El cel és blau i solcat de núvols de cotó. Una merla cerca entre les teules i les branques. S'ha aturat de nevar just de bon matí, però el carrer i els arbres del jardí són encara ben blancs. Ja no fa vent a Ciutat.
Les roses i les llimones treuen el cap entre la neu, la llenya colgada sembla no existir. Suspès a l'aire un fred amable puny i es fa sentir. El cafè ve de gust i la música. M'estic recuperant. Veig amb parsimònia com es desfà imperceptiblement la neu i aquells caramulls de pols blanca i flonja prenen formes rodones consistents.
Dels fils de l'electricitat i del telèfon cauen les gotes transparents -petits mons repetits - tremolant. Es desplomen dels troncs bocins de blanc. Hi ha un silenci a ciutat que m'agrada i una llum molt diàfana.
Des de les dues de la matinada que neva, verticalment i obliquament, suau, continuat. Ara, migdia, surt un feble sol - lluminós, però - i s'amaga tot d'una. Continua nevant.
Veure la neu com cau, com es manté, malgrat la seva fragilitat, com deixa un rastre efímer, de vegades bellíssim, de vegades mortal, com omple els ulls d'un fogasser blanc i el cel d'un fum de plom, estranyament lleuger.
Veure nevar i rebre el fred que m'arriba.
Es glaça el cor d'Europa, aquesta Europa que ens enlluerna, farcida de banderes, i no acaba de ser res ben bé nostre, sotmesa i humiliada pels mercats i els productes tòxics, les falses promeses, els paradisos fiscals i la manca de sentiments que sustentin la unitat i justifiquin els sacrificis.
Càrritx i bargallons conviuen a l’alzinar amb una terra encara plena de fongs. Hi ha moscards a deshora . Ombres de cavalls cavalquen els cims. Compareixen puntuals quan el sol pot sortir. Aquest hivern ho fa sovint. El rocam és altiu, com cal.
L’aigua torna a la platja, avui serenament. Encercla i desfà neguits, acarona i bressola,amb aquestaremor coneguda que ens és vida essencial. Les garses són als esculls i endrecen el plomatge, compartintamb gavines les càlides estones de sol.
Les merles al jardí, la gent a les rebaixes.
Que no ens rebaixin qui som, ni la llengua, ni les terres ni la mar, que no ens baratin els somnis,que no ens tornin a fer esclaus. Volem viure en pau.
Així canta la cançó que m'ensenyà Margalida. Ara és prima com un jonc vinclat al vent i se li esborren les glosses, però somriu, mirada lluny i pau al cor. No sé mai si la trobaré en tornar del cap de setmana.
En dies com avui que la ponentada bufa de valent i omple els carrers i els xamfràs de fulles que semblen vives encara, recordo els vents del món que ella m'ensenyà.
La llum del sol és líquida a l’ hivern, s’escampa sobre la mar com una taca d’oli, es fon amb els blancalls. La nit arriba prest. El dia s’escurça perceptiblement. Han tornat les garces blanques, enyorades .
Les magranes ens tempten amb els cristalls sucosos i punyents, la geometria del desig a la llengua, el lligam de Persèfone amb l’avern.
Els corbs marins bussègen a la cala i s’inflen de peix. Els grills, acotxats a les roques, canten com esmolets, arrossegant records i epifanies. L’arena fina, polida per la mar, és de color avellana, duu un cobertor de posidònia bruna que esculpeix esglaons. El vent de ponent, el vent que és moviment, ens penetra fins a la vulnerabilitat. Han escampat les boires i hi ha estels metàl·lics que planègen.
Sortírem de casa a les
vuit per entrar a la Seu a esperar l’espectacle de llum que es produeix quan el
sol de bon matí es filtra per la rosassa major i s’està uns segons ben aplomat
tatuant la pedra dessota la rosassa menor de ponent. És a les vuit hores i trenta minuts
quan es dóna la tangència. Ho podem veure l’onze de novembre, sant Martí, i el
dos de febrer, la Candelera, i perdura un parell de dies endavant o endarrere
d’aquestes dates.
Amb un sostre tan alt i un
dia tan clar, la Seu ben plena - ho ha estat divendres i dissabte de gom a gom -
l’espectacle tenia l’emoció d’un petit miracle. La convocatòria de la bellesa
té seguidors. La fan la Societat Balear de Matemàtiques i el Capítol
Catedralici.
Podrien prendre’n nota els
experts de turisme i les televisions. Si donen fems recullen el mateix, si es
dóna qualitat es recull emoció, espiritualitat i èxit de convocatòria...
Vint estacions de Vilaweb, camins traçats, lentament, a la penombra, a l'embat, a consciència, en néixer el dia, a poqueta nit. Sempre duré amb mi alguna cosa de tu, Vilaweb.
Rebre i donar, teixir país, teixir amistat, crear opinió.
No, encara no davall.
M'agrada el viatge, la companyia, el paisatge humà i el país, clicar, escriure, compartir, contrastar, pertànyer... qui sap fins a quan.
Una remor de mar a les fulles dels oms. Una dansa de llum ballada a la paret i a la taula de marbre. Un cel blau i diàfan, solcat de pessics blancs, núvols escàpols com peixos.
A terra fulles caigudes que assagen la tardor, una frescor que semblava impensable just ahir. La pell i els cabells que ho agraeixen. Els ulls entreoberts que ho gaudeixen.
Els pensaments que ballen com les fulles i la llum. Una sensació d'estranyesa per les coses que passen, atzaroses, i una mandra estiuenca que eludeix trobar-lis sentit, si és que el tinguessin.
S'esmicolen com pedra de marès algunes certeses i deixen un rastre aspre que el mestral s'endú.
Ahir va ser sant Bernat , ja estem frisant que sigui vera la dita: santa Margarida- 20 de juliol - l’encén
i sant Bernat l’apaga. L’estiu ha estat prou benigne, però aquestadarrera setmana l’hem tingut ben encesa, de
nits xafogoses i humides i de mal dormir.
Avui fa un ventijol suau que remou les fulles dels oms com corets
astorats. Sembla que potser s’acompliran les esperances pel que fa al temps i
acomiadarem la calor com cal.
La llum minva també inexorable: per
la mare de déu d’agost a les set ja és fosc . Es fa notar la llum blavosa
que cau de cop i tot ho pinta justament de blau nit, en un paisatge uniforme on,
dies enrera, encara era daurat l’horitzó i les muntanyes i la mar i els lliris
blancs conservaven els seus colors diürns.
Ja fa dies que la lluna té pressa per crèixer; el quart creixent se'ns ha dibuixat cada horabaixa precís i de nits ha lluït ben nacrada. A vegades encerclada d'un nimbe ataronjat ens presagiava plugims d'estiu o competia amb el crepuscle a mem qui feia més mirera.
Avui promet ser un espectacle. El cel és molt blau i estirat. Anit toca badar, vora mar o a la Serra, deixar-la fer, mirar-la i prendre'n un bany assossegat. Tanta sort que ella no cedeix a les fluctuacions dels mercats o a l'economia escombraria basada en els rumors i les mentides. Crec que s'hi haurà de posar mà a aquest desgavell i no pas per quinze dies... però això són figues d'un altre paner.
Us deixo amb una melodia sensual per a sopar a la fresca ben acompanyats... Blue moon...
Un
estiu de lluna taronja i baixa, d’herba daurada i rasa, de bales de farratge,
esparses com bèsties adormides, i esplugabous blanquíssims, fent les feines.
La
mar clapada, verda, blava, maragda; grisa, negra, argentada; enrogida, calmada,
irada . Sempre la mar, entre esculls, arrecerada al port, bramant contra les
roques, lliure a l’horitzó,tornant
fonedissa a la platja.
El
fonoll florit. La sal als cocós i a l’aigua . Els crepuscles impensables, cada
vespre diferents: grocs, violetes, vermells, a ratlles, com volcans. Els
horabaixes llargs, que reten. Els núvols estripats, falaguers, lliurant-nos
espectacles.
La
verticalitat calculada i aplomada dels fassers i les palmes. Els garrovers
curulls de fruits verdíssims. Les ombres cercades com tresors.
La llum se'n va darrera les muntanyes per on s'alça el perfil de la ciutat antiga. S'entreté a les branques dels plàtans i es desfà entre les fulles noves. Al seu lloc s'instal·larà la nit, ben ran de terra i als terrats de les cases.
Fuig la calor de les aixelles i les galtes i ve el fred als narius i a l'esquena i ens demana un guardapits. Les ombres de les coses també descompareixen.
Arriba que tot és ombra i la lluna certifica que ja és de nit. Una nit serena, pausada, que ens portarà un descans imperceptible, familiar com la pell, i ens embolicarà els somnis i els neguits fins l'endemà.
Avui és el primer dia que la nit del rellotge s’escurça una hora i el dia mandrege una estona més llarga. Ja les tenim aquí, les orenetes, esvalotades,
xisclant, amb el vol enjogassat i neguitós, alegres, incansables, planejant
vora mar.
El Bernat pescador, solitari i hipnòtic, fa uns
dies que ve a dormir a la petita cala arrecerada , dempeus als esculls d’aigües
somes. La garsa pesca i mira l’horitzó, parla amb l’aigua, alça el vol cap els
pins o els matolls, torna als esculls...
Els tamarells més joves fan flors blanques, com
cucs de seda, suaus. La marina s’omple de flors menudes, grogues i liles, les
roques de cabelleres blanques i xoquins verds.
El crepuscle ha escampat boires rosades i ha fet
trunyelles amb les esteles blanques i grogues dels avions. La mar ha estopejat
les roques i les ha omplert de posidònia, com bestià adormit.
