VilaWeb.cat
Converses
theoreia | Converses | dissabte, 28 de març de 2009 | 13:31h

 

 







-    
 Llentilles o marisc?

-         Arròs senyoret!

-         El Racó Solleric o Es Llombards?

-         La Pollença dels romans i dels hidroavions!

-         Bromera Edicions o Tres i Quatre?

-         El  Reader’s Digest de la il·lustració "local"!

-         Mercé Rodoreda o Josep Pla?

-         Armand Obiols, Lluís Ferran de Pol, Aurora Bertrana i les cambreres de Mataró!

-            Athenea Niké o Biotecnologia?

-             El mite del futur embaràs masculí!

-         TV3 o Canal 9?

-         Totes dues en silenci, amb el volum a zero!

-         Jaume Roig o Adolf Salvà?

-         El papers impol·luts i tensos del rector Wilson!

-         Elx o Dénia?

-         Un tossalet de Mutxamel, des d’on veig la línia de Fontcalent!

-         Topònims o antropònims?

-         El barber del poble contant xascarrillos!

-         Consciència o inconsciència?

-         L’ebrietat del seny!

-         Miquel Gil o Al Tall?

-         Roda la gramola! Roda qui mormola!

-         Ciberperiodisme o periodisme d’investigació?

-         La textura tel·lúrica d’un plat d’olla natural!

-         L’Alcalde o el Secretari?

-         Els qui agranen el carrer!

-         Sagues dinàstiques o heràldica dels moliners?

-         La genealogia del present!

-         Subcontractació o pagueta del govern?

-         “El banquer anarquista” de Fernando Pessoa!

-         Youtube o un manager socialista?

-         “Blai produccions, tu t’ho graves en cinc segons!”

-         Per davant o per darrere?

-         Si hi ha espills, tot suma!

-         Viatge organitzat o viatge d’aventura?

-         Turista-ludista-ruralista-carrerista-carterista.

-         Aspirador o granera?

-         Equato-robota multikleenex!

-     Esquerra o dreta?

-         Anarco-narco-Estat.

-         Diferència o repetició?

-         Vessaments de versaments!

-         Mar o muntanya?

-         La Marina Baixa!

-         Enric Valor o Joan Fuster?

-         La matraqueta dels illetrats!

-         Valencianista o ecologista?

-         Catequistes-equistes!

-         Negació positiva o empirisme transcendental?

-         Metanoia de l’inconegut!

-         Trull o concatenació?

-         Respirar els mots!

 

 

theoreia | Converses | dimecres, 7 de gener de 2009 | 14:52h

-          ¿De què parleu vosaltres dos?—va dir Lord Henry, apropant-se unes passes cap a la taula, i deixant-hi la tassa--. Espere que Dorian t’haja contat els meus plans de rebatejar-ho tot, Gladys. És una idea deliciosa.

-          Però jo no vull que em rebategen, Harry—va afegir la Duquesa, alçant la vista envers ell amb els seus meravellosos ulls--. Estic prou satisfeta amb el meu nom, i estic segura que el senyor Gray hauria d’estar-ho amb el seu.

-          Estimada Gladys, no en canviaria jo cap dels dos per res del món. Són perfectes. Estava pensant principalment en les flors. Ahir vaig tallar una orquídia tan efectiva com els set pecats capitals. En un moment sense pensar li vaig preguntar a un dels jardiners com s’anomenava. Em va dir que era un excel·lent exemplar de Robinsoniana, o quelcom horrorós per l’estil. És una veritat trista, però hem perdut la facultat de posar noms preciosos a les coses. Els noms ho són tot. Mai em baralle pels fets. La meua baralla és per les paraules. Aquesta és la raó per la que odie en literatura el vulgar realisme. A l’home que li diu pa al pa caldria obligar-lo a menjar-lo. És l’única cosa per la que serveix.

-          Aleshores com podríem anomenar-te a tu, Harry?

-          Es diu Príncep Paradoxa – va dir Dorian.

-          Ho he reconegut com un llamp – va exclamar la duquesa.

-          No volia parlar d’això – va riure Lord Henry, afonant-se en la seua cadira--. A les etiquetes no pot escapar-se! Rebutge el títol.

-          La realesa no pot abdicar—va caure com una advertència d’uns llavis bonics.

-          ¿Desitges que defense la meua trona, llavors?

