Era d'esperar. En un moment o en un altre, el patrimoni de l'Ateneu Enciclopèdic Popular, havia d'ésser espoliat. Una de les institucions fonamentals de la societat catalana (i una de les més deliberades) amb 110 anys d'història, ha estat violada, dues vegades en un mes. I aquest cop se n'han emportat material d'incalculable valor. Ara bé, més enllà de la responsabilitat directa dels lladres, hi ha la col·laboració nececessària per a l'execució del crim: la totallitat de les institucions culturals del país. Sóc soci de l'Ateneu des de fa quinze anys. Vaig treballar per a la meva tesina i tesi doctoral, i vaig trobar el millor arxiu sobre moviment obrer i llibertari de tot el món (amb el permís del professional l'IISG d'Amsterdam, i, potser, el CIRA de Lausana), i sobretot vaig trobar amics. Un grup d'apassionats curadors, com els germans Manel i Ferran Aisa, Carles Sanz, Txema Bofill, l'Assumpta Verdaguer i tants d'altres. Gent que treballava desinteressadament per la recuperació del patrimoni comú. Tanmateix, i malgrat el valor del que es va poder recuperar de la negra dictadura (la biblioteca de l'Ateneu fou cremada públicament a Barcelona el gener del 1939 pels enemics de la intel·ligència) i les aportacions de vells llibertaris.
Manuel Fraga Iribarne ha entrat, amb tot mereixement, a la galeria dels horrors d'un país de pandereta. Representant d'una Espanya negra, d'una passat negre i d'una existència negra, hauria de ser glossat per algun poema de David Castillo, on la llobreguesa d'una època de plom i infelicitat ha projectat la seva ombra allargada sobre el present. La mot de Fraga avui m'entristeix. Com la de Franco, no ens ha donat la satisfacció de veure'l assegut al seu lloc natural, la banqueta dels acusats. No ens ha donat la satisfacció de poder veure la seva obra en runes. De fet, la seva mort tranquil·la al llit, i previsiblement entre elogis d'uns quants milers de llepaculs (veritable esport "nacional") ens demostra la victòria absoluta dels seus contra la pressumpta democràcia que ell s'esforçà (amb èxit) a descafeinar. Fraga ha estat un personatge sinistre. Ambiciós, maquiavèlic, autoritari, hagués volgut una democràcia xilena. I malauradament, la va aconseguir. Va saber preservar tota l'herència política del franquisme a un partit com el PP, on s'encabeixen les mateixes famílies que el dictador sabé manipular.
Octubre de 1982. Felipe González treu majoria absoluta. Tal com ens anuncia la seva mirada, amb el fons d’un blau lluminós als cartells, tothom espera el canvi. En una època sense enquestes electorals i encara menys, consultes a peu d’urna, resto expectant davant la televisió en blanc i negre. Em sento una mica dolgut, perquè per un any i escaig no tinc l’edat per participar de la festa electoral. Passades les deu, un alt funcionari del Ministerio del Interior, llegeix els resultats. Victòria esclatant. M’emociono. Com fan altres veïns, m’agradaria anar al carrer a celebrar-ho. Una celebració que té un punt de catarsi. Penso que als de baix, l’exèrcit de perdedors d’una guerra que ni tan sols vam viure, ens ha arribat el nostre temps. El meu pare, tanmateix, expressa escepticisme, tatuat a còpia d’opressió i decepcions, i d’adonar-se, tanmateix, que rere els vestits de pana, no trigarem a veure corbates, que rere la retòrica obrera, ens trobarem al mateix estat, el mateix ordre, els mateixos guanyadors i perdedors de la història.
