Aquest diumenge passat convidat per Linyola per la Independència, vaig fer un breu parlament sobre l’ independentisme, en l’ acte de la penjada de l’ estelada, en que vaig començar dient que a punt de fer els 60 anys, allí hi representava als assistents “grans”, però que tots els presents a l’ acte, tenim una història personal de com vam arribar a l’ independentisme.
La meva, vaig dir, fou adonar-me als voltants dels 18 anys, que era un analfabet en la meva llengua –com la major part de la població- i buscant els motius de com era possible, vaig trobar el remei a aquesta disbauxa...; la idea de l’ independentisme s’ hauria pogut convertir en romàntica, però des de que tenim aquesta pseudo-democràcia,-inicis dels 80’s- la nació catalana, la nostra llengua, els nostres signes d’ identitat, s’ han vist dia a dia, mes a mes, any darrera any, atacades, sense descans, i si afegim una espoliació econòmica esfereïdora, que cap país lliure permetria, fa, que la única via que tenim, per sortir-nos-en d’ aquest cul de sac, sigui la independència. El què també sé, és que l’ estat espanyol mai ens deixarà anar voluntàriament, ja que és lògic que vulgui conservar els seus privilegis i la seva xocolata del lloro, i de fet, ja ens està fent una guerra -en secret- i mou tots els fils al seu abast..., per desestabilitzar el govern i el país, amb velles fórmules com el lerrouxisme i econòmiques..., però, per molts de la meva generació, ja no hi ha tornada enrere i volem viure en un nou estat sobirà.
A Linyola, també les generacions joves, en els darrers decennis s’ han incorporat a aquest moviment del poble català; alguns d’ ells, començaren en grups com els Maulets o L’ Espenta, però per mi, la visualització d’ aquesta nova generació es va fer realitat, quan l’ 11 de setembre de 2004, es va pintar a l’ entrada del poble el CAT, que tant de nom i renom donà a la nostra vila, i quan per obres fou destruït el primer, fou substituït en un altre indret del poble, a la fi de l’ any 2007, per un nou Cat i una nova estelada.
El mateix moviment vital que vivia Linyola, el vivia la societat catalana, i l’ espurna del referèndum d’ Arenys de Munt (setembre 2009) es va traslladar a gairebé tots els pobles de la geografia catalana. I des d’ aleshores l’ onada s’ ha convertit en imparable; la formació de l’ANC i la manifestació de l’ 11 de setembre de 2012, ha fet visualitzar a tot el món, la voluntat dels catalans d’ independitzar-nos; un procés, que institucionalment, havia començat amb la creació el desembre de 2011 de l’ Associació de Municipis Independentistes, integrada avui, per 663 municipis, 36 consells comarcals, diputacions i ens, i dels quals, 196 municipis, han donat un pas endavant i s’ han declarat sobiranistes.
I en aquestes, estem, empenyent el carro i treballant per a què, el dia que es faci el referèndum, el poble català guanyi. He dit.
El teló de la crisi es va alçar amb una peli americana, titulada les sub-primes i aviat es va saber que alguns bancs espanyols –aleshores els més segurs d’Europa- també hi havien llepat. De cop i sobte, a casa nostra, les immobiliàries van començar a caure una darrera l’ altra i centenars de milers de persones van començar a entrar a l’ atur. Tot seguit el sistema financer es va començar a ressentir i com si fos un tobogan, menys La Caixa, tot el sistema de caixes catalanes, un teixit social treballat durant més de cent anys, se’n va anar a fer punyetes sense temps ni per dir adéu. Mentre els aturats augmentaven, deixaven de pagar les hipoteques i a desenes de milers de famílies els hi prenien les cases. I com que les persones es van espantar, deixaren de gastar i milers d’ establiments de pobles i ciutats tancaren portes, mentre s’ anaven descobrint casos i casos de corrupció arreu de la geografia. I quan semblava que ja ho havíem vist tot, es va alçar el teló dels ajuntaments -i institucions- i es va descobrir, que feia anys, molts dels nostres polítics locals, al crit de “ja ho pagaran els qui vindran” havien fet unes despeses extraordinàries als seus municipis i bona part d’aquestes obres estaven sense pagar, el que havia arruïnat a proveïdors; i a les institucions es descobriren despeses desmesurades i desproporcionades. Tot plegat va fer que el país s’omplis d’aturats, però també de treballadors, funcionaris, classe mitja als qui s’ abaixava el sou però que també es veia obligada a pagar uns impostos terribles, i mentre tot s’aturava, la energia –petroli, llum, gas...- arribava als preus més alts mai vistos i el dia a dia passava a ser feixuc per massa gent...
