo: aquest sentiment m’acontenta. M’agrada la llimonada. No necessito agradar a la llimonada.
El sentit del bes és: tu ets per a mi un aliment.
Qui estima, espera.
Qui em ve a visitar em fa un honor. Qui no em ve a visitar em fa feliç.
L’eremita creu haver trobat Déu perquè ha trobat la solitud.
Quan no s’és bo per a res, sempre es poden fer màximes.
"Quan dic que, fora d’esdeveniments molt rars, com aquell part, la rutina de la meva tia no tenia mai cap variació, no compto les que, pel fet de repetir-se sempre idèntiques a intervals regulars, no feien sinó introduir en la uniformitat una mena de subuniformitat. Així, tots els dissabtes, com que la Françoise anava a la tarda al mercat de Roussainville-le-Pin, dinàvem una hora abans. I la meva tia s’havia habituat tant a aquella derogació setmanal dels seus costums, que es cenyia a aquella rutina tant com a totes les altres. S’hi havia “costumat” tan bé, com deia la Françoise, que si un dissabte hagués hagut d’esperar a l’hora habitual per a dinar, això l’hauria “pertorbat” tant com si, un altre dia, hagués hagut d’avançar el seu dinar a l’hora dels dissabtes. D’altra banda, aquest avançament del dinar donava al dissabte, per a tots nosaltres, un aire particular, indulgent i molt simpàtic. En el moment en què normalment encara ens quedava una hora per viure abans del recés de l’àpat, sabíem que, en pocs segons, veuríem entrar unes endívies prematures, una truita graciable, un bistec immerescut. L’arribada de l’asimètric dissabte era un d’aquests petits esdeveniments interiors, locals, gairebé cívics, que, en la vida tranquil·la i les societats tancades, creen una mena de lligam nacional i esdevenen el tema preferit de les converses, de les bromes, de les històries que hom exagera amb ganes; hauria estat un embrió apropiat per a un cicle llegendari si algú de nosaltres hagués tingut mentalitat èpica. Des de bon matí, abans de vestir-nos, sense motiu, pel simple gust de comprovar la força de la solidaritat, ens dèiem els uns als altres amb bon humor, amb cordialitat, amb patriotisme: “No perdem el temps, no oblidem que és dissabte!” mentre la meva tia, conferenciant amb la Françoise i considerant que la jornada seria més llarga del normal, deia: “I si els fessis un bon tros de vedella; com que és dissabte”. Si a dos quarts d’onze algú, despistat, treia el rellotge dient “Té, encara falta una hora i mitja per dinar”, els altres estàvem encantats de respondre-li: “Però on tens el cap, que no veus que és dissabte!”; i un quart d’hora després encara rèiem i ens prometíem de pujar a explicar aquest lapsus a la meva tia perquè també en pogués riure. (CONTINUA...)