Quan, a la primavera
de 1979, s’esdevenia la revolució
iraniana, els analistes europeus no van
entendre res. Teheran, una de les capitals més occidentalitzades, ocupades per
senyores amb xador i homes barbuts, que clamaven contra el glamour de la cort
de la xa de Pèrsia! Mentre que als
intel·lectuals oficials els va enxampar amb el peu canviat, Jaume Miravitlles
un vell figuerenc, amic d’infantesa de Dalí i antic comissari de propaganda de
la Generalitat, va descriure què passava i endevinà, amb clarividència, què
acabaria esdevenint. “És com el 36”, afirmà en una de les seves col·laboracions
periodístiques. Miravitlles creia que tant a la Barcelona com al Teheran
revolucionari, el país oficial havia obviat allò que silenciosament, s’havia
esdevingut a la perifèria social. En el cas iranià, joves islamistes havien generat
una xarxa de complicitats, amarades de religió, capaces de suscitar lleialtats
per alçar-se contra un règim corrupte i excloent. En el cas català, el qui no
existien per a la República, aquells “ qui no tenien nom”, en paraules textuals
de Joan Garcia Oliver, havien estat capaços de generar una contra-societat en
conflicte amb el capitalisme. Amb els seus mitjans de comunicació, la seva
xarxa escolar alternativa, de solidaritat, d’intercanvi d’informació, de
lleialtat, de supervivència. Aquella obra constructiva esclatà sota una fórmula
revolucionària, entre la incomprensió de la Catalunya oficial. Per a
periodistes com a Josep Maria Planes, només eren pollosos gàngsters,
anarquistes violents. Tanmateix, van ser capaços d’enderrocar, per sorpresa, un
ordre que semblava sòlid.
Vés per on, les coses es van animant. La majoria silenciada comença a parlar. Primer, amb eslogans enginyosos "Democràcia real, ja; Violència són 600 euros al mes; Massa xoriço per a poc pa; Poc pa, i pitjor circ,...". Ara toca concretar propostes, la majoria d'una racionalitat i seny que desconcerten els polítics (algú que no l'han ingressat encara en un psiquiàtric ha afirmat que darrere les manifestacions s'hi amaga l'ETA). Que el desnonament exhaureixi el deute, que es faci complir els principis constitucional de la progressivitat fiscal, el dret a l'habitatge digne o al treball digne, que es tregui poder als partits, i se'ls retorni als ciutadans, en forma d'una veritable democràcia participativa. En certa mesura, es reclama el poder per al poble (etimològicament "demos -kratia") i que se'l trequi als "xoriços" i als seus empleats polítics (Zapatero, Rajoy,...) Hi podria afegir alguns altres objectius que al llarg dels darrers anys he anat reclament. Un "salari màxim", lligat al mínim (per exemple, impedir que el més ric guanyi deu vegades més que el més pobre), la nacionalització de la banca, la creació d'un senat conformat per ciutadans triats per sorteig, amb capacitat de vetar les decisions del govern, una nova fiscalitat fonamentada en la col·lectivització de les grans fortunes (impedir que ningú no posseeixi més del que es pugui gastar, amb un patrimoni màxim, per exemple, del milió d'euros per persona) l'eliminació de la desocupació a partir d'una jornada màxima de 30 h. setmanals, i tot de mesures que beneficiarien al 90% de la població, i que tindria com a element contrari aquells que, o bé són com en Camps, o bé aspiren a ser-ho (molt més indesitjables que els xoriços de debò)
El tancament
provisional de la seu del Memorial Democràtic, el passat febrer, fou acollit
amb inquietud i reserves entre sectors de l’esquerra i els historiadors. No és
per a menys. El canvi de govern genera susceptibilitats entre els seus impulsors
i existeix un fonamentat temor a un retorn vers el silenci institucional dels
vuitanta respecte a l’incòmode passat del franquisme i la Transició.
