   |  |
|
Personal  Per tancar temporada dels Sopars Tertúlia dijous passat vam gaudir vam gaudir d'un tast de vins al Restaurant Monvínic. Un restaurant dedicat exclusivament al món del vi, amb més de 9.000 referències, que de la mà del somelier Cèsar Cànovas va poder fer un petit tast i una gran experiència!  Dimarts al vespre vaig participar d'un nou sopar terúlia que organitza l'incansable amic, Eduard Batlle [Bloc]. Aquest cop amb en David Madí, Secretari de Comunicació de CDC i director de la propera campanya de CiU. Ens va demanar que fos un sopar tertúlia off the record però va demostrar que tenia ganes de deixar-se anar després de notícies d’actualitat i de tanta rellevància per a l’escenari polític català. Podeu veure una crònica del sopar aquí.  De la mà de l'amic Eduard Batlle [Bloc], el dijous 1 de juliol vaig poder gaudir d'una visita interactiva al Sincrotró Alba, a Cerdanyola del Vallès. La visita va ser una magnífica oportunitat per visualitzar la instal·lació científica i de recerca més important del sud d’Europa. Aquest centre fa les funcions d’un microscopi gegant, que permet veure partícules més petites que una molècula, gairebé invisible. El sincrotró és de tercera generació, té 7 línies experimentals aprovades, 2 de pendents i 4 de futur que s’activaran quan el sincrotró es posi en marxa en els propers mesos. La investigació pública serà qui l’utilitzarà, encara que l’objectiu de futur és anar incorporant les empreses privades, especialment, les que investiguen en l’àmbit farmacèutic. Durant la visita va ser un luxe tenir Ramon Pascual [info], president del Sincrotró Alba, com a guia i conferenciant i l'acompanyament de molts dels amics que ens veiem als sopars tertúlia.  Vaig tenir el plaer d'assistir a l'entrega del Premi d'Honor de les Lletres catalanes a en Jaume Cabré [web]. Dic un plaer, i no ho dic retòricament, primer per acomanyar els bons amics Martí Cabré [bloc] i Núria Masdéu [bloc] en un dia tant importnat per a ells, i segon, perquè el discurs final de Cabré va ser de pell de gallina. Una barreja d'elegància i contudència, de proximitat i d'alta volada, de catalanitat i univesalitat. Tot en molt poques paraules, molt ben dites, molt ben estudiades i molt pensades. En poques paraules va recolllir tant sentiments i emocions!. En un moment i un temps que molta gent parla sense saber que dir -alguns dels que ho fan sovint no vàren aplaudir el seu discurs- sentir en Jaume Cabré va ser un goig per l'ànima.Va reinvindicar la llengua, i el país però no des del to cansat, malatís, esgotat i ploramiques, sinó des de la posició d'un escriptor universal que mai ha renunciat a la llengua i al país. Va reclamar la necessitat d'un estat propi, però no des del tacticisme electoral mentre a l'altra banda jugues a fer president en Montilla, sino des de la llibertat i la plenitud del que no viu, ni busca, ni vol la subvenció i l'aplaudiment fàcil. Cabré sempre ha parlat de la seva feina, dels seus llibres, de la literatura. Sempre m'ha fascinat escoltar-lo, aquella cultura que trasmet que et fa venir ganes de llegir i de rellegir. D'entrendre milllor allò que has passat per alt dels seus llibres. De sorprendre't de com havent llegit el mateix se t'han passat per alt tants detalls, tanta informació o tanta música. Potser per això sentir-li dir el que va dir em va esborronar. I mentrestant a prop meu, tot un president de la Generalitat incòmode, distant i molest com un pop en un garatge, restava impassible i era l'únic que no aplaudia un discurs que ell mai serà capaç de fer.  Els que em coneixeu bé sabeu perquè em fa una especial il·lusió publicar aquesta portada de l'Acte d'ahir de proclamació de l'Artur Mas. A continuació us afegeixo un vídeo resum de l'acte.
