Projectado pelo arquitecto Siza Vieira, o Museu de Arte Contemporânea de Serralves é o primeiro projecto do género em Portugal e também o maior centro cultural multidisciplinar do norte do país. Único na sua sobriedade arquitectónica e ambiente natural, o museu é a pedra angular da Fundação de Serralves, cuja missão é sensibilizar o público para a arte contemporânea e o ambiente.
Em moriré escrivint els millors versos de l'idioma català en el segle
XX, amb perdó de Rosselló i Salvat, amb el permís de Pere Quart i
Espriu.
Foix plorarà moltíssim en saber-ho i inútilment intentarà un sonet,
l'únic sonet que li serà rebel i mai no passarà del tercer vers.
Fuster, Ventura: no direu que no us he avisat a temps. En els papers
faran elogis precabuts -oh, sempre..
es necessita certa perspectiva. Pensa en el nostre poble, i li demane
a Déu, una mort digna. Déu que ho faça.
POSEU-ME LES ULLERES:
Dissabte vam anar a veure aquesta obra que es representa al Micalet. La trama i l'objectiu de la peça teatral, de format multimèdia, giravolta
sobre la vida i obra del poeta Vicent Andrés Estellés. L'autor de Burjassot. Els grans de deveres, no sols literaturitzen sa vida, sinó que llur obra tramesa l'embolcallen del sentit i del sentir de la seua existència. Vida viscuda sentidament.
Enjornet telefone algú important de l'entrellat de la Societat Musical El Micalet i em diu que no en quedaran entrades si no s'afanyem. S'afanyem i quasibé ni sopem. Es dirigim cap a les guixetes d'entrades i podies entrar i demanar on vulgueres. Som els segons. No hi ha aglomeracions a l'entrada ni n'hi ha res del que l'entusiasta antic comercial del llibre -i un miler de coses més- ens havia dit. Possiblement era esperonat per la tessitura administrativa a què és sotmès el teatre en aquesta contrada del món.
Boníssima posada en escena per part del director mallorquí Pep Tosar. S'evidencia que és un antic i gran seguidor de l'obra estellesiana.
Un espectacle multimèdia. I ací és on vull incidir des d'un punt de vista arquitectònic. Un rectagle escenogràfic. Deu metres de profunditat escenogràfica, uns sis davant i la resta darrere d'una tela transparent lleument pàl·lida, que abaixa des del capdamunt de la boca de l'escena, tall de teló.
Dos nivells separats per una tela de tul transparent que simultanieja les accions complementàries de les dues escenes. Osmòtiques.
- La part anterior on actuen els actors i on s'esdevé l'acció principal. Un bar de poble imaginari on ha acudit un periodista (Joan Peris) que vol fer un reportatge del poeta, seu a una tauleta sol i s'escolta d'incògnit la conversa de l'altra tauleta. La mestressa del bar (Pilar Almeria) que intervé, adesiara, en tot el complot. El fil conductor és la conversa que el poeta (Enric Juezas) manté amb un músic que representa l'Ovidi Montllor (Miquel Gil) que transcriu i musica els versos del poeta.
La música de l'obra és en viu i en directe de M. Gil, on s'hi transpuen l'amistat i complicitat que entre tots dos es professen. Hi ha una peça cantada en portugués que és una meravellosa melodia esgarrada. Sempre hi ha uns gots de vi en sengles tauletes. En la posterior una ballariana de ballet clàssic (Isabel Anyó) dansa al voltant d'una taula amb un flexo i una màquina d'escriure. Referència subtil de la nocturnitat literària de l'autor, després de la jornada de treball al diari.
- La tela osmòtica de separació i junyent entre ambdós mons és el tercer element de l'espai escenogràfic que serveix per a intercalar fragments de paisatges naturals que han emocionat i inspirat el poeta, i urbans (Burjassot, Benimodo, València, etc.). També apareixen inserits breus fragments explicatius de familiars, amics i estudiosos del poeta que esguiten i introdueixen les diferents etapes del protagonista. En parlen dels fets i l'obra. Feliçment encadellats entre diverses escenes. El fil conductor és la narració del propi poeta que va descabdellant la seua evolució i experiència vital. Les cinc escenes, d'uns deu minuts per cadascuna són monòlegs interactuats amb i per tots els personatges i conduïdes pels monòlegs d'Estellés i interromputs -humorísticament- per l'afecció prostàtica del poeta.
