La lectura de l’excel·lent Retrobar l’ànima d’Esteve Miralles m’ha fet pensar en una anècdota -de quan jo era molt petit- que la mare m’ha explicat més d’una vegada i que jo recordo perfectament.

Perquè, tot i que només tenia quatre o cinc anys, tinc molt presents algunes imatges de quan em van operar d’una hèrnia. Els dies que vaig passar a la clínica després de l’operació (els regals d’algunes visites: un joc d’animals de plàstic, una guitarra de joguina que em va encetar els caps dels dits...) es troben entre els meus records més antics.

L’anècdota que explica la mare fa així: quan em vaig despertar de l’anestèsia, li vaig preguntar si m’havien obert la panxa, i, havent-me respost que sí, me la vaig mirar molt seriós i vaig exclamar: “i... se m’ha vist l’ànima?”

L’anècdota acaba aquí, perquè la mare em devia respondre amb un somriure, o potser em va respondre que no. Però jo recordo molt bé què em va moure a fer aquella pregunta. Era una època en què la religió pesava molt més que ara. A l’escola atabalaven la mainada dient que havíem de mantenir l’ànima neta; que, si ens portàvem malament, l’embrutàvem, etc. Per això, en el fet d'haver estat obert en canal, vaig veure l'ocasió de saber si la meva ànima era prou blanca...

A casa, quan érem nanos, teníem uns quants carnets per a anar a veure el Barça i, com que érem de la broma, sempre ens hi referíem com els adobs. “Sobra algun adob demà, que convidaria una amiga?”, etc.

Hi vaig pensar l’altre dia. Veia un reportatge sobre les mines de potassa de Súria a l’Espai Terra de TV3, quan un dels presentadors va explicar que una de les aplicacions de la potassa és fer-ne... "abonament".

Tot dinant, un amic irlandès em comenta que un dels costums nostres que el va sorprendre quan va venir a Barcelona és el sistema que utilitzem per a saber com són els plats que el menú anuncia.

-M’encanta –em diu- això que feu de mirar de reüll els plats de les altres taules abans de demanar. Al meu país, la gent es manté amb els ulls clavats al menú, escrutant-lo. Mirar el que mengen en una altra taula és impensable!

M'ha vingut al cap un altre comentari que em van fer aquest estiu sobre les nostres preferències a l’hora de triar seient a l’autobús. Segons que em va explicar una senyora anglesa, si l’autobús té fileres de dos seients a banda i banda del passadís, a Londres tothom tria el seient de la finestra, perquè et garanteix que no t’hauràs d’aixecar fins que arribis a lloc, i també perquè així facilites als altres l'accés a un seient, ja que deixes lliure el que és més avinent. En pocs dies de ser a Barcelona, la dona havia constatat que aquí ens matem pel seient del passadís, cosa que ens obliga a aixecar-nos contínuament per a deixar entrar o sortir els qui s’asseuen al seient del costat. Ho trobava incomprensible.

Li vaig haver d’admetre que, si bé jo sóc més de metro, quan agafo el bus busco un seient de passadís, que em garanteix una sortida franca. Per a mi, el fet de no haver-te d’aixecar no compensa l’encaixonament del seient interior (si mai opto pel seient de la finestra, és per a poder contemplar el panorama). L’anglesa ho va trobar curiosíssim, contrari a la lògica més elemental.

Pensant-hi, la veritat és que mirar el que menja el veí té un punt d'intrusiu (per això ho fem subreptíciament). I m'adono que, a l'hora de triar seient a l'autobús, no apliquem precisament la tècnica del tetris. Qui podria retreure a la dama anglesa el posat de superioritat moral amb què escoltava les meves explicacions?

Dels apunts que he escrit en aquest blog, un dels que ha tingut més lectors es titula Allà dalt de la muntanya, en referència al Museu d’Art de Catalunya. L’Eduard Carbonell, quan feia de director d’aquest museu, no podia sofrir que ningú es referís a la muntanya de Montjuïc. “Parc de Montjuic!”, et corregia, picat. Qüestió de màrqueting: la gent tendeix al sedentarisme i no està per muntanyes.

