El passat mes de novembre, el govern de l'Estat va adoptar una Resolució a proposta de la Secretaria d'Estat de Canvi Climàtic relativa a l'avaluació d'impacte ambiental del projecte de perforació d'un pou per a l'exploració d'hidrocarburs (sondeig ENAR-4, permís ENAR) al terme municipal de Vitoria-Gasteiz, Araba / Álava.

 

El text deia que no es preveia que la perforació d'un pou d'aquestes característiques, complint els requisits ambientals que es desprenien de l'esmentada resolució, hagués de produir impactes adversos significatius. Basant-se en aquesta percepció consideraven que no era necessària la tramitació prevista a la secció 1.ª de la Llei relativa al Reial Decret Legislatiu 1/2008, d'11 de gener, per la qual s'aprovava el text refós de la Llei d'Avaluació d'Impacte ambiental de projectes.

 

Dit en paraules més planeres: consideraven que un projecte que consisteix a construir un pou de 4864 metres de profunditat destinat a l'extracció d'hidrocarburs no necessitava cap estudi d'avaluació sobre possibles impactes ambientals.

 

En resposta a una pregunta que jo mateix vaig formular a la Comissió fa unes setmanes també referent als riscos que suposava l'explotació del gas d'esquist (pregunta E-007627/2011) aquesta afirmava que "els projectes de prospecció i explotació de gas d'esquist estan regulats per la Directiva d'Impacte Ambiental (EIA), la qual cosa obliga als Estats membres la responsabilitat de sotmetre aquest tipus de projectes (siguin públics o privats) a avaluació abans d'autoritzar la seva execució, aplicant, si és necessari, el principi de precaució".      
 
La decisió adoptada per l'executiu espanyol vulnera de totes totes aquesta premisa, de manera que m'he vist obligat a portar novament l'assumpte davant la Comissió Europea, en forma de pregunta.

 

Veurem com responen ara uns (Comissió) i altres (govern espanyol).

La conferència de les Nacions Unides sobre canvi climàtic es celebrarà a Durban del 28 de novembre al 9 de desembre de 2011. Allà es reunirà a representants dels governs del món, d'organitzacions internacionals i de la societat civil. La conferència tractarà d'avançar en l'aplicació de la Convenció, el Protocol de Kioto, el Pla d'Acció de Bali i els Acords de Cancún.

El canvi climàtic no és un fet ecològic aïllat. El canvi climàtic és la conseqüència d'un model econòmic que destrueix el nostre planeta. Lluitar en contra del canvi climàtic, implica reivindicar els nostres béns comuns: aigua, atmosfera, biodiversitat, boscos, oceans i espais públics.  Això vol dir garantir que els que menys tenen també tinguin accés a aquests recursos i que no paguin les conseqüències de la contaminació d'uns pocs. És, per tant, una qüestió de justícia climàtica i social.

El COP-17 és el fòrum central de negacions sobre política climàtiques. Entendre el canvi climàtic en el context de la crisi ecològica i social en que vivim és crucial per exigir una conferència real que arribi a un acord ambiciós, legalment vinculant i just per reduir la contaminació de C02. És a dir, necessitem canviar el centre d'anàlisi de l'actual crisi: el model productiu i social que destrueix les generacions presents i futures i el nostre planeta és el que necessitem canviar. No hi ha temps per perdre!

Especialment després del COP-15, a Copenhaguen, les negociacions han avançant a un ritme lent i de manera irresponsable, generant un sentiment de frustració important, especialment pel que fa a la manca de lideratge de la UE en les conferències. No obstant això, vull (de fet necessito) creure que el COP-17 serà un punt d'inflexió.

A molta gent, i especialment a la gent d'ICV i del Grup Verds/ALE al Parlament Europeu, ens agradaria veure que en la Conferència es contemplen els següents aspectes:

• Reconeixement de l'any 2015 com l'any pic d'emissions.

• Objectiu d'increment de 1,5 º C sobre la temperatura de 1990, és a dir una concentració de 350ppm de CO2e a l'atmosfera[1]. I per tant, demanem l'aplicació de totes les mesures de mitigació indispensable per aconseguir-ho.

• Objectiu de reducció del 80% d'emissions de CO2 i per al 2050.

• Formalització el segon període d'aplicació del Protocol de Kioto (2012-2017), eliminant els mecanismes de off-setting injustos, regulant estrictament els mecanismes de flexibilitat[2] i altres que tenen greus efectes sobre la biodiversitat, els ecosistemes i les comunitats locals.

• Un acord legal vinculant dins de la Convenció perquè sigui implementat a partir de 2015, involucrant als països emergents i industrialitzats.

• Implementació dels acords de Copenhaguen i Cancún: garantir el finançament a llarg termini de 100 mil milions de dòlars per al 2020 per a mesures d'adaptació en els països en vies de desenvolupament o emergents. Obtenir aquest finançament a partir d'impostos a transaccions financeres i sobre el transport marítim i aeri.

 

La Unió Europea, els seus països membres i la comissària de Canvi Climàtic, la Sra Connie Hedegaard, han de mantenir un compromís unilateral de lluita contra el canvi climàtic. Això implica incrementar a 30% les reduccions per al 2020 en base al 1990.

La UE ha també ha de vetllar per un finançament ràpida a partir de nous fons via Ajuda Oficial al Desenvolupament i que els beneficis obtinguts del Règim de Comerç d'Emissions (ETS-per les seves sigles en anglès) siguin destinat a aquest fons. Aquest és el primer pas per a una adaptació real dels països en vies en desenvolupament.

Finalment, la UE ha de liderar la Cimera a Durban, ha de ser una veu aliada amb els països de les petites illes (AOSIS), amb els països menys desenvolupats (LDCs) i amb alguns països llatinoamericans com Equador i Bolívia, que tenen la voluntat política i extrema necessitat d'aconseguir un acord legal vinculant per revertir aquesta situació i aconseguir una mica de justícia, de justícia climàtica i social. Això implica exercir pressió davant dels Estats Units i la Xina principalment.

Però la pressió diplomàtica no es pot exercir exclusivament a Durban, per això exigim que els acords de canvi climàtic siguin part de l'agenda d'altres focus com el G20, per donar una visió integral de la realitat.

Aquest acord és part imprescindible per sortir realment de la crisi, per deixar de veure realitats parcialitzades i poder atorgar una solució complexa a la crisi mundial que vivim.

