Jo era un nen petit quan em va sobrevindre la mort del meu padrí Ramon. Recordo que els meus pares em van avisar, la nit abans, que el meu padrí, al que tant i tant estimava, s’estava morint. No entenia res, no sabia el significat de la paraula mort, …però recordo, que aquella nit, no vaig poder dormir pregant a Déu perquè no s’emportés el padrí.

 

 

Recordo, que pel matí, em van fer saber que alló que tanta por em feia s’havia complert. Vaig baixar al pis dels padrins, vaig creuar la porta de casa, i en veure la padrina m’hi vaig llançar als barços. Vaig plorar com no ho havia fet mai i ella em va abraçar com no ho havia fet mai. Vaig sentir per primer cop el dolor immens de l’ànima que se sent quan algú que tant estimaves se’n va, vaig sentir la impotència del que vol però no pot, vaig descobrir que tot te un principi i un final, que hi ha coses que simplement han de passar, vaig descobrir que la vida s’acaba amb la mort.

 

 

I ara ens ha deixat la Padrina Paquita, aquella que em va abraçar amb tanta força i que em va fer sentir que en la mort també es troba l’amor.

La meua padrina, la Senyora Paquita com la coneixia tothom, que sempre m’havia dit que viuria fins als cent anys, però que el passat divendres, quan vam tancar l’hotel, es va voler acomiadar un per un de tot el personal i clients de casa, com si preveies que ja no els tornaria a veure.

 

 

La padrina Paquita que era una dóna de molts adjectius i contrastos:

 

-         Tossuda, compromesa, generosa, dominant, creient, tradicional, moderna, elegant, familiar, atenta, valenta, consumidora compulsiva al mercat del dimarts, riallera, detallista, estalviadora, amiga dels seus, i molts d’altres que el moment no em deixa recordar….

 

 

 

 

 

 

Recordo amb carinyo, quan s’asseia al costat de la nostra havitació de petits i ens explicava contes, recordo la relació tan especial d’amor i odi que tenia amb l’Adelaida, la recordo a la cuina amb el devantal posat i donant ordres, recordo els paquets que feia als meus cosins de Barcelona i que tant maldecap li produïen,la recordo pendent de tots els sants aniversaris i festes, la recordo regant les flors del jardí, la recordo enfadada perquè el meu tiet Agustí encara no havia arribat de Barcelona, la recordo asseguda en la butaca de cuir negre al costat de la llar de foc, la recordo amb el bastó i el “taca-taca” (els meus fills li deien la Iaiadel bastó) voltant pel hall de l’hotel nerviosa buscant el meu pare….

 

 

 

 

Recordo un dia pujant de Barcelona, tos dos sols, que em va voler explicar  la història de la seua i meua família, la història de casa Pessets. Una història molt dura, de molt sofriment, però també de superació i de molt amor, que em va deixar colpit. Aquell dia vaig entendre que les coses mai son fàcils per molt que alguns s’ho pensin, però sobretot, vaig saber que tenia al meu costat una gran dona.

 

Les persones que estimes, potser no s’haurien de morir mai, però ho fan, i no hi podem fer res....tan sols ens queda recordar-les i imaginar-nos un altre mon on ara mateix, la padrina Paquita estigui abraçant el padrí Ramon amb la mateixa força que em va abraçar a mi aquell dia.

Ramon

Fa un temps que volta un gos abandonat pels volts de casa nostra. Va començar a aparèixer quan encara era un cadellet i ara, ja adult, continua acudint quant la panxa li sóna. Les nenes el van acollir des del principi i el deixàvem dormir al jardí de casa, de fet el jardí és obert i s'hi pot accedir sense problemes, però la mestressa es va començar a queixar de les cagades que apareixien per tot arreu i ens va prohibir que li donéssim de menjar. D'amagat, però, li'n seguíem donant quan apareixia de visita. Li vam posar Roc, un clàssic nom de gos, i ben aviat acudia quan el cridaves pel seu nom. Els gossos són molt intel·ligents i més quan es tracta de supervivència.

Ara fa un parell de mesos, una nit quan tornava a casa després de treballar, em vaig trobar el Roc i una gossa negra copulant a la porta de casa. Era una gossa molt lletja, bruta i prima com un secall, encara no entenc com podia tenir forces per cardar. El fet és que el Roc i la gossa negra estaven ben empalmats quan vaig aparèixer jo amb les llums del cotxe a la porta de casa, atrapant-los "in fraganti" en el pitjor moment de tots. La gossa volia fugir muntanya amunt però no podia desfer-se del penis del Roc i cridava de dolor. Estirava amb totes les seves forces i poc a poc anava arrossegant el Roc cap a l'interior del bosc enganxat entre les seves potes. La gossa estava putejada amb mi, li havia arruïnat el "polvo" del segle, mentre el Roc em mirava amb cara de submissió com volent fer-me saber que ara manava ella, la gossa negra, i que ell s'havia convertit des d'aquell moment en objecte de plaer d'aquell pobre animal assalvatjat. Un altre mascle perdut sota les urpes de la luxúria, sota les armes seductores de qualsevol femella, per bruta i pollosa que sigui.

