Estava més clar que l'aigua que els partits del govern acabarien acceptan el finançament que proposés el govern espanyol, però encara és més clar que qualsevol proposta espanyola en matèria de finançament és totalment insuficient i una presa de pèl. Ens faran creure que l'acord és el millor possible per Catalunya, ens maquillaran les xifres com voldran perquè la majoria de nosaltres no entenem de xifres, ens vendran una moto espectacular per seguir units en el govern i no haver d'arribar a les vacances d'estiu dividits, però en el fons serà tot una puta mentida.

Ara bé, també és cert, que amb la classe política que tenim, tart o d'hora s'havia de claudicar. Els espanyols tenien la paella pel màneg i no els hi calia cap pressa per signar un acord; ells els tenen tots els diners  (els nostres i els seus) i no els cal còrrer; a nosaltres, els catalans, els temps se'ns estava acabant i la caixa buidant; els nostres polítics podrien viure uns quants dies amb un got d'aigua però quan els hi arriba la sed de veritat s'abaixent els pantalons i s'acaben bebent fins hi tot els propis pixats! (els convergents, que ara tant s'hi oposen, inclosos perquè, arribat el moment, haurien fet exactament el mateix com ho varen fer en el passat) 

És dur i trist lluitar quan no tens res, però més trist és renunciar a la pròpia dignitat per acabar acceptant les engrunes d'aquells que sempre ens han menyspreat, i pretendre, a sobre, fer creure als teus que ha sigut la millor opció possible.

Són mals temps per al patriotes catalans, però no val a rendir-se. Avui ens han tornat a vèncer, ens tornaran a humiliar, però algun dia serem nosaltres els qui cantaran victòria i llavors oblidarem aquest periode tant trist de la nostra història.

Benvolgut Quim,

La vida és un tango. Sí, amic Quim, així és la vida, plena de passions desfermades que avui et fan riure i demà plorar. Però és bonica la vida d'aquesta manera, perquè crec que és axí com és pot viure al màxim, aprofitar-la a tope, disfrutar-la i patir-la d'un extrem a l'altre. Perquè d'altra banda, els que no la viuen com tu son morts en vida, pobres desgraciats que un dia es moriran tal i com van nèixer.
M'alegra saber que, malgrat la petita distància que ens separa actualment, una distància física i no espiritual, segueixes estan allí com un bon amic.

Em dol haver perdut el plaer de les nostres converses absurdes de nit. Em dol arribar a les vuit del vespre i no veure't assegut al racó de sempre llegint el diari, i amb la jaqueta en un altre costat. Em dol no poder parlar amb tu de política, de jueus i israelians, d'espanyols i catalans. Em dol haver-me de menjar jo sol el caviar del dia del nostre aniversari. Em dolen moltes coses, ja ho saps, però la vida és així, com un puto tango!

Voldria haver escrit molt més, de fet ho vaig fer en el seu moment i vaig decidir esborrar-ho i trucar-te per telèfon; és bonic compartir els teus pensament amb d'altres en un bloc, però hi ha coses que cal deixar-les per la intimitat.

Sí, amic Quim, la vida és un tango, però també és "una tómbola de luz i de color". O no?

Una forta abraçada!


Ramon Aytés, la ramoneta.

    Ja fa una mica més de dos anys dels nostres el.eleccions i parlàvem i discutíem si la decisió d'Esquerra tenia que ser donar suport  a Montilla i al PSC, ajudar a Mas i a CIU o mantenir-se al marge. Els arguments eren sobradament coneguts: Si ajudes al PSC ajudes al PSOE, tant nacionaliste  espanyol com els altres, i si no t'ho creus només cal que escoltis al Bono, Ibarra, Chaves i molts altres del mateix pelatge. Si dones suport a CIU es una tocada de nassos i, encara que en política no es porti, no deixa de ser una questió d'honor i de principis. Recordem al ara Honorable Sr. Carod suplicant al mig del Parlament al Sr. Pujol que deixés al PP i que ERC li donaría tot el suport que calgués per governar. Resposta:NO. PP abans que Esquerra.
    Qué s'havia de fer?. Anem amb els espanyolistes o amb els pseudonacionalistes catalans?. Tú ja saps quina era i es la meva opinió. Ni l'un ni l'altre. Nosaltres al marge i dominant la situació. Fixa't que ara el Govern actual está suplicant a Madrid el que es nostre i s'en foten de nosaltres de la forma més humiliant. S'en riuen. Alló de "vuelva usted mañana".
    Montilla, i no oblido que es el meu President democràticament triat, mirat-ho com vulguis, no es dels nostres. Es espanyol i aixó es porta al ADN. Mai fará res que pugui molestar al seu capo, als andalusos, als extremenys i tropes varies. No ho fará.Es des seus i dirá sempre amén. Aixó sí :fent el paripé i fent veure que s'ha lluitat fins al final, però no ha pogut ser.
    Tot aixó t'ho dic, per que m'imagino la situació sent a fora. Amb tot el que está passant amb l'Estatut , la financiació i altres coses, el nostre primer bon día podría ser: " O us planteu o moció de censura per vosaltres". I per mi plantar-se vol dir anar amb els seus 25 diputats al Congres al servei de Catalunya, no al servei del PSOE, els quals sumats als de CIU i als de ERC podríen molt fàcilment fer trontollar el Gobierno de la Nación. Però aixó es somiar truites.
    I per donar una mica més de credibilitat al que dic t'en diré una de bona que segur que ja saps: Amb els nostres diners, la Generalitat de Catalunya vol ajudar la candidatura de Madrid pels JJOO del 2016. I ho ha dit Carod!!!!. Que ho digui l'espanyol val, però Carod??. Ell es ERC. Te'l imagines donant suport a aquesta salvatjada des-de fora del govern?. Per mí impossible. Ja no es dels nostres. Jo no vaig votar aquesta Esquerra. Jo vaig votar per Catalunya i pel Republicanisme i estic decebut.
    Ramón, amic meu, em temo que als properes eleccions ens haurem de replantejar moltes coses.
    Salut, Catalunya, Republica i llarga vida.
    Joaquim Sostres (la Puta emprenyada).

    Últimament es parla molt de la memòria histórica. Que si afusellats per aquí, que si deportats per allá, que tombes amagades, que el Valle de los Caidos. Tot lamentable i terrible. Entenc que hi hagi famílies que vulguin saber on son les restes dels seus avis, pares, germans o qui sigui. Persones anònimes que es volen recuperar. Fins aquí perfecte..
    Però el que no acabo d'entendre es el cas del nostre President. El Molt Honorable Lluís Companys. Segur que aniré equivocat en el que diré per que tots els partits polítics, nacionalistes o no, ploren i gemeguen reclamant una gran reparació i un molt més gran reconeixement a la seva figura. Volen rehabilitar-lo. Que vol dir aixó?. Es rehabilita als delinqüents. No al meu President, que l'únic delicte que va cometre (maravellós delicte) va ser tindre l'honor de ser President de la Generalitat. Del seu país, de la seva Pàtria.
    A més, per qué s'ha d'anular el judici?.  Tant de bó hagués acabat de una altra manera, però va ser el que va ser i la sentència posa a cadascú al seu lloc. Als assassins en una banda i als bons patriotes a l'altra.
    Deu m'en guard de que m'interpreteu malament, però si aixó li hagués passat al meu pare jo hagués lluitat fins al final per evitar-ho. Però una vegada consumat estaría orgullós de que hagués mort per la seva Pàtria i pels seus ideals i no voldría que ningú toqués res del que va passar. Ho veuría com un honor.
    I per tot aixó et pregunto a tú , als meus amics i a tot-hom que pugui haver llegit aquesta reflexió, per qué necessitem una sentència d'un Tribunal absolutament nacionalista espanyol, que vulgui reparar i rehabilitar la persona del nostre President. El van afusellar, el van assassinar. I ara demanaran disculpes?. M'estimo més deixar-ho així.

     He entrat al bloc del Sr. Arqué ( Ramón pels amics) i aquesta vegada  li tocava parlar de música clássica.
      No sabía que fos melòman i llegint el que he llegit li tinc una gran enveja. Tal com descriu els concerts, l'orquestra, el director, la música de Beethoven, de Mahler o a qui sigui que se li posi pel davant, es nota i es palpa que ho sent, que ho porta a l'ánima. Enveja podrida per part meva.
       Escolto música i em fa feliç, però no més arribo al que m'agrada i al que no m'agrada, i que ningú em demani per qué, perque no ho sé. No tinc capacitat ni cultura musical per saber apreciar coses que veu un nen de parvulari.
       T'explicaré una anècdota. Tinc una cosina i bona amiga que es soprano. La seva filla es una molt bona violinista (els coneixes a totes dos) i et diré que, per vergonya d'una part de la família, la Reina l'ha rebut per donar-li no sé quin premi i després van fer un concert a BCN. Em van convidar , vaig anar-hi i vaig sortir entusiasmat, per mí va ser el summum. Increïble, mig emocionat, i no es conya.
     Però ja fora de la sala, mentre  esperava per anar a sopar amb elles, el pare i padrí dels "susodichas", sembla que molt expert, em va preguntar si m'havía agradat el concert. Resposta: moltíssim. Contra resposta (de bon rotllo, que consti): "Joaquín, no tienes ni puñetera idea. En la entrada tal, Carmen ha fallado. En la cual Helena ha llegado tarde. Además iban descompensadas, total un desastre". i jo descollonat per qué no m'havia assabentat de tantes desgràcies.
     T'explico tot aixó per contradir una mica al Sr. Arqué. Penso que per aquests tipus de música tens que tenir coneixements musicals , jo no els tinc i per tant no hi arribo. Estic d'acord quan diu que  en directe es molt més fàcil gaudir-ne. Però els profans no sabrem apreciar mai la diferència entre la Filarmónica de Viena, la de Berlín, la de BCN, i molt menys la qualitat de la direcció japonesa,alemanya, pallaresa o normanda.
     Ramón, jo crec en una reencarnació sel.lectiva. Tú, jo, Einstein, Ben Gurion, John Lennon, Fleming, Trenat, General Moragues i tres o quatre mes en els que l'Humanitat está en deute. I quan aixó succeeixi, m'agradaría ser, no músic ni director d'orquestra, però sí algú que sapigui apreciar la gran música.
     Salut i llarga vida.
     Quim Sostres.

   Abans de començar, vull que consti que sóc creient i una mica practicant. No massa, però el que conta es el fons, el sentiment i aixó ho tinc.

    I ara estic emprenyat, indignat i dolgut amb el degenerat, viciós, mala bèstia, amoral, fastigós, segurament pederasta i més coses que no m'atreveixo a dir que es el Papa Benet XVI. O sigui, el representant de Déu a la terra. El que mai s'equivoca. El que parla "ex catedra". El que viu millor que Déu (i mai millor dit).
   
    Fa uns quatre anys, uns bisbes de la corda del ultraconservador Lefèbvre (li pots posar els mateixos adjectius que a Sa Santedat) varen dir que l'Holocaust jueu no havía existit. Negació total. Els nazis no varen assassinar sis milions de jueus als camps d'extermini. No més moriren uns 200 o 300 mil i no als cámeres de gas, sinó per infermetats varies.

    El Papa anterior ,Joan Pau II, els va excomunicar i ara el nazi actual, els ha llevat la sanció, el qual fa pressuposar que está d'acord amb les seves tesis, que accepta les salvatjades dels seus socis. Per que una cosa es que estiguin d'acord amb el que va succeïr, lo qual coneixent el pelatge no m'estranyaria el més mínim, però el que no pots fer es negar-ho. Es d'imbècils. Hi ha imatges, fotos, testimonis i tot el que vulguis. I els molt animals encara ho neguen. Pot ser es que conten amb el suport del ínclit Saura.

    Ramón, aquets guarros, no solsament ens volen negar lo evident, sino que ens demanen que ens creguem com a dogma de fé, que un colomet va fornicar amb la Verge María per que tingués un fill de forma immaculada. Per posar un exemple. Tú mateix.

   Com diría el nostre amic Fermí Vallés, "matals fore poc".

    Quim SOSTRES (La Puta)

   Com gairebé tot-hom he vist la foto de la Srs. Soraya Saenz de Santamaría als diaris i demés mitjans de comunicació.

   Com que tant tú com la majoria de familiars, amics, coneguts i saludats coneixeu bé les meves fiiies i fòbies polítiques i algunes de personals, sabreu que els meus amors no van dirigits precisament cap al PP, i no per la seva política económica i social que comparteixo en part, sinó pel seu profund odi a tot el que olori a nacionalisme en general i a catalanisme en particular, igual que del partit que jo voto només comparteixo el seu Republicanisme i la seva Catalanitat  (i vist lo vist, ja començo a posar en dubte les dos coses. M'estan fallant i molt.).

   Ara m'estic empatollant. No volía parlar d'aixó. El que volía dir es que a partir d'avui, si a la ciutadana Soraya els seus correligionaris no la torturen, lapiden ni la cremen a la foguera com faríen els seus avantpassats, el Partido pujará mitja décima en la meva estimació i ella, bastants punts. Per que sabent on ets, coneixent la tropa que t'envolta i el que et caurá a sobre tant de part dels teus com dels altres, S'ha de tindre molt valor i molt convenciment en el que fas per dur-ho a terme.

   Dit lo dit, per mí, aquesta dona chapeau i barretina. S'ho mereix.

    De tota manera, Ramón, jo hagués triat a la Montse Nebrera. Tinc varis masters en Montses i com a expert crec que aquesta s'ho val, tant política (per aixó la volen fer fora del PPC) com físicament.

   Salut i llarga vida.      J.SOSTRES  (La Puta).

Muntar una empresa es sempre una cosa difícil. I no pas perquè ara estiguem en temps de crisi, sinò perquè cal, no tan sols una bona idea, sobretot un bon feeling entre les persones físiques que pretenen emprendre l'aventura, i això no es sempre facil quan s'hi barregen els diners i l'amistat.

El meu últim post al bloc parlava de la morena que va martiritzar-me durant les meves darreres vacances. Va ser un drama emocional adonar-me que el meu cul havia deixat de ser el d'un bebé i que ara, els meus 36 anys m'havien regalat una morena que em recordava , cada cop que anava al vater, que el temps passa.
Amb una mica de sort i un dit index amb poques manies vaig aconseguir que la morena passes a l'oblit. Descans, relaxació, pau, és el que vaig sentir el dia de la meva primera defecació sense morena. Però el temps va molt depressa i els obstacles que un es troba a la vida no desapareixen, tansols canvien d'aspecte i forma.

Fa pocs dies vaig firmar, amb uns amics, la constitució d'una empresa per a l'elaboració i comercialització de vi al municipi de Sort, de la que ja vaig parlar en el bloc. De fet es com fer realitat un dels meus somnis, fer vi al meu poble i amb els meus amics de sempre, però les coses mai son fàcils. I no és que això sigui un problema,  sinó al contrari, un repte que em motiva, les coses fàcils no son mai un bon negoci.
El fet és que fa uns dies varem tenir una forta discusió amb un dels socis, res important, questió de prioritats, però va ser la primera discusió dura, de fet molt més dura del que em podia imaginar, i em vaig colapsar una mica bastant, com quan em va passa alló de la morena que ara el meu benvolgut company Quim torna a remenar.
El dia després de la discusió ens vam reunir els 5 socis per buscar una solució al problema i continuar endavant. Van caure un Trio Infernal, un Lavia +, un Cune Imperial del 82, un Scala Dei del 88, un Pinot Noir Francés que ara no recordo, i finalment, per acabar la vetllada de la millor manera, un Tokaji 9 puttonyos.
De la discusió quasibé no en vam parlar, tansols de futur, d'il.lusió, i de que farem el millor vi que sabrem fer,  un molt bon vi.

I aquesta és la història, els problemes canvien de forma però sempre hi són, tan sols cal agafar-los amb una mica d'optimisme i alegria, fins hi tot amb sentit de l'humor, i una bona botella de vi, i quan et passa la ressaca ja no hi son!

Ramon Aytés, la Ramoneta

      No volia tornar a parlar de la nostra morena, i dic nostra per qué com que som  de la família, també la considero una mica meva, però les circunstàncies m'obliguen a tornar-hi, i el que et diré es absolutament cert.

       Divendres vaig anar al Banc a fer unes gestions i tenia al Director, bon amic meu, segut al davant. Parlàvem i parlàvem, tant de feina com de política o del Barça. En un moment donat el van cridar per el que sigui i es va aixecar i oh sorpresa!: Damunt del seu silló i havia un flotadoret (per entendre ns mida Ona o Jana) i quan el vaig veure s'hem va escapar el riure i ben fort.

         Va tornar i em va dir mig en conya, mig seriós, que a ell no l'hi feia cap gracia tindre morenes i molt menys que els demés s'en fotessin. Llavorà em vaig disculpar i amb tota la dignitat que vaig poguer i posant cara d'expert en la matèria, amb un domini absolut del tema, l'hi vaig dir: "Mira, aixó es una passa de morenes i per trobar les solucions per la seva eliminació hi ha un tractat únic i definitiu que jo conec".
          "Explicam-ho", digué.
           "No. Aixó et costará un esmorzar i un reconeixement públic dels meus mérits"
             Val. Fet. I vam anar a esmorzar. LLavors l'hi vaig explicar que la mare dels ous era a Vilaweb, al bloc de la Puta i la Ramoneta i que alli trobaria la solució a tots els seus mals.
              Al día següent em va trucar. Jo ja em temía que em reclamaría una satisfacció a sang i fetge per haver-l-hi près el pèl, però no. Saps que em va dir?:
        "Mira Quim, he fet el que m'has di i he llegit les ruqueríes del bloc. M'he fotut un fart de riure tal, que la morena ha rebentat i ha desaparegut. No m'han fet falta els remeis extrems dels que parleu vosaltres, pero sabent-ho, a la meva cunyada de 25 anys i mides estratosfèriques que també té aquest problemeta, pot ser que la tingui que posar a caldo. Naturalment seguint les vostres recomanacions".

         Sé que es un petit escrit una mica forçat però això es el que va passar. M'en vaig anar a dormir i vaig fer-ho com un angelet, amb l'anima tranquila per haver fet el bé. Aixó no té preu, Ramón. No té preu.

          Per cert, i si ho patentessim?.        J.SOSTRES

Amic meu,

 Després de passar els Nadals i problemes familiars que tú coneixes, he tornat a mirar el nostre bloc. Avui ho he fet i m'he quedat esfaraït. Jo cel.celebrant Festes i anant a enterraments i sense assabentar me de que hem augmentat la família.

 Tal com ho expliques, sembla que et molesti, i perdona si el que dic no es correcte, però honestament penso que que estás molt orgullós de la nova adquisició. Només cal veure com parles d'ella: amb carinyo, posant-la al nivell de la dona, fills i gos i sobre tot, amb un absolut sentit de la propietat i que ningú te la toqui. Es teva i punt. Em sorprèn que no l'hagis batejat.

  Et sorpendrá, però saben com ets, t'estic visualitzant. Coneixes el típic amic que mentres prens una copa, a la que et distreus un moment et treu les fotos dels nens, de la sogra i del gos?. I el matrimoni que et convida a sopar amb la malèvola intenció de clavar-te el video dels vacances? I els que quan hi ha   visites fan fer gracietes als criatutres com ossets hongaresos?. Dons Ramon, no et molestis però jo et veig una mica així.

M'explicaré. T'imagino al Pub (el que tú vulguis) prenent tranquil ament un Gin Tonic de Tanqueray 10 preparat per jo. Arriba un amic i amb tota la educació del món et diu:"Hola Ramón, com estás" i tú ,seriós com un mussol, el mires fixament i sense badar boca, et descordes els pantalons, tels baixes fins els genolls i després, calçotets avall. No hia ha el més mínim somriure. Hi ha tensió a l' ambient. Després puges de quatre grapes a la barra. Tot-hom observa i t'aclama i, llavors sí,amb una mitja rialla penses: Aquí estic jo i la meva morena!!

 De tota manera, com tot es relatiu, podria ser que la nostra amiga et fes mal i sigues emprenyadora. En aquest cas et donaré un consell: la solució la tens a casa. Posaría la ma al foc que si a un tal Ramoooong li expliques el problema en quinze segons ho tens solucionat. No seurás en un mes, però s'ho val.
Salut i llarga vida.

J.SOSTRES

Ja fa una setmana que em va canviar la vida.La rutina de cada dia em martiritza, la pomada, l'aigua freda. Reconec que encara tinc moments de lucidesa, moments en que pènso que tot això és només un problema passatger i que aviat tornaré a ser el de sempre. Però quan la crua realitat se'm posa al davant perdo el control de la meva persona i em converteixo en un malalt perillós. L'altre dia, sense anar més lluny, a l'hora de dinar, sense més, em vaig baixar els pantalons i vaig mostrar la  morena a la meva àvia. Ho necessitava, era una manera de treure'm la presió de sobre, de compartir la meva pena, de fer saber a la meva família que la meva lluita era real.

Fa una setmana que la Morena viu amb mi i no sembla tenir cap intenció de marxar. Quan em llevo i em poso crema, la noto més fràgil, més flonja, i amb dos dits de la mà provo de pressionar-la endins, però és inútil. He provat tots els remeis que m'han dit, però res. Necessito ajuda urgent.

Marxo de vacances aquest dimarts a les illes canàries i no se com podré disfrutar dels dies de sol i platja en la meva situació. I si es nota? I si el bony al cul no passa desapercebut?

M'agrada molt menjar i no miro mai si les coses son fortes o picants. Necessito un bon cafè per començar el dia i una bona copa de vi per acabar-lo. Fins fa quatre dies anar al wàter era un moment de relaxació , fins hi tot tenia fet un rànquing dels millors wàters de restaurant del país on desfogar-se amb tranquil·litat i comoditat després d'un bon tec. No sóc un gran esportista, de fet fa temps que no faig esport, però m'agrada caminar per la muntanya, anar en moto i esquiar quan arriba l'hivern, però com es poden fer aquestes coses amb una punyetera Morena enganxada al cul?

Ahir la meva filla gran volia anar en bicicleta sense rodetes, n'està aprenent, i volia que jo li fes una petita demostració de com fer-ho. Però, és clar, quan vaig clavar el cul en aquella sella em vaig cagar en el malparit que havia inventat o decidit que les selles d'una bicicleta havien de ser una arma blanca per a persones amb el cul sensible com jo.

Tota una vida corrent i ara la punyetera Morena ha trastocat la meva existència.

Jo vaig nèixer com una persona normal, un 9 de març del 1972, vull dir, sense coses rares al cos que podessin evidenciar el que m'esperava en un futur. Desconec si amb el part li vaig produïr alguna Morena a la meva mare però, vist com han anat les coses, no m'estranyaria gens, questió de genètica. He estat una persona molt feliç fins ara, amb pocs problemes, i amb una vida del tot tranquil·la i fàcil de resumir.

Tinc una dona molt guapa, tres fills, casa, gos i ara una Morena.

Continuarà...

Abans d'ahir al matí em vaig llevar tard, després d'una nit llarga de gintònics . Vaig posar-me sota la dutxa amb l'esperança que l'aiguaalliberaria una mica el meu cervell de tant fum i una mica ho vaig aconseguir. Però la meva sorpresa va venir quan en passar-me la tovallola pel cul vaig notar-hi un bony que abans no tenia i que em produïa un certa molèstia. Em vaig acollonir. Ràpidament vaig consultar per internet el meu problema i navegant per una d'aquestes webs mèdiques vaig deduir que allò del meu cul eren morenes. I encara em vaig acollonir més. Sóc una mica aprensiu, una mica bastant, i la veritat és que les fotos de la web amb culs plens de morenes, intervencions quirúrgiquesi altres barbaritats no em van ajudar gaire a tranquil.litzar-me, tot al contrari, des d'aquell moment em va canviar la cara i a la meva ressaca s'hi va afegir la por a no poder cagar més, o almenys a fer-ho amb dolor. No podia ni caminar pensant en la meva morena, semblava realment un "dat pel cul" però amb totes les de la llei.

Ho vaig consultar amb el meu pare, el cul dels homes és sempre cosa d'homes, i em va relaxar saber que ell a la meva edat també n'havia patit. Dos consells: rentar-se el cul amb aigua ben freda al bidet i asecar-se suaument amb una tovallola, res de paper. Tants anys sense saber perquè servia un bidet i ara ho acabava de descobrir, per rentar el cul dels tios com jo plens de morenes!
El meu pare ho va fer saber a ma mare i aquesta va còrrer a la farmàcia a comprar-me una pomada hemorroïdal. Porto dos dies sucant-me el cul per dintre i per fora i de moment la puta morena no s'ha mogut del seu lloc.
No se pas que farè amb ella però si no marxa aviat em ficaré malalt. Si algú coneix un remei miraculós espero que me'l faci saber, les meves gracies per abançat.

Us mantindré informats.

Hi ha un sentiment humà, almenys en algunes persones, que ens fa anar més enllà del que som. Vull dir, que hi ha persones que no ens conformem amb el que tenim, i no pas per una questió egoista de voler-ho tot, sinò pel simple fet de no passar per aquesta vida sense deixar-hi res. La majoria de nosaltres, aquest és el meu cas, hem heretat dels nostres pares el que tenim, els uns amb més sort i els altres amb menys, no saps pas on aniràs a nèixer, i així comences el recorregut vital amb la feina feta. Ens podríem conformar amb el que tenim i en tindríem prou per viure. Però jo no ho sé fer. Agraeixo als meus pares tot el que han hagut de treballar per que jo i els meus germans arribèssim al mon amb totes les comoditats que es poden desitjar. Agraeixo als meus pares que m'hagin deixat un patrimoni prou important per no preocupar-me en excés pel futur. Però encara els agraeixo més el haver-me ensenyat a treballar com qualsevol altre i a guanyar-me el sou com un treballador més de casa. Perquè els diners, si són nets, només es guanyen treballant i els negocis es fan crèixer amb la suor de l'empresari.
Vull dir amb tot això, que ha arribat el moment de fer un pas endavant, de sentir-me vàlid, de fer alguna cosa per mi mateix, de que algun dia els meus fills puguin estar orgullosos de mi, com jo ho estic del meu pare, no tan sols per haver estat una bona persona, sinò per haver contribuït en un futur millor per ells.

Ja feia temps que amb un company de Sort, esdevingut amb el temps el meu cunyat, ens rondava pel cap la idea de plantar vinyes per fer vi al Pirineu. Conscients de les condicions climàtiques excepcionals del Batlliu de Sort, i encara més conscients de les nostres limitacions, fa poc que ens hem posat en marxa per assolir el nostre objectiu. El mes de Gener passat vam adquirir  prop de Sort una finca de 20 hectàrees que estava mig abandonada des de feia anys. El mes de març varem plantar-hi 4500 ceps de la varietat Pinot Noir, i 3500 de Riesling, i continuarem amb plantacions anuals de 6000 ceps fins el 2010. El 2009 iniciàrem la construcció del celler i el 2011 esperem poder treure al mercat el nostre primer vi, un blanc jove de Riesling i Pinot Noir vinificat en blanc que ha de ser "collonut" perquè sí.

I aquesta és la meva fita actual, la meva il·lusió. Si la cosa funciona poden ser molts els que se n'aprofitin i no m'importa, tot al contrari, seria feliç si la nostra iniciativa podés ajudar a revitalitzar l'agricultura en una comarca, el Pallars Sobirà, on aquesta ha, quasibé, desaparegut. Sóc conscient de la dificultat de l'empresa i del risc que correm, són molts diners que cal invertir-hi i massa incògnites al voltant, però "qui no és mulla no pesca" que diuen, i a més, en el risc rau la diferència entre fer el que fan tots o ser una mica especial.

Fa un parell d'anys em vares dir: perquè no escrius al meu blog?. Resposta immediata: encantat. Quan m'agafa el rampell m'agrada escriure i gosaria dir que alguna vegada l'encerto, sobre tot parlant de coses que conèc.

Però si t'ho mires fredament, només son opinions, idees,formes de veure realitats que, al cap i a la fi, no interessen ningú tret del que els ha escrit. I encara!.

Aixó ve una miqueta per la teva el.legía a la Meritxell. T'ho vaig dir de paraula i ara ho escric. Es bó, molt bó. Destiles sentiment i més a les dues i quart de la matinada, però, vist el títol que he posat, voldria que em diguessis perquè no l'hi vas dir directament a l'interessada i ho has escrit en un blog que qualsevol pot llegir?

Jo t'ho diré. Tú sabies que la Meri no ho veuria. Però també sabies que jo sí que ho llegiría i faría una mica de Celestina. La vas encertar. Ho vaig fer i algú em va fer una abraçada i em va donar les gràcies. Va triomfar l'exhibicionisme sentimental. Tú t'has quedat tranquil. La teva dona encantada de que li diguis públicament el molt que l'estimes (se que es veritat) i aquí pau i després glòria.

Molt bé Ramón. Ho has fet molt bé i sé de que parlo. Ho he fet abans que tu i sempre m'ha funcionat.

J. Sostres

Avui sobren les paraules! Avui és tot sentiment! Bona Diada i Visca Catalunya Lliure!

Avui és el sant de la meva dona, la Meritxell, i per celebrar-ho em anat a sopar tots dos junts i sols. Tenim tres fills, dos nenes i un nen, i és molt difícil trobar un moment de tranqui-litat i intimitat en aquestes circumstancies. La vida de parella quan hi ha nens pel mig es deteriora molt, pràcticament desapareix i costa acostumar-se a ser un segon plat. Les discussions familiars son el pa de cada dia, mai som prou bons com a pares i menys com a companys. És difícil per a un home assumir aquest rol i sovint apareixen els dubtes de si has escollit el millor camí, de si estàs preparat per tanta responsabilitat. No us puc pas negar que existeixen moments en que ho engegaries tot, en que diries prou fins aquí hem arribat, moments de crits i discussions que et fan sentir un miserable que no serveix per tirar endavant una família. Moments de desesper, de frustració, moments en que desitjaries no haver fet mai el pas. Però, la vida ens dóna sempre oportunitats que hem de saber aprofitar i disfrutar. Sovint les coses es veuen d'una altra manera i t'adones que has fet el millor que podies fer, has escollit la dona ideal i tens amb ella uns fills que no et mereixes. Sovint tornes a sentir el que havies sentit fa molt temps i descobreixes que aquella dona de la que et vas enamorar encara és al teu costat, i et sents afortunat! Sovint assumeixes que el que tens és el que has triat i que ho has d'aprofitar al màxim, que la vida són quatre dies, difícils de viure, plens de dubtes, però que tenen un sentit si els hi saps buscar i trobar. Avui sóc conscient que he escollit el bon camí, que sóc afortunat de tenir una dona com la Meritxell i uns fills com els que tinc, i que si no sé aprofitar-ho és que no em mereixo el seu amor, perquè ser agraït amb el que t'ha donat la vida és ser conscient que pot haver-hi coses millor, però que el que t'ha tocat viure a tu és molt millor del que haguessis pogut pensar mai.

Felicitats Meritxell en el dia del teu Sant!

Ramon

   He llegit l'article del Ramón Arqué al seu blog i la teva evident resposta. Jo començaré aquest petit comentari amb la por al cos, por de ser renyat per posar-me on no em demanen, por de ser mal interpretat i por a tot i a tots en general. Ja saps que els que tenim un natural sensible aquestes coses ens afecten més que a la majoria dels mortals. De tota manera m'hi arriscaré.

   Penso que tot-hom té ideals a la seva vida, i pot ser que més que ideals, somnis ocults i amagats dels que no som conscients. Llegint-vos m'he adonat de quin era aquest somni, el meu neguit després de 57 anys de una vida buida, el que realment em faltava: dir-me Ramón.

   Ja sabreu, que etimológicament, Ramón ve de Ra (déu egipci del sol) i Món (cosa mes o menys rodona). Traduït vol dir que sou la llum, la vida, la força del mon mundial. I tot que a la meva familia directa n'hi ha, així per sobre set o vuit, jo no hi he arribat. Pot ser quelcom s'em ha empeltat, però no es el mateix. Perdoneu-me, dons, si us tinc una sana enveja.

   I tot aixó us ho dic tenint en compte que els Ramons i jo som bastant incompatibles. T'ho explicaré: quan tenía 16 o 17 anys, m'agradava molt una noia de Balaguer que es deia Montse. Per motius que no venen al cas, ho varem deixar córrer, però saps amb qui es va embolicar? dons amb el RAMON Gento.
   Després vaig estar casat 17 anys amb una dona estupenda, que es deia (i es diu)  Montse. Ens varem divorciar i es va tornar a casar. El seu marit es diu RAMON Torné.
   Jo també em vaig tornar a casar. Aquesta segona esposa, es deia (i es diu) Montse. Com estava cantat ens varem divorciar, i ella s'ha tornat a casar. A que no ho divines? El marit es diu RAMON Pérez Aytés. Et sona?.

    Amb tot el que t'he dit, compren que  ja no se com pendrem-ho. Quan hi ha un Ramón pel meu voltant, ja no sé si apretar a correr o fer-li un monument.

Joaquim Sostres





 
   
  

Hi ha un diari del Marroc, L'Observateur, que dona a entendre que el nostre Josep María Aznar podria ser el pare de la criatura que espera la Ministra de l'Interior de França Rachida Dati. (Si sigués veritat, pobre bestioleta).
   Amic meu, ja sabem que en aquest mon tot pot ser, però aixó va una mica contra natura. He vist fotos de la susodicha i tot que qualsevol embarás distorsione una mica als dones, el tema no quadra. No es lògic, no es correcte, no es estètic i, si m'apures, segur que no es ni legal. No crec que hi hagi cap Codi al mon que permeti l'aparellament d'un gripau i una papallona.
   Et pots imaginar a la Passionaria fornicant amb Humphrey Bogart?, a Carrillo amb Audrey Hepburn?, a qualsevol mortal de dos potes amb la Tere Fernandez de la Vega? La resposta segur que es no, no i no.
   D'altra banda hi ha situacions que dones per fetes. Per exemple: qué fàcil es veure't o imaginar-te amb la Catherina Zeta Jones, o a mí amb la Gwelnet Paltrow o l'Annette Begin o la Sandra Bullock. I qué m'en dius del Ramón Arqué amb la Halle Berry o la Cameron Diaz?. (Ramón, amb aixó ja m'he redimit definitivament).
   Qualsevol persona o personeta amb una mica de seny i sobretot de gust, ho trobaria dins de la més absoluta normalitat i no s'equivocaria. Qué hi farem? Ens han fet així.
   Ramón, he dit el que dit, però sempre queda el dubte. Vull assabentar-me amb informacions de primera má si en Josep Mari parla àrab a l'intimitat. Aquests pájaros sovint tenen cops amagats i es important que no ens agafin en pilotes, que després passa el que passa.

Joaquim Sostres

El Senyor Miquel era un home gran, d’uns 60 anys, client de casa des de feia molts anys. Era un tipus especial, molt curiós, sempre volia ficar-se a tot arreu i saber-ho tot. Repassava la gent amb la vista de dalt a baix quan se’ls creuava pel carrer, sobretot les dones, però no és que fos un vell pervertit sinó que tenia la teoria que les dones no eren de fiar, que totes amagaven alguna cosa dolenta als seus marits i que sinó se les tenia ben controlades acabarien fotent el camp amb el primer estranger ric que els hi oferís. El sr. Miquel no era casat, però segons expliquen les males llengües, de jove va estar molt enamorat d’una noia guapíssima de Barcelona, i pocs dies abans de casar-se, ella va fugir amb un cantant d’òpera francès que havia vingut a fer un recital al Liceu. El cop va ser tan fort que mai més va voler saber res de cap dona, va deixar la feina que tenia a Barcelona, es va vendre la casa, i va pujar a viure a Sort, d'on ja no va tornar a sortir més. Les úniques aficions que se li coneixien eren jugar a la Botifarra i els cotxes.

En aquell temps a Sort encara no es veien gaires cotxes, només algun 600 de tant en tant i poca cosa més. En arribar la temporada de pesca, aquells anys en que encara hi havia truites al riu, el poble s’omplia de francesos que apareixien amb els seus Renault i Citroën últim model. El Senyor Miquel disfrutava contemplant aquells vehicles i somiava en poder tenir-ne algun. Passava les hores “amorrat” als vidres d’aquells fabulosos cotxes mirant el seu interior.

Un dia, en sortir de casa seua va trobar-se amb una meravella mecànica aparcada davant seu. No va poder-se contenir i va córrer a repassar-lo de dalt a baix. Amb el nas enganxat al vidre no va veure que la finestra de darrera de l’auto no era del tot tancada i que de l’obertura en sortia una canya de pescar amb el fil i l'ham corresponent. Tal va ser la mala sort del senyor Miquel que en un descuit va quedar-li l’orella enganxada a la canya, travessada per aquell maleït ham que no havia vist. El dolor va ser tan gran que va començar a xisclar demanant ajuda i no va tardar gaire temps a reunir-se allí davant un bon grapat de gent. Ningú no sabia què fer. Tothom se’l quedava mirant i comentant en veu baixa : “pobre Miquel, quin mal!” I el senyor Miquel seguia cridant i renegava dels francesos: “Traieu-me això de l’orella, per l’amor de Déu!” “Maleïts francesos del carall, això ho han fet expressament per enxampar algú. No en tenen prou de fotre-mos les truites i les dones, no !”

L’espectacle era del tot extravagant, però venint d’un personatge com el senyor Miquel tot semblava més surrealista.

Al cap d’una estona va aparèixer el senyor Muixí, que era el metge del poble, va treure les tisores del maletí i va tallar el fil de la canya de pescar alliberant el senyor Miquel del seu captiveri. Avergonyit per la funció que havia muntat, va marxar de pressa, amb el cap baix per no haver de creuar la vista amb ningú i amb la mà a l’orella tapant-se l'ham que encara li penjava com si fos una arracada de disseny. El senyor Muixí va tenir molta feina a treure-li, i es veu que ben entrada la nit encara se’l sentia xisclar de dolor.

Diuen que mai més va tornar a atansar-se al vidre d’un cotxe francès.