-          Sí.

-          Jo dic les veritats de demà.

-          Preferisc les errades d’avui – va respondre ella.

-          Em desarmes, Gladys – va soltar ell, captant el caprici de l’estat d’ànim d’ella.

-          D’escut, Harry; no d’espasa.

-          Mai la brande contra la Bellesa – va dir ell, amb un moviment de la mà.

-          Eixe és el teu error, Harry, creu-me. Valores massa la bellesa.

-          ¿Com pots dir això? Reconec que pense que és millor ser bell que ser bo. Però per una altra part ningú està més disposat que jo a reconéixer que és millor ser bo que ser lleig.

-          ¿La lletjor és un dels set pecats capitals, llavors?—va amollar la duquesa. ¿Què passa llavors amb el teu símil de l’orquídia?

-          La lletjor és una de les set virtuts capitals, Gladys. Tu, com a bona conservadora, no has de menysprear-les. La cervesa, la Bíblia i les set virtuts capitals han fet de la nostra Anglaterra el que és.

-          ¿No t’agrada el nostre país, llavors?—va preguntar ella.

-          Visc en ell.

-          Per a poder censurar-lo millor.

-          ¿Voldries que donara el veredicte d’Europa sobre Anglaterra?

-          ¿Què diuen de nosaltres?

-          Que Tartufo ha emigrat a Anglaterra i ha posat una tenda.

-          ¿És el teu, Harry?

-          Jo te’l done per a tu.

-          No podria usar-lo. És massa cert.

-          No has de tenir por. Els nostres paisans mai reconeixen una descripció.

-          Són pràctics.

-          Són més astuts que pràctics. Quan fan comptes, obtenen un balanç de l’estupidesa i de la riquesa, i del vici i de la hipocresia.

-          Però hem fet coses grans.

-          Coses grans que se’ns han imposat, Gladys.

-          Hem portat la seua càrrega.

-          Només fins a la Borsa.

Ella va moure el cap.

-          Jo crec en la raça—va amollar.

-          Representa la supervivència dels que espenten.

-          Posseeix un cert desenvolupament.

-          La decadència em fascina més.

-          ¿I què passa amb l’Art? – va preguntar ella.

-          És una malaltia.

-          ¿L’Amor?

-          Una il·lusió.

-          ¿La Religió?

-          El substitut de moda de la Fe.

-          Ets un escèptic.

-          Mai a la vida! L’escepticisme és el principi de la Fe.

-          ¿Què ets?

-          Definir és limitar.

-          Dona’m una pista.

-          Els fils es trenquen. Et perdries al laberint.

-          M’atabales. Anem a parlar d’una altra persona.
(...)
Extret d'Òscar Wilde, El retrat de Dorian Gray

theoreia | Converses | diumenge, 21 de setembre de 2008 | 18:27h
Lluís Alpera: "Trobe a faltar la preocupació per l'anàlisi dels resultats poètics"

<<------- portada de la revista Esment on eixia aquesta entrevista, amb una il·lustració del poeta a càrrec de Martí Garrancho







clica en els documents d'avall per accedir a la conversa publicada


theoreia | Converses | diumenge, 14 de setembre de 2008 | 19:19h

-          Vaig conéixer un drogaddicte mig-rehabilitat que no parava de dir “la pressa mata”.

-          És cert, la cocaïna i l’heroïna maten...

-          I el bar també mata!

-          La casa mata!

-          Les ordres maten!

-          Els viatges maten!

-          El treball mata!

-          El sexe mata!

-          El menjar mata!

-          La lletra mata!

-          La televisió i el cinema maten!

-          Les biblioteques maten!

-          Les infidelitats i els traïdors maten!

-          Les rutines maten!

-          Les escapades maten!

-          La hipocresia mata!

-          L’aula mata!

-          La indolència mata!

-          Les revistes i els periòdics maten!

-          El correu postal mata!

-          Els números ocults maten!

-          Les taronges i les xirimoies maten!

-          El paisatge mata!

-          La jerarquia dels animals mata!

-          Les consignes maten!

-          Els llepaculs maten!

-          Al pas que anem ens mataran...

-          Això sí: ens mataran o ens morirem, ningú es queda pa llavor...

 

Imatge: Dos cartoons fugen per la via del tren.
 Max Weber, autor de l’obra monumental Economia i Societat. Va dir, entre depressió i depressió, des del seu càrrec de catedràtic fundador de la sociologia alemanya: “el sistema educatiu és l’exercici del monopoli de la violència simbòlica per part de l’Estat”. És a dir, que, si cal, “l’aula mata”. Fou en una època en que els acadèmics, a més d’acumular cites bibliogràfiques als seus totxos, s’atrevien a mantenir una línia d’opinió pròpia i estaven vivificats per l’acció col·lectiva extra-universitària, encara que els tocara acabar en el forn crematori, en la consulta del psicoanalista o en el desert nou de l’exili.

theoreia | Converses | divendres, 29 d'agost de 2008 | 14:27h
- Cada dia estem més bàltics!
- Ui, sí, no veges quina Hansa...


Imatge:plaça de l'Ajuntament de Reval (Tallin- Estònia)

En exclusiva per a la catosfera, clica avall-->> Ports of Europe: The European Future of Hanseatic Heritage. Some prospects for the Civic Heritage of Europe. The North/South Connection, article del sociòleg valencià Eduard Mira.
theoreia | Converses | dimarts, 15 de juliol de 2008 | 12:34h


Marine Baudrillard: Parlar amb Jean... potser haja sabut fer-ho millor que qualsevol altre. A més, la nostra conversa va durar més de trenta-cinc anys, abans de que li posara fi, amb un somriure. Però parlar de Jean suposaria, ni més ni menys, eliminar-lo. Ara Jean està ací, no em deixa mai, si bé, mentrestant, ja s'ha desmaterialitzat.

Giuliano Compagno: Però llavors: ¿qui està parlant en aquest moment? ¿Tu, ell?

Marine Baudrillard: Veuràs, hi ha raons pràctiques, i les entenc. Jean és un gran pensador, el seu pensament és tema de debat, les seues obres estan en totes les llibreries... Em proposes una conversa entre tres... però és quasi impossible. Perquè una de dos: o Jean està ací, i deixe que siga ell el que parle, o bé no està ací, i aleshores jo també estic en un altre lloc, amb ell. ¿M'entens?

(...)

Giulio Compagno: I si no és un filòsof, ¿què és?

Marine Baudrillard: El definiria com un camperol especialment astut, amb qui comparteix la tranquilitat, la sencillesa, la solidesa. 

A més, coneix molt bé tots els elements, els astres i els vents. Sempre sap on ens trobem, sap quina hora és amb només mirar el sol, fins i tot quina hora és en una nit tapada (...)

Giulio Compagno: I el seu moviment, el seu temps?

Marine Baudrillard: (...) aconsegueix ser sempre puntual, encara a pesar de qualsevol obstacle amb el que entropesse. A més, és una persona sempre disposta. Mai li he escoltat posar com a pretext "que havia d'acabar un treball" quan es tractava de vore un amic o cedir a les meues temptacions...

Giulio Compagno: ¿Què significa tenir un home al costat?

Marine Baudrillard: Però si Jean no és un home.
Ell és tots els homes, i fins i  tot més. El meu marit. El meu amor. El meu amant. Mon pare. El meu fill. La meua visió del món. El meu destí. El meu sentit. La meua ombra. El meu objecte. El meu repte. Jean és el meu altre absolut.

(Extret d’Archipiélago. Cuadernos críticos de la cultura, núm. 79, monogràfic sobre “Jean Baudrillard. Desafío a lo real”)
theoreia | Converses | dijous, 13 de març de 2008 | 09:35h

 












-   Hem de seguir donant canxa als guanyapremis per a que no s’aturi la roda de l’optimisme catalanòfon!      

-          En tenim de llestos i bons jans aquí, però amb aquestos tenim dos problemes: si els ho dones a un d’ells, els altres es poden rebotar; a més, la immensa majoria publiquen en premsa i editorials “locals”.

-          Ui, el localisme va molt malament per a projectar l’idioma a nivell internacional.

-          Sí: Barcelona, València o Palma són massa localistes a la vora de Monterrey, Atenes o Captown. Ni punt de comparació!

-          Busca’m un escrivividor dels nostros per Austràlia, Xile o Namíbia.

-          ¿Quan dius “dels nostros” és el que estic entenent?

-          Clar, un dels nostros: que no faci massa faltes d’ortografia ni de didascàlia, se’l pugui entrevistar i, quan el proven amb la pregunta crucial, parli naturalment bé de Mister Bean.