El projecte del
Memorial era fill de les millors intencions i fillastre de les pugnes
partidistes. Sorgia de la necessitat de reparació individual i col·lectiva,
material i simbòlica de les víctimes del franquisme, encara que topà amb les
resistències de qui, per acció o omissió, hi col·laborà. També ho féu amb el
desig de capitalitzar políticament el sentiment d’injustícia de qui perdé la
guerra. Una llei catalana de memòria històrica semblava una gran oportunitat
per aprovar una de les moltes assignatures pendents de la Transició, i això
implicava grans possibilitats si tenim en compte l’antifranquisme militant de
la societat catalana. Tanmateix, les febleses estatutàries reduïren el projecte
a una institució que servia per finançar projectes, exposicions o
investigacions sense anar més enllà, més o menys controlades per un dels
partits governants. Qui això escriu, en les compareixences parlamentàries,
demanà als nostres representats a què els diners públics fossin destinats a
contractar un bufet d’advocats internacional a fi de jutjar crims i criminals
de la dictadura protegits per la llei d’Amnistia del 77, atès que aquest és
l’únic camí per assolir les reparacions morals de les víctimes. El processament
de Garzón demostra que només és possible conèixer la veritat si evitem la
jurisdicció espanyola.
Reprodueixo el text de la conferència d'ahir a l'Ajuntament de Figueres sobre la commemoració dels 80 anys de la República Catalana.
Em sento molt honorat d’haver estat convidat per aquesta ciutat carregada d’història i talent, i així poder compartir aquesta data tan significada, i alhora tan planificadament esborrada de la memòria col•lectiva, del 14 d’abril, aniversari de la proclamació de la República Catalana. I voldria començar amb una anècdota personal que em permet explicar el que m’agradaria declarar públicament com a un amor platònic per aquesta ciutat.
Tot i que només vaig hi posar el peu, per primera vegada, i si la memòria no em falla, un vespre de juliol de 1989, en una breu parada d’un Eurolines, en un inacabable trajecte fins a Brusel•les, la meva relació particular amb Figueres començà alguns anys abans, quan estudiava magisteri a Bellaterra, i un professor, en Jaume Botey, ens impartia Història de Catalunya, en què es tractava de resoldre les mancances de coneixements sobre el nostre país que demostràvem aquells estudiants formats durant el franquisme i la Transició.
Avui 14 d'abril a les 20:15, a l'Ajuntament de Figueres, m'han convidat a fer una conferència sobre la proclamació de la República Catalana en el context de la celebració dels actes de commemoració del 80 aniversari.
Ofereixo un breu fragment;
Tanmateix, la “República espanyola” de Companys, va durar pocs minuts. Francesc Macià ja feia temps que tenia la seva república catalana al cap, i la intervenció espontània de Companys va precipitar el seu gest. A l’altra banda de la Plaça Sant Jaume, cap a un quart de tres, l’antic coronel, anà al que aleshores era l’audiència, i històricament la seu de les institucions catalanes fins el 1714, i, tot sortint al balcó, fa la seva històrica proclamació, sembla que assistit per Ventura Gassol en la seva improvisada redacció;
«Catalans:
Interpretant el sentiment i els anhels del poble que ens acaba de donar el seu sufragi, proclamo la República Catalana com a Estat integrant de la Federació Ibèrica.»
Nota: Article publicat avui a l'edició de El Punt.
Algú podia preveure la sensació d'estafa històrica a l'hora de valorar la democràcia espanyola actual? Algú tenia la capacitat profètica d'assenyalar que l'anhelada sortida del franquisme comportaria una profunda decepció en què persistirien els dèficits democràtics, el subdesenvolupament social, la conservació de privilegis de la camarilla empresarial hispànica i el més ranci nacionalisme? La resposta és afirmativa. Només cal recuperar la reflexió d'Eduardo Galeano el 1967, quan l'escriptor uruguaià residia a Catalunya: “Como el personaje célebre de Lampedusa, el régimen ha comprendido que es preciso que algunas cosas cambien para que todo siga como está. Ha perdido dramatismo pero ha ganado astucia”. On es publicaren aquelles paraules que servirien per definir el moment actual?
A finals de desembre, uns nois de la Ràdio Lliure La Fleca van venir des de Barcelona per fer-me una llarga entrevista sobre el meu darrer llibre "Venjança de classe". Avui dia, l'audiència és més segura per internet, de manera que ahir em van passar l'enllaç per escoltar el programa. Disposeu de l'enllaç aquí.