I el cop final, les balances fiscals..., al nostre país, al damunt de veure com la pobresa augmenta d’una manera geomètrica, multiplicant-se, ens fan pagar uns impostos desproporcionats, tot i les protestes del poble, anomenats solidaris, però que són els més insolidaris d’Europa. I ara ha sorgit una reacció del poble pla, -però no, de La Caixa, Foment, ni en general, dels medis de comunicació- que volen avançar en un temps de dos anys i escaig, cap a la independència de la nació catalana, I ara, a març de 2012, els diaris de la metròpoli donant-se per assabentats, han disparat les primeres salves....
Però tornem al fons de la crisi, on s’ hi ha arribat fent les coses molt malament i amb una gran dosi de corrupció. Per sortir-se’n caldrà començar a fer les coses bé i els qui passin al davant siguin portantveus de la veu del poble.
Tots en serem testimonis d'aquesta acció que ja ha començat. Poseu-vos a caminar...
Des de la finestra de casa, vam observar primer com una crisi financera que havia esclatat als EE.UU, ens arribava a casa nostra i a tot Europa; després, aquí hi hagué la crisi immobiliària, que va desmuntar el sistema de treball de centenars de milers de persones, enduent-se pel davant, empreses, empresaris, treballadors, famílies...i que va acabar amb la major part del sistema de caixes catalanes –i amb la pèrdua de centenars de milions d’ euros destinats a les seves obres socials-; i amb la disminució d ‘ingressos el sector públic i un incipient estat del benestar se’n va i se’n està anant a prendre pel sac.
Des de la finestra de casa, una generació que ens havíem acostumat a viure, saben que Catalunya era un dels motors d’ Europa, i que quan ens colpejaven fort, però ens alçàvem de bon matí i ens posàvem a treballar sense mirar enrere ens en sortíem..., però ara tenim tot el país de panxa enlaire i ara mateix ningú veu solucions a curt termini.
Els nous temps, però han portat a que una manca de competitivitat de les empreses i la gran quantitat d’ aturats existents, fa que per tornar a treballar, els pocs que ho aconsegueixen, tinguin que acceptar unes condicions draconianes de feina i amb uns sous esquifits –joves cobrant un salari mínim 641 euros- i les hores extres a preu d’ hores normals....; poc a veure amb els sistemes de treball dels països de “nord enllà, / on diuen que la gent és neta/ i noble, culta, rica, lliure,/ desvetllada i feliç!”
Però a l’ igual que va fer el poeta i la societat catalana dels anys 50, la major part de nosaltres, hem de seguir el seu missatge: “i em quedaré aquí fins a la mort./ Car sóc també molt covard i salvatge/ i estimo a més amb un/ desesperat dolor/ aquesta meva pobra,/ bruta, trista, dissortada pàtria”
2012. Catalunya s’ esta dessagnant...., els anys 50 quedaren enrere i d’ aquesta crisi, hem après que si treballem tots plegats, com un poble, potser no serà demà, ni demà passat...., però si, que en un futur proper –ai, la fe-, la solució a la crisi ens durà a una Catalunya independent, rica, plena i socialment justa.
