Després de la darrera aparició en públic dels deixebles del Dr. Cat al Via Fora! de Gràcia, amb tota mena de públic: incondicionals-del-primer-dia, encuriosits d'última hora, caçadors de signatures d'en Dr. Cat, periodistes afins, un Med-Vet (Veterà de les Medes) i una enllaç dels Sub-comediantes de la Va-Ca, encara van quedar relleus per repartir.
De manera que de forma excepcional, l'oferta de liquidació de samarretes lligaires de la passada Diada("Tot a 5!") es prolonga fins a esgotar existències. I ja posats a llençar la casa per la finestra, us obsequiarem amb un sobre-sorpresa que contindrà andròmines anticolonials diverses (adhesius, xapes, etiquetes, ampolles d'aigua de la Font del Gat, ampolles de licor de figa de moro, fulls volants històrics, revistes Lliga'm!, manifestos, fotografies i banderins del cat-mòbil... per aconseguir tot això només cal que entreu per la botiga de la LA i feu una comanda. Els preus no figuren com a rebaixats, però recordeu que n'estan. Vinga! És la rebentada final. Com diria ma mare: Crisis? Quina crisis? Jo agafo un taxis!
Avui dimecres 15 d'octubre, al Via Fora! de Gràcia, la sala que va veure nèixer la primera actuació dels
deixebles delDr. Cat en un recinte tancat,
veurà com baixa el teló per darrera vegada. Tot allò bo s'acaba. I dura poc,
afegiria... Sembla que fa lustres d'aquell passi de diapositives (o filmines) i tan sols en fa tres. La
metodologia poveradels Amicsfa que la distància en el temps augmenti.
Aquesta n'era una gràcia. L'altra el seu cripticisme:
S'havia de ser catòleg per desxifrar
els dobles i triples missatges d'en Cat i els seus. Parlant dels lligaires,
quins uns aquests...!
A l'esquerra, el Via Fora! de Gràcia (el primer de la franquícia del rotllo) i a la dreta el camarada 64 (o és el 21?) en l'època en que comandà les "Unitats Guipaires"(servei d'intel.ligència) de la Lliga Anticolonial. Malgrat èxits com el cas "Bin Laden de Montjuïc" els guipaires sofriren nombroses infiltracions, degudes al fet de dur màscares que si d'una banda els garantien anonimat, de l'altra resultaven ideals per a camuflar talps i espies enemics.
Avui, dia 15 d'octubre, a les 20.30 es presenta al Via Fora! de Riera de sant Miquel 25 de Gràcia, el darrer llibre d'En dr. Cat publicat per Mina. El llibre titolat (ehem!) "S'ha acabat el bròquil" duu per subtítol "Independentisme per a no independentismes". Val a dir que ni el títol trincaire, ni la coberta són idea d'en Cat sinó una gracieta de l'editor ... I un cop salvat l'honor d'en Cat, segueixo amb la presentació. Donada la naturalesa clandestina (per no dir directament botzinaire i mastegatatxes) del nostre líder en Cat que acostuma a defugir actes públics, l'acte el conduiran els seus deixebles autoritzats. Es tracta d'aquells tres ganapiots lligaires que responen als noms de combat de camarada 7'5, camarada 64 i camarada 21. Mai recordo quin és quin, però tant és... Com ja és habitual són els que seran aquesta nit a Can Via Fora. Siguin més o menys totxos, una cosa és garantida: subversió i diversió a parts iguals.
William
Ayers, fundador dels Wheathermen Underground Organization, la versió més previsible i poc
original de la subversió ianqui contra les salvatjades del seu propi govern al
sud-est asiàtic als anys 60-70
ha sortit aquests dies a tots els diaris. I ahir a
Vilaweb hi van fer un gloriós reportatge que cap altre mitjà pretesament
enrotllat s’ha dignat a fer. Això és la diferència entre un diari electrònic i una
tifa electrònica, també anomenda cotorra-de-les-Rambles.
El
motiu és que Ayers ha cridat l'atenció de l'alaskina i aspirant a vice-presidenta
USA Sarah Palin (una mena de versió kitsch del Cosé Maria Asnart) de qui ja rakha tothom. La dona ha derrapat
amb ganes en situar al seu contrincant Obama al costat d'Ayers, inventor i practicant del lema "Portem la
guerra a casa".
Els Amics del Dr.Cat, alteregos visibles de la secreta-no secretaLliga Anticolonial diuen adéu. Així de simple? No pas! El presumpte final de l'autoanomenada via subversivo-barrilaire (mal dita ridiculista) a la independència, ha estat provocat per "una mutació implosiva de caire psico-genètic" (segons comunicat lligaire apòcrif) a l'interior de les dues citades simbiòtiques organitzacions. Es diu també que potser la (con)fusió de les seves activitats públiques (excessivament secretes, els Amics) amb les clandestines (excessivament visibles, la LA) han acabat per fer-los creuar les neurones. L'inefable Dr.Cat, ell mateix una barreja impossible (?) d'home-gat no se n'ha extranyat gens. "M'ho veia avenir!", ha declarat amb sorna, a l'emissora La Colifata de Buenos Aires.
