frechina |
dimecres, 30 de desembre de 2009 | 00:27h
Lisboa té la pell vella, cansada i crostada pel vent i un cel de teulades i aigua. Vista de lluny, sembla dormisquejar vora riu mentre la seua blancor desgastada refulgeix sota el sol i el temps hi passa sense parar-ne massa esment. De prop, però, s’exhibeix ben desperta i afanyosa: adés ranqueja com els tramvies coster amunt, guanyant alçada i perdent alè, pels carrers d’antic empedrat; adés et fita amb un somriure hospitalari que sedueix com l’olor del bacallà al forn o la familiaritat de la roba que s’eixamora estesa als balcons d’un atzucac. Descuradament bella, Lisboa magnetitza amb la seua fesomia malgirbada, els seus colors pastís i el seu aire alhora decadent i esplendorós. El fado va nàixer a Lisboa, perquè no tenia més remei: és un lament de carreró humit i parets encalades, de replecs nocturns i sentors atlàntiques, melangiós i crepuscular com la ciutat que els seus textos no paren d’invocar. D’uns anys ençà el fado viu un inesperat reviscolament empès, entre d’altres coses, per la seua nova projecció internacional de la mà de Madredeus, Dulce Pontes, Mísia, Mariza i altres noms que, sovint des de la perifèria del gènere, han fet fortuna a cavall de la indústria de la World Music, amatent depredadora de nous mercats i sempre disposada a inventar noves fórmules d’èxit, es diguen Mariza, Buena Vista Social Club, Spaccanapoli o Taraf de Haïdouks. El fado, òbviament, viatja per altres camins: visita diligent el teatre, omple si cal pavellons i és molt generós amb la seua fotogènia, però només es mostra en la seua plenitud a la taverna, el lloc d’on prové i que completa, amb els músics i l’audiència frec a frec i la melodia fluint sinuosa per l’atmosfera fosca i carregada, esquivant els gots de vi i buscant amb precisió els seus destinataris. (continua)
frechina |
dimarts, 29 de desembre de 2009 | 00:48h
Aquest matí ens ha sobtat la notícia de la mort de Joan Monleon, personatge imprescindible de la faràndula valenciana -cantant, actor, presentador de televisió, showman-, on ha estat una de les seues figures amb més carisma i amb una popularitat més transversal.
La seua fama començà a cimentar-se en la dècada del 1970 quan, al front d'Els Pavesos, passejà la seua insòlita proposta musical, entre la revista i el surrealisme popular sobre un fons de repertori majorment tradicional, per la pràctica totalitat de pobles valencians. Una proposta que deixà per a la posteritat quadre discos i una retafila de clàssics de la cançó festiva valenciana: "El Cabanyal", "La manta al coll", "Micalet Garcia", "Xe que agust", "El sabater de Sollana", "Sant Antoni de Gavarda", "El tio Pep"...
En directe, Monleon acaparava bona part del protagonisme amb la seua presència desficaciada i entranyable, connectant amb una tradició valenciana d'humor de traç gruixut molt arrelada en l'àmbit popular que ells parodiaven amb èxit indiscutible. (continua)
frechina |
dimarts, 24 de novembre de 2009 | 16:57h
Nervis. Desfici somort. Pavelló buit. Intimida. Al carrer, bones vibracions. Moviment de gent. Bars i restaurants desbordats. Carles, Albert, Sime…: quina sort de país. Portes obertes. Comença el riu. Amics. Coneguts. Compareixences inesperades. Ambient expectant i festiu. Celebració anticipada. Presentació. Alleujament. “L’amor és déu en barca”. Va de bo. Doble baix. Cadència familiar. Miquel Gil. Veu de terra eixuta. David Pastor. Trompeta encaramada al bigam. Soulimane: si ens voleu, en vindrem més. Per Palestina. Ayoub: vidre, seda, mercuri roent. Unió Musical. Fusta i metall creixent com una tronada. “Ara ve l’hivern…”. Gnawa. “…Que ve la primavera”. Darbuka. Rectoret suplica un tempo més alt. Sotrac. Més tempo. Ara sí: ballem. Amando Blanquer. Alcoi. La banda exhibint jerarquia. Botifarra. El pavelló rebenta. Jota de quintos. Despertaes. Míriam, més fresca que una rosa. Gnawa, de nou. “Katakatakatà, plou i l’agua no em mulla”. Trompeta, dolçaina, vent de banda com un colp a l’estómac. “Fill meu”. Ayoub altra vegada: “qui de tu s’allunya, d’enyorança és mor”. Estremiment. El món s’atura. La veu que balla com el cos. Cavall d’aràbia. Trombó. Sime Galduf, caigut de la lluna. Més ritmes africans. Fandango. Música contemporània. Free jazz. Clamor de banda. Dolçaina i llaüt.
