Fa només dos dies la Comissió Europea va
presentar les seves propostes per a enfortir les normes de la la UE en relació
a les exploracions de gas i petroli mar endins. El Grup dels Verds/ALE, que vàrem engegar el debat
sobre les perforacions mar endins ja al juny saludem aquestes propostes, però
lamentem que la Comissió hagi fet marxa enrera en les propostes que clarament
demanaven una moratòria.
La comunicació de la Comissió deixa ben clar
que la Unió Europea simplement no està preparada per afrontar l’altíssim grau
de risc que comporten les perforacions mar endins, així com les conseqüències
d’un accident de les característiques del del Golf de Mèxic. En aquestes
circumstàncies l’única actitud responsable hauria de ser congelar les
activista de perforació en profunditat a alta mar. La resposta lògica davant a
la constatació dels enormes riscos que presenta aquesta activitat hauria de ser
suspendre les llicències fins que les regles de la UE sigui revisades.
Malauradament aquest no és el cas.
Per altra banda, la Comissió també reconeix
que les normes sobre responsabilitat ambiental no són ni suficients, ni
s’apliquen amb el rigor que tocaria. És hora de reclamar, per tant, una revisió
de la Directiva sobre Responsabilitat Ambiental.
Donades les devastadores conseqüències que
comporta un vessament, urgeix modificar el marc normatiu per assegurar-nos que
no sigui el públic en general qui hagi de fer front a l’enorme cost que
suposaria un accident d’aquestes característiques.
Així mateix, la Comissió també ha posat de
manifest que, malgrat que alguns estats membres disposen de millors regulacions
que d’altres, les normes europees en termes de control de les perforacions mar
endins es troben massa fragmentades i sovint es queden curtes. Tenint en compte
que un accident per vessament traspassaria fronteres sense cap mirament, sembla
clar que s’hagin d’establir normes a escala comunitària i que aquestes siguin
tan estrictes com sigui possible.
En conclusió, mentre no s’hagin fet les
reformes normatives i jurídiques que pertoquen tenint en compte els riscos que
aquesta mena d’activitat comporta, allò que s’imposa és suspendre les
exploracions submarines.
Un cop més, les pressions dels grans grups econòmics vinculats a l’explotació
del gas i el petroli guanyen la partida a la responsabilitat política i al
respecte ambiental de l’actual generació i les futures. Fins quan?
Paraula de Narcís Prat (de Raül Romeva, per a Crònica.cat)
L’eminent catedràtic d’Ecologia de la UB, Narcís Prat, escrivia ahir un interessant article a El Periódico. Parlava de la Política d’Aigua que havia impulsat l’anterior govern (el primer tripartit) i havia continuat l’actual.
Explicava que dijous passat el consell de direcció de l'Agència Catalana de l'Aigua (ACA) va donar llum verda al pla de gestió del districte hidrogràfic de Catalunya (PGDHC), que aquest fet suposava la culminació de la planificació que es va iniciar quan el llavors conseller de Medi Ambient de la Generalitat, Salvador Milà, va renunciar al transvasament de l'Ebre i va començar amb la Fundació Nova Cultura de l'Aigua (FNCA) un procés de canvi en la manera de treballar i pensar en la planificació de l'aigua a Catalunya i deixava pal·lès que el pla es va aprovar amb els vots en contra de les patronals del sector (inclosa l'agrícola) i dels representants del principal partit de l'oposició.
La notícia ha rebut molt poca atenció mediàtica, cosa que atribueix a l’actual situació hidrològica pròspera (els embassaments estan plens i plou), res a veure amb el que passava la primavera del 2008, quan les restriccions a l'àrea de Barcelona semblaven imminents.
Jo hi afegiria, però, que tal silenci es deu també a la clara voluntat d’alguns actors, mediàtics, comunicatius i socials, d’amagar les moltes coses que s’han fet bé en els dos governs tripartits, i especialment en aquelles conselleries encapçalades per ICV. Estem en pre-campanya i toca carregar contra els altres, pensaran alguns.