Així és amics. Com llegiu al títol. Resulta que se'n va acudir de so·licitar un permís per encendre una foguera de st. Joan a les cruïlles de Pere IV, Llacuna i Almogàvers en ple barri del Poblenou de Barcelona, a tocar del ultramodern "districte 22@." I que va passar? Doncs que els hereu-boys-and-girls m'han dit que nanai... Santa inocència!
La veritat és que ja m'ho esperava, perquè qualsevol festa popular i espontània que no sigui dirigida per l'autoritat és víctima del pitjor mobbing possible: el mobbing institucional. Que allò que pretenen és una ciutat europea (quan diuen europea volen dir exactament nord-europea) en la que desapareguin les mostres de "primitivisme" com ara el petards (que tan disgusten als estrangers i turistes) ja ho sabia. El que m'ha indignat és la resposta del funcionari de turnu:
Després de la tempesta ve la calma diuen
els pagesos d'Alfés,comarca de Les Garrigues històriques, encara que
administrativamentpertanyents, per bé que no afectiva, a la del Segrià. I així, havent
passat la sequera, la canonada, els pantans buits,
el txiquitxiqui, el Baltasar, els pantans
plens, el superdissabte d'ERC...Ara es
desperta en Cat (quin cas, aquest gat!) i torna a embolicar-la amb una nova gatunada literària, esgarrapant a tort i a
dret.
La reaparició ara mateix d'aquest nou subproducte
literari, seguint un estètica diguem-ne "indepe-pulp", iniciada
per en David Cataconya Duran, ve molt a
tomb enmig del desgavell social i nacional de tota mena que hi ha a Catalunya (alça de
preus, atur, inflació, etc.) on l'admistració colonial fa figa i la metròpoli directament passa de tot. El
merder és tan clàssic (bananer, diria dirèctament sinó fos perquè no som cap república) que
sembla que la situació actual faci publicitat encoberta del
llibre.
Continuant amb la passejada pel món de les estelades, avui toca Djibouti. I he triat aquest petit país africà perquè hi tinc una mena de fascinació. La mateixa que tenen tots els que han llegit l'inoblidable, (i gairebé desconegut a casa nostra), "Els secrets del mar roig". Llibre escrit per Henry de Montfreid que relata en primera persona les seves aventures per aquelles costes a principis del segle passat. Tot i que Monfreid va ser un colonialista i un galtes, era un aventurer pur i el llibre, com he dit, és fascinador i absolutament recomanable.
Escolto meravellat el doble cd del concert de Wattstax, celebrat a Los Angeles el 1972. Concebut com la versió afro del festival de Woodstock, tenia l'objectiu de recaptar diners pels veïns del barri de Watts devastat arrel d'uns greus disturbis racials ocorreguts set anys abans. Però més important encara, Wattstax fou un acte d'afirmació racial i autoestima en uns temps en els quals els USA bullien de disidència, creativitat i activisme polític. Per als afroamericans fou un "spiritual high". L'entrada costava un dòlar perquè la discogràfica Stax, rival de la Motown, plantejà el concert com un regal a la nació negra, esdevenint així, un encontre autènticament popular: 112.000 persones ballaren i cridaren consignes d'autoafirmació i combat. La llista de personalitats, musicals i polítiques, que van pujar dalt de l'escenari impressiona: The Staple Singers, Rufus Thomas, Albert King, Isaac Hayes (que interpretà el tema de la peli blaxploitation "Shaft"), el còmic Richard Pryor o el reverend Jesse Jackson entre molts d'altres.
Precisament, fou aquest darrer qui protagonitzà un dels moments més emotius de l'acte en recitar davant un públic galvanitzat per la seva potent oratòria, el famós poema-proclama "I AM SOMEBODY". Un poema que és una declaració d'autoestima, de combativitat, de voluntat de ser iguals als altres éssers humans.
Ja ha passat molts anys i la situació del poble afroamericà ha millorat d'una manera evident. S'han difuminat vells prejudicis i el poble negre mostra sense manies la seva identitat. Evidentment, nosaltres no hem assolit aquest punt de frescura. La frescura, és el que et permet d'anar pel món amb normalitat, sense pors, autocensures ni mandangues per l'estil. Per a exemplificar aquesta situació proposo fer el següent exercici de fantasia:
M'he assabentat de la commemoració del centenari de la senyera estelada. La senyera de combat dels catalans irreductibles. Com una mena de menhir dels gals que... Però, va!, anem al tema. Per fer una petita contribució del meu negociat a aquest centenari us glossaré, per capítols, les banderes tocaies de la nostra estelada. O el que és el mateix: La història i vida de les altres estelades que també onegen per aquests móns de déu. Totes elles, posteriors a la catalana, amb excepció de la seva inspiradora, la cubana, però en canvi, totes hissades oficialment en senyal de sobirania, a diferència de la nostra, amb excepció dels escadussers tres dies de la república catalana el 14 d'abril de 1931 o el nimi 6 d'octubre de 1934. Potser en podriem treure conclusions i tot!. Però vejam ja la primera d'avui: Jordània. Ens envia la fotografia el nostre amic lector i millor patriota, el camarada A.
La meva àvia sempre em deia, quan em repetia en les meves queixes infantils, que semblava que entonés "la cançó de l'enfadós". Actualment, sembla que siguin els adults qui la cantin. Sobretot si coincideix que són polítics o tertulians a sou. I encara més si potinegen en això de la cultura. Les seves reiteracions, de tant sentides, semblen fets ancestrals. Com la que canta "els catalans sempre celebrem derrotes ...". Aquesta afirmació, de tant sentida, acabarà per ser veritat, almenys en el camp polític. I les celebracions populars com les que glossen l'encert propi o col·lectiu, o les que fan mofa i befa de tercers, van fent via cap a la seva marginació. En la traducció política això provoca les seves perversions. Vegem-ne una!
Ja tornem a ser aquí! Amb els quinze dies de retard de rigor, com tot bloc irregular que es prediqui... I tot per culpa de la mandra felina que encomana el nostre director, En dr. Cat (quin penques!). Jo que em creia dins un bucle espai-temps al ciberespai (rotllo efecte 2000) i resulta que tot és més real que no voldria. Bé, sobre el títol del post: La cosa ve de l'única postal (virtual) de Nadal que he rebut enguany. A banda del discutible estil retro-panterarossià, l'al·lusió festiva de l'any fa referència al centenari de la primera bandera catalana anticolonial de la modernitat: l'estelada!
No vaig lligar gaire a la mani del dia 1 de desembre. Però la proposta de concurs "d'on és en Wally", versió lligaire, va funcionar. Almenys he trobat un encertant. Es tracta d'un anònim fotògraf (espero que sigui "ell" i "bell") del web de notícies nació digital. Per la localització de la fotografia (davant de l'estació de França) gairebé m'enganxa a punt d'agafar el taxi cap l'aeroport de rodalies aquest que teniu. La meva a connexió a Madrid per anar cap a Dallas, em fa pensar en aquesta categoria de segona regional. De fet, un dels motius per venir a la manifestació era per protestar per aquesta pèrdua de temps que em suposa cada vegada, parar en aquell aeroport faraònic per a no res. A veure si l'any que ve puc venir directa. Seria rodó ja poder tenir un xofer de nació digital esperant-me a la sortida del nou aeroport internacional Francesc Macià del Prat de Llobregat.
La manifestació de dissabte Pel dret a decidir (bis) està portant una terragada (ressaca, en diuen) de ca l'ample. Alguns diaris van fer la previsió de participants al milímetre, a l'estil de Contrastant, però per anticipació. No fos cas que els organitzadors donéssin xifres massa elevades, oi?. TVC va cobrir-ho com cal, per evitar el ridícul del 18-F del 2006 quan van omitir la notícia incapaços de preveure l'èxit que finalment va ser. Però la perla se l'endu un zombi de cap a peus, gairebé diria un professional del zombisme (o sigui que viu d'aital patologia). Ell és el portantveu adjunt del PSZzz, en Joan Ferran (ben aviat, Cuan Ferrando), l'aspirant a Cassen que va dir que a la manifestació no hi van anar 6.900.000 catalans. No fotis! Sí?
Jo també hi vaig ser el dissabte a la mani de la PPD. Per res del món no m'ho volia perdre, així que vaig agafar l'avió del tiet J.R. -aprofitant que estava a l'altre punta de Texas fent-se amb uns quants camps de petroli- i cap a les Europes! I aquí em teniu, una texana-catalana desfilant al costat dels lligaires Via Laietana avall, i aguantant les estúpides bromes del camarada 32 sobre la meva alçada i sobre els tacons de les meves botes. Pobrissó... Si l'enxampés li faria una repassada que es quedaria guenyo, com un nòviu que vaig tenir a l'institut, i que se li va quedar un ull mirant a Califòrnia i l'altre cap a Alabama. Però, en fi, com que el lligaire 32 és més lleig que pegar a un pare, que el bombim, o com diuen els valencians, que se'n vagi a fer la mà. Sobre la mani, què voleu que us digui! Avorrideta.
