Aquest cap de setmana ha tingut lloc la conversió en partit polític del projecte Equo a Rivas Vaciamadrid. Des de la meva militància en l'ecosocialisme no posaré en dubte (no es pot!) la necessitat que els espanyols basteixin un projecte semblant al que tenim amb ICV els catalans des de fa ja uns quants anys. I els catalans, mentre continuem sent membres d'aquest Estat, necessitem tenir socis (que no referents) allà. Tots dos som membres del Partit Verd Europeu i mantenim la tradició de reconeixement internacional que va començar, amb la III Internacional, el PSUC (dos partits sobirans en un mateix Estat).

Al País Valencià, Equo anirà coaligat amb Compromís, a través d'Iniciativa, i a les Illes amb Iniciativa Verds, junt amb PSM-Entesa.

Equo es ven -i sembla que en té la voluntat teòrica- com una força política nova i radicalment democràtica, que aposta per un Estat federal plurinacional i plurilingüe en el marc d'una Europa federal.

N'estic convençut. Tothom està esperant el "però". El títol de la nota és equívoc perquè jo no pretenc molestar ningú. Només respondre la molèstia que em provoquen. Que em provoca la seva incapacitat per canviar la (seva) cultura política. Però és que per més que l'he buscada, no he pogut trobar l'opció de llengua en el web d'Equo. Ni català (que els pot donar diputats!), ni èuscar, ni gallec, ni anglès (EGP). Són verds, poden ser d'esquerres, però hem de concloure que són espanyols!

“Aquest poble no pot ni vol suportar ni un minut més de sentir-se subordinat o escarnit per cap altre.

Les persones que el formem no podem ni volem sentir-nos ni un minut més inferiors a cap altra persona.

La llengua pròpia del país i de moltíssimes d’aquestes persones, una llengua antiga i potent que ha traduït tota la millor literatura mundial i ha contribuït notablement a engrandir aquesta literatura, no pot ni vol sentir-se ni un minut més una llengua degradada, subordinada políticament, incansablement i de mil maneres atacada pels poders mediàtics, visceralment rebutjada pels altres pobles d’Espanya. Aquesta llengua no pot ni vol sentir-se ni un minut més inferior a cap altra.”

Amb aquestes paraules de Joan Solà he començat la meva intervenció en el Consell Nacional d’ICV d’aquest matí la presentació de la Resolució sobre la llengua catalana que hem elaborat els àmbits de Política lingüística i de Fet nacional.

Aquí us la deixo.

Poc podia pensar-me aquell dia indeterminat de setembre de 1981 (la memòria no dóna per a tot, però jo diria que era cap a final de mes) que començava una aventura amb la llengua i la ciutat de Cornellà de Llobregat que ara fa 30 anys que dura.

Havia acabat Història Contemporània feia un any, i un amic d’un amic em trucava per dir-me que hi havia uns cursos de català per a adults a Cornellà de Llobregat i que necessitaven professorat. Qui em passava la feina n’havia aconseguit una altra de més estable i, entre ell i un regidor que es deia Joan Tardà (independent en la llista del PSUC) ens van donar quatre indicacions per organitzar els grups i... a pencar!

Els cursos s’organitzaven, amb molt de voluntarisme, a l’entorn d’associacions de veïns, APAs (llavors no s’era políticament correcte) i entitats culturals, i n’hi havia (com ara) per a no-catalanoparlants i per a catalanoparlants.

El curs següent (1982-83) la novíssima Direcció General de Política Lingüística va voler començar a posar un cert ordre en tanta voluntat com hi havia per tot el país i van establir-se les coordinacions dels cursos en municipis o agrupacions de municipis. I jo vaig encarregar-me de la de Cornellà (un o dos anys després s’hi afegiria en Lluís Ràfols).

Es van engegar, doncs, els cursos. Cada vegada amb més professionalitat, amb més alumnes, amb més professors i professores. I també amb més necessitats d’espais, d’espais en condicions i d’estructura.

L’Elisabet Ribé va arribar el mateix curs que jo i va ser-hi fins al final del 87/88. En Francesc Tubau va incorporar-s’hi el 82/83 i en Lluís Ràfols del 83/84 (fins al 88/89). Aquest va ser el nucli dur dels Cursos de Català per a Adults de Cornellà. Però hi va haver encara més gent a l’equip: en Joan Solé (83/84-85/86), la Conxita Capdevila, la Clara Capdevila i l’Antonieta Vendrell (83/84-86/87) –tots quatre procedents de Sant Boi- l’Encarna Fernández (83/84-85/86) i la Maria Comas (82/83). I, encara, durant breus períodes, altra gent com l’Anna Maria Martínez o en Josep Tero. Més de 200 cursos, més de 20.000 hores de classes, amb una punta de 45 cursos (4.560 hores lectives) l’any acadèmic 1984-85.

Paral·lelament, creixien les necessitats i la voluntat de fer les coses millor, amb més modernitat i eficàcia, i ens anàvem formant pedagògicament, coordinant-nos, arribant –a poc a poc, però sense defallir- al Digui, digui que, a més, va comportar la creació d’una àrea de coordinació especial que aplegava Cornellà, Sant Joan Despí i Sant Feliu, que vaig assumir jo. Bastint una potent coordinació comarcal a partir de la sobrededicació dels coordinadors de cada ciutat. Implicant-nos en el procés general de normalització lingüística a la ciutat, en l’organització del I Simposi “El català a Cornellà” (gener de 1987), en activitats socioculturals complementàries als cursos, etc.

Una feinada que es feia sense contracte laboral ni seguretat social. Cobrant a tant l’hora durant el curs (a Cornellà, amb força puntualitat) i amb tres mesos de sequera obligada. I, en general, fent més hores que no ens pagaven. Per això no ha d’estranyar que, alhora, anéssim contruint una coordinadora per la professionalització del professorat, que a alguns ens ocupava algunes de les poques hores que ens quedaven.

800 professionals, amb dedicacions i titulacions diverses, sense drets laborals reconeguts eren molta gent. Érem un problema que afectava no només el Govern, sinó també moltíssims ajuntaments i entitats del país. La progressiva millora organitzativa i l’increment del tremp reivindicatiu van anar forçant el reconeixement del problema, l’exploració de solucions entre les forces polítiques i la negociació amb la representació del professorat. Així arribem a la creació del Consorci per a la Normalizació Lingüística i al moment de la contractació (setembre de 1989!): la normalització laboral.

El Centre de Normalizació Lingüística (CNL) es crea el 1989. N’és primer director en Josep Camps (que ja era el corrector-dinamitzador de l’Ajuntament) i incorpora la Clara Juncadella i en Joan Molas (procedents de l’Hospitalet), a més d’en Francesc Tubau i jo mateix que, a més de la meva feina com a tècnic i coordinador continuo amb les tasques sindicals. El 1992 assumiré la direcció del CNL i deixaré les meves responsabilitats al Comité... i fins avui!

Arribo als 30 anys de dedicació professional al procés de normalització del català i arribem a l'11 de Setembre amb clàssics de fa 30 anys (o quasi): la defensa de la immersió a l'escola i la reforma d'una Constitució que va clarament contra els nostres drets nacionals i les nostres possibilitats d'emancipació i progrés econòmic. Sembla com si fos ahir...

Ahir a la nit, tormenta elèctrica. Espectacular simfonia de llampecs per la banda de muntanya. Després, la matinada ens ha dut la tronada. Insistents, permanents, les explosions han anat acompanyant el despertar lent del nou dia. Ara s'hi afegia la pluja, ara el vent que feia brunzir les persianes. Feia bo, d'estar-se sota el llençol.
Els cotxes anaven desvetllant la carretera. El so del motor s'acostava, creixia segant l'aire i s'allunyava cap al mercat de Gernika deixant darrera els crits dels primers jocs infantils. Definitivamet, ha passat la matinada. Bon dia!

S'ha acabat la festa major. Ahir, amb el sopar popular i el concurs de brisca posterior vam tancar-ne l'edició d'enguany.
Ha estat la primera vegada en més de 25 anys que no hi he fet res. L'altre dia recordàvem que fa vint anys havíem arribat a fer una setmana d'activitats i que ni la festa major de Gernika ens feia ombra! Eren altres temps, amb més empenta (l'edat, ja se sap!), en què muntàvem i manteníem tres barres fixes i alguna de mòbil, que s'afegien als dos bars de la plaça: una animalada!
D'alguna manera, però, aquestes activitats (i altres) van ajudar-me a segellar una relació forta amb la família i els amics d'aquí, encara que, com ara, només ens veiem unes setmanes cada any.
Dilluns a la nit vaig veure com a espectador el castell de focs i ahir no em vaig aixecar de la taula per ajudar durant el sopar. Tot plegat se'm va fer un xic estrany, però les "jubilacions" deuen ser una mica així...
La fita d'Andra Mari assenyala cada any l'inici del pendent cap al final de les vacances. Tot i que tot just som a la meitat, sempre hi ha qui s'entesta a recordar-te que "això s'acaba" (i aquest algú sol ser algun jubilat!). Enguany, però, encara tenim saraus pendents com la "cosinada" de dissabte que ve i algun altre que caurà.
He començat parlant de la festa major  de la meva "jubilació". Per a l'any que ve ja ens en pensarem alguna. Avorrits, segur que no estarem.

En Bustamante comença a cantar amb la primera claror del dia. Sent la imperiosa necessitat de despertar tota bèstia vivent. Torno a adormir-me un parell d'horetes. Continua insistint. Ara em sembla que respon el ruc i, instants després, els gossos dels "cosins". Sento la botzina de la fugoneta del pa que va cap avall. Avui hauré d'anar-lo a comprar a Ibarrangelu. Finalment obro un ull i després l'altre (o això em sembla). Sento les campanes de l'església. Ja m'he descomptat! Inspecciono el mòbil. Potser sí que ja toca llevar-se, però s'hi està tan bé!
Dutxa, esmorzar i, tal compreveia, a comprar. Si no fos per la mandra hi aniria a peu, però agafo el cotxe. I mira que està núvol i no passaria calor, però...
No sé per què, però em sembla que el dia no serà gaire diferent del d'ahir: cerveses i xerrades, descans, lectura i poca cosa més, a banda de patir la mala connexió a Internet.
Carregar piles amb poca intensitat té aquestes coses: fins i tot escriure costa.

Després d'esmorzar, hem sortit de la part d'Oleiros on érem, en direcció Ferrol. Si ahir vam fer-li el "baipàs" a A Coruña, avui l'hi hem fet a aquesta altra ciutat, tot i que l'hem arribat a veure prou bé. Hem fugit bastant dignament de les ciutats, amb l'única excepció de la capital espiritual.

Tal com havíem planejat, hem anat a buscar la costa, amb una incursió prèvia per l'interior. Realment, hem constatat la diferència entre aquesta zona i la que deixàvem ahir enrera, en el paisatge, la geografia humana, els hòrreos mateixos. Més atlàntica l'una, més cantàbrica l'altra.

De l'interior cap a la costa. La zona de Cedeira, la pujada cap a San Andres de Teixido (si no hagués estat perquè veia el mar, el paisatge, tan pelat, em recordava el de qualsevol port pirinenc, amb vaques incloses), Cariño, Ortigueira... han anat quedant, lamentablement, enrera, i no hi ha hagut temps de veure les Rías Altas (una bona excusa per tornar).

Després, ha semblat com si una força estranya ens empenyés i ens fes córrer cap a la següent parada. Les platges de Barreiros, llargues i suaus. La casa rural on som, amb vistes al mar, a tocar de Ribadeo, frontera amb Astúries i a tocar de la platja de les Catedrals.

Afortunadament hem arribat amb prou temps com per anar a dinar a un xiringuito, a peu de platja, de nom "Yenka". Racions més que generoses. Després, descans i, inesperadament, cap a Ribadeo a saludar l'amic de la paret perquè l'hospedatge no admet targetes. Tornada a la platja, cervesa, entrepà... Demà toca travessar Astúries, Cantàbria i arribar a Natxitua. Pel que fa a Galícia, "game over".

Quan m'he llevat, se m'ha acudit pensar que al Cap de Creus ja havia sortit el sol quan allà on era encara era fosc...Després, d'hora, hem anat al cap Fisterra, amb vent però amb una certa promesa de bon dia (a la gallega). Ens hi hem estat una estona, hi hem fet fotos i, cap a les 10, quan começaven a arribar cotxes, hem marxat cap a Cee a comprar, abans de deixar les Rías Baixas.

Al cap hi ha el Far, la "bota del pelegrí", la creu... però allò que pot impressionar sobre les roques nues del final del món és el vent, la mar enorme que s'obre als teus peus i -avui no era el cas- les onades i la tempesta.

Des de Cee hem pujat cap a Muxía. La vila no és res de l'altre món, però les vistes (des del mirador "O Corpiño" es veu el poble, l'entorn del Santuari da Barca, la ría de Muxía-Camariñas, el Faro Vilán i el monte Facho) i les platges ja són una altra cosa. A més, hi ha les pedres: Pedra de Abalar, Pedra de O Timón i Pedra de Os Cadrís, cadascuna amb les seves històries i llegendes. I per si encara no en teniu prou, la ruta del romànic de Muxía. Continuava fent vent i s'anava tapant i ennegrint el cel.

En lloc d'anar a Camariñas i resseguir la costa, hem decidit anar pujant cap A Coruña i cap a Oleiros, on teníem l'hotel. Tot i que al final hem hagut de recórrer a la plicia local per arribar-hi, a dos quarts de quatre sèiem a taula per dinar. No eren aquests els plans per a avui, però una mica de descans tampoc farà mal!

Ens hem llevat a Noia plovent. No semblava que hagués de ser un dia especialment bo.

Després de fer tot el que toca per marxar d'un hotel, cap a Muros. Hi hem anat passant per tot de pobles senyalitzats com toca (no com a la província de Pontevedra), amb emparrats (la ruta del vi) i tot allò que cal.

Muros és una vila marinera, d'aquelles declarades històrico artístiques. Està bé, i a més hi havia navalles populars amb balls folclòrics. Hem fet un tomb pels carrers del casc antic i hem fugit.

Després, hem seguit per Carnota (hi ha l'hòrreo més gran de Galícia, realment espectacular!), O Pindo i Ézaro, on ens hem enfilat fins al mirador: una pujada espectacular, amb cotxe i tot!

D'Ézaro hem seguit fins a Cée, Corcubion i Sardiñeiro (diu que és on Fisterra i Corcubión anaven a pescar sardines, i d'aquí el nom), on teníem parada sentimental (per part seva) i on hem dinat força bé.

Després -cafès, orujos i llàgrimes salvats-, avançada la tarda, hem tirat cap a Fisterra, on teníem l'hotel.

Hem fet una costa més pelada, menys atractiva paisatgísticament, però més seva.

Fisterra és... una altra cosa. A estones semblava un poble turístic i a estones pesquer. El "mixmax" que se'l prengui cadascú com vulgui. Nosaltres hem fet ús dels dos, fins i tot en els bars.

 

Gavines. Tota la nit acompanyat per la xerrameca de les gavines. Es parlen, ens avisen (?), es passen informació, es preparen per reproduir les escenes de Hitchcock... Gavines. Obro un ull i consulto la claror. Obro l'altre i em miro la BB. Mentre processo l'hora, maquinalment, miro els missatges que hi ha. Encara podria dormir una mica més si no m'haguessin desvetllat. Provem-ho.

Un quart de deu. Dutxa ràpida. Avui toca marxar d'O Grove cap a Noia. Em sap una mica de greu.

Carreguem les maletes després d'esmorzar i sortim cap a Cambados. Més enllà de la costa i les platges, poca cosa a veure (excepte el que diuen les guies, a les quals no hem fet cas!). Seguim cap a Illa d'Arousa, a la qual s'accedeix per un pont de 2 Km. Té un parc natural (Carreiron) amb dunes, pinedes i un parell o tres de càmpings, que intuïm que han de ser una delícia de pau i tranquil·litat.

Mentre seguim les carreteres, comentem que, certament, la ruta do viño fa honor al seu nom: raïm emparrat en qualsevol tros de terra on se'n pugui plantar!

Després, continuem cap amunt, en direcció a Vilagarcía d'Arousa, que prevèiem travessar ràpidament en direcció a Rianxo. Aquí, em desfogo una mica. No recordo haver visitat mai un país i unes ciutats tan mal indicades, amb una senyalització tan deficient, com el que porto fet aquests dies! Ja no és només que els pobles no tinguin rètol a l'entrada (molt menys a la sortida!), és que, literalment, no saps cap on anar ni amb l'ajuda dels mapes! Travessar Vilagarcía (volgudament) sense preguntar ens ha dut mitja hora o tres quarts.

Superada la "barricada", cap a Rianxo, on hem parat a fer una cerveseta (la primera el dia!) i després cap a Noia on, després d'instal·lar-nos, hem dinat en un restaurant anomenat "O Forno". Impressionant: per 15 € (menú 1 persona), platerada de percebes, "chuletillas", postre, cafè i ampolla de riveiro! La "fotògrafa-que-no-vol-ser-penjada" no ha pogut amb tot i s'ha hagut d'endur marisc per berenar!

Tornada a l'hotel i descans o sessió d'ordinador, a gust del consumidor. Al vespre, sortida a visitar la part antiga de Noia: una església, uns quants carrers i una taberna muntada en un palau gòtic del segle XIV, realment maca. I, ben d'hora, a jóc (són les 22:20 i ja acabo!). Massa d'hora, per a mi!

Primer la premsa. Caminada sota l'espurneig fins a l'altra punta del poble. Només un diari (el Pais)i tornada cap a l'hotel, a esmorzar.

Avui toca anar cap a Combarro. Tot i que ja teniem aquest poble en la ruta inicial, el recepcionista de l'hotel de Santiago ens el va recomanar molt especialment. Decidim anar-hi per la costa, passant per Sant Vicente d'O Grove i Sanxenxo i, abans, per una zona on fan surf, on hi ha platges meravelloses com A Lanzada (4 Km de platja oberta a l'Atlàntic). En aquesta platja hi ha un santuari (Nosa Señora de A Lanzada), romànic, del segle XII, menut i més del meu estil.

Abans d'arribar a Portonovo trobem una cua que ni un dia d'estiu tornant de Castelledefels. Resistim, però una hora després decidim deixar Sanxenxo i aventurar-nos cap a l'interior. Unes carreteres i unes voltes després, apareixem a Combarro.

Realment, aquest és un poble notable. Té, lògicament, port, però a més és "municipi d'interès turístic" perquè manté un conjunt genuí d'arquitectura popular gallega. Les cases, que es van fer sobre el litoral granític i darrera hi havia les terres de conreu, segueixen una mena d'eix longitudinal (la rúa de San Roque), del qual surten diversos carrerons que baixen al mar. Hi ha més de seixanta hórreos (la majoria arran de mar) i creus (cruceiros) amb taules de pedra (altars) davant que es veu que les dones guarnien per Corpus.

Vam dinar musclos "infierno" i sardines, amb riveiro i vam tornar tranquil·lament cap a O Grove, amb l'única pega que tot el dia va estar plovent, poc, però plovent.

Abans, però, vam anar a veure com les dones venien a pes l'esfoç del seu treball diari, collint escopinyes, cloïsses, o el que els entrés. Un "cupo", un màxim de cent euros diaris, i anar-hi anant.

Després, a la nit, encara vam tenir gana com per anar a la Taberna O pescador i sopar i beure bé. I, al remat, un gintònic de comiat d'O Grove. De moment,per a mi, el millor del viatge.

Després de comprar la premsa, esmorzar,pagar l'hotel i tot això que es fa quan un marxa d'un lloc, vam enfilar el camí cap a O Grove.

Com que la sortida del pàrquing va ser des d'un lloc no controlat, la sortida de la ciutat també. Amb tot, vaig aconseguir redreçar la situació i situar-me a l'autopista cap a Pontevedra (que era, en principi, el nostre primer destí). Abans del que m'esperava vaig trobar-me una indicació de sortida cap a O Grove i, obedient que és un, la vaig agafar. Això va modificar del tot a ruta, perquè en lloc d'anar per la costa vam tirar pel dret, sense que la copilot acabés d'aclarir-se amb els mapes... Anàvem tant d'hora (no podíem entrar a l'hotel fins a les tres de la tarda) que vam decidir anar a A Toxa abans de res. No explico gaire que, prèviament, vam fer unes voltes no desitjades per O Grove, tot buscant l'hotel.

A Toxa és una illa que devia ser maca. Ara és plena de construccions amb pretencions, hotels i balnearis per a rics i molta gent voltant i fent-se fotos (que és el que ens obliguem a fer els turistes en llocs d'aquests). Allò que la mà del'home no ha canviat del tot són les vistes, encara que el que es veu a l'altra banda de l'aigua siguin cases...

Vam passar per l'hotel i vam demanar informació per dinar. L'hotel Tamanaco -al costat del pont que uneix O Grove amb A Toxa- és un establiment familiar, amb bon tracte (sense arribar a ser servil) i amb tranquil·litat. Ens van indicar un restaurant anomenat "Chiringuito" i ens van explicar que, pel que deien, era de bon menjar a bon preu (que no vol dir barat!). Per anar-hi vam fer -a peu, és clar- tot el passeig, gaudint del sol (a Galícia i amb sol!) i del mar i la seva olor penetrant. Hi havia marea baixa.

El dinar (diferent el de l'una del de l'altre -no l'explico- i regat amb Ribeiro) va ser realment bo i no massa car. En sortir, hi havia marea alta i molta gent que gaudia del mar, del passeig i de les terrasses. Nosaltres vam optar per fer un volt i després, mentre una s'anava a banyar a l'altra banda del pont, l'escrivent feia l'apunt d'ahir.

Cap al vespre, altre cop al carrer. Passeig. Cerveses  -l'un-, ribeiros -l'altra- fent una mena de poteo a la gallega, i a sopar en una pizzeria que ens va fer bones vibracions. En els bars on vam estar ens va semblar que hi sobrava personal (en un quasi es barallaven per fer alguna cosa!) , mentre que a la pizzeria només hi vam veure dues noies (a banda de la gent que cuinés). Coses que passen.

O Grove és un poble que ha crecut amb el turisme (suposo que també a l'ombra de A Toxa), i això es nota en la seva pròpia estructura i en la manera de fer dels seus establiments, més o menys tradicionals, amb més o menys voluntat de ser moderns. S'hi percep la tradició marinera, la presència constant del mar, al costat de l'emprempta que va deixant la indústria del turisme. Coses que, com a català i com a persona vinculada familiarmnt al turisme, em sonen.

En tot cas, un lloc on no sap gens greu venir.

Abans de fer cap moviment, vaig sortir a comprar la premsa: hi ha coses que no es poden deixar passar, per molt que la BB et connecti al món sencer.

Després d'esmorzar, vam ser sotmesos al clàssic interrogatori del recepcionista que, a canvi, va donar-nos quatre indicacions interessants.

Al matí, però, vam cenyir-nos al pla. Vam tornar  entrar a la ciutat vella i ens van endinsar pels carrerons que havíem tastat la nit anterior. La rúa do Franco, la rúa Nova, do Vilar, da Raiña, la praza Cervantes, la praza de Fonseca, do Toural... Vam visitar l'Obradoiro, la catedral, la praza da Quintana i totes aquestes coses que s'han de visitar (és un dir, perquè tot són esglésies i similars, i a sobre recarregades, i un és més de romànic i gòtic).

Tal com la nit anterior, vam anar fent tastets, ara aquí, ara allà: pel Franco, Raiña, do Vilar, Nova... fins que vam decidir anar a decansar(-la) a l'hotel (jo vaig aprofitar per fer la primera anotació d'aquesta sèrie).

A la tarda, després del descans, sant tornem-hi. Aquest cop, cap a l'Alameda, des d'on vam fer unes quantes fotos. Des d'allà, travessant tota la ciutat vella, vam anar fins a la praza Cervantes i, des d'allà, per la rúa da Troia, fins a Casa Elvira, a la rúa de porta da pena. Casa Elvira és un lloc fantàstic, tranquil, amb un pati ple de flors i d'olors amagat per una entrada vulgar. Un lloc d'aquells on el temps passa sense que te n'adonis i on tant pots beure't una cervesa, com sopar prou bé (tot i que nosaltres no ho vam fer).

En sortir, vam anar a petar a un lloc anomenat "A despensa da Troia", a la rúa da Troia. Un local minúscul però molt ben aprofitat, amb moltes taules a la terrassa del carrer, on amb la consumició ja et treuen mig sopar i on, si ho vols, pots acabar d'arrdonir-ho amb pop o qualsevol altra cosa que porten de l'altra banda del carrer. I gens car.

En acabat, vam decidir encaminar-nos al bar Orense, la nostra descoberta del matí. És un bar familiar, en el sentit literal, on es pot beure i menjar a preus realment populars i on la majoria de la parròquia és del país.

Després, encara vam fer un volt de comiat per alguns carrers. L'endemà tocava anar cap a les Rías Baixas.

Vam arribar a l'aeroport de Santiago abans d'hora i vam haver d'esperar el cotxe una estona, però va valdre la pena (això em va dir el xicot que m'atenia). En lloc d'un Opel Astra ens van donar un BMW. Mai n'havia conduït cap.

Anar fins l'hotel va ser una mica més enrevessat, però al final vam aconseguir-ho, vam deixar les maletes, vam fer una dutxeta i cap a la ciutat vella.

Em sembla que vam fer-nos-la gairebé tota, sense presses i sense voluntat d'exhaustivitat. Amb 4 o 5 parades a recuperar forces (no havíem dinat) i fer passar la set.

Ens va semblar que no hi havia un excés de turistes. Bon clima. No plovia. No podíem demanar gaire res més només arribar!

Santiago, a l'hora que hi vam arribar, començava a resituar-se. Hi havia gent que venia de la platja.O de compres. Una certa humitat ambiental que va anar esdevenint fresca amb les hores, l'oïda que s'anava acostumant a sentir parlar en gallec o amb la cadència gallega del castellà. Molta pedra, carrers antics que semblaven cridar-te des del fons de la història, i una mirada ancorada en el mar, entre sorneguera i inquisitiva que, d'entrada, et costava d'entomar quan demanaves alguna cosa.Així vam passar les primeres hores.

Al final, en lloc de sopar com déu mana, vam acabar amb una ració de pernil i una altra de pebrots i un parell d'alvarinyos i de cerveses, i cap a l'hotel a dormir.

Ser independentista a ICV –i, abans, al PSUC- no ha estat mai fàcil. Recordo que quan vaig entrar al Partit, el 1975 o 76, els companys em feien sentir una mica “bitxo rar” quan em confesava “de la ceba”, explorava els austromarxistes i les teoritzacions de Stalin sobre la matèria o defensava la República (espanyola) federal, com a primer pas per a l’alliberament nacional, inseparable de l’alliberament de classe. Tan estrany devia ser que sempre hi havia qui em preguntava per què no era al PSAN.

Ja fa un cert temps que em sembla veure símptomes que els autoanomenats federalistes comencen a viure amb incomoditat el debat polític sobre l’articulació de Catalunya amb Espanya. I no els envejo, perquè sé el pa que s’hi dóna. Perquè, si no m’equivoco, comencen a sentir-se estranys, assenyalats amb el dit, cada cop més minoritaris, minoritzats(?). I dic sentir-se perquè, que jo sàpiga, no s’ha demostrat que ho siguin, de minoritaris o estranys.

Continua