-          Això està arreklat!

-          Que no s’aturi la canxa dels guanyapremis, que no s’apagui la llum de la il·lustració!

 

Article d’opinió relacionat: “Símptomes alarmants” de Joan Solà (Diari AVUI, 14 de febrer de 2008)

 

Imatge: ¿esmolaran més encara les seues cutxilles d’afaitar els barbers de la cultura (de l’art, del cinema, de la literatura, de la ciència, etc.), ara que a les eleccions generals s’ha passat d’una majoria provisional a una majoria permanent?

 


theoreia | Converses | dilluns, 18 de febrer de 2008 | 11:57h

  EVOCACIÓ CONTINGENT D’UNA DONA D’ESTAT  
-          Se te notava feliç amb la teua amiga, xerraveu pels descosits…
-          Hauries d’haver-la vist quan va vindre al ministeri vestida horriblement i amb unes sabates lletgíssimes a demanar-nos 1.700 milions per a un projecte de desenvolupament...
-          Ha ha ha: tin pietat de les teues congèneres, si semblaveu el matriarcat basc!  

EL CAPITAL SOCIAL D’UN REMENADOR DE CIRERES
  
-          ¿Com li diuen al fulano eixe que té un xalet a X. i fa Y.? Fa tres dies em va consultar un tema.
-          No me’n recorde...
-          Coneixem massa gent. No tindríem prou paper – ni memòria-- per a fer-ne un llistat.  

LIAISONS ET RÊVES DE CONTRÔLE
  
-          Hem rebut una carta molt bonica d’un diputat de Madrid.
-          ¿Veus? Hi ha qui sap quedar bé...
-          Eixe diputat s’acaba d’adonar qui mana ací!




 

theoreia | Converses | dimecres, 6 de febrer de 2008 | 15:00h
















“- ¿Tens el batxillerat?
-          No. Em van suspendre dues voltes.
-          Això no importa si has fet els estudis fins el final. Si es parla de Ciceró o de Tiberi, tu saps més o menys qui són, ¿no?
-          Sí, més o menys.
-          Bé. En principi, ningú sap res, a excepció de vint imbècils que no serveixen per a cap altra cosa. A més, no és difícil passar per entés. La qüestió és no deixar-se agafar en flagrant delicte d’ignorància. Es va maniobrant, s’esquiven les dificultats, s'eludeixen els obstacles i s’aclapara els altres mitjançant el diccionari. Tots els hòmens són babaus com a ànecs i ignorants com a peixos. 

     Parlava amb la tranquilitat desimbolta de qui coneix la vida i somreia a l’observar com passejava la multitud.”

 (extret de Guy de Maupassant, Bel Ami, 1885)

theoreia | Converses | dimarts, 29 de gener de 2008 | 17:20h

-          He conegut a un sociòleg que es diu Joan-Carles, com tu...
-          Genial, ¿viu a prop de ta casa?
-          Més o menys, però no em vaig fiar...
-          Tin en compte que el departament de duplicacions treballa de valent: ara, si amb mi tens a l’original, ¿per a que conformar-te amb una simple còpia?
-          Ens vam prendre un café i el vaig veure molt obsedit per fer-me una entrevista molt exhaustiva sobre el meu blog...
-          ¿T’estava investigant?
-          Eixa és la sensació que vaig tindre des del principi, jo sóc molt inquieta i el vaig veure venir de lluny..
.
-          Bé, considerant que la ciència moderna tendeix a marcar un abisme despreciador entre el subjecte d’investigació i l’objecte d’investigació, li hauries pogut haver fet un test de prova per vore si volia realment amistat i implicar-se amb tu...
-          ¿Què vols dir?
-          Imaginem que eixe sociòleg era el subjecte d’investigació i tu l’objecte a investigar, aleshores si en un moment donat, t’hi insinuaves un poc i et feia una besada o se n’anava al llit amb tu, hagueres tingut una prova fefaent de que no sols volia utilitzar-te per a informar-se asèpticament...
-          Era més alt que tu...
-          Veus? El departament de duplicacions elabora clons que milloren superficialment a l’original... Ha ha ha
-          Ha ha ha...
-          Recordem que Charles Chaplin va perdre un concurs de Charlots... Ha ha ha
-          Ha ha ha
-          És una història un poc estranya...
-          No em pareixia un tipus de fiar...
-          Si volia lligar amb tu, t’ho hauria fet notar d’una altra manera i si volia aplicar-te un qüestionari, crec que haguera obtingut més rendiment productiu si et diu la veritat amb franquesa... A tots ens agrada donar la nostra opinió sobre el que fem...
-          Vam estar parlant molta estona al bar i no se n’eixia ni un milímetre de l’entrevista que duia preparada...
-          És curiós com davant l’atzar de les situacions aleatòries, el pensament paranoid té una gran capacitat d’estructuració... 

(la conversa seguia durant 3 hores i escaig, impossible registrar-la tota)

theoreia | Converses | dijous, 6 de setembre de 2007 | 12:32h

MÒNICA TERRIBAS ENTREVISTA A JORDI PUJOL

    Jordi Pujol va assistir ahir al programa de TV-3 La Nit al Dia amb moltes ganes d’explicar coses: va arrancar amb la reflexió sobre la Vaga Fiscal i va desplegar la seua sinceritat en un to col·loquial que despertava interés i generava credibilitat. Jo tenia el televisor encés mentre visitava la web de lectures i traduccions “La Inmaculada Decepción” i, a poc a poc, Pujol em va captar l’atenció en una situació domèstica ben desfavorable per a ell, ja que estava gaudint majúsculament amb troballes lúdiques apassionants (veure, per exemple, la fila que feia la musa de Charles Bukowski en una fotografia – així com els seus poemes de contra-amor-- podria haver-me mogut a desconnectar davant l’entrevista de qualsevol altre polític català o valencià).

    Jordi Pujol transmetia en les seues respostes vivaces una gran experiència: el coneixement ciclopi de Catalunya, la praxi equilibrada que es postula espontàniament en lideratge després d’haver trobat el punt intermig, l’autoestima franca d’algú que es creu el país i opta per un possibilisme eficient, el seu afany admirable per reclamar sentiments col·lectius legítims, la il·lustració del propi punt de vista amb un anecdotari realista i significatiu, la intel·ligència instrumental que brilla a estones amb pensaments utòpics, l’equànime visió de conjunt sobre la taula d’escacs on es debat el passat, el present i el futur d’un país que ell ha presidit durant tants anys.

    Hi havia una diferència substancial entre l’entrevista que feia anit Mònica Terribas a Jordi Pujol i la que li va fer en el seu dia a Pasqual Maragall: mentre Maragall s’acariciava obsessivament l’orella i ronronejava com un alumne retardat al que no li plau fer tots els deures i compareix amb l’actitud blasé d’algú que té mandra de parlar (i per això l’entrevistadora va haver de fer més preguntes del compte: per a que l’entrevistat anara esquivant-la amb negligència), Jordi Pujol per contra anava tan pletòric d’idees que fins i tot reconvenia a Mònica Terribas per a que el deixara expressar-se més encara i així anar arrodonint les respostes. Les audiències del País Valencià, en especial els electors i simpatitzants del Bloc Nacionalista Valencià van tindre anit una oportunitat preciosa per a acaparar – més encara-- l’oxigen de la salubritat democràtica, per a rebre una injecció d’entalpia entusiasta i per a ser esguitats amb l'aigua clara de la digna decència que implica l’estil català de fer les coses.

ADDENDA: ¿COM SABER QUE ESTÀS DAVANT UN NACIONALISTA VALENCIÀ SENSE HAVER PARLAT MAI DE POLÍTICA?

    Hi ha una diferència substancial entre qualsevol nacionalista espanyol i qualsevol nacionalista valencià: la diferència sura en la conversa, fins i tot sense tocar temes de política o d’ideologia. Per a una persona que assumeix una lleialtat increbantable envers l’Estat Espanyol, la majoria dels temes de la conversa són limitats, estan predefinits i subjugats per l’omnipresència mediàtica d’un punt de vista molt jeràrquic, el nacionalista espanyol expressa pocs dubtes, es sosté en afirmacions de semblança individualista però que en darrer terme no impliquen qüestionaments profunds, es deixa dur per una corrent majoritzada de punts de referència tòpics i superficials i, en conseqüència, el grau d’elaboració del seu discurs acostuma a ser de curt recorregut.

