Wolfrang Korn, La volta al món d’una armilla polar. Una petita història sobre la gran globalització, Takatuka, Virus Editorial, Barcelona 2010
Tot professor d’història sap de les dificultats de compartir coneixements complexos amb alumnes a qui sovint fa mandra pensar. Tot docent sap que sovint petits llibres, breus metàfores, anècdotes o històries suggerents són immensament més efectives que espessos llibres de text. I que fins i tot resulten més entenedores per a qui porta molts anys d’ofici i dedicació Aquesta és una constatació a la qual s’arriba després de llegir un llibre com l’editat el 2010 per la col•lecció educativa de Virus, Takatuka, que és la traducció d’un llibre divulgatiu d’un periodista alemany, Wolfrang Korn (Lünen, 1958) amb formació d’historiador i ciències polítiques.
Ferran Soldevila, Hores angleses. Estudis introductoris d’Alan Yates i Joaquim Nadal. Presentació i edició a cura d’Enric Pujol. Adesiara. Martorell, 2011, 311pp.
Era habitual a la UdG convidar al professor Joan Lluís Marfany a participar en els cursos de doctorat d’Història. Marfany ens aportava un plus d’exotisme atès que fins a la seva recent jubilació, era professor de la Universitat de Liverpool. I la seva visió sobre la cultura catalana adoptava una perspectiva seductora, la d’acadèmic amarat de la tradició anglosaxona, la qual cosa implicava sotmetre’ns, als alumnes, a una ponderada reflexió sobre l’objecte i subjecte d’estudi. La invitació a Marfany no era aliena, sens dubte, a l’experiència de Quim Nadal a principis dels setanta, quan l’aleshores jove historiador i polític actual havia substituït a Marfany tot seguint una llarga tradició d’un lectorat de català en aquesta universitat anglesa que, a instàncies del mecenatge noucentista, arrencava des de la dècada dels vint. Nadal, com tants d’altres il•lustres intel•lectuals catalans del segle XX havien tingut l’oportunitat d’esdevenir lecturers de català submergits en les diverses Anglaterres que s’han anat esdevenint en el decurs dels anys. Un dels primers fou Ferran Soldevila, el qual va portar un dietari sobre la seva experiència anglesa entre 1926 i 1929, i que Adesiara reedita per tercera vegada (la primera publicació fou el 1938, en ple context bèl•lic, i la segona, una edició semiclandestina de 1947).
Damià Bardera Poch, Fauna animal, El Cep i la Nansa, Vilanova, 2011, 155pp.
Feia molt de temps que la literatura no m'escopia a la cara. De fet, podria dir que llegeixo menys narrativa de la que voldria per l'ensopiment i el déjà vu que copso entre els llibres destinats bàsicament a entretenir. No és el cas de Fauna animal, que no m'atrapà, sinó que m'esclatà a les mans. Arfefacte inestable, es tracta, com els grans llibres, d'una obra de difícil classificació. Seixanta narracions molt breus, amb altres contes que tenen elements comuns. La condició existencial de l'experiència humana en tota la seva dimensió brutal. La violència adherida al nostre ADN, on es barreja amb la ingenuïtat infantil. Una mena de viatge conradià al cor de les tenebres, entre l'Empordà, el Pla de l'Estany i la Garrotxa. Minidrames rurals amb dosis kafkianes d'humor negre. L'experiència humana en tota la naturalesa desmitificada. La humanitat des dels instints més primaris, des de l'atàvica esclavitud dels instints fins a la generositat sublim de protagonistes infantils. I des d'una inquietant primera persona.
