Correu Blocs | VilaWeb.cat
DIVERSOS
valldalbaidi | DIVERSOS | dijous, 18 d'agost de 2011 | 08:40h
Ja tenim el primer títol de la temporada. Bon dia.
valldalbaidi | DIVERSOS | dimecres, 6 de juliol de 2011 | 12:57h
     Aquests dies de neteja de papers i coses acumulades durant el curs m'ixen coses que vull compartir amb vosaltres. Som-hi:

1. Segons l'informe PISA, el sou dels professors redueix el fracàs escolar. I a l'Estat els docent cobrem el mateix que l'any 2008. Els països de l'OCDE que millor paguen els seus docents són, Finlàndia, Austràlia, Canadà, Alemanya o Irlanda (aproximadament uns 50.000€ anuals). Aquests països són els que més bons resultats tenen en PISA. El poder adquisitiu dels mestres ha caigut 2 punts i 5,1 el dels professors d'ESO.

2, No m'agrada el meu nom. Hi ha una web que ha posat en marxa una campanya per tal de canviar-se el nom. Els noms menys freqüents a la província de València són: Amedeo, Celestín i Cristòfol (homes), i Arabella, Baudilia i Cezarina (dones).

3. El monestir del Sancti Spiritus El Real de Toro, pertanyent a les germanes dominiques, ofereix pregàries a través d'un blog

4. Telefònica ha obert una xarxa social de suport escolar. Ací teniu l'enllaç. 

5. Una altra curiositat és que Jof Rafman recopila una col.lecció d'imatges de dispar automatitzat. Ho podreu trobar ací.


 
valldalbaidi | DIVERSOS | dilluns, 20 de juny de 2011 | 19:55h

Estas son las cifras de la odiada Iglesia Católica

  • · 5.141 Centros de enseñanza; 990.774 alumnos. (Ahorran al Estado 3 millones de euros por centro al año)
  • · 107 hospitales (Ahorran al Estado 50 millones de euros por hospital al año)
  • · 1.004 centros; entre ambulatorios, dispensarios, asilos, centros de minusválidos, de transeúntes y de enfermos terminales de SIDA; un total de 51.312 camas (Ahorran al Estado 4 millones de euros por centro al año)
  • · Gasto de Cáritas al año: 155 millones de euros (salidos del bolsillo de los cristianos españoles.)
  • · Gasto de Manos Unidas: 43 millones de euros (del mismo bolsillo)
  • · Gasto de las Obras Misionales Pontificias (Domund): 21 millones de euros (¿Imaginan de dónde sale?)
  • · 365 Centros de reeducación para marginados sociales: ex-prostitutas, ex-presidiarios y ex-toxicómanos; 53.140 personas. (Ahorran al Estado, medio millón de euros por centro)
  • · 937 orfanatos; 10.835 niños abandonados. (Ahorran al Estado 100.000 euros por centro)
  • · El 80 % del gasto de conservación y mantenimiento del Patrimonio histórico-artístico. (Se ha calculado un ahorro aproximado al Estado de entre 32.000 y 36.000 millones de euros al año)

A todo esto tenemos que sumar que casi la totalidad de personas que trabajan o colaboran con Manos Unidas, Cáritas, etc… son voluntarios 'sin sueldo' (aunque a algunos les extrañe es cierto, hay personas que trabajan por los demás sin pedir a cambio un salario), realizando su labor para ayudar a los demás sin pedir nada a cambio. ¿En cuánto podríamos cuantificar su trabajo?

Esta es la razón por la cual el Estado sigue dando algunas ayudas a la Iglesia Católica, porque le sale muy, pero que muy barato.

Lo asombroso es que nadie (o muy pocos) saben de este ahorro esencial para que la economía española 'vaya bien...'.

Como contrapartida ¿Cuantos comedores para indigentes ha abierto CC.OO.? ¿Cuantos hospitales para enfermos terminales y de SIDA mantiene abiertos UGT? ¿A donde puede ir un necesitado a pedir un bocadillo a la sede del PP? o ¿a la del PSOE? o ¿a la de IU?... Pues todos estos viven de nuestros presupuestos...