Per això, i perquè creiem en la justícia climàtica i social, en el principi de responsabilitat històrica, en el de qui contamina paga i en el de precaució, és que exigim al Govern Espanyol i a la Unió Europea que vagin a Durban i obtinguin les nostres demandes, que no són més que les indispensables per evitar més catàstrofes globals.

També, fem una crida a la població civil, als moviments socials, a les persones indignades. Tots i totes hem d'incorporar la lluita contra el canvi climàtic com a eix fonamental a les nostres demandes. Necessitem que tothom es sumi a ICV i a la família verda europea per reivindicar que el poder sobre els nostres béns comuns, per un món just i democràtic.

Lluitar contra el canvi climàtic és lluitar per més justícia social.

Tot i que el tema del canvi climàtic està rebent molta menys atenció política i mediàtica que en el passat, el problema de l'escalfament global segueix essent altament urgent: 2010, per exemple, va ser l'any més càlid registrat.

Queden dies per a la conferència sobre el Clima, a Durban (desembre). Per tot arreu escoltem que Durban només serà un petit pas en el procés d'acordar un tractat sobre el clima global.

Certament la reunió no pinta que pugui concloure amb un acord sobre un tractat jurídicament vinculant que inclogui tant els EUA i la Xina i resoldre els nostres problemes climàtics d'una vegada per totes.

No obstant això, seria un error obviar el fet que la propera reunió del COP serà, com totes, determinant per establir alguns dels pilars que han de permetre’ns allunyar-nos dels pitjors impactes de la crisi climàtica.

Els Verds creiem que Durban mereix més atenció de la que està rebent. I és que, per exemple, l'element central de les negociacions serà el futur del Protocol de Kyoto. Així, si la UE continua obsedida a negar un segon període de compromís del Protocol de Kyoto, llavors les negociacions climàtiques podrien retrocedir deu anys.

El primer període de Kyoto acabarà l'any vinent. El temps s'està acabant i els països en desenvolupament confien (de fet necessiten) que a la UE actuï com un líder global del clima.

Els Verds portem anys demanant a la UE que es comprometi a un segon període abans de la reunió, encara que sigui un gest unilateral (d’això va el lideratge). Així mateix, els Verds tenim grans expectatives, en particular en la mitigació i el finançament.

Aquestes són les nostres demandes als líders governamentals i negociadors europeus:

The Greens/EFA,

Considers that Durban climate conference must make up for lost time in international climate negotiations and agree on

• global peak year of 2015 and 2050 reduction target of 80% and establishing  a process to address gigatonne gap in current mitigation pledges based on these parameters and the 2°C/1,5°C objectives;
• second commitment period for Kyoto Protocol 2013-2017 closing forest management accounting and hot air loopholes to ensure environmental effectiveness of the reduction targets;
• mandate with timetable for a legally binding outcome under Convention track to be implemented by 2015

Considers that in Durban concrete decisions are required regarding financing for climate action in developing countries, namely :

• implementation of Copenhagen and Cancun agreements regarding long term financing (annual USD 100 bn by 2020) including on sources of public finance (financial transaction tax, shipping/aviation levies) and scaling up from fast start finance levels starting 2013;
• modalities regarding transparency of delivery and additionality of fast start finance for 2010-2012  

Calls on the EU and its Member States in particular to

• step up at least to EU target to a 30% domestic reductions by 2020 compared to 1990 and ensure EU foreign policy is directed to achieving binding international agreement which is in line with the objective of limiting climate change to 2°C,
• ensure fast start financing is fully delivered with funds that are new and additional to ODA and that ETS revenues are earmarked for financing of climate action in developing countries from 2013;

Insists that in Durban EU is responsible for ensuring that

• an agreement is reached on Kyoto Protocol second commitment period without a gap in implementation.
• Kyoto Protocol forest accounting and hot air loopholes are tackled, taking environmental integrity of Annex I targets as a basis, namely through agreement on forest management accounting rules with reference to historical baselines and no carry forward of overachiement of KP first commitment period targets.

Considers that European countries face critical choices to preserve their future prosperity and security, whereas moving to a domestic greenhouse gas reduction target which is in line with the EU's climate objectives can be combined with healthier economy, increase in green jobs and innovation;

Reminds that cumulative emissions are decisive for the climate system and even when meeting the targets with the pathway set out in the European Commission 2050 Roadmap (domestic 25% for 2020, 40% for 2030, 60% for 2040 and 80% for 2050) the EU would still be responsible for approximately double its per capita share of the global 2°C compatible carbon budget, and that delaying emissions reductions increases the cumulative share significantly;

Stresses that the design of REDD+ mechanism should ensure significant benefits for biodiversity and vital ecosystem services beyond climate change mitigation and should contribute to strengthening the rights and improving the livelihood of forest dependent people, particularly of indigenous and local communities;

Underlines the need to speed up public financing for performance based REDD+ action rewarding reducing deforestation compared to national baselines to halt gross tropical deforestation by 2020 at the latest;

Considers that sectoral mechanisms for economically more advanced developing countries should be agreed for the period beyond 2012 while CDM should be limited to LDCs, and calls for any new international sectoral offset crediting mechanisms to ensure environmental integrity and incorporate climate benefit beyond the 15-30% deviation from business as usual;

Calls for the introduction of international market based instruments to curb climate impact of international aviation and maritime transport and to generate revenues for supporting climate action in developing countries;

En conèixer l'accident d'ahir a Marcoule, al sud de França, em vaig posar en contacte amb la nostra col.lega Michèle Rivasi, eurodiputada per Europe Ecologie i fundadora del Criirad, un laboratori independent que s'encarrega de mesurar la radioactivitat i que va crear després del desastre de Txernòbil, un cas que, juntament amb Fukushima, ha seguit de ben aprop.

Es tracta, per tant, d'una de les opinions més qualificades, no només dins del Parlament Europeu, sinó en el debat mateix de la qüestió nuclear.

La Michèle ens ha volgut tranquil.litzar des del punt de vista de les conseqüències d'aquest accident en concret (si bé, un cop més, convé reiterar la postura convençuda dels diputats i diputades delGrup Verds/ALE en favor d'abandonar la nuclear, sense excuses).

Ens diu que, segons les Autoritats Franceses de Seguretat Nuclear (ASN), no hi ha, de moment, restes radioactives, dada que l'esmentat Criirad sembla que confirma.

Segons sembla, es tracta d'una trista conseqüència de les lamentables condicions laborals que afecten tota la indústria nuclear a França, i del fet que molts dels qui hi treballen, en situació de subcontractació, no estan adequadament formats.

