Una llengua parlada a Formentera, Calaceit, l'Alguer, Sant Julià, Elna, Campredó, Eslida i el Carxe. Una llengua rica en variants dialectals, que necessita vies de normalització en moltes parts del seu domini lingüístic.
emigdi |
poesia |
dimarts, 10 de gener de 2012 | 14:26h
Avui em plau
Sento un desig immens de palpar el teu cos, serenament mentre delecto els meus sentits en escoltar el batec accelerat del teu cor. Tu, estremint-te per acció del meu sexe.
Tinc ganes d'assaborir el nèctar del teu cony humit, xuclar els teus pits, fer-te meua en un instant ardent, usant llavis, dents i el pene erecte.
És llavors que assaboreixo el dit gros del teu peu, i sento com se t’esveren les cames, i pren gust el suc saborós del teu sexe.
Sento com t’alteres, com t’altero, i li dono regna solta al plaer, I estic dins de tu... i gemegues bojament i m’estripes l’esquena abans del crit final de l’orgasme...
I és llavors quan esdevé bogeria, eixe bell moment final d’un sexe bullent que fa explotar junts sucs interns, amb anhel de tornar a fondre’ns en un... solament.
emigdi |
poesia |
dijous, 5 de gener de 2012 | 12:42h
Sms nadalenc
I passen els jorns, ressonen dolces onades, canten els rossinyols, feliç és qui somriu riu el cor i estima, És Nadal i naveguem envers horitzons estimats. Pau i felicitat i amor tothora de part nostra desitjat.
Sms d'any nou
Les rialles dolces i la xalera tot l'any. reviuen les esperances, s'enlairen els anhels. Estima i amistat, lletra i parla nostrada, docència perenne. Reviu el nou any i somriu, crit d'independència. Càntic i joia i joia de nou. Molt bon any nou ara i adès... per sempre
És el temps de trenar alegries... il·lusions, eixe temps que ens fa contents amb anhels brillants, amb esperances lluïdes, amb propòsits benestants... I som feliços, amb ànsies compartides i quefers ben quotidians, si tot és caliu vora nostre. És llavors que ens arriben somriures, i l'oblit complert d'allò que no cal. I ací rau l'alegria d'amics fidels, de família amb estima plena, eixa gent que ens engalana el cor.
I constatem com el temps passa, com les il·lusions volen accelerades, creixen els xiquets a pas triomfant, s'eixampla l'amor per la dona, es conreen noves amistats, i el cor creix a pas ben ferm.
I sóc docent, i m'enlaira la vida adolescent, els seus anhels i les seues esperances tan vives i la xerrera ufana que els acompanya, el seu comfort, la seua estima.
I és el temps per pensar en la terra, la nostra parla en amenaça constant, i el gaudi del Barça triomfant i l'anar escrivint lletres ufanes. Tot això és VIDA... la plenitud de tot, que som d'ací, que som feliços i sentim l'emoció del viure a cada pas.
emigdi |
poesia |
dissabte, 3 de desembre de 2011 | 12:55h
I EL SO DE LA PLUJA
Tant de bo amb un curt moviment pogués treure els mals d'un món tercer, on els xiquets treballen i mals governs regnen a Indonèsia. Com un jardí amb herba, amb brossa que embruta el terra, oblidat de la mà de l'home, en un capvespre amarg, de solitud austera, la pols s'amuntega en els silencis perduts d'infantesa
El so de la pluja aconsegueix esbargir la basarda del silenci anguniós i la sequera que afecta els camps i no deixa enlairar la senyera de vents dinàmics, així com de gotes d'aigua que refresquen i reguen les esperances d'aquells que treballen la terra.
I encara imagino que parlo unes llengües antigues de segles romans amb segells prehistòrics que, a més, entenen cultures de petits pobles i imperis, i ballen en cercles, amb les mans obertes, totes les hores dels jorns i dels vespres a les tribus veïnes, i viuen en altres hemisferis on no coneixen les xarxes de consum ni telèfons mòbils.
I el sabor de la nit se'm desperta vivent.... al so trencant de les onades, - desdeny de silencis colpidors -, per eixos carrerons estrets i blancs, d'una ciutat dormida... tolerant, amb regust a vestigis d'antany. Navegant sense rumb clar, cerco trobar el sentit a una vida!
I penso... en onades de sal cobrint platges verges senceres, en infants solitaris sense parla, en adolescents amb anhels incerts, en dolça airejada de senyeres, en el caliu de la dona enamorada i els xiquets que estimo més que res, i en eixes filigranes de gols en blau i grana.
Ix l'esperit que conrea il·lusions accelerades i salabroses, en nits de tardor amb regust a mar, olor a sal... retina en blau marí, desig carnal ara i adés, arreu la vida, cala la pluja fina, refila la dolçaina... la gralla, tendra solitud en nit plàcida.
Sitges- vora el mar - 9-desembre de 2010, 11 de la nit.
emigdi |
poesia |
dilluns, 21 de novembre de 2011 | 20:31h
De nom Cristòfol, homenatge al cavaller Cristòfol Despuig (1)
COL·LOQUI EXTENS SOBRE NATURA I PARLA
Jo, Cristòfol Despuig, cavaller de raça, tortosí d’esperit i català d’ànima, em veig en cor de donar inici ací a una xerrada intensa sobre el temps que ha passat i que passa; mentre trepitjo els carrers de la meua ciutat natal tan aimada, i enraono amb cura sobre la història passada i altres afers de casa amb uns bons companys que amen les lletres i la llenga d’ací. Confesso els meus anhels perduts, i no m’estic de fer ús del ben noble ars poetica per cantar eixes glòries passades de la gran Corona nostrada, que a la vegada admiro i enyoro.
CRISTÒFOL
1 Cristòfol, jo, de més noble estirp hereu, Fill d’una urbs amb llustrosa cultura, Canto al passat car el present ja temo, I el diàleg de tots els temps enceto, 5 Per eixos angosts carrers que tant adoro. Flairo l’enyor dels antics reialmes, Nodrits de glòria per terres i mars. Eixos estendards patris tostemps llueixo Encara, arreu d’orient, d’allà i d’ací, 10 Que allò aliè mai no m’és ben propi. Sóc present, llavors, en l’ahir tothora, Amb llurs llenguatges ancestrals, Immensa recança sento pels jorns d’avui, Quasi vençut per gens amats veïns, 15 Et dulce et decorum est qui per patria mori[1].
De més noble nissaga, Despuig, sóc jo, Embrió d’herois d’eixes contrades nostres, que amb tanta força reviuen milers de suaus tonades de dolçaines, 20 al so humit que mana el flumen[2] pare, Les sensacions d’ací són les que anoto, Unes humils vivències del jorn a jorn, Que provenen dels pretèrits temps Del gran Abu Bakhr, lloat fill d’ací, 25 filòsof del món sencer un dia. Adéu a la set dels gegantins savis, Que pels escaients arrels moriren. Siau[3] als grans relats de la història, Que la llemosina veu sabé escampar 30 Amb el seu tan sa orgull de mare.
Despuig, Cristòfol, jo, el foraster no entén, Ni la seva gentil llenga[4] podria mai Amb prou pulcritud fer-ne un ús escrit, Car sense sentit romandria allò que ha estat, 35 En secula[5] dels temps, de les generacions, el pa. Potser sóc rancuniós com tots imagineu, No se m’han exhaurit records en la distància, Voldria treure els mots que em donin bona veu, La nit d’avui, tan plena de constància i d’anhel 40 Que endemés puc enraonar d’afers de casa. Veig poca lluminositat en hores de foscor, Em ve el sabor d’aquella aigua que encadena, Enlaira allò que en mi queda de serena Gentilesa, reticent d’allò que he palpat, 45 L’anhel de gelosia d’uns déus sense ventura.
Qui més que Despuig llegir un romanç podria, Pretensiós de voler ser i clos laberint, I palpo amb la part tendra de les mans L’ésser tenaç en què em vaig convertint. 50 Car més dur l’engany la passió pot fer. En el presagi irrefutable, em basta La impressionant alçària d’un llorer, Que arrela als camps dels humans en casta. Que ací nascuts conreen i fan digne 55 Dels Costums Dertosae el bell parlar. Concòrdia recerco en l’escrutini, En va obrint els ulls perquè endevini, De quina fosquedat sóc resplendor. I ja no disposo síl·labes per aprendre, 60 Romanc deixat de mots, m’esvaniré.
Qui diu, Despuig, si l’impuls que m’embriaga Omplint-me d’hipèrboles, no és la por? Que em deixa mal regust i llavors m’amarga El paladar, en un gran paradigma on jo, 65 No em guardo mai de presumir grandeses. Contemplo i m’esforço per retrobar el lloc Antic del paradís irreal, ple de riqueses, On regna l’aire, l’aigua i el foc. Natura cent per cent i plena d’encant! 70 To be or not to be[6], que escriurà el geni! Lloat sigui el temps quan en Llull guarnia d’una adorable follia el pensament, Fruit del ben pensar de la història guanyada, Rubrico el desencant, saviesa acabada, 75 Allò que ell creà, l’home a galops desfà.
[1] Frase llatina que significa: I dolç i decorós és qui mor per la pàtria. [2] riu [3] Pretenc jugar amb la paraula adéu-siau, que he introduït en dos versos cap a dalt. [4] Durant l’obra “Els Col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa”, es fa ús de la paraula ‘llenga’ i no llengua. [5] Escursament de la frase llatina “In secula seculorum”, que significa pels segles dels segles. [6] ‘Ser o no ser’, famosa expressió usada per William Shakespeare a la seva tragèdia ‘Hamlet’, que és una de les quotacions més conegudes de la literatura de tots els temps.
emigdi |
poesia |
divendres, 23 de setembre de 2011 | 16:12h
JOAN CID I MULET I LA POESIA DE GUERRA
El polifacètic literat i historiador esportiu Joan Cid i Mulet (Jesús 1907-Ciutat de Mèxic 1992) va realitzar els seus primers passos poètics amb la publicació de tot un seguit de poemes de joventut al setmanari catalanista Vida Tortosina (1927-1937). Era una poesia que es caracteritzava pels seus missatges il·lusionats, fins i tot bucòlics, que cantava a les coses belles de la vida i a una cultura catalana que agafava nous vols durant el període republicà. El mateix caire estètic queda reflectit en el seu primer volum de poemestitulat Roses Blanques (1934). Els diversos comentaristes literaris ebrencs del moment (Francesc Mestre i Noé, Antoni Campos Sapiña, Lluís Climent, etc.) varen fer unes crítiques elogioses del nou poeta que havia composat, amb les seues pròpies paraules, un conjunt de roses per gaudir de la lectura i homenatjar amb un vocabulari exquisit les imatges belles que ens aporta el viure. En canvi, en aquest apunt volem reivindicar l’alta qualitat de la seua poesia de guerra, que demostra la maduresa del poeta en el domini de l’idioma i que aconsegueix uns autèntics retrats en vers de denúncia de la duresa del moment. Als Països Catalans no s’ha agrupat cap col·lectiu poètic sota el qualificatiu de 'poetes de la Guerra Civil', malgrat que va haver-hi autors de gran qualitat com Joan Oliver “Pere Quart” o Agustí Bartra, que desenvoluparen la seua faceta poètica més ben aconseguida a partir de l’horror experimentat en pròpia carn i de la implantació posterior del règim criminal franquista. En altres països, aquest fet literari ha anat d’altra manera. La primera guerra mundial va ser tan atroç que a Gran Bretanya va colpejar moralment tota la societat i va crear una magnífica generació literària, encapçalada per Wilfred Owen i Siegfried Sassoon, que varen composarels poemes més dramàtics de la literatura contemporània. En la poesia castellana, hi ha igualment el conjunt de poetes que conformen l’anomenada Generació de 1936: Gabriel Celaya, Joan Gil Albert, Miquel Hernández, Lluís Rosales, etc., que destacaren per l’apassionament de la seua poesia de denúncia de les atrocitats d’un conflicte bèl·lic que s’allargava sense fi. Joan Cid i Mulet és, indubtablement, un dels grans poetes catalansde la guerra de 1936-39. El 1937 va publicar l’històric recull Les ales del neguit, la qual cosa li va suposar rebre unes crítiques destructives i implacables per part dels membres més radicalitzats del sindicat anarquista FAI, que consideraven que no estava el panorama com per parlar de poesia. El poeta jesusenc va destinar tots els diners de la venda del llibre a ajudar la ciutat de Madrid, assetjada per l’exèrcit franquista. Els millors poemes de guerra de la seua producció els va publicar al quinzenari cultural antifeixista barceloní Meridià. Són unes poesies (Cel de trinxera, Una tarda de diumenge) amb missatge tètric que reflecteixen l’estat d’ànim dels republicans que ja auguraven la derrota i les conseqüència que derivaria el domini feixista. Els següents versos encapçalen el poema Cel de trinxera: Com a cavalls desbocats en trista cavalcada Els estels fan corrua enllà del firmament; Són espurnes flotants de crinera irisada, I quan fugen gemeguen un xiscle de turment. La nit és silenciosa. Només a estones S’oí el picor el picor amic dels nostres artillers. Vigila l’esguard. Els ulls són com a fones que guanyen les distàncies en no-res. Hem pogut tenir al nostre abast igualment alguns poemes inèdits escritstant a Perpinyà com a Mèxic. La seua producció d’exili és de gran qualitat, tot i que encara roman inèdita. El to d’alguns del poemes denuncien la sensació de desterrat, d’haver perdut molt, tant personalment com col·lectivament. Queda constància, doncs, de la reivindicació de Joan Cid i Mulet com a un dels grans escriptors i poetes catalans antifeixistes, que va tenir un paper cultural i literari molt important durant tot el període de la Guerra Civil i que va fer-se un molt bon nom en els ambients culturals barcelonins.
I s'empaiten amb armes fratricides, i s'arrosseguen pel pendent aspriu, ganyotes i gemecs, planys suïcides ressonen enllà de les muntanyes escruixides pel tronar dels canons ençà del riu... I em palpo les carns, són una brasa que té per resclum un llit de sang... tremola ma veu i al llavia es glaça de veure la mort com en percaça amb la seva ganyota horripilant... s'ha fos la visió rera del vidre de la meva animeta sense son.... tornen les hores de fred i captiveri amb la boira del més obscur misteri, dintre la cambra negra del meu món.
emigdi |
poesia |
dilluns, 21 de març de 2011 | 06:02h
Avui és el dia Internacional de la poesia. Recordem alguns dels més grans amb la llengua de la terra: Ausiàs March, Rector de Vallfogona, Verdaguer, Maragall, Salvat Papasseït, Riba, Foix, Espriu, Martí i Pol, Estellés. I tants i tants altres amb totes les altres llengües del món. I uns versos amateurs personals, Estampes sitgetanes (2)
Ja ha revifat la tramuntana de ponent
transportant aires frescos de benaurança. Sorgeix el blau arreu d'un poble expectant, vora una mar que ens ompli d'esperança. S'escampa arreu l'olor salada... la marina, i encamina infinites passions ufanes.
Sento el sabor de la nit hivernals per uns carrerons blaus d'aquest poble sa i tolerant amb sexes, races... idees. I sento... el soroll d'eixe mar que m'apropa vivències sonores tostemps, sentiments de melangia que s'enlairen amb el vent.
Navego per eixe mar de somnis profunds mentre brollen en mi anhels il·lusionats. I torna el blau a pintar el rostre serè d'un poble que s'agita i que esdevé paradís, si creu amb idees sanes... teixides amb els quefers més nobles del dia a dia.
emigdi |
poesia |
dimecres, 9 de març de 2011 | 08:21h
Del So trencat de les onades és el nom del poemari que m'editarà properament March Editors de El Vendrell (Baix Penedès). Inclourà alguns poemes publicats en diversos reculls col·lectius ebrencs (Amb les mans obertes, Per un futur sense llàgrimes, I Mostra de poesia d'Alcanar, Lletres ebrenques), d'altres exposats aquí mateix al bloc, i uns quants de nous. He volgut recopilar una àmplia poètica personal, que he anat escrivint durant anys sempre dintre d'un àmbit casolà. El volum comptarà amb set seccions poètiques: De Sitgetanes, D’Alguereses, D’Amoroses, De Blau i granes, De Reconeixements, De Justícies i De Reflexions. Temàtiques diverses que engloben molts dels meus anhels. Intentarem donar-li difusió abastament. Enguany, sortosament, hi ha moltes novetats en poesia d'autors de les comarques centrals dels Països Catalans.
La foto de la portada ha estat obra d'un alumne estimat sitgetà, en Gerard Franco.
emigdi |
poesia |
dissabte, 26 de febrer de 2011 | 14:19h
I
Aquell temps en què la verdor enlluernava la retina, ens oferia pau i sentíem l'olor de gessamí, vessaven llavors somnis d'infant, i anaven brotant arreu esperances d'adolescents amb llavis d'ànsia. Allà, restà l'ésser social que acaronava idees, sanes i s'han desprès les espurnes de la il·lusió, i hem romangut un temps llarg amb melangia. Han suspès les lletres d'amor de cors tan joves, ja se sent la cremor per la intimitat partida.
II Al passadís entreobert de l'ànima ancorada han reviscut els llenguatges ancestrals, de nou bateguen els anhels amb certa força i s'accelera el foc amb llenya d'olivera centenària. Es refan els calius als vespres de tardors fredes, sota la carícia d'una mirada tendra que alliçona. Milions de fulles cauen dels arbres de camps fèrtils, estem en la tardor de mil tronades sanes.
III
En el perímetre de la sort no ens sobra cap onada partida per paraules sense so. Faig una conjura al vent de les roses marcides en un espai ocupat per un jardí aclaparador. Vaig a la recerca de jorns ben blaus, romanen en mi les idees de revolta i de combat. M'il·lumino en una nit d'estels infinits i llunyans, que reviuen il·lusions d'un viure en peu sense lligams de cadenes perennes.
IV I aquella nit de boires assedegades convertia el passat de goig en un avenir inert, orfe d'esperances. És llavors que faig un balanç sincer a la vida i m'aboco a l'oblit també infinit. M'amara el coll la idea de rebel·lió valenta! Al capdavall, som carn i aigua, i en eixe penya-segat rocós s'empassen tantes galivances, davant governs sords que ens deixen orfes d'il·lusions i esperances. Un suau oneig deforma el somni en l'espai on habito, no ignoro el plor. En el llibre blanc i obscur de la nostra història, s'ha aturat el temps, absent de tantes coses.
V No veig que la tarda es fongui amb malenconia, car regna una suau brisa que bufa amb constància i enlaira una frescor d'allò més fraternal. Escolto atentament els sons ufans d'aquest vespre d'hivern, amb la mirada oberta envers finestres llibertàries, amb l'olor de fruita verda que m'encomana il·lusió, amb la tendresa de la mare quan acarona el xiquet. La salabror del mar m'arrossega cap a canals de vida i descobreix l'ànima enlairada cap a signes infinits. Un manantial d'aigua dolça renaix de les cendres quotidianes i esdevé tot un rierol de paraules. El llenguatge és l'espill d'universos plausibles i vertaders.
emigdi |
poesia |
divendres, 11 de febrer de 2011 | 05:48h
Només ens cal un instant... un sol, per rememorar imatges de la retina. S'enlaira el vol d'una gavina lliure en el seu destí, ... amb l'infinit al seu abast, amb esperit aliè tostemps... a tot un món que avança massa de pressa, i mai s'atura... davant del rellotge dels temps.
Neix eixe home que enarbora inquietuds nostrades, incipients anhels. I és llavors quan la música ressona arreu . Labora el pagès la terra eixuta, versa el poeta ideals ben pulcres, s'imposa la veu del professor a l'aula, canta líriques colpidores el cantautor, i esclata el camp amb gols que fan història.
I pren sentit la vida en instants commovedors - el nostre viure esdevé dolç i sa -, les dureses viscudes i les joies mesurades dibuixen el quefer crucial de l'existència. Reviu un rostre que somriu amb ànsia d'alterar l'orde mundial. Tot es tenyeix de canvi... canvia la ment i fan presència milers d'estels al cel.
emigdi |
poesia |
dimarts, 8 de febrer de 2011 | 06:01h
El proper 19 de març tindrà lloc la celebració de la II II Mostra Oberta de Poesia d'Alcanar. que tindrà lloc a la Biblioteca Trinitari Fabregat. De moment, han enviat els seus poemes una quarantena de poetes intergeneracionals i d'arreu del país.S'ha obert el bloc http://alcanarpoesia.blogspot.com, on podeu trobar tota una àmplia amalgama poètica de notable interès. Autors consagrats al costat de novells... Hi participo amb un conjunt de poemes titulat De Sitgetanes, sobre les meues vivències sentimentals aquests dos anys en què treballo a Sitges: http://alcanarpoesia.blogspot.com/2010/12/emigdi-subirats-sebastia.html. L'any passat es va editar un llibre que incloïa els poemes de tots els participants, i es va realitzar una lectura pública de poemes dels autors assistents. Ja informarem properament de les activitats d'un dia molt poètic, que esdevé una nova data cabdal del calendari literari a les comarques centrals dels Països Catalans.
Ja ha revifat la tramuntana de ponent transportant aires frescos de benaurança. Sorgeix el blau arreu d'un poble expectant, vora una mar que ens ompli d'esperança. S'escampa arreu l'olor salada... la marina, i encamina infinites passions ufanes. Sento el sabor de la nit hivernals per uns carrerons blaus d'aquest poble sa i tolerant amb sexes, races... idees. I sento... el soroll d'eixe mar que m'apropa vivències sonores tostemps, sentiments de melangia que s'enlairen amb el vent. Navego per eixe mar de somnis profunds mentre brollen en mi anhels il·lusionats. I torna el blau a pintar el rostre serè d'un poble que s'agita i que esdevé paradís, si creu amb idees sanes... teixides amb els quefers més nobles del dia a dia.
emigdi |
poesia |
diumenge, 9 de gener de 2011 | 00:16h
Ahir dissabte, al matí, Guillem va marcar el seu tercer gol com a jugador dels prebenjamins de la UE Remolins-Bítem, en el partit que l'enfrontava a la UE Jesús i Maria, els líders de la categoria, i que va acabar amb 1-2 a favor de l'equip deltaic. Durant el partit, vaig dedicar-li el següent poema, escrit des de la banqueta estant. A la foto, podeu veure Guillem acabat de nàixer, amb la seua mama i germaneta.
I al camp, com un jardí amb verda cura, el blanc i blau captiva de sobte la retina, i el somni esdevé un color plaent amb un equip ben jove i aguerrit. Quan l'esperit enlaira l'ànima i va fent via... en aquest matí de partit, d'il·lusió, alegria i passió de xiquets... tostemps.
I eixos passionals anhels d'infant empenyen envers les alçades. Els rostres coberts amb un somriure, la xerrera ufana i els jocs continus, i la brega permanent que els acompanya, amb l'esclat de joia a la grada. Vola una gavina blanca a poca alçada i el riure d'uns ulls petits agafa el vol.
I en Guillem, pas a pas, va creixent i es desviu per l'art de la pilota, l'esport rei el té captiu i somriu en tot moment, i entén la màgia quan s'apropa aquell temps en què el gol ens omple el cor de batecs accelerats i eterns, que ens fa més dolç el viure.
Senyor... ha estat una tarda plàcida! I corre i brega i assoleix allò que vol amb els peus, car el talent innat es desprén arreu i arreu.
La grada esclata amb joia un diumenge de tardor assolellat, l'esport rei se'ns presenta al davant amb gols majestuosos que ens enlairen l'esperit, que amb un crit s'engresca i deixa enrera els patiments inherts... i la falera reïx.
És la màgia del joc dels jocs de tots els temps... I demà, gaudirem d'imatges colpidores, farem l'esguard precís a cròniques ufanes, enlairarem tots els sentiments en un, beurem del plaer de tanta aigua refrescant!
I és que la joia que ens transmet s'abraona - visió, control, vol per les alçades -. I és que el geni el fa dels grans, amb cara de xiquet a qui la mama encara li prepara el plat a taula en vespres familiars.
Sento el repicar de les mans amb el so d'un nom arreu, que diu Lionel, i un altre cop, Lionel, tonada que em fa reviure tantes il·lusions d'antany.
»PourLionelMessi,maîtriser l'artdelaballe."
Monsieur... ça a étéune soiréepaisible! Et il courtets'efforceetobtientce qu'ilveutavec sespieds, puisque letalentinnépeutêtrevupartout etn'importe où.
Le public éclate avec joie un dimanche d'automne ensoleillée. Lesport roinousprésente les buts majestueux, qui nous élèvent l'esprit, qui avec un cri s'anime et laisse derrière les souffrances inertes... etla rechercheréussit.
C'est la magie du jeu des jeux de tous les temps... Et demain, nous jouirons des images frappantes, nous ferons le regard précis à des bonnes chroniques, nous élèverons tous les sentiments dans l'un, nous boirons du plaisir de tant d'eau rafraîchissante! Parce que la joie qui nous transmet nous élève - la vision, le contrôle, le vol dans les hauteurs. Et son genie le rend un des plus grands, avec son visage d'enfant à qui la maman encore le prépare l'assiette à la table chaque soirée familière.
J'écoute la piqûredes mainsavec unnompartout que Lioneldit,etencore,Lionel l'air qui me fait revivre des illusions anciennes.
emigdi |
poesia |
diumenge, 2 de gener de 2011 | 09:57h
He volgut endegar l'any al meu diari personal on line de manera francament poètica i literària. I he tingut, per l'ocasió, el gust de traduir un dels meus poemes a diferents idiomes. Dedico aquest apunt amb estima a un xaval de l'institut Benaprès sitgetà, Gerard Llorens, de Sant Pere de Ribes (Garraf). Gerard té setze anys i és estudiant de primer de batxillerat i força afeccionat a la poesia, a la vegada que us convido a visitar el seu bloc poètic que ha estrenat recentment, en el qual trobareu una bona amalgama de versos carregats de sentiments, d'esperit juvenil i de bon quefer poètic: http://www.poemesgerard.blogspot.com/. Desitjo òbviament que tingui una afortunada trajectòria poètica. L'anirem seguint de prop i aconsellant tant com poguem. Serà un dels participants a la II Mostra de poesia d'Alcanar, que organitza amb tanta cura i interès l'amic, professor i bon poeta, Tomàs Camacho. Quant al poema de l'apunt, l'original el vaig escriure en anglès i el vaig publicar dintre d'un capítol de la meua primera novel·la, Tomàs Serra (2001). En algun dels idiomes no me n'he sortit tan bé com hauria volgut, però el missatge a transmetre és el mateix. Primerament, la voluntat de dir un mateix missatge en llengües diferents, que domino diversament (només l'anglès i l'alemany de manera acadèmica). I molt especialment el fet que personalment, com m'encanta la poesia, m'ho he passat molt bé adaptant el poema, sabedor que no ha de passar a la història dels millors poemes que es fan i es desfan. Si algun usuari gosa de traduir-lo al català, em donaria una gran satisfacció, i comprovaria la diferent adaptació a la llengua de la terra. D'altra banda, justament a la foto estava llegint els poemes amb els quals vaig participar a la 1a Mostra de poesia que es va celebrar a Alcanar durant el març de 2010.
NIGHT UPON TOWN
When the night falls upon town, Light flies unstoppable, and stands Above, in hill’s eyes. Peace reigns in the park And birds sing in dreams With tender words and kissed.
Quiet is a cloudless night. The stars do move and shine, While everyone sleeps tenderly, Apart from me, the strangest one.
I’m awake and see The yellowy moon watching life go by. There’s no way to avoid A rare feeling at night. NUIT SUR LA VILLE
Quand la nuit tombe sur la ville, la lumière vole irrésistible et reste au-dessus, dans les yeux de colline. La paix est couronnée dans le parc et les oiseaux chantent dans les rêves avec les mots chéris et tendres.
Une nuit dégagée est tranquille. Les étoiles bougent vraiment et brillent, pendant que chacun dort tendrement, à part moi, le plus étrange.
Je suis éveillé et vois comment la lune jaune regarde la vie. Il n'y a aucune voie d'éviter un sentiment rare pendant la nuit.
NOTTE SU CITTÀ
Quando la notte cade sulla città, la luce vola e mai si ferma, ma rimane sopra, in occhi di collina. La pace èincoronata nel parco e gli uccelli cantano in sogni con parole amate e tenere .
Una notte senza nubi è tranquilla. Le stelle proprio si muovono e brillano, mentre tutti dormono teneramente, ma non io, il più strano.
Sono sveglio e vedo come la luna gialla guarda la vita. Non possiamo evitare una sensazione strana durante la notte.
NACHT AUF DIE STADT
Wenn die Nacht auf die Stadt fällt, Licht fliegt unaufhaltsam, und bleibt Oben, in den Augen des Hügels. Frieden wird im Park gekrönt Und Vögel singen in Träumen Mit zarten geliebten Wörtern.
Eine wolkenlose Nacht ist ruhig. Die Sterne bewegen sich und scheinen, Während jeder zart schläft, Nicht ich, der fremdeste.
Ich bin wach und sehe wie der gelbe Mond das Leben beobachtet. Wir können nicht vermeiden Ein seltenes Gefühl nachts.
Noite sobre cidade
Quando a noite cai na cidade, a luz está voando inevitável, e permanece em cima, em olhos de colina. A paz reina no parque e os pássaros cantam em sonhos com palavras sensíveis e queridas
Uma noite clara é tranqüila. As estrelas movem-se e brilham, e todo o mundo dorme ternamente, à parte de mim, mais estranho.
Sou acordado e vejo como a lua amarela olha a vida. Não há nenhum modo de evitar uma sensação estranha à noite.
Net sus era ciutat
Quan era net què sus era ciutat, era lutz vòle sense arrèst, e se demore naut as uelhs d'un pujau.
Era patz se corone ath parc e es audèths canten es sòns damb paraules estimades e tendres.
Tranquilla net sense nívols. Es esteles se mòn e brilhen, mentre toti dormissen damb tendresa, mès non jo, çò de mès d'estranh.
Sò despert e guardi coma era lua auriòla obsèrve era vida. Non pogui evitar un sentiment estranh pendent era net.
emigdi |
poesia |
divendres, 31 de desembre de 2010 | 18:55h
Aquest és l'sms que he enviat a molts amics i familiars per felicitar l'any nou. El mateix que us dedico a tots/es els usuaris i les usuàries d'aquest diari on line. Feliç 2011...
Un nou any toca a la porta, i diviso gegantines il·lusions. Engendro cruïlles d'amistat i estima. El gaudi de tostemps, llum arreu i abraçades eternes. Feliços rostres arreu cada dia.
emigdi |
poesia |
dijous, 30 de desembre de 2010 | 09:54h
El Tribunal suprem ha volgut deliberadament atacar la peça fonamental del sistema educatiu català i, a la vegada, minimitzar una mica més l'autogovern nostrat i la cultura catalana. L'atac contra la llengua catalana ha estat brutal de nou, propi del sistema polític colonial que fa imperar Espanya des de fa tres segles a casa nostra. Poden guanyar, perquè poden imposar el seu criteri polític com han fet en aquesta sentència. El que no poden és silenciar la ciutadania catalana. Els següents dos poemes són vibrants i reflecteixen la resistència catalana arreu, i el crit a favor del català a l'escola i a la societat. El primer és del cantautor Tomàs Bosque, de la Codonyera (Matarranya), on s'escriu la clara llengua d'Espriu: Lluït i blanc és lo meu idioma,/ fet de música i combats,/ en centúries passades de paraules./ De lluny ens ve la veu a gola/ i anomenem les plantes i animals/ en encertades lletres heretades./ Escriure, no escrivim encara prou:/ ens van furtar les plomes fa vuit segles./ Diuen els que no ho sabent tot/ i els que hi saben ben poc,/ que esta llengua és basta./ Oh! per favor, savis de cagalló,/ opineu si voleu,/ arremangueu-tos i descobrirem vostres misèries./ Vols dir, amic cantor,/ que el vostre Chapurreau de l'Aragó,/ és clara llengua, és català del bo?/ Així mateix, respectable senyor,/ veniu ...només al Guadalop,/ i els camperols d'allí,/ sens cap esforç,/ us donaran una lliçó. L'altre poema-cançó, tio Canya, del grup valencià Al Tall.
En la pobla hi ha un vell/ en la pobla hi ha un vell/ que li diuen tio Canya:/ porta gorra i brusa negra,
porta gorra i brusa negra,/ i una faixa morellana./ Tres voltes només va anar/ el tio Canya a València: / primer quan va entrar en quintes
i en casar-se amb sa femella./ La tercera va jurar/ de no tornar a xafar-la;/ que a un home que ve del poble,
ningú fa abaixar la cara./ Set vegades va fer cua,/ set vegades va fer cua,
en presentar uns papers,/ per no saber expressar-se,/ per no saber expressar-se,
en llengua de forasters./ Aguantà totes les burles,/ les paraules agrejades,/ i a la Pobla va tornar.
Tio Canya, tio Canya,/ no tens les claus de ta casa:
posa-li un forrellat nou/ o et farà fum la teulada.
Tio Canya tingué un fill/ Tio Canya tingué un fill/ que li diuen tio Canya:
porta gorra i brusa negra/ porta gorra i brusa negra,/ i una faixa morellana.
Bé recorda el tio Canya/ quan varen portar-lo a escola/ set anys, la cara ben neta,ulls oberts, camisa nova./ Però molt més va obrir els ulls/ el xiquet del tio Canya
quan va sentir aquell mestre/ parlant de manera estranya.
Cada dia que passava,/ Cada dia que passava/ anava encollint els muscles
per por a que el senyor mestre/ per por a que el senyor mestre
/ i fera alguna pregunta./ Aguantà càstigs i renyes/ sens gosar d´obrir la boca/ i l' escola va odiar.
Tio Canya, tio Canya,/ no tens les claus de ta casa: / posa-li un forrellat nou/ o et farà fum la teulada./ C ròniques del carrer diuen
cròniques del carrer diuen/ d´uns nets que té el tio Canya/ que són metges a Valènciaque són metges a València/ professors i gent lletrada./ Quan a estiu vénen al poble,/ visiten el tio Canya
i el pobre vell se´ls escolta/ parlant llengua castellana.
Però cròniques més noves/ expliquen que el tio Canya/ ja compta amb besnéts molt joves
que alegren la seua cara./ Mai parlen en castellà/ mai parlen en castellà/ com han après dels seus pares,/ sinó com la gent del poble,/ sinó com la gent del poble
la llengua del tio Canya./ Reviscola, tio Canya,/ amb gaiato si et fa falta/ que a València has de tornar/ Tio Canya Tio Canya/ no tens les claus de ta casa:/ posa-li un forrellat nou,/ perquè avui tens temps encara http://www.youtube.com/watch?v=zGYtn4YVg6k
Amb el teu rostre de xiquet 
Només ens cal un instant... un sol,
El proper 19 de març tindrà lloc la celebració de la II II Mostra Oberta de Poesia d'Alcanar. que tindrà lloc a la Biblioteca Trinitari Fabregat. De moment, han enviat els seus poemes una quarantena de poetes intergeneracionals i d'arreu del país.S'ha obert el bloc http://alcanarpoesia.blogspot.com, on podeu trobar tota una àmplia amalgama poètica de notable interès. Autors consagrats al costat de novells... Hi participo amb un conjunt de poemes titulat De Sitgetanes, sobre les meues vivències sentimentals aquests dos anys en què treballo a Sitges: http://alcanarpoesia.blogspot.com/2010/12/emigdi-subirats-sebastia.html. L'any passat es va editar un llibre que incloïa els poemes de tots els participants, i es va realitzar una lectura pública de poemes dels autors assistents. Ja informarem properament de les activitats d'un dia molt poètic, que esdevé una nova data cabdal del calendari literari a les comarques centrals dels Països Catalans. 
He volgut endegar l'any al meu diari personal on line de manera francament poètica i literària. I he tingut, per l'ocasió, el gust de traduir un dels meus poemes a diferents idiomes. Dedico aquest apunt amb estima a un xaval de l'institut Benaprès sitgetà, Gerard Llorens, de Sant Pere de Ribes (Garraf). Gerard té setze anys i és estudiant de primer de batxillerat i força afeccionat a la poesia, a la vegada que us convido a visitar el seu bloc poètic que ha estrenat recentment, en el qual trobareu una bona amalgama de versos carregats de sentiments, d'esperit juvenil i de bon quefer poètic: 
Aquest és l'sms que he enviat a molts amics i familiars per felicitar l'any nou. El mateix que us dedico a tots/es els usuaris i les usuàries d'aquest diari on line.
El Tribunal suprem ha volgut deliberadament atacar la peça fonamental del sistema educatiu català i, a la vegada, minimitzar una mica més l'autogovern nostrat i la cultura catalana. L'atac contra la llengua catalana ha estat brutal de nou, propi del sistema polític colonial que fa imperar Espanya des de fa tres segles a casa nostra. Poden guanyar, perquè poden imposar el seu criteri polític com han fet en aquesta sentència. El que no poden és silenciar la ciutadania catalana. Els següents dos poemes són vibrants i reflecteixen la resistència catalana arreu, i el crit a favor del català a l'escola i a la societat.