Però això del parc no ha acabat de funcionar, i ara l’Ajuntament ha presentat una iniciativa genial. De l’espai museístic de Montjuïc, a partir d’ara se n’ha de dir Esplanada dels museus. No em digueu que el nom no està ben trobat. Sempre pot sortir algun llepafils que trobi que el camí entre el Caixafòrum i el Museu d’Art no és prou pla, però ja se sap que el país és ple de rebentaires.

El que m’estranya és que l’alcalde Trias, quan va presentar aquesta gran idea, no cités (a més del Museu d’Art, el Museu d’Arqueologia, el pavelló Mies van der Rohe, Caixafòrum) el castell de Montjuïc, que també acull bones exposicions. Aquest dimarts hi vaig fer cap per assistir a la inauguració d’una exposició dedicada a Carrasco i Formiguera. Vaig anar-hi en metro fins al Paral·lel, i allà vaig prendre el funicular. De l’estació del funicular en surt el telefèric que et deixa a la porta del castell, però jo vaig optar per fer aquest últim tram a peu. Si voleu emocions fortes, us ho recomano. Quina esplanada més bèstia!

Fins no fa gaire, els sistemes de calefacció eren precaris. Ho recorda sovint Josep Pla: dins les cases d’aquest país s’ha passat molt de fred. Veig els meus avis, al menjador de Vic, asseguts al voltant del braser, els peus a tocar de les brases.

Jo, per sort, he viscut l’època dels radiadors, i no exagero si dic que he passat poc fred a casa. Amb una excepció terrible: les setmanes santes a Sant Pol.

La vella casa familiar de Sant Pol era ideal per als dies caniculars. Fresca, de sostres alts, poc exposada al sol, durant molts anys hi vam fer uns estiueigs exemplars. Acabades les vacances, continuàvem anant-hi els finals de setmana fins que, a mitjan octubre, la mare tancava la casa.

Passaven els llargs mesos d’hivern i, finalment, arribaven les vacances escolars de setmana santa. No era qüestió de tenir la canalla tancada al pis de Barcelona i, com que la primavera ja treia el cap i semblava que el fred s’enretirava, la mare decidia tornar a obrir la casa de Sant Pol.

Però, només d’obrir la porta, descobríem que el fred, foragitat del carrer, s’havia anat a refugiar dins d’aquelles quatre parets. Passada la porta, el nas et començava a rajar i els músculs se’t contreien. Enceníem una estufa de butà al menjador, però, si t’hi acostaves, el fred, amenaçat, s’amagava dins la teva caixa toràcica, i d’aquí ja no sortia. Era inútil acumular jerseis: com més te’n posaves, més gruixuda feies la muralla que impedia que el fred sortís de dintre teu.

Havent sopat, encongits al voltant d’aquella estufa coixa, allargassàvem la vetlla per la por que ens feia anar a dormir, que volia dir travessar un passadís siberià, despullar-te en l’habitació més inhòspita i glacial, i ficar-te dins d’uns llençols xops d’humitat, sota una muntanya de mantes més pesants que la creu de la processó.

El fred que he passat per setmana santa el duc gravat a les entranyes. Encara ara, l’olor tendra d’un palmó o el dolç enfarfec d’una mona em fan venir esgarrifances.

Passem el dissabte a Narbona. El conjunt que formen la catedral i el palau dels arquebisbes és imposant, d'unes dimensions fora de l’escala a què estem avesats a la vora del Mediterrani. A l’entrada del palau trobem la taquilla corresponent, on venen una entrada diferent per a cada espai. Ens costa una mica convèncer la taquillera perquè ens vengui l’entrada del museu arqueològic i no la que permet pujar dalt de tot de la torre, des d’on la noia insisteix a explicar-nos que, després de pujar alguna sèrie de graons, podrem contemplar un gran panorama.

Però ens mantenim ferms en l'opció del museu i, un cop dins, no trobem ningú en tot el recorregut: som sols, la dona i jo, i hi fa un fred que esquerda. La col·lecció ens sembla notable. Les peces procedents de l’excavació del “Clos de la Lombarde” (una illa de cases d’època romana on s’han localitzat diverses domus) inclouen mostres remarcables de les pintures que decoraven les parets de les diferents estances. Algunes d'aquestes pintures tenen un dibuix tosc, una gràcia provinciana, però d'altres, delicades i elegants, recorden les de Pompeia, amb uns colors que encara avui et captiven.