I nosaltres, afortunats espectadors de primera fila, al trencant de les onades d’emoció. Les que vénen d’escena. Les que vénen del públic. Rebent els embats en l’aiguabarreig. Xops, plens, commoguts. Ho tenim entre els dits, escaldats d’aplaudiment. Premem-ho fort que s’escapa…
frechina |
dilluns, 23 de novembre de 2009 | 00:36h
Bona nit.
Hem dit molt sovint que els Instituts d’Estudis Comarcals naixen com a resposta a unes necessitats culturals que les institucions no acaben de cobrir i, de fet, ho fan estimulats per la passivitat d’aquestes mateixes institucions davant de la degradació paisatgística, desaparició del patrimoni i desarrelament cultural que ens ha tocat viure.
L’acte d’avui és una prova fefaent de tot això. Ha hagut de ser un Institut d’Estudis Comarcals, l'IDECO del Camp de Túria, qui, davant el silenci persistent i desconcertant de les institucions, prenga la iniciativa per commemorar un dels episodis més obscurs i vergonyants de la història dels valencians I ho ha fet jugant-se la pell, sense pressupostos generosos, sense partides ben nodrides per a despeses de representació.
Fa 400 anys, desenes de milers de valencians varen d’abandonar forçosament sa casa i marxar a terra estranya per motius estrictament religiosos, en una aplicació bastant curiosa de l’evangeli cristià. Aquesta operació taxativa de neteja ètnica deixà alguns pobles valencians buits per sempre, trencà famílies i provocà una quantitat de dolor humà que ens es impossible ni tan sols d’imaginar.
Òbviament si avui ens reunim ací, no és per celebrar-ho si no per fer una invitació a la reflexió col·lectiva. Una reflexió sobre la història d’un fracàs d’enormes dimensions: el fracàs de la convivència i el fracàs de les polítiques d’assimilació propiciades aleshores pel clergat la Inquisició i la monarquia. Un fracàs, no ho oblidem, després de quatre-cents anys de permanència pactada. I un fracàs —no voldríem ni pensar-ho— en el llindar del qual podríem trobar-nos altra vegada en un futur no molt llunyà.
Però el concert d’avui és també una invitació a l’esperança. Dalt de l’escenari es dibuixarà, de forma nítida i explícita, el país que podríem ser, el futur que ens podria esperar. Un país i un futur de confluències i enriquiment, d’identitats arrelades i hospitalàries que convergeixen per créixer juntes.
No sé si ho tindreu tan clar com jo, però si em donen a triar, jo vull viure en el país que ens proposen Miquel Gil, Pep Botifarra, l’Orquestra Àrab de Barcelona i la Unió Musical de Llíria. No sabria proposar-vos un país millor.
