Tal dia com avui, amb un fred que pelava i, segons sempre m'han contat els meus pares si llançaves aigua al carrer als segons ja havia esdevingut gel, es casaren els meus pares. A causa d'un ictus cerebral (de mon pare) no arribaren a fer les noces d'or -per poc de temps-. Però així i tot, vull des d'aquesta humil finestra al món tindre un record a mon pare (DEP) i a ma mare (a punt de fer 86 anys) que encara segueix entre nosaltres. I si ho faig, és per molts motius. Però avui voldria destacar-ne dos: ella i ell m'ensenyaren la llengua que amb tanta estima escric, parle i hi moriré, i feren que fóra com sóc: gens amics de la corrupció, cosa que, MALAURADAMENT, tanta forrolla fa al PV des de fa temps. I clar també vull donar-los les gràcies per haver-me dut al món, haver-me "curat" -en tots els sentits del mot-, haver-me estimat, etc.
PD: Us afig la pàgina del Llibre de Família. La fotografia de mon pare ens ha desaparegut.
Acabe (fa una estona) d'assabentar-me de la defunció de Na Sílvia Martínez, a qui vaig tenir la sort de conéixer en una trobada de blocaires a les Cases d'Alcanar farà uns cinc anys, promoguda pel blocaire Josep Blesa. No vam poder parlar molt. Solament vam poder compartir una paella (a la qual ens convidà Josep, moltes gràcies de nou) i alguna idea mentre esmorzàvem, passejàvem i dinàvem. Però em deixà quelcom. I avui, dia de dol, solament vull deixar-ho escrit al bloc que Sílvia tantes vegades sé que llegia.
Sílvia, des d'allà on sigues, fes alguna coseta per tal que, encara que sense la teua presència física, arribem on cal. Moltes gràcies per haver existit i haver-te congut (encara que poquet)
I ara us deixe el correu que ens ha fet arribar XBS amb motiu de la mort de Sílvia:
Ací trobareu un portal per a aquelles i aquells que, considerant-nos cristians i valencians, volem i esperem alguna cosa més de l'Església al PV. L'esperança que, al principi, va significar monsenyor Carlos Osoro ja s'ha esllangit totalment pel que a la unió de cristianisme i cultura valenciana. Semblava que el fet estava ben encaminat i que monsenyor Osoro no ens defraudaria. A mi m'ha defraudat totalment. Com considere que ell no ho llegirà, si algú li ho vol dir, ho pot fer. Gràcies. I ara us deixe més coses que podreu trobar en aquest portal.
El diumenge 29 de gener, a les 12:30, l'associació Josep Climent de Castelló, realitzarà la seua assemblea general a la Casa dels Orfes de Castelló. Aquesta associació té com a finalitat, entre altres coses, la normalització linguística de la nostra església.Teniu més informació sobre l'associació en la seua pàgina web www.josepclimen...
La Congregació per a l'Educació Catòlica de la Santa Seu ha anunciat avui que erigeix
la Facultat de Dret Canònic de València, amb origen a l'Institut d'Estudis Canònics (IDEC), creat el 2001 a València pel llavors arquebisbe monsenyor Agustín García-Gasco. La nova facultat quedarà integrada a la Universitat Catòlica de València "Sant Vic...
Pel seu interés, tot seguit vos copiem l'enllaç de l'entrevista a José Antonio Pagola, que TV3 emeté el dia de Nadal. Dura 27 minuts. Vos agradarà vore el testimoni d'esta persona, enamorada apass...
Des del 8 de febrer fins el 4 d'abril l'ACV Tirant lo Blanc celebrarà la sisena edició del seu Debat d'Idees Valencianistes, una activitat enfocada a l'anàlisi i debat sobre la societat valenci...
La germana Esperança Atarés (Barcelona, 1946) va ser escollida abadessa del monestir benedictí de Sant Pere de les Puel•les el 27 d’octubre passat. Aquesta monja, filla del barri barceloní del G...
Ens posem en contacte amb vosaltres per a comunicar-vos els actes organitzats amb motiu de la festivitat de Sant Vicent. Hi esteu convidats.
En el document adjunt teniu el cartell amb els horaris dels actes del dia 21 de gener.
Cordialment,
Centre Pare Tosca-Amics de l'Oratori
Dissabte 21 de gener
Ruta de Sant Vicent i ofici ecumènic “Lux in via”
La Ruta de Sant Vicent és una de les peregrinacions ecumèniques recomanades per la III Assemblea Ecumènica Europea (2007); per altra banda, en l’arxidiòcesi de València l’IDR (Itinerari Diocesà de Renovació) ha impulsat la realització dels pelegrinatges, com a instrument de comunió i signe del carácter itinerant del poble de Déu en marxa cap a la plenitud del Regne.
La Ruta es desesnvolupa al llarg del matí i es completa amb la celebració vespertina de la Resurrecció (Ofici ecumènic “Lux in via”), que té lloc al Convent de Santa Clara, de germanes clarisses caputxines.
Enguany hi han sigut convidats els Rvds. Polycarpos, arquebisbe ortodox d’Espanya i Portugal i exarca del Mar Mediterrani (Patriarcat ecumènic de Constantinoble), Carlos López, bisbe de la IERE, i Enric Benavent, bisbe auxiliar catolicorromà de València, així com diversos ministres catòlics romans, ortodoxos, reformats i baptistes, i també els pastors anglicà i luterà de les comarques centrals valencianes.
Diumenge 22 de gener
Celebració de l’Eucaristia segons el ritu hispànic
Amb autorització de l’Ajuntament de València, la diada del sant té lloc la Missa segons el ritu hispànic, en valencià, els textos de la qual daten del s. VII, amb música segons la tradició hispanovisigòtica.
Se celebra a les 18.30 h. en la Presó dita del Pouet o del Pilar (vora el C/ de la Mar, a espatles de la Plaça de la Reina), que és la Capella municipal vicentina. És per això que s’oferix a intenció de la Ciutat, donant gràcies pel testimoni del seu patró.
Que el Senyor de l’Església i únic Salvador del món beneïsca tots els actes programats per a la Setmana de la Unitat de l’any de gràcia 2012.
Hui, cap a les 12:30h, moria fa sis anys mon pare. Un amic m'ha enviat un correu i m'ha dit, com fa sempre des que mantenim aquesta amistat, que l'ha tingut present a la pregària. Com a fill, faig un xicotet recordatori del dia que mon pare deixà aquest món. Sé que ja és amb el Pare. I us deixe un poema La verdad que condena no es verdad.
La verdad sólo libera.
La verdad que somete no es verdad.
La verdad sólo desata las cadenas.
La verdad que excluye no es verdad.
La verdad sólo reúne.
La verdad que se pone por encima no es verdad.
La verdad sólo sirve.
La verdad que desconoce la verdad de otros no es verdad.
La verdad es sólo reconocimiento.
La verdad que no mira a los ojos a otras verdades no es verdad.
La verdad es sólo acogimiento sin temor.
La verdad que engendra dureza no es verdad.
La verdad es sólo amabilidad y ternura.
La verdad que desune no es verdad.
La verdad sólo unifica.
La verdad que se liga a fórmulas, por escuetas que sean, no es verdad.
La verdad es sólo libre de formas.
Si la verdad se liga a fórmulas,
tiene que condenar, excluir, desunir,
tiene que ponerse por encima,
dar por falsas otras verdades.
La verdad reside en formas, pero no se liga a ellas.
Por eso, en las nuevas sociedades globales,
la espiritualidad no puede pasar por creencias que se proclaman exclusivas poseedoras de la verdad.
No el vaig conéixer en persona. Sabia que era un home bo. Jo havia estat al Col.legi Claret en els cursos 1968-69, 1969-70 i 1970-71. Manolo, com era conegut a Xàtiva, no havia accedit a l'alcaldia. I després de fer-ho, i els PP. Claretians abandonar el Col.legi i aquest passar a ser Seminari Menor del nostre Arquebisbat, un P. Claretià, avui ja difunt malauradament a causa d'un lamentable accident de trànsit, i molt amic de la meua família, em va dir que Xàtiva tenia molta sort de tenir un alcalde com Manolo, el primer alcalde democràtic de la ciutat, després de la dictadura de FFB. Dissabte passat moria a l'edat de 82 anys. Solament vull fer-ne una xicoeta referència i demanar-li que, des d'allà on estiga ara, mire per aquest poble valencià que tant i tant necessitat està de persones com Manolo. ACS
PD: Us deixe el text que escrivia ahir a Levante-EMV Ximo Corts:
Sumits al desconsol
Dissabte passat, a les onze de la nit, un amic em va cridar per telèfon: «Ja te n’has assabentat? Manolo Casesnoves ha mort.» Efectivament, el cor de don Manuel, el primer alcalde democràtic de Xàtiva que vam conèixer, havia deixat de funcionar. I clar, quan desapareix un personatge rellevant, arriba l’hora dels homenatges fúnebres. Els d’avui tenen, però, poc de ritual i molt de sincera desolació. Diferents veus ho han ficat de relleu: la virtut que millor definia Manuel Casesnoves era la bonhomia, potser heretada dels seus pares. Aquesta virtut li permetia de fer lliga amb tothom: amb pobres i acabalats, amb persones de dretes i persones d’esquerres, amb gent de lletra i gent rústega... La resta, el seu cristianisme progressista, les conviccions democràtiques i valencianistes, i la seua militància socialista, venia per torna.
