carme.laura |
dijous, 9 de febrer de 2012 | 09:17h
Escoltava una emissora de ràdio portantveu del PSOE : presentació esgargamellada del tema. El PP ha derogat els temaris d'oposicions a mestres d'educació primària i professors d'Educació Secundària i Escoles Oficials d'Idiomes, establerts pel Govern del PSOE i ha reinstaurat els de l'any 1993, any de Govern aznarista. Anatema, horror, escàndol!. Suposats aspirants a opositors d'Andalusia clamaven la injustícia, l'administració educativa de la Junta denunciava el sectarisme venjatiu del Govern del PP.
Òbviament ni el conductor del programa ni els intervinents explicaven el pinyol de la qüestió, tampoc no ho han fet els dadors de notícies als diaris.
carme.laura |
dimecres, 8 de febrer de 2012 | 09:20h
Mai no he entès la seva obra pictòrica, hagués volgut entrar-hi amb millor coneixement, no veure-la de manera senzilla. Veure en la porta crucificada quelcom més que una veritat silenciada, hagués volgut entendre un significat ocult en la sirga àspera que ofega o deslliura o desxifrar un codi secret en la insistent creu negra ni dibuixada ni pintada sinó feta amb traços gruixuts i ferms.
Les quatre barres de la nostra terra, l'escriptura en català feta art, els retalls de les cròniques testimonis de la nostra història, el vermell de sang orgullós no m'han semblat metàfores o matèria pictòrica sinó l'expressió incontenible de l'amor a la pàtria de l'artista absolut, del català universal.
No he entès el que hi ha d'ocult en l'obra de Tàpies. Només hi he vist la humilitat del creador que se sap gran i protagonista d'una revolució en el món difícil i superior de l'art. El creador d'una obra de temes i enigmes eterns tractats amb materials propers, senzills, rústecs com la humanitat.
És paradoxal que sense entendre-la hagi admirat l'obra d'Antoni Tàpies i que, en veure-la, hagi sentit un crit de denúncia, un silenci interrogant, un malestar i amor, molt d'amor per la gent petita i les coses petites.
No són aquests dies temps de tristor. L'artista no és mort, viu en l'eternitat.
carme.laura |
dimarts, 7 de febrer de 2012 | 09:38h
Tot començà la nit del 20 de març de l'any 1980, quan a la sala Oval del MNAC les ampolles de xampany no foren destapades. Reventós i el PSC-PSOE, segurs de la victòria en les primeres eleccions nacionals, no podien creure que el jove partit de Jordi Pujol els hagués derrotat. Era un mal somni , era quelcom contranatural que la societat catalana identificada ideològicament amb l'esquerra hagués atorgat la seva confiança a Jordi Pujol, el líder inequívocament nacionalista d'un partit gairbé desconegut.
Res no entengueren i la derrota a les eleccions següents fou fulminant. CDC s'havia convertit en quatre anys en el partit polític amb què la societat catalana s'identificava majoritàriament, un partit nacionalista.
carme.laura |
dilluns, 6 de febrer de 2012 | 08:18h
Li calia trobar alguna fotografia per a il·lustrar una entrevista. La recerca ha estat difícil i frustrant. N'havia trencades moltes.
El dia que per primer cop veié un munt de fotografies sobreeixint d'un sac de runa ho decidí. Li semblà veure la persona que les havia guardades durant anys, de temps en temps les treia del calaix, unes li recordaven vívidament moments de felicitat- a les imatges tothom somreia-, a d'altres hi havia gent desconeguda de qui mai no havia sabut el nom, i les més antigues, aquelles de color de vell, eren dels pares. Quan morí, els qui ocuparen el pis llençaren papers i fotografies.
Ella ja n'ha trencat moltes de fotografies, no vol que algun dia els seus records tinguin com a destinació un contenidor. Les trenca en petits trossos i en serva els records, sap que si algun dia aquests l'abandonen de res no servirien aquelles.
carme.laura |
dissabte, 4 de febrer de 2012 | 20:15h
Deu són les dones assassinades pels seus companys enguany. Avui un home ha mort a ganivetades la dona, és l'arma habitual de la violència mortal de gènere. Ell és un maltractador condemnat per la denúncia fa uns anys d'una altra dona.
