Hi havia un vidu que vivia amb les seues dues filles curioses i intel.ligents. Les xiquetes sempre feien moltes preguntes. A algunes, ell sabia respondre, a altres no. Com pretenia oferir-los la millor educació, envià les xiquetes de vacances amb un savi que vivia a l'altre costat d'un pujol. El savi sempre contestava a totes les preguntes sense tan sols dubtar. Impacients amb el savi, les xiquetes decidiren inventar una pregunta que ell no sabera respondre. Aleshores, una d'elles aparegué amb una bonica papallona blava que faria servir per tal d'enganyar el savi.
-"Què vas a fer?" , preguntà la germana.
-"Vaig a amagar la papallona en les meues mans i preguntar-li al savi si està viva o morta. Si ell diu que està morta, obriré les meues mans i la deixaré volar. Si diu que està viva, l'estrenyeré i l'aixafaré. I així, qualsevol que siga la seua resposta, serà una resposta equivocada"
Les dues xiquetes anaren aleshores a l'encontre del savi, que estava meditant.
-"Tinc ací una palometa blava. Diga'm, savi, està viva o morta?
Molt calmadament el savi somrigué i respongué: "Depén de tu... Ella és a les teues mans".
Així és la nostra vida i el nostre futur. No hem de culpar a ningú quan alguna cosa falle: som nosaltres els responsables per allò que conquerim (o no conquerim). La nostra vida està en les nostres mans, com la papallona blava. Ens toca a nosaltres triar què fer-hi.
PD: Traduït d'un paper trobat al Monestir de Santa Maria de Nassiu.
Aquest número dedica el Quadern a "LA DONA, AVUI". El el Quadern trobarem "Dona i política" (Magadela Juan), "Ens està costant la vida que no ens roben la salut" (Mercedes López Herrera), Espiritualitat feminista: Gestant vida per al seu poble" (Pilar de Miguel) i "Conversa amb Rosa Cursach" (Lucía Ramón).
"Entrevista a... Paco Muñoz, veu que ens acarona" (Vicent Font Frasquet),
"Dénia, l'amagatall nazi" (Lluís Ronda),
"El Valencià a l'Església" (Grup de Rectors del Dissabte) i
"Salses: una visita recomanable" (Francesc Asensi Botet).
Dels textos destacats em centraré en l'apunt del Grup dels Rectors del Dissabte. En aquest text tornem a trobar-nos amb allò que tantes vegades hem "denunciat": la poca (o quasi gens) estima de l'Església valentina per la llengua del poble. Així al Seminari de València solament hi ha UNA missa en la nostra llengua a la setmana, en la Facultat de Teologia solament es dóna una assignatura en valencià (Arxivística parroquial) i a la resta de centres de formació, RES DE RES. L'article acaba amb una veritat com una casa: "La responsabilitat recau en primer lloc en els bisbes, clergues i agents pastorals. Esmercem-nos-hi i esmenem-nos!". Doncs això, senyors bisbes, clergues i agents pastorals, facen servir la llengua del poble.
Nova nit d'infart a Otos. La casa rural de la Vall d'Albaida ens oferí el passat dissabte un espectacle ben variat i intens i, a més a més, per partida doble.
Començà amb la xerrada d'Eugeni Reig, autor deValencià en perill d'extinció i coordinador de la revista digitalInfomigjorn i de Jem Cabanes, corrector i traductor de Vilaweb, que en la sala de plens del Palau d'Otos refermaren la idea que la culpa de la poca presència de la llengua popular en la llengua culta és sobretot dels mitjans de comunicació.
Però després de gaudir de les delícies de l'Assumpció, vingué la segona part de la vetllada. Ca les Senyoretes s'havia convertit en un gran estudi de cinema preparat per gravar el videoclip de l'adaptació del Romanç de la Cileta, per a promocionar el nou disc de Miquel Gil. I en el muntatge audiovisual també col·laboraven l'actor Antonio Hortelano i la cantant Bikimel.
Però hi havia un colp amagat. El director de cine Toni Canet, amic de la casa, convidà al públic que assistíem a participar en la part final del video, a la qual cosa ens apuntarem de manera inconscient un bon grapat. Tot per col·laborar amb aquests monstres artístics. Però no sabíem que actuar fora tan cansat...
Aquest llibre m'ha caigut a les mans perquè em va fer gràcia que fóra qualificat com a llibre mític d'un escriptor que desconeixia. Francesc Madrid, nascut a Barcelona l'any 1900 i mort a Buenos Aires l'any 1952, el va escriure en castellà. De fet,n' he llegit una traducció de Gerard Bagué. El llibre el podreu trobar a l'editorial Acontravent del mes de febrer d'enguany.
Té tres parts:
Sang a les Drassanes: un conjunt de reportatges sobre la Barcelona que Madrid va conéixer (centrat en el districte cinqué o, més concretament, el barri xino).
Francesc Madrid: vida, periodisme i literatura: un estudi sobre aquest periodista.
i Obra de creació i col.laboracions pweriodístiques de Francesc Madrid: un inventari d'aquests textos, de Just Cortés.
Va ser secretari del president Lluís Companys i fidel a la Catalunya republicana. S'exilià a Argentina el 1936.
Soy profesor titular de Universidad. Con los recortes salariales a empleados públicos, cobro entre un 7% y un 8% menos desde junio (he preferido no hacer la cuenta exacta por salud mental). Mi paga extra de Navidad se verá reducida casi a la mitad. Y aún me quedan 10 años de hipoteca, con un Euríbor tímidamente remontando. A partir del 2 de septiembre, mis obligaciones docentes se incrementarán con los planes de estudios de Bolonia: mayor atención al alumno, evaluación continuada. Y, a la par, mi labor será evaluada con aun mayor rigor por el control de la calidad docente que estos cambios llevan aparejada.
Por si eso no bastara, la imagen que tiene la sociedad de mi trabajo es bastante negativa. Estoy harto de que me digan en junio si ya estoy de vacaciones o que vivo muy bien sin dar clase de junio a octubre. Sin embargo, no me deprimo. Ni voy al médico de cabecera a que me firme una baja. Será que no tengo la piel tan fina ni la conciencia social de un controlador aéreo.
Causa extrañeza a propios y extraños la escasa repercusión de los casos de corrupción en España a la hora de emitir el voto. Leyendo lo publicado recientemente en El acento de su periódico todo encaja: somos un país de defraudadores (23% del PIB) y parece que al ser un grupo poderoso y numeroso los partidos políticos con opción de poder se ponen de lado y anuncian periódicamente medidas más retóricas que otra cosa, como los inspectores de Hacienda bien saben y denuncian.
Así pues, es de exigir al presidente del Gobierno que "le cueste lo que le cueste" haga lo posible por acabar con esta situación para mejorar la economía nacional y por respeto a los pensionistas, funcionarios, asalariados diversos y a todas las gentes honradas del país que contribuyen con su esfuerzo al bien común.
El dèficit fiscal valencià (us n'adjunte un article en PDF) que "patim" fa que, dividit entre les valencianes i valencians, en aquests anys de "democràcia", tindríem un pis PAGAT d'uns 100.000€. Per tant, en una família de quatre membres hi hauria 4 PISOS PAGATS I SENSE HIPOTEQUES! VISCA LA CRISI!
I cal que, si volem eixir-ne, ho tinguem en compte a l'hora de dipositar la papereta a l'urna.
-En el nostre món manen, en primer lloc, el diner i les multinacionals. El seu poder és més gran que el dels governs i tenen trucs per tal de fer que aquests els traguen les castanyes del foc. Quan algú com Obama els planta cara s'uneixen per tal d'eixir pels seus propis furs.
-Manen les forces obscures dels grans mercaders a qui no els importa que la gent es mora literalment de fam amb tal que els seus negocis prosperen.
-Manen els senyors de la guerra que transformen un negoci de sang en un negoci molt lucratiu. Els fabricants i venedors d'armes són els seus sequaços.
-Manen els que controlen els mercats internacionals i els fan inaccessibles als països empobrits i bloquen l'entrada dels seus productes.
-Mana l'agricultura subvencionada dels països poderosos que fa pols la dels pobres.
-Manen les grans indústries farmacèutiques que es forren amb grans vacunes inservibles, com la de la grip A, però escatimen tot esforç per a les malalties dels pobres (malaltia de Chagas, per exemple).
Aquesta llista es pot allargar moltíssim. Ja ho deia Sant Lluc al seu Evangeli: "Els reis de les nacions les dominen i els que hi exerceixen autoritat es fan anomenar benefactors. Però vosaltres, res d'això" (22,25). Per això en compte de preguntar-nos "qui mana en el món?" cal preguntar-se "qui juga amb el món?".
PD: Arreplegat d'un paperet trobat al Monestir de Santa Maria de Nassiu.
Per al canvi de veritat ens cal el ciutadà "persona". La "persona" sap que la vida no se'ns dóna feta i cal construir-la entre tots. La persona sap que u es construeix a si mateix amb la resta als quals necessita, per a ser ell mateix. Per a la persona, la realitat, els problemes humans no li són indiferents, ja que de no atendre'ls, ella mateixa no seria feliç, s'estaria traint a si mateixa. La resta, per tant, no limiten la persona, no són una càrrega, sinó que contràriament l'ajuden a ser i desenvolupar-se. Ens anem construint en la relació amb els altres. Per això en una societat composta de persones, el compromís amb l'altre, pel benestar de la resta, és fonamental, ja que d'això depén el meu propi benestar, la meua felicitat. La persona creu en la utopia, que no és altra cosa que creure que la vida pot viure's d'altra manera i sap que aqueixa lluita és a llarg termini, tal vegada inclús, no l'arribe a gaudir, però en l'esforç per aconseguir-ho, en la pròpia lluita, en el camí, la persona adquireix el seu sentit per a la vida. Per això la persona té fe, creu en alguna cosa que la motiva per tal de dedicar en l'afany tota la seua vida, creu que altra forma d'estar en la vida és possible.
És aquest el subjecte social que ara tenim i que ens traurà de la crisi?... Si no ens entestem a ser persones, l'eixida de la crisi no vindrà a ser una millora substancial de les coses. Tindrem un mateix gos amb diferent collar... solament que més ensinistrat per a no caure en els errors que l'han posat en perill. La crisi econòmica es presenta com una oportunitat per al canvi.
En aquests moments de crisi, totes i tots ens trobem fent anàlisis per tal d'esbrinar qui és el responsable d'aquesta situació que tant ens afecta: els bancs? les empreses? el sistema econòmic que ha de ser canviat? tal vegada estem a la fi d'una era i al començament d'una revolució, d'un nou sistema mundial? Tot podria ser, però ens hem de preguntar si en la base d'aquesta societat, del seu sistema econòmic i de valors, si en la base de la pròpia democràcia... està la persona, quin tipus de persona ens cal per tal de poder ser protagonista d'aquesta revolució social? I la veritat, reconeixent que totes les generalitzacions són injustes i a pesar d'existir honroses excepcions, un dels perfils de ciutadà que més pul.lula en el nostre entorn és l'"individu".
L'actitud bàsica de l'individu és la de posseir. En les coses posa la seua seguretat. L'individu separat de tots i de tot, es replega sobre ell mateix, en la seua solitud i els seus interessos personals i els altres existeixen en la mesura que li aporten algun benefici. Ha perdut el gust per acollir i el desig de donar. Viu supeditat als interessos del mercat, molt poc reivindicatiu amb ell, domesticat per les regles del joc del sistema capitalista, prefereix adaptar-s'hi al millor possible per tal d'intentar treure el millor profit, en compte d'invertir temps i energies a canviar-les i perdre el tren de les oportunitats que li permetesquen enriquir-se. Cal acceptar la realitat! sol dir, i a tot aquell que desitja modificar les coses per injustes, el desqualifica per poc realista i somiador. Les seues creences s'han diluït, ja no creu en la utopia ni en la religió. Modern, com és ell, no dubta a qualificar-se d'ateu, tanmateix adora el diner com el seu únic déu. No creu fermament en res per no haver de comprometre's amb res, i els seus plantejaments són a curt termini. Els projectes de canvi i millora social a llarg termini no se'ls creu, no aposta per res que ell mateix no puga gaudir ja. El llarg termini desanima l'"individu" des-animat, és a dir, sense ànima.
D'aquest "individu", ciutadà a l'ús, poc canvi cap esperar per a la crisi. Més bé s'afanyarà a posar de nou les coses al seu lloc, a netejar els vidres trencats del desastre, per tal que tot torne a ser igual al més aviat possible.
Fa uns dies (pel mes de maig) férem la visita guiada a l'exposició sobre l'orde cartoixà al Museu Sant Pius V de València. La visita, com us informava, va ser tot un aprenentatge acompanyats dels dos especialistes en art i orde cartoixà que l'amic Josep Blesa tingué a bé que ens acompanyaren en la visita. Després de la visita un amic em parlà del llibre de Màrius Serra. I me'l regalà. Encara que li vaig donar les gràcies en el seu moment avui li les torne a reiterar perquè el llibre és una meravella.
És d'aquells llibres que l'agafes i no te'l deixes fins que no l'acabes i, quan ho fas, et sap malament que s'haja acabat. I és una novel.la de 490 pàgines. Novel.la editada l'any 1996 i de la qual no en sabia res. He llegit l'edició del juny del 2008 de Proa.
De Màrius Serra no us diré res que no sapieu ja. I com a novel.lista ha estat un veritable descobriment. La novel.la conta que el jove Canut té un oncle amic d'un peix. I un altre oncle, amic d'una creu. I tots tres es trobaran embolicats en la recerca de la fórmula del licor de Chartreuse... és un trajecte intens cap a la recerca de la veritat. Bon dia.
Municipi situat en el centre de la vall d'Aiora, en el lloc on es troben els rius Xúquer i Cantaban. Tot el terreny es veu ple de turons d'una altura mitjana de 600 a 1.000 metres. Destaquen el vèrtex geodèsic de Villar Agudo, amb 895 metres; el punt de Sierrecilla, amb 903; la lloma dels Corrals, amb 895; el cim de l'Àguila, amb 613; el Sapo i la Sapa, amb 636. Entre aquest accidentat terreny el Xúquer excava una inaccessible gorja de 200 a 300 metres de profunditat, entre els Xorros de la Xàbia i la Penya del Buitre, que es prolonga aigües amunt cap a Alcalà del Xúquer, i s'eixampla al peu del Xalans per la confluència del riu Cantaban i el barranc de l'Aigua amb el Xúquer. En aquest eixample de la vall i al costat dels meandres del Xúquer i Cantaban s'estén una xicoteta vega. Hi ha nombroses fonts. El percentatge del terreny no conreat és sobre el 80% del total del sòl, hi existeixen zones altes amb pins i altres de baixes amb ginestes, aliaga i espart. En el terreny conreat dedicat al secà es conreen cereals, oliveres i vinya. La vila està situada al peu d'un turó, prop del costat dret del Xúquer. Té vells i empinats carrers, i una zona més moderna d'eixample en la part baixa, al costat de la carretera. La població que tenia prop de 2.000 habitants, a partir de mitjan segle XX experimenta un notable descens causat per l'emigració cap als nuclis industrials. Actualment té prop de 1.000 habitants. La parròquia té per titular l'Arcàngel Sant Miquel i pertany a l'Arxiprestat de la Vall d'Aiora.
En el cim d'un turó, als peus del qual es troba la vila, hi ha un vell castell d'origen àrab, que tingué certa importància en l'època medieval, per la seua situació fronterera amb Castella. En el seu subsòl s'han trobat vestigis d'haver estat habitat aquest indret en l'èpopca dels ibers. S'han trobat igualment vestigis arqueològics d'importància dels temps dels àrabs. Aquest territori fou del rei Jaume I, però segons el convingut passà a Castella, i quedà com a senyoriu de l'Infant Manuel de Castella. El 1281 el rei Alfons X de Castella d'acord amb el rei Pere el Gran d'Aragó determinà que aquestes terres formaren part del regne de València. Detentà el senyoriu el marqués de Villena, el 1389 l'adquirí el duc de Gandia.
En un principi Xalans depengué de Xarafull, en 1535 es va desmembrar i s'erigí en rectoria de moriscos. Durant unn temps s'agregà a Cofrents. Quan el 1654 se li donà un rector propi i independent tenia solament 45 cases i 120 habitants. L'actual església es va construir sobre el solar de l'anterior el 1736. Pròxima a la població es troba una ermita dedicada a Sant Miquel Arcàngel amb Calvari. Se celebren festes patronals a la Purificació de la Mare de Déu, Sant Blai, La Divina Pastora i Sant Josep.
Per si teniu a bé participar en aquesta campanya... us deixe aquest extracte de 5000dias.org
El 18 de julio de 2010 se cumplen 5.000 días de incumplimiento del compromiso hecho en la Declaración de Roma de la Seguridad Alimentaria.¿Qué está pasando? Estamos dando vueltas en torno a un problema que no somos capaces de resolver, a pesar de tener a nuestro alcance los medios necesarios, con consecuencias letales para una sexta parte de la humanidad, e incurriendo en una situación que constituye la vulneración de un derecho humano. Y esto ocurre en un momento en que se producen suficientes alimentos para alimentar a toda la humanidad. Y ocurre a pesar de la celebración de grandes encuentros internacionales sobre este tema.
En las grandes cumbres y reuniones internacionales relacionadas con la lucha contra el hambre y con la seguridad alimentaria que se han celebrado en los últimos años se han hecho grandes compromisos por parte de diversos Estados y organismos internacionales. La experiencia nos enseña que la celebración de estos grandes foros no garantiza el avance efectivo en los compromisos. Éstos no son vinculantes, no hay ninguna instancia multilateral que haga seguimiento del cumplimiento de las partes implicadas y no hay consecuencias en caso de incumplimiento.
La alimentación adecuada está reconocida como derecho humano en la Declaración Universal de Derechos Humanos y en el Pacto Internacional de Derechos Económicos, Sociales y Culturales. Por tanto, cada una de esos mil millones de personas viviendo bajo la esclavitud del hambre es un caso de violación de derechos humanos.
De cada una d'aquestes referències podríem dir moltes coses. Ho deixem a cada lector. De tota manera hi ha notícies que fan posar la cara roja de vergonya aliena. Bon dia.
Arribàrem cap a les 20h30. De seguida trobàrem Sergi, Moisés, Dani, Joanjo, Ma José, Pepe Toni, etc. Férem les salutacions pertinents i esperàrem que eixiren des de la parròquia de santa Maria de Magdala cap a la plaça de l'Ajuntament. Els seguírem. Allí feia una calor... bé, és ple estiu. I així anà desenvolupant-se la festa amb les diverses actuacions programades per a la vesprada-nit.
Com que havíem quedat d'encarregar unes pizzes per sopar, Natzari aparegué amb el fullet adient. Però de seguida desaparegué. I no hi hagué forma humana de trobar-lo fins que cap a les 22h00 vérem una trucada al mòbil de Dani de Pep. Aleshores sabérem que hagueren de marxar de pressa i corrents a Llutxent a cal Toni Canet, que de seguida tornaven i que els emcomanaren una pizza. Així ho feren. I cap a les 23h00 començàrem a sopar.
Trobàrem a faltar a la taula Adrià (ens havia dit que hi vindria però em deixà un comentari dient que havia de complir en parròquia... a Banyeres també celebren aquesta festivitat), Jordi, Elisa, TdH, Nosal3, etc. Però totes tenien motius justificats per no acompanyar-nos-hi anit.
Després de sopar i de la xerrada natural d'aquestes trobades, poguérem ballar i escoltar Tres fan ball a la plaça de l'Ajuntament. I alguns encara romangueren més que nosaltres. Quan vaig arribar a casa vaig trobar les perdudes fetes per Natzari i Pep. I és que les noves tecnologies facliten un poquet la vida sempre que no te les deixes a casa o al cotxe (com en el meu cas).
Al facebook penjaré les fotos de la festa. Bon dia.
El fartet és un peix autòcton amenaçat pel deteriorament del medi ambient i la presència d'espècies invasores com el peix mòmia, que altres anomenen pez pirañita. Salvem el fartet del PP! Fem fora de la Generalitat mòmies i piranyes!
Pren una forma anual, en el temps, i nòmada, en l'espai, sent l'objectiu trobar-se una volta a l'any en un barri diferent de la ciutat de València, establint un diàleg entre els col·lectius culturals del barri i altres d'arreu del món, mostrant les diferents formes en què trobem la cultura oberta, enriquint-la, enriquint-nos, i repensant-nos.
