Dickens tenia una facilitat natural per a descriure el que veia. No era un home culte ni pertanyia al món dels artistes i escriptors. Simplement tenia el do d’escriure, i va demostrar que, després del Romanticisme, encara es podia fer una obra mestra sense prendre's la vida a contracorrent.
Avui que el cercador universal li dedica un doodle, em ve al cap una pàgina de Pickwick on sembla que Dickens se’n foti del googleig actual. El Sr. Pott, director de La Gaseta d’Estanswill, comenta a Pickwick un article que el seu diari ha publicat sobre metafísica xinesa, i li explica que el periodista ha obtingut la informació necessària consultant l’Enciclopèdia Britànica:
"-Tanmateix! -va dir el senyor Pickwick-. No sabia que aquesta obra valuosa contingués cap mena de clarícies sobre la metafísica xinesa.
"-Va llegir, senyor –va replicar Pott, posant la mà damunt el genoll del senyor Pickwick, i mirant a l’entorn amb un somrís de superioritat intel•lectual-, va llegir sobre la metafísica a la lletra M i sobre la Xina a la lletra X; i va combinar les dades, senyor.”
Les novel·les de Charles Dickens són confortables com una vella butaca. És veritat, no és Dostoievski; en la seva obra no hi batega una passió subjectiva, però, com diu Zweig, “davant les grans obres, no ens hem de preguntar només per la seva intensitat, per l’home que hi havia al darrere, sinó també per la seva extensitat, per l’efecte que produí en les multituds. I Dickens va augmentar l’alegria al món”.
Avui que ell hauria fet 200 anys, al món no li aniria malament un nou Dickens.
En les últimes dècades, Barcelona no ha tingut sort amb les escultures monumentals que han col·locat al centre (fora del centre estricte, la cosa millora una mica). Em sembla que el monument a Macià de Subirachs, a la pl. Catalunya; el tripi de Cristòfol a la pl. George Orwell; el monument als Santpere de Juan Bordes i Òscar Tusquets a la Rbla. Santa Mònica; el Plensa que inhabilita un banc del passeig del Born; el Lichtenstein de davant de Correus, i fins i tot la insípida escultura de Chillida de la pl. del Rei confirmen el que acabo de dir. Davant de tanta vacuïtat, confesso que, dels monuments que últimament han instal·lat al cor de la ciutat, potser l’únic que no em fa nosa és el Cambó de Víctor Ochoa a la Via Laietana.
Escaldats com anem, és lògic que el sentiment general davant la pensada municipal de bastir un monument als castellers a la plaça de Sant Miquel fos de franca prevenció. “Deixeu-me com estic”, semblava clamar la pròpia plaça.
Quin ha estat el resultat? D’entrada, l’escultura d’Antoni Llena no fa malbé la plaça; no molesta. Atesos els precedents, no és pas poca cosa. Però, a més, l’obra té uns quants punts a favor: és elegant, esvelta, i evoca amb gràcia l’estructura d’un castell, encara que Alberto Fernández hagués entès millor una obra de l’estil de la de Cañas al Vendrell.
Llena resol molt bé el repte que plantejava emplaçar l’obra en un espai reduït com la plaça de Sant Miquel, un indret en principi poc adequat -aquest tipus d'escultura monumental funciona millor en espais oberts- però que en aquest cas és un encert, perquè el medi propi dels castells humans són les places tancades.
La clau de la integració de l’escultura a la plaça és la seva escassa materialitat: l’obra és un dibuix traçat en l’aire amb punta fina, i això, d’una banda, fa que sigui transparent, que no tapi la visió del que té al darrere, i, de l’altra, permet al caminant de travessar la plaça passant per dins de l’escultura (una de les millors visions de l'obra és de dins estant), si bé aquesta accessibilitat pot fer que atregui bretolades, perquè l’estructura invita a enfilar-s’hi.
