Era d'esperar. En un moment o en un altre, el patrimoni de l'Ateneu Enciclopèdic Popular, havia d'ésser espoliat. Una de les institucions fonamentals de la societat catalana (i una de les més deliberades) amb 110 anys d'història, ha estat violada, dues vegades en un mes. I aquest cop se n'han emportat material d'incalculable valor. Ara bé, més enllà de la responsabilitat directa dels lladres, hi ha la col·laboració nececessària per a l'execució del crim: la totallitat de les institucions culturals del país. Sóc soci de l'Ateneu des de fa quinze anys. Vaig treballar per a la meva tesina i tesi doctoral, i vaig trobar el millor arxiu sobre moviment obrer i llibertari de tot el món (amb el permís del professional l'IISG d'Amsterdam, i, potser, el CIRA de Lausana), i sobretot vaig trobar amics. Un grup d'apassionats curadors, com els germans Manel i Ferran Aisa, Carles Sanz, Txema Bofill, l'Assumpta Verdaguer i tants d'altres. Gent que treballava desinteressadament per la recuperació del patrimoni comú. Tanmateix, i malgrat el valor del que es va poder recuperar de la negra dictadura (la biblioteca de l'Ateneu fou cremada públicament a Barcelona el gener del 1939 pels enemics de la intel·ligència) i les aportacions de vells llibertaris.
Wolfrang Korn, La volta al món d’una armilla polar. Una petita història sobre la gran globalització, Takatuka, Virus Editorial, Barcelona 2010
Tot professor d’història sap de les dificultats de compartir coneixements complexos amb alumnes a qui sovint fa mandra pensar. Tot docent sap que sovint petits llibres, breus metàfores, anècdotes o històries suggerents són immensament més efectives que espessos llibres de text. I que fins i tot resulten més entenedores per a qui porta molts anys d’ofici i dedicació Aquesta és una constatació a la qual s’arriba després de llegir un llibre com l’editat el 2010 per la col•lecció educativa de Virus, Takatuka, que és la traducció d’un llibre divulgatiu d’un periodista alemany, Wolfrang Korn (Lünen, 1958) amb formació d’historiador i ciències polítiques.
Ala casa gran del catalanisme hi han entrat tèrmits neoliberals. Potser la metàfora és excessiva. Tanmateix, descriu a la perfecció la perillosa deriva que enfila el nacionalisme del país, que com ens recordava Josep Termes té arrels populars i, com bé sabia Francesc Macià, serà interclassista o no serà. El president Pujol coneix massa bé Catalunya, i per això fonamentà la seva trajectòria cívica i política fent d'equilibrista sense xarxa, per damunt la inestable i contradictòria societat catalana, combinant democràcia cristiana amb socialdemocràcia per bastir una identificació sòlida i plural de tots els catalans que viuen i treballen a Catalunya. I probablement el president Mas, home culte i llegit, també deu ser conscient de la fragilitat social i identitària del país, i per tant de la necessitat d'establir consensos socials amplis i integradors. Tanmateix, la seva casa gran, amb la voluntat d'aixoplugar la immensa majoria de la complexa nació catalana, pateix una invasió de tèrmits que amenacen de fer-ne caure l'estructura. Són aquells que han posat per davant els interessos de classe (alta, per descomptat) per damunt de la necessària cohesió social; els teòrics i artífexs de les retallades; el creadors del discurs de la discriminació fiscal (que, tot i que fonamentat, està destinat a expressar la voluntat d'una exempció impositiva a les elits empresarials); qui ha pressionat per suprimir l'impost de patrimoni o de successions; qui reitera un discurs i una acció hostil contra els treballadors públics; qui crea i divulga el bonic conte infantil de l'emprenedoria (que bàsicament significa l'enaltiment de l'hegemonia empresarial per damunt els drets de la majoria assalariada).
Tot just avui es commemora el quarantè aniversari de la matança, a Derry, de catorze manifestants catòlics. Un cúmul de despropòsits i fatalitat desencadenaren la tragèdia, tanmateix la causa profunda fou la profunda divisió d'Irlanda del Nord, una comunitat dividida entre dues trinxeres, un odi profund i heretat, fruit del que no resulta altra cosa que el virus de la desigualtat. Certament, el conflicte irlandès resulta difícil de comprendre en tota la seva dimensió. És complicat fer-ne una anàlisi històrica mínimament equitativa. Els mitjans, amb la seva recerca pel què i pel com, sovint obvia l'essència del perquè. I fóra fàcil reduir els esdeveniments a un atàvic enfrontament entre catòlics i protestants, a una independència mal resolta. Tanmateix, qualsevol explicació simple resulta sempre errònia. Fa alguns anys em vaig fer amic de l'Stephan, un infermer catòlic, precisament de Derry. Abans de la cinquena cervesa tenia una bona capacitat de comprensió i distanciament emocional sobre el conflicte. Un distanciament, podríem dir-ne, heroic. D'altra banda, una antiga amiga de la facultat, catòlica de missa setmanal, va passar un semestre acollida meravellosament bé per una família protestant de Londonderry, just a l'altra banda de la trinxera identitària.
Avui El Periódico divulgava un estudi on, per primera vegada, els partidaris del sí en un hipotètic referèndum d'independència al Principat, superaven el 50%. I això, respecte a sondeigs anteriors, representa un màxim històric en una tendència ascendent que les previsibles topades amb la Moncloa pot potenciar encara més. Tanmateix, si em quedo amb la nota política interessant de la setmana, és el discurs d'Alex Salmond de presentació del seu pla sobiranista. Tot i que els corresponsals s'han centrat més en la pregunta, hi ha coses molt significatives en l'actitud coratjosa de l'escocès. Més enllà de les incerteses econòmiques que suposa un trencament amb Anglaterra, sobta la seva agenda econòmica i social. Planteja revertir tot el procés d'involució neoliberal que assetja el Regne Unit des de que Margaret Tatcher decretà la fi de l'estat del benestar. Assegurà que a l'Escòcia independent, les matrícules universitàries tornaien a ser gratuïtes (Blair les imposà per primera vegada i avui poden arribar, a la universitat pública, a superar els 6.000 euros) Va assegurar que desfaria el conjunt de retallades dels darrers temps pel que fa a serveis públics. Va comprometre's a bastir un sistema fiscal just i progressiu. I això, per a un partit, com el nacionalista escocès, que en cap cas podria considerar-se d'esquerres resulta molt més que significatiu.
Ferran Soldevila, Hores angleses. Estudis introductoris d’Alan Yates i Joaquim Nadal. Presentació i edició a cura d’Enric Pujol. Adesiara. Martorell, 2011, 311pp.
Era habitual a la UdG convidar al professor Joan Lluís Marfany a participar en els cursos de doctorat d’Història. Marfany ens aportava un plus d’exotisme atès que fins a la seva recent jubilació, era professor de la Universitat de Liverpool. I la seva visió sobre la cultura catalana adoptava una perspectiva seductora, la d’acadèmic amarat de la tradició anglosaxona, la qual cosa implicava sotmetre’ns, als alumnes, a una ponderada reflexió sobre l’objecte i subjecte d’estudi. La invitació a Marfany no era aliena, sens dubte, a l’experiència de Quim Nadal a principis dels setanta, quan l’aleshores jove historiador i polític actual havia substituït a Marfany tot seguint una llarga tradició d’un lectorat de català en aquesta universitat anglesa que, a instàncies del mecenatge noucentista, arrencava des de la dècada dels vint. Nadal, com tants d’altres il•lustres intel•lectuals catalans del segle XX havien tingut l’oportunitat d’esdevenir lecturers de català submergits en les diverses Anglaterres que s’han anat esdevenint en el decurs dels anys. Un dels primers fou Ferran Soldevila, el qual va portar un dietari sobre la seva experiència anglesa entre 1926 i 1929, i que Adesiara reedita per tercera vegada (la primera publicació fou el 1938, en ple context bèl•lic, i la segona, una edició semiclandestina de 1947).
Com a autor que rep (pocs) drets, i com a usuari de cultura, imagino que estic més que legitimat per emetre les meves opinions sobre la persecució a la lliure difusió de productes culturals. Al cap i a la fi, sospito que precisament els creadors som els únics privats de veu en aquest debat. És evident que qualsevol autor té dret de viure de la seva obra. Dret a professionalitzar-se com a artista, cineasta, autor,... (cosa que ara per ara passa en petits casos). I que fa falta una infraestructura de productores, editors, tècnics,... que permetin fer possible la creació i la difusió. A la vegada, com a ciutadà, considero un dret el lliure accés a la cultura de tota mena. Com a Xavier Diez, amb els seus principis morals, considero inacceptable que els diners siguin una barrera que impedeixi el coneixement o l'art. Com conjugar ambdues premisses? No és cap secret que l'obsessió per tancar planes web d'intercanvi de música, cinema o televisió no respon a les demandes dels creadors. Sinó, i bàsicament, dels especuladors, d'inversors financers que s'apropien de drets que no els corresponen. Al cap i a la fi, l'expressió cultural, la tradició, l'art, la llengua, pertanyen a la comunitat. La persecució de l'intercanvi lliure és per tant un delicte ètic, que respon a la voluntat de privatitzar el coneixement.
Manuel Fraga Iribarne ha entrat, amb tot mereixement, a la galeria dels horrors d'un país de pandereta. Representant d'una Espanya negra, d'una passat negre i d'una existència negra, hauria de ser glossat per algun poema de David Castillo, on la llobreguesa d'una època de plom i infelicitat ha projectat la seva ombra allargada sobre el present. La mot de Fraga avui m'entristeix. Com la de Franco, no ens ha donat la satisfacció de veure'l assegut al seu lloc natural, la banqueta dels acusats. No ens ha donat la satisfacció de poder veure la seva obra en runes. De fet, la seva mort tranquil·la al llit, i previsiblement entre elogis d'uns quants milers de llepaculs (veritable esport "nacional") ens demostra la victòria absoluta dels seus contra la pressumpta democràcia que ell s'esforçà (amb èxit) a descafeinar. Fraga ha estat un personatge sinistre. Ambiciós, maquiavèlic, autoritari, hagués volgut una democràcia xilena. I malauradament, la va aconseguir. Va saber preservar tota l'herència política del franquisme a un partit com el PP, on s'encabeixen les mateixes famílies que el dictador sabé manipular.
Una de les pel·lícules més brillants de la darrera dècada és la de Roman Polanski The Gost Writer (2010). Explica la història d’un escriptor a l’ombra (Ewan McGregor) encarregat de redactar les memòries d’un antic primer ministre laborista del Regne Unit (Pierce Brosnan). No cal ser un gran expert per adonar-se que el polític retirat, assetjat per diversos escàndols en la intervenció en una guerra recent és inspirat directament en Tony Blair i la seva deriva neoliberal dissimulada rere una retòrica de Tercera via. Tanmateix, el thriller polític que es planteja a l’inici del film gira bruscament en la direcció d’una bona història d’espionatge en la direcció de la literatura de Graham Greene o de John Lecarré. A partir dels diàlegs entre el guionista a sou amb la dona del biografiat (una Olivia Williams de sospitosa semblança a Cherie Blair), i de la certesa que el predecessor del biògraf fou trobat mort després d’haver descobert informació comprometedora, es descobreix una fosca trama que explica aquesta deriva reaccionària de l’esquerra britànica. De la mateixa manera que els comunistes tractaven de captar estudiants d’Oxford i Cambridge, poderosos grups d’inspiració reaccionària, finançats per grans fortunes i sostinguts ideològicament pel neoliberalisme més ortodox, utilitzen els joves brillants per aplanar-los el camí a fi de convertir-los en els líders laboristes, que després realitzaran la perversió dels principis ideològics de l’esquerra.
Els anys recents –la dècada de les decepcions, segons l’historiador Joan B. Culla– serví per transformar de soca-rel la imatge que la majoria de catalans teníem de nosaltres mateixos. País acostumat al psicoanalista, els mals tràngols passats; els insults, les humiliacions, les difamacions, les sentències dels tribunals hispànics,... van acabar per catalitzar un seguit de sentiments complexos, consistents a treure’ns uns quants, de complexos. En aquest sentit, la primera dècada del XXI recorda la del XX, quan s’articulà políticament un catalanisme difús. Ara el que s’esdevé és que l’independentisme difús de la societat catalana –detectat millor pels espanyols que no pas per nosaltres– ha pres consciència i substància. I sobretot, ha desaparegut el contradictori sentiment de culpabilitat que portava als catalans més moderats a dissimular els seus pensaments.
Fa uns mesos vaig tenir l’oportunitat de coincidir amb una mestra ucraïnesa. Bé, hauríem de dir exmestra, perquè, com bona part de la professió docent del seu país, la caiguda del bloc oriental comportà una desbandada del talent arreu d’Europa, i ella no n’era l’excepció. Coincidència o no, ambdós vam començar a exercir el mateix curs, el 1989, quan res no feia pensar que el mur de Berlín cauria i que l’ensulsiada del comunisme real acabaria emportar-se per davant milions de biografies, vides arruïnades, existències precàries. Tot plegat per acabar amb un país fonamentat en la cleptocràcia, per bescanviar un totalitarisme per un altre. «En què es diferencia el comunisme del capitalisme?», em reproduïa un acudit ben viu a la Praga dels noranta la Dora, una amiga txeca filla de dissidents: «amb el comunisme podies criticar el cap d’empresa, mentre que si criticaves el President acabaves a Sibèria. Amb el capitalisme pots malparlar del govern tot el que vulguis. Si critiques el teu cap, acabes a Sibèria».
Ahir vaig anar a veure la pel·lícula "La dama de Ferro", en versió original, al cinema Truffaut. Sentia una gran curiositat des de la perspectiva de l'historiador, i no en vaig quedar decebut. Certament, la meva admirada Meryl Streep, va fer una interpretació extraordinària, sublim, que mereix un Òscar triple i ben carregat. Tanmateix sospito que precisament en la interpretació del personatge històric real, el talent de l'actriu fagocita el personatge real. És el que passa quan la brillantor d'un actor interpreta un personatge històric mediocre. En certa mesura, Streep, que imita fins al més mínim detall (especialment pel que fa a l'entonació i l'accent) la Tatcher veritable, acaba humanitzant a la persona real. Ja sé que la comparació pot ser odiosa, tanmateix em recorda quan Sergi Mas imita el buit i insuls president Montilla. La còpia millora l'original. La pel·lícula té aspectes criticables. Per exemple, no és apta per a aquells que no tinguin un coneixement apropiat de la història recent. El temps, el recurs abusiu al flashback de manera caòtica i desordenada confondrà a bona part dels espectadors, tanmateix, el conjunt és acceptablement bo, sempre i quan hem de tenir present que l'Streep es menja la pel·lícula tota soleta.
Octubre de 1982. Felipe González treu majoria absoluta. Tal com ens anuncia la seva mirada, amb el fons d’un blau lluminós als cartells, tothom espera el canvi. En una època sense enquestes electorals i encara menys, consultes a peu d’urna, resto expectant davant la televisió en blanc i negre. Em sento una mica dolgut, perquè per un any i escaig no tinc l’edat per participar de la festa electoral. Passades les deu, un alt funcionari del Ministerio del Interior, llegeix els resultats. Victòria esclatant. M’emociono. Com fan altres veïns, m’agradaria anar al carrer a celebrar-ho. Una celebració que té un punt de catarsi. Penso que als de baix, l’exèrcit de perdedors d’una guerra que ni tan sols vam viure, ens ha arribat el nostre temps. El meu pare, tanmateix, expressa escepticisme, tatuat a còpia d’opressió i decepcions, i d’adonar-se, tanmateix, que rere els vestits de pana, no trigarem a veure corbates, que rere la retòrica obrera, ens trobarem al mateix estat, el mateix ordre, els mateixos guanyadors i perdedors de la història.
Convé recordar que a la dècada dels trenta la majoria de democràcies liberals van caure com castells de naips. La raó? L'absoluta incapacitat del sistema polític a l'hora de gestionar la crisi derivada del crash financer de 1929. La indiferència davant l'empobriment de milions de persones. L'aferrament a l'ortodòxia econòmica del capitalisme clàssic que condemnava una part de la població a la desocupació i la indigència. Un exemple inquietant, l'alemany Heinrich Brüning. Canceller entre 1930 i 1932, protagonitzà una política de dures retallades pressupostàries per equilibrar els comptes públics i pagar el deute. Resultat? Una desocupació que passà de tres a sis milions, un aprofundiment de la recessió i un empobriment generalitzat entre les classes mitjanes, les mateixes que esdevingueren, mesos després de la seva caiguda, les qui portaren Hitler al poder.
Nota: Article publicat a l'edició d'avui de El Periódico
Un amic d’infantesa m’il·lustrà amb una brillant metàfora el que s’esdevé en el món del treball assalariat. Camioner des dels vuitanta, l’empresa que li paga canvia d’amos cada pocs mesos. «Amb nosaltres, el que fan és un canvi de cromos». En Pep, que sol fer les rutes i tasques de sempre, intueix que el món de l’empresa s’ha transformat més de pressa que l’activitat de transportista. Bé. Més que canviar, el món empresarial s’ha revolucionat. I no precisament vers una major eficiència.
Enguany la meva felicitació de Nadal té un caire més poètic i melangiós, d'acord amb l'esperit del temps. Perdoneu que abusi de James Joyce i John Huston, Almenys ho deduireu en l'enllaç del youtube.
Una abraçada... i que sobrevisquem a aquest llarg hivern.
Damià Bardera Poch, Fauna animal, El Cep i la Nansa, Vilanova, 2011, 155pp.
Feia molt de temps que la literatura no m'escopia a la cara. De fet, podria dir que llegeixo menys narrativa de la que voldria per l'ensopiment i el déjà vu que copso entre els llibres destinats bàsicament a entretenir. No és el cas de Fauna animal, que no m'atrapà, sinó que m'esclatà a les mans. Arfefacte inestable, es tracta, com els grans llibres, d'una obra de difícil classificació. Seixanta narracions molt breus, amb altres contes que tenen elements comuns. La condició existencial de l'experiència humana en tota la seva dimensió brutal. La violència adherida al nostre ADN, on es barreja amb la ingenuïtat infantil. Una mena de viatge conradià al cor de les tenebres, entre l'Empordà, el Pla de l'Estany i la Garrotxa. Minidrames rurals amb dosis kafkianes d'humor negre. L'experiència humana en tota la naturalesa desmitificada. La humanitat des dels instints més primaris, des de l'atàvica esclavitud dels instints fins a la generositat sublim de protagonistes infantils. I des d'una inquietant primera persona.
Vaig participar, el passat dia 14 a Girona, en la manifestació dels treballadors públics contra les retallades. I he de reconèixer que vaig quedar sorprès. Allà on esperava un parell de centenar de persones, n'hi va haver més de dues mil. Bombers, agents rurals, mestres, infermeres, metgesses, administratius, conserges, periodistes aturats, professors de la universitat, veïns de l'escala, directors d'institut, amics, coneguts i saludats, i gent desconeguda. Tots allà, i ben emprenyats. No és gaire freqüent aplegar tanta gent un dimecres a la tarda. Per un moment vaig pensar en l'espectre de la vaga general, el vint-i-tresè aniversari de la qual se celebrava aquell mateix dia. Ja saben els meus lectors que no sóc gaire aficionat a les excitacions col·lectives. Tanmateix, aquest vespre de tardor vaig quedar impressionat. En una ciutat com Girona, on tothom es coneix i es pot resseguir trajectòries de vides i famílies alienes, els assistents voluntaris i accidental van poder percebre una dimensió col·lectiva que semblava oblidada a les golfes de les rampoines. Entre la sorpresa inicial, i la pirotècnia verbal final de la cloenda, el moment més decisiu, tanmateix, fou un que passà desapercebut per a la premsa fou al carrer Santa Clara, un dels eixos comercials més destacats de la ciutat.
A fi de preparar un curs a la Universitat,els darrers dies he rellegit Anatomía de un instante, de Javier Cercas. La primera lectura, fa uns anys, ràpida i suscinta va permetre fer-me una idea del contingut i l'estructura. Aquesta, més pausada i exhaustiva, m'ha permès gaudir d'un llibre ben escrit. Si m'haguessin de preguntar sobre quin escriptor en llengua espanyola hauria de guanyar el Nobel, escombraria cap a casa i triaria el gironí Javier Cercas. És un artesà del llenguatge, amb un allunyament dels convencionalismes literaris que el fa ser molt interessant. I fa servir un castellà elegant, desprovist de l'artificiositat retòrica mesetària d'aquesta que es fa notar a l'ABC o pamflets equivalents. I si bé ja havia llegit algunes de les seves novel·les, i acostumant-me, per tant, al seu punt de vista literari, a cavall entre la ficció i la no ficció, a Anatomía de un Instante demostra les seves millors qualitats literàries amb les virtuts d'un acadèmic, periodista i historiador competent. De fet, el llibre representa un interessant maridatge entre literatura i assaigisme, fet que em recorda al millor Truman Capote o Norman Mailer. Perquè, certament, es pot considerar en un llibre literari a partir d'uns fets reals, o una història literaturitzada. El resultat: unes formes excel·lents, encara que amb unes conclusions discutibles.
La premsa internacional s’escandalitza aquests dies amb les eleccions generals a Rússia. Ja abans dels comicis, es qüestionaven els resultats, i un cop aquests es realitzen, la victòria de Rússia Unida, amb més d’un 49% de vots, és contemplada amb més que justificades suspicàcies. La tradició d’escassa transparència, les pegues posades als observadors internacionals, i l’absència de llibertats polítiques o el domini indirecte per part dels mitjans de comunicació són raons més que suficients perquè dubtem de la netedat democràtica del procés. Això és el que es desprèn també de les queixes de Hilary Clinton, Secretària d’Estat nord-americana, que acusa directament el grapat de plutòcrates al voltant de Putin de manipular els resultats. Els mitjans occidentals, a més, també han magnificat les manifestacions de protesta contra el desenllaç, i que han comptat amb una ràtio de deu policies per cada opositor (una ràtio similar a la que fa servir la policia cada vegada que algú es manifesta a Girona contra la presència del rei o del cunyat de l’Urdangarín).