Visc
en una població d’uns 2.700 habitants. La meva edat em permet
observar els canvis que s'hi ha introduït des de l'arribada de la
democràcia als pobles amb les primeres eleccions democràtiques als
ajuntaments (1979). La creació de les AMPA als col·legis amb
l'organització de l'horari extraescolar, d'una revista de caire
local, d'un Cau, d'una escola municipal de música, d'una associació
de dones, d'un gimnàs, d'un club de futbol base, clubs esportius
–ciclisme, futbol sala, futbol veterans, tennis-, Pessebre Vivent,
d'un centre excursionista, d'una agrupació de jovent...i les
comissions organitzadores de les populars trobades de quintes any
darrera any...
En
aquest moment en que el món s'enfonsa, quan ens repeteixen que el
món mai serà com abans, que la crisi delma, mes a mes, la població
treballadora i vivim moments transcendentals..., en la vida
quotidiana del poble, on també s'hi viuen drames personals, totes
aquestes associacions continuen fent la seva tasca social,
augmentant si poden les activitats que porten a terme, el que fa que
un nen pugui jugar a futbol, un noi/a fer un curs de violí, una
mestressa de casa fer diferents cursets –gimnàstica, ioga,
pintura...- o un jubilat fer excursions o practicar tai-txi.
Centenars de persones –tothom qui vol i pot- participen en alguna
d'aquestes activitats socials que mantenen viu al poble.
I
fer coses, no és fàcil, només cal imaginar, lo difícil que deu
ser portar un club de futbol base, per la gran quantitat de persones
que hi intervenen: trobar entrenadors, organitzar un equip de pares
per transportar als equips dels seus fills, marcar el camp, tenir
l'aigua disponible pels equips, pagar els àrbitres... i fer-ho amb
un equip juvenil, un cadet, un infantil, un aleví, un benjamí, un
pre-benjamí i un baby, sabent de les alegries però també dels
disgustos que comporta passar al davant. I ningú tira la tovallola.
I els del Cau, organitzant excursió darrera excursió, o ara mateix,
els del Pessebre Vivent amb milers d'hores de treball dur i minuciós,
per endavant...
Aquest
és el dia a dia, arran de terra, del meu poble i dels de la Plana
d'Urgell, uns pobles que mai han viscut, ni viuran d' (ni a l')
esquena al món. Mentre, el foc del cel continua caient...
Anem
a celebrar la Diada Nacional de Catalunya i com sempre amb una nova
polèmica, aquest cop per l’ amenaça a l’ ensenyament en català
i és per recordar, rememorar les accions de dos herois de la guerra
de Successió: els germans Desvalls del Poal.
Tant
l’ Antoni Desvalls, (1666-1724) com a Manuel Desvalls (1674-1774),
havien nascut al Poal, eren militars –capitans els dos- i quan
Catalunya s'alçà contra els Borbons, l’ any 1705, els Desvalls
alçaren a tot els jovent de la Plana de Lleida, conqueriren Balaguer
i Lleida i arribaren fins a Montsó.
L’
any 1706, Felip V es va presentar al Principat amb un exèrcit de
30.000 homes, els Desvalls i els seus voluntaris de la Plana,
entraren a Barcelona i la defensaren fins a la seva victòria total
sobre l’ enemic.
El
1709 a Manel Desvalls l’ anomenaven cap de Cardona i el 1713, quan
els catalans es quedaren sols davant uns exèrcits –espanyols i
francesos- que no podien vèncer, decidiren resistir i s’ anomenà
a Antoni Desvalls i de Vergós, general en cap de les tropes del
Principat de Catalunya. Des de juliol de 1713 fins a setembre de
1714, es va moure per tot el Principat, essent la persona més
buscada i perseguida per tots els regiments enemics a qui va causar
nombroses pèrdues, però també li tocà veure com els pobles que l’
acollien eren cremats, i molts dels seus habitants passats a ganivet
i penjats, i familiars dels seus soldats, presos o executats, en la
política de “terra cremada” que practicaren els enemics de
Catalunya. Quan va caure Barcelona l’ 11 de setembre, l’Antoni es
va refugiar a Cardona, l’ única fortalesa que havia resistit a l’
enemic i que es va rendir el 18 de setembre de 1714. Tots dos germans
–a qui es va segrestar tots els seus béns- marxaren a l’ exili
on hi moririen.
Es
fa estrany que en els nomenclàtors dels pobles de la Plana de
Lleida, no tinguin dedicats algun dels seus carrers a un dels
defensors de les llibertats catalanes més insignes que mai hem
tingut: Antoni Desvalls i de Vergós. Per cert, en una carta seva
–escrita en castellà- del 19 de maig de 1714, deia: D. Antonio
Desvalls y de Vergòs, marquès del Poal, coronel de cavalleria,
comandant de les fronteres de Catalunya i President de la Junta de
Guerra del Principat...”Siendo
la presente guerra empezada en la defensa de nuestros privilegios y
costumbres, que por la emulación castellana, ira y rancor que
conservan desde antiguo a la Corona de Aragón y con particularidad a
este Principado...”
Parlem de 1714, però al 2011, no us/ens sona encara la cançó? Fins
quan?
A
la fi dels anys 70 a Catalunya va sorgir de forma espontània un
fenomen que es va donar en moltes de les seves poblacions: el
ressorgir de la premsa local.
En
molts pobles es començaren a fer revistes ciclostilades –mitjançant
les vietnamites que feren els seus darrers serveis- o fotocopiant els
textos. Es feien amb tota la millor voluntat del món: el picament de
textos i un cop es tenien els fulls, posar-los al voltant d'una taula
i apa! Es començaven a donar tombs, i els fulls es convertien en una
revista i la grapàvem i després la repartíem... Quins temps!
Amb
el pas dels anys, moltes d'aquestes revistes, tal com havien nascut,
desapareixerien. Les que sobrevisqueren, passaren del ciclostil a l’
impressió, ajudades per les ajudes que es reberen de les
institucions...., i amb la publicació de número darrera número es
convertiren en fonts i fons d'informació -un treball extraordinari i
gratuït fet per milers de persones-, que han creat un nou ADN
territorial, -comarcal o local- que estan canviant la història i la
configuració de Catalunya.
Doncs
tota aquesta premsa local, ara mateix, està a la picota, degut a que
les retallades que afecten a institucions com la Diputació i la
Generalitat també ens han arribat i com que les subvencions que
rebíem eren ja considerades des de fa anys, uns ingressos fixos, ens
influiran negativament en l'exercici econòmic de l'any 2011 (i
posteriors) i si no maniobrem –rebaixant la qualitat de la
publicació- potser algunes revistes plegaran o potser tinguin de
morir per tornar a renéixer amb un nou format i nous preus...
P.D.
En el moment d'escriure aquesta nota, m'arriba el nº 211 de Ressó
de Ponent, la revista de l'Ateneu Popular de Ponent de Lleida, en la
que s'informa que degut a “circumstàncies laborals i personals
dels membres de redacció (...) (fa que) temporalment, la revista
deixarà de publicar-se en paper”. Una veu, un tresor, una font
estroncada. El meu homenatge per tots els qui hi treballaren al Ressó
des de l’ any 1979, una de les veus més dignes de les Terres de
Ponent.
En un moment en que es pretén que les humanitats siguin ignorades arreu, es constata que aquest problema no ha existit a la Plana, encara que en els darrers anys, En un moment en que es pretén que les humanitats siguin ignorades arreu, es constata que aquest problema no ha existit a la Plana, encara que en els darrers anys, en aquest camp sembla que ens hagi arribat una mica d'aire nou en tots els àmbits i en el cultural també..., així ho ratifiquen que els noms de relleu del Cànon Cultural de la Plana d'Urgell, són tinguts en compte en els edificis culturals que es van creant. Així tenim el Fòrum Maria Mercè Marçal d'Ivars, la Biblioteca MMM de Torregrossa, la Biblioteca Joan Solà de Bell-lloc d'Urgell, la Biblioteca Comarcal Jaume Vila de Mollerussa, la Biblioteca Isidor Cònsul de Bellpuig, el Casal Josep M. Solé Sabaté de Miralcamp, el Casal Cultural Sebastià Serrano de Bellvís, l'edifici cultural de Cal Formiguera de Linyola i d'altres.... Recentment es comença a notar la mà de l'activista cultural Josep Camps que mitjançant el Club de Lectura de Miralcamp va fer venir a l’ escriptor Jaume Cabré i a Màrius Serra a l'Amistat de Mollerussa, o el Grup de Recerques del Pla d’Urgell Mascançà, fundat per Jordi Soldevila, que amb el número 1 de la seva revista Mascançà s'ha presentat a gairebé tots els pobles de la comarca, o l'Institut d'Estudis Comarcals del Pla d'Urgell (IECPU), que després de treure el llibre de Ton Solé i Esteve Mestre “Escrits del Pla d'Urgell”, està a punt de publicar un segon llibre, o les activitats que porten a terme els arxivers Daniel Vilarúbias i Josep M. Cabau de l'Arxiu Comarcal del Pla d'Urgell. Però aquí també hi tenim incloure i amb lletres d'or les activitats literàries de Francesc Pascual, Joan F. Dalmau, Josep Borrell, Montserrat Germà..., o els activistes Sebastià Garralon, Joan Yeguas..., i als qui treuen revistes als pobles de la Plana –el Pregoner d'Urgell, La Font, el Barret Picat, L'Esclat, Carrilet...-i d’ altres com els grups que han publicat un llibre sobre cuina a Bell-lloc d'Urgell o sobre sardanes a Torregrossa que em dec deixar al calaix i que poden tenir la categoria de Miquel Galitó..., Ara bé tots aquests humanistes de la Plana, tenen una cosa en comú: En aquesta terra, santa, sagrada, Mai els han pagat un euro -de fet, no crec, que a les autoritats ni als organitzadors culturals s'ho hagin plantejat mai- per les seves activitats: consultes, xerrades, presentacions... A aquest mateixos caps, si fan una consulta a un arquitecte, paisatgista, advocat, metge, empreses de serveis..., els pagaran la seva minuta, però a un humanista del país, repeteixo, mai. Per què?. –Mascançà- Fins quan...?
Aquest
any, la Diada de Sant Jordi, s’ enfronta a molts papus: la crisi,
però que també la jornada hagi acabat en el dissabte de la Setmana
Santa, fet que ha desanimat als nostres llibreters, i per acabar de
complicar-ho, tot sembla indicar que durant la Diada, plourà.
Però
és que a més vivim en una època de retallades, que portaran la
cultura a una crisi sense parangó, i no cal ser cap expert per
creure-ho, quan albires les retallades apuntades a les
universitats..., sí, sembla que en aquest Sant Jordi 2011, s’ han
ajuntat tots els “mals” i que tindran la seva visualització
–diuen els apocalíptics- en les parades de llibres i de roses,
sense públic, al bell mig de ciutats i pobles despoblats...
Veure’m
com anirà, però aquest any, apart de les grans novetats, -el
fenomen Pastor a l’ igual que fa anys el de Sánchez Piñol-, podem
gaudir de la lectura dels darrers llibres publicats per gent de casa
com Francesc Pascual Greoles (La raó trobada), de Llorenç Bonet
(Astaré), Norbert Niubó (Erase una vez la família Niubó) i Ton
Solé i Esteve Mestre (Escrits del Pla d’Urgell)...
Que
tingueu una bona jornada de Sant Jordi, amb llibres i roses...
Cinc
anys que es va crear aquest fòrum. Cinc anys vivint, sobre el paper,
sempre el mateix temps, sis mesos - d’ octubre a març- de fred,
dos mesos –abril i maig- tebis i quatre mesos -de juny a setembre-
de calor. Això, repeteixo, sobre el paper, perquè després el
temps, fa el que li dóna la gana....
Cinc
anys marcats pel nostre entorn familiar, naixements, bodes o viure en
parella, separacions, malalties i morts que ens atordeixen (i més
en una edat com la meva -57 anys- que, fet i dit, fa, que coneguis
gairebé a tots els qui marxen), però darrerament vivim una situació
nova: la massiva pèrdua de llocs de treball que ha esquitxat a tota
la societat i en un temps en què molts pobles de la plana han vist
com centenars de persones vingudes de terres llunyanes s’han quedat
a viure junt amb nosaltres. Res de nou a la Plana que hem estat país
emigrant o receptor d’ emigrants.
Està
clar que si repassem els cinc anys d’ enrere a endavant en la vida
social, cultural i política hi trobarem de tots: canvis d’alcaldes,
de govern al país, guerres, tsunamis, sequeres..., o que el nom de
Mascançà, el compartim, ara, també, amb un grup de recerques i una
revista...
Però
potser on es reflexa el pas del temps és en les nostres vides
personals..., en els darrers cinc anys, podria ser que lo que heu
viscut, fos de la magnitud del meu primer article que vaig escriure
en aquest fòrum, que parlava de les curses de braus i ja no se’n
fan..., potser ja no feu la vida que fèieu fa cinc anys com és el
cas del vostre escrivà.
D’
aquí cinc anys, en tornem a parlar, però espero fer-ho des d’ un
país independent. I és que la il·lusió mai es perd.
Estabornit per les
imatges del tsunami al Japó. No és el decorat d’una peli del
Godzila de baix cost o d’una peli MGM a lo Cecil B. Mille. Són
cases que es pleguen com si fossin de paper. Sensació d’irrealitat.
DISSABTE, 12 DE MARÇ.
Plou i la terra ho
agraeix. Mentre, lluny, al Japó, milions de persones viuen amb la
por al cos, entre terratrèmols i perills nuclears i el deute de
Catalunya ha estat classificat com A3 –dolent-, els derivats del
petroli continuen pujant de preu i la taca d’oli de l’atur, i una
previsible impotència ciutadana segueix creixent. Vivim moments
dramàtics.
Plou, i la terra i els
pagesos estan contents i no perquè el món s’hagi encès, deixem
de celebrar el carnaval i no perquè els habitants d’aquest país
estiguem desorientats, el cicle de la terra deixarà de fer el seu
camí invariable: després de l’ hivern, arribarà la primavera.
Avui plou i la terra ho
agraeix. Avui és un dia per escoltar un Rèquiem de Mozart.
DIUMENGE, 13 DE MARÇ.
Les
cases japoneses, ben construïdes, aguantaren el terratrèmol, però
no havien estat fetes per suportar la fúria d’un tsunami, ni menys
l’agressió invisible de la radioactivitat. El món sencer espera
notícies del “desaparegut” poble de Migatyi de 9.500 habitants.
A Linyola, ahir al
vespre, celebrarem un lluït carnestoltes, que ha fet que una part de
la població hagi anat a dormir a les tantes. I avui diumenge poc a
poc, trasbalsats, pretenem tornar a una normalitat que passarà pel
Sevilla- Barça del vespre. Per continuar, necessitem del circ.
Escrits
al Pla d’Urgell, escrit per Ton Solé i Esteve Mestre, i publicat
per l’ IECPU i Arxiu del Pla d’Urgell, és un llibre fruit de la
recerca per les cases pairals del Pla d’ Urgell i dels arxius del
Pla d’Urgell i el de Tàrrega, durant més d’ un any, amb unes
troballes molt importants en el camp dels Dietaris, correspondència
i documents des de l’ any 1650 fins al tall que ens vam fixar que
fou de 1950.
Al
llibre s’ hi troben cinc apartats, el primer del qual, Canals
d’Urgell (1816-1832), parlen de varis intents de fer els Canals d’
Urgell, entre aquests anys, que tot i l’ esforç del territori
acabaren en clamorosos fracassos. L ‘informació d’ aquest títol
és inèdita.
El
segon apartat tracta de la Pagesia a la Plana (1800-1950), on es
donen dades sobre l’ evolució de l’ agricultura –introducció
de l’ alfals, remolatxa...- i acaba amb un estudi fet per Ramon
Salvia del Poal que examinant els llibres de comptes familiars ha
pogut fer un quadre de dades sobre la relació de preus agraris des
de 1924 a 2004. Fabulós. És pot fer un tractat de l’ agricultura
d’aquest segle al Pla d’ Urgell.
El
tercer apartat, el més agraït, és el de La Meteorologia al Pla
d’Urgell i on trobareu diferents desastres climatològics
–huracans, pedregades, nevades (la del 1944), gelades...- vistes a
través dels ulls dels seus coetanis, amb aportacions força
interessant.
El
quart apartat, és un calaix de sastre, Vida social: religió,
costums i tradicions, on es parla dels santuaris de la comarca, els
costums religiosos, la vida al poble –festes majors, el cafè...-
un incís d’ uns fets ocorreguts a l’Hostal de Mollerussa, i el
canvi social que es va viure a la Plana, quan els pobles intentaren
deixar de pagar als senyors de les viles..., i s’acaba amb dades
sobre la construcció de La Novella o Cal Jan de Miralcamp.
El
cinquè apartat va dedicat a Les Guerres al Pla (1640-1939), es fa un
repàs a les guerres que ha viscut el Pla a través de les vivències
i s’acaba amb una gran informació inèdita sobre la guerra civil
(1936-1939).
El
llibre pretén ser un esglaó més en les informacions que tenim del
passat de la Plana, amb els punts de vista de molts protagonistes i
que els autors han volgut que la valoració la fes el lector. Un
llibre que creiem imprescindible per qualsevol estudiós, erudit o
persones interessades en la vida de la Plana.
Ara
que el tema de les baixades d'internet torna a ser notícia,
he repassat la meva relació amb la música. En la meva joventut des
de la meitat dels anys 60 fins a inicis dels 80, vaig fer un
seguiment de la Nova Cançó, com dels grups musicals que
m'interessaven i, apart de la música escoltada a casa, vam tenir els
metratges dels DJ de l'Aixoclub, MusicLand i Big Ben...
Després de casat,
l'interès per la música va anar baixant i l'única relació eren
alguns cassetes comprats o després cd’s per casa –infants,
regalar...-...fins que a mitjans dels 90 va arribar l'ordinador i
crec que a la fi d'aquella dècada, mitjançant la Mula em vaig
baixar (tota) la música dels meus grups preferits i per aquest
costat em semblava que ‘ ordinador ja m’ ho havia donat tot.
Però ha estat des de fa
dos o tres anys, que mitjançant Spotify, he recuperat el pols a la
música que es fa en català i ara escolto a Manel, Els Amics de les
Arts, Sanjosex, Antònia Font...una sèrie de grups i cantants que
fan una música força interessant, però també a grups de blues i
jazz...
Si no hagués estat per
internet, jo, com milions de persones, de nens a grans podem escoltar
música, però no qualsevol, la que ens agrada i aquest per mi ha
estat una de els millors aportacions que ens ha aportat l'ordinador:
la música de tot el món a l’ abast del món.
Linyola, com altres
pobles, és una societat adulta que amb el pas del temps es va fent
a si mateixa, amb els errors i daltabaixos de costum i en els darrers
anys n'ha après molt, a base d'esforç, de sacrifici d'hores per
intentar fer una societat que els dies de Nadal, sigui feliç.
Nadal és sinònim de
vacances escolars. Fa cinquanta anys, quan era infant, teníem les
cerimònies religioses i les trobades familiars i el carrer i els
festes acabaven amb els Reis a casa.
Ara, i durant aquests
dies, la societat civil ens regalem tota una sèrie de festes, des
dels concerts de Nadal de l’Escola de Música i la Coral Flor de
Lli, al gran ball de Nadal i el sopar de Cap d’Any al poliesportiu,
l’ hora del conte a la biblioteca, el Parc de Nadal per la mainada
del poble, la vinguda del Patge Reial i la Cagada del Tió i la
representació del Pessebre Vivent, i les visites als Pessebres de l’
església, obra d'Ignasi Carles o el Pessebre de Cal Valent, a més
de les sessions de cinema que encara en podem gaudir de manera
ininterrompuda des de fa 90 anys.
La major part de la
societat, viu l’ ambient de Nadal, amb les llums del carrer, amb
els detalls artístics dels aparadors de les botigues, amb el bones
festes, que t’acompanya en els mails que obres, amb les salutacions
d'amics i coneguts i sobretot en els àpats familiars, i els infants
rebent regals d'arreu, aprofitant totes les oportunitats des del Papa
Noel, al cagatió i fins als reis d’Orient. Un món de colors amb
alta definició. Un món, però, artificial que el dia set de gener
fa cap a la brossa. Ens queden les bones sensacions, les emocions,
l'estimació...., el que dóna sentit i ens omple la vida.
Visc en un país en que el passat 10 de juliol, centenars de milers de
persones sortiren al carrer, per demanar la independència, exposant a la
llum del dia, urbi et orbis, que creuen que ha arribat l’ hora de fer
el camí sols.
Visc en una país que ara està en campanya electoral i no es veu per
enlloc que ningú posi el dit a la nafra i parli de remeis, i els
missatges emesos no arriben a una ciutadania absent, que ha deixat de
creure en la classe política, després d’haver comprovat com Sant Tomàs
que “tots” fan el mateix, fet que els ha convertit en uns descreguts i
saben que tot continuarà igual. Sense canvis.
La ciutadania d'aquest país estem condemnats a viure, -avui, demà,
el 29 de novembre, qualsevol dia de l’ any vinent- sempre, el mateix
dia, ignorats pel propi govern, pels bancs o caixes i a sortir de tots
els atzucacs..., mitjançant les associacions i la bona voluntat de tota
la societat civil, perquè les ajudes concertades –beques, malalts,
subvencions...- sempre arriben tard.
Viure sempre el mateix dia...fins quan? Tu, lector, tens la resposta...
Com he explicat fa un any
i mig es va posar en marxa, sota la direcció de Jordi Soldevila, el
Centre de Recerques del Pla d’Urgell i el 14 de novembre de 2009,
celebràvem la Primera Jornada a Golmés.
Un any més tard, aquest
divendres 12 de novembre de 2010, a les 8 del vespre i a la Sala d’
actes del Consell Comarcal es presentarà Mascançà, Revista d’
estudis del Pla d’ Urgell, una publicació que vol ser anual i
destinada a promoure i a difondre els estudis sobre la comarca del
Pla d’Urgell.
Aquesta revista –de 194
pàgines- posa per primera vegada damunt la taula, articles tan
suggestius com “Cartografia, cànon i patrimoni literaris al Pla
d’ Urgell” o “La Recerca arqueològica al Pla d’Urgell:
estat de la qüestió” o “Els paleocanals de la Plana
d’Urgell: un patrimoni a conservar” o “L’ impacte de
la immigració al Pla d’Urgell”... i a aquests, citats com a
exemple, el segueixen d’ altres, de tanta o més rellevància, que
fan que aquest primer número, sigui una referència per l’
estudiós, però també imprescindible per qualsevol persona
–polític, estudiant, lector...-que vulgui conèixer la nostra
comarca. La revista difon saber i coneixements.
Felicitem-nos de tenir
una nova Veu, però ara cal fer un altre esforç, fer que la revista
es conegui a tota la comarca i per aquest motiu el Centre de
Recerques iniciarà tota una sèrie de presentacions de “Mascançà”
a Mollerussa, Golmés, Palau d’ Anglesola, Linyola...., i esperem
que el boca a boca ajudi a la difusió d’ aquesta revista.
En el moment d’
escriure aquestes ratlles ja s’ està preparant el segon número
que sortiria l’ any vinent.