O sigui que no n’hem sortit malparats. És clar que l’art ha d’aspirar a alguna cosa més que a no fer nosa, o a ser simplement elegant. Pepe Corredor diu que una obra és bona quan, en contemplar-la, tens la sensació de “perdre peu”. Des d’aquest punt de vista, el monument als castellers no aporta gran cosa: contemplar-lo, no sotraga el cor. Però avui dia, que una escultura no malmeti l'espai on la col·loquen ja és un gran què.
marcel campa |
divendres, 13 de gener de 2012 | 09:18h
"Ni un paso atrás en derechos civiles ni en derechos de las mujeres, que durante todos estos años de gobiernos socialistas y, en particular, de gobierno de José Luís Rodríguez Zapatero hemos sido capaces de dar más pasos que nunca en la historia de la humanidad."
marcel campa |
MP |
dissabte, 7 de gener de 2012 | 10:27h
"Tocaven les dotze del migdia, finalment Françoise entrava a la meva habitació. I durant mesos seguits, en aquell Balbec que jo havia desitjat tant perquè l’imaginava batut per la tempesta i perdut entre la boira, el bon temps va ser tan esclatant i tan estable que, quan ella venia a obrir la finestra, jo, sense por d’equivocar-me, podia esperar de trobar el mateix pany de sol plegat a l’angle de la paret exterior, d’un color immutable que, més que estimulant com a signe de l’estiu, era malenconiós com el d’un esmalt inert i fictici. I mentre Françoise treia els imperdibles dels muntants de la finestra, deslligava les teles i corria les cortines, el dia d’estiu que descobria semblava tan mort, tan immemorial com una mòmia sumptuosa i mil·lenària a qui la nostra vella serventa hagués desfet cautelosament l’embenatge de lli per a fer-la aparèixer embalsamada en el seu vestit d’or."
Saber una llengua també vol dir saber-ne reconèixer els diferents registres. Recordo que, fa molts anys, quan Cruyff era jugador, el meu pare tenia un càrrec al Barça i, un dia que anàvem pel carrer els pares, els meus sis germans i jo, ens vam topar amb el qui llavors era l’entrenador del primer equip, el Sr. Rinus Michels, que era bastant tocat i posat. Adreçant-se a la meva mare, el Sr. Michels va exclamar: “Hostia, Sra. Campà, veo que hoy va con toda la familia!”. És evident que el Sr. Michels, tot i que parlava un castellà acceptable, no sabia que “hostia” forma part del registre vulgar. Envoltat tot el dia pels jugadors, probablement mai no havia sentit la paraula “caramba”.
Aquesta anècdota em va venir al cap en una conferència a què vaig anar ahir, on el conferenciant, que usava un registre molt formal, va fer servir dues o tres vegades el verb “emprenyar”, d’una manera que deixava clar que no era conscient que es tracta d’una expressió vulgar. Quan jo era nano, em renyaven si usava aquest verb (així vaig aprendre que era vulgar), però avui cada vegada més gent l’utilitza en contextos formals. A mi no em sona bé, però potser haurem de concloure que el gruix dels parlants ha redimit aquesta expressió, i que, per tant, li hem de canviar la classificació.
marcel campa |
dissabte, 24 de desembre de 2011 | 09:56h
L’Aleix fa anys que va quedar vidu, i des de llavors dina sol per Nadal. Ha ficat al forn una safata amb quatre canelons congelats i, mentre s’escalfen, fa un parell de viatges al menjador. Para taula i, arrossegant les sabatilles, hi du una barra de torró de crema, un grapat de neules i una ampolla petita de xampany semisec.
En canvi a casa de la Maria avui són vint-i-vuit, i això que aquest any falta l’avi. Sembla impossible que tanta gent s’hagi encabit en aquella saleta. La canalla fa cagar el tió i, enmig d’un gran desori, comencen a aparèixer pilotes, baldufes, bitlles i tota mena de fòtils. Per sort, quan l’àvia i la mare entren amb dues enormes soperes, tothom corre a seure a taula i es fa una mica de calma. Però llavors se sent un sotrac molt fort, com un terratrèmol.
