L'endemà del concert de Palma agafem l'avió ben aviat. A les sis del matí ja estem a l'aeroport de camí a València. Des d'allí, dues hores cap al Viñarock d'Albacete. Però estem morts. No hem dormit gaire i el viatge se'ns fa llarg. Per agafar forces, parem a un bar de carretera anomenat La Despensa Manchega. Repostem a base de botifarres, pernil i formatge al més pur estil manxec. Una estona més tard ens plantem a Villarrobledo.
L'ambient de festival és palpa. El poble està pres per una legió de joves. Nosaltres, però, no ho tindrem fàcil. Toquem a les quatre de la vesprada amb un sol de justícia. Minuts abans de pujar a l'escenari, els nervis creixen. Começa a arribar gent al gran recinte on hi ha dos immensos escenaris coberts. Pugem la pancarta. Estem preparats. A les quatre en punt eixim. Hi ha gent, molta gent. Però encara n'arriba més. I més i més. En uns minuts, milers i milers de persones omplen el recinte. Sota un sol que crea aquell ambient tant especial.
I allí estem, de dia, a Albacete, tocant velles i noves cançons amb un públic que esclata i sua com nosaltres. Una senscació única. Un mar de colors que es confonen amb bengales i punys i samarretes que es treuen amb facilitat i els primers castells que pugen. Una pancarta de dels castellers de la UAB, una altra de joves de Campanar, una altra que mostra amb orgull allò de 'Cabanyal t'estime'. Apareixen banderes estelades d'Andalusia, Castella, Aragó, Galiza,
Astúries, País Basc. També moltes i moltes casa.
És emocionant. Increïble. Estar davant de milers i milers de goles. L'ambient es calenta per moments. Dediquem 'No tingues por' a tot el jovent d'arreu que creu en un altre món. El jovent rebel. Avui el tenim davant nostre. I nosaltres, com ells, ens deixem endur per l'emoció de creure que, algun dia, junts ho farem possible. Acabem amb 'Del Sud i 'La manta al coll' versió manxega i riem per dins mentre pensem en allò que estem aconseguint entre totes i tots. Gràcies gent, per fer-ho possible.
A Madrid ens trobem amb una sensació increïble. Al·lucinant. Històrica. Una nau completament plena per a vuere'ns. Diuen que 1500 persones. Al concert les sensacions ens ennuegueu la gola. La gent crida i canta i balla i trenca amb nosaltres tòpics i prejudicis. Sembla que estem a casa, pensem. Però potser també estem casa. Sí, perquè Madrid també forma part de les nostres vides.
El Madrid rebel, antifeixista, antiracista, el de la Castella comunera, el solidari amb la llibertat dels pobles, el del "No passaran", el que van defensar els nostres avis i àvies, el Madrid del Carlos Palomino que fou assassinat precisament per atrevir-se a transformar-lo.
Ell també hi és present en les paraules i els crits. En el parlament que llegeix una jove de l'organització castellanista Yesca i que no pot evitar emocionar-se. I el CSO La Traba brama "Guillem Agulló, ni oblit i ni perdó!" i hi torna "Madrid serà la tumba del fascimo!" i el Miquel em mira amb el somriure dels d'abans. No s'ho creu, no ens ho criem. Però estem aquí amb els pulmons plens d'energia i els ulls empetitits per una gira que s'acaba.
Gràcies Madrid, pel suport, l'empeny i per aquest regal de comiat d'any.
Arxius:+Fotos- Col·laboració de Juankar de Boikot|+Fotos- Col·laboració de Xabi Arakama (Trikizio)|+Fotos- Públic|+Fotos- Maki|+Fotos- Miquel Ramos|+Fotos- Marcos i Albert|+Fotos- Miquel Gironès|+Fotos- David Ferri
El Baitu Rock és un festival que es fa en un poble del nord de Burgos. Despres de les sis hores de viatge des de Castellgalí, sopem i descansem una estona. El concert es fa en una escola i només hi ha un escenari però l'ambient és de festa total. Hi ha molta gent vinguda d'Euskadi, d'Astúries, de tota Castella i d'altres punts per veure grups com Habeas Corpus, Lendakaris Muertos, Insershow, Disidencia, Dixebra... I del nostre concert només una conclusió: és la hòstia tocar a Burgos!!!!
