Dijous al Polònia van fer una paròdia del concurs "El gran dictat", convertit en "El gran dictador". La parella de concursants eren unes caricaturitzacions de Francisco Franco i Adolf Hitler. El presentador era el mateix que el del concurs real, l'Òscar Dalmau.
La pregunta que li van fer a l'actor disfressat d'Adolf Hitler va ser delletrejar la paraula "holocaust". Aquest va negar que existís i va dir que tot era un invent. L'Òscar Dalmau (real, no pas cap actor) va contestar que potser l'Steven Spielberg s'havia inventat coses a la pel·lícula "La llista de Schindler", però que la paraula "holocaust" surt al diccionari i que per tant la paraula existeix i era vàlida.
Lamentable.
Segurament la resposta del Dalmau estava pensada per obligar al personatge de Hitler a respondre, però ho podien haver fet d'una altra manera.
D'entrada, la paraula holocaust és molt més antiga que la seva sinonímia parcial amb la Xoà. El seu origen és el grec ὁλόκαυστον i designa un enorme sacrifici. És a partir del XIX que comença a adquirir el significat de tragèdia.
Però a part la resposta de Dalmau és ofensiva. Perquè això de buscar tres peus al gat al film "La llista de Schindler" ja passa de mida. Primer, perquè és un film de ficció. El propi Spielberg va fer el brutal documental "The last days" on tot són imatges reals i entrevistes a gent real. Mostra com l'exèrcit alemany va prioritzar les infraestructures per dur a terme l'execució de 400.000 jueus hongaresos encara que això va significar no poder aturar l'avanç de l'exèrcit soviètic. El primer era el primer.
I d'altra banda, és ofensiva perquè és ridícul mostrar a Hitler negant la Xoà, tant ridícul com sentir els creacionistes parlant del disseny intel·ligent (per atacar la teoria de l'evolució) o tant ofensiu com sentir els dirigents àrabs fent les dues coses: negar la Xoà i negar la teoria de l'evolució.
Trobo improcedent que un presentador de TV3 faci el joc a aquests ignorants perillosos.
L'extensió de la tecnologia audiovisual permet que avui tothom qui vulgui pugui convertir-se en reporter improvisat o, si més no, en proveïdor d'imatges d'interès.
Si de primer ens sobtava la quantitat de gent amb càmeres de vídeo o telèfons amb capacitat d'enregistrar vídeo que hi havia als EUA, amb conseqüències tan divertides i lamentables alhora com les dotzenes de persones que creien que els accidents o atemptats enregistrats per les càmeres havien de ser falsos perquè si no "no s'explica com és que hi havia gent amb càmeres per gravar-ho" (un simple signe d'ignorància respecte els salts culturals i tecnològics entre societats), aviat aquests pensaments ingenus desapareixeran pel contacte amb la pròpia realitat.
Ahir una discoteca es va incendiar pels focs d'artifici que s'hi van llançar a l'interior. Algun membre del públic estava gravant la festa amb el telèfon i podem veure'n el clip resultant al web de la BBC. http://news.bbc.co.uk/2/hi/europe/8396587.stm
És sorprenent veure que tot i que la gent fuig de manera ordenada, es va molt i molt lent en abandonar el local i m'ha xocat veure com de ràpid el fum negre del plàstic cremat s'escampa per tot arreu, molt més ràpid que no pas la gent.
Al final, més de cent morts entre persones asfixiades i gent aixafada en la corredissa.
Estic segur que si l'incendi no hagués estat a Perm, als Urals sinó en algun lloc dels EUA, ja tindríem alguns catalanets muntant teories de la conspiració sobre com la CIA havia provocat l'incendi per tenir alguna excusa per bombardejar vés a saber on. Segur. Si no, com és que hi havia gent gravant-ho?
La Vanguardia, El Periódico, El Punt, l'Avui, el Diari de Girona, el
Diari de Tarragona, Segre, La Mañana, Regió7, El 9 Nou, Diari de
Sabadell i Diari de Terrassa publiquen avui un editorial conjunt sota
el títol "La dignitat de Catalunya". Aquesta és una iniciativa inèdita
que vol posar de relleu el malestar per la que sembla que serà una
imminent sentència molt desfavorable del Tribunal Constitucional
espanyol contra l'Estatut actualment en vigor.