He sabut, pel meu amic Enric Pujol, que Gerard Soldevila Lepage ha mort el passat 5 de gener a Chavornay (Suïssa), localitat on residia feia molts anys i d'on era metge de capçalera. Gerard Soldevila era fill únc de l'historiador Ferran Soldevila (1894-1971) i havia estat artífex de la recuperació de bona part de la documentació inèdita del seu pare, especialment de la seva correspondència personal i dels "Dietaris retrobats (1939-1943)" que vaig tenir el plaer de llegir fa un parell d'estius. Havia cedit desinteressadament la documentació paterna que conservava a l'Arxiu Nacional de Catalunya i col·laborat en qualsevol dels esdeveniments que serviren per recuperar la memòria d'un dels historiadors de referència del nostre país. En la lectura dels dietaris, Ferran Soldevila explica les vicissituds de l'exili on, precisament, la mala salut del fill en temps difícils de persecució i incertesa, esdevenia una de les preocupacions recurrents. Gerard, amb tota la família, retornà a Barcelona, on havia nascut dotze anys abans, el 1943. Posteriorment estudià medicina i anà a exercir a Suïssa. Tanmateix, havia mantingut lligams amb Catalunya, i col·laborà sempre amb els diferents estudiosos de la historiografia catalana.
Fa escassos dies ens va deixar l'historiador i exmilitar menorquí Gabriel Cardona. Tot just fa uns tres o quatre anys el vaig començar a tractar quan em va demanar un article per a l'Atlas de la Guerra Civil. Tanmateix, ja feia molts anys que llegia els seus llibres i els seus articles d'història militar, escrits amb enginy, estil i talent. O no em perdia cap de les seves intervencions als mitjans de comunicació, sempre interessants, didàctiques i suggerents. Malgrat tenir un tarannà prou pacifista, els llibres de Cardona, les intervencions sempre encertada sobre els conflictes de la primera i segona guerra mundial, els seus comentaris sobre estratègies, batalles i tàctiques, alhora que el seu instint per poder combinar els diferents vessants de la guerra, m'havia fet sentir una sincera atracció per la història militar, i així llegir les obres de Winter, Beevor, Liddell Hart i altres antics militars i historiadors amb una gran capacitat d'anàlisi. En el tracte que vaig tenir amb ell va demostrar el seu "charme". Cardona era un home encantador, d'aquells que poden aconseguir dels altres el que vol, només amb un gest, amb un somriure, amb una bona paraula.
La cerimònia del premi Nobel celebrada avui, sense el guardonat, ha causat una gran polèmica i un inici, com comentava vui Partal al seu Mail Obert, de boicot que recorda la Guerra Freda, amb un nou bloc de països lligats a una Xina que ja exerceix sense complexos de superpotència. Liu Xaobo representa el dissident ideal per a una politització del Premi Nobel ja esquitxat històricament. La seva defensa encesa de la democràcia de partits i del capitalisme han estat les veritables causes de la instrumentalització política d'occident. I, en la geopolítica actual, resulta més molest incomodar a una Xina que no actua com voldrien els especuladors internacionals (recordem que el seu desenvolupament es lliga al control total del seu banc nacional i la seva economia a un estat totpoderós) que posar en evidència, per exemple, l'apartheid del poble Saharahui, amb un premi que mereixia més Aminatu Haidar. Tanmateix, si hi ha quelcom que és digne de recordar de Xaobo és la seva participació a la primavera avortada de Tiananmen, el 1989. Aleshores tota una generació exigia canvis, que anaven més enllà de creure en la democràcia de partits o d'economies de mercats. Com totes les generacions ofegades pel totalitarisme, els joves xinesos demanaven una existència menys mediocre, una atmosfera més respirable.
