|
 |
|
Tard i malament, com sempre. Ara confessaré que quan m'atrapa un vici, sóc una persona sense mesura, no tinc terme mig, em vessa l'enteniment del cap, i això em fa viure situacions insòlites com quan, per exemple, em van recomanar la sèrie 24, que vaig empassar-me un capítol darrere l'altre amb tanta compulsió que a penes vaig dormir, menjar o anar de ventre fins que fou ben resolta la temporada que tenia entre mans.
Doncs al final tot ha resultat un fiasco. L’aparell ja torna a ser a la botiga i jo torno al bloc a lamentar-me de l’estiu i de la mare que el va matricular. Funcionava, sí, però a quin preu: a les set del vespre ja tenia el cap com un bombo de sentir-lo, era com estar treballant tot el dia al costat d’un turboreactor, la possibilitat de concentració era nul·la. Ara mateix, he agafat la baixa mental fins a nou avís, després d’una nit en què he tingut la impressió d’estar agitada en un matalàs de lava incandescent. L’infern no pot ser més abominable, no hi ha pecat que mereixi una tortura similar. Segur que allà hi tenen aire condicionat. Demà arriba el rei de la casa! El més esperat, el més desitjat, sospirat, anhelat, cobejat, amb el qual somio dia i nit i tothora: el Climatitzador! Ecològic, triquilògic, biomàtic, sense gasos CFC, quality air, amb un funcionament “hasta un 90% más económico que el de los acondicionadores de aire convencionales”. Ah, no puc esperar a ser objecte de la seua dutxa d’ions negatius, del seu efecte de brisa marina, vull veure el món a través de la seua sortida d'aire, vull adorar-lo, reverenciar-lo, fer-li un altar amb reclinatori i deixar-m'hi caure folla d'agraïment... No puc treure els ulls del prospecte que descriu totes les seues gràcies, les llegeixo amb deliri, en repasso amb la punta dels dits els gràfics plens de fletxetes que van del vermell infern al blau àrtic, em cauen les llàgrimes amb les fotos publicitàries de famílies gaudint felices d'un clima confortabilitzat gràcies a la intervenció divina de l'aparell. Ah, el Climatitzador...: a les seues mans estic, als seus peus m’enginollo. Tot i que la seua carrera artística mai no m’ha dit res —normal, perquè no m’agrada la música—, i el personatge mai no m’ha interessat —estrany, perquè m’interessa cada fric que espanta—, avui és un dia d’aquells tipus quan es va morir la Lady Di, que no pots ignorar-ne la mediaticitat. O sí, sobretot quan al teu entorn íntim hi ha irromput una notícia que et tindrà vint-i quatre hores més amb el cap i el cor a tres quarts de quinze, lluny, lluny.  ... el que no vulguis que et facin a tu. |
Accés de l'autorCategoriesEls meus enllaços0. PRESENTACIó
BOLCAIRES QUE M'ALEGREN EL DIA
ZZZ
Últims 40 canvis
Notícies VilaWeb
|
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats
|