Es tracta d'un espectacle gens convencional. Contemporani per la factura dels medis. Una dramatúrgia documentalista digna de ser mantinguda i exportada als circuits teatrals i casals actius d'arreu del país. El sencer. El de la santíssima trinitat, el del tricicle, eh !
Hi ha coses que són intocables. Afers delicats i humanament sagrats. Ningú, amb un criteri mitjanament calibrat, dubta de que l'entrevista d'anit, que la Sra. Terribas feu al M.H. President Montilla fou un massatge. Lluny de l'estil incisiu que ha estat emprant anys enrere. També m'estranyà que qui l'entrevistàs fóra precisament la mateixa directora de la TVC. Com si la casa no tinguera un altre massatgista.
Anit, em recordava certs estils massatgils que hi ha a Canal 8/ buit amb el M.H. Camps. Ara bé, l'estil que el senyor Salvador Sostres traspua i escola en l'article del seu bloc (Assumptes privats), ara sí, em sembla demencial. Literalment. Me'l pensava amb més enginy i classe. M'ha remembrat la mala manera que tenen en certa premsa espanyola i, per extensió, l'espanyola de colònies. Sols em ve al cap aquella frase de F. Nieztsche:
"Qui es passa quaranta anys intentant matar el drac i no ho aconsegueix, esdevé drac ell mateix."
En les Corts Españoles. En 1946 l'Organització de Nacions Unides, seguint la resolució de l'assemblea general del 9 de febrer, insta els seus estats membres a que abandonen tota relació diplomàtica amb Espanya i que retiren els seus ambaixadors. Feu gran el retall de paper de diari i llegiu-lo. En riureu.
El que no sabien els pobres incauts de l'ONU en aprovar aquesta resolució, és el tros de mise en scène que provocava. Si més no, el sr. Esteban Bilbao era un gran actor. Aquells d'ara són putapènics i sense gens de gràcia. Encara que conserven las "hidalguía vs-ergo sum Guia dels fills d'algú"....seria la traducció, no?.
Adjunte un vídeo que és part del procés. Millor veure les imatges. Respondré sobre cada part del procés i l'aniré descabdellat si vos ve de gust i hi ha alguna passa que vos siga interessant i no clara.
Hi ha, de moment:
1. Façana davantera. 2. Coberta-teulada. 3. Reforços estructurals des de planta baixa.
L'he deixat en silenci per a millor concentració i focalització dels fets. Tanmateix, a l'altre bloc, ja vaig fer-ne una breu introducció al cas particular aquest, en obrir un apartat dedicat als constructors ( learning by doing).
En guarde centenars de fotos del procés de rehabilitació fins ara desenvolupat. En queda me´s de la meitst encara. Conforme tingueu preguntes aniré afegint-les al post i llur explicació detallada.
Els passos següents són la intervenció dels elements comuns que hem inserit com si fos un edifici nou. Electricitat i telecomunciacions, i emergències. Així com l'intervenció contra xilòfags i reforços de fonaments i matxons, bigues, biguetes, forjats o pisos. PS: el cas de façana era ben interessant perquè ens trobem amb una capa de morter de calç sobre la fàbrica de maó que hem mantingut allà on hem pogut. No en trobaríem de millor suport que aquest. Els vells oficis, com n'eren la mar de savis!
L'edifici és dels environs de 1885. Típica casa de renda. Hem convertit un infecte forat en una, més o manco, presentable i àmplia claraboia que il·lumina l'escala.
Aquest post l'he guardat durant més d'any i mig. I mereix de v¡sualitzar-ne més en acabar-se, perquè hi conté 49 vídeos més. N'hi ha de molt bons d'arquitectura de tot el món. En el cas del gratacel espanyol paga la pena d'observar les mesures de seguretat i d'alta tecnologia emprada en la seua execució i unió del pont entre ambdues torres de formigó.
1. Supose que estarà a punt d'ésser censurat aquest vídeo, com passa en quasibé tots els que he anat penjant i incrustant en els blocs durant quatre anys, amb temàtica humanística i d'explicació global del sistema en què vivim la humanitat.
De vegades, algú normal, es ratlla i les amolla pel broc gros. Acaben titlant-lo de boig mentre intentem d'esquivar-li els ulls.
Ella, filla de valencià i castellana immigrada. Ell, dels de casa, de Mallorca. A d'ella, perquè sé de la seua força; l'he coneguda de ben menuda amb un germanet amb moltes dificultats que no vénen al cas. Tot estudiant a muntó i ajudant molt a casa i desdoblant-se perquè les situacions ens vénen dades. Ells, la família d'Estefania, sí són capaços a capgirar-les amb molt d'amor i treball.
Ell, el gran professor emèrit, el bell i antic saber, sobre on s'assentem tots. Un dels professor que ha renovellat les disciplines i mètodes que s'havien emprat fins llavors. Amb ell se'n creen de nous i els fa universals, tot fent-los madurar. Troballes seues, de rang internacional, que s'atansen fins a aplegar Alemanya. Avui no s'entén la Universitat de València i els estudis de la nostra geografia, tant valenciana com illenca, sense la seua contribució.
Ella, és la il·lusió i el futur que ve, les ganes de fer-ho bé.
Una de les coses que ens han ensenyat els bells i vells professors, és que no s'explica la Gran Història sense les petites històries de cadascun; dels petits in-puts personals d'aquells que conformem cada societat.
A d'ell, sempre disposat a ajudar, encara que, qui li demanava ajut era de la Universat germanastra de la Politècnica del Camí de Vera. Fins a destorbar-lo a sa casa.
;-) Ja sabeu de la meua tossuda impresentabilitat.
En sentir-los a cadascun se m'han entelat els ulls per raons acadèmiques i d'agraïment personal.
Benvolgudes companyes i companys arquitectes, en particular torne a insistir als qui us dediqueu a la docència de l'arquitectura i l'urbanisme.
Primer de tot perdó per la (reiterada) molèstia. Si us heu adherit, més perdò encara per mantenir-vos en la llista de correu però jo no estic assabentat de què ha fet cadascú. Ara es trata de fer l'última onada divulgativa per tal de posar un termini raonable a la iniciativa. El DIMECRES VINENT, just a les dues setmanes de començar la campanya d'adhesions, ES TANCARÀ LA PARADETA (lògicament això no impedirà que puguen afegir-se noves adhesions, però presentant-les directament al Col·legi d'Arquitectes i sense l'efecte de conjunt que se li pot donar a les que ara es presenten)
Així que fins el dimecres, inclòs, es manté la campanya. El text anirà encapçalat per dos emèrits, Juanjo Estellés i Emílio Giménez. Segons m'han dit, per ara s'han arreplegat quasi 200 signatures representatives de tots els àmbits professionals, d'exercici lliure, docent i de l'administractió (fins i tot ex-col·legiats que volen adherir-se). Aquesta important resposta no hauria de ser excusa personal si està en la nostra/vostra mà incrementar la llista.
Així que, com us deia en la comunicació precedent, SI PODEU I VOLEU CO-SIGNAR, feu-ho per favor, de manera immediata. Igualment, SI PODEU I VOLEU ANIMAR a altres companys del vostre entorn personal o professional, no ho deixeu per a més endavant.
La confirmació d'adhesions FINS DIMECRES vinent S'HA DE LLIURAR a Rafa Rivera (rivsig@ono.com), amb les dades:
- noms, cognoms
- número de col·legiació (o d'ex-col·legiació, deixant-ho clar, si és el
cas)
En pdfs adjunts teniu les versions valenciana i castellana del Manifest, així com la indigerible i vergonyant botifarra del CTAV-COACV.
Moltes gràcies i salut
Josep Maria Sancho i Carreres
Nota A/A d'En..... (posem-hi p.e. Josep Blesa):
Com deia la cançó del SISA 'Qualsevol nit pot sortir el sol', sols ...
L'OBRA D'ART ÉS LA VIDA MATEIXA DEL SEU PROTAGONISTA. I això no afecta la seua propietat. Tu m'has donat moltíssim i jo crec que també moltíssim a tu. I no per això tu em pertanys ni jo a tu. La cultura i l'art -com la vida- és corregir i augmentar. Qui eres tu, avui, no s'explica sense entendre que un servidor ha impregnat tots els teus porus durant set anys i la teua ment. Ni sóc explicable sense la inversa.
Existeix la paraula. No estem inventant res de nou. El món i la humanitat, amb ella, avança d'aquesta manera. Vaig prendre un poema i el vaig refer i sentir diferent. Amb afegitons i clucades d'ull. Estrafer dirien els entesos. No sols imitar, sinó sentir, i viure-ho profundament. Transmet allò que jo sent en un moment donat i prou. Per a mi és ben diferent, per a la seua autora no. Sorgeix de la meua ànima. De la meua connexió espiritual i íntima amb una altra persona. L'autora del primer així m'ho ha fet saber. L'he ocultat i amagat entre els esborranys per voluntat d'ella. No vull fer mal ni que es senta malament. Tampoc no he pretés ser original. Des del viatge a Japó tot això de l'originalitat que ens imposen en l'escola d'arquitectura caigué en picat. Una de les meues especialitats ha estat descobrir -i estudiar- com s'ho feien entre els mestres de l'arquitectura i d'on havien mamat i com s'ho havien remesclat. Sense anar més lluny: Frank Lloyd Wright es basava en postals japoneses de paisatges i les tècniques apreses al despatx de Louis Sullivan. Le Corbusier és multifill de Viollet-le-Duc, Perret, Matisse, etc. Guallart és una escopinada de Le Corbusier en la seua manera d'encarar les novetats tecnològiques. Joan Fuster de la rèplica teòrica a Unamuno, Maeztu i companyia; i sintàcticament d'Azorín. Res no naix del zero absolut. Walter Benjamin m'acompanya des de fa molt de temps. De vegades, ça i lla, ens trobem algun àngel. M'escama D'Ors i les seues collonades al respecte. Sí. Sóc partidari d'obrir noves combinacions i camins. La metodologia de barrejar, de manera diferent, allò que ja existeix. El trencadís de Gaudí era producte dels viatges a València (El Cabanyal) i certes zones d'arquitectura popular del Maresme. Tots sentim, s'enamorem i estimem i ho expressem de la manera més convenient que podem. Manllevem estructures i decoració, però mai l'experiència que ens obliga, des de l'interior vital, a fer-ho. Heus ací on radica la seua originalitat. En la vida viscuda, que n'és intransferible. En el cas a cas. En una cultura minoritària, com aquesta, el que sempre caldria defensar és la reprografia sistemàtica per a tindre major pes quantitatiu dins del context mundial. Fins i tot d'altres cultures per a fugir de l'endogàmia. El qualitatiu ve a posteriori. Qui no llegeix en els portals d'internet o en una biblioteca llibres i percep que s'estant repetint més que un all-i-oli ?
Els japonesos diuen que a força de reproduir vas traïnt el concepte original que està subsumit en la nit dels temps. Si una persona llegeix continuament Ferrater, Martí i Pol, Estellés, Gil de Biedma, Neruda, Hernández, Casassas, etc. és impossible que aquella atracció no faça manllevar estructures d'aquelles en els teus propis. Provatures que en diuen. Seran diferents. Segurament molts les faran pitjors però, amb el temps, algú les farà millors i diferents i s'hi haurà evolucionat. Per als qui copíem i plagíem cada exemple és una aplicació diferent. Fins assolir el domini d'aquella tècnica. El que sents i com ho expresses no té còpia. Allò és únic. A qui no se li eriçona la pell ho té pelut en aquest cas. A qui no li tremola la veu també. Qui no se li accelera la veu davant del ser estimat és que està mort en vida.