Van passar els dies i el Roc cada cop apareixia menys per casa, i ja no es quedava a dormir al jardí, ni se'l veia rondar tant pels voltants de l'urbanització. "Home casat, home espatllat", que diuen les males llengües. El fet és que el Roc va passar, des d'aquell dia, a dependre de la raquítica gossa negra i ja no podia fer res sense ella. Quan acudia en busca de menjar, ella l'observava des de la distància esperant que tornés amb el botí.

Ahir, em van venir a veure uns agents forestals que controlen els boscos dels voltants, portaven una foto del Roc i de la gossa negra menjant-se un cabirol que acabaven de caçar. El buscaven, s'el volien emportar a la gossera acusat d'intentar sobreviure. Quan els hi vaig preguntar, els forestals que semblava que els coneixien des de feia dies, em van assegurar que aquell parell de gossos eren mare i fill, que vivien de forma salvatge al bosc i es dedicaven a caçar, i a més, feia pocs dies que la gossa havia tornat a parir una nova cadellada i que si no els eliminaven la cosa podia  anar a pitjor. 

Pobre Roc, s'havia cardat i enamorat de la seua pròpia mare, i ara, per culpa d'unes faldilles era buscat com un delinqüent acusat d'assassinat i amb una condemna per cadena perpètua.

Tres agents rurals i un tècnic municipal van aparèixer armats amb una escopeta per fer-se amb un pobre gos dòcil i submís, però el que va passar ja és motiu d'una altra història.

Ramon Aytés "la Ramoneta"

Em vas prometre que començaries escrivint tú. I a més sobre sexe dur. Estic esperant.

Estava més clar que l'aigua que els partits del govern acabarien acceptan el finançament que proposés el govern espanyol, però encara és més clar que qualsevol proposta espanyola en matèria de finançament és totalment insuficient i una presa de pèl. Ens faran creure que l'acord és el millor possible per Catalunya, ens maquillaran les xifres com voldran perquè la majoria de nosaltres no entenem de xifres, ens vendran una moto espectacular per seguir units en el govern i no haver d'arribar a les vacances d'estiu dividits, però en el fons serà tot una puta mentida.

Ara bé, també és cert, que amb la classe política que tenim, tart o d'hora s'havia de claudicar. Els espanyols tenien la paella pel màneg i no els hi calia cap pressa per signar un acord; ells els tenen tots els diners  (els nostres i els seus) i no els cal còrrer; a nosaltres, els catalans, els temps se'ns estava acabant i la caixa buidant; els nostres polítics podrien viure uns quants dies amb un got d'aigua però quan els hi arriba la sed de veritat s'abaixent els pantalons i s'acaben bebent fins hi tot els propis pixats! (els convergents, que ara tant s'hi oposen, inclosos perquè, arribat el moment, haurien fet exactament el mateix com ho varen fer en el passat) 

És dur i trist lluitar quan no tens res, però més trist és renunciar a la pròpia dignitat per acabar acceptant les engrunes d'aquells que sempre ens han menyspreat, i pretendre, a sobre, fer creure als teus que ha sigut la millor opció possible.

Són mals temps per al patriotes catalans, però no val a rendir-se. Avui ens han tornat a vèncer, ens tornaran a humiliar, però algun dia serem nosaltres els qui cantaran victòria i llavors oblidarem aquest periode tant trist de la nostra història.

Benvolgut Quim,

La vida és un tango. Sí, amic Quim, així és la vida, plena de passions desfermades que avui et fan riure i demà plorar. Però és bonica la vida d'aquesta manera, perquè crec que és axí com és pot viure al màxim, aprofitar-la a tope, disfrutar-la i patir-la d'un extrem a l'altre. Perquè d'altra banda, els que no la viuen com tu son morts en vida, pobres desgraciats que un dia es moriran tal i com van nèixer.
M'alegra saber que, malgrat la petita distància que ens separa actualment, una distància física i no espiritual, segueixes estan allí com un bon amic.