Des de Martorell baixem a València on fem nit a casa. Al dia següent tenim una cita important: el Viñarock 2008 que es fa a Villarobledo (Albacete)...
Arxius:+Fotos- Molta, molta, molta gent a les 16:30|+Fotos- Castells|+Fotos- Samarretes|+Fotos- Escenari frontal|+Fotos- Sol i festa|+Fotos- Espectacular vista del públic|+Fotos- Dins l'escenari|+Fotos- Acomiadant-nos d'una vesprada increïble
Burgos és una ciutat que sempre hem tingut ganes i oportunitats d’anar però mai ho hem acabat fent. Avui per fí hi tocarem convidats per Corriente Roja, una organització política estatal que lluita pel socialisme i l’autodeterminació dels pobles i que fa uns anys s’escindí d’IU, i el centre social Maria Pacheco de la ciutat.
Aquest nom, Maria Pacheco és clau per entendre el sentiment castellanista i comuner que des de fa dècades ha renascut amb força a Castella, sobretot a ciutats com Burgos i Valladolid. Es tracta d’un moviment que reivindica les llibertats nacionals i socials de Castella, des de la soilidaritat i el respecte i amb el referent de les revoltes comuneres castellanes contra l’emperador Carles I del segle XVI. Fou precismanet Maria Pacheco un del dirigents més detacats de la revolta comunera, cap de la defensa de Toledo i exiliada de Portugal fins la seua mort. Tot això, perquè cal que trenquen els tòpics que tenim sobre Castella i la seua gent.
El concert es fa en un pavelló dels afores de la ciutat, l’únic espai que ha cedit l’ajuntament. No hi ha pressupost ni cap ajuda i ni tan sols prou corrent elèctrica per a endollar la il·luminació de l’escenari. Tot i així els mitjans locals s’han interessat pel nostre concert. Ahir, el Diario de Burgos va publicar una notíca de mitja plana i avui la televió local ens dedica una àmplia entrevista. Una de les presguntes és : ´Como siendo de València defendéis la independencia de Catalunya? En fí, estem ací per a explicar-ho.
Contràriament al que pensàvem i tot i la falta de públic, el concert és una festa. Una gran festa. Durant un descans una portaveu dels organitzadors fa un discurs mentre diferents persones onegen banderes estelades , castellanes i republicanes amb estrela roja. Poc després altres joves, trauen una pancarta d’homenatge a Guillem Agulló. Increïble però cert. Estem a Burgos i els sentimenst ens colapsen. Entre el públic hi trobem també amics de València que han vingut de vacances, un grup de quinze persones d’Onil, una jove de Tarragona, una parella d’alemanys que ens coneixen de Berlín, i molts amics castellans. Els seguidors del Burgos C.F., la Resaca Castellana, són els més sorollosos i els que més animen la festa. Criden contra el feixisme i per una Castella lliure i popular. Amb ells acabem aquesta gran nit, al seu local, bevent i compartint de nou, experiències i il·lusions.
Arxius:+Fotos- Banderes a l'escenari|+Fotos- Txaranga amb la Resaca Castellana|+Fotos- Més txaranga|+Fotos- Vista del pavelló
Després del primer contacte amb terres catalanes, tornem a la carretera, aquesta cop rumb a Leganés, al sud de Madrid.
Leganés és un dels exemples més clars de l'altre Madrid, aquell que s'amaga darrere els tòpics i els prejudicis. És tracta d'una ciutat obrera, de 200.000 habitants situada al cor de l'anomenat cinturó roig de Madrid. És també, una ciutat que limita amb Carabanchel, Fuenlabrada i Alcorcón i per tant tant un dels escenaris d'aquell Madrid rocker dels setanta i vuitanta. De fet Leganés és coneguda universalment per haver dedicat un carrer als AC/DC, a Rosendo i als Scorpions.
Avui actuem al Festival Interpueblos que organitza el col·lectiu Haydee Santamaria a Leganés. Es tracta d'una trobada solidària que cada any dedica tota una jornada a parlar de diferents pobles. Enguany toca Palestina i durant tot el dia s'organitzen xerrades, tallers, teatres, passis de pel·lícules i concerts. Entre els col·laboradors del festival s'hi troben també associacions de veïns, assemblees universitàries, seccions sindicals dels ajuntamens de Fuenlabrada, Leganés i Villaverde, televisons lliures com Tele K de Vallecas, editorials i discogràfiques alternatives i un llarg etcèrea de moviments socials madrilenys. Una organització, que en tot moment ens tracta amb una cordialitat extrema i que fins i tot ens ha preparat una paella per a intentar reposar-nos del llarg viatge.
Al públic hi trobem també uns quants catalans i valencians i com no, banderes morades amb un castell sobre estel roig. És el `pendón castellano' la bandera castellanista, la comunera, la que recorda l'alçament popular a tota Castella contra l'emperador Carles I. Amb aquest referent històric, amb la derrota de Villalar del 23 d'abril de 1521 com a data simbòlica, el moviment castellanista ha aconseguit vertebrar un espai polític en les darreres dècades. Això sí, defensant una Castella d'esquerres i republicana, de respecte i solidaritat.
Pel que fa al concert, podem llegir una crònica detallada a la web del festival:
"A las 23,40 horas, salió al escenario otro miembro de la asociación para recordar (...) las sentadas por el acceso a una vivienda digna y contra la especulación, recordando que ya van diecisiete detenidos a lo largo de las cuatro sentadas realizadas hasta la fecha (...). Esta intervención dio pasó a Obrint Pas, grupo valenciano de carácter contestatario que hizo las delicias de los asistentes, algunos de los cuales portaban banderas independentistas que jaleaban al aire. Este grupo del Pais Valencià derrochó energía a raudales en el escenario contagiando al público de tal manera que al finalizar el concierto muchos fueron los que se les acercaron invitándoles de nuevo a volver a Leganés con claros síntomas de agotamiento."
L'endemà del concert de Palma agafem l'avió ben aviat. A les sis del matí ja estem a l'aeroport de camí a València. Des d'allí, dues hores cap al Viñarock d'Albacete. Però estem morts. No hem dormit gaire i el viatge se'ns fa llarg. Per agafar forces, parem a un bar de carretera anomenat La Despensa Manchega. Repostem a base de botifarres, pernil i formatge al més pur estil manxec. Una estona més tard ens plantem a Villarrobledo. 
A Madrid ens trobem amb una sensació increïble. Al·lucinant. Històrica. Una nau completament plena per a vuere'ns. Diuen que 1500 persones. Al concert les sensacions ens ennuegueu la gola. La gent crida i canta i balla i trenca amb nosaltres tòpics i prejudicis. Sembla que estem a casa, pensem. Però potser també estem casa. Sí, perquè Madrid també forma part de les nostres vides. 
Burgos és una ciutat que sempre hem tingut ganes i oportunitats d’anar però mai ho hem acabat fent. Avui per fí hi tocarem convidats per Corriente Roja, una organització política estatal que lluita pel socialisme i l’autodeterminació dels pobles i que fa uns anys s’escindí d’IU, i el centre social Maria Pacheco de la ciutat. 
Després del primer contacte amb terres catalanes, tornem a la carretera, aquesta cop rumb a Leganés, al sud de Madrid. 