Reenviemos este artículo para que llegue a quienes critican injustamente a la Iglesia por cualquier motivo ¿Por qué nos vamos a avergonzar de nuestra Iglesia?

 

Nos sentimos orgullosos de ser católicos

 

 

 

¿POR QUÉ NO SE DA PUBLICIDAD A TODO ESTO EN LA PRENSA, RADIO Y TELEVISIÓN?

 

 

 

"El valiente tiene miedo del contrario; el cobarde, de su propio temor". (Quevedo)

valldalbaidi | DIVERSOS | diumenge, 29 de maig de 2011 | 10:03h
     Avui estem doblement contents. En primer lloc, perquè anit el FC Barcelona va guanyar la quarta Copa d'Europa. Felicitats a la plantilla del Barça que ha fet possible que somiem i els somnis es facen realitat. I especialment a Pep Guardiola. 

     I també estem contents perquè d'ací no-res ens trobarem a la Casa dels Guardes amb un grup d'amics (totes i tots pertanyents a CANT DE COMBAT) que avui faran el cim del Benicadell (Vall d'Albaida). Nosaltres, com que no tenim les condicions físiques per tal d'acompanyar-los en la pujada des del Ràfol de Salem fins al cim, ens trobarem amb el grup per tal de poder esmorzar tots plegats. I ho farem perquè podrem accedir amb cotxe fins a la Casa dels Guardes. En tenir fotografies les penjarem al facebook (com solem fer habitualment).

     Bon dia.
valldalbaidi | DIVERSOS | divendres, 22 d'abril de 2011 | 20:04h
Escenario: Tienes que hacer un viaje en avión.

Año 1970: Te dan de comer, de beber y los periódicos que quieras. Todo servido por azafatas espectaculares.

Año 2010: Entras en el avión abrochándote el cinturón de los pantalones que te han hecho quitar para pasar el control, te sientan en una butaca en la que si respiras profundo le metes el codo en el ojo al de al lado y si tienes sed el azafato te ofrece una carta con cuatro latas a precio de oro. Si protestas, cuando aterrizas te meten el dedo por el culo para ver si llevas drogas.



Escenario: Manolo tiene pensado ir al bosque después de clase. Al entrar al colegio le enseña una navaja a Pancho con la que pretende hacer un tirachinas.

Año 1970: El subdirector lo ve y le pregunta donde la ha comprado. Le enseña la suya, que es antigua, pero mejor.

Año 2010: La escuela se cierra. Llaman a la policía, que se lleva a Manolo al reformatorio. Antena 3 y Telecinco presentan los informativos de las 15:00 desde la puerta del colegio.
 
 


Escenario: Disciplina escolar

Año 1970: Haces una putada en clase. El profesor te mete dos hostias. Al llegar a casa tu padre te arrea otras dos.

Año 2010: Haces una putada. El profesor te pide disculpas. Tu padre le monta un pollo al profesor y a ti te compra una moto para el disgusto.
 
 


Escenario: Fran y Marcos se reparten unos puñetazos después de clase.

Año 1970: Los compañeros los animan, Marcos gana. Se dan la mano y terminan siendo colegas.

Año 2010: La escuela se cierra, Telecinco proclama el mes antiviolencia escolar. El periódico 20 minutos dedica cinco columnas al asunto y Antena 3 aposta de nuevo a Matías Prats en pleno temporal frente a la puerta del colegio para presentar el telediario.

 

 Escenario: Juan se cae mientras echaba una carrera y se araña en la rodilla. Su profesora, María, se lo encuentra llorando al borde del camino. María lo abraza para confortarlo.


Año 1970: Al poco rato, Juan se siente mejor y sigue jugando.

Año 2010: María es acusada de perversión de menores y se va al paro. Se enfrenta a tres años de cárcel. Juan se pasa cinco años de terapia en terapia. Sus padres demandan al colegio por negligencia y a la profesora por trauma emocional, ganando ambos juicios. María, en paro y endeudada, se suicida tirándose de un edificio. Cuando aterriza, lo hace encima de un coche y también rompe una maceta. El dueño del coche y el dueño de la planta demandan a los herederos de María por destrucción de  la propiedad. Ganan. Telecinco y Antena 3 producen juntos la película y definitivamente el plató de los informativos ya queda emplazado en medio de la calle.

 

 

 

 

Escenario: El fin de las vacaciones.

Año 1970: Después de chuparse una caravana del copón con toda la familia metida en un seiscientos tras un mes de vacaciones en un apartamento cochambroso de la costa, se terminan las vacaciones. Al día siguiente se trabaja y no pasa nada.

Año 2010: Después de volver de Cancún, en un viaje todo pagado, la gente sufre trastornos del sueño, depresión y amenorrea.

 

valldalbaidi | DIVERSOS | dijous, 14 d'abril de 2011 | 18:44h
M'ha arribat pel correu.

 EL HIJO PUTA  (PREMIO NOVELA CORTA)   

Estaba sentado el otro día delante de mi ordenador cuando me acordé que
tenía que llamar por teléfono a un compañero.
Descolgué el auricular y marqué el número de memoria.
Me contestó un tipo con muy mal humor diciendo:
'¿Qué quiere?'.
'Soy Ignacio Martínez, ¿podría hablar con Roberto Espárrago?' dije
amablemente.
'Te has equivocado, gilipollas', me respondió y acto seguido colgó. (segueix)

PD: La il.lustració no té res a veure amb el text. 
valldalbaidi | DIVERSOS | diumenge, 13 de març de 2011 | 10:38h
Com que no tinc massa temps... ací teniu un tema de Lucas Arnau.
valldalbaidi | DIVERSOS | diumenge, 26 de desembre de 2010 | 13:06h
     Quan passejava sumit en aquests pensaments es va trobar amb un edifici amb el nom d'ALBERG". I allí es va entrar. Allò sí s'assemblava un poc més a aquell alberg de fa 2000 anys, on va veure la llum del món. Allí es trobava més a gust, entre els seus, els que més s'assemblaven a Ell i es passaren gran part de la nit xerrant de les seues vides, combinant amb algun got de "bon vi" i alguns dolços que unes bones persones els havient dut. També ells havien tingut uns extres aquesta nit, per tal de recordar no saben bé què. No coneixien  molt, però recordaven quelcom (dels seus anys infantils en les catequesis que havien rebut) del que significava Nadal. I va escoltar les seues històries de solitud, de vides trencades, de menyspreus, de fracassos, humiliacions, abandons de les seues famílies, amb moltes tares damunt dels seus muscles, sobreduent la vida com Déu els feia entendre i sense més refugi que el sostre dels estels. I mentre els escoltava, notava com el seu cor de Déu s'anava encenent, se sentia més a gust, pensava que una altra vegada començava la seua vida i que se sentia atret pels pobres. I li venien a la memòria aquelles paraules que havia pronunciat: "Benaurats els pobres; d'ells és el Regne de Déu".

     En eixir i en el silenci de la nit, mentre recorria en solitari els carrers, pensava: Per a qui he estat llum, esperança, vida, pau? Meresqué la pena fer-me xiquet, passar les calamitats que em vingueren damunt, oferir la vida com a salvació? Qui espera res de Mi? Avui el món (en el fons) segueix necessitant de Mi, encara que nede en l'abundància, pensava. Almenys, després de 2000 anys, la gent se segueix recordant d'u, el que vaig predicar s'anuncia al món com una llumeta d'esperança i vida, sóc bona notícia, hi ha genty que amb il.lusió segueix el meu camí, i que amb més moral que l'Alcoià segueix esperant el que diu la nadalenca: "Feliç portal, mansió de pau, que albergues Déu Xiquet. Envia'ns la teua pau, Senyor, que alegre el nostre cor" I amb això se'n tornà de nou al cel, Bon Nadal.

     PD: D'uns papers trobats al Monestir de Santa Maria de Nassiu. 
valldalbaidi | DIVERSOS | dissabte, 25 de desembre de 2010 | 11:54h
     En eixir de la representació, va veure un edifici amb torre, aqueixa deu ser una església! Almenys ací tractaran amb més major respecte la meua història. I allí va entrar, quina sorpresa! HI havia poca gent, en comparació amb els altres llocs que havia visitat. Hi havia unes quantes persones grans, algun xiquet, mitja dotzena de famílies i un sacerdot. En aqueix moment estava predicant sobre el naixement de Jesús. I va seure a escoltar el que deien d'Ell. La veritat és que deia coses molt interessants: "Us ha nascut un Salvador", Déu està amb vosaltres", "Glòria a Déu en el cel i en la terra pau", "El seu naixement va suposar un canvi de món, de realitat social i personal" (tant de bo, pensava Jesús), "Avui també naix en el cor de les persones, especialment del pobres". Allí escoltà de nou aquella cançó que arribà al cel: "Oh llum de Déu, que brilles en el bressol...". Però la gent s'adormia, feia la sensació que aquell missatge no era atractiu per als oients, com si no anara amb ells. Clar, després del tiberi de la Nit de Nadal, ajuntar-se per tal d'escoltar aquestes coses tan fortes i a més tan escoltades, no és d'estranyar! Així que amb la bona intenció que duien i el bes estampat en la figura del xiquet, se n'anaren a dormir o a seguir la gresca, mentre es deien coses molt estranyes "Bon Nadal, Felices Pasqües!, Per què?
 
valldalbaidi | DIVERSOS | dijous, 23 de desembre de 2010 | 18:18h
     La paraula "colp" diu molt i no diu res si no s'especifica: anomenem colp a l'assalt dels mafiosos contra un banc o unes obres d'art, als acudits del graciós de torn que conta anècdotes fins petar-nos. Per a ambdues activitats fem servir el mateix vocable: quin colp!. I hi ha colps que són colps de porra d'agafa't i no et mogues, altres suaus carícies, altres d'espabilats i a altres se'ls anomena com a colps ximples.  Açò dels colps ximples té la seua molla. Estàs un dia en la cuina vas a cercar la paellera, obris la porta de dalt i no hi està. Baixes a la de davall, deixes pel que siga oberta la de dalt. Quan ixes gojós amb ella a la mà, no recodes que vas deixar la porta de dalt oberta i malestar al cap amb la cantonada que se't clava al cervell. Si hi ha algú prop, damunt et reconvé pel teu descuit. El que cal aguantar... 

     Els ecologistes diuen que ens estem carregant el planeta. Pot ser, però ni punt de comparació amb el que estem fent al nostre cos. Ens fem colp ximples sense ordre ni concert, per tot el cos. Anem a començar per baix. 

     Qui no s'ha alçat alguna vegada a la nit a beure un got d'aigua? Està tot obscur, vas descalç, però coneixes ta casa com el palmell de la mà i per a no perturbar el son dels inquilins, et llances amb decisió al teu objectiu. Però mira per on, amb tota la cura del món, li fas un colp a la pota de la taula amb el dit xicotet. Et vols morir, t'agafes el peu i te'l menjaries. Com és de nit no pots cridar, així que a bufar, ja saps que uns moments de dolor no hi ha qui te'ls lleve. T'agafes el peu, balles i remugues: ja que ningú  no em veu, vaig a fer el gilipolles. 

     Hi ha colps que provoquen inevitablement la hilaritat, els que tenen lloc al carrer: les bandes blanques dels passos de zebra eren una autèntica passarel.la jocosa els dies de pluja. Anaves tan campant, hi trepitjaves  pensant que, inclús estaven més nets i sense cercar-ho ni temps per a suavitzar l'aterratge, et veies i et contemplaven en el sant sòl, estés com una granota al sòl, amb l'únic avís d'un sonor colp al genoll. T'alces com mogut per un ressort per tal de no cridar l'atenció dels vianants, dissimular, espolsar-te el pantalon amb suavitat amb la mà com si tocares la guitarra i proseguir la marxa com si res hi haguera esdevingut. Com fingeixes que no ha passat res, et menges tu sol el dfolor, ni tan sols pots fer escarafalls ni motivar a compassió.  

     Hi ha altres situacions no menys ridícules i sorpresives com quan et vas a seure en un tou sofà on creus que vas a trobar un confortable coixí amb molls consistents. Et submergeixes fins al fons, és com caure sense paracaigudes fins a la taula del fons, sense obstacles ni resistències i has de fer ostentacions serioses per tal d'eixir amb ajuda del recolzabraços o del braç de l'amic amfitrió. El colp el pateixen les natges. 