Tot just ahir recuperava un text que vaig escriure per a la revista italiana "Libertaria, il piacere dell'utopia", una mena de "El Viejo Topo". Escrit el 2004, havia d'explicar a un públic inquiet, tot i que poc coneixedor de la realitat hispànica (i encara menys de la catalana) la qüestió del tractament de la memòria històrica quan ja es percebia la impossibilitat que l'estat acceptès el desmantellament de les estructures franquistes avui ben sòlides. Tanmateix, al cap de poc d'haver-lo acabat, i abans que aquest es publiquès (es féu al número d'octubre de 2004) s'esdevingué l'atemptat de Madrid i les eleccions de 2004. Ja estava al corrent de l'emmirallament de la impotent esquerra italiana sobre Zapatero. En aquella data, posava aigua al vi dels lectors italians tot vaticinant el que s'esdevindria. Fins i tot, en la relectura del text d'aquest matí, em sorprenc de la meva capacitat profètica, sis anys abans, car preveia la impossibilitat que l'actual president actués amb dignitat i justícia, no pas per la seva personalitat, sinó per la força de l'estat profund hispànic, la continuïtat inquisició-liberalisme-monarquia-dictadura-monarquia reloaded. El text me'l va encarregar el meu amic, i professor de la Università de Trieste, Claudio Venza. El vaig escriure en castellà per facilitar la traducció a una noia, jueva torinesa com Primo Levi, encarregada d'aquesta complicada tasca. Publico per primera vegada, en castellà, el text.
M'ha agradat molt llegir avui l'editorial de Vicent Partal sobre l'acepció del federalisme formulada sense manies per Joan Herrera. Trobo un encert especular sobre el sentit profund d'una paraula tan gastada i un contingut que, des d'una concepció estreta de la política, s'ha desdibuixat. Estem massa habituats a emprar les paraules sense cap consideració per la seva significança primigènia, pels seus orígens històrics, i per la intencionalitat de qui les va cisellar. I és de justícia, en aquest sentit, esmentar a qui la va formular en la seva manera més completa; la gran figura de la política catalana i espanyola, i un dels noms més esborrats de l'escena pública: Francesc Pi i Margall. Pi i Margall, a bastament analitzat per un altre dels historiadors enviats injustament a l'ostracisme acadèmic pels marxistes de via estreta, Antoni Jutglar, fou qui va atorgar significança profunda al terme federalista. Des del mutu coneixement i influència amb Pierre-Joseph Proudhon, va entendre la paraula com a la supressió d'un poder autoritari, herència de les velles monarquies absolutistes, a fi de retornar-lo al seu legítim dipositari: el poble organitzat col·lectivament, amb capacitat de decidir sobre els seus afers de manera directa.
La desaparició, aquest agost, de Tony Judt (Londres, 1948 - Nova York, 2010), m'ha portat a rellegir-lo, i a comprendre la dimensió del seu discurs. Aquest historiador de família jueva, que va publicar la seva monumental Postguerra fou un dels europeus que més van ajudar la dimensió del que ha esdevingut l'estat del benestar com a un dels articuladors de la societat europea. De fet, com a principal nexe i garantia d'una etapa de pau i prosperitat. Si per alguna cosa serveixen els intel·lectuals en general, i els historiadors, en particular, és per saber interpretar els processos històrics, i ajudar a extreure'n conclusions que ajudin a seguir el camí més idoni, les decisions més sàbies. Judt ca comprendre que el keynesianisme, la progessivitat fiscal, els drets laborals, acompanyats de les llibertats personals, eren capaces de fonamentar una societat, amb els seus defectes, tot i que emminentment justes. El problema, i aquí hauríem de recordar el principi de la llarga durada de Fernand Braudel, és que les classes altes anglosaxones es van revoltar contra aquest estat de coses, i han decidit apostar per una societat, com diria Enszenberger, en una perpètua i silenciosa guerra civil.
Nota: versió ampliada d'un article publicat al Setmanari La Directa.
L’ofici d’historiador implica grans temptacions. La primera, de qui escriu, de reflectir els propis prejudicis en la narració històrica. La segona, de qui paga la investigació, d’emprar la història com a relat justificatiu d’un determinat grup social, projecte polític o nacional. Això no és cap novetat, sinó que forma part de l’essència del discurs històric, des d’Herodot ençà.