Les dones mortes són un degoteig sagnant inacabable de la violència masclista. Només la voluntat col·lectiva d'enfortir una societat que visqui en la igualtat podrà acabar amb el malson.
carme.laura |
dissabte, 4 de febrer de 2012 | 09:52h
Antoni Maria Alcover, geniüt, orgullós, polemista temut, escorcollador de les formes vives, servador dels mots, apassionat per la llengua, recuperador de la cultura, amador de la història i la terra...
"Amadors y entusiastes de la llengua catalana, pensauhi bé amb axò, ficsauvoshi bé, y sigau consecuents am les vostres coses. Esgargamellarse clamant per l'autonomia de Catalunya, y no comensar per fer efectiva l'autonomia d ela llengua, qu'està esclusivament en la nostra mà el conseguirla, es una inconsecuència y una falta de formalidat que no deixa gens a bon lloch els qui la cometen. Amadors y entusiates de la llengua catalana, vosaltres que la teniu per reyna del vostre cor..."
La llengua catalana fou la seva passió, la seva obsessió des que als 17 anys l'escriu i als 18 , transformat en Jordi des Racó, publica les rondalles de la seva terra. Visionari esperançat i tossut. Gegantí, com ho és la seva obra magna extraordinària, la que demostra i reivindica la història i llengua comunes, la que és el monument lexicogràfic dels Països Catalans: el Diccionari català-valencià-balear.
Mossèn Alcover. Nasqué fa cent-cinquanta anys. Li devem molt, moltíssim. Amb agraïment.
carme.laura |
divendres, 3 de febrer de 2012 | 09:30h
Mit Romney, exgovernador de Massachusetts i possible candidat republicà a la presidència d'EEUU, multimilionari, ha afirmat que "la gent més pobra no em preocupa". Fou aplaudit, el que reafirma la meva convicció que és impossible voler avaluar la política americana des dels meus principis socials.
Les crues paraules de Romney corresponen al capitalisme més dur, al rostre d'una ideologia que admet l'existència de la pobresa com un fet endèmic consubstancial del sistema i que menysprea els pobres en considerar que ho són perquè no s'han esforçat en no ser-ho. L'afirmació del polític republicà ha estat dita amb naturalitat, com si formés part del discurs habitual i de la conversa familiar.
Colpeja i esfereeix l'individualisme salvatge, el credo de la supervivència del més apte.
carme.laura |
dijous, 2 de febrer de 2012 | 09:22h
Una nova paraula forma part del vocabulari político-castís espanyol, "Chaconear". Paraula que vol dir: renegar de qui t'ha criat, abjurar de la religió política practicada, negar la corresponsabilitat dels actes del Govern a què pertanyies i fer llenya de l'arbre caigut que t'aixoplugà.
Carme Chacón és nascuda a Catalunya, aquest fet que ella no elegí és un obstacle per a les seves ambicions malgrat li hagi servit de trampolí per a anar a Espanya; el PSC espanyolitzat fou la seva primera escola, el que la convertí en una política amb identitat espanyola, sense arrels ni experiència ni coneixements del que és Catalunya. Chacon es vanta que no és nacionalista catalana però no gosa de proclamar que és nacionalista espanyola; la seva última autodefinició és la de "socialista", socialista espanyola, esclar. Chacón ha volgut, quan els vents eren favorables al PSOE i al PSC, jugar amb una doble identitat, la del naixement i la veritable, la que la dugué al govern espanyol.
carme.laura |
dimecres, 1 de febrer de 2012 | 09:17h
Tot govern té un model de ciutadà i sap o creu que l'educació és l'eina per a aconseguir-ho. L'educació és un àmbit polític i en ell res no és innocent : l'estructura del sistema, l'ordenació del currículum, la tria de continguts, el mètode d'avaluació ... El sistema educatiu pot ésser elitista o social, la seva ideologia pot ésser conservadora o progressista, pot tenir encerts o desencerts però mai no és neutre.
Tot responsable de l'educació vol innovar, fer canvis, cerca models aliens o en el passat i sovint torna a descobrir la Mediterrània per un temps oblidada. Malauradament no abunda el responsable visionari. No tardarem en constatar la veracitat d'aquesta afirmació. De moment tenim un lamentable tast de la política educativa del PP : un canvi substitutiu d'allò que fou projectat pel PSOE, sense èxit pel seu origen maldestre i la cavernària reacció, com el tret ideològic socialista del currículum escolar. El Ministre del ram ha anunciat per a gaudi del seu públic que la matèria "Educación para la Ciudadania" serà substituïda per la novedosa "Educación cívica i constitucional". Victòria pírrica, nou afegitó ideològic de partit.
carme.laura |
dimarts, 31 de gener de 2012 | 22:36h
Estimada Sílvia, que trist fou el teu adéu, el diumenge que vas escriure per última vegada al bloc em deixares sense alè. Hi he tornat cada dia per retrobar-te, ha estat debades.
Ens digueres adéu , no volia creure-ho i avui em costa acceptar-ho. Amiga, recordo el teu primer escrit quan demanaves suggeriments sobre el nom que havies donat al bloc, "Indústries i caminars", un nom difícil, enginyós, personal, atípic, com els teus escrits. Escrits plens d'amor de distintes tonalitats.
T'he vist una altra vegada en la teva fotografia, el somriure als llavis i la serenor als ulls profunds. I he rellegit un altre cop el teu últim escrit. El teu adéu, el teu dolor, el cansament de la teva ànima, el teu amor .
Estimada Sílvia, no sé si perderes l'esperança o si vas creure que la perdies, allà on siguis has de saber que gràcies a tu mantenim la nostra i que els teus caminars i les teves indústries formen part de les nostres i que per sempre seguiras estimada per nosaltres.
carme.laura |
dimarts, 31 de gener de 2012 | 09:19h
Fa gairebé 2.500 anys en un lloc de l'Índia en què la religiositat de la societat admetia la creació del món del no-res, es publica el text "Lokavibhaga" ("Les parts de l'Univers") on es troba escrit per primera vegada el nom del buit, el "sunya"; el no-res s'ha cosificat, es pot pensar i dir, ocupa un lloc buit; entre els nombres el sunya és un nombre sense unitats. El sunya, el zero, no és només una invenció d'enorme abast sinó una revolució cultural que democratitzarà el saber , la seva història és la del llarg combat, durant tota l'Edat Mitjana, del progrés contra les forces resistents de l'església i dels comptables abaquistes.
Al segle IX, cap a l'any 850, a Bagdad, el matemàtic persa Al Khuwârizmi escriu el "Llibre de l'addició i substracció segons el càlcul dels hindús", l'obra que assegura la pervivència de l'escriptura de posició de les xifres, el zero i el nou sistema de càlcul que un segle més tard, des de la culta universitat de l'andalusina Còrdova es transmet a Europa. 500 anys tardà en imposar-se el nou sistema, el que no s'aconsegui fins a la invenció de la nostra modernitat, la impremta.
carme.laura |
dilluns, 30 de gener de 2012 | 08:56h
Un xic distreta escoltava una conversa mantinguda amb un pagès, ja gran, dins d'un programa de la TVC. L'home, parc de paraules, explicava que havia treballat gairebé tots els anys de la seva vida fent de "tallador" d'arbres, de troncs. En ser preguntat quantes hores al dia treballava, el llenyataire respongué amb una frase senzilla : "d'una claror a l'altra".
La mesura del temps del vell llenyataire és tan antiga com la història de la humanitat, el rellotge de l'arc diürn del sol, de la claror del naixement a la claror de l'ocàs. Així entenien el temps èpic els oïdors grecs de la vella història de la caiguda d'Ilió, quan Homer cantà : "Era l'hora en què l'aurora es lleva del llit per a dur la llum als immortals i als homes ", la primera claror. "Era quan la fúlgida llum del sol s'enfonsa en l'ocàs", l'última claror. I el bell mig del dia fou cantat així, "Era l'hora en què el llenyataire prepara l'esmorzar en l'espessor del bosc".
carme.laura |
dissabte, 28 de gener de 2012 | 09:45h
Ahir una altra dona fou assassinada pel seu company, la sisena dona morta violentament aquest mes de gener a Catalunya. Una estadística que esgarrifa i avergonyeix.
Més d'un cop he pensat que potser l'espai del bloc , el forat negre que recorda les víctimes de la violència de gènere, havia de desaparèixer, que havia perdut utilitat o exemplaritat, que per la seva repetitiva intenció s'havia convertit en un acte banal. Ahir, la lectura d'una entrevista a la criminòloga Barberet ha reforçat la meva voluntat, Barberet deia que fer el recompte públic de dones assassinades per les seves parelles feia que la societat prengués consciència de l'horror. Ha estat sempre aquesta la meva intenció.
Malauradament l'horror segueix i "el forat negre" segueix essent l'espai necessari per a publicar la denúncia i manifestar el condol.