De nou al carrer, un tros més avall descobrim on s'ha ficat la gent: tothom és al mercat. No és estrany que els narbonesos venerin aquest establiment, que no tanca cap dia de la setmana. Esplèndid, i transgressor, el festival de colesterol que s'hi respira. Formatges, és clar, però sobretot llargues cues a les parades de carnassa: pollastres com bocois, entrecots intimidants, menuts de tota mena, i una aglomeració d'embotits, patés i gelatines (de tripes, de peus, d'orelles de porc farcides) que semblen haver sortit de la taula de Pantagruel. 

Al mercat mateix, seiem a fer un vi de Corbières que es deixa beure. El diari local explica que el museu que acabem de visitar té els dies comptats perquè aviat començaran a construir-ne un de nou que ha dissenyat Norman Foster. Segur que estarà bé, però probablement no hi podrem deambular sols. Com que el nou s'ha d'inaugurar el 2016, encara tenim tres anys per a esplaiar-nos pel museu actual. Això sí, si hi aneu a l'hivern, abrigueu-vos!

De sobte, uns xiulets de la impressora deixondeixen l’oficinista. Abandona la cadira i inspecciona l’aparell. “Cerrar tapa posterior/salida”, diu a la pantalla de l’artefacte. L’home obre i tanca totes les tapes que troba. Però res: “cerrar tapa posterior/salida”, insisteix la pantalleta, que sembla a punt d’afegir: “burro!”

Els xiulets de la impressora criden l’atenció d’una companya, que acudeix a socórrer l’oficinista. Amb un parell de cops secs, la noia resol el problema i deixa l’oficinista amb un pam de nas. “Lista”, proclama la pantalla.

Però la sentència de Johnson mereix alguna matisació, perquè un excés de lectures tampoc no és bo. Com diu Nietzsche, els erudits sovint acaben perdent la capacitat de pensar pel seu compte; només saben raonar com a resposta a la lectura dels pensaments d’altri. “Hi ha un formiguer de comentaristes; d’autors n’hi ha gran escassedat”, ja denunciava Montaigne. I Montherlant, sempre aristocràtic, proclama: “el comú necessita les obres dels altres; el creador només necessita les seves”.

Perquè la lectura -com la televisió, la internàutica, les relacions socials, la parella (o sigui, com el món)- no només resta a l’escriptor hores que podria dedicar a escriure sinó que l’allunya d’una matèria primera bàsica per al creador: el seu propi espai interior. Proust sosté que la vida social no ens aporta res perquè “no som com edificis en construcció, als quals es poden afegir pedres des de fora, sinó com arbres que treuen de la seva pròpia saba cada nou nus de la tija, cada pis del fullatge”. Per això Nietsche constata que “una mena d’emmurallament pertany a les primeres astúcies instintives de l’embaràs espiritual”, i Montaigne declara: “prefereixo arribar a entendre’m bé a mi mateix que no pas entendre Ciceró”. O sigui que, com diu Márai, “la solitud és l’element vital de l’escriptor”. 

I no obstant això, la majoria de creadors no estan disposats a renunciar als estímuls externs –inclosa la lectura- que la vida ofereix, i miren de fer compatible creació i vida. Potser l’obra d’aquests és menys profunda, menys essencial que la dels qui, enclaustrats, pouen en les profunditats de l’ànima; potser és veritat que l’erudició és una excusa per a no enfrontar-se a un mateix, un símproma de la feblesa del qui necessita arrepenjar-se en els llibres dels altres -com en unes crosses- per a avançar en l’obra pròpia. Però un llibre que parla d'altres llibres pot ser un gran obra. La literatura no només és introspecció; també és una conversa permanent entre totes les veus que hi conflueixen.

Entenc molt bé el Nietzsche que troba viciós “llegir un llibre de bon matí, a trenc d’alba, quan ets ple de vigor.” Però no tothom té el coratge de renunciar a la vida per l’obra. Molts, un dia rere l’altre, davant la disjuntiva entre l’escriptori i la butaca, ens deixem dur pel vici, encara que el llegir ens faci perdre l’escriure.