    El nacionalista valencià tendeix a l’exhaustivitat col·loquial, explora molts pros i contres, fa l’entra-i-surt de la totalitat, els seus feed-backs poden ser incessants o almenys imprevisibles, es planteja preguntes que no estan en l’ordre del dia estatal, ha de construir un punt de vista completament des del no-res, usa i abusa de major liberalitat i major capacitat de maniobra verbal, acostuma a escenificar un individualisme ple de contingut i d’autenticitat.

    Aquesta diferència fins i tot es nota en l’estil del bon humor: el bon humor d’un nacionalista espanyol desencadena o bé una rialla prepotent que aspira a xapigar a qualsevol que passe a prop seu (amb una evident aplicació selectiva de prejudicis indiscriminats) o bé és una rialla dessubstanciada, deixada anar, autocomplaent, sostinguda per una quantitat molt xicoteta d’informació friccional; en general, és una rialla que es desvia molt poc d’un substrat ètnic que apel·la a la unanimitat i el tancament aferrissat de les postures. La rialla d’un nacionalista valencià, pel seu compte, a voltes és una sàtira esbossada amb tendresa que obri moltes comportes del realisme pragmàtic, altres voltes és una rialla que depén d’una ironia enjogassada que manté incòlume el dret a existir de l’objecte burlat; moltes voltes es revela com una rialla que posa en valor dades més àmplies, interrelaciona factors molt apartats i que en la síntesi còmica gaudeixen del benefici d’una originalitat més evolucionada i civilitzada.

theoreia | Converses | dimecres, 5 de setembre de 2007 | 13:49h
     A la narració La Figura de l’Alfombra, Henry James desenvolupa un joc que estimula poderosament la curiositat: l’enigma del tradicional crim negre es transforma ací en el traçat del mapa d’un tresor lluminós que resumeix el sentit d’una vasta obra; el crític literari es metamorfoseja en un detectiu que ha de descobrir, a través de les pistes esparses de la lectura, el mòvil central de tota una creativitat, la mínima “causa absoluta i absent” – fantasmagòrica i implícita-- sobre la que l’autor ha edificat amb plaer tot l’ordre textual. A més de la metàfora de la cacera i del descobriment, de la conquesta d’un xicotet grial semiòtic que deixaria al creador tot nu (allò que resta explicat, perdria el valor de la màgia fascinant: quan l'analisi sagaç refreda la calidesa d'una emoció admirativa, aleshores l'apropiació conceptual indueix a la pèrdua d'interés per allò que abans hipnotitzava la nostra percepció estètica), la recerca i l’intercanvi del secret fa emergir i consolida relacions d’amistat, de compromís sentimental i fins i tot de despit.

    L’ambigüetat de Henry James treballa en diverses direccions i arriba a posar en suspensió qualsevol linialitat del discurs: hi ha estones que la instigació de l’autor prestigiós envers el jove crític per a que descobrisca “la clau que obri tots els panys” assumeix la posa lleugerament còmica d’una burleta egocèntrica i d’una borrosa presa de pèl; altres voltes la inexactitud fa creure subreptíciament que el motor principal d’aquest conte no està en la recerca del “perpetuum mobile de la narrativitat apassionada”, sinó que sembla que això només és una excusa informativa accessòria per a que els personatges es relacionen entre ells: amb les expectatives que s’acumulen al voltant d’un casament i d’una viduïtat que pressumptament reté els arcans exitosos del magnífic descobriment.

Henry James interrelaciona els moviments adelerats de l’ardor intel·lectual amb els gestos minúsculs i significatius de la vida quotidiana. Per admiració envers aquesta prosa magistral, reproduisc a l’interior d’aquest post, el diàleg complet del capítol 3 de La Figura de l’Alfombra, format per la xerrada alliçonadora en la que el fictici escriptor Hugh Vereker li ven a un crític novençà el fum consistent del vapor imaginari que mou la maquinària de l’art de relatar.  Senzillament magistral.

-------------------
Imatge: Retrat a l'oli de Henry James, per John Singer Sargent (1913, National Portrait Gallery, Londres)

[Hi ha més...]

Accés de l'autor

Nom d'usuari
Clau
Recorda'm

Categories

Últims 40 canvis

Arxiu

« Maig 2012 »
dl dt dc dj dv ds dg
 123456
78910111213
14151617181920
21222324252627
28293031   
RSS 2.0 RSS Comentaris
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats