adam |
Polítiques |
dissabte, 4 de febrer de 2012 | 10:23h
Cada dos mesos el Consell Comarcal del Bages cel.lebra una sessió plenària on els representants de les forces polítiques que han tret representació als diferents ajuntaments de la comarca ens barallem per les quatre cadires de l’organisme i s’aproven, quasi sempre per unanimitat, subvencions i convenis amb administracions superiors. Aprofitant que ens hem reunit, mirem de conèixer-nos una mica i debatem sobre qüestions polítiques d’interès general. En el darrer ple, per exemple, vam votar l’adhesió a l’Associació de Municipis per la Independència amb el vot en contra del PSC, la portaveu dels qual ho justificava dient que ells són catalanistes, socialistes i federalistes. Coi, vaig pensar, si la gent de la CUP em sembla que també ho som tot això, i en canvi votem al revés que ells. Curiós, no?, que uns idèntics arguments serveixin per argumentar posicions diametralment contraries.
adam |
Polítiques |
dimecres, 11 de gener de 2012 | 10:06h
No, no és una antilogia, el liberalisme d’esquerres existeix. Si el de dretes diu que d’estat just el necessari per garantir l’ordre públic i la propietat privada, el d’esquerres diu una cosa semblant, però molt diferent, que d’estat l’imprescindible per garantir la igualtat d’oprotunitats i la universalitat de determinats drets socials. Evidentment, aquest mínim necessari pot ser ampli, molt ampli, tant que a més d’un li semblarà socialisme, però s’hi arriba des de la prevenció contra l’estat i des de la convicció que la la llibertat individual i la lliure iniciativa tenen un potencial extraordinari, també en el camp de l’economia.
adam |
Polítiques |
divendres, 30 de desembre de 2011 | 10:40h
Hem d’admetre que ser ciutadà forcós del Regne d’Espanya l’any 2012 és força menys enutjós del què ho era ara fa trenta anys, no perquè juridícament l’estat hagi canviat massa, gens, de fet, sinó perquè el món i el país, per sort i per desgràcia, sí que han canviat, i bastant. L’any 1982 només podíem veure dos canals de televisió (tots dos espanyols, evidentment), no hi havia Internet (us ho juro), volar a Londres costava comparativament 7 o 8 vegades el què val ara, per anar a Perpinyà havies de fer llargues cues a la frontera i canviar moneda, el Servei militar, a l’exèrcit espanyol, també evidentment, era obligatòri (per als homes), anàvem a Andorra a comprar productes d’importació, a Manresa només hi havíem vist un negre, en Johnson, pels carrers només s’hi sentia una sola llengua forània, el castellà, i els restaurants més exòtics que teníem eren una pizzeria i diversos Frankfurts. La societat era molt més homogènia i avorrida i Espanya era omnipresent.
adam |
Polítiques |
dijous, 15 de desembre de 2011 | 09:24h
Al llarg dels darrers 80 anys l’estat espanyol ha utilitzat molts i diversos mètodes per impedir que el poble basc es consolidés com a nació moderna i pugués dotar-se d’estructura política pròpia. Des dels bombardejos i l’ocupació militar de l’any 37, passant per la prohibició i la marginació de l’Euskera, l’implacable repressió franquista, les dotzenes de morts en mans de la policia, en manifestacions o a comissaries, les lleis antiterroristes pensades per facilitar la tortura sistemàtica, la creació de bandes para-policials, com el Batallon Vasco-Español o els GAL, el tancament de diaris, la il.legalització de partits, la negació del dret a manifestar-se o la vulneració de la legislació estatal i internacional sobre tractament de presoners i presoneres. La darrera d’aquestes mesures ha estat la perversió d’un dels principis bàsics de la democràcia, la simultaneïtat entre dos drets que en realitat són un de sol, el de poder escollir, i serescollit, representant del poble. Sovint ens diuen que la democràcia consisteix en anar a votar cada x anys, oblidant que paral·lelament a aquest dret hi ha el de presentar-se a les eleccions i optar a un determinat càrrec de representació institucional. Doncs bé, a les darreres eleccions municipals 40.000 persones, bascos i basques, que no estaven complint condemna, que no havien estat inhabilitats per cap tribunal, que mantenien intacte el seu dret a vot, no van poder presentar-se en llistes electorals perquè, en cas que ho fessin, el jutge podria prohibir la candidatura en qüestió.
adam |
Polítiques |
divendres, 9 de desembre de 2011 | 10:14h
Des que Hannibal va travessar el Pirineu dalt d’un elefant per anar des del nord d’Africa fins al cor d’Europa, que aleshores estava força més avall que ara, a Roma, sabem que Catalunya és un territori cruïlla, per on passen bona part de les persones i les mercaderies que des del continent es dirigeixen a la península i a l’Estret de Gibraltar, i a l’inrevés. Les nostres autopistes estan plenes d’automòbils i camions que ni surten ni tenen el seu destí al mateix país sinó que venen, i van, de més enllà. És pèr això que, ens agradi o no, si en algun lloc té sentit que hi hagi carreteres de peatge és a casa nostra, no només perquè és la manera més justa de finançar una obra pública costosa (com més la fas servir, més pagues) i de repercutir els costos mediambientals i socials d’una infraestructura com aquesta, sinó també perquè és la millor forma d’aconseguir que aquells que les utilitzen però no paguen impostos aquí també hi col·laborin, en l’amortització i el manteniment. I sí, ja sé que que tot plegat ens seria molt menys molest si els diners que deixem al peatge anessin a parar a la bossa comuna, a la Generalitat, i no a engruixir els beneficis de determinats grups empresarials, però aquest és un altre debat.
adam |
Polítiques |
divendres, 2 de desembre de 2011 | 00:31h
Durant 70 anys, abans que signifiquessin Personal Computer, aquestes sigles, PC, designaven una de les institucions més influents i decisives del segle XX, el Partit Comunista, dividit en unitats d’àmbit estatal o nacional, però formant part, fins que tot plegat va començar a anar de baixa, d’una mateixa estructura ideològica i,amb totes les limitacions que vulgueu, organitzativa.La seva influència, el seu abast i la seva extensió geogràfica el convertiren en l’únic projecte polític capaç de representar una alternativa als grans poders sorgits de la modernitat, l’Imperi Britànic, la República Francesa o els mateixos Estats Units d’Amèrica, i als que sobrevivien de temps molt més llunyans, l’església catòlica, l’Islam, la gran Rússia Zarista o la Xina Imperial. La fórmula era senzilla: Una teoria que 150 anys més tard encara és àmpliament utilitzada (si més no com a mètode d’anàlisi), el marxisme, una pràctica basada en el conspiracionisme (après de la maçoneria burgesa) i l’acció de masses, i un discurs i una litúrigia transcendents capaços d’atreure homes i dones dels cinc continents amb llengües i substrats culturals absolutament diversos.
adam |
Polítiques |
dimarts, 29 de novembre de 2011 | 00:20h
Per mirar d’assolir les transformacions socials i polítiques preteses (o per mirar d’impedir-les) els partits necessitengent que hi dediqui hores i esforços, i com que sovint la feina costa cobrir-la només amb el treball a hores lliures dels (i les) militants, cal alliberar a algú de la seva ocupació habitual, se suposa que de forma temporal, per tal que pugui dedicar més temps a tirar endavant el projecte. D’aquí neix, si més no en la tradició d’esquerres, la justificació de l’existència de gent que cobra per fer política (o sindicalisme). A més, hi ha una serie de despeses, en comunicació (propaganda electoral, bàsicament), infraestructura (locals socials) iaparell administratiu, que costen de pagar només amb les quotes dels militants i que, si no s’hi vol renunciar, obliga als partits a utilitzar altres fons de finançament, com les subvencions i ingressos institucionals.El problema és que a vegades, moltes vegades, aquest finançament, que hauria de ser un mitjà secundari per poder empaitar els objectius propugnats, s’acaba convertint en un fi en si mateix que pot arribar a condicionar les decisions polítiques. La lògica interna s’imposaria sobre la teòriucament important, l’externa.
adam |
Polítiques |
divendres, 25 de novembre de 2011 | 09:02h
Sempre havia sentit a dir que fou el descobriment de l’agricultura (i la possibilitat d’acumular reserves de cereals i lleguminoses) el què va permetre als primers col.lectius humans establir-se de manera permanent en un determinat territori. Investigacions més recents, en canvi, demostren, sembla, que a l’anomenat Creixent Fèrtil (entre el Tigris, Anatòlia i el Nil) hi havia assentaments estables, alguns d’ells de centenars o fins i tot milers de persones, que seguien vivint de la cacera, la pesca i la recol.lecció de fruits silvestres i que, no obstant, ja havien fet el pas al sedentarisme, no tant perquè els facilités l’obtenció d’aliments, sinó per reforçar la cohesió del grup i el lligam amb el territori. I fou aquesta voluntat d’establir-se de manera permanent en un lloc concret el què els empenyé a cercar mitjans de subsistència més estables com l’agricultura i la ramaderia estabulada. Dit d’una altra manera, i aquí és on estaria la importància del descobriment, no van ser els canvis en el mode de produció, l’economia, el què va provocar l’evolució en la manera de viure, sinó al revés, primer hi hagué una transformació en la visió de la pròpia col.lectivitat i en la manera d’entendre la relació amb l’entorn i després vingueren les transformacions en la forma de generar la base material que ho havia de fer possible. Tot i que també és evident que un copdesenvolupada l’agricultura aquesta permeté consolidar el canvi incipient del nomadisme al sedentarisme i que l’acumulació d’excedents tingué també importants repercussions en l’estructura social. La descoberta d’aquestes societats sedentàries però caçadores i recol.lectores podria tenir, també, una certa rellevança en el camp de la poítica, ja que posaria en qüestió un pensament, compartit pel marxisme més ortodox i, alhora, pel liberalisme més materialista, que menysprearia els factors ideològics i la consciència col.lectiva com a motors de la història i reservaria aquest paper gairebé en exclusiva a l’economia, als canvis en el mode de producció i al repartiment de la riquesa.
adam |
Polítiques |
dilluns, 21 de novembre de 2011 | 11:25h
Ja està, els espanyols han anat a votar i tornen a tenir un govern que pretèn sortir e la crisi de la mateixa manera que ho va fer a mitjans dels noranta, tornant posar en marxa la ruleta de l’economia especulativa. Un govern obsessionat amb la unitat del Regne i que es resigna a fer de peó dels interessos de les grans potències d’una banda i altre de l’Atlàntic. Tot això ja ho teníem ara, direu. Efectivament, però els nous, almenys, no es prendran la molèstia de dissimular, d’amagar-se rera iniciatives més efectistes que reals i d’una cortina ideològica socialitzant i vagament pluralista. La distància entre el fons i les formes s’escurçarà i això, en política, no és una mala notícia.
La incògnita, en realitat, no és tant què faran ells sinó què ferem nosaltres. Repetirem el cicle 1996-2004? Tornarem de mica en mica a oblidar què han suposat els darrers set anys d’en Zapatero? Les traïcions (com la de l’Estatut), el continuïsme de la política econòmica del PP, la manca d’idees i les idees desastre (com el Plan E o els 400 euros) o la submissió al poder financer estatal i internacional. Tornarà la gent d’Iniciativa a subordinar tota la seva estratègia a perdonar al PSC allò que consideren injustificable quan ho fanCiU o al PP? Mantindrà la gent de CiU el mateix discurs dels darrers 20 anys? El discurs de la força catalana a Madrid, que tants vots els dona però que no ha aconseguit disminuïr ni un punt el dèficit fiscal ni modificar en una sola coma el model d’Estat de les 17 autonomies. I ERC, es mantindrà fidel a l’estratègia que els ha permès passar de 3 a 8 i un altre cop a 3 diputats? A base de no aclarir que coi hi van afer al Congrés espanyol, si a mirar d’influir-hi una mica, seguin l’exemple del germà gran convergent, o a mostrari la incomoditat, el fàstic fins i tot, que els hauria de provocarel símbol màxim de la sobirania imposada.
El què és segur és que ahir va començar un compte enrera. El d’una nova alternança, potser, o el de la fi del Regne tal i com l’hem conegut.
adam |
Polítiques |
dijous, 10 de novembre de 2011 | 12:01h
Segurament el recordareu, aquell
14 de març del 2004, hi havia eleccions al Parlament del Regne i tres dies
abans havien esclatat unes bombes a l’estació d’Atocha de Madrid. El govern
espanyol d’aleshores, presidit pel ja mític José Maria Aznar, va fer una gestió
desgraciada de la resposta a l’atemptat i això va permetre el què només unes
setmanes abans semblava impossible, que el PSOE guanyés les eleccions. Veníem
de 8 anys d’un govern del PP que havia generat grans dosis d’emprenyamenta a
Catalunya i vam ser molts els que aquell dia vam anar a votar bàsicament a la
contra, optant pel candidat que més semblava molestar al conservadurisme
espanyol, en Carod Rovira ( Roviretxe,
li deien) que pocs mesos abans havia fet aquell gest personalista i gratuït,
però valent, de reunir-se amb representants d’ETA a Perpinyà. Recordo també que
aquell mateix diumenge electoral, quan ja es sabien els resultats, gent de la
CUP vam coíncidir en una taverna de Manresa propera al Torrent dels Predicadors
ambeufòrics militants d’ERC que
cel.lebraven dues coses, els seus propis resultats (8 diputats i 652.196 vots!)
i que hi hauria un nou govern a l’estat, més democràtic i més d’esquerres,
pensaven. Nosaltres ens vam fer els antipàtics i els aixafa-guitarres i ens vam
negar a cel.lebrar-ho. Primer perquè no pensàvem, com tampoc ho pensem ara, que
ni 8 ni 25 diputats catalans al Congreso puguin contrarestar-hi mai l’abassagadora majoria espanyola, i en
segon lloc perquè teníem encara molt fresc a la memòria el record dels 14 anys
de govern del PSOE, de la LOAPA, de les reconversions industrials
salvatges,de la corrupció,de l’empresonament d’objectors de
consciència, de l’entrada a la OTAN, dels GAL…
adam |
Polítiques |
divendres, 4 de novembre de 2011 | 08:56h
Sant Mateu de Bages té un terme
municipal que arriba fins a les portes de Callús i ha decidit situar un abocador
de residus especials precisament allà, a tocar del poble veí.Uns quants carrers de Navàs, del núcli
urbà de Navàs, depenen administrativament de Balsareny. Com les cases del Raval
de Manresa, que pertanyen a la ciutat que els dona el nom però estan enganxades
al Pont de Vilomara. Les escoles de La Parada o el Xup s’han de pagar el bus quan
volen anar al Kursaal, les de Sant Joan, en canvi, reben una subvenció perquè
canvien de municipi. Pineda de Bages és una urbanització de manresans que no
depèn d’aquesta ciutat sinó d’un poble amb el qual pràcticament no hi tenen
relació. Amb l’eix diagonal, a la gent que viu repartida pel terme de Sant
Salvador de Guardiola els és més fàcil anar a Manresa o a Igualada que al
centre del poble. I podríem seguir posant exemples de situacions absurdes
conseqüència d’uns termes municipals que nasqueren de límits parroquials i
feudals ja superats i que s’han mantingut pràcticament inalterats mentre la
realitat física es transformava a gran velocitat. No tant sols han crescut els
pobles i ciutats, també han aparescut noves entitats periurbanes (polígons i urbanitzacions)
que ja no responen a la composició municipal tradicional. I des dels mateixos
pobles s’han reclamat més i millors carreteres, sense tenir en compte que això
desdibuixaria de forma irreversible la relació dels veïns i veïnes amb el seu
entorn quotidià.
adam |
Polítiques |
dimecres, 19 d'octubre de 2011 | 12:22h
D’acord, en política, i en tants
altres àmbits de la vida, el camí recte i directe no sempre és el més útil per
arribar a l’objectiu que ens hem marcat. Sovint cal fer alguna giragonsa, preveure
etapes, unir esforços amb gent amb qui preferiries no haver de fer-ho o optar
per fer marrada i evitar dreceres costerudes. I també és cert, quan optem per
un camí més llarg i sinuós, enlloc de seguir donant-nos cops de cap contra la
paret, correm el risc d’arribar a un destí diferent del que ens havíem
imaginat, o de perdre’ns pel camí. En tot cas, hi ha una manera de caminar que
segur que no ens porta enlloc, que dona sensació de moviment però que en
realitat no ens fa avançar, i és fer-ho de forma circular, donant voltes i més
voltes per tornar sempre al mateix punt de partida.
adam |
Polítiques |
divendres, 23 de setembre de 2011 | 23:39h
Què voleu que us hi digui,
l’Heribert Barrera em queia bé, per la flegma amb la que s’encarava a qualsevol
situació, perquè es deia Heribert, pel seu simpàtic defecte en la parla i per
l’afició a les afirmacions imprevisibles i agosarades. Tot i així mai l’he
tingut com a referent polític. El recordo ja com a president del Parlament de
la mà d’un Pujolentusiàsticament
autonomista i monàrquic. Abans havia estat a l’exili, és cert, però aquesta
circumstància, penosa i heroica si voleu, no el fa excepcional en un temps en
que foren centenars de milers els que hagueren de prendre aquest camí. El seu
principal mèrit fou aconseguir que ERC, un partit format aleshores per gent
relativament gran i amb un paper gairebé irrellevant en la lluita
anti-franquista de l’interior, sobrevisqués a les sotragades de l’anomenada
Transició i no acabés arraconat per la història tal com els va passar a la USC,
al POUM o a la mateixa CNT.
adam |
Polítiques |
dimarts, 20 de setembre de 2011 | 19:33h
Als nostàlgics de la guerra
freda, el nom de Múrmansk ens resulta familiar. En aquesta ciutat de l’extrem
nord-occidental de Rússia hi tenia la base la flota soviètica de submarins i
trenca-gels que custodiava el pas del nord, el corredor àrtic que uneix Europa
i Amèrica. Situada dins els límits del cercle polar, aquest era un destí dur
pels treballadors i funcionaris que hi eren enviats, i per això rebien un sou
fins superior al dela mitjana de
la Unió de Repúbliques. Fou el cas dels pares de la Ekaterina, que ara té 51
anys i que guarda un molt bon record del món on va passar els primers trenta
anys de vida. Abans, explica, no els faltava de res, no havien patit mai per
posar un plat a taula, hi havia feina per tot-hom, calefacció barata, bons
metges, escoles i universitats de franc. A l’estiu a Múrmansk hi fa un temps
semblant al del nostre desembre, però podies anar-te’n a buscar el sol al Mar
Negre, al Caucas o a la daurada Ucraïna. Ningú no era molt ric ni molt pobre i
es podia viure amb senzillesa i tranquilitat. O, si més no, així és com ho
recorda ella, vint anys després.
adam |
Polítiques |
diumenge, 18 de setembre de 2011 | 19:03h
Els nens i nenes dels Països
Catalans, com els d’altres països semblants al nostre, parlena casa seva moltes llengües diferents.
Com que a les escoles ens en cal una de vehicular (la que utilitzen els mestres
i els llibres de text) el més lògic és escollir la llengua del país i pensar
que és amb aquesta amb la que tots els nens es podran entendre.
Tot i així, a la majoria
d’escoles de la Catalunya Nord la llengua vehicular és el francès, a l’Alguer,
l’italià, i a la Franja de ponent, a la Comunitat autònòmica aragonesa, el
castellà. A tots aquests territoris, el català, a l’escola, hi té un paper
secundari, marginal. Al País Valencià hi ha dos models escolars diferents, un
en cada llengua oficial, amb el perill de divisió social que això comporta. Per
últim, a les Illes i a la Catalunya estricte s’utilitza la llengua catalana en
la majoria de centres públics i concertats i amb uns resultats discutibles: un
nivell d’anglès baixíssim, un nivell de castellà alt, equiparable al de
territoris històricament castellans, i un nivell de català en ascens però que
encara té moltes mancances, tots coneixem gent (alguns són futbolistes o
cantants famosos) que malgrat haver fet, teòricament, tota l’educació
obligatòria en català, tenen encara serioses dificultats per expressar-se en
aquesta lengua. Malgrat això, en aquests dos territoris,el Principat i les Illes, hi ha una
pressió evident, provinent de sectors molt minoritaris, dels tribunals
espanyols o del mateix govern balear, a favor de disminuir l’ús del català i
augmentar el del castellà. No ens hauria de sorprendre, l’escola és una eina
indispensableper promoure i
estendre l‘ús d’una determinada llengua. Nosaltres ho sabem, i ells, que fa 300
anys que lluiten per imposar el castellà a casa nostra, també.