A fi de preparar un curs a la Universitat,els darrers dies he rellegit Anatomía de un instante, de Javier Cercas. La primera lectura, fa uns anys, ràpida i suscinta va permetre fer-me una idea del contingut i l'estructura. Aquesta, més pausada i exhaustiva, m'ha permès gaudir d'un llibre ben escrit. Si m'haguessin de preguntar sobre quin escriptor en llengua espanyola hauria de guanyar el Nobel, escombraria cap a casa i triaria el gironí Javier Cercas. És un artesà del llenguatge, amb un allunyament dels convencionalismes literaris que el fa ser molt interessant. I fa servir un castellà elegant, desprovist de l'artificiositat retòrica mesetària d'aquesta que es fa notar a l'ABC o pamflets equivalents. I si bé ja havia llegit algunes de les seves novel·les, i acostumant-me, per tant, al seu punt de vista literari, a cavall entre la ficció i la no ficció, a Anatomía de un Instante demostra les seves millors qualitats literàries amb les virtuts d'un acadèmic, periodista i historiador competent. De fet, el llibre representa un interessant maridatge entre literatura i assaigisme, fet que em recorda al millor Truman Capote o Norman Mailer. Perquè, certament, es pot considerar en un llibre literari a partir d'uns fets reals, o una història literaturitzada. El resultat: unes formes excel·lents, encara que amb unes conclusions discutibles.
David Graeber, Fragmentos de antropología anarquista, Virus, Barcelona, 2011, 116 €
Per Xavier Diez
Quants votants calen per canviar una bombeta? Cap ni un, perquè els votants no canvien res. Amb aquesta provocativa resposta, l’autor d’aquest assaig, amb forma de pamflet, interroga als lectors sobre la naturalesa de les certeses acceptades acríticament que actuen, a la manera de tallafocs, d’evitar que els individus puguin aspirar a generar societats més igualitàries, o el que és el mateix, en termes de teoria política, a poder aspirar a una societat anarquista.
David Graber (1961), antropòleg social, fill d’un milicià nord-americà present a la Barcelona revolucionària de 1936, professor expulsat de la Universitat de Yale pels seus plantejaments heterodoxos, i actual activista al moviment Occupy Wall Street, va dedicar-se a investigar sobre societats igualitàries arreu del món, amb especial treball de camp a Madagascar. Tot trencant amb els esquemes mentals dominants, i mitjançant la història i l’antropologia Graber demostra que les societats igualitàries han estat molt més freqüent i esteses del que l’establishment acadèmic i polític està disposat a admetre. De fet, podríem considerar que aquesta és la norma –amb una gran diversitat de models– abans que el capitalisme colonitzés no només els pobles, sinó també les ments.
Miquel Izard, Patagonia. Crónica de un viaje, Catarata, Madrid 2011, 206 pp.
El 1996, vaig ser becat a l’Argentina, amb uns quants doctorands, en un programa de cooperació universitària. L’operació de colonització acadèmica complementava la reconquesta econòmica estimulada pel govern Aznar. A mi em va tocar Patagònia, on vaig trobar una universitat que la dictadura neoliberal havia deixat en runes, tot i que el professorat, i sobretot els estudiants, eren els més brillants i desvetllats que hagi conegut mai. Com a bon català vaig esforçar-me a deslegitimar el discurs que sobre el “Quinto Centenario” havien perpetrat les institucions hispàniques amb la inestimable col•laboració del més ranci de la historiografia llatinoamericana.
Josep Termes, Història del moviment anarquista a Espanya (1870-1980), L’Avenç,
Barcelona, 2011, 693 pp.
Al llarg dels setanta es produí una eclosió
historiogràfica sobre el moviment obrer. Fou un moment en què l’agitació del
carrer es corresponia amb una sincera preocupació col·lectiva per recuperar un
passat arrabassat. Així, en aquest període es publicaren desenes de llibres
d’interès i qualitat desigual, i que tanmateix, influenciaren els historiadors
que ens dediquem a indagar sobre el passat llibertari del nostre país. Així,
llibres com els d’Antonio Elorza, Álvarez Junco, Xavier Cuadrat, Casimir Martí
o molt especialment Josep Termes ens donaven certa llum sobre el mur de silenci
que bastí la història oficial sobre la principal singularitat de la història de
Catalunya; la «dèria» dels catalans per l’anarquisme.