Doncs jo vull treure pit i reconèixer l’impuls que tant Salvador Milà com Francesc Baltasar han donat a un pla d’aigua fins a deixar-lo ‘gairebé perfecte’, en paraules de Prat.
Catalunya, afegeix, ja disposa d’un projecte per evitar angoixes de proveïment com les de 2008. I tot plegat sense necessitat de fer cap transvasament del Roine ni el minitransvasament de l'Ebre. Respecte a la dessalació, aquesta suposarà en el futur com a màxim el 15% dels recursos, i part d'aquests es destinaran a disminuir el transvasament del Ter a Barcelona; i tota la dessalació no arribarà al 2% de l'electricitat consumida a Catalunya.
Segons Prat, els arguments per oposar-se a aquest pla no tenen cap fonament i espera que el Govern aprovi definitivament el pla i que qui l'hagi de gestionar en el futur sàpiga valorar-lo en la seva justa mesura i posar-lo en pràctica per portar el país al segle XXI.
Francament, jo també ho espero, i ho desitjo. Així com desitjo que la ciutadania sàpiga posar en valor accions concretes com aquestes, a l’hora de votar. I és que garantir el subministrament general d’aigua, i que aquest es faci a més amb criteris de respecte del territori i la sostenibilitat, bé val algunes línees, alguns aplaudiments i, per què no, alguns vots, no?
Catàstrofe petroliera, de Raül Romeva, per a Crònica.cat
La catàstrofe al Golf de Mèxic hauria de fer saltar algunes alarmes en relació a la manca de mesures europees per tal de prevenir accidents similars en les plataformes petroleres ubicades en alta mar sota jurisdicció dels Estats de la UE. I en canvi, poc, o res, hem escoltat al respecte de part dels governs europeus. Que ningú s'enganyi, el tema és greu, i molt. És hora de proposar noves regles obligatòries tant en l'àmbitde la responsabilitat jurídica com en la resposta a aportar en cas de catàstrofe. Ara com ara no disposem de regles que garanteixin, per exemple, que disposaríem dels fons suficients per a dur a terme les tasques de neteja necessàries en la costa en cas d'eventual accident, o per compensar les víctimes d'accidents d'aquest tipus. Aquest serà un dels temes que abordarem durant la propera sessió plenària, a Estrasburg, del 5 al 8 de juliol. Previsió, prevenció, protecció, heus aquí el que caldria establir per tal d'assegurar un control estricte de les plataformes petrolieres. La catàstrofe del Golf de Mèxic és un advertiment clar. Ara més que mai podem estar convençuts i convençudes que els estudis de seguretat i d'impacte ordenats per les companyies petrolieres no estan a l'alçada dels riscos i dels reptes. Hi ha un abisme entre els diners invertits en la cercade nous jaciments i les mesures de seguretat establertes en cas de catàstrofe petroliera. Cal doncs resoldre aquest problema i assegurar-se que les companyies europees puguin prevenir els accidents però també disposar de plans de socors adequats. Per altra banda, tenint en compte el precedent nordamericà en què podem constatar com la complaença i la corrupció entre l'agència reguladora (MMS) i BPsón el còctel que ha portat al desastre, esdevé més que mai una prioritat controlar els controladors. La UE ho hauriade fer a través de l'Agència de Medi Ambient (EMSA).
Però la inquietud també prove dels tipus de productes utilitzats per a, suposadament, resoldre el problema. Molts científics s'inquieten de l'ús del COREXIT, per exemple, el dispersant utilitzat en quantitats colossals per BP per dissoldre la taca de petroli. Donat que es tractat d'un producte patentat, s'ha ignorat l'impacte mediambiental i sanitari que el seu ús pot comportar. I tanmateix sabem per exemple que almenys 3 dels seus components són altament perillosos, cosa que és greu en la mesura, a més, que existeixen d'altres dispersants menys perillosos per a la biodiversitat marina i la salut. A més a més, siguem clars, l'ús d'aquest producte no és sinó fer invisible a la superfície una contaminació que s'establirà finalment al fons marí. Potser ja va essent hora que entenguem que el canvi de model energètic cap a un altre que ens faci molt menys depenents del petroli és, avui, més urgent que mai.
Ahir pel matí vaig rebre la delegació del ciutadans i ciutadanes d'Alcanar preocupades per l'anomenat Projecte Castor (construcció d'un gasoducte a la frontera entre Alcanar i Vinaròs, o dit d'altra manera, entre Catalunya i País Valencià). Hi ha molts aspectes preocupants en el projecte, la majoria dels quals tenen a veure amb la poca sensibilitat que ha demostrat l'empresa promotora a l'hora de fer els estudis d'impacte ambiental i sòcieconòmic, però la part més inquietant és el fet que, per evitar sotmetre's a l'escrutini del govern català, el disseny del gasoducte està fet de tal manera que circula totalment per territori castellonenc.
Tanmateix, és obvi tant l'impacte ambiental com el sòcieconòmic afectarà, també, territori català. El projecte, per altra banda, (segueix...)
És possible que encara hi hagi qui no entengui que les mesures destinades a reduir la contaminació i els nivells de partícules en suspensió impulsades pel govern (les famoses 73 mesures una de les quals és el ja famós assumpte dels 80 km/h i la velocitat variable) són, primer, una qüestió de responsabilitat ambiental i sanitària, però també, en segon lloc, un requeriment legal procedent la normativa comunitària. Ni són un caprici, ni una idea boja, ni una mania intervencionista. En aquest context, la única irresponsabilitat seria no fer-hi res (tal i com alguns proposen). Per sort som moltes, i penso que cada vegada en serem més, les persones que pensem que calia prendre mesures, i que s'han pres aquelles que calia prendre. Amb el temps, quan millorin les condicions ambientals, es redueixen les partícules en suspensió, baixi la contaminació, es redueixin els accidents, millori la circulació, baixin les malalties respiratòries, etc... potser llavors alguns dels mitjans i dels opinadors que han alimentat tant alegrement el foc de la irresponsabilitat reflexionen i matisen les seves postures. Dubto, això sí que alguns d'aquests reconeguin l'autoria de la mesura i mostrin voluntat d'esmena, però en fi, així són les coses. Allò que ens ha d'importar al final són els resultats. Mentrestant caldrà ser conscients que, sinó fem allò que toca, en patirem les conseqüències. Vegeu sinó la següent notícia:
Bruselas, 29 de enero de 2009
Contaminación atmosférica: la
Comisión emprende una acción legal contra diez Estados miembros debido a sus
niveles de partículas en suspensión
La Comisión Europea ha tenido que iniciar un procedimiento de infracción contra
diez Estados miembros por incumplir las normas comunitarias de calidad del aire
que regulan los niveles de las partículas en suspensión peligrosas conocidas
como PM10. Estas partículas, que son emitidas principalmente por las
industrias, el tráfico y las calefacciones domésticas, pueden causar asma,
problemas cardiovasculares, cáncer de pulmón y muertes prematuras. La Comisión
emprende esta acción tras la entrada en vigor el pasado mes de junio de la
nueva Directiva de la UE sobre la calidad del aire, que permite a los Estados
miembros solicitar en determinadas condiciones y para zonas concretas de su
territorio una prórroga limitada del plazo fijado para ajustarse a los niveles de
PM10 que se encuentran en vigor desde 2005. (segueix...)
No se m'acut una altra manera de qualificar moltes de les crítiques que escolto i llegeixo envers la mesura dels 80 km/h i la velocitat variable que com a mostres d'irracionalitat irresponsable. A més a més, considero que moltes d'aquestes crítiques tenen un clar objectiu: paralitzar el país i allunyar-lo d'Europa.
Europa ha estat sovint la referència en molts aspectes relatius a la modernitat. Europeu ho fem servir sovint com a sinònim de modern. Però aquestes iniciatives que diem europees, en definitiva, no deixen de ser accions, polítiques i propostes que provenen d'altres països d'Europa. Tant europeus, en definitiva, com ho pugui ser Catalunya. I és que, tal i com ho veig, quan un país vol ser gran, ha de mostrar capacitat i voluntat de lideratge, i no només deixar-se portar pels altres.
Ara com ara no són massa els aspectes que situen Catalunya a l'avantguarda europea, però els pocs que hi ha tenen sovint a veure amb qüestions de caire mediambiental. Barcelona és reconeguda, no ja a Europa sinó a escala mundial, com un referent en la promoció de polítiques sostenibles i en l'aprofitament de les renovables. Catalunya, ara, també comença fer-se un espai en la literatura especialitzada i en l'imaginari col.lectiu europeu, com un país en què es prenen decisions innovadores, revolucionàries i necessàries com és, per exemple, la mesura de la velocitat variable. (segueix...)
Sembla ser que la votació, dijous passat, al Parlament Europeu, de l'informe Seeber sobre Afrontar el desafío de la escasez de agua y la sequía en la Unión Europea ha suscitat un gran interès social i mediàtic i són nombrosos els missatges que em demanen que l'expliqui. Val la pena que ho faci, penso, especialment avui que els mitjans es fan ressò de la pol.lèmica sobre el transvasament Tajo-Segura (algú els haurà d'explicar a les 120.000 persones que van signar la petició favorable al Transvasament que avui volen entregar al Congrés, que cal buscar d'altres mesures, i que la culpa no és de la UE sinó de qui, fins fa quatre díes, ha estat fent una política absurda i cega de gestió de l'oferta d'aigua, com si aquesta fos inacabable, és a dir, el PP i, en el cas de Catalunya, CiU). El cas és que la votació era significativa per dos motius: (segueix..)
Barcelona és aquests dies la seu del Congrés Mundial de la Natura de la Unió Internacional per a la Conservació de la Natura. La UICN és una organització d’organitzacions que contribueix a trobar solucions pragmàtiques per als desafiaments urgents del medi ambient i del desenvolupament del planeta. Les vies de fer-ho són el recolzament a determinades línies de recerca científica, gestionant projectes de camp en tot el món, i reunint a governs, ONG, NNUU, convencions internacionals i empreses per tal que treballin junts en el desenvolupament de polítiques, lleis i bones pràctiques. La UICN és la xarxa d’entitats més gran i antiga del món. És una unió democràtica que reuneix més de 1000 organitzacions governamentals i no governamentals, a més a més d’11.000 científics i voluntaris/es i expertes en al voltant de 160 països. D’entre les seves aportacions cal destacar, de manera significativa, l’actualització de la famosa (i temuda) Llista Roja d’Espècies Amenaçades. Aquesta llista és el termòmetre de la situació que viuen i pateixen gairebé 45.000 espècies. Hi ha de tant algunes sorpreses agradables, però sovint és una llista que serveix per donar alarmes que no sempre s’escolten. (segueix...)
Ara fa uns díes em vaig fer ressò d'un informe de Greenpeace en què s'informava de l'entrada a la UE de fusta il.legal (vegeu A Future for Forests). De fet, la UE importa gairebé la meitat de la fusta amazònica la qual s'estima que en un 60-80% és talada de manera il.legal. Adjunto a continuació la pregunta que vaig fer sobre aquesta qüestió al Comissari de Medi Ambient, Stavros Dimas, així com la resposta que en vaig rebre.
Según un informe de Greenpeace(1), es un fenómeno habitual la entrada de madera ilegal amazónica en la Unión Europea. De hecho, la Unión Europea importa casi la mitad de madera amazónica de la cual se estima que entre un 60 % y 80 % es talada de forma ilegal, y en un 90 % de forma no sostenible. Por ejemplo, en 2006, España importó 40 000 m3 de madera tropical brasileña, en un 86 %, del Estado de Pará, región asolada por la tala ilegal, la deforestación y la violencia. Según el informe, gran parte de esta madera fue proveída por empresas(2) que han sido multadas reiteradamente por actividades ilegales y corrupción relacionadas con la actividad maderera y tienen planes de gestión forestal cancelados. (segueix...)
A
banda de la Directiva sobre el Retorn, la qual es votarà avui (en parlaré després
del vot), aquesta setmana el Parlament Europeu també ha debatut i votat un altre assumpte de
gran importància europea: la Revisió de la Directiva de Residus. Malauradament,
i malgrat que s’havia fet un intens treball de lobby per part de moltes
entitats ecologistes, el resultat final del vot no ha estat gens satisfactori,
i mostra un cop més la poca ambició ecologista de la majoria de l’Eurocambra. Especialment preocupant és la decisió de barnissar de 'verd' la incineració, pretenent que aquesta és una pràctica inòqua per a la salut i per al medi ambient, quan en realitat fa temps que sabem com les dioxines que s'envien a l'atmòsfera resultat de la incineració afavoreixen l'aparició de greus patologies sanitàries i generen nivells de CO2 del tot incompatibles amb la lluita contra l'efecte hivernacle. (segueix...)
Passada l'emergència i a punt de derogar el Decret de la sequera, em sembla significatiu que molts dels opinadors i opinadores que ara fa unes setmanes criticaven que es fés la canonada Ebre-Barcelona, ara critiquen justament que no es faci. I em sembla significatiu per què demostra l'alt grau de confussió que existeix avui entre molts dels qui tenen el poder, i/o la responsabilitat, d'exercir un paper de líders d'opinió que, malauradament per als interessos del país, alguns usen per augmentar encara més la confusió de manera intencionada, i amb voluntat volgudament desinformadora. Massa tèrboles i turbulentes estan les aigües i potser convé aclarir-les i calmar-les una mica. Caldria recordar, ara que les aigües semblen tornar al seu curs normal, i per tal de no seguir alimentant determinats debats enverinats, la importància que tenen les mesures estructurals empreses al llarg dels darrers 13 mesos en relació a la gestió de l'aigua. Gestió de la sequera a banda, allò que (segueix...):
Sembla que poc a poc el projecte Gran Escala perd l'atractiu per als possibles inversors, però també per a la pròpia població local. Tanmateix, donat que des de l'inici el projecte comportava moltes incògnites en termes de sostenibilitat, i davant el risc que encara existeix que s'acabi fent, hem fet arribar una pregunta a la Comissió Europea per conèixer el seu posicionament al respecte:
Pregunta de Raul Romeva sobre el proyecto Gran Scala en los
Monegros
La Comisión respondió a la pregunta (E-0254/2008)
sobre el proyecto “Gran Scala — Los Monegros”, afirmando que: “La Comisión es también
consciente del gran valor ecológico de Los Monegros.” En relación a dicha
pregunta y a la respuesta subsiguiente se generan nuevas cuestiones para la Comisión: ¿Ha recibido la Comisión la información
solicitada a las autoridades españolas en relación al mencionado proyecto? En
caso afirmativo, ¿qué valoración hace la Comisión al respecto en relación al cumplimiento
de la normativa comunitaria? (segueix...)
Fa uns dies era Cristina Narbona qui va ser convidada a marxar del Govern espanyol en canviar les majories (i per tant les hipoteques socials) al Congrés de Diputats. Ara és una altra Ministra de Medi Ambient, aquest cop del govern del Brasil, Marina Silva, qui plega. No podia més. Després d'entregar-se en cos i ànima durant els cinc anys que ha estat al govern a la protecció de l'Amazònia i a denunciar el perill que suposava l'aposta tan clara que ha fet Lula en favor dels agrocombustibles, se'n va lamentant les dificultats que ha tingut per posar en marxa el pla mediambiental federal.Sergio Leitao, de Greenpeace Brasil, lamenta que es perdi una de les úniques veus, sinó l'única, que parlava de Medi Ambient al govern del Brasil, i el mateix López de Uralde, Director de Greenpeace a Espanya, lamenta la seva marxa en una nota al blog de Greenpeace. És evident que la defensa del Medi Ambient no és una tasca senzilla, tampoc en governs que es defineixen d'esquerres. La seva fragilitat es notòria davant dels immensos poders econòmics que fan pressió en sentit contrari. I és precisament per això que penso que cal cuidar, i potenciar, les poques veus que des de fora, però sobretot des de dins dels poders públics, gosen (segueix...)
Fa temps que organitzacions com Greenpeace o la mateixa FAO denuncien l'entrada a la UE de fusta il.legal provinent de l'Amazonia. El darrer informe de l'organització, “Un futuro para nuestros bosques”, ve plagat d'exemples i dades que convé, com a mínim, tenir presents. En concret, posa de manifest com la Unió Europea importa gairebé la meitat de la fusta que prové de la regió amazònica, la qual s'estima que entre un 60% i 80% prové de tales il.legals, i en un 90% de forma no sostenible. L'any 2006, l'Estat espanyol va importar 40.000 m3 de fusta tropical brasilenya, provinent en un 86% del Estado de Pará, regió greument afectada per la tala il.legal, la deforestació i la violència. Segons l'informe, gran part d'aquesta fusta va ésser proporcionada por empreses que han estat multades de manera reiterada per dur a terme activitats il.legales i corrupció relacionades amb l'activitat de la fusta i tenen plans de gestió forestal cancel·lats. Per tot plegat he presentat el següent requeriment a la Comissió Europea: (segueix...)
Pedro Arrojo, del Departament d'Anàlisi Econòmica de la Universitat de Saragossa i una de les veus més influents en el marc de la Nova Cultura de l'Aigua, aporta avui noves reflexions en relació a la gestió de l'actual crisi aigua/sequera en un article que publica a El País titulat: La sed de Barcelona tiene solución. La tesi central del seu article es pot resumir en el següent extracte: "Se
trata, por tanto, de poner en marcha un plan de emergencia coyuntural muy
especial, que probablemente no haya que reeditar nunca más en el futuro. Un
plan en el que hemos de poner sobre la mesa todas las posibilidades, para
acabar escogiendo las que sean más razonables desde el punto de vista
ambiental, social y económico". Al mateix temps que suggereix mesures com la següent: "Una
opción razonable para la escasez de agua en Barcelona sería organizar la cesión
de derechos de riego al área metropolitana mientras dure la sequía, a cambio de
las pertinentes compensaciones económicas". Tanmateix, considero l'article prou complert com per llegir-lo sencer: (segueix...)
De nou una interessant entrevista a un expert sobre aigua que ens dóna claus per entendre la situació actual (gestió de la sequera i planificació de la política de gestió de l’aigua). En aquest cas es tracta de Ramon Folch, Doctor en Biologia i socioecòleg. L’entrevista li fa E. Ansola i la publica avui El Punt (l’entrevista). Les respostes de Folch apunten moltes de les qüestions de les quals ara toca parlar, contextualitzant les mesures en el moment actual, tenint en compte que precisament és ara que s’estan fent coses que calia fer de fa temps. Tot és millorable, sens dubte, i són moltes les coses que segurament caldria fer de manera diferent o, almenys, millor (personalment trobo a faltar segurament una mica més de diàleg amb el territori així com una mica més d’informació pública sobre les mesures que s’estan prenent, en tots els àmbits, ja que és precisament la manca d’informació la que comporta sovint especulacions i desconfiances), però allò que també em sembla de calaix és que la política de gestió de l’aigua no té res a veure amb la que hi havia fa només quatre o cinc anys. Ara és, de lluny, molt millor, i sobretot molt més responsable. No voler veure això, em sembla, és voler molt de mal al país i a la seva gent, especialment a les generacions futures. (segueix...)
Interessant, i més que oportuna, l'entrevista que Joaquim Elcacho, de l'AVUI, publica avui al Catedràtic d'Ecologia de la UB, Narcís Prat. I és que la sequera és un tema massa seriós com per frivolitzar-ne. Em quedo amb dues de les seves reflexions: la primera, cal que qualsevol decisió que es prengui es faci sobre la base del diàleg amb el territori, ja que, al cap i a la fi, ara com ara són tan importants les qüestions tècniques com les decisions polítiques i l'acord social; i dos, si ara es poden plantejar algunes mesures, sempre que siguin temporals i reversibles, que abans no era possible prendre, és perquè al llarg dels darrers tres anys s'han fet algunes coses que no s'havien fet durant 30 anys.
ENTREVISTA a
Narcís Prat, Catedràtic d'ecologia de la Universitat de Barcelona i assessor del conseller
de Medi Ambient i Habitatge, per Joaquim Elcacho (AVUI, 20 de març de 2008): "Transvasar
el Segre des del Cadí és la pitjor opció"
PROBLEMA
· Agafar aigua a la Cerdanya
faria malbé la vida del riu ALTERNATIVA · Si es decideix fer servir el Segre
com a solució puntual i d'emergència tindria menys impacte fer-ho des de Rialb
i Oliana INCONVENIENT · Cal decisió política i diàleg social, afirma el
catedràtic Narcís Prat (segueix...)
Acabem de fer públic el següent comunicat en relació al nomenament de l'excomissari europeu Mario Monti com a mediador entre els estats francès i espanyol pel què fa a la interconnexió de xarxes a escala europea:
Nota de premsa: "ICV critica el nomenament de Mario Monti com a mediador pel traçat de la línea de Molt Alta Tensió (MAT).
L’eurodiputat Raül Romeva qüestiona que s’hagi volgut nomenar un mediador per decidir el traçat sense un debat previ i seriós sobre la necessitat de construir aquesta infraestructura (segueix...)
Demolidor informe de Greenpeace sobre la falera constructora a la costa espanyola. Calen més dades?
Nota de Greenpeace — En el último año, los ayuntamientos han proyectado 2.999.743 nuevas viviendas, 202.250 plazas hoteleras, 316 campos de golf y 112 puertos deportivos con 38.389 nuevos amarres. Además, se han conocido 90 casos de corrupción urbanística que implican a más de 350 implicados.
Greenpeace ha presentado hoy (per ahir, dia 26) en rueda de prensa el informe Destrucción a toda costa 2007 en el que se analiza la situación del litoral. El documento repasa las principales amenazas, destacando como principal la construcción, el aumento del número de campos de golf asociados a segundas residencias, las denuncias de corrupción urbanística, el incremento de nuevos amarres deportivos, los efectos del cambio climático y los problemas de contaminación debido a la escasa depuración de las aguas residuales y a los vertidos de buques en el mar. (segueix...)
Fa només dos dies la Comissió Europea va
presentar les seves propostes per a enfortir les normes de la la UE en relació
a les exploracions de gas i petroli mar endins. El Grup dels Verds/ALE, que vàrem engegar el debat
sobre les perforacions mar endins ja al juny saludem aquestes propostes, però
lamentem que la Comissió hagi fet marxa enrera en les propostes que clarament
demanaven una moratòria.
No se m'acut una altra manera de qualificar moltes de les crítiques que escolto i llegeixo envers la mesura dels 80 km/h i la velocitat variable que com a mostres d'irracionalitat irresponsable. A més a més, considero que moltes d'aquestes crítiques tenen un clar objectiu: paralitzar el país i allunyar-lo d'Europa. 
Passada l'emergència i a punt de derogar el Decret de la sequera, em sembla significatiu que molts dels opinadors i opinadores que ara fa unes setmanes criticaven que es fés la canonada Ebre-Barcelona, ara critiquen justament que no es faci. I em sembla significatiu per què demostra l'alt grau de confussió que existeix avui entre molts dels qui tenen el poder, i/o la responsabilitat, d'exercir un paper de líders d'opinió que, malauradament per als interessos del país, alguns usen per augmentar encara més la confusió de manera intencionada, i amb voluntat volgudament desinformadora. Massa tèrboles i turbulentes estan les aigües i potser convé aclarir-les i calmar-les una mica. Caldria recordar, ara que les aigües semblen tornar al seu curs normal, i per tal de no seguir alimentant determinats debats enverinats, la importància que tenen les mesures estructurals empreses al llarg dels darrers 13 mesos en relació a la gestió de l'aigua. Gestió de la sequera a banda, allò que (segueix...):
Pedro Arrojo, del Departament d'Anàlisi Econòmica de la Universitat de Saragossa i una de les veus més influents en el marc de la Nova Cultura de l'Aigua, aporta avui noves reflexions en relació a la gestió de l'actual crisi aigua/sequera en un article que publica a El País titulat: 
Interessant, i més que oportuna, l'