De vegades detecte que em copien. Sóc el primer que alçà fins a 1'10 m les baranes dels balcons d'una manera minimalista, sense tocar paret, en rehabilitacions. Sóc el primer que les motlures les faig obscures perquè quan es copiaren les de tons clars a París, en el XIX, encara no hi havia societat industrial i no s'embrutaven com ara. Algú creu que em sent traït o menystingut perquè algú fa el mateix que jo en contra de la tradició dels edificis rehabilitats?
josepblesa |
dilluns, 8 de febrer de 2010 | 11:44h
Ho agafe del facebook del David. Una conversa de sobretaula d'una casa normaleta de dreta castellonenca. Al despatx ell i jo ja vam riure i comentar-ho quan isqué la 'bona nova'.
La ceguesa de la nostra societat 'su-curt-satel·litzada'. I ho conta -i explica- així de senzill. Sense proclames, sense banderes, sense himnes, sense llengües, però amb seny i trellat.
Debat de sobretaula. La dreta és l'única que ens pot fer eixir de la crisi, diu el meu cunyat. Mirem el que va fer Aznar i després de Gonzalez, reitera. I així, tot un seguit d'arguments. Quan acaba, li conteste. De la crisi, ni ens trau ZP ni Rajoy, ells no són el problema. El segon Pla ZP preveu amb 11.000 milions d'eur...os crear 300.000 llocs de treball, els valencians aportem a Espanya 13.000 milions d'euros cada any. En este moment, la meua cunyada exclama:
valencians independents!
A partir d'eixe moment, el debat ja no és esquerra o dreta, espanyoles per suposat, sinó, independència? Bon profit i bon café.
I should want to do this categorical item long time ago. It is a election collection of recent projects on Arts. The argument of EVENT-ARTS is fold for those praxis which open new ways. It is about praxis insofar as it documents or argues the elaboration of a conceptual process that inseparable from the actual making of art. EVENT-ARTS aims to be a "different' kind to show the artistical human world. While in the past few years theoritical texts on art have receveid proper in-depth treatment, accumulating into a body of serious discourse, the installations or performances of art have a generally been the object of glossy picture books, in which projects receive only a cursory treatment. It is better to view them and the authors explain own jobs. The first is this: Author: urs fisher for to understand better.
Una de les cançons favorites quan era jovenet. Del gran LOU REED.
Holly came from Miami FLA Hitch-hiked her way across the USA. Plucked her eyebrows on the way Shaved her leg and then he was a she She said, hey babe, take a walk on the wild side, Said, hey honey, take a walk on the wild side.
Candy came from out on the island, In the backroom she was everybody's darling, But she never lost her head Even when she was given head She said, hey baby, take a walk on the wild side She said, hey babe, take a walk on the wild side And the coloured girls go, doo doo doo, doo ...
Little Joe never once gave it away Everybody had to pay and pay A hustle here and a hustle there New York city is the place where they said: Hey babe, take a walk on the wild side I Said hey Joe, take a walk on the wild side
Sugar Plum Fairy came and hit the streets Lookin' for soul food and a place to eat Went to the Apollo You should have seen him go go go They said, hey Sugar, take a walk on the wild side I said, hey honey, take a walk on the wild side
Jackie is just speeding away Thought she was James Dean for a day Then I guess she had to crash Valium would have helped that dash She said, hey babe, take a walk on the wild side I said, hey honey, take a walk on the wild side And the coloured girls say doo doo doo, doo ...
josepblesa |
dissabte, 23 de gener de 2010 | 02:49h
BANAL: adj. devoid of freshness or originality; hackneyed; trite: a banal and sophomoric treatment of an important subject. Syn: Commonplace.
TRIVIAL: adj. 1. Very little importance or value; trifling; insignificant: Don't bother me with trivial matter. Commonplace: ordinary. 4.Math.a. noting a solution of an equation in which the value of every variable of the equation is equal to zero. b.(of a topology or topological space): having that the only two open sets are the whole space and the empty set; indiscrete.
Syn. 1. unimportant, nugatory, slight, immaterial, inconsequential, frivolous.
Make different perfomances: you only need to try playing them to turn on each one or few videos and divers times. Good luck ! You can understand the concept at ↔ 1.Here and 2. BANALIZATION
Four videos of mobile phone were taking simultaneous action.
Architect Simone Giostra talks about GreenPix - a media art LED wall that is powered by the sun and consists of software, hardware and curated content. So, it will be a..... totally brilliant idea in process :-)