     I la carícia d'una porta en els dits? Sembla un accident infantil, propi de xiquets inconscients, això és un colp ximple? És que no me'n  vaig adonar, és que fou el corrent d'aire qie tancà amb violència la porta i quina carícia, hi ha pocs llocs en el cos tan sensibles.

     El cos humà és tan complex que fins i tot els membres millor coberts estan exposats a menyscapte i d'agents propis, com si es tingueren  ràbia. Mira que la mossegada de la llengua sap a teta. Deleitant-se en plena faena de molturació i de sobte, la llengua es deixa atrapar, se li claven els de dalt i els de baix. No hi ha més remei que suspendre la deleitosa faena i encara que t'isquen les llàgrimes, millor és no manifestar l'incident perquè el ridícul davant la teua família és evident, ausades que és ximple mossegar-se la pròpia llengua.

     Som tan dèbils, estem tan exposats a aquests accidents, de baixa tensió quasi sempre, que s'imposa la precaució. Exemplars són els futbolistes que en la barrera que constitueixen en les faltes directes i davant la multitud de l'estadi curull, no dubten a protegir les parts pudendes per al possible impacte de la pilota. Deuria ser de veritat un colp baix i ximple i davant de milers d'espectadors o milions de teleespectadors.

     Espavila i al lloro amb els colps ximples!

     PD. D'uns papers de Santa Maria de Nassiu. 
valldalbaidi | DIVERSOS | dimecres, 8 de desembre de 2010 | 13:18h
     Estic sorprés davant les coses que em diuen en la propaganda a l'hora d'anar a comprar. Em pregunte si és que jo no entenc bé. Diu així un anunci: "Pague en còmodes terminis" Des de quan un pagament pot ser còmode? un altre diu: "En 3, 4 o 15 minuts vosté estarà en tal comerç, gran superfície". Es veu que no sé conduir perquè o córrec més del compte o amb el trànsit normal no arribe en aqueix espai de temps. 
     En un altre anunci m'animen a somriure, a alegrar-me perquè es poden col.locar en ma casa unes instal.lacions determinades. I això, és motiu d'alegria per a mi o per a l'empresa que guanyarà una sèrie de milions?
      Uns medicaments em prometen una "acció ràpida" que em curarà. Ja podria ser veritat canviar aqueix rostre de dolor per un benestar normal en uns segons.
     M'alegre en veure uns "preus excepcionals". Què significa això? L'excepció confirma la regla. I la regla és que el gran comerç guanya moltíssim.
     No diguem res com canvia la bellesa d'una dona "en posar-se unes ulleres". Perquè quan jo canvie d'ulleres, seguesc essent el mateix. Serà que el meu cas no val per a la propaganda?
     I hi ha una "oportunitat d'or per a renovar la meua llar". Clar, entenc que aqueixa empresa que ho ven es farà d'or.
     I no diguem res, altres anuncis que m'insulten, com  el famós que em fa creure que jo "sóc tonto", perquè no compre en el seu comerç.
     I és clar que els anuncis solament ixen persones joves amb unes característiques físiques agradables. Als jubilats no ens trauen més que per a oferir un producte i que no se'ns moga la dentadura. Té broma la cosa!
     Hauria d'estar penat mentir en la propaganda i quan diguen que aqueix producte és el millor, haurien de demostrar-ho fefaentment. El mateix que totes les qualitats d'aqueixos productes.
     En principi tendesc a comprar allò que no s'anuncia. Perquè seguesc essent cert allò que deia Baltasar del Alcázar d'"Esto, Inés, ello se alaba,/ no es menester alaballo;. Quan alguna cosa és bona, funciona el boca a orella i així ens assabentem del que realment mereix la pena. A no ser que estiguem a costa del que ens anuncie la propaganda amb els seus artificis.
     PD: Trobat en un calaix del MOnestir de Santa Maria de Nassiu. 
valldalbaidi | DIVERSOS | dilluns, 6 de desembre de 2010 | 09:42h
     5. La nostra societat està en vies d'envelliment progressiu. És una nota que fa que la immigració siga, en aquests casos, necessària i en altres, útil.
     En aquesta societat està l'església catòlica, la diocesana, la parroquial. També estan altres religions. En aquesta societat descrita l'església catòlica ha de tenir una pastoral missionera. La pastoral ha de ser diversa ja que és diversa i diferent la societat en què ha de fer-se present i complir la seua missió. L'església que s'identicava amb la societat ha desaparegut. S'està passant d'una societat en què tots eren batejats a una societat en què pocs seran batejats i l'església perd influència social. La qual cosa no és negativa amb tal que l'església passe d'una pastoral de manteniment a una pastoral de missió. La part de la societat ha d'eixir del temple. Cada cristià, allò on estiga o visca, ha de donar respostes personals, si és preguntat, ha de consolar, ha de curar de la tristesa, de la pobresa, del dolor. Ha de ser una prova fiable de Déu. Ha d'alçar la veu en defensa de l'home despullat o maltractat. Aquesta forma de pastoral canviaria tota la pastoral parroquial i tota la vida de l'església en el seu interior. I si no canvia, serà la llum que es posa davall la taula, i així no enllumena ningú, i es torna inútil. Ja ho deia sant Mateu. Bon dia.