A l’Aleix el sotrac l’arreplega a mig passadís. Instintivament, deixa caure els canelons i es cobreix el cap amb les mans. Quan la remor s’apaivaga, obre els ulls tot tremolós i, entre una polseguera espessa, veu que al menjador hi ha una gentada que se’l mira amb ulls com taronges. La llarga taula on seuen té una cadira buida.
Els senats tenen mala premsa. A les pel·lícules americanes, sempre que hi surt un senador acaba essent més dolent que la tinya. A Espanya, molts veuen el Senat com una caterva de senyories sense cap funció precisa, en bona part velles glòries que els partits hi aparquen aprofitant el xollo de poder designar senadors sense necessitat que es presentin a les eleccions.
I la cosa ve de lluny, perquè a l’Otel·lo de Shakespeare, quan Brabàntio diu al pèrfid Iago: “Ets un canalla!”, aquest, amb tota la mala bava, li etziba: “Vos sou un senador!”.
marcel campa |
MP |
dissabte, 26 de novembre de 2011 | 10:32h
"Els qui en tenen la possibilitat –és clar que aquests són els artistes, i feia molt de temps que estava convençut que jo mai no ho seria-, tenen també el deure de viure per a si mateixos. Però l’amistat els proporciona una dispensa d’aquest deure, una via per a abdicar del propi jo. Ja la conversa, que és el mode d’expressió de l’amistat, és una divagació superficial que no ens aporta res. Podem parlar durant tota una vida sense dir res, com no sigui repetir indefinidament la buidor d’un minut, mentre que, en el treball solitari de la creació artística, el pensament camina en el sentit de la profunditat, única direcció que no tenim barrada, en què podem progressar -amb més esforç, això sí- per a assolir una veritat. Però l’amistat no es limita a ser improductiva, com la conversa, sinó que és molt pitjor. Perquè la sensació d’avorriment -és a dir, de romandre en la superfície d'un mateix en comptes de continuar el viatge d’exploració de les pròpies profunditats- que les persones amb una llei de desenvolupament purament intern no podem deixar de sentir al costat d’un amic, l’amistat, amb el seu poder de persuasió, l’emmascara quan tornem a estar sols: ens fa recordar amb emoció les paraules que l’amic ens ha dit, fa que les considerem un do preciós, quan la realitat és que no som com edificis en construcció, als quals es poden afegir pedres des de fora, sinó com arbres que treuen de la seva pròpia saba cada nou nus de la tija, cada pis del seu fullatge."
marcel campa |
divendres, 25 de novembre de 2011 | 09:10h
Que a Europa mani la cancellera alemanya, planteja un problema: com que Merkel només ha de rendir comptes davant l’electorat alemany, no pot aprovar mesures que, si bé semblen necessàries per a capejar la crisi financera i serien ben rebudes en altres territoris de la UE, són impopulars a Alemanya.
Joan Margarit comenta que, per a ell, cada poeta millora a mesura que avança la seva obra, i que per això quan ell llegeix unes obres completes sempre comença pel final, i sovint plega abans d'arribar al començament.
Jo opino més aviat el contrari. Si ets un Miquel Àngel, et pots permetre el luxe de començar amb la Pietà del Vaticà als 25 anys i acabar amb la Pietà Rondanini als 89, però el més habitual és que la millor obra d’un creador es concentri en una etapa determinada de la seva vida. És veritat que molts grans artistes han produït obres especialment intenses al final de la vida (per exemple, un Beethoven, un Rembrandt), i també és cert que –sobretot en poesia- n'hi ha que donen el millor fruit en la primera joventut. Però en la majoria de casos l’excel·lència s’assoleix en la franja central de la producció, i potser més a prop del començament que no pas del final.
