“Les obres d'art són soledats infinites. Sols l'amor pot copsar-les.” va
escriure Rainer Maria Rilke. És que l'art es fa des de l'interior de
l'individu. L'art demana solitud, silenci, reflexió i honestedat. Quan
parlo d'honestedat en art no em refereixo al preu de venda dels quadres
del pintor sinó a les decisions que l'artista pren: són honestes si
sorgeixen de la necessitat interior de la persona i no responen a la
moda o al dictat dels que indiquen com has de somiar. L'obra d'art no
apareix gràcies a una fòrmula màgica ni tampoc no neix de la millor de
les intencions. Sorgeix de la sinceritat personal; i com més sincera és
l'obra d'art, en més inevitable es transforma. Te n'adones quan et
sembla que creixes com a artista. Quan ets jove i comences a a escriure,
potser no saps per què ho fas; però saps que no pots deixar de fer-ho. I
a més, tens una necessitat imperiosa de donar-te a conèixer, perquè ser
jove també vol dir voler menjar-se el món. Tens pressa per rosegar-ne
els ossos. I com que tens pressa, et precipites. A poc a poc, a còpia de
mastegots, t'adones que, d'allò que has escrit, només pots rellegir-ne
sense recança, els textos que han sorgit gratuïtament, perquè només tu
ho has volgut, o perquè t'han vingut donats. La literatura es
concreta en l'escriptura. La literatura és un art que, com a material,
fa servir la paraula. I ara us diré una sàvia obvietat: una novel·la són
paraules. Ho deia Mercè Rodoreda i no em canso de repetir-ho: una
novel·la són paraules. Aquest és el secret, la joia, la màgia de la
literatura i reivindico aquesta oportunitat, ara que us tinc segrestats
aquí, per parlar-vos d'aquest miracle. Que comença amb la lectura.
Quan un text et commou, quan una història llegida arrela dins teu; quan
un poema ben dit t'enrampa; quan vius amb els personatges d'una novel·la
com si fossin vells coneguts, estàs tastant el poder transformador de
l'art. Tu passes a ser tu més aquesta lectura. Jo no sóc el mateix
després de Proust, de Tolstoi o de Foix. M'he transformat en un altre.
És el que ens passa, d'una manera més directa i inexplicable quan sentim
música. O és també aquella bufetada que et suposa veure un Bosco o un
Edvard Munch davant teu sense barreres. En el moment que decideixes
explorar en l'escriptura, esperonat pel plaer i l'enriquiment
proporcionat per la lectura, t'adones que el camí és molt llarg. Sóc
escriptor perquè un dia vaig llegir uns contes d'Andrei Platònov que em
van commocionar. Sóc escriptor perquè en reconèixer el trasbals, vaig
voler esbrinar-ne les causes. I vaig rellegir, analitzar, racionalitzar
la lectura. El resultat, que estava cantat, em va sorprendre; tot:
anhels, il·lusions, intriga, tristeses, alegries, ens és donat pel
miracle de la paraula transformada; de la paraula en tensió; de la
paraula dita amb intencionalitat artística. Llavors vaig comprendre què
volia dir "una novel·la són paraules". I vaig entendre què diferencia un
text d'un text literari: la intencionalitat del llenguatge, la voluntat
estilística, l'estil. Em vaig adonar que tot, en literatura, és fruit
de l'estil, de la manera com fem servir el llenguatge per dir el que ens
veiem abocats a dir per no rebentar. Em vaig adonar que l'ànima de
l'escriptor s'arrauleix en el llenguatge que fa servir i que en la vella
dicotomia aristotèlica, la forma és el fons quan treu el nas. I que, en
l'obra d'art, tot és fons i forma de manera indestriable. Tan important
és l'esperit resultant com la matèria de què està fet: és el miracle de
percebre la matèria de l'esperit. Per tant, jo sóc estil, la meva
biografia no és en els detalls més o menys anecdòtics que viuen els
personatges: em reconec en les paraules dites i en la manera de ser
dites. Parlar de l'estil és parlar del llenguatge. És parlar de la
llengua. L'escriptura és un afer de l'ànima. Per això, per a
l'escriptor, la llengua és la seva pàtria i mirar d'assegurar la
pervivència de la llengua per a mi ja és una raó de pes per treballar
per la independència política del país. Que tampoc no en garantirà la
pervivència, però que hi ajudarà. Sé que no estic sol, en aquest anhel: a
més de les raons de dignitat política, social i històrica, vull una
llengua que no hagi d'estar lluitant amb l'aigua al coll per sobreviure;
vull que visqui en pau en igualtat de condicions amb les llengües que
tenen un estat propi que les defensa, les protegeix, les alimenta, les
enalteix i prestigia. Vull una llengua que no hagi de demanar ni perdó
ni permís pel sol fet d'existir; no vull que li discuteixin les poques i
tímides lleis que la protegeixen; vull que els seus parlants visquin
sense els complexos que els porten a l'autoodi i la renúncia lingüística
perquè no es molesti el veí o, encara pitjor, per una pretesa i
malentesa bona educació. Vull que la meva llengua sobrevisqui amb salut
en aquest món de la globalització uniformadora i no vull haver d'estar
parlant constantment d'aquest tema. Sis o set raons més per treballar
per la independència. I en parlo ara perquè tinc esperança en la gent.