Tanmateix, adverteix que hi ha encara moltes incògnites obertes en relació a què és el que realment a succeït. Convé no oblidar, reitera, que el factor humà és un dels molts factors que condueixen a desastres de molta diversa índole en el marc de l'energia nuclear. I és precisament aquesta aproximació multirisc la que cal tenir present en el marc dels tests nuclears que estan tenint lloc actualment arreu d'Europa.

Per a més informació, adjunto la nota que la col.lega Rivasi va enviar ahir als mitjans, en què, per descomptat, cal començar enviant el suport a les persones ferides i el condol a la família de la víctima mortal.
 

Explosion sur le site de Marcoule: la transparence la plus totale et la plus immédiate est attendue de l'ASN et d'EDF

Aujourd'hui, en fin de matinée, est survenue une explosion sur le site de Marcoule qui accueille plusieurs types d'installations nucléaires: Phénix, Atalante, Melox et le Centre de traitement et de conditionnement des déchets radioactifs (Centraco). Cette explosion a provoqué la mort regrettable d'un des employés, d'autres sont gravement blessés.

C'est au sein de Centraco, géré par Socodei (une filiale d'EDF), qu'est survenu l'accident: un four permettant le traitement par fusion de déchets métalliques faiblement ou très faiblement radioactifs (issus du démantèlement de centrales nucléaires) a explosé, sans provoquer de rejets de substances radioactives selon l'ASN.

Alors que la communication autour de cet accident est laborieuse (la préfecture du Gard étant injoignable tout comme l'ASN), Michèle RIVASI députée européenne EELV et fondatrice de la Criirad fait le point et lance un appel aux autorités:

" Tout d'abord, je m'associe aux familles des victimes dans leur deuil et espère que les blessés se remettront durablement de cette terrible épreuve. Cet accident rappelle encore une fois que la précarisation des conditions de travail des ouvriers du nucléaire et les négligences des exploitants en matière de maintenance les expose à des risques considérables.

Ce qui s'est passé ce matin n'est malheureusement pas une surprise puisque l'ASN avait déjà épinglé en 2010 la mauvaise gestion du site, victime de lacunes dans la culture de sûreté au sein de l'installation Centraco. En mars dernier, un incident de niveau 2 avait aussi eu lieu sur le site de Marcoule mais dans l'usine de fabrication de MOX.

En attendant que plus de lumière soit faite sur les circonstances exactes de l'accident (défaillance technique? erreur humaine?) j'appelle les autorités du Gard et l'ASN a transmettre en toute transparence et en temps réel les informations dont elles disposent afin de rassurer ou non les riverains. Aussi j'appelle Nicolas Sarkozy à intégrer cet évènement dans la batterie de tests de résistance que nous devons faire subir au parc électronucléaire français ET aux installations nucléaires de base.

De son côté, la Criirad a effectué un relevé des donnés concernant une éventuelle fuite radioactive: jusqu'ici tout semble en ordre."

 Pour plus d'informations sur les balises de la Criirad: http://balisescriirad.free.fr/

 

 

Demà votem a Brussel·les un informe que ha impulsat el meu col·lega dels verds neerlandesos, Bas Eickhout (Groenlinks), intitulat “Sobre l’anàlisi de les opcions per a ultrapassar l’objectiu del 20 % de reducció de les emissions de gasos d’efecte hivernacle i l’avaluació del risc de fugues de carboni (2011/2012(INI))

L’informe ha fet que fins i tot els MEPS Tories s’hagin enfrontat amb el seu líder, David Cameron, ja que s'oposen a que arribem al 30% tal i com sí s'ha compromès a fer el Premier britànic (ho explica The Guardian).

A continuació adjunto l’exposició de motius (en cast) tal i com la va presentar en Bas (la negreta és meva).

Introducción

La amenaza que supone para la humanidad el cambio climático no disminuye y los efectos de un calentamiento de 2° C son bastante peores de lo que se creía anteriormente. Aunque no es posible achacar los fenómenos meteorológicos extremos al calentamiento global, es muy probable que el cambio climático agudice la frecuencia y la intensidad de fenómenos extremos.

La incapacidad de la comunidad internacional para alcanzar un acuerdo internacional amplio y vinculante sobre el clima en Copenhague no significa que los países no estén actuando. Los resultados de la reunión de Cancún demuestran que los países están actuando y que las negociaciones han tomado un nuevo impulso. Las emisiones de carbono en Europa son en este momento un 17,3 % inferiores a las de 1990. La Agencia Europea de Medio Ambiente prevé que las emisiones se estabilicen por debajo de los niveles de 2008, incluso con la recuperación económica, y sin medidas adicionales.

Los países europeos tienen que adoptar decisiones cruciales para preservar su prosperidad y seguridad futuras. El paso a un objetivo de reducción de las emisiones de gases de efecto invernadero a nivel interno, en consonancia con los objetivos de la UE en materia de cambio climático, es compatible con una economía más saludable y un aumento de los puestos de trabajo ecológicos y la innovación.

Eficacia del RDCE de la UE

Sin una reducción significativa del límite máximo, el régimen de comercio de derechos de emisión de la UE (RDCE UE) puede ser superfluo a la hora de impulsar las inversiones en tecnologías ecológicas y en innovación. El análisis de la Comisión muestra que, con el objetivo de reducción del 20 % de emisiones, el excedente de derechos de emisión en el RCDE estará en torno a unos 2 400 millones de derechos acumulados y créditos internacionales no utilizados en 2020. Este excedente da lugar a unas señales de precios ineficaces y reducirá significativamente los ingresos procedentes de las subastas, que podrían utilizarse para fomentar las tecnologías destinadas a luchar contra el cambio climático y las inversiones en ahorro de energía, creando de esa forma millones de puestos de trabajo adicionales.

La propuesta del ponente

A la vista de lo anterior, el ponente pide a la Comisión que presente cuanto antes, y a más tardar antes de finales de 2011, propuestas para establecer un objetivo ambicioso, de reducción de las emisiones de gases de efecto invernadero en un 30 % en 2020.

En opinión del ponente, el enfoque propuesto es más bien moderado. El ponente considera que el paso a un objetivo de reducción de las emisiones de gases de efecto invernadero de un 40 % sería más apropiado desde el punto de vista de la ciencia y del objetivo de limitar el cambio climático a 2° C, cuando no a 1,5° C, objetivo también reconocido por la CMNUCC. El ponente se ha abstenido también de pedir una consecución totalmente interna del objetivo de la UE en materia de cambio climático, aunque ello aumentaría los beneficios para los ciudadanos europeos gracias a una mejora de la calidad del aire europeo y al impulso de las inversiones en la economía de la UE.

Introduzione in catalano: dissabte i diumenge tindrà lloc el pol·lèmic referendum a Itàlia en què, entre d’altres coses sobre la privatització de la gestió de l’aigua o el retorn a l’energia nuclear. A Itàlia els referendums són derogatius, és a dir, quan hi ha una llei aprovada, es pregunta si es vol que s’abrogui aquesta llei. És per això que enlloc del famós No a la nuclear que acostumem a veure en els moviments antinuclears, a Itàlia la campanya és pel Sí (que implica abrogar la llei que proposa retornar a la Nuclear). Als antinuclears, a Itàlia, per tant, han de votar SÍ. Així ho explica en Mario Tozzi, a La Stampa, en un article de fa dos dies.

 

CHI CI GUADAGNA DAI REFERENDUM

Mario Tozzi da La Stampa del 6 giugno 2011

Sappiamo veramente su cosa andiamo a votare fra sette giorni? Al di là dello specifico giuridico dei quesiti referendari, e prima di dividerci in favorevoli e contrari, la questione è se sappiamo valutarne esattamente contenuti e conseguenze. Cominciamo dall’acqua. Andiamo davvero a votare per stabilire se l’acqua italica perderà il suo carattere pubblico e potrà essere mercificata come altri beni? La risposta è no, quello che invece succederà è che la gestione dei servizi idrici avrà una corsia preferenziale per i privati. Ma è invece giusto domandarsi se questo porterà vantaggi per i cittadini, per l’ambiente e, infine, per la risorsa acqua in sé.

Oggi l’acqua in Italia costa circa un euro ogni mille litri, una cifra davvero irrisoria, e viene garantita alla stragrande maggioranza della popolazione pulita e abbondante, tanto che, se lasciassimo aperti tutti i rubinetti di casa 24 ore su 24, l’acqua continuerebbe a esserci servita per tutto il tempo. Per questa ragione sembra difficile migliorare il servizio idrico: escluso che si possa fornire acqua colorata o profumata o gassata al rubinetto, per l’utente non ci può essere alcun vantaggio. I fautori del no sostengono che così si riparerà la rete degli acquedotti italiani, ridotta a perdere circa 40 litri ogni 100, ma sembrano ignorare tre fatti: che quell’acqua in gran parte ritorna in falda (e dunque agli acquedotti), che il vero spreco dell’acqua è nell’agricoltura (circa il 60% dell’uso, contro meno del 20% di quello potabile) e che nessun privato si sobbarcherà una spesa che viene valutata cautelativamente attorno a 60-80 miliardi di euro. Sostanzialmente il servizio idrico domestico non può essere migliorato ed è difficile individuare altri motivi a questa privatizzazione forzata che non quelli del mero profitto per le imprese, non del vantaggio per i cittadini: un piccolo guadagno, però costante per decenni, come la rendita di un affitto. La controprova sta nel fatto che, dovunque in Italia, la gestione privata ha sollevato le critiche dei cittadini e ha, di contro, sempre portato un aumento delle tariffe (basta confrontare Agrigento o Lucca, private, con Milano o Roma, pubbliche; mentre Parigi torna al pubblico dopo anni di privatizzazione).

Il referendum sull’energia nucleare può essere letto in questa stessa chiave: il ritorno all’atomo porterà un vantaggio per i cittadini, per l’ambiente o per il fabbisogno energetico nazionale? L’incidente di Fukushima dimostra che l’energia nucleare non è sicura intrinsecamente: dopo tre mesi le perdite radioattive non sono state ancora fermate e sarà difficile tornare ad abitare in quei luoghi per almeno mezzo secolo. È vero che anche gli altri impianti di produzione di energia sono dannosi per la salute e per l’ambiente, ma quando avviene un incidente in una centrale nucleare sono guai per tutto il pianeta per generazioni (le mutazioni indotte dall’incidente di Cernobil si trasmettono geneticamente, cosa che non accadde nemmeno per le bombe atomiche sganciate sul Giappone).

Ma anche il vantaggio per i cittadini sembra dubbio: già oggi l’energia nucleare è la più cara di tutte, come dimostrano i dati del dipartimento dell’Energia degli Usa (Doe, 11,15 cent/kWh contro i 9,61 dell’eolico e gli 8,03 del gas, con previsioni di divaricazione di quelle forbici al 2020: 14,37 contro 11,32 e 8,05 rispettivamente). Inoltre un impianto nucleare Epr 1600 III plus costa fra 8 e 10 miliardi di euro (stima Areva) e non si considerano qui tutti quei costi che, chissà perché, ci ostiniamo a chiamare «esterni» e che, invece, sono intrinsecamente connessi ai combustibili geologici (anche il nucleare lo è): eventuali incidenti, smantellamento (decommissioning) e inertizzazione delle scorie verranno necessariamente addossati alla collettività (come dimostra il caso giapponese). In queste condizioni la bolletta costerà di più, non di meno, soprattutto in un Paese che dovrebbe impiantare ex novo le centrali. Inoltre l’Italia dovrà importare l’uranio, che prima o poi finirà, esattamente come il petrolio. E anche per l’ambiente non si vedono vantaggi, perché è vero che si riducono le emissioni clima alteranti, ma non esiste ancora al mondo nemmeno un sito per lo stoccaggio definitivo delle scorie. Anche in questo caso il vantaggio è tutto dei gruppi che costruiranno e gestiranno le centrali, che, non a caso, si oppongono fieramente al referendum, perché perdono l’occasione di contrarre un mutuo molto vantaggioso: introiti privatizzati e «perdite» a carico dello Stato. Al di là dei distinguo ideologici, le questioni acqua e energia su cui si voterà si riducono a logiche molto più semplici ed è su quella base che i cittadini possono riappropriarsi di una consapevolezza troppe volte lasciata in altre mani.

 

Transcric (i subscric) a continuació el comentari recollit via telefònica per la redacció de VilaWeb que va fer Marcel Coderch, enginyer expert en energia nuclear, en relació a la decisió del govern alemany d'avançar el tancament de les nuclears.

"L'expert en energia nuclear valora l'anunci del govern alemany i diu que si se'n surt, països amb més hores de sol com el nostre encara ho tenen més fàci.

La decisió d'Alemanya és molt transcendent: que la primera potència econòmica d'Europa i una de les primeres del món decideixi prescindir de l'energia nuclear tindrà conseqüències. És una decisió encertada, valenta, i, a la vegada, agosarada, perquè no és fàcil d'implementar. Hem de pensar que el 25% de la seva energia elèctrica prové de l'energia nuclear. I substituir el 25% del consum elèctric en deu anys no és pas senzill.

En qualsevol cas és una decisió raonada i queda justificada a la vista  de les conseqüències que se succeeixen de l'accident de la central de Fukushima, a banda de la problemàtica mateixa que té tota energia nuclear.

Si Alemanya se'n surt i compleix aquest compromís, marcarà un camí molt clar. Com ho farà? Home, ells diuen que d'aquest 25% d'energia nuclear que consumeixen, un 10% provindrà directament de l'estalvi: més eficiència en els edificis, els electrodomèstics, etc. Per tant, restarà un 15% que haurà de venir de renovables, perquè si ho substituïssin amb carbó, passaríem d'un mal a l'altre i podria ser pitjor el remei. Necessiten fer una bona combinació d'eficiència, estalvi i renovables. I n'estan convençuts. És a dir, no sembla que sigui un anunci que hagi d'acabar amb paper mullat, sinó que s'ha fet amb contundència i no tenim perquè no creure'ns-el.

I repeteixo: si ells ho aconsegueixen, els països que som més al sud i que tenim més hores de sol, ho tenim encara més fàcil. Alemanya és, per tant, un exemple i caldrà seguir el seu camí.

I sí, Alemanya, per la seva importància, pot arrossegar altres països. Suïssa ja ha fet alguns passos en la mateixa direcció i és previst que anul·li el programa de noves construccions; Itàlia també ha suspès els plans de noves construccions durant un any o dos. I no seria estrany que d'aquí a uns pocs anys Europa estigués dividida en dos blocs en aquest àmbit. El dels països que segueixin Alemanya i apostin clarament per les renovables; i els dels països que decideixin continuar i fins i tot augmentar els programes nuclears, com França i sembla ser que també el Regne Unit. Caldrà veure, llavors, quin dels dos blocs s'imposa a llarg termini."

 

En altres paraules, si Alemanya ho ha fet, amb molts més motius ho hauríem de poder fer nosaltres (a Catalunya) i a la resta de l'Estat, ja que, a més, tenim una major potencialitat derivada de les renovables. I és que al cap i a la fi, tot és qüestió de voluntat política. Doncs això, que ho subscric tot.

És més, recomano també que llegiu l'entrevista amb Marcel Coderch arran de l'accident de Fukushima: 'La tragèdia del Japó és el final de l'energia nuclear al món' (15/03/2011)

La Comissió de Medi Ambient del PE ha votat aquesta setmana a favor de reduir fins a un 30% les emissions de gasos efecte hivernacle pel 2020 (actualment l’objectiu és el 20%). La proposta la va fer el meu col·lega dels Verds Holandesos (GroenLinks), Bas Eickhout, en el marc de l’informe que ell mateix va liderar en relació a la Política Europea sobre Canvi Climàtic.

Adjunto a continuació les declaracions d’en Bas:

"Today's vote sends a timely and important signal to European governments that stepping up to a higher emissions target is not only essential for tackling the climate crisis, but would also give a boost to the economy and innovation. We welcome the support of a large majority of MEPs on the environment committee to this end (1) and expect that this will be endorsed by the whole of the EP.

"Different research has underlined that the EU's current 20% emissions target for 2020 is completely obsolete. It is acting as a barrier to proactive emissions reductions efforts and investments in green technologies, and hence job creation. Stepping up to a 30% emissions reduction target will create millions of extra jobs and boost public revenues, as well as bringing major health benefits for our citizens.

"The inertia with the EU's emissions target is also a stumbling block in international efforts to tackle climate change in the UNFCCC. Various countries have now pledged more ambitious climate change actions than the EU and the EU's refusal to increase from its outdated 20% target means it is now a laggard rather than a leader in the area of international climate diplomacy. EU governments should end their perpetual prevarication and step up to a 30% target without delay."

(1) 44 in favour, 14 against, 1 abstention.

Girona i el debat energètic, referent de les ciutats sostenibles a escala europea.

Benvolgudes/Benvolguts,

Des del Grup Verds/ALE hem impulsat un concurs de relats sobre la temàtica Dones i Canvi Climàtic. Adjunto a continuació les bases del concurs per si algú hi està interessat/da.


****

Estimados/Estimadas,

Desde el Grupo Verdes/ALE hemos impulsado un concurso de relatos sobre la tematica Mujeres y Cambio Climatico. Adjunto a continuación las bases del concurso por si alguien está interessado/a.

Essay contest 'Women and climate change': Call for papers deadline 1 June

Deadline : 1st of June
Send in essays to : greens.essaycontest@europarl.europa.eu
See conditions below

The role of human activity in accelerating climate change is beyond doubt. The fourth assessment report (4AR) of the Intergovernmental Panel on Climate Change (IPCC), confirmed that overwhelming scientific evidence links the impact of human activity to climate change and unless action to significantly reduce emissions of greenhouse gases is taken, the world is on a path to runaway warming.

Why is it so important to integrate gender aspects into debates on climate change?

Climate change and climate impacts are not gender neutral. Gender equality is a critical component of responses to climate change at all levels ‐ it should be integrated in all aspects of climate change planning and decision making.

At first glance, it might seem unintuitive to link climate change and gender issues. However, since societies still largely rely on gendered roles and responsibilities, both sexes do not have the same impact on climate change, and perhaps more importantly, are differently affected by it.

Women are disproportionately affected

Gender aspects of climate change are a matter of justice, human rights, and human security. Women are the poorest people in the poorest areas. Moreover, several studies indicate that the death rate in natural disasters can be four times higher for women. We have compelling data on how women are more vulnerable to climate change. It is thus important to be committed to gender sensitive approaches. We must adapt the mechanisms in place so that they reduce, or at least do not increase the gender issues.

Women empowerment and women's role

Women are change agents on both household and community levels with regard to natural resource management. Women are long‐time leaders on poverty eradication and sustainability, and gender equality is a key issue in the climate change debate. If we do not implement gender‐sensitive policies to fight climate change, it will have disastrous consequences on the gender balance.

On the other hand, if we include and empower women, who are often responsible for agriculture, food and water supply, as well as first education of the next generation, we will do a better job in addressing climate change and its consequences.

Mainstreaming the gender perspective is not only a sensible choice for our societies; it is a better, more efficient way to reach our goals.

Because this subject is at the very core of our preoccupations as members of the Green Party, we need to have better information and understanding on this subject, and answer these questions:

How can we counteract the disproportionate burden of climate change on women? How to empower women so that they become a key partner in reducing climate change?

How can gender equality be fully integrated into climate policies?

We encourage everyone to send us a paper with ideas and propositions on these issues.

TERMS OF PARTICIPATION

By taking part in the contest, participants agree on ... follow

Avui s'acaba el termini per presentar comentaris a la propostes de proves d'estrès per a les centrals nuclears europees. En una primera lectura, però, ja podem veure com el principal problema de la proposta és que no té en compte potencialitats que si bé no són probables (per sort) en cap cas són impossibles, com són determinades accions de caràcter terrorista. Faig meves, per tant, les reflexions i inquietuds de la nostra co-presidenta i experta en matèria nuclear, Rebecca Harms.

Nuclear safety
EU nuclear stress tests set to fall short of thorough risk assessment, ignore terror threat

A decision on the proposed EU nuclear stress tests is expected as early as next week, with the draft stress test criteria already in circulation (1). The Greens are concerned that, based on current drafts, the stress tests would fail to thoroughly assess the risk of nuclear reactors, notably excluding assessment of the risk of terrorist attacks, such as the impact of a passenger airplane crash. Commenting on the draft nuclear stress tests, Greens/EFA co-president and nuclear expert Rebecca Harms said:

"Based on current drafts, the proposed EU nuclear stress tests look set to fall far short of rigorously assessing the potential risks and safety of Europe's nuclear reactors. As currently constituted, the stress tests would fail to assess the risks or 'stress' posed to nuclear reactors from a host of potential scenarios. This only serves to underline fears that these stress tests are part of a strategy on the part of the nuclear industry to assuage growing public concerns about nuclear safety and lull the public back to a false sense of security on the risks of nuclear.

"Crucially, the stress tests would fail to assess the ability of a reactor to withstand the impact of passenger plane crash, as well as other potential terrorist attacks. The foiled plot at Sellafield yesterday evening is a timely reminder of the very real threat of a terrorist attack on nuclear installations, which would have catastrophic consequences. That this would simply be omitted is scandalous.

"From the outset, we have been concerned that allowing the nuclear industry to set the parameters of the proposed nuclear stress tests was the wrong approach. It is now clear that this poacher-turned-gamekeeper approach to nuclear safety is flawed. The Commission and Council should instead be moving to immediately shut down the most dangerous reactors, where the threat is already widely known, and developing a comprehensive nuclear phase out strategy."

(1) The deadline for comments on the draft stress criteria is tomorrow (5 May). The consultation and drafting process is being coordinated by the nuclear energy regulators authority (WENRA). http://www.wenra.org/extra/news/?module_instance=1&id=31

Draft: http://www.wenra.org/dynamaster/file_archive/110421/0ea2c97b35d658d73d1013f765e0c87d/StressTestsSpecifications2011-04-21.pdf

La setmana passada el Grup dels Verds/ALE vàrem acollir al Parlament Europeu la presentació d’un nou estudi independent relatiu a l’estatus de la industria nuclear. Es tracta d’una versió preliminar del The World Nuclear Industry Status Report 2010-11. La versió final està previst que sigui presentada avui pel Worldwatch Institute, a Washington.

En essència, l’estudi deixa clar que la industria nuclear es trobava ja en clar declivi, fins i tot molt abans de l’accident de Fukushima.

Un cop més reivindico el clam que molta gent portem anys fent per tal que la UE adopti una estratègia energètica basada en l’abandonament de la nuclear. En aqeust sentit, faig meves les paraules de la co-presidenta del Grup Verds/ALE, Rebecca Harms, qui a la presenteació de l’estudi esmentat deia el següent:

"This report makes clear that the world nuclear industry is in far poorer shape than its aggressive PR campaign would lead you to believe. Even before Fukushima and the renewed nuclear safety concerns provoked by the accident, the decline of the nuclear industry was evident. If one good thing can come from the nuclear accident in Japan, it is that we have now reached the final chapter for nuclear power.

"With many of the existing nuclear plants reaching the end of their lifespan, and rethinks on nuclear in a number of countries since Fukushima (most recently yesterday in Italy), we can expect the share of nuclear power to decline more noticeably in the coming years."

Així mateix, un altre col·lega del Grup, en Bas Eickhout va afegir:

"25 years on from Chernobyl, we are starting to witness a decline in the output of nuclear power, while, on the other hand, renewable energy is booming, with renewable energy capacity ahead of nuclear power in terms of installed capacity for the first time in 2010. Concerns about nuclear safety clearly remain as relevant today as they were 25 years ago. What has changed is that we now have a completely viable, safe and sustainable alternative for power generation, namely renewable energy. All that is lacking is the political will to finally ensure a safe and sustainable energy future for Europe and beyond."

NOTA:Podeu trobar el text de l'informe (en format PDF) aquí

Carbó, impostos i sentit comú (de Raül Romeva i Rueda, per a Crònica.cat)

La Comissió Europea ha presentat les seves propostes per revisar la Directiva sobre impostos a l’energia. Es tracta de la normativa que estableix els nivells mínims de taxes a escala europea. La novetat és que es preveu que s’hi incorpori una taxa per al carbó.

Me’n felicito, per aquesta inclusió, tot i que lamento que la proposta es quedi curta tant pel que fa a l’àmbit d’actuació com pel que fa al tipus d’impost.

Revisar i actualitzar el sistema d’impostos sobre l’energia és una prioritat. Si es fa correctament, les normes impositives sobre la generació energètica podrien servir com a motor per a impulsar la innovació energètica i un consum més verd a més de desviar la pressió fiscal del treball cap al recurs, generant així més ocupació.

Tanmateix, tal i com està plantejada la proposta de Directiva, el problema és que permet que la pressió impositiva sobre algunes de les fonts energètiques més contaminants sigui inexplicablement baixa.

És per això que és necessari que la proposta inclogui impostos per al combustible basat en carbó, per exemple.

Buscar que els sectors més vulnerables de la societat no quedin afectats per un augment dels preus és més que raonable, però la manera com sembla voler fer-ho la Comissió, omplint la Directiva d’exepcions, és clarament equivocada i provocarà encara un problema més greu en termes de dumping ambiental a la UE.

Seria molt millor establir un sistema de compensacions. Així, per exemple, enlloc d’eximir tots els habitatges, allò que caldria és compensar financerament aquells més vulnerables, usant els ingresos via impostos per a finançar tasques de renovació d’habitatges.

El Consell i la Comissió han d’incrementar els seus esforços amb la mirada posada a assegurar que la revisió d’aquesta normativa es pugui fer de la manera més ràpida possible, però és evident que encara hi ha massa serrells per tractar.

Demà, al PE, votem una resolució sobre seguretat nuclear a la UE després de Fukushima.

La proposta de la Comissió i dels governs europeus és, simplement, fer proves/tests se seguretat a les centrals europees.

Em sembla un enfocament molt pobre, donades les circumstàncies. De fet, tenint en compte que ha quedat més que demostrat que en quant a energia nuclear no existeix el Risc Zero, cal un replantejament global del debat energètic. Cap on?

1. Cap a una aposta per l'Estalvi i l'Ecoeficència.
2. Cap a una aposta clara (política i econòmica) en favor de les renovables
3. Cap a abandonar progressivament la nuclear (no construint noves centrals, no ampliant la vida a les actuals, i garantint que en cas que algunes centrals no superin els tests/proves, siguin tancades immediatament)

A la foto podeu veure l'acció que hem protagonitzat els Verds/ALE, avui, al PE, a l'inici del debat amb el Consell i el Comissari Öttinger.

El Grup Verds/ALE fa temps que treballem intensament per construir una Europa que, primer, consumeixi menys energia (en malgastem molta) i segon pugui abastir-se energeticament a través de fonts no contaminants i renovables.

Ho fèiem força sols, val a dir, i molt abans que tingués lloc el dramàtic accident de Fukushima.

Sigui com sigui és evident que el context sociomediàtic ha canviat, i que d'una manera o una altra comporta, almenys, que alguns dels postulats defensats pels pro-nuclears trontollin, especialment els que tenen a veure amb la seguretat.

És cert que Europa no és Japó, ni en termes d'activitat sísmica ni pel risc de tsunamis, però de cap manera estem absents de riscos i perills. Per tot això els Verds hem el·laborat una sèrie de recomanacions que esperem contribueixin a que el debat, més enllà d'estar a favor o en contra, derivi cap a una seriosa reflexió sobre la necessitat de canviar de model i de mesurar el riscos de manera molt més responsable.

Nuclear safety in Europe

Recommendations following the Japanese nuclear accident

In the aftermath of the massive earthquake and resulting tsunami, the people in Japan are experiencing a tragic and devastating disaster that is constantly evolving.

The damage caused by the earthquake and tsunami to the nuclear power plant in Fukushima (as well as others) has meant that the Japanese people are now also confronted with the threat of a potential nuclear catastrophe.

These tragic events cast renewed doubt about the reassurances of the nuclear industry on the safety of nuclear reactors and underline that it is impossible to be 'in control' of nuclear safety. The construction of nuclear reactors in seismically active regions has long been criticised as being irresponsible. The safety of older reactors, which are based on decades old technology and outdated safety standards, must also now be reassessed. This is clearly relevant in Europe in the context of the current debates on extending nuclear power plant life in several member states. Several measures have to be taken in the EU as a consequence to the disaster in Japan.

1. The EU and its member states have to abandon their commitment to the high risk technology of nuclear power and start a phase-out now.

2. In the process of the nuclear phase out, reactors posing heightened risks must be given priority, including:

— All reactors in seismic regions (e.g. Krsko in Slovenia, Fessenheim in France, Cofrentes in Spain)

— All reactors without a secondary - or full pressure - containment (e.g. Mochovce 1+2 in Slovakia, Paks in Hungary, Bohunice in Slovakia)

— All boiling water reactors with a single cooling system and storage of spent fuel outside of the containment (e.g. Brunsbüttel, Krümmel, Isar 1, Philippsburg 1, Gundremmingen in Germany)

— All reactors built before 1980 and 'generation 1' reactors, as well as those that have had serious safety problems in the past (e.g. Biblis A and B, Neckarwestheim 1, Unterweser in Germany, Wylfa, Oldury and Sellafield in the UK, Blayais, Bugey, Dampierre, Fessenheim, St Laurent in France, Doel and Tihange in Belgium, Borssele in the Netherlands, Forsmark and Ringhals in Sweden)

3. An immediate freeze of all new reactors, either planned or under construction (e.g. Flamanville in France, Mochovce in Slovakia, Belene in Bulgaria, Okiluoto 3 in Finland).

4. Updating safety standards and implementing the highest standards: Binding and effective safety standards at the highest level must be implemented across the EU for those reactors that will still operate in the medium term. The nuclear safety directive that was adopted in 2009 is merely an empty shell and should be completely revised. Full liability of nuclear operators in case of incidents or accidents must be guaranteed.

5. No further EU public money should be spent on nuclear. Currently almost 5 times as much EU funds are set to be allocated to nuclear research as compared to research for renewables and efficiency (1).

 

Several recent energy scenarios show that ambitious energy efficiency and renewables strategies, combined with a modernisation of the energy infrastructure, make a phase out of nuclear as well as coal possible by 2025-2030 (2). We agree with Commissioner Oettinger that the energy strategies of the EU urgently have to be revisited. We therefore urge the Commissioner to push for an EU wide nuclear phase out and to start the energy revolution in Europe.

 

For this he urgently has to:

-propose binding energy saving targets

-set out the goal of a 100% renewable energy based economy by 2050 in the forthcoming EU energy roadmap.

 

(1) Euratom Framework Programme including the extra €1.3 billion for ITER (as proposed by the European Commission in the Framework Programme Euratom for nuclear research and training activities 2012-13 on 7 March 2011) could reach €5.51 billion for the period 2007-13, while only 50% of the Energy FP7 are devoted to renewables and energy efficiency, amounting to 1.225 billion

 

(2) Set out in a number of energy scenarios including the 'Vision Scenario' by the ÖkoInstitut, commissioned by the Greens/EFA group: http://www.greens-efa.org/cms/topics/dokbin/368/368667.the_vision_scenario_for_the_european_uni@en.pdf 

Un missatge rebut fa dos dies via Twitter em va deixar glaçat. Literalment deia: "@raulromeva suposo que te n'alegres de l'explosió de la central nuclear de Fukushima?' . Reconec que no vaig saber com reaccionar llavors, i després em va semblar fora de lloc. Però m'ha fet pensar.

Pot algú creure realment que pel fet de defensar una opció energètica alternativa a la nuclear, convençut com estic dels riscos d'aquesta, m'alegraria davant d'una tragèdia de tal magnitud? Si no fos tràgic, i perdoneu-me l'expressió, n'hi hauria per vomitar. 

Advertir dels riscos de l'aposta nuclear abans del desastre era titllat per no pocs mitjans, opinadors i formacions polítiques de  fer alarmisme, catastrofisme o practicar el 'bonisme'.

Recordar que aquests riscos existien un cop ha tingut lloc la tragèdia és titllat ara, per part dels mateixos, d'oportunisme. 'No és el moment de precipitar conclusions', ens diuen alguns. 'Japó no és comparable a d'altres llocs'.

Mentre a Alemanya, Merkel posposa la prorroga a l'allargament de la vida de les nuclears, a l'Estat PSOE, PP i CiU eviten el debat nuclear pocs dies després d'acordar, aquí sí, allargar la vida de les nuclears a l'Estat (6 centrals, 21% de l'energia).

Encara que a algú li costi creure, molta gent defensem aplicar en política el Principi de Precaució, especialment en alguns temes, i això no és ni bonisme, ni ingenuìtat, ni sectarisme ni cap altre d'aquests 'ismes' que a determinats sectors els agrada tan usar per desqualificar persones o sigles quan no disposen d'arguments per afrontar el debat polític. Per a mi, i per a tanta d'altra gent, d'això se'n diu 'voler aplicar el sentit comú'.

Confio que el desastre nuclear ens faci reflexionar més enllà dels tòpics fàcils i desqualificadors i anem a l'arrel del problema, que, em temo, és greu i de dimensions ara com ara imprevisibles. 

Finalment, m'ha sorprès també avui veure com un dels diaris que ha defensat més, darrerament, l'opció nuclear, i que més ha silenciat aquests darrers anys les crítiques i els arguments contraris, com és El País, tregui avui dues peces dedicades als verds Alemanys en el marc de la reflexió nuclear: una entrevista a Claudia Roth, i un article del qui durant cinc anys va ser el meu company d'escó, i recentemnt ha estat escollit Secretari General dels Verds Alemanys, Cem Özdemir. 

Per la importància que considero que tenen els arguments que fa aquest darrer en relació a la situació dels Verds a Europa, i especialment a Alemanya, l'adjunto a continuació.

Escoltant algunes declaracions de la Comissió i d'altres grups polítics, semblaria que la votació avui al Parlament Europeu sobre la nova legislació europea relativa a la limitació d'emissions de CO2 per als vehicles comercials lleugers. Aparentment és una bona noticia, i així ho estan venent portaveus comunitaris i representants dels grups polítics més nombrosos (veure aquesta nota).

Però, tothom pensa igual? No! Un grup de verds irreductibles resisteix ara i sempre la temptació.

I és que la votació d'avui ha servit sobretot per posar de manifest l'enorme pes que han tingut alguns lobbies que defensen la indústria automobilística europea. Per què? Doncs bàsicament per què l'acord d'avui és extraordinàriament dèbil, fluix, poc ambiciós,... i la conseqüència serà que no motivarà ni estimularà gens ni mica que els fabricants apostin econòmicament i tècnicament per innovar en la fabricació de cotxes menys contaminants. Precisament ara que és tan important apostar-hi en el marc de la lluita contra l'escalfament global!

Una nova oportunitat fallida, per tant, tal i com apuntava després de la votació la nostra co-presidenta, Rebecca Harms:

“This vote represents a missed opportunity for innovation and climate protection in Europe. The ostensible aim of the legislation was to promote cleaner and more efficient cars but the rules agreed by the European Parliament and Council will do little to stimulate green innovation from car makers beyond what was already expected.

“An already weak Commission proposal on CO2 emissions limits was further weakened by the Parliament and Council, with the full implementation of the initial binding limits delayed until 2017. To add insult to injury, the longer term emission limits for 2020 were also weakened by MEPs and governments from the big car producing countries (1).

"The evidence shows that more ambitious emissions limits are not only technically feasible but would also help stimulate innovation towards more efficient vehicles. By capitulating to the demands of auto-industry laggards, this legislation will fail to serve the interests of consumers and small businesses, as well falling far short of what is possible and necessary as part of EU efforts to prevent climate change."

 

(1) The European Commission had proposed a limit of 135g CO2/km in 2020 but, under the final legislative agreement reached by the EP and Council, the 2020 limit will now be 147g CO2/km.

Amb el record encara fresc de la catàstrofe provocada per BP al Golf de Mèxic, i veient les conseqüències del vigent vessament provocat per Repsol a les costes de Tarragona, molt em temo que seguim sense aprendre la lliçó. La propera gran taca de fuel podria pintar una de les magnífiques i, de moment, verges parts del planeta: l'Àrtic.  

BP ja fa temps que explora la possibilitats d'explotar-ne els jaciments, aprofitant, entre d'altres, que allà poca oposició local hi trobaran. Amb prou feines hi ha ossos i balenes, però aquests rai, que no es manifestaran, deuen pensar alguns.  

El cas és que mentre el petroli segueix empastifant la costa del Golf de Mèxic, i ara les de Tarragona, aquells qui han fet el negoci de l'any (i de la dècada) en un cas i altre, segueixen buscant nous filons. El problema segueix essent que hi ha una immensa distància entre l'avaluació dels riscos que aquesta mena d'explotacions suposa, i els mitjans que s'hi destinen per prevenir-los i atacar-los.

Ja és públic l'informe que demostra que, en el cas de BP, va primar la recerca de la maximització de beneficis que la seguretat. El mateix es podria aplicar a Repsol, a Tarragona. En un cas i altre, però, hi ha institucions que d'una manera o altra s'arremanguen i miren de fer front a la catàstrofe. I malgrat tot, que ningú ho oblidi, en el cas del Golf de Mèxic van trigar 73 dies! a aturar el vessament, i el problema persisteix (i ho farà durant dècades. Veurem què passa en el cas de Tarragona. Però qui s'arremangarà en el cas de l'Àrtic?

És cert que el Consell de l'Àrtic acaba de revisar les directrius per a l'extracció de gas i petroli al continent de gel, però aquesta revisió segueix essent del tot insuficient tenint en compte la magnitud de la possible tragèdia que suposaria un vessament com el del Golf de Mèxic, i fins i tot com el de Tarragona, menor en tamany, però igualment devastador en termes socials i ambientals.

Diverses organitzacions van instar el Grup de Treball reunit a Vorkuta des del passat 16 de gener a aturar qualsevol intent de seguir endavant amb l'explotació dels pous de petroli de l'Àrtic ( enguany està previst, per exemple, que comencin les prospeccions a Groenlàndia i a Rússia estan previstes perforacions d'exploració al Mar de Kara i als estuaris del Riu OB, ben a prop de la Yamal Peninsula.

També sobre aquesta qüestió he demanat la postura de la Comissió i el Consell.