Avui fa quatre anys que em vaig posar a escriure per primer cop aquest
bloc que ha esdevingut una part de mi, una manera de viure en xarxa amb amics, coneguts i
saludats. En alguns casos he pogut reviure amistats que pel pas del
temps havíen quedat enterrades, en altres conèixer nova gent, noves i dees i noves formes de veure les coses, i en altres una forma de discrepar des del diàleg i el lliure pensament. Gràcies a tots els amics i amigues que m'heu anat seguint i comentant el que escrivia i que heu fet que m'hi anés enganxant. Molta és la gent que fa un bloc pensant en que vol dir als altres, però quan portes 4 anys t'adones que a qui més ha servit aquest bloc és a tu mateix. Com a agenda, com a memòria, com a rastre imborrable del que has anat visquent i pensant. Una bitàcora d'allò que t'ha il·lusionat, decebut, preocupat, irritat... com un testimoni de la vida d'un mateix. I finalment, el bloc en política és un exercici de transparència, de coherència i de diàleg. Menystingut per molts dels que diuen, des de la comoditat, que és un petit acte de vanitat. En tot cas és un acte de vanitat que té un risc, que és avaluable i que fer-lo seguit en el temps requereix un esforç, unes conviccions, una vocació de servei i una voluntat de diàleg. No val la pena ser una mica vanitós d'aquesta forma? A continuació us poso un petit anàlisi del meu bloc: General
Visites a la portada:
Entrades més visitades des de l'inici
Avui és molt adecuat afegir-vos un poema que Joan Salvat-Papasseit va dedicar al meu avi Elias Badiella i que diu: Els tres reis d'orient Mai no he sabut sencera la més bella cançó: una pluja d'estrelles Només l'estrella rua que en sortir cau al mar un vaixell se l'emporta amarrada a la proa i serveix de fanal a uns corsaris d'avui si l'ocasió fa el lladre i un anglès que era al Caire just arribat a temps per a que li marquessin i l'estrella es fongués enyorada en el piltre de la seva butxaca M'entorno a divagar: Tres soldadets del Reis-baioneta calada i cadascú en el ros un gallaret taronja, qui diria que als tres els tinc d'ahir vesprada tancats en el rebost per fer-los vida flonja.  Avui m'estreno fent una col·laboració al nou diari digital de la comarca AraVallès.cat . Abans de la febre digital, i de què l'amic Vicent Partal em regalés un dia el bloc havia escrit periódicament en diversos mitjans: Diari de Terrassa, El 9 Nou, El Mundo, Diari de Girona... Sobretot va ser en la meva etapa com a Secretari general adjunt de la JNC. El bloc va substituir aquesta i va per tres anys que vaig escrivint periodicament en ell, i ara ja ha esdevingut un vici o un dietari públic. Però quan em va propsar l'Eduard Mas, director de l'AraVallès de fer-hi una col·laboració mensual em va venir de gust per una sèrie de motius: 1.- És un mitjà digital, i jo cada cop valoro més la força i la capacitat que tenen els nous mitjans per trencar l'oligarquia de mitjans en paper. 2.- Perquè és de la comarca. I especialment a la nostra comarca, dominada per uns mitjans controlats políticament a través de la publicitat institucional cal que apareguin nous mitjans que trenquin aquesta oligarquia mediàtica. 3.- Perquè em proposo parlar de Sant Feliu, i així m'ho demana també el seu director. No sempre, i de fet el primer article no va del poble però de tant en tant sí. Els mitjans actuals només parlen de Mollet, Granollers i el poble d'on n'és originari el director. Com a feliuenc sé el que costa sortir al diari de paper, facis el que facis. Espero que en el digital això s'equilibri. En definitiva que avui començo. I aquest és el meu primer article d'una col·laboració que serà mensual.  Avui estreno una nova "identitat digital". Ja fa mesos que em ballava pel cap d'agrupar en un sol espai les diferents eines que utilitzo:
- El meu bloc a Vilaweb: on escric sobre política, sobre el meu poble Sant Feliu de Codines, les noves tecnologies i tot allò que em ve de gust. Espero que us agradi el canvi. Aquest canvi també afectarà el meu bloc perquè la idea és adecuar la nova imatge al capçal del bloc i fer-ne també algunes millores. Renovar-se o morir! De bon matí l'Aina - amb la complicitat de l'Eva- m'ha dut un regalet amb un somriure d'orella a orella. Ha estat un instant que m'ha fet immensament feliç i m'ha fet recordar aquella frase que diu: Dona-li la mà al teu fill/a cada vegada que puguis, arribarà un moment en que no et deixarà fer-ho. Aquest divendres ens ha deixat en Mia Sanahuja. Jo sóc un dels molts que els darrers temps li havia perdut força la pista. Ens havíem anat allunyant no pas per diferències sinó perquè sovint la vida t'arrosega i t'allunya de gent que potser no voldries. Així i tot la seva pèrdua m'ha evocat inombrables rècords de joventut. D'ell en recordo molt les reunions inacabables a local de la JNC del carrer del Nord a Terrassa. Les 24 hores de fútbol sala que vam organitzar i on feia de porter "el gat" li déiem!. També la seva etapa de regidor de la JNC a la ciutat, la seva vehemència alhora d'exposar els seus arguments i com ens imposava als més joves aquell jove amb barba que parlava tant bé i sabia tant de política municipal (PJ=3PI). També em ve al cap la seva etapa com a president de la Federació de Barcelona comarques de la JNC. O la seva ajuda com a president de la mesa a la ponència d'organització del Congrés de la JNC de Sabadell (l'any 1996) on feia de ponent. Els que heu viscut un Congrés de la JNC sabeu que vol dir una ponència d'organització i un bon president de mesa!!! Finalment recordo la seva etapa de subdirector a Acció cívica, la seva energia, la seva força que féien de la feina una passió. Ho era tot menys un funcionari dels d'ara que estan arrapats a la cadira fins que la força dels vots els tregui perquè no sumen. Per en Mia treballar a la Generalitat, fer de regidor o estar a la JNC era fer país, era servir a la gent. Per alguns com jo en Mia va ser un exemple d'aquella frase que tant cops havíem sentit dir a la gent gran i que tant poc se sent ara: "els catalans de les pedres en fem pans". Gràcies per la teva amistat i mestratge durant un munt d'anys Mia!. Avui fa tres anys que em vaig posar a escriure per primer cop aquest
bloc. Al principi amb mandra.
Poc a poc ha esdevingut una part més de mi mateix, una bitacora, un diari personal, un arxiu, un caleix de pensaments, sentiments i vivències. Un espai on reflexar les dèries. També junt amb altres eines com el flick, el twitter o el facebook ha esdevingut una manera de viure en xarxa amb amics, coneguts i saludats. En alguns casos he pogut reviure amistats que pel pas del temps havíen quedat enterrades pel pas del temps. Tot això ha portat aquest bloc. Es diu aviat però tres anys ja són un bocí de vida!. Gràcies a tots els amics i amigues que m'heu anat seguint i comentant el que escrivia m'hi he anat enganxant. A continuació us poso un petit anàlisi del meu bloc. En aquests tres anys hi hagut:
Les visites a la portada des de l'inici: 122680 visites.
Les entrades més visitades des de l'inici són:
 Si hi ha algún concepte que crec que ens defineix és de mediterrani. Quan viatges pel món t'adones que la llum del Mediterrani és única. L'aroma dels pinssobre la mar, els diferents colors del mar, els poblets de casetes blanques. El mediterrani és el mar que ens ha transmès el que som, per ell arribaren, grecs i romans i totes les fonts culturals de les que bebem. Som mediterranis. L'any passat que vam anar ala Toscana vam aprofitar per veure un xic de la costa de Liguria i de Cinque Terre -poc perquè vam haver de tornar abans d'hora- i tot i que alà les casetes no són blanques com a Calella de Palafrugell el paisatge era tant familiar, tant nostre. Som mediterranis, tot i que vivim sovint sense entendre el nostre mar. Sense apreciar-lo i apreciar el que ens aporta. Però veure el mediterrani aquests dies de finals d'estiu és tornar a l'essència d'un mateix, del que som.  No hi ha res més impresionant que una nit de lluna plena sobre la mar. La mar es torna plata i el reflex de la lluna embadaleix i omple l'ànima d'una sensació de petitesa davant la immensitat del mar, davant la immensitat de l'univers. Hauríem de mirar més sovint el cel i els estels per adonar-nos de lo insignificants que són els nostres problemes i cabòries. Hauríem d'observar més sovint el mar i deixar perdre la nostra mirada en els seus tons i colors sempre canviants.Aquí teniu una nit de lluna plena la platja del Canadell de Calella de Palafrugell.  Avui a les 8 del matí he fet 36 anys!. 36 és el doble de 18... I vol dir, que ja fa mitja vida que tinc carnet de conduir, que sóc major d'edat, que vaig entrar a la JNC i CDC, que vaig conèixer l'Eva... El temps passa inexorablement, però com diuen, millor que vagi passant, oi?. Hem anat a la platja Sant Roc a Calella, perquè a més d'aniversari faig el Sant. De fet el perquè del meu nom és força curiós, tot i que m'ho va explicar ma mare fa força temps la cosa va anar més o menys així. Es veu que havia de néixer el 15 d'agost per Santa Maria. Ma àvia es deia així i si hagués nascut nena m'haurien posat quasi segur Maria. Però vaig néixer el 16 d'agost, i els meus pares teníen tres noms ben curts pensats: Roc, Pol i crec que Oriol. En néixer el 16 d'agost per Sant Roc, enlloc del 15 la tria era fàcil... Ara, m'agrada el meu nom, n'hi molt pocs de Roc, té força personalitat, no és pot traduir o almenys la traducció sona a un altre nom... En fi 36 anys!. |
Accés de l'autor
Categories
Els meus enllaçosAMICS AMB BLOC
LINKS D'INTERèS
SANT FELIU DE CODINES
Últims 40 canvis
Notícies VilaWeb
|
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats |
