El conte de les set cabretes: -Qui és? -Sóc la mare. -Treu la poteta davall de la porta. El llop s'arrebossa la pota amb farina i les cabretes, ingènues, prenen com a veritat absoluta un pur engany. El llop les enganya i se les cruspeix. Si les cabretes hagueren disposat d'un espiell, se n'anava el conte a prendre pel sac.
I si hi haguera espiell en el conte de Caputxeta, a l'àvia no se la menja el llop.. Abans els llops cridaven a la porta: -Qui és? -La cartera amb correspondència. -Passe. I es berenaven la gent.
Els espiells han fet molt de mal als llops, per això ara estan en perill d'extinció, i la Societat Protectora d'Animals vol prohibir els espiells perquè el llop és espècie protegida.
En el conte de la Ventafocs, el mateix. Després del ball, Ventafocs arriba a casa a les dotze i un minut, amb parracs i els pèls més rebolicats que un niu de vespes. En aqueix moment arriba el Príncep amb la sabateta. Us creieu que si Ventafocs sabera que és el Príncep li anava a obrir la porta amb aqueixes pintes? Ma mare si està en bata, no obri als meus amics, com per obrir-li la porta a un príncep vestida amb el mandil.
L'època en què no hi havia espiells fou molt fructífera per a l'art. De fet, avui dia hi ha artistes, com Ana Belén i Víctor Manuel, que fan com si els espiells no existiren: -Tan, tan! -Qui és? -Obri la murada Poses un espiell i s'acaba el problema. Ni quasi cal canviar la cançó. -Tan, tan! -Qui és? -Obri l'espiell.
Una porta amb espiell sembla que estiga xiulant i com diu el poeta: Una porta que xiula no pot estar massa trista.
Hi ha persones que diuen no pegar ull, es passen la nit de vigília perquè l'insomni és convidat perenne i molest que es cola irremissiblement. Recorren a un somnífer, amb la facilitat que suposa i a la mà que tenim el remei, sense cap risc d'addiccions a fàrmacs. És que no té vosté un espiell a casa, a l'alçada de l'ull? Faça la prova d'immediat, cap problema amb ell per tal de pegar ull.
Clar que si l'espiell es presentara a concurs, ningú no el privaria de la medalla d'or a la comunicació. Heu llegit Ací no hi ha qui visca? Es tracta d'una simpàtica obra literària que situa tres senyores davant una porta amb tres espiells. Al més mínim soroll de l'ascensor o en el replà corren com llobes per tal de saber qui és, amb qui ixen o entren, quina roba duen i per descomptat el que parlen. Els garantesc que és la mar de divertit.
Els espiells de les portes són encantadors, redonets, en lloc estratègic, en el centre... Semblen els melics de les portes. El que no s'entén és per quin motiu els espiells tenen aqueix vidre tan gros. Es voria millor si no hi haguera res. Clar que l'espiell evita molts riscos. Si no hi haguera res, segurament venien els lladres, cridaven i en treure el cap podrien clavar-nos un dit a l'ull, o podrien colar-se pel forat de l'espiell o algun abellot ens posaria l'ull morat i embotornat li pegara per llançar-se a l'atac i colar-se pel forat.
L'espiell és un invent mil.lenari. Molta gent es pregunta què s'inventà abans, si l'espiell o la porta. La resposta no pot ser més sorprenent, els espiells s'inventaren molt abansd que les portes. De fet en la prehistòria les coves no tenien porta, eren solament un espiell. En l'època difícil, viure sense porta tenia el risc que poguera estrar un mamut i menjar-se't. No és per a tant, els mamuts són herbívors. Si, doncs com en vinga un i se't menge la planta dels peus, veuràs quin gust.
Després de la prehistòria ve aqueixa època dels contes infantils en què tantes princeses ho passen malament per no tenir espiells a les portes.
ROTGLÀ I CORBERÀ: Municipi de la comarca de la Costera, situat en el marge esquerre de la vall del riu Canyoles. El seu terme és bastant uniforme i presenta unes ondulacions que no arriben a superar els 200 metres d'altitud, entre les que destaquen Vista Bella, la Serreta i Carrascosa. Els barrancs de la Font de laCanya i Carnissers travessen el terme. El 80% del terme està dedicat al conreu, en la major part de regadiu, en què predominen els cítrics i, en menor proporció els fruiters, els albercocs, les hortalisses i la dacsa. La base de l'economia és l'agricultura, encara que darrerament s'han establert algunes indústries. Actualment té un poc més de 1.000 habitants. La parròquia està dedicada als Sants Joans i pertany a l'Arxiprestat de la Mare de Déu de Gràcia.
Aquest terme estigué habitat en l'Edat del Bronze pels vestigis arqueològics trobats el l'Alt de la Carrascosa; dels segles I al III de l'actual era queden restes d'una important vil.la rústica, amb murs, enllosats, peses de teler, i ceràmiques de l'època ibera i romana. L'actual poble és el resultat de dos caserius anteriors. El primer CORBERÀ, constava de 20 cases de cristians nous. Després de l'expulsió dels moriscos el 1609, fou repoblat per carta de repoblació el 12 de juny de 1611. Tingué església, amb l'advocació de Sant Antoni de Pàdua. Pertanyé a la família Sanz i darrerament al marqués de Bèlgida. El segon caseriu l'Alcúdia Blanca, era el nom primitiu de ROTGLÀ, passà a anomenar-se amb aquest nom, per ser del seu senyor. Se separà de Xàtiva, a la qual pertanyia, s'erigí enm rectoria de moriscos el 1534, i se li afegiren els annexos de Galceran Sanz, Gil Martí Tallada i Torrent de Fenollet, tret d'aquest darrer indret la resta se separaren per les llargues distàncies que tenien de l'església matriu. El 1854 ambdues poblacions es fusionaren en un sol ajuntament, i formaren una sola parròquia. Celebra festes al Crist de la Veritat i la Mare de Déu del Socors.
LLOCNOU D'EN FENOLLET: Municipi situat en la Costera, prop de Xàtiva. Té actualment uns 900 habitants. El seu temple parroquial, dedicat a Sant Dídac d'Alcalà, fou construït en el segle XVII, d'estil barroc toscà i restaurat en aquestes darreres dècades.
Situat en la comarca de l'Horta, al nord-oest de la ciutat de València. El seu terme es presenta estret i allargat entre els termes de Godella, al sud-oest, i València, al nord-oest. El poble divideix el terme en dues parts. La que segueix al nord-oest està composta de pujols suaus, les altituds dels quals mai no arriben als 100 metres, on els conreus són de secà, substituïts avui dia per urbanitzacions de descans i d'estiu; en el sud-oest el terme és pla i està format per conreus de regadiu, amb aigua procedent de la Sèquia de Montcada. L'economia de Rocafort descansa en l'agricultura, la indústria i els serveis que es presten en els complexos estiuencs. Entre les urbanitzacions cal destacar la de Santa Bàrbara i la del Club Espanyol de Tennis. Posseeix unes pedreres de pedra i de marbre, avui dia extingides, que serviren per a la construcció dels edificis més emblemàtics de la ciutat de València. Actualment Rocafort té més de 6.000 habitants. El poble es troba, a l'esquerra de la ribera de la Sèquia de Montcada, edificat sobre una roca, de la qual agafa el nom.
El terme fou habitat en l'Edat del Neolític pels vestigis arqueològics trobats d'aquella època, també de la partida de l'Horteta s'han trobat vestigis d'un aqüeducte romà. L'origen actual de Rocafort cal trobar-lo després de la fundació del Regne pel rei Jaume I. Pertanyé a Francesc Gemella; després a la seua filla Andrea i darrerament a Mateu Llançol, passà finalment a Francesc Malet. El 1508 tenia el senyoriu Cristòfol Muñoz de Funes, i finalment Pasqual Julià.
El 1434 s'establí en aquest indret un convent de religiosos agustins, dedicat a Sant Sebastià. Com el poble no tenia església, els fidels acudien a Montcada per tal d'acomplir amb els deures religiosos; en edificar els frares l'església s'encarregaren d'administrar els sacraments, tret del baptisme i el matrimoni. Després de la supressió dels ordes religiosos el 1835 l'edifici conventual fou cedit a l'Ajuntament; i l'església per a parròquia, amb l'adovocació que ja tenia, i es creà canònicament el 1902. Del convent agustí avui dia destaquen el claustre format per 16 arcades i 20 columnes i una galeria superior també de 12 arcades sostingudes per pilastes. L'eixample de la població amb la construcció de les urbanitzaciopns féu que el 28 de juny de 1977 es creara la parròquia de Santa Bàrbara, verge i màrtir.
Situat en la comarca del Camp del Túria, pròxima a l'Horta. El relleu del terme, en primer lloc, està format per un conjunt de pujols, prolongació de les Rodanes de Vilamarxant, que van succeint-se mentre van perdent altitud en la mesura que s'aproximen al mar. El vessant nord més pronunciat acaba en el llit del riu Túria, amb les aigües del qual es reguen les parts més baixes; el vessant meridional és més prolongat, constituint el Pla de Quart, ocupat per terreny de secà i regadiu. En la finca anomenada Masia del Comte, bastant allunyada de la capital municipal, l'Institut Nacional de Colonització instal.là el poble de Loriguilla, en quedar inundat el seu vell casc urbà per l'embassament de Loriguilla, en la comarca dels Serrans. S'inaugurà la nova Loriguilla el 1967. El riu Túria travesa el terne de Riba-roja. El 80% del terme està dedicat al conreu, la resta és terra no llaurada. En el secà predominen els fruiters, l'olivera i la vinya, en el regadiu es conreen els cítrics, la ceba, la dacsa, les creïlles i alguns fruiters. La recent urbanització de complexos residencials i l'establiment de diversos polígons industrials en el terme ha motbvat un fort creixement demogràfic, actualment té prop de 20.000 habitants. La seua parròquia està dedicada a l'Assumpció de la Mare de Déu i pertany a l'Arxiprestat de Sant Vicent Ferrer.
L'actual terme estigué habitat en temps de la Roma Imperial. S'hi han trobat vestigis arqueològics, entre ells restes d'aqüeductes i un important casc o camp fortificat. En temps dels àrabs fou una alqueria, que el rei Jaume I menciona en la seua Crònica, igual que el seu castell, que va ser donat al bisbe de Saragossa, que el 31 de maig de 1269 permutà pel de Pedrola, a Aragó.
L'església es reconstruí diverses vegades. En temps de l'Arquebisbe Sant Joan de Ribera, era de xicotetes proporcions, ja que solament hi havia vuit cases de cristians vells i 92 de moriscos. El 1772 es començà a construir l'actual temple parroquial, gràcies a la iniciatriva del pàrroc, Julià Teresí, en el qual es contemplen els estils barroc i neoclàssic. Es traslladà el Santíssim de la vella església el 15 d'octubre de 1797. El temple no fou acabat fins ben entrat el passat segle, destaca la seua cúpula i les dues torres bessones que franquegen la façana principal neoclàssica.
Però on el misteri assoleix el seu cim és en els bars. D'ahí tants rètols. Estan les portes dels serveis de cavallers, senyores, discapacitats, després hi ha una de molt intrigant que posa "privat". Ningú no ha dit res d'aqueixa porta i dóna un morbo! Altres portes donen al magatzem, al telèfon, a l'ascensor, al restaurant, a la cuina i totes amb l'indicador pertinent. També existeixen portes falses o trampes que igual et duen a un atzucac que a un abisme sense retorn. Però on un es cola amb tota naturalitat per la porta més a mà és en casa aliena ja que totes les portes són iguals si no repares en detalls. La més utilitzada en casa és la dels serveis. Per què quan anem al vàter tanquem la porta encara que estiguem sols? Si no hi ha ningú a casa! Devem pensar: Si ve un lladre, que robe, però que no em pille en plena faena!
Les portes són alienes a les noves tècniques, com les dels garatges que s'obrin lentament i sembla que l'edifici badalle o la dels comerços que s'obrin automàticament, les de La guerra de les galàxies que són com esfínters que s'obrin i tanquen a plaer. També està la porta corredissda que, en realitat, més que una porta és una cortina grossa. I existeix també la porta misteri amb el rètol d'"espenteu o estireu". Per què, pose el que pose, fem sempre el contrari? És com si l'inconscint llegira una cosa i diguera al cos la contrària. Això d'estirar i espentar són paraules ben diverses, perquè si ho escrius en anglés "PUSH o PULL" són quasi iguals. És com si nosaltres escriguérem "cap ací" o "cap allà".
Això de les portes té la seua coseta. Si totes foren de vidre transparent i lúcid encara...
La gama de portes és infinita. Cal satisfer tots els capricis, fantasies i necessitats, mire's per on es vulga. Hi ha portes blindades i cuirassades per als porucs, per als que pateixen estrés o amb tresors i joies a desar. D'emergència, per si sorgeix l'inesperat. Portes reials o per al servei, per la discriminació. Santa o dels condemnats, abatible o corredissa; geogràfiques de Castella, de Navarra... automàtica i sense frontisses; rústiques o del cel; en fusta, metàl.liques o naturals, portes noves o velles que serveixen per als juraments (jure pels claus d'una porta vella), d'accés i d'exclusió... una varietat incatalogable.
L'home ha volgut de sempre traspassar portes, era el mateix on. Els egipcis, per exemple, per a què feien porta a la piràmide, si és una tomba? Per si el faraó li pegava per eixir a fer un passeig? Veus les piràmides amb la seua porteta i semblen urbanitzacions de xalets adossats. Què passaria si ens donara per posar porta als nínxols? Com s'assabentaren a l'extingit Ministeri de l'Habitatge els declaraven habitatges de protecció oficial.
Porta i honme han estat units al llarg der la història com llémena i cabell. En l'Edat Mitjana, per exemple, els va donar per posar una fosa davant de la porta del castell. Quin embolic! Per a començar havies de dur un pal molt llarg per tal de tocar al timbre i quan obrien sorpresa. Imagineu-vos que et poses a baixar la porta-pont, quin destorb! Si Maxtor i Ursus, els fornits porters dde la finca, es posen a tirar de la politja i resulta que qui ha tocat és una del Cercle de Lectors. Doncs et fas soci. Per això en l'edat mitjana la cultura estava en mans dels reis perquè solament llegien els que tenien castellsd amb portes d'aqueixes.
El temps seguia passant i l'home i la portas seguien pegats com tràquea i flegma. Aleshores s'inventà el llunyà oest on apareix aqueixa típica porta de dues fulles l'alcària de la qual no supera la cintura i que es balanceja misteriosament quan passa el xèrif o el bandit.
Em plau fer-te coneixedor/a de la propera presentació del llibre 500 raons per parlar català, el proper dia 3 de gener a València.
Bon any 2012, portador de bones notícies, també lingüístiques!
Endavant!
David Pagés és un periodista que entrevistà l'any passat Josep Lluís Bausset per al Diari de Girona. Juntament amb Pagés, l'acte comptarà amb la presència de Santi Vallés, biògraf de Josep Lluís. I una de les 500 raons és la que Bausset explicava en l'entrevista.
És el llibre que vaig acabar de llegir ahir, dia final d'any. És una gran novel.la, com sol passar amb tots els textos escrits per Cabré, novel.la que recomane vivament. He passat grans estones de lectura en què no sabia ni en quin dia estava ni on. I això és perquè Jaume Cabre t'agafa en la primera paraula de la novel.la i no et deixa fins la darrera (i et quedes amb ganes de més encara: són 998 pàgines).
Us deixe l'enllaç de la crònica que féu l'amic Francesc Mompó al seu bloc sobre la presentació d'aquest llibre, presentació que tingué lloc a l'OCCC, de València.
Com podem llegir a la contraporta del llibre, "Jo confesso és una llarga carta d'amor d'algú que ha hagut de jugar sol durant molts anys, entre llibres vells i secrets inconfessats; d'algú que ha estimat de manera incondicional; d'algú que se sent culpable d'una mort violenta, i d'algú que no entén el mal que recorre la història d'Occident."
Municipi situat a la comarca de La Plana d'Utiel. El terme el constitueix fonamentalment una part de l'altiplà que s'estén des de Requena fins l'oest cap al límit amb la província de Conca, de la qual la separa la vall del riu Cabriol. és el municipi de major extensió de tots els del País Valencià. La superfície conreada comprén un terç del total del terme, dedicat en gran part a la vinya. La seua tradició tèxtil, els orígens de la qual són del segle XVI, en aquests darrers anys ha augmentat amb l'establiment de moltes indústries, que han motivat un creixement demogràfic de la població. Requena, a més del nucli urbà, està composada en gran part de llogarets, dispersos pel seu ampli terme municipal, que en la seua totalitat comprén quelcom més d'uns 20.000 h.
El terme de Requena fou habitat ja en el paleolític, després en l'edat del bronze i en els temps de la Roma Imperial. En l'època musulmana fou una important població. En el Romancero del Cid consta la presència del Cid Campeador per aquestes terres. Requena fou conquerida el 1177 pel rei Alfons VIII de Castella i definitivament ocupada el 1219 per l'arquebisbe de Toledo, Roderic Ximénez de Rada. El 1265 quedà davall la jurisdicció reial. El 1836 rebé de les Corts el títol de ciutat. El 1851 juntament amb els municipis confrontants fou incorporada al PV.
Requena pertanyia des d'un principì al bisbat de Conca, fou incorporada a la diòcesi de València el 1960. Actualment el nucli urbà té dues parròquies: Sant Nicolau i el Salvador. La primera tenia una planta primitiva romànica, que fou reconstruïda el segle XVIII amb estil neoclàssic. L'església del Salvador, gòtica, interiorment ha rebut ornamentacions d'alttres estils a través dels temps. Té altres esglésies i monuments de gran valor artístic. La major part dels llogarets estan constituïts com a parròquies, entre altres esmentem: Campo de Arcis (Sant Isidre), Casas de Eufemia (La Immaculada Concepció de la Mare de Déu), Casas del Río (Sant Antoni de Pàdua), el Derramador (Sant Miquel Arcàngel), los Duques (L'Encarnació), Los Isidros (Sant Antoni Abat), Los Ruices (La Mare de Déu del Miracle), Los Pedrones (Sant Antoni de Pâdua), Sant Antoni de Requena i Sant Joan de Requena.
Un dia d'aquests que tenia cita per a la realització d'unes electromiografies, després d'haver-me-les realitzat, vaig poder admirar tres exposicions al MuVIM. La primera EN-ARBORAR! Arbres monumentals i paisatges arbrats de la província de València, la finalitat de la qual és donar a conéixer els arbres monumentals i els paisatges d'arbratges de la nostra província. S'ha aprofitat el centenari de la publicació d' Algunes Árboles y Arbustos Viejos de la provincia de Valencia, de Rafael Janini Janini, enginyer agrònom de la Diputació de València a l'inici del segle XX.
La segona, dedicada a Teodor Llorente, patriarca de la Renaixença, aprofitant que enguany (2011) és el centenari de la mort del gran poeta valencià. I la tercera, dedicada a Blasco Ibáñez, 1867-1928. Ací trobareu més informació sobre les exposicions.
Municipì situat en la zona de la vall d'Alcalans. Dins del terme destaca el riu Magro, el cabal d'aigua del qual serveix per al regadiu de l'horta. A més del riu Magre surten el terme els barrancs d'Algoder, Real i Sogroi. Destaquen per la seua altitud les muntanyes de la Serreta, l'Espoló, el Carretxal i les llomes del Penyal i del Sogroi. Un 40% del terme és terreny no conreat ocupat per pins i vegatació baixa. La resta està dedicat al regadiu, amb cítrics, dacsa, fruiters i hortalisses, i secà, amb vinya. La producció vinícola es realitza en una cooperativa de merescut prestigi. El poble s'alça sobre un terreny ondulant i proper al riu Magre. La població fou creixent en habitants durant el segle XIX i meitat del passat segle. A partir de 1950 s'ha experimentat un estancament de la població, en produir-se una certa emigració en cerca de treball als nuclis industrials veïns. Actualment té uns 2.200h. La seua parròquia té per titular Sant Pere Apòstol i pertanty a l'Arxiprestat de la Beata Josefa Naval Girbés.
El terme de Real estigué ja habitat en el temps del mesolític corresponent a un assentament que féu en uns xicotets abrics orientats a ponent en una terrassa del riu Magre. De l'època de la Roma Imperial són els vestigis arqueològics de llànties, àmfores i monedes amb epígrafs ibèrics i romans trobats en la partida del Bovalar. En el cim d'un turó es conserven les ruïnes d'un castell de temps dels musulmans. Real, en el Llibre del Repartiment figura com un rahal, situat entre Alcalà i Montroi. El rei Jaume I, el 23 d'agost de 1240, el donà a Eiximén de Tovià. El 1616 el rei Felip III creà el comtat de Real, essent el seu senyor Lluís Pérez Zapata de Calataiud, els descendents del qual ostentaren el senyoriu fins que foren abolits per les Corts de Cadis el 1814.
En un principi, pel que fa a l'eclesiàstic, depengué de Torís, de la qual es desmembrà en constituir-se com a rectoria de moriscos el 1535, i se li agregaren els annexos de Montroi i Montserrat. Per disposició de l'Arquebisbe Sant Joan de Ribera es construí el 1587 una església, segons els cànons de l'estil gòtic florit, encara que posteriorment ha tingut nombroses innovacions. La distància dels annexos de la parròquia matriu i no poder travessar a peu el riu de Llombai féu que Sant Joan de Ribera els erigira el parròquies.