En aquest sentit, a partir de principis d’aquest segle, quan ja s’evidenciava la fallida política de la Transició, apareix un qüestionament creixent entre una nova generació d’historiadors sobre la qüestió de la memòria històrica. No es tracta tant d’indagar en el passat incòmode del crims de la guerra civil i el franquisme, sinó d’emprar el passat per qüestionar l’ordre del present. No es tracta tant de comptabilitzar els morts oblidats com d’obrir els armaris farcits de cadàvers d’un règim, el de la Segona Restauració monàrquica que establí una continuïtat institucional, simbòlica, política, econòmica, amb un franquisme tacat de sang. D’aquí l’interès per posar en contradicció el que es considera com a veritats històriques, que com tota veritat, sempre sol ser discutible o parcial.
Nota. Article publicat a l'edició d'avui de Presència. El meu avi, un xofer amb una gran sensibilitat social i cultural, fou afiliat a la CNT. L’àvia, en canvi, fou una catòlica sincera, que no faltà a missa dominical fins que la salut li ho impedí. Pel que em van explicar, durant els temps republicans, des del mutu respecte de les creences respectives, ell l’acompanyava fins l’entrada de l’església, i ella sempre m’explicava que la justícia cal que es practiqui a la terra abans que en el cel. La meva història familiar no és excepcional. De fet, la majoria de la població catalana que avui viu d’un salari poc generós té un avantpassat que freqüentava “el sindicat”, amb diferents nivells d’implicació, interessos o maneres d’entendre el món, sense menystenir dimensions espirituals. Els unia una cosa que avui costa de trobar, un desig comú de bastir una societat justa, des del que una vegada Ricardo Mella descriví com a “la llibertat com a base, la igualtat com a medi, la fraternitat com a fi”. En els anys que porto investigant sobre l’anarquisme m’han explicat desenes d’anècdotes que van en el mateix sentit de contradiccions aparents, o m’han relatat els mateixos fets des de punts de vista irreconciliables. No ens hauríem d’estranyar. Explicar la complexitat del món actual ens porta a terribles dificultats per entendre què succeeix. Què no succeirà amb un passat polèmic?
Nota: Article publicat a l'edició d'ahir del diari El Punt Quan a Orham Pamuk li fou concedit, el 2006, el premi Nobel de literatura, la premsa turca relegà la notícia a breus notes en planes interiors. No sembla gaire normal passar de puntetes pel reconeixement més important de les lletres turques, tanmateix Pamuk suscita veritable antipatia entre bona part dels poders fàctics d'Ankara. Un any abans, fou acusat de difamar la identitat nacional per haver gosat denunciar, en un diari suís, l'assassinat de 30.000 kurds i el genocidi de més d'un milió d'armenis, els cadàvers a l'armari de la moderna Turquia. Després d'un vergonyós procés que el podria haver condemnat a tres anys de presó (es va arribar a redactar un nou article del codi penal per aplicar-lo retroactivament a l'escriptor), i davant les reiterades amenaces de mort, Pamuk decidí exiliar-se als Estats Units.
Vés per on, les coses es van animant. La majoria silenciada comença a parlar. Primer, amb eslogans enginyosos "Democràcia real, ja; Violència són 600 euros al mes; Massa xoriço per a poc pa; Poc pa, i pitjor circ,...". Ara toca concretar propostes, la majoria d'una racionalitat i seny que desconcerten els polítics (algú que no l'han ingressat encara en un psiquiàtric ha afirmat que darrere les manifestacions s'hi amaga l'ETA). Que el desnonament exhaureixi el deute, que es faci complir els principis constitucional de la progressivitat fiscal, el dret a l'habitatge digne o al treball digne, que es tregui poder als partits, i se'ls retorni als ciutadans, en forma d'una veritable democràcia participativa. En certa mesura, es reclama el poder per al poble (etimològicament "demos -kratia") i que se'l trequi als "xoriços" i als seus empleats polítics (Zapatero, Rajoy,...) 
Reprodueixo el text de la conferència d'ahir a l'Ajuntament de Figueres sobre la commemoració dels 80 anys de la República Catalana.
Avui 14 d'abril a les 20:15, a l'Ajuntament de Figueres, m'han convidat a fer una conferència sobre la proclamació de la República Catalana en el context de la celebració dels actes de commemoració del 80 aniversari.
Nota: Article publicat avui a l'edició de 
A finals de desembre, uns nois de la Ràdio Lliure La Fleca van venir des de Barcelona per fer-me una llarga entrevista sobre el meu darrer llibre "Venjança de classe". Avui dia, l'audiència és més segura per internet, de manera que ahir em van passar l'enllaç per escoltar el programa. Disposeu de l'enllaç 
He sabut, pel meu amic Enric Pujol, que Gerard Soldevila Lepage ha mort el passat 5 de gener a Chavornay (Suïssa), localitat on residia feia molts anys i d'on era metge de capçalera.
Fa escassos dies ens va deixar l'historiador i exmilitar menorquí Gabriel Cardona. Tot just fa uns tres o quatre anys el vaig començar a tractar quan em va demanar un article per a l'Atlas de la Guerra Civil. Tanmateix, ja feia molts anys que llegia els seus llibres i els seus articles d'història militar, escrits amb enginy, estil i talent. O no em perdia cap de les seves intervencions als mitjans de comunicació, sempre interessants, didàctiques i suggerents.
La cerimònia del premi Nobel celebrada avui, sense el guardonat, ha causat una gran polèmica i un inici, com comentava vui Partal al seu Mail Obert, de boicot que recorda la Guerra Freda, amb un nou bloc de països lligats a una Xina que ja exerceix sense complexos de superpotència.
Tot just ahir recuperava un text que vaig escriure per a la revista italiana "Libertaria, il piacere dell'utopia", una mena de "El Viejo Topo". Escrit el 2004, havia d'explicar a un públic inquiet, tot i que poc coneixedor de la realitat hispànica (i encara menys de la catalana) la qüestió del tractament de la memòria històrica quan ja es percebia la impossibilitat que l'estat acceptès el desmantellament de les estructures franquistes avui ben sòlides. Tanmateix, al cap de poc d'haver-lo acabat, i abans que aquest es publiquès (es féu al número d'octubre de 2004) s'esdevingué l'atemptat de Madrid i les eleccions de 2004. Ja estava al corrent de l'emmirallament de la impotent esquerra italiana sobre Zapatero. En aquella data, posava aigua al vi dels lectors italians tot vaticinant el que s'esdevindria. Fins i tot, en la relectura del text d'aquest matí, em sorprenc de la meva capacitat profètica, sis anys abans, car preveia la impossibilitat que l'actual president actués amb dignitat i justícia, no pas per la seva personalitat, sinó per la força de l'estat profund hispànic, la continuïtat inquisició-liberalisme-monarquia-dictadura-monarquia reloaded. 
M'ha agradat molt llegir avui 
La desaparició, aquest agost, de Tony Judt (Londres, 1948 - Nova York, 2010), m'ha portat a rellegir-lo, i a comprendre la dimensió del seu discurs. Aquest historiador de família jueva, que va publicar la seva monumental Postguerra fou un dels europeus que més van ajudar la dimensió del que ha esdevingut l'estat del benestar com a un dels articuladors de la societat europea. De fet, com a principal nexe i garantia d'una etapa de pau i prosperitat. Si per alguna cosa serveixen els intel·lectuals en general, i els historiadors, en particular, és per saber interpretar els processos històrics, i ajudar a extreure'n conclusions que ajudin a seguir el camí més idoni, les decisions més sàbies.
Nota: versió ampliada d'un article publicat al Setmanari La Directa.
Nota. Article publicat a l'edició d'avui de 
Nota: Article publicat a l'edició d'ahir del diari 