Especialment en literatura, les coses que un autor té per dir solen ser finites i, un cop les ha escrit, sovint dóna tombs sobre si mateix. Per això em sembla més assenyat començar la lectura d’unes obres completes pel començament, i, si cal, aturar-se quan la repetició i el declivi es fan evidents.
marcel campa |
dissabte, 12 de novembre de 2011 | 11:55h
En l’època dels bars de disseny, va obrir a Barcelona -al carrer Consell de Cent- la llibreria Tocs, àmplia, transparent i moderna. A les taules on s’exposaven els llibres en castellà hi havia cartells que deien “Novetats”, “Novel·la”, “Assaig”, etc. En les que exposaven els llibres en català, els cartells deien “Novetats català”, “Novel·la català”, “Assaig català”...
Els catalans fem servir sovint quest criteri que subratlla la nostra condició subalterna, perifèrica. Sobretot en àmbits institucionals: si l’Estat té tendència a posar els seus organismes noms com Agencia Tributaria, Instituto Nacional de Estadística, Instituto de la Mujer, etc., la Generalitat opta per noms com Agència Tributària de Catalunya, Institut d’Estadística de Catalunya o Institut Català de les Dones. I el mateix amb el nom de les lleis: Código Civil/Codi civil de Catalunya, Ley de Protección Civil/Llei de protecció civil de Catalunya, Ley General de Comunicación Audiovisual/Llei de la comunicació audiovisual de Catalunya, etc.
És clar, una cosa són les “Corts Generals” i una altra el Parlament de Catalunya (o el Parlament Europeu). I, si considerem que l’executiu espanyol és el “govern central”, ningú no s’ha d’estranyar que els barcelonins estiguem convençuts que Bilbao queda al nord i València a llevant.
Perquè, avui dia, qui sospita que la llevantina -la "donzella de la costa de llevant"- fos del Maresme?
Encara se sent petita –no li agrada que insinuïs el contrari- però s’adona
que ja no ho és del tot. Diumenge, passejant pel barri, vam topar amb
l’actuació d’un grup d’animació infantil. Ens vam aturar entre els pares que
encerclaven un bon grapat de criatures que ballaven seguint les indicacions dels
músics. La nena es mantenia al nostre cantó, però els peus li anaven sols cap a
la pista. Quan un dels músics va demanar un voluntari, a ella
se li va disparar el braç, però el va aturar a mig camí, vacil·lant. Li recava un
fet evident: treia dos pams a qualsevol dels nens que ballaven.
En un moment donat, els dansaires havien de fer parelles. Davant
nostre, una nena molt petita, de dos o tres anys, mirava amoïnada a dreta i
esquerra perquè ningú no s’hi aparellava. La meva filla va córrer a salvar-la, i
va fer amb ella la dansa corresponent i, de passada, totes les que van venir al
darrere. L’excusa de vetllar per la petita li havia permès integrar-se al grup
infantil sense confondre-s’hi del tot.
Però no acabava d’encaixar en el conjunt que formàvem els músics, la
canalla i els pares. Potser sí que aquelles danses infantils ja no eren el seu
lloc, però encara ho era menys l’avorrida rotllana dels qui observàvem la festa
a distància. Allà hi faltava una cosa: els amics de la seva edat; el món que
ella, poc a poc, comença a trobar prioritari.
marcel campa |
dimarts, 25 d'octubre de 2011 | 10:52h
Trobo a la meva bústia una carta adreçada a una senyora amb un nom on ressona García Márquez. Hi ha qui sosté que, coneixent Colòmbia, els tràfecs d’Aureliano Buendía no són realisme màgic sinó realisme estricte. El cert és que cal molta fantasia per a superar la realitat, si entre tantes Jennifers i Jessicas algú encara es pot dir Aparecida Siquiera.
marcel campa |
dilluns, 17 d'octubre de 2011 | 08:42h
Deixar un pis gran on has viscut vint anys i instal·lar-te en un estudi de 30 m2 comporta llençar bona part dels objectes que has anat acumulant. Butaques, taules, cadires, armaris i un bon grapat de llibres i papers van a parar al contenidor sense majors dilemes; per una simple qüestió física: no caben a l’estudi.