El text d'aquesta editorial conjunta diu:
Després de gairebé tres anys de lenta deliberació i de contínues
maniobres tàctiques que han malmès la seva cohesió i han erosionat el
seu prestigi, el Tribunal Constitucional pot estar a punt d’emetre
sentència sobre l’Estatut de Catalunya, promulgat el 20 de juliol del
2006 pel cap de l’Estat, el rei Joan Carles, amb el següent
encapçalament: «Sapigueu: que les Corts Generals han aprovat, els
ciutadans de Catalunya han ratificat en referèndum i Jo vinc a
sancionar la llei orgànica següent». Serà la primera vegada des de la
restauració democràtica de 1977 que l’alt tribunal es pronuncia sobre
una llei fonamental ratificada pels electors. L’expectació és alta. L’expectació
és alta i la inquietud no és escassa davant l’evidència que el Tribunal
Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una quarta Cambra,confrontada
amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat
ciutadana lliurement expressada a les urnes. Repetim, es tracta d’una
situació inèdita en democràcia. Hi ha, no obstant, més motius de
preocupació. Dels 12 magistrats que componen el tribunal, només 10
podran emetre sentència, ja que un (Pablo Pérez Tremps) està recusat
després d’una espessa maniobra clarament orientada a modificar els
equilibris del debat, i un altre (Roberto García-Calvo) ha mort. Dels
10 jutges amb dret a vot, quatre continuen en el càrrec després del
venciment del seu mandat, com a conseqüència del sòrdid desacord entre
el Govern i l’oposició sobre la renovació d’un organisme definit
recentment per José Luis Rodríguez Zapatero com el «cor de la
democràcia». Un cor amb les vàlvules obturades, ja que només la meitat
dels seus integrants estan avui lliures de contratemps o de pròrroga.
Aquesta és la cort de cassació que està a punt de decidir sobre
l’Estatut de Catalunya. Per respecte al tribunal –un respecte sens
dubte superior al que en diverses ocasions aquest s’ha mostrat a si
mateix–, no farem més al·lusió a les causes del retard de la sentència.
La definició de Catalunya com a nació al preàmbul de l’Estatut, amb la consegüent emanació de símbols nacionals (¿que
potser no reconeix la Constitució, al seu article 2, una Espanya
integrada per regions i nacionalitats?); el dret i el deure de conèixer
la llengua catalana; l’articulació del Poder Judicial a Catalunya, i
les relacions entre l’Estat i la Generalitat són, entre altres, els
punts de fricció més evidents del debat, d’acord amb les seves
versions, ja que una part significativa del tribunal sembla que està
optant per posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb
cirurgies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola.
Aquesta podria ser, lamentablement, la pedra de toc de la sentència. No
ens confonguem, el dilema real és avanç o retrocés; acceptació de la
maduresa democràtica d’una Espanya plural, o el seu bloqueig. No només
estan en joc aquest o aquell article, està en joc la mateixa dinàmica
constitucional: l’esperit de 1977, que va fer possible la pacífica
transició. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja que podria
estar madurant una maniobra per transformar la sentència sobre
l’Estatut en un verdader tancament amb pany i forrellat institucional.
Un enroc contrari a la virtut màxima de la Constitució, que no és sinó
el seu caràcter obert i integrador. El Tribunal Constitucional, per
tant, no decidirà únicament sobre el plet interposat pel Partit Popular
contra una llei orgànica de l’Estat (un PP que ara es reaproxima a la
societat catalana amb discursos constructius i actituds afalagadores).
L’alt
tribunal decidirà sobre la dimensió real del marc de convivència
espanyol, és a dir, sobre el més important llegat que els ciutadans que
van viure i van protagonitzar el canvi de règim a finals dels anys 70
transmetran a les joves generacions, educades en llibertat, plenament
inserides en la complexa supranacionalitat europea i confrontades als
reptes d’una globalització que relativitza les costures més rígides del
vell Estat nació. Estan en joc els pactes profunds que han fet possible
els 30 anys més virtuosos de la història d’Espanya. I arribats a aquest
punt és imprescindible recordar un dels principis vertebradors del
nostre sistema jurídic, d’arrel romana: Pacta sunt servanda. Allò pactat obliga. Hi
ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha
alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver
de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat
catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició
cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir
una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus
impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la
transferència de rendes a l’Espanya més pobra; afronten la
internacionalització econòmica sense els quantiosos beneficis de la
capitalitat de l’Estat; parlen una llengua amb més marge demogràfic que
el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea, una llengua que, en
lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a un obsessiu
escrutini per part de l’espanyolisme oficial, i acaten les lleis, per
descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat
d’aguant cívic. Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva
dignitat; convé que se sàpiga.
