Avui calabruixada: Bolles de vidre, diminutes, a un tauler horitzontal, es fonen al carrer, rodolen pels esglaons, s'arrauleixen als racons del jardí, repiquen a la taula metàl·lica. Tenen el cor gelat, com cometes minúsculs, percudeixen la simfonia dels estats de l'aigua.
La neu cobreix somera els cotxes, just els emblanquina.
La pluja rebrega una cel·lofana transparent, suara intensa com un batec de cor accelerat, suara com un plor contingut, lliscant.
Un hivern fred vol fer-nos recobrar les emocions pures, tots els estats de l'aigua, tots els estats de l'ànima, el dol i l'escalf.
Acabo d'escoltar que ha mort Antoni Tàpies. Em venen al cap...
El cel és blau i solcat de núvols de cotó. Una merla cerca entre les teules i les branques. S'ha aturat de nevar just de bon matí, però el carrer i els arbres del jardí són encara ben blancs. Ja no fa vent a Ciutat.
Les roses i les llimones treuen el cap entre la neu, la llenya colgada sembla no existir. Suspès a l'aire un fred amable puny i es fa sentir. El cafè ve de gust i la música. M'estic recuperant. Veig amb parsimònia com es desfà imperceptiblement la neu i aquells caramulls de pols blanca i flonja prenen formes rodones consistents.
Dels fils de l'electricitat i del telèfon cauen les gotes transparents -petits mons repetits - tremolant. Es desplomen dels troncs bocins de blanc. Hi ha un silenci a ciutat que m'agrada i una llum molt diàfana.
Des de les dues de la matinada que neva, verticalment i obliquament, suau, continuat. Ara, migdia, surt un feble sol - lluminós, però - i s'amaga tot d'una. Continua nevant.
Veure la neu com cau, com es manté, malgrat la seva fragilitat, com deixa un rastre efímer, de vegades bellíssim, de vegades mortal, com omple els ulls d'un fogasser blanc i el cel d'un fum de plom, estranyament lleuger.
Veure nevar i rebre el fred que m'arriba.
Es glaça el cor d'Europa, aquesta Europa que ens enlluerna, farcida de banderes, i no acaba de ser res ben bé nostre, sotmesa i humiliada pels mercats i els productes tòxics, les falses promeses, els paradisos fiscals i la manca de sentiments que sustentin la unitat i justifiquin els sacrificis.
Dedicatòria Una tristesa així pot moure les muntanyes I pot fer capgirar la singlada d’un riu Anna Akhmàtova, fragment a Rèquiem ( març 1940 ) Proa, 2004 Desolació Tinc la impressió constant que hi sobro, que hi sóc de més enmig dels morts en qui continuo tenint fe i els vius capaços de fer-me perdre-la Feliu Formosa fragment a Llocs breus, LiterAtures, AELC 2006
Epíleg He après com poden esfondrar-se els rostres, Com sota les parpelles, sap aflorar l’espant, Com solca, arreu, les galtes la sofrença Amb les rígides ratlles dels texts cuneïformes; Com els rínxols més negres, i els rínxols més daurats, De cop i volta esdevenen d’argent,
Com el somriure es fon en uns llavis submisos, Com en un riure sec hi tremola l’horror. I si vull alçar un prec no és pas per mi sola: Prego per tots els meus companys en la dissort, Enmig del fred ferotge i en l’ardent juliol, Vora el mur roig que romania sord. A Akhmàtova, a Rèquiem, març 1940, Proa 2004
Cap cel estrany no em donava aixopluc ni em protegien ales forasteres. Era, llavors, entremig del meu poble i compartia la seva dissort Anna Akhmàtova, 1961, Proa, 2004
Érem tres, jups, al fosc de les veremes, Amb mar als ulls i vinassa a les mans, Quan fuma el rec a la sal de les selves I un plor d'infant espurneja al serrat.
Érem dos, drets, al roc de les estrelles, El cor sangós, sense forma ni dards, Quan crema l'erm i sangloten les brees Als clots latents de les feixes dels fars.
Era jo sol, ombrós entre ombres velles, Figuratiu d'una altra ombra, a l'escar On amarina, entre xarxes esteses, El son de tots en febrejants foscants.
Érem ningú, fullats per les tenebres Quan plou la por en els pètals dels aigualls, I l'altre, el Pur, llibert d'arjau i veles Salpa, vident, cap el clarós Instant Port Lligat, agost 1953
Avui , 15 de gener de 2012, a Sa Congregació , carrer del Rosari 25, de Sa Pobla, a les 20h, l'Obreria de Sant Antoni i tots els amics d'Alexandre Ballester li retran homenatge amb una lectura dramatitzada de text i poemes, dins dels actes de l'any Alexandre Ballester que va tenir l'encert de declarar el consistori.
Hi participaran entre d'altres: Joan Payeras, Simó Andreu, Marga Bonnín, Nofre Pons, Pep Roig, Toni Marquet, Joan Calafat, Bernat Nadal, Carles Molinet, Miquel López Crespí, Maria Victòria Secall, Damià Pons, Carles Cabrera, Toni Gost, Nils Burvitz, Toni Tugores, Toni Torrens, Rafel Ramis, Toni Ballador, i Sebastià Xineta.
Càrritx i bargallons conviuen a l’alzinar amb una terra encara plena de fongs. Hi ha moscards a deshora . Ombres de cavalls cavalquen els cims. Compareixen puntuals quan el sol pot sortir. Aquest hivern ho fa sovint. El rocam és altiu, com cal.
L’aigua torna a la platja, avui serenament. Encercla i desfà neguits, acarona i bressola,amb aquestaremor coneguda que ens és vida essencial. Les garses són als esculls i endrecen el plomatge, compartintamb gavines les càlides estones de sol.
Les merles al jardí, la gent a les rebaixes.
Que no ens rebaixin qui som, ni la llengua, ni les terres ni la mar, que no ens baratin els somnis,que no ens tornin a fer esclaus. Volem viure en pau.
La llumtravessala rosassa i torna la pedra del temple roent. L’ hivern treballa dins del fred, sense defallir, acompleix el seu ritme, promet l’esperança.
Per enfortir els llaços que ens uneixen,sota el gebre, fent camins de llum nou nada, a la solitud de la branca, que sembla morta però es prepara per a la vida, fora aixopluc, tal com som : BON NADAL, amics.Gràcies per ser-hi.
La sibíl·la anunciarà mals temps, presagis incerts,però nosaltres ens permetrem la festa i el somni.
El dia acotxat encara, ran de carrer. Les gavines rapinyant les restes de la nit de bauxa o solitud. A la riera els coloms arrecerats als marges. Camí del Baluard cames matineres, vestides amb jeans i sabates còmodes, i caps amb capells i bufandes. El matí era fred poc abans de les vuit. En arribar, pujar les escales de l'esplanada, diligents. El dia s'estava llevant i el sol es disposava a fer allò que sembla un miracle.
La bellesa de cada pic convoca més espectadors a la cita de la Societat Balear de Matemàtiques SBM, de la mà d'en Dani i en Josep Lluís, matemàtics descobridors i divulgadors del lloc idònii per contemplar l'efecte.
Molta de gent, potser unes tres-centes persones, molts ulls badats i càmeres, cercant l'angle perfecta, respectant el silenci i amarant-nos del naixement de la llum, tan proper al Nadal.
Lentament, com pertoca a les coses contemplatives, ha anat apareixent l'espectacle de llum i de colors, el calidoscopi que torna el cor de la pedra falaguer, transparent, lluminós i roent.
Els núvols han escampat, el cel ha tornat ben blau i diàfan. El sol llevant s'ha escolat per la rosassa gegant i ha sortit per la de ponent amb senzillesa i força, naturalment i alhora espectacularment.
El solstici d'hivern arribarà puntual ben prest, però avui l'hem assaborit plenament, penetrant les rosasses, en una de les manifestacions més nítides dels darrers anys.
Així canta la cançó que m'ensenyà Margalida. Ara és prima com un jonc vinclat al vent i se li esborren les glosses, però somriu, mirada lluny i pau al cor. No sé mai si la trobaré en tornar del cap de setmana.
En dies com avui que la ponentada bufa de valent i omple els carrers i els xamfràs de fulles que semblen vives encara, recordo els vents del món que ella m'ensenyà.
La llum del sol és líquida a l’ hivern, s’escampa sobre la mar com una taca d’oli, es fon amb els blancalls. La nit arriba prest. El dia s’escurça perceptiblement. Han tornat les garces blanques, enyorades .
Les magranes ens tempten amb els cristalls sucosos i punyents, la geometria del desig a la llengua, el lligam de Persèfone amb l’avern.
Els corbs marins bussègen a la cala i s’inflen de peix. Els grills, acotxats a les roques, canten com esmolets, arrossegant records i epifanies. L’arena fina, polida per la mar, és de color avellana, duu un cobertor de posidònia bruna que esculpeix esglaons. El vent de ponent, el vent que és moviment, ens penetra fins a la vulnerabilitat. Han escampat les boires i hi ha estels metàl·lics que planègen.
El tancament de Ràdio i Televisió de Mallorca, una pèrdua irreparable.
Fer un televisió no és una feina fàcil, deia l’anunci entranyable de Televisió de Mallorca. En canvihem vist amb impotència que desfer-la sí que ha estat una feina molt fàcil i bastant bruta, per cert.
La decisió del tancament no ha estat pas fruit d’una anàlisi acurada en temps de crisi, no ha estat una opció neta de pols i palla, fonamentada en dades econòmiques, precises i objectives, sinó més aviat una acció venjativa, plena de pols i palla, plena d’encenalls i focs d’artifici, banal, imprecisa, arcaica, una consigna establerta contra la llengua i les nacionalitats, iniciada ja fa molt, i divulgada per mitjans pretesament “cosmopolites”
És una pèrdua de llocs de feina, una pèrdua de teixit associatiu, una pèrdua de qualitat, una pèrdua de promoció i creació audiovisual seriosa , una pèrdua de cultura, una pèrdua de drets, una pèrdua de diversitat i patrimoni.
Victoria |
Mínimes |
dilluns, 28 de novembre de 2011 | 20:38h
Ahir, com cada nit color d'oliva negra, vaig encendre tristors pels carrers de Ciutat provant si il·luminava un deix prim d'esperança que arribes fins avui tímidament encès, amb les síl·labes justes que encaixen minucioses una breu protecció per a fosques resoltes.
