"Nosaltres, dones feministes, ara, avui i aquí, constatem que, davant la crisi global, el sistema patriarcal – capitalista, a través de les seves polítiques econòmiques, vol destruir tot allò que les dones hem aconseguit amb tants esforços. Un sistema econòmic que veu les persones com a mercaderies i que es basa únicament en la productivitat l l’obtenció de beneficis per a unes quantes persones. Que no ha tingut ni té en compte que som indispensables pel manteniment de la cohesió social.
Nosaltres, dones feministes, continuarem treballant per un sistema econòmic que posi en el centre la vida de les persones. (...)
de Feministes Indignades que ha estat ràpidament censurat, per exemple, en Vimeo i Youtube. Suposo (i espero) que no serà pel contingut anticlerical sinó per les imatges "pornogràfiques". Ahir vaig escriure a Ca la Dona demanant més informació de primera mà sobre aquest acte de censura.
He preparat aquest collage que resumeix el contingut del vídeo:
Antecedents, aquest apunt: Violencia, sociedad y política: la definición de la violencia, per Julio Aróstegui (1994)
Un autor/a, una teoria, una definició de violència, una taxonomia... La meva intenció ara no és analitzar ni recopilar les diferents propostes.
Hem parlat i he aprés molt de n’Ana L. (15-M Las Palmas de GC, del Partit Humanista) sobre les diferents manifestacions de la violència: intrapersonal, interpersonal, intergrupal i institucional (amb o sense legitimació i/o sanció legals). Aquesta classificació, com deia, no pretén ser exhaustiva sinó facilitar elements per a la reflexió individual i col·lectiva.
- Física: la guerra, la tortura, el maltractament físic.
- Sexual: Contra les dones i homosexuals: vulneració de la llibertat individual (incloent-hi la prostitució per abús de poder i de dependència), explotació, persecució.
- Econòmica: explotació laboral (especialment la infantil), atur, impagament salarial, deutes, habitatge en condicions d'insalubritat...
- Religiosa: fanatisme, fonamentalisme i intolerància cap a persones que no combreguen amb el mateix credo.
- Racial: xenofòbia y discriminació a persones de distinta raça o ètnia.
- Política: cops d’estat, persecució policial, les guerres.
- Psicològica: intolerància, xantatge emocional, imposició de punt de vista, de valors culturals i d'esquemes de vida.
- Discriminatòria: envers la dona, el jovent, les persones grans, les persones discapacitades... limitant o anul·lant la seva participació social.
- Interna: referida a l’aïllament, incomunicació, resignació i el sense sentit.
Diferents tipus de violència a les què jo afegiria l'exercida perla ciènciaa la què la societat en general concedeix (concedim) una autoritat excessiva sense tenir en compte les limitacions naturals i l’existència d’interessos acadèmics i extraacadèmics.
En apunts posteriors m'he proposat centrar-me en la violència de gènere (i, més concretament, en la violència de parella) i analitzar com en aquesta problemàtica, en aquesta xacra social, es combinen aquests diferents tipus de violència.
Editat 15-02-12.
Afegint altres aspectes sorgits de reflexions pròpies i/o suggerides per les lectores:
Un expert, una teoria, una definició de violència.
En la sèrie d’apunts que inicio amb aquest d’avui sobre el tema partiré de la definició que del concepte "violència" proposa, en termes genèrics, Julio Aróstegui en aquest article:
“és tota resolució, o intent de resolució, per mitjans no consensuats d’una situació de conflicte entre parts enfrontades, fet que comporta essencialment una acció d’imposició, que pot efectuar-se, o no, amb presència manifesta de força física”.
La violència, doncs, l’entendré com una situació social amb més d’un actor distingint-la de l’ús de la força és només una de les seves possibles connotacions, la més forta.
Amb Aróstegui, la violència així concebuda, és una forma especial i extrema de l’anomia (absència de normes en un conjunt social), concepte introduït per Durkheim en la sociologia, posteriorment desenvolupat per Merton.
Una definició que em convenç perquè apareix sempre com una “imposició”, com una resolució sense regles d’un conflicte, independentment de les parts enfrontades i de quina d’elles parteix la imposició, incloent-hi el Poder (descartat per altres teories en considerar-lo precisament el mecanisme de solució dels conflictes).
Contempla, per tant, els actes violents de tipus horitzontal –interagrups al mateix nivell en relació al Poder-però també els de tipus vertical, entre grups lligats al Poder i grups que s’hi oposen a aquest Poder: establir l’ordre per la força és un aspecte més de la resolució d’un conflicte mitjançant formes no consensuades.
Segons l’autor, no existeix la violència estructural, però sí els conflictes estructurals de manera que la violència només té origen estructural en el sentit i en la mesura que es pretén resoldre amb ella conflictes estructurals.
El passat 10 de novembre, a l’Aula de Piedra de la Seu Institucional de la Universitat de Las Palmas de Gran Canaria i dintre del cicle “Converses de Filosofia” es va celebrar una taula rodona sobre el moviment 15-M, acte que pretenia (i ho va aconseguir) un debat entre les assistents sobre el significat democràtic i les possibilitats de futur d’aquest moviment plantejant aquesta sèrie d'aspectes: ¿qüestiona aquest moviment el sistema democràtic i convida a la seva refundació?, ¿és merament una resposta a les insuficiències o corrupcions de l’ordenament actual?, ¿simplement es tracta d’una més de les mobilitzacions possibles en la societat democràtica per a expressar un malestar puntual?, ¿pot ser un moviment a llarg termini o el seu recorregut serà menor?, ¿quin serà aquest i de què factors depèn?.
En la meva opinió, un enfocament parcial de la qüestió ja que en cap moment es fa referència a les relacions entre el poder econòmic, la classe política i la democràcia, tots ells conceptes recollits i reflectits (d’acord, Pedro, amb algunes contradiccions) en tots els manifests o demandes de mínims de les assemblees ciutadanes del 15-M que jo m’he estudiat.
Els ponents, coordinats pel Dr. Carlos Cabrera, eren tres: Juan Manuel Brito, llicenciat en Història, membre d'Acción en Red-Canarias i promotor de la Red Ciudadana Democracia en Movimiento canària; Pedro Sánchez Limiñana, doctor i professor de Filosofia (la seva ponència em va interessar molt: “Capitalisme i Democràcia. L’opció llibertària”) i Rafael Álvarez, llicenciat en Dret i en Ciències Polítiques i de l’Administració, col·laborador habitual de Canarias 7 en temes polítics.
El debat creuat entre ponents i públic va resultar mol intens, en algun moment fins i tot pujat de to i, en qualsevol cas, seixanta minuts molt curts perquè les intervencions van ser moltes... i amb contingut.
L’objectiu d’aquest apunt, però, no és explicar tot el que s’hi va tractar sinó que em centraré únicament en una qüestió en la què vàrem dissentir un dels ponents, Juan Manuel Brito, i jo mateixa, una qüestió que considero capital (no oblidéssim pas l'important paper que juga el llenguatge en la construcció de la realitat social!).
Durant la seva exposició (en la qual, per cert, em va semblar trobar contradiccions molt evidents) va manifestar que el 15-M és tan sols un moviment de protesta, afirmació que va mantenir durant el torn de debat quan li vaig plantejar que, des de la psicologia social, el 15-M compleix amb totes les característiques d’un moviment social i no només de protesta. En aquell moment, per manca de temps, no vaig tenir l’oportunitat d’argumentar la meva postura (de fet, se'm van censurar les últimes preguntes als ponents) i aquest és precisament el motiu de l’apunt d’avui.
Enhorabuena por tu trabajo, Agustín. Y muchas gracias por todo.
“Si asumes que no hay esperanza, garantizas que no habrá esperanza. Si asumes que hay un instinto hacia la libertad, que hay oportunidades para cambiar las cosas, entonces hay una posibilidad de que puedas contribuir para hacer un mundo mejor. Esa es tu alternativa"
Una fotografia i aquesta cita de Noam Chomsky (que jo relaciono amb el concepte psicològic de la “profecia autoacomplida”, self-fulfilling prophecy en anglès) m’han permès connectar amb el fotògraf uruguaià Agustín Fernández. Gràcies a ell m’he assabentat de l’existència de la Comunidad de Paz de San José de Apartadó (Colòmbia), un grup de gent “que sostiene una propuesta alternativa desde hace 14 años en medio de un conflicto con tanta muerte” en la què “... campesinos hartos de guerra se refugian en la paz para seguir viviendo”. Agustín els va oferir un curs de fotografia digital per tal de millorar la seva pàgina web i, per tant, la difusió d’aquest projecte comunitari de vida en pau entre l’exèrcit i les FARC, i del què Chomsky ha dit:
Des que vaig començar Psicologia i especialment des de la Psicologia Social estudiem i revisem contínuament la influència del positivisme i del construccionisme social, dues concepcions de la ciència enfrontades que porten a conclusions ben diferents sobre el coneixement de la realitat social. El positivisme, basat en tres supòsits bàsics (realisme, objectivisme i racionalitat) descriu aquesta realitat mentre que la visió construccionista la interpreta basant-se en una concepció dialèctica i de mútues relacions entre tots els elements que la configuren.
Un dels exercicis que ens han proposat en l’assignatura Psicologia de les Organitzacions ha estat comentar aquesta frase:
“La idea és deixar enrera un concepte de coneixement ahistòric, objectiu i individualista”.
En l’assignatura de Psicologia dels Grups Socials ens van demanar una anàlisi de la dinàmica d’una agrupació col•lectiva concreta (a escollir entre diverses opcions). Amb el meu grup de treball ens vam decidir per el Moviment de Vida Independent (en endavant MVI) els antecedents històrics del qual he recollit en un post anterior.
En aquest apunt arxivo una part del treball, la relativa al paradigma dels nous moviments socials, terme amb el que es coneixen les teories desenvolupades a Europa al voltant d’aquest concepte (Cohen, Offe, Melucci, Touraine, Eyerman i Jamison, Brand).
Des d’aquesta perspectiva s’analitzan a continuació els quatre elements constitutius d’un moviment social (Mendiola, UOC, 2002):
1ª Marxa 2007 Per la Visibilitat de la Diversitat Funcional “NOSOTROS TAMBIÉN TENEMOS UN SUEÑO” Performance EL CALVARIO Variació de “I have a dream” de Martin Luther King Jr. 1ª Part
“Las personas con impedimentos deben tener los mismos derechos civiles, opciones, y control sobre sus vidas al igual que las personas sin impedimento.”
**ANTECEDENTS:
- Història estretament relacionada amb les lluites de drets civil afroamericans (anys 50 i 60).
- Té molt en comú amb altres moviments polítics i socials (finals 60 i principis 70):
1) DESINSTITUCIONALITZACIÓ: Treure les persones amb deficiències de les institucions i tornar-les a les seves comunitats. Basat en el principi de “normalització” de Wolfensberger (1972)
2) DRETS CIVILS: Les persones amb impediments no van ser incloses com una classe protegida però va significar que les persones poguessin assolir els seus drets, al menys, legalment.
3) AUTOAJUDA: L’autoajuda i el suport dels pars varen ser reconeguts com a punts clau: “se piensa que las personas con impedimentos similares tienen mayores posibilidades de ayudarse y entenderse unos a otros que aquellos individuos quienes no comparten un impedimento.”
4) DESMEDICALITZACIÓ: Va significar l’allunyament del model mèdic autoritari per a tendir cap al paradigma de l’empoderament individual (responsabilitat de decidir i cobrir les pròpies necessitats)
5) CONSUMERISME (els consumidors van començar a dubtar de la confiabilitat i preu del producte): Control per part dels consumidors amb impediments dels bens i serveis disponibles per a ells.
En el segon treball per a Psicologia dels Grups i Moviments Socials se'ns va demanar de seleccionar un fòrum de discussió virtual, observar-ho i participar-hi durant dues setmanes per tal d'analitzar-ho des de la perspectiva de la psicologia dels grups i fer una comparació entre les interaccions grupals que es donen als contextos físics i als virtuals.
En la primera prova d’avaluació de Psicologia dels Grups se’ns va demanar de realitzar una anàlisi de lainteracció i estructura grupals d’una situaciódescrita per una notícia apareguda en premsa.
Jo he escollit un article sobre l’okupació d’un immoble ara fa un mes per un grup de joves: Nou espai alliberat a Palma: Neix el Casal la Fona (Llibertat.cat, 22-02-09)
“Designa la modificación acarreada en los juicios, opiniones y actitudes de un individuo por el hecho de enterarse de lo de los demás. Califica clásicamente los tres tipos de efectos siguientes:
1. La normalización (M. Sherif) o convergencia de los juicios individuales hacia una norma de grupo;
2. El conformismo (S. Asch) o aceptación del punto de vista de la mayoría;
3. La innovación (S. Moscovici) o influencia ejercida por unaminoría activa, es decir, coherente y perseverante.
Considerada primero por algunos como el resultado de un proceso individual de sugestibilidad, la influencia social se considera en lo sucesivo un paso particular de interacción social. Algunas teorías la interpretan en términos de aprendizaje imitativo o vicariante. Otras la consideran desde un punto de vista motivacional: la aceptación del punto de vista de otro sería o bien una respuesta a necesidades afectivas (necesidad de afiliación o de aprobación) o cognitivas (tal como la necesidad de coherencia evocada en la teoría de la disonancia cognitiva), o bien una conducta instrumental que tiene en cuenta los costes y ganancias esperados del acuerdo social. Otras finalmente se vinculan a la tradición gestaltista y la explican por la puesta en marcha de las actividades cognitivas que desencadena el desacuerdo con el otro.”
El passat 12 de gener va començar al Caixafòrum de Barcelona1 un cicle de conferències sobre la construcció social de la identitat que aquesta entitat ha presentat al web:
“El cos és un element clau per comprendre els processos d'adquisició de cultura i socialització dels éssers humans, ja que la incorporació de normes culturals passa per "domesticar" els hàbits corporis segons la cosmologia d'una determinada societat. Atesa la creixent importància del cos com a metàfora cultural i signe identitari en la modernitat tardana, esdevé imprescindible que se l'estudiï per comprendre els processos de construcció de la identitat i la incorporació de normes socials que interpreten i regulen aspectes fonamentals de l'ésser, com el gènere, la biologia, la psicologia, la sexualitat o la imatge corporal.
Des d'una perspectiva crítica, aquest cicle de conferències analitzarà la construcció de la identitat personal per mitjà de diverses disciplines: la història, l'antropologia, la psicologia social, la ciència, la sociologia, el dret i el discurs visual. El cicle s'adreça a tots els públics i reuneix diversos objectius: donar a conèixer alguns aspectes del pensament de gènere, afavorir una anàlisi crítica que confronti esquemes adquirits, proporcionar eines per fomentar el debat públic informat, promoure l'alfabetisme visual i incitar a la reflexió personal.”
Reprodueixo a continuació el text íntegre de la campanya d'enguany (el subratllat és meu).
Paraules clau: valors, manca de temps, percepció, exercici i pràctica del regal (el regal com a institució social*), retòrica publicitària, disposició i ordenació, engranatge social (ordre social), identitat (personal i social), comportaments imposats i no escollits, rebel·lió (canvi social, formació de la identitat).
"... si se educa a un grupo de gente en los conceptos de clave social, ignorancia pluralista y efecto espectador, en cierto sentido se inocula una especie de vacuna contra dichas conductas en el futuro.
...lo que Darley y Latané elaboraron en forma de cinco fases de la conducta solidaria:
El passat 28 d’octubre, la revista electrònica Tendencias21.net publicava un article signat per Olga Castro-Perea amb els resultats d’un experiment realitzat per investigadors alemanys:
“El rumor influye más que los hechos en la formación de una reputación
Aumenta o disminuye la cooperación entre personas hasta un 20%, aunque sea falso
Los chismes afectan profundamente a la reputación de una persona y condicionan el comportamiento de los demás hacia ella por encima de la información objetiva, señala un estudio realizado en Alemania. Un experimento llevado a cabo con más de un centenar de estudiantes demostró que éstos condicionaban sus actitudes hacia el resto de los participantes en función de la información que les llegaba acerca de los otros en las conversaciones entre ellos. El experimento demostró que los rumores podían aumentar o reducir la cooperación porque los estudiantes ajustaban su propia visión del mundo a la que le daban los demás.”
Poques vegades es dóna la paraula a les persones que han d’afrontar un problema de salut mental. "Sense ficció" ho fa en el documental “Balls robats”: deixar que parlin amb veu pròpia i que ens expliquin com senten i com viuen l’itinerari gairebé universal pel qual passa una persona que ha de conviure amb una problèmàtica d’aquest tipus, sigui quina sigui la patologia. El desemparament quan arriben els primers símptomes, el no comprendre què està passant, el diagnòstic, la medicació, la relació amb el metge, l'impacte de l'hospitalització psiquiàtrica, l'estigma social, són alguns dels aspectes que els protagonistes de "Balls robats" aborden amb valentia i sinceritat poc habituals.