La meua vinculació amb l’amic desaparegut s’inicià a mitjan dècada dels setanta, època en què Manolo militava al PSPV i havia adquirit una reputació de persona íntegra que l’acompanyaria tota la vida. Durant els anys anteriors a les primeres eleccions democràtiques, entre 1976 i 1978, vaig tenir la sort de compartir amb ell i amb altres amics comuns alguns moments inoblidables: la creació de l’Agrupament Democràtic de la Costera, la fundació d’Amics de la Costera... Guarde records inesborrables d’aquells moments, alguns més agradables que altres. Avui toca, però, parlar del agradables. Em vénen al cap moltes imatges: la placa que col·locàrem a la porta de l’Aljama, indret per on Jaume I va penetrar, segons la tradició, al recinte murat del castell, o la visita a Xàtiva del president del Consell Preautonòmic, Josep Lluís Albinyana.
.Més tard, vaig ser regidor del primer ajuntament democràtic presidit per Casesnoves. El seu tarannà integrador quedà de manifest quan assignà al meu grup polític —una llista independent— la regidoria d’educació. (En posteriors períodes municipals, s’ha ficat de moda no donar ni aigua als grups opositors.) D’aquella etapa, recorde, per exemple, el nostre viatge a Vila-real, invitats per les seues autoritats locals, per tal d’assistir a la inauguració del Col·legi Públic Carles Sarthou. En fer-se més estreta la nostra amistat, vaig conèixer la seua religiositat. Manolo formava part d’un cercle de persones —entre les quals estava el també desaparegut Bernardo Garcia Ripoll— que participaven assíduament als Congressos organitzats per l’Associació de Teòlegs Joan XXIII. Eren cristians de base, practicants d’una solidaritat que suscitava admiració fins i tot entre els no creients. En realitat, el gènere més adient per a lloar gent com ells és l’hagiografia. Encara avui, Manolo continuava col·laborant en les activitats solidàries de Gent de la Consolació.
En retirar-se de la primera fila política, mantingué el seu activisme cultural i cívic. Els socis d’Amics de la Costera ens sentim especialment dolguts per la pèrdua del company. El dia 14 d'octubre, participà per última vegada en un acte nostre. Aquell dia, vam descobrir, a la plaça del Mercat, una làpida que recorda la restitució del nom de Xàtiva per acord de les Corts de Cadis. (Sent alcalde, havia firmat l’edicte que restituïa al valencià el topònim castellanitzat de la nostra ciutat.) I arribats ací, què més podríem dir? Doncs, que la família i els amics —la seua dona, Fina, els seus fills, els seus néts, els seus camarades— queden sumits en el desconsol a poquets dies de Nadal. Adéu amic! Sempre et recordarem!
Quan la pobresa se'ns fica dins ens emmalalteix i ens degrada. Ems fa sentir menys i ens posa enfront de la resta en comparació amb nosaltres. I els pobres ens aproximem al que pot més pensant beneficiar-nos amb quelcom del que té: el seu diner, la seua influència, la seua bellesa o, simplement, la seua estima i preferència. I els pobres ens alcem així al poder sobre els nostres semblants, els altres pobres amb els quals, sense voler, també competim.
Si la pobresa se'ns fica en el cap, no valen els estudis que tinguem, ni les nostres habilitats o capacitats personals, ni els èxits assolits en la vida, perquè sempre anem a estar pensant com a pobres, sempre ens anem a creure menys que els altres, sempre anem a estar competint amb aquells que estan prop del poder. Sempre estarem pensant en funció del que no tenim i volem tindre.
Quan la pobresa se'ns fica en les mans, ens lliga..., ens amarra i ens paralitza. Ens inutilitza. Perquè pensem que és poc o res el que som capaços de fer. Ens fem servents de les persones que ostenten poder, diner o influències. Perquè tenim por que ens treguen el treball... aqueix treball que ens dóna de menjar cada dia (si és que el tenim). Així, sense voler o sense adonar-nos-en, la pobresa es fa captaires... i les nostres mans lligades s'alliberen solament per ser esteses per a demarar... diner, favors, privilegis, estima, aprovació i compassió.
Però quan ens conquesta el cor, estem liquidats perquè la pobresa conquesta les nostres ganes. Ens acostumen a sentir-nos víctimes, pobres, limitats, exclosos. I li tirem la culpa de la nostra situació als rics del món, als que tenen poder als que són millors que nosaltres. Si la pobresa ens arriba al cor, ens ennuvola la consciència. Ja ni tan sols som capaços de dir qui som, ni d'on venim, ni sabem on anem. La societat no ens importa, perquè ella mateixa té la culpa que siguem pobres. I els rics ens trepitgen sense que nosaltres ens n'adonem, o si ens n'adonem, no protestem, ja que no hi ha res a fer.
Com que prenc una sèrie de medicaments assíduament, la farmàcia del meu poble sol, en cas de tenir-ne necessitat i no disposar de l'oportuna recepta, donar-me'ls i en el moment que li duc la recepta li'ls abone. Així he estat funcionant més de vint anys. Ahir, en acabar-se'm un medicament (OMEPRAZOL) i no vindre'm bé passsar a per la recepta fins dilluns, vaig passar per la farmàcia i, de seguida, me'l donaren. Però vaig trobar una cosa diferent fins ahir: me'l feren abonar com si haguera dut la recepta. No cal dir que els responsables de la farmàcia no tenen res a veure amb aquesta decisió. Ni molt menys. Dilluns lliuraré la recepta i, com que ja el tinc abonat, no hauré de pagar-lo. Evidentment.
El problema, al meu entendre, està molt clar. Les farmàcies del País Valencià (amb govern del PP) tenen l'aigua al coll i ja no poden fer allò que havien fet fins ara sense cap tipus de problema: lliurar un medicament i pagar-lo en el moment de dur la recepta, cosa que, en un poble com el meu, xicotet i on ens coneixem tots, és més que evident. Però com la GValenciana deu tant i tant a les farmàcies ja no poden atendre els climents-pacients (no ho oblidem) com els agradaria.
Una cosa més a tindre en compte el pròxim 20N a l'hora d'emetre el vot. NI-NI. Ni PP ni PSOE.
(Amb tot el nostre respecte per aquells que no creuen. No obstant això, no els excloem. Poden adherir-se si així ho desitgen.)
Aquesta és una crida a tots els qui creiem en Déu.
Germans creients: La situació mundial actual és molt, molt, molt greu. Els creients estem convençuts que Déu ens pot treure d'aquesta crisi mundial. Ell és l'Únic que pot donar llum als nostres governants, perquè amb intel·ligència, bona voluntat, esforç, treball, i dedicació, podran treure'ns d'aquesta crisi que actualment patim. Per això hem preparat una petita pregaria, per fer-la tots junts un dia a la setmana: Dijous, i a la mateixa hora: 12 de migdia. (Qui no pugui fer-ho a aquesta hora, pot fer-ho en diferent dia i diferent hora)
Preguem
Senyor ens adrecem a Vos humilment, perquè ens ajudeu a sortir de la crisi mundial que avui pateix el món sencer. Us demanem que ens escoltis, com vas escoltar al teu servent Abraham quan intercedia per Sodoma i Gomorra; com vas atendre al teu servent Moisés, quan en el Sinaí us va suplicar pel teu poble d'Israel que s’havia revelat; i, recordant aquella petició que us va fer el vostre Fill: No us demano que els tragues del món, sinó que els protegeixis d'ell. Et demanem que perdones el nostre atreviment. Però sabem que ets un Déu Gran, Omnipotent, Pacient, Misericordiós, i sempre disposat a perdonar-nos i a acollir-nos. Atén aquesta humil pregaria que us fem posant com a màxim intercessor al teu Fill Jesucrist que donà la seva vida per aquesta Humanitat que vós heu creat. Amén.
(Cadascú pot fer la seva pròpia oració. I si no sou cristians podeu fer la vostra pregaria en la vostra confessió religiosa.)
Avui l'Església celebra la festivitat del fundador dels Claretians, orde religiós que agafa el nom del cognom d'aquest sant català. Si el duc al meu bloc, és perquè, durant els cursos 1968-69, 1969-70 i 1970-71 vaig ser alumne del Col.legi Claret de Xàtiva (avui convertit en Seminari Menor de l'Arxidiòcesi de València). Quan jo vaig ser-ne alumne encara depenia de l'orde religiós dels Fills de l'Immaculat Cor de Maria.
La meua incorporació al Col.legi Claret fou bastant de pura casualitat. Aleshores era escolà al poble i, en unes de les vacances que agafà el rector de la parròquia, Don José Escrivà Giner, natural de Carcaixent i avui secularitzat, vingué durant aquests dies a celebrar missa el P. Francisco Ma García Blas (+) (CMF, del Col.legi Claret, de Xàtiva), malauradament difunt avui a causa d'un accident que el tingué en coma durant quasi un mes i que fou provocat per un camió que s'endugué per davant el cotxe que conduïa (quan residia a Alagón), i em féu la pregunta següent: "Vols vindre al Col.legi?". No cal dir que me la féu en castellà, encara que parlava un correctíssim català aprés durant els anys d'estada a Tarragona, on fou ordenat sacerdot pel cardenal-arquebisbe Benjamín de Arriba i Castro. A la qual cosa li vaig dir que sí. I així, una vegada fets els tràmits, m'hi vaig incorporar el curs 1968-69, a l'edat d'11 anys en 1r de Batxillerat. I fiu molt feliç durant la breu estada en aquest col.legi regit pels PP Claretians. Quan vaig acabar 3r de batxillerat havia, com a CMP que era, de continuar al Col.legi-Seminari de Calataiud. Durant la meua estada a Xàtiva el Col.legi fou dirigit i n'era superior el P. Carmelo Astiz, avui es troba a la República Dominicana.
Pel que fa al P. Claret, cal dir que fou arquebisbe de Santiago de Cuba i confessor d'Isabel II i, a part de fundar l'orde dels claretians, fundà l'orde de les Religioses de Maria Immaculada Missioneres Claretianes. I ara copie un fragment de la wikipèdia:
"Va ser ordenat sacerdot el 13 de juny de 1835, a Solsona; la seva primera missa va dir-la a Sallent on, des de llavors i fins al 1839, és beneficiat, vicari i ecònom. Sent, però, que la seva tasca ha de ser una altra i vol marxar com a missioner a fer apostolat a Amèrica o Àsia. Amb aquesta idea, marxa a Roma i intenta ingressar en un orde missioner, però la seva feble salut va fer que no fos acceptat per la Congregació de Propaganda Fide ni pels jesuïtes.
Malalt i decebut, torna a Catalunya el 1840 i és destinat a Viladrau. Es va dedicar a organitzar missions populars a Catalunya, ja que trobà que entre la població d'un país teòricament cristià, el coneixement i la pràctica de la fe religiosa era petit. La seva primera missió va ser la de Viladrau; n'és un record la creu que plantà al cim del Matagalls (Montseny). Durant els anys següents, predica a 157 poblacions de Catalunya, anant-hi sempre a peu des de Vic. A més, per a completar la tasca d'apostolat, escriu gran quantitat de llibres i fullets, forma associacions de fidels i guia congregacions religioses que volen treballar en el mateixa direcció.El 16 de juliol de 1849 va fundar a Vic la Congregació dels Missioners Fills del Cor Immaculat de Maria, per a l'apostolat i les missions com a continuadora de la seva obra.
Nomenat per Pius IX arquebisbe de Santiago de Cuba, és consagrat a Vic el 20 de maig de 1850 i va marxar a Cuba, on va ser fins al 1857. Durant el seu ministeri episcopal desenvolupa una gran activitat missionera i social: organitza l'església local, lluita contra l'esclavitud i crea granges-escola per a infants desemparats, a més de promoure caixes d'estalvis i monts de pietat amb marcat caràcter social. Per a ajudar en la missió, pensa de crear un nou institut religiós, ara femení, i juntament amb Maria Antònia París, funda la congregació de les Religioses de Maria Immaculada Missioneres Claretianes, que s'estableixen a Cuba el 1855.
El 1856, l'1 de febrer, Claret pateix un atemptat a Holguín. Poc després torna a la Península i és nomenat confessor de la reina Isabel II. Llavors, viu a Madrid i aprofita els viatges de la reina per predicar al poble, i als religiosos i capellans d'altres llocs. La reina el nomena en 1859 patró del Reial Hospital i Església de la Mare de Déu de Montserrat a Madrid.
Després de la Revolució de 1868, va exiliar-se amb la reina. Entre 1869 i 1870, va prendre part al Concili Vaticà I, on va donar suport al nou dogma de la infal·libilitat del papa. Va passar els seus últims dies al monestir cistercenc de Fontfreda, prop de Narbona, on va morir el 1870.
Us deixe finalment uns paràgrafs del capítol 34 de la seua Autobiografia: "L'amor de Crist ens estimula i constreny a córrer i volar amb les ales del Sant Zel. El veritable amant estima Déu i el seu proïsme. El veritable zelador és l'amant mateix, però en grau superior, segons els seus graus d'amor, de manera que, quant més amor té a major zel és compel.lit... Jo em dic a mi mateix: un fill de l'Immaculat Cor de Maria és un home que crema en caritat i que crema per on passa; que desitja eficaçment i procura per tots els mitjans, encendre a tot el món en el foc de l'amor diví."
PD: La fotografia és de la façana del Temple-Sepulcre de Sant Antoni Ma Claret a Vic.
Com que el 12 d'octubre, a part de la Mare de Déu del Pilar, no teníem massa cosa a celebrar, vam decidir una colla d'amics de fer cap a Elx. Vam aprofitar que enguany ha estat destinat Dani en un institut d'allí, que Ximo és de la Vila i que Toni també ha estat destinat a Albatera (poble que, segons els entesos, no és d'origen àrab), per tal de fer una escapadeta-visita-dinar-xerrada a Elx.
El punt de trobada per a la gent que baixàvem del nord fou Albaida, cap a les 11:10 arribaren els tres tenors que venien de més amunt (Carles, Aire i Joan), i l'Àngel Custodi els esperava feia un quart d'hora a la replaça de la piscina coberta d'Albaida, tancada, com tantes coses, pel balafiament de diners que el PP ha fet al llarg d'aquests darrers anys. Ens saludàrem i de seguida cap a Elx.
Com no podia ser d'altra manera, frase típica d'un ex-president de la GV que ens va "manar" sense aprendre la llengua del poble a qui va "governar", després de Sant Vicent del Raspeig ens equivocàrem una miqueta, cosa sense importància. Toni que ens esperava des de les 10 ja estava tip de cervesa, sort que Ximo i Dani, cap a les 11 més o menys, anaren a trobar-s'hi. Nosaltres arribàrem cap a les 12:15h.
Primer que res férem la visita als Banys Àrabs de la ciutat, després coincidírem amb l'eixida de Missa de la Basílica de la Mare de Déu de l'Assumpció, on havia tingut lloc la celebració de la Mare de Déu del Pilar, vam veure com alts càrrecs de la Benemèrita es feien la fotografia al peu de l'altar, mentre nosaltres recorríem la Basílica. Com que sempre hi ha algú que se n'ix del que és convenient, alguns volgueren pujar a la torre i baixaren bastant marejats. Dani i jo ens quedàrem baix.
A continuació férem un xicotet passeig pel centre d'Elx, vérem l'Ajuntament, el riu Vinalopó quan passa per la ciutat, etc. I com que feia calor i la panxa demanava pa, decídirem fer cap a dinar. Al primer lloc no tinguérem sort perquè havíem, si volíem dinar, de fer-ho al sol. Ni pensar-ho. I al segon lloc ho poguérem fer al carrer i a l'ombra. Allí quasi arreglàrem el món. Ja se sap que hi som molt afeccionats. I després per tal de baixar l'arròs amb crosta (boníssim) que ens menjàrem férem una xicoteta passejada per un parc de palmeres. I cap a les 17:45h ja pujàrem al cotxe i intentàrem eixir de la ciutat, cosa que se'ns complicà un poquet perquè hi havia un carrer tallat, i no trobàvem com agafar la direcció cap a València.
Durant el trajecte vam intentar arranjar el sistema educatiu però, com sempre passa en aquest país, no ens escolten a aquelles i aquells que poden dir i explicar quina realitat tenim cada dia a les aules. I així ens va...
PD: Dedique l'apunt a Coloma ja que no vingué (o no pogué vindre) a Elx.
Quan algú ix d'un bassal fa la valoració dels danys. És curiós que majorment la gent riu a llàgrima viva: "ha, ha, ha, quasi m'ofegue". I després caminen i el peu va fent: xuic, xuic, xuic, però van la mar de feliços.
El bassal profund té una variant molt perillosa, que és el bassal profund amb fang. Mala barreja. Perquè es fa una mena de pasta en el fons i quan recolzes la sabata, el fang fa "efecte xucladors" i es queda amb la sabata si no tens molta cura i el següent pas el fas descalç. Ací el balanç no és tan graciós, perquè el calcer, que cal rescatar, queda ple de fang i ja no és gens pintoresc com el xuic, xuic d'abans.
Un altre bassal terrible és el "bassal trampa". Està amagat davall de la rajola col.locada per tal de facilitar el trànsit. Trepitges fort quan passes i t'esguita cap a dalt i mulla on més mal fa. Després estan els bassals xicotets, amagats en el més pla, bon recurs per als cotxes. Camines però l'automobilista graciós o inconscient et dutxa fins les orelles.
Però els bassals més terribles són els que es produeixen a casa, davall de la rentadora, de la nevera o de l'aixeta del lavabo. Et quedes a seques fins que arriba el llanterner i l'arranjament és car en temps i economia. Els bassals estan millor en el carrer, a l'aire lliure. Ahí és on són més inofensius i de curta vida perquè el sol els senta fatal. Quan veieu un basal mireu-lo als ulls, s'hi amaga el misteri de la incògnita. Però vigilieu, que no passa un cotxe i et batege.
PD: Demà, si Déu vol, faré l'apunt de l'estada a Elx ahir.
A cap víctima beneficia mantenir a qui ha perdut el nord en la vida i es troba frustrat i desestructurat en el seu interior, aïllat en la seua dissort. Les víctimes són les primeres interessades a eliminar el mal que els ha causat tant dolor i la venjança i el ressentiment no hi serveixen. En la dinàmica del perdó, hi ha un esforç per tal de superar el mal amb el bé. El perdó és un gest que canvia qualitativament les relacions entre les persones i cerca una relació nova.
El perdó no hauria de reduir-se solament a una exigència individual sinó que hauria de tenir una aplicació social. La societat no hauria de deixar abandonat cap home. Tota persona té dret a ser estimada. No podem acceptar una repressió penal que solament torne mal per mal, i li negue la rehabilitació com a persona. Mai no avançarem cap a una societat més humana si no aconseguim superar postures de represàlia, ressentiment, odi, venjança.
"Vols ser feliç un moment? Venja't. Vols ser feliç sempre? Perdona"(H. Lacordaire)
Fa uns dies llegia un comentari d'algú que treballa de forma compromesa a la presó, que la societat respon de forma generosa davant les víctimes dels desastres naturals, però davant el sofriment que pateixen milers de presos en cel.les insuficients, menyspreats per la societat, privats de llibertat, seperats de la família, aïllats en la seua solitud, ferits en la seua dignitat de persones... d'aqueixes víctimes ningú no vol compadir-se. Si l'han feta... que la paguen!
No resulta difícil comprendre aquesta resistència al perdó, quan algú ha estat agredit, físicament o moral, per altra persona. La ràbia, la impotència, el dolor, l'odi produït per la ferida de qui ens ha agredit, desenvolupen en l'interior de les víctimes els pitjors sentiments.
Però qui acull i manté al cor aqueixes actituds enquistant-les encara que siguen lògiques i comprensibles, inicien un camí cap a la pròpia destrucció.
Perdonar 70 vegades 7 no significa perdonar en 490 ocasions. Suposa perdonar SEMPRE. La proposta que ens fa Crist pretén la nostra pròpia felicitat. És Bona Notícia perquè duu el propi alliberament de la víctima, sanant el seu cor a través del perdó.
No és fàcil escoltar la crida de Jesús al perdó, ni acceptar que un home és més humà quan perdona que quan es venja.
Perdonar no significa ignorar les injustícies comeses, ni acceptar les agressions rebudes de forma passiva. Perdonar suposa destruir l'espiral del mal que ens bloca i ens destrueix i per tal d'ajudar l'agressor a rehabilitar-se com a ésser humà.