Els dubtes vénen si, al fons d'un armari, trobes una vella capsa plena de records (postals d’ex nòvies, entrades de concerts, opuscles d’exposicions, rodals de bars antics). T‘hi atures una estona, revius moments mig oblidats i probablement et sents gran, perquè les velles relíquies et fan veure el teu jo juvenil com algú ja molt llunyà.
Haver trobat la capsa de records en un moment en què fas la tria de coses per llençar, et planteja qüestions que per a tu són noves. De jove vas guardar aquests objectes per a tu mateix, per al teu jo futur (o sigui el d’avui), però si ara trasllades les relíquies a l’estudi, per a qui les guardaràs? No comença a resultar inconvenient guardar coses “per al teu jo futur”? No veus que tot el que conservis s’ho acabarà trobant un dia la teva filla?
Al final, si bé molts records acaben al contenidor, la capsa de relíquies va a parar a un calaix de l’estudi. De tant en tant encara hi deses algun dibuix, una entrada, un bitllet d’avió, però ara ja no es tracta d'objectes que et sembla que t’agradarà trobar d’aquí a vint anys sinó de records que creus que li agradarà trobar-se a ella.
"Ara de bona gana em quedava a taula mentre la desparaven i, si no era una hora en què les noies de la colla poguessin passar, ja no era només cap al mar que mirava. Des que n’havia vist en unes aquarel·les d’Elstir, buscava trobar en la realitat, apreciava la part poètica que hi ha en el gest interromput dels ganivets encara de través; la rodonesa inflada d’un tovalló desplegat on el sol intercala un tros de vellut groc; la copa que, mig buida, mostra millor el noble eixamplament de les seves formes i presenta, al fons del vidre translúcid com una condensació del dia, un cul de vi fosc però centellejant; el canvi dels volums i la transmutació dels líquids per efecte de la llum; l’alteració de les prunes que passen del verd al blau i del blau a l’or en la fruitera ja mig despullada; el passeig de les cadires tronades que dos cops al dia s’instal·len al voltant de les estovalles que cobreixen la taula com si fos un altar on se celebren les festes de la golafreria, i sobre les quals, al fons de les ostres, queden unes gotes d’aigua lustral com en petites piques d’aigua beneita. Mirava de trobar la bellesa allà on mai no m’havia imaginat que fos, en les coses més usuals, en la vida profunda de les natures mortes."
marcel campa |
dissabte, 8 d'octubre de 2011 | 08:57h
De bon matí et sorprèn la fredor del carrer, la gent enjerseiada. Plou tota la tarda. Tornes a casa d'hora però ja has d’encendre el llum perquè el pis és mig a les fosques. Quan et treus la roba molla, el daurat esbravat que encara s'aferra a la pell de gallina et sembla fora de lloc, extemporani, com un turista hivernal sense mànigues.
A l'entrevista que l'Agustí Pons fa a l'Albert Manent a la revista d’Òmnium d'aquest mes, l’entrevistador diu que se sent molt més proper a Lorca i Machado que no pas a Valéry, a la qual cosa Manent respon: “És clar, és clar!”. Naturalment, no hi ha res a objectar al fet que Pons i Manent sentin més pròxim Lorca que Valéry, però la manera com ho diuen sembla donar a entendre que som els catalans en general els qui ens sentim més propers a la cultura castellana que a la francesa.
Jo crec que en les generacions que ens han precedit passava més aviat el contrari: Barcelona s’emmirallava més en París que no pas en Madrid, i la cultura catalana bevia més de la francesa que de la castellana. És probable que això hagi canviat (d’entrada, avui el jovent no sap francès) però jo sempre he sentit més pròxims Montaigne, Molière, Baudelaire, Proust, Cézanne, Truffaut o Brel que no pas Cervantes, Calderón, Lorca, Galdós, Goya, Almodóvar o Sabina. I tinc més tendència a perdre'm per Montparnasse que no pas per Chamberí. Coses de l’edat.