Antonio Téllez Solà; Sabaté. Quinze anys de guerrilla urbana antifranquista (1945-1960), Virus, Barcelona, 2011, 316 pp.
Poques setmanes després de l’assassinat del llegendari guerriller Quico Sabaté, el 1960, l’historiador britànic Eric Hobsbawn visità l’Antonio Téllez (Tarragona, 1921 – Perpinyà, 2005). Sabia que Téllez, antic company de la guerrilla antifranquista i aleshores periodista de France Express acumulava documentació per a una història de la guerrilla urbana llibertària a fi d’homenatjar els seus antics companys caiguts Faceries i Sabaté. Amb el seu testimoni, Hobsbawn pogué redactar un capítol sencer del seu llibre Bandits, que permeté al públic europeu disposar d’una informació sobre la resistència armada a Catalunya vedada als catalans, i que encara avui continua essent un fet majoritàriament desconegut.
Feliç sortida al carrer del meu nou llibre, La Transición en Cuadernos de Ruedo Ibérico, Backlist, Barcelona, 2011, 458 pp., on faig d'editor literari. Es tracta d'explicar el procés de la Transició des de la dissidència de la millor revista de l'oposició antifranquista editada a París, i que visqué una darrera etapa a Barcelona. Tot just la setmana passada arribaren els primers exemplars i demà fem la primera presentació a Madrid (a Barcelona serà l'1 de desembre). Els de l'editorial han copiat el següent fragment que vaig escriure a la introducció per promocionar el llibre.
"El objetivo de este volumen consiste en reeditar una colección de
artículos publicados por la revista Cuadernos de Ruedo ibérico entre
1970 y 1979 en los que se anticipa, con varias décadas de
antelación, el fracaso democrático, social y nacional que se deriva
de lo que Vicenç Navarro denomina la democracia incompleta,
bienestar insuficiente que caracteriza la España actual.
A lo largo de la cronología señalada, Cuadernos de Ruedo ibérico, la
revista de análisis político y social con mayor clarividencia que se
edita, desde el exilio, para el público español, y que se
caracteriza por su independencia respecto los diversos grupos
políticos que pugnan por participar en las transformaciones
institucionales que se vislumbran, se dedica a analizar todos
aquellos factores, agentes, procesos y características que hacen
prever lo que será la gran desilusión y el desencanto de la sociedad
española ante la restauración monárquica. "
Comentari del llibre de Xavier Moret Amèrica, Amèrica. Un viatge generacional per Califòrnia i el Far West. Brau, Figueres, 2011.
M'agrada Xavier Moret. A diferència de coneguts escriptors de viatges famosos com Paul Teroux o Bruce Chatwin, no està encantat de conèixer-se, ni pontifica, ni despotrica a tort i a dret contra tot allò que no esdevingui la correcció anglosaxona. Ans al contrari, en els altres llibres i reportatges d'aquest barceloní de prop de seixanta anys, els seus trajectes són farcits de referències literàries, converses interessants i experiències de trajecte que et fan venir les ganes de fer les maletes. Inexplicablement, Moret ha trigat gairebé quinze anys a publicar aquest llibre on recorre Califòrnia, Nevada, Nou Mèxic i Arizona cap al 1997. La gràcia és que, a diferència d'altres treballs seus, s'emporta la família, amb la dona, la filla adolescent, i una amiga de la filla adolescent que segueixen el comportament antropològic dels fills adolescents que emeten un "quin rotllo" cada cop que oloren a cultura, clàssic, història o art.
Com a lector
exigent, sóc reticent davant els best-sellers.
Tanmateix, i com tot en aquesta vida, admetre acríticament les
generalitzacions és cometre errors en sèrie. Tot i que no és el primer estiu
que llegeixo novel·les de mil planes, aquesta ha estat una de les més plaents.
I, encara que sembli mentida, el descobriment de Ken Follet.
El darrer llibre de
l’escriptor gal·lès se situa en el lapse temporal de 1910-1923 amb la primera
guerra mundial com a principal focus, i Europa com a escenari primordial. D’acord
amb la tècnica bàsica del best-seller
adopta l’estructura de novel·la riu, amb personatges de diversos sectors
socials que simbolitzen els canvis i transformacions del món en els anys on se
centra l’acció. En aquest sentit, recorda força Guerra i pau de Tolstoi, on l’amor i la guerra s’enllacen al llarg
de les planes, i on les coincidències de la micro i la macrohistòria acaben convergint
en el que podríem considerar, no novel·la històrica, sinó història novel·lada.
Antoni Batista, Catalunya i Euskadi. Nació còncava i convexa, Angle Editorial, Barcelona, 2011, 135 pp.
Fa alguns anys, un col·lega historiador de la
Universitat de Trieste, em demanà una orientació bibliogràfica sobre la qüestió
basca. «Antoni Batista», vaig respondre de manera automàtica. Essent conscient
que aquesta té als mitjans acadèmics i de comunicació una trinxera més, on la
propaganda es barreja amb la informació, el veterà periodista és, potser amb
l’excepció d’Ernest Lluch i Julio Medem, dels pocs capaços d’establir anàlisis
prou profundes i desapassionades per fer comprendre a un públic neutral i
exigent les complexitats d’un conflicte enquistat a Europa des de fa dècades. És potser que per això el text fou mereixedor
del premi d’assaig Irla d’enguany.
Ressenya del llibre
d’Òscar Jané & Eric Forcada [eds.], L’afrontera.
De la dominació a l’art de transgredir. Afers. Mirmanda.Catarroja – Figueres – Perpinyà, 2011,
221 pp.
Mirmanda és nom poc familiar per als habituats als mitjans de
comunicació convencionals. Tanmateix, és la denominació d’un col·lectiu que des
de fa anys promou el moviment de les forces telúriques del país. Es pot
considerar com a un grup divers de joves intel·lectuals d’arreu dels Països
Catalans que fan coses. Moltes i agosarades. Una olla que bull d’inquetuds i
iniciatives. Una colla de gent que demostra que el país real ja fa temps que
camina força passes endavant del país polític.
Va ser un ministre laborista del govern de
Tony Blair qui qüestionà la idoneïtat de seguir sufragant amb fons
públics els estudis humanístics. No resultava productiu, al seu parer,
pagar algú per, posar un exemple, estudiar l’escriptura cuneïforme,
analitzar les aportacions filosòfiques de Shopenhauer o esbrinar les
causes de la decadència de l’imperi romà. Tot plegat no es pot comparar
amb les recerques en els models matemàtics que permeteren la producció a
escala industrial dels bons escombraria, o els estudis econòmics
requerits per a qualsevol indocumentat que trobi feina en una agència de
qualificació.
En un país, la Gran Bretanya, que en els darrers
anys ha apagat les xemeneies de les fàbriques de l’Anglaterra industrial
per fabricar fum a la city londinenca, l’obsessió materialista i
productivista faria empal·lidir el mateix Ebezer Scrooge, el
caricaturesc escanyapobres, protagonista del Conte de Nadal de Dickens.
Comentari del llibre de Xavier Casals Ultrapatriotas. Extrema derecha y nacionalismo de la guerra fría a la era de la globalización, Crítica, Barcelona, 2003, 486 pp
Ja fa un temps que conec Xavier Casals, una de les ments més preclares del país, i que ja porta uns anys analitzant l’existència de grups, moviments i partits que, tot estalviant –nos un esforç intel•lectual, podríem anomenar d’ultradreta. I parlo d’estalvi, perquè és així com sovint s’encara un moviment de fons complex, que arreu d’occident, tracta de modificar les regles del joc de la democràcia convencional per imposar, per dir-ho d’alguna manera, un món més nietzscheà.
Fa algunes setmanes vam fer un intercanvi de llibres. Em va passar, entre altres, el seu «Ultrapatriotes», publicat per Crítica el 2003, i que esdevé un seriós esforç de sistematització del calidoscopi de moviments que fan una esmena a la totalitat de l’ordre democràtic vigent. Des dels supremacistes blancs anglosaxons fins als «Finlandesos autèntics» passant pel lepenisme, la Lliga Nord d’Umberto Bossi, la FPÖ de Haider, la xenofòbia danesa o els diversos grupúsculs ultres i populistes espanyols.
Comentari del llibre
de Dolors Marín, Anarquistas. Un siglo de
movimiento libertario en España. Ariel, Barcelona 2010, 490 pp.
El passat setembre,
la meva col·lega i historiadora Dolors Marín, una de les persones que més sap
sobre anarquisme al continent europeu, va publicar la que entenc és la seva
gran obra. Allò que es considera la culminació de tota una llarga trajectòria
de reflexió i recerca. El llibre definitiu que alguna vegada, tots els qui ens
dediquem a això, esperem algun dia assolir. I si no fos perquè ja fa anys que
estic familiaritzat amb bona part de les tesis que Marín sosté, diríem que
hauria de revolucionar el panorama de la història social del nostre país
(especialment pel que fa al concepte “Països Catalans”, falla tectònica de l’anarquisme
occidental.
Eulàlia Vega, Pioneras y revolucionarias. Mujeres durante la República, la Guerra Civil y el Franquismo. Icaria, Barcelona, 2011, 389 pp.
La historiadora Eulàlia Vega, una de les més fines analistes de l'anarquisme català, ens ofereix un llibre diferent sobre el món llibertari català del segle XX. I quan dic diferent, em refereixo que és capaç d'obrir-nos les portes de la casa àcrata i endinsar-nos en la privacitat del moviment i la ideologia que més pes ha tingut en la configuració de l'inconcient col·lectiu més reprimit del nostre passat pròxim. Pioneras y revolucionarias ens ofereix un retrat coral d'onze dones nascudes entre 1915 i 1920 amb graus diferents de protagonisme dins l'anarquisme català, fonamentat en entrevistes en profunditat amb cadascuna d'elles. Es tracta, per tant, d'un retrat generacional, i en profunditat, del vessant més íntim de la rebotiga del pensament i l'acció llibertària. A partir de l'experiència individual d'onze dones, amb noms ben coneguts pels qui fa anys ens dediquem a investigar el moviment llibertari -en alguna ocasió he tingut l'oportunitat de conèixer alguna de les seves protagonistes- Vega té l'habilitat de construir un relat que ens ajuda a conèixer les interioritats, els mecanismes de construcció de la consciència, de reconstrucció dels espais de sociabilitat, que ens ajuden a explicar el perquè de moltes coses.
M'agraden les provocacions intel·lectuals. I l'antropòleg Gustau Nerín sembla saber explotar el filó de la fórmula wooyallenesca "tot allò que volia saber sobre la cooperació i mai havia gosat preguntar. Certament, el llibre satisfà les expectatives inicials de posar al descobert les incongruències de bona part de les ONGs per al desenvolupament i la cara fosca de la cooperació. I a més està molt ben escrit. L'assaig tracta de respondre a la pregunta del, perquè, malgrat els ingents esforços per "desenvolupar" el tercer món, la distància entre societats no para d'engrandir-se. La resposta, com sempre, és complexa, i té molt a veure amb la naturalesa de la pregunta. La tesi de l'autor, ja feia temps compartida en les reflexions de molta gent, era que el model capitalista no és tan natural, històricament, com pretenen els economistes ortodoxos. O que els esforços de la cooperació sovint responen més a l'ego dels cooperants que a les necessitats (o voluntat) del receptor. O que sovint, dins occident, el sentiment de culpa religiós ens fa cometre les més autèntiques barrabassades. O la manipulació sentimental de la solidaritat, al servei dels propis "tinglados" solidaris.
Comentari del llibre de Guillem Martínez Barcelona rebelde. Guia histórica de una ciudad. Debate, Barcelona, 2010, 342 pp.
La meva relació amb Barcelona, com passa amb tota gran passió, l'hauria de qualificar de complicada. Nascut i criat, tercera generació, amb 112 anys de relació genètica amb el cap i casal del Principat, els meus sentiments han oscil·lat entre l'enamorament compulsiu i el ressentiment, passant pel plaer, el gaudi, el distanciament i l'acidesa crítica. És una ciutat imprescindible i invivible, encisadora i imperfecta, acollidora i hostil. Un bon dia de 1898 el meu besavi, que tornava de perdre les Filipines en una guerra impossible va decidir que el seu retorn es deturava allà on havia desembarcat des d'un vapor atrotinat. El 1994, cansat de l'especulació immobiliària i la incomoditat quotidiana, vaig allunyar-me nord enllà, on diuen que la gent és culta, rica, lliure, desvetllada i gironina...
El llibre que m'he estat llegint les dues darreres setmanes m'ha reconciliat amb la meva ciutat. Agradable de llegir, recuperant històries conegudes i desconegudes, el periodista barceloní, com cada barceloní, amb una història d'amor-odi particular, m'ha tornat a què la "gran encisera", amb la seva història de no victòries i obstinades derrotes, m'ha retornat al món de l'orgull "xava".
Tony Judt; El món no se’n surt. Un tractat sobre els malestars del present. La Magrana, Barcelona, 2910, 192 pp.
Concebut a la manera d’un testament intel•lectual, el brillant historiador londinenc comparteix les seves reflexions. Coneixedor profund de la història dels darrers dos terços de segle, quan des de la vora de l’abisme Europa sabé reinventar-se a sí mateixa de manera positiva, l’autor critica la facilitat amb què els europeus hem abdicat de les nostres responsabilitats tot permetent que gent sense escrúpols ens dicti l’agenda.
Judt fa un al•legat en defensa de la socialdemocràcia com a la possibilitat de bastir una societat justa, en base a la trilogia republicana: la llibertat, la igualtat i la solidaritat. És a dir, de la democràcia, l’estat del benestar i la progressivitat fiscal. Tanmateix, els partidaris del capitalisme despietat, coneixedors de les profunditats més tèrboles de la naturalesa humana ens han corromput de manera que l’egoisme insolidari ens ha bastit uns nous valors que ens porten vers l’autodestrucció.
Feliç sortida al carrer del meu nou llibre, La Transición en Cuadernos de Ruedo Ibérico, Backlist, Barcelona, 2011, 458 pp., on faig d'editor literari. Es tracta d'explicar el procés de la Transició des de la dissidència de la millor revista de l'oposició antifranquista editada a París, i que visqué una darrera etapa a Barcelona. 
Comentari del llibre de Xavier Moret Amèrica, Amèrica. Un viatge generacional per Califòrnia i el Far West. Brau, Figueres, 2011.
Antoni Batista, Catalunya i Euskadi. Nació còncava i convexa, Angle Editorial, Barcelona, 2011, 135 pp.
Comentari del llibre de Xavier Casals Ultrapatriotas. Extrema derecha y nacionalismo de la guerra fría a la era de la globalización, Crítica, Barcelona, 2003, 486 pp
Eulàlia Vega, Pioneras y revolucionarias. Mujeres durante la República, la Guerra Civil y el Franquismo. Icaria, Barcelona, 2011, 389 pp.
M'agraden les provocacions intel·lectuals. I l'antropòleg Gustau Nerín sembla saber explotar el filó de la fórmula wooyallenesca "tot allò que volia saber sobre la cooperació i mai havia gosat preguntar. Certament, el llibre satisfà les expectatives inicials de posar al descobert les incongruències de bona part de les ONGs per al desenvolupament i la cara fosca de la cooperació. I a més està molt ben escrit.
Comentari del llibre de Guillem Martínez Barcelona rebelde. Guia histórica de una ciudad. Debate, Barcelona, 2010, 342 pp.
