Una llengua parlada a Formentera, Calaceit, l'Alguer, Sant Julià, Elna, Campredó, Eslida i el Carxe. Una llengua rica en variants dialectals, que necessita vies de normalització en moltes parts del seu domini lingüístic.
emigdi |
història |
dimecres, 30 de novembre de 2011 | 09:03h
No descobrim la sopa d'all si comentem que el franquisme sociològic segueix vigent a la nostra societat entrat el segle XXI. El dictador va morir al llit el 20 de Novembre de 1975. Ara fa 36 anys, doncs, haurien d'haver passat a la història les llargues vacances del silenci, frase cèlebre de l'intel·lectual catalanista ebrenc Joan Cid i Mulet (Jesús 1907-Ciutat de Mèxic 1982). Però el silenci sobre el règim franquista ha imperat deliberadament en moltes institucions. Aquests dies la polèmica al voltant dels símbols i monuments franquistes ha reviscut a causa de la campanya que han endegat un grup d'experts per treure les restes del generalíssim, cabdill d'Espanya per la gràcia de Déu, del Valle de los Caídos, aquell infame monument construït per a glòria d'un règim criminal, els membres del qual van fer matar fins al seu darrer batec. Com és habitual quan es parla de monuments franquistes sempre surt a relleu el monument a la Batalla de l'Ebre de Tortosa i la seua imponent àliga imperial. És tan trist que el nom de de la ciutat hagi de sortir sempre embolicat de rostre franquista. Alguna responsabilitat i grossa tenen els i les seus/es dirigents actuals i els i les que han tingut responsabilitat de govern durantles darreres tres dècades. Sembla que per quatre vots ben comptats, pretenen mantenir el monument feixista més important d'Europa! Si això és el seu orgull! La caverna periodística pepera i messetària ja ha posat el crit al cel en defensa de la simbologia del monument a la vall dels caiguts madrilenya. A més, han posat la seua maquinària contrària als diners que s'han invertit en la recuperació de la memòria històrica durant els darrers anys. L'ombra de frau econòmica torna a sortir a la palestra, i és un argument més per mantenir Franco i José Antonio en un lloc de privilegi. Tot plegat, em resulta vomitiu. Com lamentable és que el monument franquista continuï presidint l'Ebre. No només l'àliga, tot el monument és franquista i representa els valors d'aquell règim. Repeteixo, per quatre vots ben comptats es continua ofenent el sentiment democràtic, el sentiment català, el sentiment humanitari. I no hi ha dret!!! Els polítics poderosos tortosins han volgut mantenir el silenci i han realitzat, i realitzen, pressions molt grans per oblidar el cas monument. Si la premsa pepera s'ha apoderat del crit No passaran per impedir que es treguin les restes del dictador criminal, sembla que aquest crit també sigui la consigna dels mandataris tortosins. Ens diran que hi ha altres prioritats, que no és el moment, que no remenem coses que fan mal olor. La realitat és que tenen interessos polítics i electorals, i que sembla que els rellisquin la memòria històrica i les víctimes del franquisme. No gaudeixo d'escriure amb aquests termes, preferiria poder fer esment que ja no queden reductes franquistes als Països Catalans. Però no és així, i no ho és, per manca de voluntat de poderosos polítics, per als quals el vot és més important que la memòria, la catalanitat i la raó humana.
emigdi |
història |
dilluns, 7 de novembre de 2011 | 09:16h
Amb el Tractat dels Pirineus, signat entre Espanya i França el 7 de novembre de 1659, s'esmicolava el país català amb l'annexió a França de les cinc comarques septentrionals del país. El següent web fa un repàs històric molt interessant a aquest greu esdeveniment: http://www.350anys.cat/index.php?option=com_content&view=article&id=17&Itemid=15. D'això d'annexions l'espanyol nacionalista Gregori Peces Barba sembla que en sap un munt! Els castellans i els jacobins units van pactar aquesta annexió, que va comportar la immediata persecució de la llengua i la cultura catalanes. Soyez propres, parlez français, era la doctrina a seguir ja al segle XVII. Sigueu nets i parleu francès, la doctrina que seguiria i segueix al peu de la lletra l'espanyolista Peces Barba!!! Tinc una vinculació personal i sentimental molt gran amb la Catalunya del nord. Primerament, m'encanta assistir a algunes edicions de la Universitat Catalana d'Estiu a Prada de Comflent; un lloc on instruir-te, conèixer gent d'arreu dels Països Catalans i carregar piles a favor de la catalanitat. També he seguit el fenomen literari a aquestes comarques des de molt jovenet. Enguany hem de lamentar el traspàs del gran literat Jordi Pere Cerdà, pseudònim d'Antoni Cayrol, de Sallagosa (Alta Cerdanya) i del cantautor històric Jordi Barre. Dos grans novel·listes, Joan lluís lluís i Joan-Daniel Beszonoff dignifiquen llengua, cultura i terra. Els castells de Salses i de Perpinyà són veritablement imponents. I sí, sobreviurem... i tant que sí.
“València era nostra…i quan vièrem nostra senyera dalt en la torre, descavalgàrem del cavall, ens endreçàrem vers Orient, ploràrem de nostres ulls i besàrem la terra per la gran mercè que Déu ens havia feta” ( Llibre dels feits. Jaume I)
Versos del poema Lo Somni del Rey en Jaume, de Joaquim Garcia Girona (Benassal 1867- Baeza 1928).
Un jorn, que’l
Rey En Jaume corría per la sérra Que al Aragó
entrellassa la valenciana térra, Del gras
Penyagolosa als cingles aplegá: Y entrantse’n á
una balma, del puig en les entranyes, Dormíu-se, y vegé
en somnis d’esprits formes estranyes, Ombres de mórts
colosos: un d’ells així parlá:
“Oh tú, que així
profanes dels grans esprits la cóva, fort vencedor
dels homens, jagant de rassa nóva; si á conquerir
Valencia te porta el pensament, Escolta be esta
historia de trista recordansa, Y qu’ella te
servixca d’eixemple y ensenyansa, Puix son edats passades
espill de la present.
“Nosatros los
colosos, la branca renadiva d’aquells jagants
del Asia, gent brava y erradiva, guanyant térres
vingueren deçá dels Pirineus. Y al aguaitar la Hesperia de rialleres
planes, De sèrres
blavinoses, ribes y valls bledanes, Ardits van
repartirmos este jardí dels Déus.
“La sòrt a alguns
va darmos la Còsta
llevantina, que jau vóra les
ones redona com petxina Immensa, que
Nereides obraren dins la mar. Gojosos adornarem de forts castells sa vòra, Lligantlos ab
murades pera que gent de fóra Jamai nostres
delicies vinguera a destorbar.
D’eixos treballs
titanids encara ne son runes Los més alts
promontoris ab ses cingleres brunes, Com Aras y
Mondúber, Marióla y Espadá; Rey de tots élls,
qui’l nostre nóm dú, Penya-colosa, Y ab dos grans
promontoris la térra quedá closa, Mongó baix pel
mes-dia, per dalt l’aspre Monsiá.
Com perla d’eixa
conca, de gran préu y bellesa En mij floría el
regne d’una immortal deesa, Que Deu, vessant
de ditxa, formá del seu sonrís. Son brill lo sòl li
dava, la tèrra sa opuléncia, Per çò lanomenaren los segles tots “Valencia”, Bell nòm que la
deesa dixá a son paradís.
“Vegéremla
nosatros: l’encís de sa mirada corrent per
nostres venes com riu de mel rosada, Dome’ls brutals
desijos, mos feu adoradors. Mes pronte ses
caricies volgué cascú mereixer Mirárense y de
lluita fraterna al vore créixer L’espectre, els
zéls ferestechs tancaren dins dels córs.
“Y tots fingint
guardarla, robaren la deesa, portantla d’estes
sérres a nostra fortalesa; cascú l’enginy
forçava per ferli grans presents: qui un trono d’or
y evori, qui un gran parlar de marbres qui estanys
d’aigües blavenques, qué selves de grans arbres, qui alçá’ls
monolits de Arespera cremarli incéns.
“Y mentrestant
sos nobles vasalls acotolaren, y son florit
imperi cruels li devastarem, com un ramat de
besties selvages dins d’un hórt. Y pera que de
nostres maleses la pejada Ab runes y
cremades quedara ben borrada, Lo foch y’ls rius
soltarem sobre aquell camp de mórt.
Campredó ha tingut llargues arrels esquerranes. Campredó (juntament amb Font de Quinto, Pom, i hortes) estava enquadrat a principis de segle XX a efectes electorals en l'anomenat districte segon, secció segona, que compartia amb Sant Llàtzer, amb taula electoral establerta a les Escoles Nacionals de nenes d'aquest raval. Les eleccions que se celebraren el 12 d'abril del 1931 donaren una clara victòria a l'Esquerra Catalana, així com les eleccions a Corts del 28 de juny del mateix any. També al febrer del 1936 (les darreres abans dels foscos anys franquistes) varen ser aclaparadorament guanyades per la candidatura del Front d'Esquerres de Catalunya, de la mateixa manera que en les primeres eleccions municipals de la nova era monàrquica i estatutària celebrades el 1979, varen seguir aquesta tradició amb una contundent victòria del PSUC (Partit Socialista Unificat de Catalunya), que contradia fortamentla tendència de l'electorat al municipi de Tortosa, que clarament va apostar pels partits de centre i els conservadors. Si ens remuntem a un important episodi revolucionari d'aquest segle, durant el qual des de les esquerres es va voler impulsar un canvi radical en la concepció de l'estat, així com en la consideració social de la classe obrera, els fets del 6 d'octubre del 1934, quan el president de la Generalitat de Catalunya d'ERC, el Molt Honorable Lluís Companys d'ERC, va proclamar l'Estat Català des del balcó del Palau de la Generalitat, a Campredó també va tenir una forta incidència popular, així com dramàtiques repercussions posteriors.
Tot començà el dia quatre, quan el govern espanyol presidit per Alejandro Lerroux (de nefast record, pel seu tarannà anticatalà), va decidir incloure en el seu govern membres de la CEDA (Central Española de Derechas Autónomas), considerats per les forces esquerranes com a feixistes. A Catalunya, el dia cinc, l'Aliança Obrera convocà una vaga general que comptà amb el recolzament del mateix govern de la Generalitat. Segons la premsa tortosina del moment (tant la tradicionalista, Diario de Tortosa, l'esquerrana, El Pueblo, o la catalanista, Vida Tortosina), l'aturada dels comerços a la ciutat fou gairebé absoluta. Dissabte dia sis, des del balcó de la seu d'ERC, el diputat tarragoní Miquel Cunillera, que prèviament havia penjat una senyera estelada, va dirigir un emotiu discurs a un nombrós públic que el va aclamar, mentre que l'alcalde Berenguer va proclamar l'Estat Català des del balcó de l'Ajuntament. La fallida d'aquesta revolta a nivell nacional poques hores després, va provocar uns fatídics episodis on regnà, tant la repressió física dels participants, la suspensió del Consistori, com els desnonaments al camp, que empitjorà greument les condicions de vida de la majoria dels camperols. Les autoritats, quan varen saber la rendició del govern de la Generalitat, varen donar el poder al capità Santiago Rius, així com es desconvocà la vaga general per part del Comité Revolucionari. El llibre "El sis d'octubre a les comarques", del periodista marcel.linista Santiago Campos i Terres (també empresonat), mostra una foto del grup de campredonencs (quatre en total) empresonats al vaixell "Cabo Cullera", i posteriorment al "Manuel Arnús" a Tarragona. El coneixement d'aquestes presons flotants veritablement atemoriren el conjunt de la població. Aquests fets han estat novel.lats, en el relat "Vent de Dalt", de l'escriptor baixempordanès amb arrels campredonenques, Xavier Guillamón (el iaio i l'oncle del qual varen sofrir la repressió en pròpia carn), el qual ens narra una història interessantíssima de tres joves campredonencs que es van veure imbolucrats en aquests fets, la qual cosa els canviarà les seves vides. En una altra anàlisi molt ben elaborat, "Tortosa 1936-39", el periodista barceloní (amb arrels tortosines) Xavier Pujadas, fa cinc cèntims dels moviments revolucionaris ocorreguts al nostre poble, arran de la proclamació de l'Estat Català: A les sis de la tarda del divendres un grup de 200 tortosins es presentaren a l'estació del ferrocarril on arribava el tren mixt. El tren fou deturat i es pazralitzaren totes les tanques de l'estació durant 15 minuts. Una part del tram de via entre Tortosa i Vinarós fou aixecada impedint el pas del ferrocarril, tot i que no es registraren incidents greus ni enfrontaments armats. La detenció del tren es féu a Campredó per un piquet comandat per Josep Marqués Codorniu que acomplia ordres del comitè revolucionari tortosí, Marqués fou empresonat al Manuel Arnús. El diari "Lluita", òrgan del PSUC i del sindicat obrer UGT (Unió General de Treballadors), ens recorda en el seu número del 31 de desembre de 1936, la figura líder d'en Josep Marqués i Codorniu (abans esmentat) en motiu de la seva mort per causes naturals, un dels revolucionaris esquerrans més destacat del poble: Era socialista, amaba la causa que sentía con frenesí y al frente de un grupo de compañeros por indicación del Comitè revolucionario hizo paralizar la marcha de los trenes que pretendían unir las comunicacions de Valencia i Cataluña. el tren, la máquina encendida, resoplaba en la estación de Campredó; però la voz de José Marqués, de tonos joviales, pero enérgicos, su actitud firme, hicieron cumplir el cometido que le habían asignado. El dia següent, 7 d'octubre, es decretà l'estat de guerra a tota la demarcació tarragonina. Les primeres detencions no es varen fer esperar, així com la clausura del local d'ERC a Tortosa. Els elements més poderosos de la dreta, que estava dirigida a la ciutat pel poderós Joaquim Bau Nolla, pretenien atemorir els adversaris ideològics i de classe, mitjançant l'aïllament de qualsevol ciutadà que pensés diferent. Era una dura resposta dels tradicionalistes i els cambonians (seguidors de Francesc Cambó), a les seves contínues derrotes electorals. El caciquisme, tan arrelat a les nostres comarques, va expandir com mai la seva teranyina, i es va encarregar de confeccionar llistes i de delatar tot aquell que els semblava perillós ideològicament. Aquests mateixos cacics foren els qui havien combatut aferrissadament l'aprovació de la transcendental "Llei de Contractes de Conreu", que havia de posar les bases sobre una correcta relació entre el propietari i el conreador. Després de molts entrebancs, finalment va poder ser aprovada pel Parlament Català, el 21 de setembre de 1934, malgrat el vot contrari de la Lliga Regionalista (la dreta dominant arreu del país, excepte a Tortosa). Després dels fets d'octubre, aquesta llei fou anul.lada (va estar en vigència durant quinze dies), la qual cosa va provocar la tramitació de més de mil quatre-cents judicis de desnonament de parcers. El més greu d'aquesta situació fou però, la divisió grandíssima que es va produir en el camp català entre propietaris i arrendataris. El Sindicat Unió de Rabassaires, denuncià el fet quehi hagué 541 desnonaments, més de 2.200 jornals de terra, que conreava directament en Damià d'Oriol i Amigó d'Iberto, conegut com el "Capità", el qual posseïa la majoria de les terres conreables de la planúria deltàica. Mitjançant un requeriment notarial, va aconseguir expulsar més de dos-cents arrendataris, els quals portaven anys conreant la finca, entre ells un total de set desnonats campredonencs, que conreaven un total 44,15 jornals de terra, el motiu d'aquest desnonament fou que els terrenys passarien a ser conreats directament pel propietari a l'acabament de l'any agrícola. El diari "Lluita" del 16 de gener de 1936, parla de guerra i anarquia al camp, alhora que publica el nom dels set campredonencs desposseïts: Josep Agramunt Panisello, Tomàs Caballé, Conrad Caballé, Gaspar Esmel, Francesc Lluch, Agustí Marqués Codorniu, Miquel Valldepérez. Les conseqüències d'aquests desnonaments arreu de les Terres de l'Ebre, seran catastròfiques quant a les relacions humanes, donat que suposà la definitiva divisió irreconciliable entre les diverses classes socials, així com aixecà un anticlericalisme furibund, donat les relacions estretes que existien entre els mandataris de l'església catòlica a la Diòcesi, una bona colla de sacerdots amb militància tradicionalista, amb els propietaris més rics i caciquils, que retratà l'església en la ment de molts pagesos com a un dels enemics a combatre més radicalment.
Tot començà el dia quatre, quan el govern espanyol presidit per Alejandro Lerroux (de nefast record, pel seu tarannà anticatalà), va decidir incloure en el seu govern membres de la CEDA (Central Española de Derechas Autónomas), considerats per les forces esquerranes com a feixistes. A Catalunya, el dia cinc, l'Aliança Obrera convocà una vaga general que comptà amb el recolzament del mateix govern de la Generalitat. Segons la premsa tortosina del moment (tant la tradicionalista, Diario de Tortosa, l'esquerrana, El Pueblo, o la catalanista, Vida Tortosina), l'aturada dels comerços a la ciutat fou gairebé absoluta. Dissabte dia sis, des del balcó de la seu d'ERC, el diputat tarragoní Miquel Cunillera, que prèviament havia penjat una senyera estelada, va dirigir un emotiu discurs a un nombrós públic que el va aclamar, mentre que l'alcalde Berenguer va proclamar l'Estat Català des del balcó de l'Ajuntament. 
El llibre "El sis d'octubre a les comarques", del periodista marcel.linista Santiago Campos i Terres (també empresonat), mostra una foto del grup de campredonencs (quatre en total) empresonats al vaixell "Cabo Cullera", i posteriorment al "Manuel Arnús" a Tarragona. El coneixement d'aquestes presons flotants veritablement atemoriren el conjunt de la població. Aquests fets han estat novel.lats, en el relat "Vent de Dalt", de l'escriptor baixempordanès amb arrels campredonenques, Xavier Guillamón (el iaio i l'oncle del qual varen sofrir la repressió en pròpia carn), el qual ens narra una història interessantíssima de tres joves campredonencs que es van veure imbolucrats en aquests fets, la qual cosa els canviarà les seves vides.