Nota.-
La fotografia l'hem amprada del web de l'IDECO del Camp de Túria on en
trobareu una bona col·lecció.
frechina |
dimecres, 18 de novembre de 2009 | 20:48h
L'IDECO del Camp de Túria ha volgut reeditar la fantàstica experiència que suposà el concert conjunt de Miquel Gil, l'Orquestra Àrab de Barcelona i Pep Gimeno Botifarra, celebrat (i mai millor dit) a Llíria el passat mes de febrer, ara en un format més ambiciós i espectacular: amb l'acompanyament de la Banda Simfònica Unió Musical de Llíria i arranjaments de David Pastor. I trobe que hi ha 10 raons per a no perdre-s'ho:
1. Miquel Gil. Miquel va ser, potser, el primer en trencar la closca, treure el cap de l'ou i exhibir la tradició musical valenciana fora del líquid amniòtic nostrat. És l'esglaó imprescindible que uneix passat i present, i ha trobat una fòrmula de treball que rendeix uns fruits esplendorosos.
2. L'Orquestra Àrab de Barcelona. Mohamed Soulimane i Mohammad Bou Ayoub representen un insòlit paradigma d'integració cultural: han florit en la terra d'acollida sense renunciar per això a cap ni una de les seues arrels.
3. Pep Botifarra. Encara caldran més explicacions?
4. La Banda Simfònica Unió Musical de Llíria, que accepta il·lusionada aquest matrimoni de sonoritats i universos musicals valencians i assumeix la quota de risc més important de la nit.
5. David Pastor. La fera de Sedaví ha anat deixant sobrades mostres del seu talent en discos propis i d'altri, però la seua col·laboració amb Miquel Gil -iniciada al disc Eixos- l'està consagrant com a un solista fantàstic per la seua combinació d'intuïció musical, convicció escènica i bon gust interpretatiu. Si signa els arranjaments, voldrem estar allí per a gaudir-los.
frechina |
dimecres, 11 de novembre de 2009 | 00:59h
El dissabte és el dia en què la Fira esclata definitivament. Un riu de
gent ompli els carrers, els espectacles es multipliquen i l'agenda
s'omple a vessar de bons propòsits i frustracions anticipades per no
poder-la acomplir.
Ja de matí es nota un ambient diferent: la Fira esdevé menys
professional i més popular. La Taverna retrona amb les castanyetes que
enarboren els balladors mentre dibuixen les jotes, fandangos i boleros
que interpreten, amb el seu punt cordial i una mica sofisticat, els Xaloc
Música. Al Pati del Casino, Marcel Casellas pren el pols a la seua
enèsima iniciativa, la Cobla dels Sons Esssencials, on sembla incidir
en els camins oberts per Estramp Jaç, ara des de la sonoritat vernàcula de la
cobla. El carrer bull amb les melodies circulars i els ritmes obsessius
dels Fanfaraï, que no s'estan de barrejar rumba i gnawa o raï i son
cubà, mentre això es traduesca en gatzara i sarau. I, en fi, Carles Santos, a
la Plaça Major, congrega una multitud de cantadors vinguts de diverses
corals per realitzar un exercici polifònic on la música té tanta
importància com el text de Perejaume, l'ocupació física de l'espai i el sentiment de col·lectivitat que tot plegat genera.
Després arriba la pluja, sempre amatent a la seua cita amb la Fira, i
descarrega una bona tronada que, afortunadament, agafa tothom dinant.
En arribar la vesprada, l'activitat es reprén amenitzada per un vent
fred i esmolat que incomoda les activitats del carrer i convida a resguardar-se a les carpes i el teatres. (continua)
frechina |
dissabte, 7 de novembre de 2009 | 11:59h
El segon dia de Fira es presenta ja amb una agenda força atapeïda que reserva un espai preeminent a l'estrena de dos espectacles concebuts per músics valencians: Afluències, d'Aljub i Krama i el macromuntatge de Compartir Dóna Gustet. A més, hi ha una altra vintena de propostes que ens abelliria conéixer de primera mà, però no podrem acudir a tot... Aljub i Krama Acudim al Kursaal amb molta expectació: Aljub i Krama són dues formacions de músics talentosos i inquiets, que no han parat de créixer al llarg de la seua trajectòria i que, amb aquest espectacle -Afluències, guardonat amb un dels Premis Mediterrània 2008 i, per tant, produït per la Fira-, afrontaven la seua aventura artística més complexa i ambiciosa. Una expectació alimentada, a més, pels canvis experimentats en totes dues formacions que havien renovat l'apartat vocal amb una veu estelar -Mara Aranda- i una promesa emergent i, pel que vam veure ahir, definitivament consolidada -Rafa Arnal. Diguem ja que els resultats superen de lluny les expectatives. Afluències aconsegueix condensar el millor de totes dues formacions i ho fa de forma brillant i equilibrada: la inclinació pels ritmes enrevessats, la seua tendència a portar melodies tonals a l'àmbit modal jugant amb harmonies obertes i tensionades o, en definitiva, la seua predilecció pel risc, es compensen amb una gran solidesa i un bon gust irrefutable a l'hora de confegir les cançons i crear universos sonors ara crispats, adés d'una bellíssima serenor. En una primera i superficial audició, em quede amb aqueixa meravella de "Cap al vespre dins ma casa", allunyadíssima del registre anterior de tots dos grups i on Joansa Maravilla se'ns descobreix com un lletrista precís i emotiu; "L'olivera", un bonic zeïbekiko de Spyros Kaniaris que avança solemne menat per la veu de Mara -ocasionalment doblada per la de Ra, en un joc de veus que recorda alguns dels millors episodis del gènere; o la fosca, neguitosa, pertorbadora "Mar de verí", amb els músics treballant al límit de la seua tècnica i la seua capacitat emocional.
Mirna Del Kusaal m'en vaig, de pressa i correguda, al pati del Casino on ja fa una estona que Mirna té seduït al públic amb aquesta nova singladura en solitari, després de més de vint anys compartint escenari amb Xavi Múrcia en Samfaina de Colors, Tralla i La Cobleta de la Selva. Quant ha canviat Mirna en tots aquestos anys! Pràcticament no queda res d'aquella cantant de formació clàssica que cantava amb una tessitura agudíssima, impostant la veu, i que ens fascinava per la seua implicació visceral amb la interpretació. Ara, només queda aquella implicació però la seua veu ha evolucionat cap a formes més madures i matisades, amb uns aguts brodats de calidesa -que explota intel·ligentment en cançons com "Espero meravelles", sobre un poema de Montserrat Abelló. Aquest primer disc que presenta ara, basat en la musicació de diversos poemes de Maria Mercé Marçal, Papasseit, Vinyoli, Estellés o Martí i Pol, podria extreure-la dels seus àmbits habituals -públic infantil i sectors folkies- i donar-la a conéixer a audiències més àmplies. Això és, almenys, el que es despren de la reacció del públic d'avui, format per gent de molt diferents edats i extraccions, i completament enamorat de la seua tendresa interpretativa i de la seua sinceritat sentimental -en aquest sentit, mereix una menció especial el moment d'intimitat compartida que ha significat la preciosa cançó de bressol adreçada als seus tres fills presents a la sala. (continua)
frechina |
divendres, 6 de novembre de 2009 | 12:30h
Mapasonor, Carles Santos i Jordi Molina, La Banda d'En Vinaixa, Fatima Spar & The Freedom Fries
Torna la Fira Mediterrània i hi torne a formar part de la seua comissió artística, la qual cosa es traduirà en quatre dies frenètics, veient concerts i espectacles sense parar, amb algunes de les millors propostes de música d'arrel tradicional de casa nostra i del veïnat de mar. Hi seran Aljub i Krama, am el seu espectacle conjunt Afluències, Pep Botifarra, Carles Dénia, Mara Aranda i Solatge, Mirna, Sol i Serena, Sitja, el macromuntatge de Compartir dóna gustet, Souad Massi, Elena Ledda, Mor Karbasi, La Squadra, I Beddi, Aksak, Panselinos, Mar Mur, nova proposta del combo Martinotti-Fàbrega-Torregrossa, cant d'estil amb Veus i Paraules (amb Josemi Sanchez i Apa al front), Jérez-Texas, Acquaragia Drom, Marcel Casellas i la seua aventura de House Aborigen, Música Nostra, Xaloc Música, etc., etc.
La primera cita ineludible de la Fira ha estat la presentació del tercer documental que l'associació Mapasonor està realitzant sobre les músiques de la Mediterrània. Després de València-Istambul-Tessalonika-Kabul, que enregistraren amb Efrén López com a protagonista, i d'un segon dedicat a Palestina, el tercer episodi d'aquest extraordinari projecte cultural (realitzat amb un voluntarisme modèlic i amb una passió que s'encomana) s'anomena D'Es Castell a Sa Pobla i consisteix en un viatge per les músiques de Menorca i Mallorca de la mà de dos incansables agitadors culturals, Miquel Ametler i Toni Torrens. Podeu veure'l íntegrament aquí. Resulta especialment recomfortant començar així el cap de setmana, amb la companyia de Maria Salicrú i Alba Roig, de Mapasonor, i dels dos amics balears explicant-se des de la pantalla, amb la seua assaonada saviesa, el seu compromís amb el país i aquella insubornable murrieria que els fa tan entranyables. (continua)
frechina |
dilluns, 2 de novembre de 2009 | 19:29h
1. L'entusiasme col·lectiu que han suscitat els dos concerts que Pep Botifarra 23 i 24 d'octubre al "Gran Teatre" de Xàtiva, ha tingut un enorme ressò a la xarxa, on es poden resseguir tota mena de cròniques i comentaris. Davant la impossibilitat de fer-ne un recull complet -la xarxa té molts amagatalls i nosaltres poc de temps per escorcollar-la a consciència-, us n'oferirem només una selecció del que hem anat trobant (podeu veure-la al final d'aquest text).
2. Malgrat el que se sol llegir o escoltar, Pep Botifarra no fa cant valencià d'estil. El cant d'estil és un gènere específic perfectament caracteritzat i no una denominació genèrica del cant tradicional valencià. Pep canta albades, jotes, peteneres, romanços, havaneres, cuplets, fandangos (en diverses modalitats: uns, dotze i uns, malaguenyes, granaïnes, vetlatoris...) i tot el que se li pose per davant, però no cant d'estil. Pep no fa cant d'estil, però en aquest segon disc s'hi acosta més que mai en recollir la "Versà" de Xàtiva, una variant de cant per la de l'u que, per la seua naturalesa musical, pel seu caràcter improvisat i per la seua interpretació requintada (amb les síl·labes finals dels terços molt melismades) podria considerar-se un estil autòcton del gènere. (continua)
El teatre està ple de gom a gom i sura en l’ambient un nítid aroma de celebració col·lectiva. Mirant els rostres de la gent —el públic més divers i transversal que mai haja assistit a un concert— s’endevinen ja les traces d’emoció anticipada: tot apunta a que, més que la presentació d’un disc que obrirà, sens dubte, una nova etapa, més artística i ambiciosa, en la trajectòria de Pep, anem assistir al tancament d’una altra. No és temps de sembra, sinó de collita de fruits: una collita esplendorosa assegurada a còpia de treball i bonhomia, d’acudir a tothom que el cride per intempestius que siguen l’espai, les hores o les condicions i fer-ho sempre amb aquella joie de vivre i aquella química amb el públic que el fan, senzillament, irrepetible.
Ja poden programar el que vullguen d’ara endavant al Gran Teatre de Xàtiva: tardaran en retronar les seues parets com ho feren divendres i dissabte, i tardarà en eixir un públic amb les mans tan coentes d’aplaudir i els ulls tan rojos de plorar. Perquè això és el que férem la gentada que convocà les dues nits: aplaudir i plorar fins a rebentar de goig i estremiment.
Fa tres anys ens reuníem ací per a la presentació del primer disc de Pepe.
Aleshores estava a punt de donar el salt a la popularitat que ara ostenta. Era un secret a veus que corria de boca a orella a velocitat de vertigen. Es deia: "Ha eixit un nou cantaor, que li diuen Botifarra…". Nou cantador… Dolia una mica sentir-ho, però semblava que, després de més de trenta anys de recórrer pobles i ciutats fent nits d’albaes o acompanyant grups de danses, per fi li havia arribat l’hora.
Ara, tres anys després, ja no cal el boca-orella. Avui tots els diaris n’han parlat, fins i tot, aquells que mai ho haurien fet en altres circumstàncies.
I tots, TOTS, han fet servir, casualment, el mateix qualificatiu: fenomen. Tothom en parla del fenomen Botifarra.
frechina |
dimecres, 21 d'octubre de 2009 | 20:17h
En els darrers deu anys Al Tall ha rellançat la seua trajectòria embarcant-se en projectes de gran envergadura artística, elevada exigència logística i un més que considerable atractiu musical. El primer fou l’enregistrament del disc 25 anys en directe (Picap, 2001) amb la Unió Musical de Torrent. Un projecte necessari –vinculava el grup a l’element principal del paisatge sonor valencià— que sucumbí a la lògica dels seus propis imponderables: una gravació en directe d’aquelles característiques implicava unes dificultats tècniques, interpretatives i de coordinació de tot plegat que superaven de llarg els recursos de la formació. Tot i això, Al Tall aconseguí confegir un repertori de gran efectivitat en directe i apropà alguns dels seus vells clàssics a un públic nou i a un món, el de les bandes de música, ben necessitat de reptes diferents.
Quan a la meitat de la dècada del 1950 s’inicia la guerra de la Independència d’Algèria a les muntanyes de l’Aurès, una de les estratègies psicològiques emprades pels francesos contra els algerians fou evitar que els genets de la zona pogueren muntar a cavall, amb la qual cosa desactivaven un dels recursos principals de la guerrilla i, el que és més important, atacaven el moll de l’os del seu honor. (continua)
frechina |
dijous, 24 de setembre de 2009 | 18:05h
La temptació de posar el nom d’Ovidi Montllor damunt la taula només començar a parlar d’Hugo Mas és del tot irresistible —i, com deia Oscar Wilde, puc resistir qualsevol cosa menys la temptació. Tots els indicis semblen forçar la mateixa conclusió: és d’Alcoi; té una veu fosca i profunda; recita i canta poesia amb una dicció pulcra, mal·leable, que cerca solucions inesperades per fer-nos partícips dels amagatalls expressius del text —el "Daltabaix d’una sextina" l’hauria signat sense dubtar-ho el mateix Ovidi!—; fa una versió d’"Al meu poble, Alcoi" —podeu veure-la ací— que canta com si l’haguera escrita ell mateix; i, per acabar-ho d’adobar, embolcalla el seu primer disc amb un capsa de cartró industrial que recorda necessàriament la carpeta dissenyada per Antoni Miró per al disc A Alcoi. Satisfeta la temptació, però, i tot i que l’ombra d’Ovidi és més que allargada, haurem de matisar d’immediat que no és suficient per cobrir l’enorme cos musical amb què se’ns presenta Hugo Mas, cantautor amb massa arestes i plecs per simplificar-lo amb un injust eponimat.
frechina |
dilluns, 21 de setembre de 2009 | 20:53h
Déria Galileo MC, 2009
La dissolució de L’Ham de Foc va ser un colp dur que encaixàrem amb una certa resignació, però també amb l’expectació de què ens depararien els dos components del tàndem en solitari. I convindrà aclarir de seguida que l’estrena de Mara Aranda acompanyada de Solatge —Eduard Navarro, Jota Martínez, Manolo López i Josep-Maria Ribelles— supera totes les expectatives i situa la seua línia de sortida molt a prop del punt on L’Ham de Foc decidiren d’aturar-se. (continua)
HOURIA AÏCHI & L'HIJÂZ'CAR
Déria