Em dol haver perdut el plaer de les nostres converses absurdes de nit. Em dol arribar a les vuit del vespre i no veure't assegut al racó de sempre llegint el diari, i amb la jaqueta en un altre costat. Em dol no poder parlar amb tu de política, de jueus i israelians, d'espanyols i catalans. Em dol haver-me de menjar jo sol el caviar del dia del nostre aniversari. Em dolen moltes coses, ja ho saps, però la vida és així, com un puto tango!

Voldria haver escrit molt més, de fet ho vaig fer en el seu moment i vaig decidir esborrar-ho i trucar-te per telèfon; és bonic compartir els teus pensament amb d'altres en un bloc, però hi ha coses que cal deixar-les per la intimitat.

Sí, amic Quim, la vida és un tango, però també és "una tómbola de luz i de color". O no?

Una forta abraçada!


Ramon Aytés, la ramoneta.

    Ja fa una mica més de dos anys dels nostres el.eleccions i parlàvem i discutíem si la decisió d'Esquerra tenia que ser donar suport  a Montilla i al PSC, ajudar a Mas i a CIU o mantenir-se al marge. Els arguments eren sobradament coneguts: Si ajudes al PSC ajudes al PSOE, tant nacionaliste  espanyol com els altres, i si no t'ho creus només cal que escoltis al Bono, Ibarra, Chaves i molts altres del mateix pelatge. Si dones suport a CIU es una tocada de nassos i, encara que en política no es porti, no deixa de ser una questió d'honor i de principis. Recordem al ara Honorable Sr. Carod suplicant al mig del Parlament al Sr. Pujol que deixés al PP i que ERC li donaría tot el suport que calgués per governar. Resposta:NO. PP abans que Esquerra.
    Qué s'havia de fer?. Anem amb els espanyolistes o amb els pseudonacionalistes catalans?. Tú ja saps quina era i es la meva opinió. Ni l'un ni l'altre. Nosaltres al marge i dominant la situació. Fixa't que ara el Govern actual está suplicant a Madrid el que es nostre i s'en foten de nosaltres de la forma més humiliant. S'en riuen. Alló de "vuelva usted mañana".
    Montilla, i no oblido que es el meu President democràticament triat, mirat-ho com vulguis, no es dels nostres. Es espanyol i aixó es porta al ADN. Mai fará res que pugui molestar al seu capo, als andalusos, als extremenys i tropes varies. No ho fará.Es des seus i dirá sempre amén. Aixó sí :fent el paripé i fent veure que s'ha lluitat fins al final, però no ha pogut ser.
    Tot aixó t'ho dic, per que m'imagino la situació sent a fora. Amb tot el que está passant amb l'Estatut , la financiació i altres coses, el nostre primer bon día podría ser: " O us planteu o moció de censura per vosaltres". I per mi plantar-se vol dir anar amb els seus 25 diputats al Congres al servei de Catalunya, no al servei del PSOE, els quals sumats als de CIU i als de ERC podríen molt fàcilment fer trontollar el Gobierno de la Nación. Però aixó es somiar truites.
    I per donar una mica més de credibilitat al que dic t'en diré una de bona que segur que ja saps: Amb els nostres diners, la Generalitat de Catalunya vol ajudar la candidatura de Madrid pels JJOO del 2016. I ho ha dit Carod!!!!. Que ho digui l'espanyol val, però Carod??. Ell es ERC. Te'l imagines donant suport a aquesta salvatjada des-de fora del govern?. Per mí impossible. Ja no es dels nostres. Jo no vaig votar aquesta Esquerra. Jo vaig votar per Catalunya i pel Republicanisme i estic decebut.
    Ramón, amic meu, em temo que als properes eleccions ens haurem de replantejar moltes coses.
    Salut, Catalunya, Republica i llarga vida.
    Joaquim Sostres (la Puta emprenyada).

    Últimament es parla molt de la memòria histórica. Que si afusellats per aquí, que si deportats per allá, que tombes amagades, que el Valle de los Caidos. Tot lamentable i terrible. Entenc que hi hagi famílies que vulguin saber on son les restes dels seus avis, pares, germans o qui sigui. Persones anònimes que es volen recuperar. Fins aquí perfecte..
    Però el que no acabo d'entendre es el cas del nostre President. El Molt Honorable Lluís Companys. Segur que aniré equivocat en el que diré per que tots els partits polítics, nacionalistes o no, ploren i gemeguen reclamant una gran reparació i un molt més gran reconeixement a la seva figura. Volen rehabilitar-lo. Que vol dir aixó?. Es rehabilita als delinqüents. No al meu President, que l'únic delicte que va cometre (maravellós delicte) va ser tindre l'honor de ser President de la Generalitat. Del seu país, de la seva Pàtria.
    A més, per qué s'ha d'anular el judici?.  Tant de bó hagués acabat de una altra manera, però va ser el que va ser i la sentència posa a cadascú al seu lloc. Als assassins en una banda i als bons patriotes a l'altra.
    Deu m'en guard de que m'interpreteu malament, però si aixó li hagués passat al meu pare jo hagués lluitat fins al final per evitar-ho. Però una vegada consumat estaría orgullós de que hagués mort per la seva Pàtria i pels seus ideals i no voldría que ningú toqués res del que va passar. Ho veuría com un honor.
    I per tot aixó et pregunto a tú , als meus amics i a tot-hom que pugui haver llegit aquesta reflexió, per qué necessitem una sentència d'un Tribunal absolutament nacionalista espanyol, que vulgui reparar i rehabilitar la persona del nostre President. El van afusellar, el van assassinar. I ara demanaran disculpes?. M'estimo més deixar-ho així.

     He entrat al bloc del Sr. Arqué ( Ramón pels amics) i aquesta vegada  li tocava parlar de música clássica.
      No sabía que fos melòman i llegint el que he llegit li tinc una gran enveja. Tal com descriu els concerts, l'orquestra, el director, la música de Beethoven, de Mahler o a qui sigui que se li posi pel davant, es nota i es palpa que ho sent, que ho porta a l'ánima. Enveja podrida per part meva.
       Escolto música i em fa feliç, però no més arribo al que m'agrada i al que no m'agrada, i que ningú em demani per qué, perque no ho sé. No tinc capacitat ni cultura musical per saber apreciar coses que veu un nen de parvulari.
       T'explicaré una anècdota. Tinc una cosina i bona amiga que es soprano. La seva filla es una molt bona violinista (els coneixes a totes dos) i et diré que, per vergonya d'una part de la família, la Reina l'ha rebut per donar-li no sé quin premi i després van fer un concert a BCN. Em van convidar , vaig anar-hi i vaig sortir entusiasmat, per mí va ser el summum. Increïble, mig emocionat, i no es conya.
     Però ja fora de la sala, mentre  esperava per anar a sopar amb elles, el pare i padrí dels "susodichas", sembla que molt expert, em va preguntar si m'havía agradat el concert. Resposta: moltíssim. Contra resposta (de bon rotllo, que consti): "Joaquín, no tienes ni puñetera idea. En la entrada tal, Carmen ha fallado. En la cual Helena ha llegado tarde. Además iban descompensadas, total un desastre". i jo descollonat per qué no m'havia assabentat de tantes desgràcies.
     T'explico tot aixó per contradir una mica al Sr. Arqué. Penso que per aquests tipus de música tens que tenir coneixements musicals , jo no els tinc i per tant no hi arribo. Estic d'acord quan diu que  en directe es molt més fàcil gaudir-ne. Però els profans no sabrem apreciar mai la diferència entre la Filarmónica de Viena, la de Berlín, la de BCN, i molt menys la qualitat de la direcció japonesa,alemanya, pallaresa o normanda.
     Ramón, jo crec en una reencarnació sel.lectiva. Tú, jo, Einstein, Ben Gurion, John Lennon, Fleming, Trenat, General Moragues i tres o quatre mes en els que l'Humanitat está en deute. I quan aixó succeeixi, m'agradaría ser, no músic ni director d'orquestra, però sí algú que sapigui apreciar la gran música.
     Salut i llarga vida.
     Quim Sostres.

   Abans de començar, vull que consti que sóc creient i una mica practicant. No massa, però el que conta es el fons, el sentiment i aixó ho tinc.

    I ara estic emprenyat, indignat i dolgut amb el degenerat, viciós, mala bèstia, amoral, fastigós, segurament pederasta i més coses que no m'atreveixo a dir que es el Papa Benet XVI. O sigui, el representant de Déu a la terra. El que mai s'equivoca. El que parla "ex catedra". El que viu millor que Déu (i mai millor dit).
   
    Fa uns quatre anys, uns bisbes de la corda del ultraconservador Lefèbvre (li pots posar els mateixos adjectius que a Sa Santedat) varen dir que l'Holocaust jueu no havía existit. Negació total. Els nazis no varen assassinar sis milions de jueus als camps d'extermini. No més moriren uns 200 o 300 mil i no als cámeres de gas, sinó per infermetats varies.

    El Papa anterior ,Joan Pau II, els va excomunicar i ara el nazi actual, els ha llevat la sanció, el qual fa pressuposar que está d'acord amb les seves tesis, que accepta les salvatjades dels seus socis. Per que una cosa es que estiguin d'acord amb el que va succeïr, lo qual coneixent el pelatge no m'estranyaria el més mínim, però el que no pots fer es negar-ho. Es d'imbècils. Hi ha imatges, fotos, testimonis i tot el que vulguis. I els molt animals encara ho neguen. Pot ser es que conten amb el suport del ínclit Saura.

    Ramón, aquets guarros, no solsament ens volen negar lo evident, sino que ens demanen que ens creguem com a dogma de fé, que un colomet va fornicar amb la Verge María per que tingués un fill de forma immaculada. Per posar un exemple. Tú mateix.

   Com diría el nostre amic Fermí Vallés, "matals fore poc".

    Quim SOSTRES (La Puta)

   Com gairebé tot-hom he vist la foto de la Srs. Soraya Saenz de Santamaría als diaris i demés mitjans de comunicació.

   Com que tant tú com la majoria de familiars, amics, coneguts i saludats coneixeu bé les meves fiiies i fòbies polítiques i algunes de personals, sabreu que els meus amors no van dirigits precisament cap al PP, i no per la seva política económica i social que comparteixo en part, sinó pel seu profund odi a tot el que olori a nacionalisme en general i a catalanisme en particular, igual que del partit que jo voto només comparteixo el seu Republicanisme i la seva Catalanitat  (i vist lo vist, ja començo a posar en dubte les dos coses. M'estan fallant i molt.).

   Ara m'estic empatollant. No volía parlar d'aixó. El que volía dir es que a partir d'avui, si a la ciutadana Soraya els seus correligionaris no la torturen, lapiden ni la cremen a la foguera com faríen els seus avantpassats, el Partido pujará mitja décima en la meva estimació i ella, bastants punts. Per que sabent on ets, coneixent la tropa que t'envolta i el que et caurá a sobre tant de part dels teus com dels altres, S'ha de tindre molt valor i molt convenciment en el que fas per dur-ho a terme.

   Dit lo dit, per mí, aquesta dona chapeau i barretina. S'ho mereix.

    De tota manera, Ramón, jo hagués triat a la Montse Nebrera. Tinc varis masters en Montses i com a expert crec que aquesta s'ho val, tant política (per aixó la volen fer fora del PPC) com físicament.

   Salut i llarga vida.      J.SOSTRES  (La Puta).

Muntar una empresa es sempre una cosa difícil. I no pas perquè ara estiguem en temps de crisi, sinò perquè cal, no tan sols una bona idea, sobretot un bon feeling entre les persones físiques que pretenen emprendre l'aventura, i això no es sempre facil quan s'hi barregen els diners i l'amistat.

El meu últim post al bloc parlava de la morena que va martiritzar-me durant les meves darreres vacances. Va ser un drama emocional adonar-me que el meu cul havia deixat de ser el d'un bebé i que ara, els meus 36 anys m'havien regalat una morena que em recordava , cada cop que anava al vater, que el temps passa.
Amb una mica de sort i un dit index amb poques manies vaig aconseguir que la morena passes a l'oblit. Descans, relaxació, pau, és el que vaig sentir el dia de la meva primera defecació sense morena. Però el temps va molt depressa i els obstacles que un es troba a la vida no desapareixen, tansols canvien d'aspecte i forma.

Fa pocs dies vaig firmar, amb uns amics, la constitució d'una empresa per a l'elaboració i comercialització de vi al municipi de Sort, de la que ja vaig parlar en el bloc. De fet es com fer realitat un dels meus somnis, fer vi al meu poble i amb els meus amics de sempre, però les coses mai son fàcils. I no és que això sigui un problema,  sinó al contrari, un repte que em motiva, les coses fàcils no son mai un bon negoci.
El fet és que fa uns dies varem tenir una forta discusió amb un dels socis, res important, questió de prioritats, però va ser la primera discusió dura, de fet molt més dura del que em podia imaginar, i em vaig colapsar una mica bastant, com quan em va passa alló de la morena que ara el meu benvolgut company Quim torna a remenar.
El dia després de la discusió ens vam reunir els 5 socis per buscar una solució al problema i continuar endavant. Van caure un Trio Infernal, un Lavia +, un Cune Imperial del 82, un Scala Dei del 88, un Pinot Noir Francés que ara no recordo, i finalment, per acabar la vetllada de la millor manera, un Tokaji 9 puttonyos.
De la discusió quasibé no en vam parlar, tansols de futur, d'il.lusió, i de que farem el millor vi que sabrem fer,  un molt bon vi.

I aquesta és la història, els problemes canvien de forma però sempre hi són, tan sols cal agafar-los amb una mica d'optimisme i alegria, fins hi tot amb sentit de l'humor, i una bona botella de vi, i quan et passa la ressaca ja no hi son!

Ramon Aytés, la Ramoneta

      No volia tornar a parlar de la nostra morena, i dic nostra per qué com que som  de la família, també la considero una mica meva, però les circunstàncies m'obliguen a tornar-hi, i el que et diré es absolutament cert.

       Divendres vaig anar al Banc a fer unes gestions i tenia al Director, bon amic meu, segut al davant. Parlàvem i parlàvem, tant de feina com de política o del Barça. En un moment donat el van cridar per el que sigui i es va aixecar i oh sorpresa!: Damunt del seu silló i havia un flotadoret (per entendre ns mida Ona o Jana) i quan el vaig veure s'hem va escapar el riure i ben fort.

         Va tornar i em va dir mig en conya, mig seriós, que a ell no l'hi feia cap gracia tindre morenes i molt menys que els demés s'en fotessin. Llavorà em vaig disculpar i amb tota la dignitat que vaig poguer i posant cara d'expert en la matèria, amb un domini absolut del tema, l'hi vaig dir: "Mira, aixó es una passa de morenes i per trobar les solucions per la seva eliminació hi ha un tractat únic i definitiu que jo conec".
          "Explicam-ho", digué.
           "No. Aixó et costará un esmorzar i un reconeixement públic dels meus mérits"
             Val. Fet. I vam anar a esmorzar. LLavors l'hi vaig explicar que la mare dels ous era a Vilaweb, al bloc de la Puta i la Ramoneta i que alli trobaria la solució a tots els seus mals.
              Al día següent em va trucar. Jo ja em temía que em reclamaría una satisfacció a sang i fetge per haver-l-hi près el pèl, però no. Saps que em va dir?:
        "Mira Quim, he fet el que m'has di i he llegit les ruqueríes del bloc. M'he fotut un fart de riure tal, que la morena ha rebentat i ha desaparegut. No m'han fet falta els remeis extrems dels que parleu vosaltres, pero sabent-ho, a la meva cunyada de 25 anys i mides estratosfèriques que també té aquest problemeta, pot ser que la tingui que posar a caldo. Naturalment seguint les vostres recomanacions".

         Sé que es un petit escrit una mica forçat però això es el que va passar. M'en vaig anar a dormir i vaig fer-ho com un angelet, amb l'anima tranquila per haver fet el bé. Aixó no té preu, Ramón. No té preu.

          Per cert, i si ho patentessim?.        J.SOSTRES

Amic meu,

 Després de passar els Nadals i problemes familiars que tú coneixes, he tornat a mirar el nostre bloc. Avui ho he fet i m'he quedat esfaraït. Jo cel.celebrant Festes i anant a enterraments i sense assabentar me de que hem augmentat la família.

 Tal com ho expliques, sembla que et molesti, i perdona si el que dic no es correcte, però honestament penso que que estás molt orgullós de la nova adquisició. Només cal veure com parles d'ella: amb carinyo, posant-la al nivell de la dona, fills i gos i sobre tot, amb un absolut sentit de la propietat i que ningú te la toqui. Es teva i punt. Em sorprèn que no l'hagis batejat.

  Et sorpendrá, però saben com ets, t'estic visualitzant. Coneixes el típic amic que mentres prens una copa, a la que et distreus un moment et treu les fotos dels nens, de la sogra i del gos?. I el matrimoni que et convida a sopar amb la malèvola intenció de clavar-te el video dels vacances? I els que quan hi ha   visites fan fer gracietes als criatutres com ossets hongaresos?. Dons Ramon, no et molestis però jo et veig una mica així.

M'explicaré. T'imagino al Pub (el que tú vulguis) prenent tranquil ament un Gin Tonic de Tanqueray 10 preparat per jo. Arriba un amic i amb tota la educació del món et diu:"Hola Ramón, com estás" i tú ,seriós com un mussol, el mires fixament i sense badar boca, et descordes els pantalons, tels baixes fins els genolls i després, calçotets avall. No hia ha el més mínim somriure. Hi ha tensió a l' ambient. Després puges de quatre grapes a la barra. Tot-hom observa i t'aclama i, llavors sí,amb una mitja rialla penses: Aquí estic jo i la meva morena!!

 De tota manera, com tot es relatiu, podria ser que la nostra amiga et fes mal i sigues emprenyadora. En aquest cas et donaré un consell: la solució la tens a casa. Posaría la ma al foc que si a un tal Ramoooong li expliques el problema en quinze segons ho tens solucionat. No seurás en un mes, però s'ho val.
Salut i llarga vida.

J.SOSTRES

Ja fa una setmana que em va canviar la vida.La rutina de cada dia em martiritza, la pomada, l'aigua freda. Reconec que encara tinc moments de lucidesa, moments en que pènso que tot això és només un problema passatger i que aviat tornaré a ser el de sempre. Però quan la crua realitat se'm posa al davant perdo el control de la meva persona i em converteixo en un malalt perillós. L'altre dia, sense anar més lluny, a l'hora de dinar, sense més, em vaig baixar els pantalons i vaig mostrar la  morena a la meva àvia. Ho necessitava, era una manera de treure'm la presió de sobre, de compartir la meva pena, de fer saber a la meva família que la meva lluita era real.

Fa una setmana que la Morena viu amb mi i no sembla tenir cap intenció de marxar. Quan em llevo i em poso crema, la noto més fràgil, més flonja, i amb dos dits de la mà provo de pressionar-la endins, però és inútil. He provat tots els remeis que m'han dit, però res. Necessito ajuda urgent.

Marxo de vacances aquest dimarts a les illes canàries i no se com podré disfrutar dels dies de sol i platja en la meva situació. I si es nota? I si el bony al cul no passa desapercebut?

M'agrada molt menjar i no miro mai si les coses son fortes o picants. Necessito un bon cafè per començar el dia i una bona copa de vi per acabar-lo. Fins fa quatre dies anar al wàter era un moment de relaxació , fins hi tot tenia fet un rànquing dels millors wàters de restaurant del país on desfogar-se amb tranquil·litat i comoditat després d'un bon tec. No sóc un gran esportista, de fet fa temps que no faig esport, però m'agrada caminar per la muntanya, anar en moto i esquiar quan arriba l'hivern, però com es poden fer aquestes coses amb una punyetera Morena enganxada al cul?

Ahir la meva filla gran volia anar en bicicleta sense rodetes, n'està aprenent, i volia que jo li fes una petita demostració de com fer-ho. Però, és clar, quan vaig clavar el cul en aquella sella em vaig cagar en el malparit que havia inventat o decidit que les selles d'una bicicleta havien de ser una arma blanca per a persones amb el cul sensible com jo.

Tota una vida corrent i ara la punyetera Morena ha trastocat la meva existència.

Jo vaig nèixer com una persona normal, un 9 de març del 1972, vull dir, sense coses rares al cos que podessin evidenciar el que m'esperava en un futur. Desconec si amb el part li vaig produïr alguna Morena a la meva mare però, vist com han anat les coses, no m'estranyaria gens, questió de genètica. He estat una persona molt feliç fins ara, amb pocs problemes, i amb una vida del tot tranquil·la i fàcil de resumir.

Tinc una dona molt guapa, tres fills, casa, gos i ara una Morena.

Continuarà...

Abans d'ahir al matí em vaig llevar tard, després d'una nit llarga de gintònics . Vaig posar-me sota la dutxa amb l'esperança que l'aiguaalliberaria una mica el meu cervell de tant fum i una mica ho vaig aconseguir. Però la meva sorpresa va venir quan en passar-me la tovallola pel cul vaig notar-hi un bony que abans no tenia i que em produïa un certa molèstia. Em vaig acollonir. Ràpidament vaig consultar per internet el meu problema i navegant per una d'aquestes webs mèdiques vaig deduir que allò del meu cul eren morenes. I encara em vaig acollonir més. Sóc una mica aprensiu, una mica bastant, i la veritat és que les fotos de la web amb culs plens de morenes, intervencions quirúrgiquesi altres barbaritats no em van ajudar gaire a tranquil.litzar-me, tot al contrari, des d'aquell moment em va canviar la cara i a la meva ressaca s'hi va afegir la por a no poder cagar més, o almenys a fer-ho amb dolor. No podia ni caminar pensant en la meva morena, semblava realment un "dat pel cul" però amb totes les de la llei.

Ho vaig consultar amb el meu pare, el cul dels homes és sempre cosa d'homes, i em va relaxar saber que ell a la meva edat també n'havia patit. Dos consells: rentar-se el cul amb aigua ben freda al bidet i asecar-se suaument amb una tovallola, res de paper. Tants anys sense saber perquè servia un bidet i ara ho acabava de descobrir, per rentar el cul dels tios com jo plens de morenes!
El meu pare ho va fer saber a ma mare i aquesta va còrrer a la farmàcia a comprar-me una pomada hemorroïdal. Porto dos dies sucant-me el cul per dintre i per fora i de moment la puta morena no s'ha mogut del seu lloc.
No se pas que farè amb ella però si no marxa aviat em ficaré malalt. Si algú coneix un remei miraculós espero que me'l faci saber, les meves gracies per abançat.

Us mantindré informats.

Hi ha un sentiment humà, almenys en algunes persones, que ens fa anar més enllà del que som. Vull dir, que hi ha persones que no ens conformem amb el que tenim, i no pas per una questió egoista de voler-ho tot, sinò pel simple fet de no passar per aquesta vida sense deixar-hi res. La majoria de nosaltres, aquest és el meu cas, hem heretat dels nostres pares el que tenim, els uns amb més sort i els altres amb menys, no saps pas on aniràs a nèixer, i així comences el recorregut vital amb la feina feta. Ens podríem conformar amb el que tenim i en tindríem prou per viure. Però jo no ho sé fer. Agraeixo als meus pares tot el que han hagut de treballar per que jo i els meus germans arribèssim al mon amb totes les comoditats que es poden desitjar. Agraeixo als meus pares que m'hagin deixat un patrimoni prou important per no preocupar-me en excés pel futur. Però encara els agraeixo més el haver-me ensenyat a treballar com qualsevol altre i a guanyar-me el sou com un treballador més de casa. Perquè els diners, si són nets, només es guanyen treballant i els negocis es fan crèixer amb la suor de l'empresari.
Vull dir amb tot això, que ha arribat el moment de fer un pas endavant, de sentir-me vàlid, de fer alguna cosa per mi mateix, de que algun dia els meus fills puguin estar orgullosos de mi, com jo ho estic del meu pare, no tan sols per haver estat una bona persona, sinò per haver contribuït en un futur millor per ells.

Ja feia temps que amb un company de Sort, esdevingut amb el temps el meu cunyat, ens rondava pel cap la idea de plantar vinyes per fer vi al Pirineu. Conscients de les condicions climàtiques excepcionals del Batlliu de Sort, i encara més conscients de les nostres limitacions, fa poc que ens hem posat en marxa per assolir el nostre objectiu. El mes de Gener passat vam adquirir  prop de Sort una finca de 20 hectàrees que estava mig abandonada des de feia anys. El mes de març varem plantar-hi 4500 ceps de la varietat Pinot Noir, i 3500 de Riesling, i continuarem amb plantacions anuals de 6000 ceps fins el 2010. El 2009 iniciàrem la construcció del celler i el 2011 esperem poder treure al mercat el nostre primer vi, un blanc jove de Riesling i Pinot Noir vinificat en blanc que ha de ser "collonut" perquè sí.

I aquesta és la meva fita actual, la meva il·lusió. Si la cosa funciona poden ser molts els que se n'aprofitin i no m'importa, tot al contrari, seria feliç si la nostra iniciativa podés ajudar a revitalitzar l'agricultura en una comarca, el Pallars Sobirà, on aquesta ha, quasibé, desaparegut. Sóc conscient de la dificultat de l'empresa i del risc que correm, són molts diners que cal invertir-hi i massa incògnites al voltant, però "qui no és mulla no pesca" que diuen, i a més, en el risc rau la diferència entre fer el que fan tots o ser una mica especial.

Fa un parell d'anys em vares dir: perquè no escrius al meu blog?. Resposta immediata: encantat. Quan m'agafa el rampell m'agrada escriure i gosaria dir que alguna vegada l'encerto, sobre tot parlant de coses que conèc.

Però si t'ho mires fredament, només son opinions, idees,formes de veure realitats que, al cap i a la fi, no interessen ningú tret del que els ha escrit. I encara!.

Aixó ve una miqueta per la teva el.legía a la Meritxell. T'ho vaig dir de paraula i ara ho escric. Es bó, molt bó. Destiles sentiment i més a les dues i quart de la matinada, però, vist el títol que he posat, voldria que em diguessis perquè no l'hi vas dir directament a l'interessada i ho has escrit en un blog que qualsevol pot llegir?

Jo t'ho diré. Tú sabies que la Meri no ho veuria. Però també sabies que jo sí que ho llegiría i faría una mica de Celestina. La vas encertar. Ho vaig fer i algú em va fer una abraçada i em va donar les gràcies. Va triomfar l'exhibicionisme sentimental. Tú t'has quedat tranquil. La teva dona encantada de que li diguis públicament el molt que l'estimes (se que es veritat) i aquí pau i després glòria.

Molt bé Ramón. Ho has fet molt bé i sé de que parlo. Ho he fet abans que tu i sempre m'ha funcionat.

J. Sostres

Avui sobren les paraules! Avui és tot sentiment! Bona Diada i Visca Catalunya Lliure!