Fotografia: Kanika, per ailatan (2005) CC Alguns drets reservats
"Tota relació interindividual dissimètrica, establerta sobre recursos desiguals dels companys o que s'exerceix a través de pressions i de sancions que conviden a la submissió, caracteritza una relació de dominació. La dominació pot estar legitimada i referida a un estatus d'autoritat, de competència o de prestigi. Pot tenir efectes diferents segons el seu caràcter públic o privat i segons les modalitats coercitives que utilitza. Lligada a un estatus d'autoritat institucionalitzat pot conduir a una obediència desmesurada. Dins de les relacions interpersonals, la dominació pot buscar-se en una manera masoquista o soferta a través de l'odi, la violència i l'agressió en un tipus de relació que busca la seva satisfacció en la derrota de l'altre."
J. Selosse Diccionario Akal de Psicología (2004) ISBN: 84-460-1258-8
"Lo más difícil en la configuración de una autobiografía consiste en que no se posee ninguna medida, ningún terreno objetivo desde el cual juzgar. No hay posibilidad de comparación. Yo sé que en muchas cosas no soy como los demás, pero no sé, sin embargo, cómo soy yo realmente. El hombre no puede compararse con nada: no es un mono, ni una vaca, ni un árbol. Soy una persona. ¿Pero qué es esto? Como todo ente, también yo me separé de la divinidad infinita, pero no puedo confrontarme con ningún animal, con ninguna planta y con ninguna piedra. Sólo un ente mítico está por encima de los hombres. ¿Cómo se puede tener una opinión definitiva acerca de sí mismo?
Una persona es un proceso psíquico al que no domina, o sólo parcialmente. Por eso no puede dar un juicio final de sí misma ni de su vida. Para ello tendría que saber todo lo que la concierne, pero a lo más que llega es a figurarse lo que sabe. En el fondo, uno nunca sabe cómo ha ocurrido nada. La historia de una persona tiene un comienzo, en cualquier punto del que uno se acuerda, pero ya entonces era muy complicado. Uno no sabe adónde va a parar la vida. Por esto el relato no tiene comienzo, y la meta sólo se puede indicar aproximadamente."
Recuerdos, sueños, pensamientos Carl Gustav Jung (1875-1961) Editorial Seix Barral ISBN: 84-322-0829-9 (la negreta és meva)
"Aquesta és la tristesa inseparable de tota vida finita, però que mai esdevé real, sinó que només serveix per a l'etern plaer de la superació. D'aquí ve aquest vel de melangia que s'estén pel damunt de la natura sencera, la malenconia profunda i indestructible de tota vida. Tan sols a la personalitat hi ha vida; i tota personalitat reposa sobre un fons obscur que certament també ha de ser el fonament del coneixement."
Friedrich Wilhem Joseph Schelling (1775-1854), filòsof alemany Sobre l'essència de la llibertat humana, 1809.
Citat per George Steiner, Deu raons (possibles) de la tristesa del pensament, 2005.
Em pregunto quin seria el sentiment oposat a la tristesa així definida. ¿La felicitat innocent?
Fotografia: Rhizome performativity..., per jef_safi (2007)
CC Alguns drets reservats – CC Some rights reserved
El "culpable" d'aquest post d'avui és en Joan Grau del bloc El Cop d'Ull. Em demanava si la empatia és la qualitat de la intel·ligència emocional (IE)
M'has fet reflexionar una bona estona, Joan. En primer lloc, sobre la pròpia definició del terme "empatia" i seguidament, sobre la seva relació amb el model dels quatre components de la IE (Salovey i Mayer, 1997)
Quant a la definició, he trobat dues versions contradictòries:
"Puesta en evidencia por J.W. Brehm en los procesos de influencia de los demás, la reactancia es un estado de motivación negativa que sigue a una amenaza (supuesta real) de una restricción de la libertad individual y que se traduce por una resistencia a la influencia. La presión social puede así desencadenar motivaciones en sentido inverso a la meta buscada. Estas motivaciones pueden estar ligadas a las creencias del sujeto, a su deseo de conservar su independencia, a sus valores o a los compromisos en los que está implicado. El comportamiento de reactancia está en función de la importancia que el sujeto concede al comportamiento amenazado, y aumenta tanto más cuanto que el sentimiento de libertad disminuye."
En aquest apunt el company Joan Carles feia dues preguntes. La primera: “...Què enteneu per “traumats” o traumatitzats? He consultat dues fonts diferents i això és el que he trobat...
La revista Consumer.es (Eroski) acaba de publicar una notícia inquietant:
El Govern britànic ha autoritzat la creació d’embrions d’éssers humans i animals. Aquests embrions han de ser destruïts en les dues primeres setmanes de vida i no poden ser implantats en un úter. Segons llegim, «Aquesta pràctica quedarà reservada a la creació de “quimeres” que siguin en un 99% humanes, prohibint-se la fusió directa d’esperma i òvuls de diferents espècies.»
quimera
Embrió format per l'agrupament de cèl·lules provinents de diferents embrions
Font: Genètica i evolució del comportament (Glossari) Diversos autors (UOC)
«... es pot parlar de memòria col·lectiva quan evoquem un esdeveniment que té lloc a la vida del nostre grup i que hem interpretat, que interpretem ara encara en el moment que ens recordem, des del punt de vista d’aquest grup.»
M. Halbwachs (1950) Citat per F. Vázquez i J. Muñoz La memòria social com a construcció col·lectiva. Compartint i engendrant significats i accions Psicologia del Comportament Col·lectiu (UOC, 2002)
Fotografia: Émile Durkheim (1858-1917) Font: Wikipedia
Émile Durkeim, un dels pares de la sociologia, va diferenciar dos tipus de solidaritat social:
§SOLIDARITAT MECÀNICA.
Típica de les societats primitives, basada en la homogeneïtat:
«(...) procede de que un cierto número de estados de conciencia son comunes a todos los miembros de la misma sociedad (...) La solidaridad que deriva de las semejanzas alcanza su maximum cuando la conciencia colectiva recubre exactamente nuestra conciencia total y coincide en todos sus puntos con ella; pero, en ese momento, nuestra individualidad es nula.»
§SOLIDARITAT ORGÀNICA.
Derivada de la divisió social del treball, basada en les diferències individuals.
No és possible tret que:
«(...) cada uno tenga una esfera de acción que le sea propia, por consiguiente, una personalidad. Es preciso, pues, que la conciencia colectiva deje descubierta una parte de la conciencia individual para que en ella se establezcan esas funciones especiales que no puede reglamentar; y cuanto más extensa es esta región, más fuerte es la cohesión que resulta de esta solidaridad.»
La división del trabajo social, Émile Durkheim (1893)
Font: Fonaments Socials del Comportament Humà,(UOC)
«Com els animals que obren de la mateixa manera des de
temps immemorables, l’ésser humà es trobaria estancat en el seu estat original
si no hi hagués més que dones. Tot progrés parteix de l’home. Per això la dona
és per a ells una pesada càrrega; els impedeix utilitzar totes les energies i
insaciables indagacions i temeràries innovacions, i també frena les nobles
iniciatives, perquè no té facultat per a diferenciar per si mateixa el bé del
mal i subordina totes les coses al costum, i així ho diu la gent.»
La inferioritat mental de la dona (1900), Paul Julius Moebius,
neuròleg alemany (1853-1957)
Font: Psicologia de les Diferències Individuals
(UOC)
Mira que se’n han
arribat a dir en nom de la ciència! I les que se’n diuen.
I les que sentirem dir encara...
Sembla que els experts encara no han arribat a un acord sobre la
definició d’intel·ligència, però segons llegeixo als materials de l’assignatura
Psicologia de les Diferències Individuals, Ortega
y Gassettenia molt clara la diferència entre el ximple i
l’intel·ligent.
***** Parece que los expertos todavía no han llegado a un acuerdo sobre la
definición de inteligencia, pero según leo en los materiales de la asignatura
de Psicología de las Diferencias Individuales, Ortega
y Gasset tenía muy clara la diferencia entre el simple y el
inteligente.
Sujeto al que se
le ha adjudicado -y él ha asumido- el rol de portador de la ansiedad y los
conflictos de su grupo inmediato. En tal sentido, es el portavoz, el símbolo y
el depositario de los aspectos alienados de la estructura social (...)
Diccionario de
Psicología Social (Pichon-Rivière) Pablo Cazau
La idea de començar
un psicodiccionari em va venir al cap ahir mateix en llegir l’aportació de Sorgin (Uruguay) al meu apunt Psiquiatria i Seguretat.
Es tracta de la definició que del terme boigva ferAmbrose
Gwinnett Bierce(1842-1914?) al seu famós Diccionari del Diable(Te’l pots
descarregar –castellà- aquí)
LOCO, adj.
Dícese de quien está
afectado de un alto nivel de independencia intelectual; del que no se conforma
a las normas de pensamiento, lenguaje y acción que los conformantes han
establecido observándose a sí mismos; del que no está de acuerdo con la
mayoría; en suma, de todo lo que es inusitado. Vale la pena señalar que una
persona es declarada loca por funcionarios carentes de pruebas de su propia
cordura. Por ejemplo, el ilustre autor de este Diccionario no se siente más convencido
de su salud mental que cualquier internado en un manicomio, y --salvo
demostración en contrario-- es posible que en vez de la sublime ocupación a que
cree dedicar sus facultades, esté golpeando los puños contra los barrotes de un
asilo y afirmando ser Noé Webster, (autor del diccionario Webster) ante la
inocente delectación de muchos espectadores desprevenidos.
Poques vegades es dóna la paraula a les persones que han d’afrontar un problema de salut mental. "Sense ficció" ho fa en el documental “Balls robats”: deixar que parlin amb veu pròpia i que ens expliquin com senten i com viuen l’itinerari gairebé universal pel qual passa una persona que ha de conviure amb una problèmàtica d’aquest tipus, sigui quina sigui la patologia. El desemparament quan arriben els primers símptomes, el no comprendre què està passant, el diagnòstic, la medicació, la relació amb el metge, l'impacte de l'hospitalització psiquiàtrica, l'estigma social, són alguns dels aspectes que els protagonistes de "Balls robats" aborden amb valentia i sinceritat poc habituals.