Som en vigílies d’una resolució molt
important. Esperem que el Constitucional decideixi atenent les
circumstàncies específiques de l’assumpte que té entre mans –que no és
sinó la demanda de millora de l’autogovern d’un vell poble europeu–,
recordant que no existeix la justícia absoluta, sinó només la justícia
del cas concret, raó per la qual la virtut jurídica per excel·lència és
la prudència. Tornem a recordar-ho: l’Estatut és fruit d’un doble pacte
polític sotmès a referèndum.
Que ningú
es confongui, ni malinterpreti les inevitables contradiccions de la
Catalunya actual. Que ningú erri el diagnòstic, per molts que siguin
els problemes, les desafeccions i les contrarietats. No som davant
d’una societat feble, postrada i disposada a assistir impassible al
deteriorament de la seva dignitat. No desitgem pressuposar un desenllaç
negatiu i confiem en la probitat dels jutges, però ningú que conegui
Catalunya posarà en dubte que el reconeixement de la identitat, la
millora de l’autogovern, l’obtenció d’un finançament just i un salt
qualitatiu en la gestió de les infraestructures són i continuaran sent
reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i
social. Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la
legítima resposta d’una societat responsable.
No escolto Catalunya Ràdio des del 27 de juny de 2008. Després d'escoltar aquesta entrevista m'adono de la sort que tinc de no escoltar aquesta emissora. No sabia que el nivell de tendenciositat de Catalunya Ràdio hagués arribat a aquest extrem. És realment preocupant.
En l'entrevista, Manel Fuentes es dedica a xulejar, fer el tifa i menystenir un Àngel Colom que intenta explicar com va rebre diners de Fèlix Millet. L'entrevistador es dedica a recordar que en aquella època Colom ja no era a ERC sinó a CDC, que Montilla llavors no tenia responsabilitats i insinua tota l'estona que Colom va anar a veure Millet a instàncies d'algú de CDC.
Per rematar-ho, quan Colom diu que ha de penjar, Fuentes intenta implicar a Artur Mas en el sarau. Tota l'estona en Fuentes cita El Periódico com a font i acusa Colom de mentir quan les seves explicacions desmunten les teories conspiratòries. El pitjor de tot plegat és que degut al mal estil de Fuentes l'oient no pot arribar a fer-se una idea de res. Potser és el que volen: que l'oient no pensi.
Trobo que és molt greu que una cadena pública tingui presentadors d'aquest baix nivell. La dinàmica del Tripartit de destruir tot allò que tingués qualsevol relació amb Convergència no té fre i en alguns temes sembla que ja és tard per fer marxa enrere. Es podrà arreglar Catalunya Ràdio?
La desnacionalització del país propiciada pel Tripartit continua dia rere dia. Avui mateix llegia una nova notícia en aquesta línia d'eliminació del fet català: Caixa de Catalunya aprofitarà la fusió per canviar de nom. L'entitat dirigida per Narcís Serra creu que l'entitat està ben consolidada a Catalunya però que amb un altre nom es podria expandir millor per fora. Naturalment, quan diuen fora volen dir Espanya, no pas el món.
Això de tenir el diari Avui en fallida econòmica no deixa de ser molest. No pel diari en sí, que ja sabran els seus gerents quina gestió n'han fet, sinó pel meu dret com a ciutadà de llegir informació de nivell pensada i escrita en català.
Des que l'Avui depèn del govern per poder resoldre el seu deute (estem parlant d'un ERO?), el biaix anticonvergent que ha pres és d'una contundència que esglaia. Fins i tot deixa enrere el Punt i s'acosta als nivells d'intoxicació informativa d'El Periódico.
L'últim episodi és el famós article de Mercè Garcia titulat Tardor calenta a CiU i subtitulat On és Wally? Un article demagog que sembla dictat directament per Miquel Iceta o pel cínic Joan Ferran, que ahir dilluns es proclamava independentista a l'entrevista d'en Salvador Sostres (una sèrie d'entrevistes, d'altra banda, excel·lent).
Si l'Avui inicia amb la Mercè Garcia una sèrie compensatòria a la que hem tingut durant anys amb Desclot, anem malament. I no només per la tendenciositat sinó perquè la distància entre l'article i la realitat és massa grossa. L'any 2009 la notícia a CiU són Miquel Roca i López de Lerma? No s'adona l'articulista del rídicul que fa? La meitat de la militància actual de CiU ni tan sols els deuen haver vist mai en persona, aquests dos antics dirigents.
Hem de buscar doncs un altre diari que sigui (a) seriós (b) pensat en català (c) escrit en català. El Punt no compleix la primera condició i El Periódico només compleix la tercera a mitges. Els diaris espanyols no compleixen la segona i no tenen edició en català. La Vanguardia falla en la tercera condició.
La situació no és fàcil; crec que la millor opció seria una edició en català de La Vanguardia. Per quan?
L'ofensiva espanyolista continua. Animats per la manca de resposta davant els atacs estatutaris i per desviar l'atenció de la crisi econòmica i del fracàs de la recuperació de la memòria històrica, l'esquerra i la dreta espanyoles continuen la seva ofensiva per desmuntar l'estructura social catalana.
Joan Ferran ja va avisar. Primer el tripartit d'esquerres es va carregar TV3 i després Catalunya Ràdio. L'estratègia va ser fer-ne fora els professionals més bons i fer-li perdre audiència. Així van veure per fi acomplerta la denúncia que feien des de fa vint anys: que els mitjans públics catalans tenien menys qualitat que els espanyols. Quan els han dirigit, han convertit profecia en realitat.
Ara l'espanyolisme del PSC ja té un nou objectiu: l'Institut d'Estudis Catalans (IEC). Aquest atac de l'esquerra espanyola (PSC, El Periódico, Catalunya Ràdio) rep l'ajut entusiasta de la dreta espanyola (PPC, La Vanguardia, RAC1) i igual que abans, IC-V i ERC no faran res per impedir-lo sota amenaça d'haver de buscar feina real i CiU està massa distreta en picabaralles internes conseqüència de no haver partit peres quan tocava (un l'últim congrés).
La tàctica seguida pel PSC al govern i als mitjans no serveix ara. Com que no poden infiltrar gent d'esquerres al IEC (perquè cal tenir un cert nivell cultural i acadèmic), la tàctica seguida és desprestigiar la institució: una entitat com l'IEC té el poder que li otorga la gent i si es buida de prestigi es buida de funcionalitat.
Aquest matí ja hem sentit la primera ofensiva: que l'IEC exigeixi que els periodistes dominin la llengua és motiu de burla i escarni. Si els camperols que cultiven patates no parlen bé la llengua, diuen, per què l'han de parlar bé els periodistes?
La raó és ben simple: l'eina de treball del periodista. L'ha de repassar, afinar i esmolar. N'ha de conèixer tots els registres i escollir el més adequat a cada feina. L'ha d'estimar i integrar-la a la seva vida. Cap broma. El Tribunal Penal Internacional ha reconegut que els periodistes de Radio Rwanda i Radio Télévision Libre des Mille Collines van ser tan responsables del genocidi com els militars. El periodisme és una professió seriosa.
És inimaginable un atac similar dels periodistes espanyols contra la Real Academia Española (RAE). De fet cada notícia generada per la RAE és escampada com a Paraula de Déu pels mitjans espanyols que tenim establerts a Barcelona, sense vergonya.
Què ens passa? Per què tant d'autoodi? Per amagar la incultura d'uns professionals crescuts a la societat de la subvenció? El Col·legi de Periodistes ha reaccionat ràpidament: per ells aquest és un assumpte de vital importància, molt diferent per exemple de les portades del Periódico denunciades per manipulació de la informació en els casos de la Guerra d'Irac o les eleccions nacionals.
Els periodistes que avui tenen entre quaranta i cinquanta anys no van ser educats en català. Tampoc van ser educats amb ordinadors. I és molt més fàcil pronunciar una e neutra o usar un pronom feble que dominar un sistema operatiu o un conjunt de programari professional: tots els humans aprenem llengües de manera natural mentre que la ofimàtica s'ha d'ensenyar i costa. Per què doncs s'usa l'excusa de la manca de formació? Perquè com que se'ls accepta com a bona una feina feta malament, la feina ben feta els importa un rave.
A mi també m'importaria un rave dissenyar projectes malament si em paguessin fes el que fes. Però no és el cas, com no és el cas de molta gent indignada pel mal ús de la seva eina de treball que fan força periodistes catalans.
L'ofensiva espanyolista continua. El 1941 Erwin Rommel va ensorrar l'estructura britànica del nord d'Àfrica gràcies a uns moviments audaços que li van fer adonar que els britànics no tenien realment defenses fortes i modernes. Ningú al Regne Unit donava importància a aquest front, que van deixar a mans dels australians de Tobruk, fins que es van adonar que perdre el Canal de Suez significava perdre la guerra i perdre la guerra siginificava ser esclavitzats. Llavors van plantar cara.
El PSC ja ha ensorrat TV3 i Catalunya Ràdio. Ara comença a bombardejar contra l'IEC. No estem parlant de fronteres exòtiques. Parlem de Montgomery i parlem de Churchill. Parlem de sobreviure.
Crec que és significatiu que un diari com El País, que des del meu punt de vista no es distingeix per fomentar el catalanisme sinó per dissoldre'l dins l'espanyolisme, reconegui la influència de l'idioma català en el món blocaire actual. Fomento aquest reconeixement en l'article publicat ahir des de Prada de Conflent en que es parlava de la Jornada de Blocaires inserida en les activitats de la Universitat Catalana d'Estiu (la de sempre, no la contraprogramada per l'espanyolisme domiciliat a Catalunya).
En l'article parla del nombre d'articles a la Viquipèdia i de la quantitat de blocs i servidors de blocs disponibles en català. I fins i tot fa referència al magnífic bloc d'en Marcús i a les trobades de l'Ateneuesfera, en que vaig tenir la sort de participar en una edició (vegeu Marcús 1, Marcús 2 i Guillem Carbonell). Entenc que és estiu i els filtres nacionals espanyols deuen trobar-se relaxats, però la qüestió és que la notícia s'ha publicat.
Comparar les tertúlies dels pares del catalanisme del XIX amb les trobades de blocaires d'avui és qüasibé ridícul, però reflecteix una continuitat d'existència d'un ideal, d'un neguit i d'un compromís, que es produeixen i reflecteixen de manera diferent al llarg de tot aquest temps però que no deixen d'existir. Un fil roig de continuïtat.
Si ahir els pares de la Renaixença es feien ressò del malestar generacional i miraven enrere fins al 1714 i per alleugerir el malestar d'allà en recuperaven l'amor a la llengua i a la noció de pàtria, avui el malestar, amb la llengua i la pàtria protegides en un lloc comú més o menys acceptat (o tolerat), s'ha d'alleugerir a través de canvis polítics.
Avui trobem normal expressar-nos en públic en català, fer política en català i llegir diaris en català, però per als pares del XIX això va ser motiu de conflictes. Molta gent s'havia avesat a fer vida pública en castellà i deixar el català per a la vida privada. Recuperar l'estima per la llengua va necessitar dècades i avui en podem gaudir gràcies al seu esforç.
De la mateixa manera, viure lligats a Espanya és la realitat que vivim dia a dia. I és la causa del malestar que ens envolta. Trencar aquest lligam és la feina que ens correspon als catalanistes del XXI. Una feina que toparà amb moltes reticències però que un cop feta ens permetrà, altre cop, de manera normal. Perquè sempre vivim de manera normal. Però si observem el fil roig de la continuitat del catalanisme, la necessitat de les tertúlies de l'Ateneu del XIX i la de les trobades de blocaires del XXI, entendrem que algunes normalitats són anormals.
Per cert, recordeu que el cas d'en Marc Belzunces continua obert (acusat per objecció a les eleccions espanyoles).
Ja han acabat les Primeres Jornades de la Catosfera. Com a resum del que he viscut, he de dir que m'han satisfet molt. He pogut assistir a quasi totes les taules rodones (menys a les de diumenge, per una faringitis sobtada enxampada dissabte a la nit) i, dins de la diversitat de temes tractats, he pogut gaudir d'un nivell prou alt en força exposicions, incloent-ne naturalment la feta per la Núria Masdéu a la taula de xarxes ciutadanes de blocs, companya en els blocs i en la vida.
De les intervencions de dissabte en voldria destacar les d'en Genís Roca, en Dídac Lee, en Carles Puigdemont, en Raül Romeva, en Pau Llop i l'Alexis Vizcaíno. Resumir les seves intervencions seria falsejar-les, ja que més que explicar-nos coses que no sabéssim en powerpoints facilons, aquestes intervencions ens van mostrar com es pot treballar directament sobre el concepte de web 2.0, sense els clixés i els lligams i les maneres de fer del web 1.0. Queda clar que a través de la participació directa de la gent i de la contribució del propi usuari, un sistema web (de l'estil que sigui) creix exponencialment tant en ús com en qualitat del servei que ofereix. El fet d'enllaçar-nos entre nosaltres ens permet trobar sempre la millor manera d'extreure'ns potencial i optimitzar els nostres propis recursos.
Per cert, el tractament (des)informatiu que n'ha fet TV3 ha generat força emprenyament:
A nivell del que em van semblar les jornades i el seu funcionament, tot molt bé excepte la capacitat de la sala, massa petita, cosa que va provocar alguns enfadaments. Es va habilitar una sala annexa però la qualitat del so no era bona i no es podia participar als debats posteriors (cosa que s'hagués pogut solucionar amb un micro a l'altra sala).
Vam trobar a faltar els dos ponents que no es van presentar: en Daniel Sirera (PP) i l'Enric Sopena (elplural.com), ja que haguessin aportat tocs de dissenció sempre agraïts. També hi va haver altres moments tensos en les intervencions d'en Toni Aira a la taula de periodisme ciutadà o d'en Paco Rivière a la de blocs i nació.
També va ser curiós l'ús constant del Twitter per anar informant del contingut de les intervencions, quasi bé minut a minut. No he fet servir mai encara el Twitter i em va sorprendre el seguiment que se'n feia. És una eina un punt geek però crec que és molt útil per determinades necessitats de comunicació barata i col·lectiva en temps real.
Avui he assistit al primer dia de jornada de la Catosfera a Granollers. Aquesta iniciativa, impulsada per en Marc Vidal, s'està revelant com a molt satisfactòria. Des de la quantitat d'assistents (més de sis-centes peticions, de les quals només se n'han pogut acceptar 280 per raons d'aforament) fins a la qualitat dels ponents.
Avui han parlat, després de les presentacions polítiques pertinents, en Cèsar Calderón, en Juan Varela i en Vicent Partal. En Calderón ha fet una presentació moderna i àgil, on ha mostrat diversos usos imaginatius dels blocs al món polític dels EUA i el Regne Unit i ho ha comparat amb el baix nivell que encara hi ha al món polític espanyol.
La intervenció d'en Juan Varela ha estat força més contundent durant les diverses vegades que ha parlat. Ha defensat una ètica hacker del blocaire, lluny de normes ni codis deontològics. El bloc no és un mitjà de comunicació ni una empresa sinó l'expressió d'una persona, i com a tal pot prendre qualsevol forma i tenir qualsevol contingut. Si no ens agrada, no el llegim i punt.
Varela també ha denunciat que mentre es vol crear un debat sobre l'ètica blocaire i el filtrat dels continguts dels blocs, s'oculta que Espanya és l'únic país de la Unió Europea que no té una llei de llibertat d'informació. L'administració espanyola (i la catalana) poden ocultar informació a l'administrat en un nivell no tolerat als països veïns. També s'ha referit a les mobilitzacions del 13-M del 2004 i als moviments sobiranistes de la Catosfera per aclarir que tots els moviments virals tenen l'origen en estratègies ben planificades per persones concretes: no sorgeixen espontàniament.
També ens ha reclamat l'existència del periodista professional per filtrar les notícies realment interessants. Un sistema de popularitat fa que Google només ens retorni com a resultat les notícies més comentades a més diaris digitals i no pas les notícies que poden ser més noves o trencadores. Les xarxes digitals massives poden arribar a penalitzar la recerca d'exclusives, ja que cap cibernauta l'arribarà a conèixer fins que ja en parli tothom.
En resum, Juan Varela ens volia fer perdre la innocència informativa dels blocs per situar-los en el que són: elements comunicatius personals que poden viure anònimament i alhora formar part de xarxes virals dirigides per persones conegudes o desconegudes.
Finalment, en Vicent Partal ens ha explicat que, mentre defensa la llibertat individual en els continguts dels blocs, defensa també un cert estil en l'escriptura i la maquetació per fer-los llegibles i també una certa coherència en el contingut. El que no accepta és la definició de periodisme ciutadà. Per a Partal, un periodista ha de ser un professional d'un mitjà de comunicació, definit com una empresa pública o privada que es dedica a informar la societat. Un blocaire és un amateur que pot parlar del que sigui, fins i tot de les coses que passen, però això no el converteix en periodista.
Per a Partal, un periodista, que és un professional, ha de respondre al rigor i l'estil del mitjà pel qual treballa, mentre que un blocaire pot seguir l'estil que vulgui, ja que només es deu a ell mateix.
Com podeu veure, un debat molt interessant que ha suscitat una bona colla d'intervencions. Demà, més Catosfera.
Ja han acabat les 
Avui he assistit al primer dia de jornada de 