     PD: Dels papers que trobem en diversos calaixos del Monestir de Santa Maria de Nassiu. 
valldalbaidi | DIVERSOS | diumenge, 5 de desembre de 2010 | 12:45h
     La societat civil en què vivim i de què formem part creients i no creients es defineix per unes característiques de què participa la major part dels homes i dones que pertanyen a aqueixa societat. Aqueixes notes influeixen en les seues vides de forma més o menys conscient. Les notes o característiques més importants són:

     1. La societat és neoliberal capitalista. Açò significa que la gran part dels ciutadans pensa que el capital és el valor superior a tots; que les relacions econòmiques han de regir-se per la llei de l'oferta i la demanda, per la llei de la llibertat de mercat, per la llibertat per a crear empreses; que l'estat o govern es clave el menys possible en aquestes relacions entre capital i treball o entre comprador i venedor. És part d'aquesta mentalitat capitalista la propietat privada dels mitjans de producció i també que cada u pot fer amb els seus béns el que vulga.

     2. La societat és pluralista. En dir que la societat és pluralista s'entén que hi ha diverses persones i grups que tenen idees diverses; els costums diferents; que hi ha persones i grups que tenen normes ètiques i valors diversos. En el fons el pluralisme és una conseqüència de la llibertat de les persones. També participa d'aquesta característica de pluralisme la interpretació dels fets i la veritat: així un fet per a uns està bé i per a altres malament, per a uns és encertat i per a altres és un error i una falsedat.

     3. La societat és secularitzada. Aquesta secularització la podem definir així: l'estat, la societat i l'església estan separades: cada una té independència. Mentre creix la fe en les possibilitats de l'home minva la fe en la intervenció de Déu en la vida de les  persones. Allunyament de les persones de pràctiques religioses i de les normes morals de les difernts religions. Abandó de la moral cristiana i assumpció d'una ètica civil o de cap. Llibertat religiosa per tal de creure o no, per tal de creure el que u vulga o res.

     4. La societat és insensible a les diferències econòmiques NORD-SUD. Les societats del NORD formen els països rics i les del SUD els països subdesenvolupats o en vies de desenvolupament. A moltes  de les societats pobres del SUD no els manquen recursos sinó que estan o infrautilitzats o injustament repartits.

     PD: Dels papers que trobem al Monestir de Santa Maria de Nassiu (Benicolet, la Vall d'Albaida) 

 
valldalbaidi | DIVERSOS | dimecres, 24 de novembre de 2010 | 18:23h
     Dissabte 20 de novembre (quina casualitat!) podíem llegir a la premsa que l'Església paga al clergat valencià 5 milions d'euros. La diòcesi valenciana (sic) té 815 capellans (depenents directament de l'arquebisbe) als quals paga una mensualitat de 795€ més triennis i estipendis. El primer que se'm va acudir en llegir la notícia fou (i m'haureu de perdonar) que ja podrien fer alguna cosa més per la cultura, la llengua del nostre País. Si per ells fóra (tret de les honroses excepcions) ja hauria desaparegut el valencià de la poca presència (solament a l'homilia) que té a l'Església. Dic açò perquè l'arquebisbe Carlos Osoro sembla que vol (o volia) però no s'hi posa. 

     Pel que fa al balanç econòmic de l'Arxidiòcesi de València, podem dir:

Ingressos ordinaris: 11.147.217€ (dels quals 8.887.893€ són aportació de l'assignació tributària). És bastant més que la meitat dels ingressos que té. Si comptara solament amb els ingressos de l'aportació dels fidels hauria de plantejar-se l'activitat pastoral d'una altra forma. 1.390.500€ són l'aportació dels "anomenats" catòlics. Aqueixos (no tots, clar) que solen viatjar a Madrid a manifestar-se al costat de Rouco i Cañizares.

Despeses ordinàries: 10.096.888€, cosa que vol dir que l'Arxidiòcesi de València ha tingut un superàvit (durant 2009) d'1.050.329€. Almenys saben economia al palau arquebisbal. Fins ací les dades facilitades per Levante-EMV i segons l'Arquebisbat de València.

     Si duc aquest tema al meu bloc no és per fer llenya de l'arbre caigut sinó per demanar una vegada més que l'Església valenciana (la diocesana, almenys), que cobra de l'estat, faça allò que fa qualsevol organisme que rep diners públics, és a dir, complir les lleis (pel que fa a l'ús de la nostra llengua en la litúrgia). No demane res més. Que d'una vegada les valencianes i valencians poguem sentir-nos identificats en l'Església  que ens envolta (com passa a Valladolid o Barcelona). 

     PD: La notícia venia completa amb una referència al "xicotet Ratzinger" d'Utiel. Ací la trobareu.
 
valldalbaidi | DIVERSOS | dimarts, 19 d'octubre de 2010 | 19:23h
     Vaig arribar a casa (com acostume cada dilluns) després de les classes a l'institut. Vaig redactar l'apunt sobre el llibre de l'amiga i ex-companya d'institut, Elvira Cambrils, El bes de l'aigua, i quan anava a penjar-lo, se'm va blocar tot i em vaig quedar sense apunt (i amb la cara llavada i el monyo fet com la nòvia de Pinet). Com que, a la vesprada, tenia reunió de pares-mares de la meua tutoria i visita mèdica, vaig penjar un "FINS DEMÀ" i ho deixí. L'apunt sobre el llibre d'Elvira haurà d'esperar uns dies perquè aquesta setmana i la que ve ja tinc exàmens. I els que us dediqueu a aquesta "tasca" de vegades tan "ingrata" ja sabeu què vol dir això. 

     De la reunió de tutoria podria fer-vos un apunt que us deixaria bocabadats. No acabe d'entendre (avui ho he comentat amb els companys de departament, d'esmorzar i el Sr Director del centre) com pot haver pares-mares així. I no m'estireu de la llengua que preferesc deixar-ho estar en el cercle reduït dels pares i mares que ho presenciaren i dels companys que m'han manifestat tota la seua solidaritat. Acabe l'apunt dient que, igual que em vaig quedar bocabadat jo, la resta de pares i mares, tret del que va protagonitzar el fet, també s'hi quedaren.
     Bona vesprada.

Accés de l'autor

Nom d'usuari
Clau
Recorda'm

Visites al bloc

Visites a la portada
  • Avui: 13 visites
  • Aquesta setmana: 2863 visites
  • Aquest mes: 5298 visites
  • Des de l'inici: 448059 visites
Visites a les entrades
  • Avui: 107 visites
  • Aquesta setmana: 58053 visites
  • Aquest mes: 69680 visites
  • Des de l'inici: 7059996 visites

Categories

Últims 40 canvis

Notícies VilaWeb

COC RÀPID

CUCARELLA

GÀLIM

PEL PAISATGE, de Roger Cremades Rodeja

Arxiu

« Febrer 2012 »
dl dt dc dj dv ds dg
  12345
6789101112
13141516171819
20212223242526
272829    
RSS 2.0 RSS Comentaris
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats