adam |
2ªGM |
dimarts, 25 d'octubre de 2011 | 17:25h
Sir Arthur Trevor Harris, més
conegut com a Bomber Harris (Harris el
bombarder) o Butcher Harris
(Harris el carnicer) fou el mariscal en cap de l’aire de les forces àrees
britàniques, la RAF, durant la segona guerra mundial que passarà a la història
com el planificador i executor d’una nova tàctica de guerra que fins aleshores
només s’havia provat de forma puntual i a petita escala, a Guernica, a
Barcelona, a Varsòvia, a Rotterdam, a Coventry o a Londres. M’estic referint,
evidentment, al bombardeig sobre població civil urbana, sobre les ciutats, com
a arma de guerra per trencar la moral i la reraguarda de l’enemic. L’any 1942,
abans de Stalingrad i El-Alamein, quan els aliats ja portaven tres anys de
derrotes continuades, el govern del Regne Unit i l’Imperi Britànic, amb
Churchill al capdavant, va prendre una decisió militar de gran trascendència
que ha tingut continuïtat en la majoria de conflictes bèlics posteriors. Va
decidir que calia bombardejar les ciutats alemanyes, no només 1es àrees
industrials i les bases militars, sinó també els centres, els barris, els
monuments històrics, tot. Es tractava de no deixar pedra sobre pedra,
d’arrasar les ciutats per tal de desfer la voluntat de combat i de resistència
de l’enemic. Com deia ell mateix, els Nazis van entrar a la guerra pensant que
només ells serien capaços d’atacar a la població civil, que ningú més
s’atreviria a fer-ho. En Harris s’encarregaria de destrossar aquesta teoria i
de fer-los entendre que ells també estaven disposats, si calia, a la guerra
total.
adam |
2ªGM |
dimarts, 21 de juny de 2011 | 10:16h
A dos quarts de tres de la
matinada del 22 de juny de 1941, a l’ambaixador soviètic a Berlin el trèien del
llit i el conduïen en un Mercedes negre a la residència del ministre
d’exteriors del Reich, en Joachim von
Ribbentrop (el mateix amb qui havien signat el pacte de no agresió dos anys
enrera), per comunicar-li que, com a mesura de defensa preventiva (sempre la
mateixa excusa), en aquells mateixos moments tropes de la Wehrmacht (l’exèrcit alemany) entraven en territori soviètic,
al mateix temps que la Luftwaffe
(les forces aèries) bombardejaven infraestructures, pobles i ciutats.
Darrera l’èxèrcit, unitats
especialsde les SS, els Einsatzgruppe, tenien per missió executar els jueus i els membres
del partit comunista que fossin capturats. L’ofensiva, batejada amb el nom
deBarbaroja, es convertí
ràpidament en una guerra total, d’extermini de l’enemic, amb ciutats
absolutament arrasades, setges amb més d’un milió de morts per innanició, com
el de Leningrad, deportacions,esclavatge,violacions
massives, anihilació dels presoners de guerra… Es calcula que gairebé 25
milions de ciutadans de la Unió Soviètica van perdre la vida en aquell
conflicte bèlic. A l’altra bàndol, gairebé 10 milions d’alemanys, italians,
hongaresos, escandinaus, romanesos, espanyols (de la division azul), flamencs o
letons hi deixaren la vida, pensant, alguns, que defensaven Europa i els valors
cristians de les hordes assiàtiques, el comunisme i el sionisme, tot barrejat.
adam |
2ªGM |
dimecres, 6 d'octubre de 2010 | 09:44h
A Riga, la capital de Letònia, hi
ha l’únic museu d’Europa, que jo sàpiga, en que es presenta a les Waffen SS, i
més concretament a les unitats que resistiren a l’anomenada bossa de Curlàndia
fins la fi de la guerra, com a herois, i als aliats, als soviètics en aquest
cas, com a ocupants i opressors. Per molt que sigui cert que la Unió Soviètica
s’anexionà aquest país a la força i que resulta comprensible que els seus
habitants vegin els 50 anys d’ocupació russa com un malson, resulta indignant
que no hi hagi ni un bri d’autocrítica a l’hora d’explicar que els patriotes
letons que s’aliaren amb els alemanys i entraren a formar part de la maquinària
de guerra nazi, col.laborarenactivament en la persecució i extermini de jueus i comunistes. La
història d’aquest país és la que és i la cultura anti-feixista, prou estesa a
molts dels països que participaren en la segona guerra mundial, allà, hi és
molt més dèbil.
adam |
2ªGM |
dissabte, 21 de novembre de 2009 | 00:19h
Inglourious basterds no és una
pel.licula sobre la Segona Guerra Mundial, és una pel.lícula sobre la visió
èpica i estereotipada que d’aquest conflicte n’han transmès el
cinema i els còmics. Els que encara hem llegit hazañas bélicas i els que vam
créixer amb les pel.licules d’americans i japonesos del dissabte a la tarda a la
tele, no podem sinó connectar amb l’univers que en Tarantino ens ofereix amb el
sarcasme, l’hipèrbole i l’efectivitat de sempre. Res a dir. El film no pretén, ni per un moment, ser un retrat fidel d’uns determinats fets i personatges històrics
(només cal veure la barroera recreació els líders del Reich) ni
explicar-nos qui eren els bons i qui els dolents, això, en aquest cas, ja fa
temps que ho sabem. I com que ja ho sabem, no cal que les pèl.licules serioses, que també n'hi ha, ens simplifiquin la realitat,
mostrant-nos uns bons monolíticament bons iuns dolents rabiosament dolents, uns botxins cruels i
implacables i unes víctimes pures i innocents. Ja som grandets, la Segona Guerra Mundial és història i ja ens poden explicar les coses com si fóssim
capaços d’entendre que, sense perdre de vista de quin cantó estem, la realitat
és complexa i clar-obscura.
adam |
2ªGM |
diumenge, 15 de novembre de 2009 | 19:38h
Segur que no heu sentit a parlar
de la guerra civil francesa de 1940-45. Tot i que sabeu que una part gens menyspreable
de la població francesa col.laborà activament amb el règim pro-nazi de Vichy, o
directament amb les forces d’ocupació alemanyes. De la guerra civil holandesa,
la que a la primera meitat dels anys quaranta del segle passat va enfrontar a partidaris de la unitat d’acció amb Alemanya
i anti-feixistes, amb el resultat de milers morts, la majoria jueus, tampoc en
deveu haver sentit res. Ni dels centenars de milers de ciutadans de la Unió
Soviètica que van lluitar al costat de la Whermarch contra l’exèrcit roig. O
dels milers, milions segurament, d’habitants de l’anomenat tercer Reich
víctimes del seu propi govern. O dels molts danesos, noruecs, letons, flamencs,
croates o bosnians (musulmans, sí) que combaterena les Wafen SS contra els exèrcits que pretenien alliberar
el seu mateix país. De fet, tenint en comte que hi havia ciutadans de
pràcticament tots els estats lluitant en els dos bàndols enfrontats, no són
pocs els historiadors que parlen, directament,de guerra civil europea. Però ningú gosa parlar de guerra
civil francesa, holandesa o, encara menys, russa. Això no. Són guerres
d’alliberament, en que en una banda hi ha els que defensen la pàtria -en diuen
així- i en l’altre els que l’ataquen, des de fora, encara que comptin amb la
col.laboració de gent del país i encara que aquests, els col.laboracionsites,
siguin molts, moltíssims en alguns casos.
adam |
2ªGM |
diumenge, 20 de setembre de 2009 | 20:13h
Dissabte es va morir en Josep.
Havia nascut l’any 18 a
Picamoixons, a tocar de Valls. Als 11 anys ja treballava a la fàbrica, on
cel.lebra l’arribada de la República, adquireix consciència de classe i s’afilia a la CNT.
L’any 35 tota la família es
trasllada a Manresa i en Josep es posa a treballar en la cobertura del torrent
de Sant Ignasi, una feina dura i insalubre, s’afilia a les Joventuts
Llibertàries i s’integra al Cercle Naturista.
Dos mesos després de la sublevació feixista, amb només 17 anys, agafa el tren de la Columna Terra i Llibertat per anar a defensar Madrid. Entre en combat sense preparació militar de cap mena a Santa Olalla, a la vora de la capital espanyola.
adam |
2ªGM |
dissabte, 5 de setembre de 2009 | 13:03h
No soc historiador i la meva
opinió és només això, una opinió. Ara bé, em veig en cor d’afirmar que la visió
que s’està donant a molts mitjans de comunicació del suposat inici de la segona
guerra mundial, ara fa 70 anys,és, com a mínim, simplista i, segurament, malintencionada. Expliquen que
tot va començar amb el pacte Molotov-Ribbentrop, entre l’Alemanya nazi i al
Unió Soviètica, per repartir-se Polònia i permetre que la URSS s’anexionés les
repúbliques bàltiques i un tros de Finlànida. Aleshores, diuen, indignades,
França i Anglaterra van declarar la guerra a Alemanya. No expliquen, però, que tal declaració no va tenir cap
afecte pràctic fins al cap d’alguns mesos i que aquests dues potències no van
more ni un dit per ajudar Polònia. No van obrir un segon front, a l’oest, en un
moment en que Alemanya difícilment hagués pogut mantenir la ofensiva a l’est,
si a occident tenia la pressió del nombrosíssim exèrcit francès i per mar, la
de la flota aleshores més poderosa del món, la britànica. Si expliquéssin tot
això, haurien d’explicar, també, -perquè tot plegat és prou complicat- que
França difícilment podia intervenir amb eficàcia en el conflicte, amb una dreta
que simpatitzava obertament amb el feixisme i una esquerra, i una classe
obrera, on el record de la carnísseria de la Primera guerra mundial era
encara molt viu i l’entusiasme, per unanova confrontació amb Alemanya, nul. Culpables, de complicitat o
passivitat amb el nazisme, si en volem buscar, n’hi ha molts.
adam |
2ªGM |
dilluns, 25 de maig de 2009 | 10:00h
A Barcelona han tancat el Museu militar del castell de Montjuïc i el volen substituïr per un Centre per la Pau. La guerra i els militars formen, malauradament, part indestriable de la història de la humanitat. Les persones, i sobretot els homes, hem dedicat des de fa milers d’anys enormes esforços físics i intel·lectuals a defensar-nos i a atacar-nos mútuament. Han arribat fins als nostres dies tractats sobre el mal-anomenat “art de la guerra” que tenen més anys que les obres literàries més antigues de les que tenim coneixement. Armes, estratègies, sistemes de comandament, fortaleses i enginys destructius varis han modelat el món en el que vivim, i segueixen fent-ho encara ara. És la lamentable història de la nostra especie que algun dia potser serem capaços de deixar enrera però que de cap manera ens podem permetre ignorar.
adam |
2ªGM |
dissabte, 4 d'abril de 2009 | 13:14h
L’altre dia al telenotícies de TV3 explicaven, molt breument, com va néixer la OTAN. Es veu, deien, que després de la guerra, la Unió Soviètica es va dedicar a implantar règims comunistes en els territoris que ocupava i que fins i tot volia quedar-se amb tot Berlin mitjançant un bloqueig sobre la zona occidental, fet que va obligar als Nord-americans a realitzar el ja mític Pont aeri. Aquesta situació, comentaven els periodistes de la televisió pública catalana, va portar a les potències occidentals a establir una aliança militar, la Organització del Tractat de l’Atlàntic Nord, que ha sobreviscut fins als nostres dies. Com si no haguéssin passat els anys, seguim escoltant la mateixa versió dels fets, uns russos dolents que pretenen apoderar-se d’Europa i uns americans que l’únic que volen és tornar a casa, però que es veuen obligats a seguir al peu del canó, defensant el món lliure.
adam |
2ªGM |
divendres, 5 de desembre de 2008 | 00:49h
En això que ara anomenem la recuperació de la memòria històrica, hi ha un aspecte que no m’acaba de fer el pes. Em refereixo a l’obstinació per centrar-ho de manera gairebé exclusiva en un període molt concret, la guerra civil i el franquisme. Un període que bé es mereix estudi, divulgació i refelxió, i tant que sí, però que no es pot entendre sense coneixe’n determinats referents previs. Per exemple, està molt bé parlar de la repressió que el franquisme va exercir contra la llengua i la cultura catalanes, però no podem de cap manera oblidar que les prohibicions d’aquesta mena arranquen amb els Borbons (francesos i espanyols) 230 anys abans. La pèrdua de les institucions i l’imposició del castellà i el francès, no són una excepció històrica de 40 anys, sinó una norma gairebé ininterrompuda de 300. El mateix podríem dir de les transformacions socials que esclataren amb la guerra i que són conseqüència d’anys de cruenta injustícia social.
adam |
2ªGM |
diumenge, 16 de novembre de 2008 | 20:09h
La distància que separa el meu nebot de 5 anys de l’anomenada Guerra civil espanyola són 70 anys, si fa o no fa la mateixa que m’allunya a mi de la guerra de Cuba. I un servidor, i tota la gent de la meva generació, sempre hem vist aquella guerra, la de Cuba i Filipines, com un fet històric llunyà, deslligat completament de la nostra vida quotidiana. Hi ha un moment en que un esdeveniment deixa de formar part de l’escenari actual i esdevé únicament un fet històric, que cal conèixer i entendre, però sobre el que no ja té sentit demanar responsabilitats a ningú. El que no és tan fàcil de determinar és quan es produeix aquest canvi de perspectiva. Hi ha qui posa la frontera en la biologia: mentre quedi gent que ho varen viure, aquells fets encara no es poden analitzar de forma estíctament científica sinó que és legítim passar-ne comptes, sobretot si això no es va poder fer en el seu moment.
adam |
2ªGM |
dijous, 4 de setembre de 2008 | 12:52h
El segle XVI l’imperi rus funda una ciutat fortificada a la riba oest del Volga per defensar la seva frontera sud i, alhora, preparar-se per seguir eixamplant l’imperi en direcció al Caucas. L’anomenenTzaristyn.
Segles més tard, aquesta ciutat és durament atacada per l’exèrcit blanc durant la guerra civil posterior a la revolució d’octubre de 1917. El comandant de l’exèrcit roig que defensa la plaça és un georgià anomenat Josep Stalin. El 1924, aquesta ciutat canvia el seu nom pel de Stalingrad en honor al que aleshores ja és el cap d’estat de la Unió Soviètica.
adam |
2ªGM |
divendres, 8 d'agost de 2008 | 11:53h
Un dels llocs que m’agrada visitar quan vaig en un d’aquests escenaris bèlics és el cementiri de guerra. El de Oosterbeek, al costat d’Arnehm, on hi ha enterrats 1600 soldats britànics, de la Commenwealth (canadencs, sobretot) i Polonesos, és un espai relativament auster, sense grans missatges patriòtics ni exaltacions militaristes, del que destaquen sobretot, les làpides alineades amb el nom del soldat, el rang, el regiment, l’edat (la majoria entre els 19 i els 25!!) i una frase escollida per la família. Absolutament corprenedor.
adam |
2ªGM |
dimecres, 6 d'agost de 2008 | 20:47h
Qui no té un all té una ceba. Un servidor, cada estiu, es dedica a visitar algun dels escenaris significatius de la 2ª guerra mundial: Normandia, on més han sabut treure profit del turisme bèlic; Sicília, on sembla que no tenen clar si el 9 de juliol de 1943 els van alliberar o envair, i miren de no recordar gaire que la seva illa fou el veritable primer desembarcament aliat a l’Europa occidental; Múnic, on en Hitler feu els primers mítings, els anglo-francesos traïren Txèquia, i, de rebot, la República espanyola, i on es construí el primer KZ -camp de concentració-, a Dachau; Berlin, on el record d’aquells anys plana encara damunt d’una ciutat aparentment alegre i relaxada; Mauthausen, on envoltats d’un entorn bucòlic, l’infern hi tenia una sucursal per on passaren milers de catalans, Moscou, on l’exèrcit roig aturà a la Wehrmach per primer cop després de 2 més de dos anys de victòries successives, Volgograd –Stalingrad-, ciutat màrtir del segle XX, en la que es produí un dels enfrontaments bèlics més devastadors de l’història de la humanitat, on tot el centre, reconstruït després de la guerra, és un homenatge als vencedors i on encara ara les núvies dipositen el ram de casades a la flama permanent que recorda que durant quatre mesos aquella ciutat remota a la vora del volga s’hi decidí el futur de la humanitat; Varsòvia, la ciutat que més car pagà, en vides humanes, els 5 anys de guerra, on gairebé ningú no mogué un dit per ajudar als jueus que s’amotinaren desesperadament al Gueto, i on tampoc l’exèrcit sovìètic pogué, o volgué, fer res per impedir que l’ocupant nazi esclafés la revolta de la ciutat l’estiu del 44...