Fixeu-vos en els que organitzen i costegen les consultes populars per la
independència; fixeu-vos en tots els que hi van a votar, sigui quin
sigui el seu vot. Per això m'alegra que el Parlament s'hagi posat les
piles admetent a tràmit la proposta de consulta popular sobre la
independència de Catalunya. Que sigui Espanya qui, en ple segle XXI,
prohibeixi que la gent pugui expressar la seva opinió sobre aquest tema.
Perquè com diu Vicenç Villatoro en un article que no té pèrdua, el que
els fa por és que la gent que fins ara no hi havia pensat, es faci la
pregunta i pugui reflexionar. Els fa feredat que la gent pensi i
s'aparti del pensament únic. També la meva pàtria és la literatura.
La literatura suposa un món inacabable, que comença, per simplificar, en
Homer i que es manté amb l'última obra acabada de publicar en qualsevol
llengua. La literatura que alimenta l'escriptor és la pròpia tradició
literària i les tradicions adquirides per l'afany cultural individual i
social. De vegades, anant pel món, per causa del meu passaport, hi ha
lectors que em pregunten sobre la meva tradició literària i em citen
noms il·lustres com García Márquez o Cortázar. Evidentment que conec la
tradició literària espanyola i l'estimo profundament. Com la francesa o
l'alemanya: profundament. Com a persona culta, sé buscar en moltes
tradicions i no en tinc prou amb la meva. També sé que voler aspirar a
una alenada universal no es pot fer des del buit sinó des de
l'arrelament a un lloc i a una gent. Per tant, he d'explicar en aquests
lectors que la meva tradició literària arrenca amb Llull, els trobadors i
March, continua amb Joanot Martorell, Guimerà, Verdaguer, Oller, Foix i
Espriu, Riba, Estellés, Rodoreda, Calders, Moncada, Barbal i tants més
i, no cal dir-ho, els il·lustres escriptors que m'acompanyeu avui. Tinc
la meva tradició literària, l'estudio, m'alimenta i en parlo amb orgull,
com fa qualsevol ciutadà de qualsevol país lliure i amb tradició
literària pròpia. Perquè la literatura catalana fa de bon mostrar pel
món i cada cop és més coneguda i respectada. És qualitativament sòlida,
comparable a moltes altres, sobretot a les de dimensions demogràfiques
semblants. I els que riuen per sota el nas davant d'aquesta afirmació,
sovint gent catalanoparlant però castellanolectora, sempre m'han
recordat els que es negaven a constatar, mirant pel telescopi que els
oferia Galileu, que la lluna estava plena de bonys i no era una esfera
perfecta. Comproveu-ho sense complexos! Només us cal prendre la molèstia
de llegir-la. Només us cal mirar pel telescopi de Galileu. Potser és
demanar massa...
L'escriptor sap que ha de treballar des de la
humilitat i la solitud, deia en començar. No crec que sigui fàcil crear
des de l'arrogància. Penso que, llevat dels pocs casos d'il·luminats
excepcionals com Mozart i les seves partitures manuscrites que semblen
sortides d'impremta, el més habitual és el desconcert patent en les de
Beethoven. Escriure és dubtar. Escriure és, com viure, entrar en el
regne de les incerteses i prendre decisions sense saber si allò que fas
és el que és correcte. I per què, el dubte? Perquè l'escriptor empaita
un ideal del qual no en coneix el rostre ni sap el camí per arribar-hi.
I a la feina literària diària tot són cruïlles, eleccions, guanys,
pèrdues, errors, marrades, encerts, epifanies... Fins i tot quan acabo
un llibre no sé si l'he acabat. En el fons, sé que no. Sé que tots el
meus llibres resten inacabats i sé que un dia me'ls deixo prendre de les
mans. Paul Valéry ho deia: un poema no s'acaba: s'abandona. Hi estic
d'acord. Amb ànima fràgil penses que no saps si t'has acostat gaire a
l'ideal que perseguies. Probablement per això, et poses a escriure un
altre llibre.
Quan era petit, amb el col·legi de records
agredolços, els jesuïtes del carrer de Casp, veníem aquí, al Palau de la
Música, a final de curs, a la "promulgación de dignidades". I ens
donaven medalles i distincions en forma de cordons de colors que després
havíem de retornar religiosament abans de marxar cap a casa, ben a la
vora d'aquí, amb la mare satisfeta i els germans barallant-nos pel
carrer. També durant anys he vingut al Palau a ser testimoni del miracle
de la música; al començament, amb els pares i després amb els amics. I
avui em trobo aquí, amb les cames que em tremolen (és una imatge
literària) i no puc deixar de pensar que m'hauria agradat molt que els
meus pares fossin aquí, a primera fila, agafats de la mà, escoltant-me,
tots dos ben satisfets. La mare només va poder fer-me comentaris molt
assenyats, dels relats que es van convertir en el meu primer llibre,
Faules de mal desar, que ja no va arribar a veure. El pare sí que va
viure la publicació d'uns quants llibres, fins a Fra Junoy o l'agonia
dels sons i Llibre de preludis. A ells, que em van encomanar l'amor a la
música i a la lectura, i que els hauria agradat tant ser aquí, la meva
gratitud filial. Vull esmentar amb agraïment Òmnium Cultural i el jurat
que ha decidit distingir-me i també vull agrair la presència de tots
vosaltres. Vull alçar la copa (virtual) pels col·legues, sobretot per
una colla d'amics, que al voltant de la dèria de voler viure en un país
normal, ens vam inventar la imperfecta i apassionada Ofèlia Dracs per
oferir a qui la volgués, literatura eròtica, fantàstica, negra, de
ciència ficció... pensada i escrita en català. Des d'un punt de vista
professional i artístic dec molt als meus lectors personals que revisen
i posen en dubte el que escric abans de fer-ho públic. A editorial
Proa, la meva; als meus editors, els catalans, amb un especial record
per a l'Isidor Cònsul, i als d'altres països, alguns dels quals han
tingut la gentilesa de ser avui aquí; i als meus traductors que, també
en un procés lent, que és artístic i de creació, ajuden a estendre els
meus textos. Escriure és un acte individual però que, com veieu, implica
moltes persones a l'hora de fer arribar el text als lectors. Moltes
gràcies a tots vosaltres. Però no puc deixar d'esmentar els amics, tan
pocs, tan propers, tan generosos. I, és clar, la família més pròxima:
els meus germans, que sempre estan a punt per fer mil comentaris agraïts
i emotius. Els meus fills i les seves famílies, que són el meu orgull;
ells, que van acceptar ja de petits, com si fossin gent madura, de tenir
un pare quasi sempre reclòs davant d'un paper ple d'interrogants. I a
la meva Margarida, el nord de la meva vida, la raó final de la meva
escriptura per la qual també dic que escriure és un acte d'amor.
Amor,
honestedat, veritat. Em temo que no està gaire de moda parlar d'això.
No em puc expressar de cap altra manera. La veritat en literatura és un
terme que costa d'explicar: és més fàcil viure-la. L'escriptor no escriu
allò que la gent preveu que ha d'escriure sinó allò que, si no ho
expulsés, no el deixaria dormir; escriu allò que li urgeix expressar per
treure-s'ho de sobre. La veritat està íntimament lligada a l'honestedat
de què parlava al principi. El lector és capaç de captar-la perquè és
inconfusible. El que és previsible, el que provoca indiferència, està
renyit amb l'art.
A Europa hi ha un interès viu per allò que se
n'ha acabat dient memòria històrica. Perquè Europa ha de pair, encara,
molts episodis de la seva història recent. Tinc el privilegi de
parlar-ne, convidat a molts fòrums, amb l'excusa, entre d'altres,
d'haver escrit Les veus del Pamano. Llavors t'adones que la història, la
veracitat històrica és punyent però fràgil, com el glaç. Volia
referir-me al tètric Goebels però m'estimo més citar Sebastià Alzamora
quan escriu, en un article recent, sobre la gent que, quan parla de
Catalunya, menteix. I com més grossa la mentida, millor. "I tant, que
paga la pena" diu Alzamora "enfrontar-te a qui t'insulta, perquè un
insult repetit moltes vegades, es converteix en un prejudici. I els
prejudicis, quan són prou estesos, dicten polítiques. I si molt convé,
sentències." Final de la cita. Penso, però, que no cal mentir i
insultar: només amb mitges veritats ja es pot tergiversar la memòria.
L'espectacle que s'ha ofert darrerament amb les lloances acrítiques a
Samaranch, m'ha deixat atònit. I això només és un exemple. Alerta amb
les memòries selectives perquè fan derivar la veritat històrica. I a
tothom li agrada pensar com la majoria. Les opinions majoritàries acaben
conformant el pensament únic, que és molt confortable per qui s'hi
aixopluga. És un problema greu per a les minories, perquè tothom sap que
la història, per desgràcia, l'escriuen els vencedors. Però no patiu:
la literatura, que també burxa en la història, s'escriu no des de la
confortabilitat del pensament únic sinó des de l'austeritat de les
soledats infinites. La literatura ens pot salvar perquè, per sort,
l'escriuen persones lliures. Gràcies.
Jaume Cabré
Palau
de la Música Catalana Barcelona, 14 de juny de 2010
Dilluns una colla de cinemes tancaran per protestar contra la protecció de la llengua catalana.
Entre els cinemes que tancaran, a Terrassa hi ha el Cinesa de Parc Vallès i el del Segle XXI. En canvi, no tancarà el cinema Catalunya del carrer Sant Pere.
Els mitjans de comunicació es refereixen a aquest tancament com una 'vaga', quan en realitat és un tancament promogut pels empresaris del sector, no pas pels treballadors. Uns empresaris que en força casos van aprendre el seu negoci durant la llarga nit de la dictadura feixista.
En qualsevol cas, el tancament de dilluns no seria una vaga, sinó un lockout o tancament patronal.
Dilluns vinent s'anuncia una vaga de cinemes catalans. Concretament, una setantena de cinemes tancaran dilluns per protestar contra l'aplicació de la nova llei que defensa els drets lingüístics dels espectadors catalans.
Perfecte. Tal i com diu en Vicent Partal, així tindrem la llista dels cinemes on no cal tornar-hi. Això és una mostra que els problemes de la democràcia (lleis que no agraden a tothom) es resolen amb més democràcia (saber ben bé a qui no li agraden).
Ara només ens cal saber quins dels actuals diputats del Parlament no votarien a favor de la independència. Per anar rumiant el nostre vot.
Demà podrem expressar el nostre vot d'una manera diferent a la dels últims trenta anys. Demà podrem votar sobre el futur col·lectiu de Catalunya. Demà podrem expressar el nostre dret a l'autodeterminació i per primer cop ens preguntem què volem ser. Tant els del no com els del sí tenim l'oportunitat d'expressar-nos lliurement i la llibertat és democràcia. És una oportunitat d'or.
Aquestes consultes, tècnicament no serveixen per res. Simbòlicament, són importantíssimes. Posant una papereta en una urna canviarem la realitat del país. Si la participació és alta, les consultes passaran a ser el centre de l'agenda política i els ciutadans forçarem el posicionament polític del Parlament.
El Parlament hauria de convocar un referèndum únic i vinculant, d'àmbit nacional, per tal que la ciutadania expressi la seva voluntat. Com que les lleis espanyoles ho prohibeixen, aquesta iniciativa feta des de la ciutadania és una denúncia exemplar de la manca de plena llibertat política en que ens trobem les persones catalanes. I la denúncia només funcionarà amb una participació alta.
Les posicions més repatànies contra la llengua catalana sovint van acompanyades d'una proposició prêt-à-porter: els catalans som bilingües.
Bé, jo no sóc bilingüe. A casa només es parlava català i a casa només parlem català. Sóc monolingüe. Una altra cosa és que sàpiga idiomes, però això és un altre tema.
Segurament que hi ha molts catalans bilingües, un tret propi de totes les terres d'acollida, que incorporen noves onades d'immigració a cada generació. I això fa que la societat catalana sigui multilingüe i li dóni una complexitat especial.
Però quan per reafirmar-se en les posicions contràries a la llengua em diuen allò de "els catalans som bilingües", responc: "Bilingüe? Jo, no".
El
mes de setembre l'ajuntament de Tolosa de Lengadòc va començar a fer
els anuncis acústics del metro també en occità. No cal incidir en la
importància d'aquest fet que trenca amb la imatge folklòrica que alguns
voldríen de la llengua de Mistral.
Des
de fa uns dies els partidaris del monolingüisme francès han encetat una
campanya per exterminar l'occità del metro. El proper 7 de de novembre
la companyia decidirà que fa. Els genocides ja han reunit 8.000 suports
de tot França. Els occitanistes només es tenen a si mateixos i els qui
els volguem ajudar. De moment són 1.000.
10 de novembre : Omenatge al vescomte Trencavèl / Hommage à Raymond-Roger Trencavel
A l'iniciativa dels Companhs de Paratge e de l'Institut d'Estudis Occitans-Aude, Amb
lo sosten de la Calandreta de Ciutat, del Cercle Occitan del país de
Carcassona, del Grop Òc, de la Mesnie du Carcassès e de PEP-classas del
Patrimòni vos balham rendètz-vos lo dimars 10 de novembre de 2009
* lo vèspre : talhièrs pels escolans animats per Miquèla Stenta (Los trobadors), Alan Roch (Trencaveè) e Cristian Salès (Musica
medievala) per tres classas (Calandreta ; escòla Berthelot ; escòla dels Trobadors)
* a 18 h 30 : L’OMENATGE
Sala de las Classas patrimòni, carrièra Raimon-Rogièr Trencavèl a la Ciutat de Carcassona (dintrada liura)
- La Cançon de la Crosada Lectura dels moments de la Cançon
consacrats al chaple de Besièrs e a la presa de Carcassona per Miquèla
Stentà (occitan medieval), Brunò Peiràs (francés), Alan Roch (occitan
d’ara) e J-Claude Rousse (acompanhament musical)
-La mort de Trencavel Ipotèsis sus la mòrt del vescomte, per Joan-Loís Gasc
Aquest cap de setmana passat, vora 20.000 persones s'han manifestat a Carcassona (departament d'Aude) en defensa de la llengua i la cultura occitanes.
Després de la primera manifestació a Carcassona el 2005 i la manifestació de Besiers (departament d'Erau) del 2007, aquesta manifestació de 2009 ja mostra números de ser massiva. Tenint en compte que els mitjans de comunicació públics tant de l'estat francès com de l'estat espanyol oculten els moviments culturals occitanistes, que tant sols un 1% dels infants occitans són educats en la seva llengua i que les convocatòries s'han de fer totes per mitjans privats i boca-orella, la manifestació d'enguany i l'evolució que ha seguit els últims quatre anys no pot sinó qualificar-se d'èxit rotund.
Enguany es compleixen vuit-cents anys que Raimon Roger Trencavèl morí a la presó durant la terrible Croada Albigesa. I també vuit-cents anys que Occitània continua resistint.
Us poso algunes imatges de la manifestació d'aquest cap de setmana a Caracassona, en defensa de la llengua i la cultura occitanes, cortesia de Jordi Vàzquez.
3) Vague occitane sur la Cité Colorée,
musicale, la marche était aussi revendicative. Il s'agissait de
réclamer une loi pour la reconnaissance des langues régionales. C'est
beau, une vague. Ça monte doucement vers le ciel, ça chante, ça gronde,
ça ondule, ça déferle pour juste après couler en grand vallon, ça
s'interrompt tout d'un coup puis ça repart, comme pour ne jamais
s'arrêter... La vague qui a inondé hier les rues de Carcassonne a
surpris tout le monde. 14 à 16 000 personnes, a dit la police. Plus de
20 000 ont répondu les organisateurs. Bref, au moins autant que la
manifestation de Béziers en 2007 et deux à trois fois plus que la
"première", à Carcassonne, en 2005. "Une manifestation pour la langue
d'Oc", avait prévenu
David Grosclaude, président de l'Institut d'Etudes Occitanes le matin.
Une manifestation pour dire aussi le chemin parcouru depuis que la
France a accepté, en 2008, d'inscrire les langues régionales dans la
constitution. Maigre chemin. Alors, la vague... Elle a démarré par un
clapotis, doucement arrosé de quelques gouttes, sur le jardin
André-Chénier transformé en village occitan. Puis, avec le soleil et la
chaleur retrouvée, elle est montée, colorant le marbre de la place des
couleurs rouge et jaune de l'Occitanie. Les élus se sont succédé à la
tribune, élections régionales en ligne de mire. Mais un peu plus tard,
dans le cortège, le tricolore de leurs écharpes n'était pas la couleur
dominante.
De Chénier à la Cité Vers
15 h, l'eau s'est mise à couler depuis le jardin Chénier. En bruits, en
gestes, en musiques, en banderoles, en slogans. Les Castellers catalans
étaient là, chemises vertes défilant devant les Niçards éberlués.
L'étoile d'or sur fond blanc des félibres volait au vent, emportant le
son des graïles et des boudègues de la Montagne Noire. Fifres et
tambourins de Provence rythmaient l'avance d'une nuée de drapeaux
jaunes et noirs de Libertat, juste avant que Comminge et Ariège ne
s'avancent côte à côte. Les Italiens des vallées occitanes précédaient
de peu la fanfare des Goulamas, que filmait une équipe télé de
Barcelone. Accordéons diatoniques et vielles du Périgord laissaient
soudain la place à une bande de Vénitiens faisant claquer leur drapeau
de Saint-Marc... Tour des boulevards, virage au Dôme, lent passage du
Pont-Vieux, envahissement de la rue Trivalle pavoisée comme à la
parade, et enfin, au bout de la vague, les Tours Narbonnaises et les
lices où devaient se tenir les discours. Et le "Se Canta" final jailli
de milliers de gosiers...
======================================================== 2) MANIFESTATION BASQUE Manifestation en faveur de la langue basque Bayonne - (Pays-Basque) Le samedi 24 octobre
2009 à 20h10
Environ
5.000 personnes -3.800 selon la police- ont manifesté samedi en fin de
journée dans le centre-ville de Bayonne, répondant à l'appel d'Euskal
Konfederazioa, la plate-forme qui réunit une cinquantaine
d'associations de défense de la langue basque. Les manifestants, parmi
lesquels de nombreux élus locaux, toutes tendances confondues,
réclamaient une officialisation de l'euskara. Ils se sont rappelés au
bon souvenir de la promesse faite en 2007 par le candidat Sarkozy d'une
loi en faveur des langues régionales. "Aujourd'hui nous exigeons haut
et fort que le gouvernement respecte la parole donnée" a-t-il été
proclamé dans une prise de parole à l'issue du défilé. (Sud-Ouest : http://www.sudouest.com/accueil/actualite/info-en-continu/locale/9734/cle/6dfae89480d15c97daf9a4f08f91c2b5.html) ============================================= 3) “ Nicolau", entends-tu la voix du peuple occitan? Événement.
Selon les défenseurs de la cause occitane, ils étaient près de 20 000,
hier après-midi, dans les rues de Carcassonne, pour une manifestation
pure et dure à la fois.
Cette fois, les Basques et les Bretons
n'étaient pas là. Ils étaient à Bayonne où l'on défilait, aussi, pour
la défense des langues régionales. Eh bien sans eux, le collectif Anem
Oc a relevé le défi de rassembler plus de monde encore que lors des
précédentes éditions de la marche pour la langue d'Oc. 13 000 selon la
police. 20 000 selon les organisateurs. Les chiffres importent peu : le
défilé qui s'étendait, en continu, du square André-Chénier jusqu'au
rond-point du portail des Jacobins était impressionnant et les rangs
étaient serrés. Avec un souhait commun : que ce soit la dernière fois.
En effet, le message en direction du chef de l'état et de son
gouvernement est censé être clair pour les organisateurs : 10 000
manifestants en 2005, 18 000 en 2007 et encore plus cette fois
devraient suffire pour l'alerter. La sonnette d'alarme est tirée. Le
peuple d'Occitanie a mal à sa langue et il est grand temps, selon lui,
qu'une loi se porte à son secours. « Et que ce ne soit pas un pansement
sur une jambe de bois ! » « Les gens réclament des médias et des
écoles… et au plus haut de l'état, on ne les entend pas ! On a été
patients, mais on va peut-être faire plus énergique pour se faire
entendre », prévient David Grosclaude, président de l'Institut d'études
occitanes. Les Occitans ont afflué hier de partout : du sud de l'Italie
à l'Aquitaine, du Limousin au Val d'Aran et de Provence à l'Auvergne,
avec des nuées de Calendrons (élèves des écoles occitanes) dans leur
sillage. Les
voisins catalans, bien sûr, étaient là aussi, une fois de plus, pour
soutenir les « cousins » d'Occitanie. Les enseignants, les artistes,
les citoyens lambda, aussi, étaient là, au cœur du défilé, de cet
interminable cortège où l'on comptait moitié moins de drapeaux colorés,
sang et or et arborant la croix occitane, que de pieds. Procession
musicale, inter générationnelle, festive, amicale et bon enfant qui a
cheminé de la Bastide à la Cité. Les représentants du pouvoir
politique, de l'opposition surtout, étaient là. Outre le député-maire
de Carcassonne Jean-Claude Pérez, le vice-président du conseil régional
Eric Andrieu et par mal d'élus locaux, la présence du député européen
Verts José Bové a été remarquée. « L'Etat français a failli à sa parole
en ne traduisant pas dans la loi française la charte européenne des
langues régionales, c'est l'Europe des régions que l'on va construire
et elle ne s'arrête pas aux frontières des états », a déclaré l'élu des
Verts. L'Occitan est dans la constitution, il doit désormais rentrer
dans la Loi et avoir ses médias et des moyens pour être enseigné, parlé
et promu. Et là, manifestement, ça urge. La Dépêche, 25/10, Joël Ruiz
Les persones no som bèsties perquè donem significat a les coses. Els objectes, per nosaltres, poden ser símbols que expressen conceptes més enllà de la física de l'objecte. Des del concepte de família o d'amistat, fins als símbols nacionals de les banderes o els himnes, les persones otorguem valor per construir una realitat més rica i complexa que la dels simples fets materials.
També som les persones les qui hem construït un sistema de valors basat en la llibertat d'expressió i d'elecció del nostre propi camí. La creació de lleis i d'estats correspon als mecanismes creats per poder establir marcs de convivència superiors als de les bèsties.
Sovint hi ha discussions calentes quan es debat sobre les cremes de banderes o figures polítiques, com ara reis o presidents. Ha de prevaldre la llibertat d'expressió o bé la preservació del símbol cremat?
Jo crec que la llibertat d'expressió és un dret fonamental per tal com conté la llavor que ens permet corregir els defectes dels nostres sistemes de convivència. Si no se'ns permet comentar o criticar, no podem millorar. I l'única manera de tenir opinió és informar-se prèviament. Per això els mitjans de comunicació són claus en la millora de la nostra societat.
La balança entre llibertat d'expressió i respecte als símbols té dos plats on a vegades en pesa un més que l'altre. En la història de la democràcia moderna (és a dir, des de fa trenta anys a Catalunya i des de fa tres-cents anys als EUA), el plat de la llibertat d'expressió ha anat de la banda del progressisme mentre que el plat del respecte als símbols ha anat de la banda del conservadurisme.
En les actuals protestes de l'Iran, la reacció del govern ha estat tancar l'amplada de banda de connexió a Internet, ja que Internet és un mitjà de comunicació que s'escapa del seu control. A través de Twitter, Facebook, Flickr o YouTube, els iranians poden fer sentir la seva veu encara que discrepi de la posició ofical del govern, una dictadura religiosa islamista. Atacant la llibertat d'expressió poden mantenir la fantasia de l'estabilitat d'una teocràcia que la gent ja no respecta.
Però no ens cal anar tant lluny per trobar exemples d'atacs a la llibertat d'expressió. A Catalunya hem viscut judicis contra persones acusades de cremar fotos del rei d'Espanya. Una còpia d'una foto té el valor simbòlic que té però alhora no és cap objecte físic vital per al correcte desenvolupament social. La llibertat d'expressió ens permet cremar-ho per expressar la nostra repulsa a la monarquia sense que ningú prengui mal ni vegi retallada la seva llibertat en un grau apreciable. Si la monarquia espanyola fos forta no caldria defensar-la d'això.
I ahir encara en vam tenir més, d'això. Ahir dissabte unes dues-centes persones es van congregar al Raval de Terrassa per veure en una pantalla gegant instal·lada per Telecinco el partit de futbol entre les seleccions d'Espanya i Sudàfrica. Una cinquantena de membres d'una organització d'esquerres van boicotejar l'acte i van cremar amb gasolina la pantalla gegant. Amb la seva actitud violenta i sectària, aquestes persones van posar en perill les famílies que volien veure un partit de futbol a la fresca i van destruir un canal de comunicació social: una pantalla de televisió.
Aquestes persones d'esquerres van considerar que el símbol de la selecció espanyola que es veia a través de la pantalla era més greu que el fet de poder gaudir d'una vetllada de futbol en companyia.
Veiem doncs, com el conflicte entre la defensa dels símbols i la llibertat d'expressió es decanta envers la simbologia (el plat més conservador d'aquesta balança) quan afecta valors com els de l'islamisme, la monarquia espanyola o els independentistes catalans d'esquerra. En el fons, no són tan diferents.
Quan xerro sobre política m'agrada exposar els diversos punts de vista que hi pot haver sobre una qüestió. Sovint n'hi ha més de dos. M'agrada buscar posicions vàlides contra l'assertació que algú m'ha fet i crear raonaments que el meu interlocutor pugui acceptar. I sobretot procuro fer-ho quan la conversa és entre diverses persones.
El fet és que si la conversa no es va dirigint cap a termes de raonament, les paraules abandonen l'òrbita del pensament per gravitar excitats a l'entorn dels potents atractors del sentiment. I quan la conversa és de grup, l'excitació combinada acostuma a eliminar el dèbil pols gravitacional de la raó per abandonar-se de manera desenfrenada a l'entorn de llocs comuns i frases mil cops sentides.
Podríem dir que aquesta facilitat de l'atracció pel cantó fosc del debat polític (l'atracció epidèrmica) forma part de la immaduresa política. Fins ara creia que un dels puntals d'aquesta immaduresa era la part visible de l'independentisme català, una mostra preclara de com l'epidermis pot a la raó i de com n'és de difícil mantenir diàlegs basats en la racionalització quan un dels interlocutors viu al món que ha creat dins del seu cap.
Per a mi, l'expressió màxima d'aquesta immaduresa és escoltar la frase "si tots els catalans votéssim X, seríem independents". Ok. La realitat és aquesta: els catalans votem tots diferent, perquè no som cap dictadura del pensament. En conec uns quants que voldrien viure en una dictadura del pensament, seria tot més fàcil em diuen. Jo crec que no, que seria tot força més difícil. Llavors, si els catalans votem opcions diferents i continuarem fent-ho sempre, com es pot vehicular la independència? Doncs a base de buscar punts en comú i enlloc de fixar-nos en els defectes dels altres, que tots en tenim, fixar-nos en com podem col·laborar per aconseguir fites volgudes per tothom. Tant difícil és? Doncs sembla que sí.
Deia que fins ara creia que un dels puntals d'aquesta immaduresa política era la part visible de l'independentisme català, però ja fa un temps que una altra actitud ho supera amb escreix: el vot al PSC. Catalunya vota infatigablement una trentena de diputats pel Congrés que es dediquen a votar des de Madrid contra els interessos dels ciutadans que els han escollit des de Catalunya.
El motiu de fons d'aquest vot no és pas racional: no es tracta d'escollir diputats que ens resolguin els problemes o ens facin viure millor. El motiu de fons és passional: votar la llista del PSOE perquè és la llista enemiga del PP. Que uns o altres facin la mateixa política envers Catalunya és el de menys. Per al ciutadà català que se sent nacionalment espanyol, les decisions preses des de Madrid són tan bones com les preses des de Barcelona i, davant aquesta igualtat de tracte, vota de manera passional.
Els estratègs del PSC ho saben perfectament i per això ja fa anys que les seves campanyes es basen només en insultar l'oponent i avisar que són "ells o el caos" (quan al PSC diuen "ells" volen dir que ells són el PSOE, naturalment). Aquesta diferència entre PSOE i PP no és com la presenten; ja fa temps que el PSOE ha de recórrer a parlar de sexe i de religió per excitar els ànims dels seus votants, ja que en política laboral, econòmica o territorial fan exactament el mateix. Fins i tot ara comparteixen el govern i el parlament del País Basc.
Per al ciutadà català nacionalment espanyol, tot això està bé i en principi és bo. PP i PSOE comparteixen una visió nacional de país i no tenen cap problema a obviar les seves diferències per, a través de la pluja fina que representa tenir el govern, espanyolitzar Catalunya. És la situació actual. Però és que fins i tot per als ciutadans catalans nacionalment espanyols, les polítiques de PP i PSOE lesionen els seus interessos, ja no en l'àmbit nacional o cultural sinó en l'econòmic. I això ja no és bo. El gran salt endavant d'Espanya s'ha basat en bona part en exprémer la capacitat de treball de Catalunya i distribuir-ne els beneficis arreu, sense retorn.
Al discurs racional li costa trobar espai públic. Ahir en Mas proposava fer un front català per salvar l'Estatut. I responia en Montilla que "prefereixen anar amb els amics del PSOE". Olé el bon rotllo. Que el PSOE són mentiders (Estatut)? Són amics. Que el no compleixen (finançament)? Són amics. Que el PSOE ens traeix (invasió de competències)? Són amics. Que s'en riuen de nosaltres (Magdalena Álvarez per davant de Maria Badia)? Són amics.
Senyor President, maduri. Quan un seu amic no compleix la paraula donada, li menteix i l'apunyala per l'esquena... ha de desconfiar de la seva amistat.
Aquest cap de setmana passat, vora 20.000 persones s'han manifestat a Carcassona (departament d'Aude) en defensa de la llengua i la cultura occitanes.
Les persones no som bèsties perquè donem significat a les coses. Els objectes, per nosaltres, poden ser símbols que expressen conceptes més enllà de la física de l'objecte. Des del concepte de família o d'amistat, fins als símbols nacionals de les banderes o els himnes, les persones otorguem valor per construir una realitat més rica i complexa que la dels simples fets materials.
