Aquest post neix arran del debat generat per twitter amb l’exdiputat del PSC, José A. Donaire [Bloc] sobre la situació de les infrastrucures. A partir d’aquest debat ens vam llançar un repte que era contraposar amb dades i arguments els nostres punts de vista. Aquí podeu llegir els seus arguments i continuació els meus:

Rodalies i Trens

El traspàs de Rodalies és de rebaixes, virtual. Fins al 2011 la Generalitat no podrà decidir res, a més el traspàs no prevuen les infrastructures: vies, catenàries, estacions (que segueixen en mas de l’ADIF). Tampoc preveu el traspàs de Regionals ni del servei Avant d’alta velocitat. En definitiva, Catalunya no podrà configurar una xarxa de ferrocarrils pròpia i integrada als diferents serveis per millorar el transport públic. Per més inri, el govern espanyol ha xifrat en 117 M el dèficit d’explotació del servei anual i no té la intenció de posar-hi més diners i els trens que hi ha a Catalunya són dels pitjors.

Tot això és el resultat d’una mala negociació d’un traspàs anunciat per a quatre vegades (17 de juliol de 2007, 10 de gener de 2008, 30 de juliol de 2008 i 27 de juliol de 2009) que ha comportat un traspàs de Rodalies sense trens, estacions ni vies!.

Aeroports

En Donaire comença parlant dels aeroports començant la casa per la teulada, ens parla de Ryan Air que per cert va dur el Govern de CiU a l’aeroport de Girona. Ens parla dels aeroports de Girona, Reus que va iniciar i potenciar CiU i que han evolucionat favorablement. Però la mare dels ous és l’Aeroport de Barcelona. D’aquí només ens comenta la nova terminal, que ha finalitza el tripartit, però i la connexió amb el tren d’alta velocitat, i la connexió d’aquesta nova terminal amb el transport públic, metro i rodalies?. No hi és.

El problema de fons és el model aeroportuari. Un model presentat fa uns dies pel Ministre Blanco que torna adonar el control de l’aeroport de Barcelona al govern de l’Estat que és qui té la majoria. No aposta per la gestió individualitzada del Prat, i Aena Aeropouertos seguirà concentrant el 100% del capital i la majoria del consell d’administració. Tampoc preveu el traspàs dels aeroports de Girona, Reus i Sabadell.

El Pla Nacional d’infrastructures

La licitació d’obres en matèria d’infrastructures viàries de la Generalitat durant el 2009 (93 milions) suposa un 1’8% del total que el govern té previst invertir al Pacte Nacional d’infrastructures fins al 2015 (5.015 milions). Això significa que amb aquest ritme de licitacions es necessitarien 54 anys per licitar les obres previstes al pacte fins el 2015.

A això se li afegeix que les inversions de l’Estat a Catalunya previstes en els pressupostos generals de l’Estat per al 2010 baixen un 5’4% respecte a les 2009. És a dir per quart any consecutiu l’Estat no compleix la disposició addicional tercera de l’Estatut. La inversió hauria de ser del 18’64% del total i en realitat serà del 15’2%. Així mateix en els pressupostos falten 661’7 milions en projectes pendents de determinar.

També cal anunciar els enormes retards que arrosseguem en moltes infrastructures. Alguns exemples:

- Autovia Baix Llobregat entre Ronda i C-32. Inici 1994- Final previst. 2011. 17 anys
- B-40 Quart Cinturó Inici 1994- Final previst ?. De moment 15 anys
- Variant de Vallirana. Inici 1991- Final previst 2013. 22 anys
- Desdoblamnet Girona-Frontera. Inici 2000- Final previst. De moment 9 anys
- Desdoblament Sils-Maçanet. Inici 1995- Final previst 2012. 17 anys
- N-145 Seu d’Urgell-Andorra. Inici 2002- Final previst. 2010. 8 anys
- N-340 Variant d’Aldea. Inici 2000- Final previst. 2012. 12 anys.

Totes les raons del perquè no al Pacte Nacional d'Infrastructures aquí.

Transport públic

L’exemple més flagrant és el forat negre de l’obra de la línia 9 del metro. El cost de l’obra s’ha doblat des del 2004. Costarà 7.000 € i representa un 44% de les inversions del Departament de PTOP. Això vol dir que a mesura que ha de créixer l’aportació es redueixen les altres obres, com per exemple, les del meu poble que comentava l'altre dia al twitter

Cal recordar que la línia 9 de metro arrossega greus retards respecte els terminis que va fixar el tripartit el 2004:

- Tram Badalona/Santa Coloma/Sagrera hauria d’estar en servei fa quasi 3 anys.
- Tram de l’aeroport/Zona Franca hauria d’estar operatiu ja.
- Tram central nio tan sols han començat les obres.

Els fracassos et mostren allò que els èxits t'oculten

Fa temps que des de CiU de Sant Feliu hem reclamat una millora de la seguretat a la C-59 atès que és un tram, el de Caldes a Moià, dels més perillosos de la comarca. Segons el RACC el tram entre Moià i Caldes és el quart més perillós del Vallès i el divuitè del país. De fet va uns mesos vam fer una pregunta al Ple sobre aquest tema quan va sortir publicat l'estudi del RACC.

Ara bé, la millora de la seguretat, des del nostre punt de vista passa per invertir en l'eliminació de revolts, en fer la variant de Sant Feliu que hem tornat a reclamar només fa unes setmanes, i en desdoblar alguns trams com el de Caldes a Palau.

Doncs bé la resposta de la Generalitat del Tripartit ha estat la de sempre, no afrontar el problema per la via de la millora de les infrastructures, sino dels pedaços. Aquesta setmana han situat en aquest tram 2 nous radars que sumat al ja existent a la recta de Palau dona que en només 15 Kilometres hi ha 3 radars!!. Una solució barata a una manca d'infrastructures i a tenir la nostra part de la comaraca deixada de la mà de Déu. O sigui el problema no és que la via entre Caldes i Moià sigui estreta i s'hagi multiplicat per molt el trànsit (6.697 vehicles diaris de mitjana!), sino que la culpa la té la gent que es veu que corre massa.

Radars sí, però amb les inversions necessàries abans.

Els que em coneixeu bé sabeu perquè em fa una especial il·lusió publicar aquesta portada de l'Acte d'ahir de proclamació de l'Artur Mas. A continuació us afegeixo un vídeo resum de l'acte.

 

Aquesta tarda ha tingut lloc al CDigital 2010 la taula sobre Partits Polítics i Política 2.0 que moderava en Marc López el qual ha formulat una sèrie de reflexions que al llarg del matí a la terrassa de La Troca hem estat reflexionant uns quants malalts com: Roc Fages, José Rodríguez, Icaro Moyano, Edgar Rovira, Albert Medran, Marc López i jo mateix. Aquestes reflexions passaven per debatre sobre si podem seguir pensant que l'elaboració de polítiques públiques és només dels governs, partits i Parlaments. Sobre com afectarà la política 2.0 a les estructures dels partits o si internet és una eina de comunicació amb la ciutadania o una eina no només a disposició dels partits.

A la taula els tres ponents Jose Antonio Donaire (PSC), Carles Puigemont (CIU) i Ignasi Llorente (ERC) havien debatre sobre aquesta qüestió:

José Antonio Donaire (PSC). [Bloc] Ha començat dient que cal distingir polítics 2.0 de la societat 2.0 que fa política. Per ell un polític 2.0 ha de complir dos condicions:

- ser responsable del que diu (li puc demanar comptes) i

- I tenir un discurs propi que a vegades no és del partit, ni el de l'organització.

És a dir, per Donaire la principal qualitat d'un polític 2.0 és ser transparent i que dir el que pensa. Passar d'un model de comunicació unidireccional, a passar a ser un comunicació bidirecccional. Per Donaire el polític 2.0 ha d'utilitzar les xarxes per aprendre, per a ser un node en una xarxa de comunicació i no tant per controlar.

Sobre la societat que fa política 2.0. On és la ciutadania?.Li sembla que ens equivoquem si la societat que fa política 2.0 vol dir decidir, la xarxa no serveix per a decidir. Per Donaire la democràcia participativa és un error i ha posat com exemple el fracàs de l'elecció de chikiliquatre per a Eurovisió. En canvi el que si és la política 2.0 és un espai deliberatiu, i on construir discursos. Però la xarxa 2.0 és autojeràrquica.

Carles Puigdemont (CiU). [Bloc]  Per l'amic Puigdemont el 2.0 ha superat diversos obstacles, el de la incomprensió o sornegueria que es mirava als polítics que començàvem amb els blocs o el twitter que erem considerats uns "frekies". Després hem superat l'obstacle de l'accessibilitat gràcies a l'augment de la nostra perícia i al desenvolupament tecnològic que ha simplificat les aplicacions. Però per Puigdemont ara ve la prova del nou que és veure si tot el que hem fet servirà per canviar la societat. Per canviar les organitzacions i les institucions, per millorar la relació amb el ciutadà i recuperar el prestigi de la política. Aquest és el desafiament.

Puigdemont ha afirmat que CiU pensa entomar aquest canvi sense complexos i arriscant, perquè amb aquest nou entorn haurem d'aprendre dels errors i perquè tenim una trajectòria puntera a internet (CDC va ser el primer partit polític a Internet de l'Estat). En aquest sentit, ha posat d'exemple d'aquesta aposta de CiU la xarxa ning de CATivistes que es va posar en marxa fa una setmana i ja ha arribat al 1.000 usuaris. Per Puigdemont, CATivistes és una eina que ens ha d'ajudar a interactuar, a dialogar amb la gent, a recuperar el rol del militant i de l'activista que pot fer política activa des de casa. En definitiva és una forma d'entomar aquest desafiament definitiu, amb l'esperança que aquestes eines ens retornin el prestigi que la política ha perdut.

Sobre la política com a domini públic, Puigdemont augura que fer prospectiva del que pot passar és absolutament inútil. I que un cop superat l'esforç del desprestigi del principi i el somriure que despertava, tot això del 2.0, és impossible que només sigui propaganda. Que sigui una trasal·lació dels vicis dels partits a la xarxa. Els polítics 2.0 pensem que això són eines al servei al ciutadà i que poden ajudar a millorar la vida dels ciutadans. El desafiament és saber si això s'acabarà en retòrica, en jocs, o si d'aquí a pocs anys la gent entendrà que hi ha una nova administració, una nova manera de fer política.

Finalment Ignasi Llorente (ERC) ha dit que els lideratges dels 80 no es poden repetir pel canvi dels sistemes de comunicació i que els partits polítics hem d'evolucionar amb l'arribada de les noves tecnologies. Haurem de canviar la forma de comunicar però també d'organitzar-nos.

El govern municipal acaba d’aprovar els pressupostos de 2010, amb els vots de CiU en contra. El motiu principal és perquè aquest pressupost és fet d’esquenes a la delicada situació econòmica de l’Ajuntament provocada per la mala gestió del govern municipal i sobretot no afronten la crisi.

Uns pressupostos antisocials

L’atur aquest any a Sant Feliu de Codines s’ha increment un 35’67% passant dels 314 aturats el Desembre de 2008 als 426 de Desembre de 2009. I des de desembre de 2007 (186 aturats) el nombre d’aturats s’ha triplicat.

Però aquesta situació deixa indiferent un Ajuntament socialista que viu d’esquenes a la crua realitat. Ja l’any 2008 l’Ajuntament de Sant Feliu es va gastar en ajudes socials 64.203’46 € mentre les Festes populars van representar uns 76.651 € i la Festa Major 111.343 €. Un 122% més en Festes que en programes d’ajut social. Però pel 2010 la previsió és pitjor encara ja que els pressupostos contemplen només 50.000 €. És dir, amb un increment del 35% de l’atur hi ha una rebaixa de les ajudes socials respecte el 2008 d’un 22%.

Algú pot interpretar que aquesta situació és fruit de la mala situació financera que ha deixat la crisi i la mala gestió del govern municipal socialista. Que hi hagut una rebaixa general de les partides. Però el pressupost de 2010 fa una previsió de despeses per la Festa Major de 2010 de 109.911 € que front el 111.343€ de 2008 representa una disminució d’un imperceptible 1’28% i les Festes populars encara s’incrementen passant de 64.203’46€ a 68.771€. És a dir mentre moltes famílies i el poble travessa la part més crua de la crisi el nostre Ajuntament aplica aquella vella màxima de donar “pa i circo” al poble.

Mala gestió i increment de les despeses fixes i del deute.

El Pressupost de 2010 d’un total de 6.005.570 € només 972.975 es destinen a inversions, quan la Llei de Barris feia per al 2010 i només per aquest concepte una inversió 1 milió d’Euros. En canvi les despeses personals ascendeixen ja a 1.770.805 €, és a dir, els impostos directes que pel 2010 arribaran a 1.920.700 € serveixen tot just per pagar les despeses de personal del consistori. Unes despeses de personal que en aquesta legislatura s’ha incrementat un 22%. Els crèdits de l’Ajuntament previstos pel 2010 són ja 537.016 €, més d’un 9% del pressupost corrent. Una altra dada alarmant és la situació de dèficit que tindrà l'Ajuntament per l'any 2010, quan el superàvit de l'any 2008 era de 58.370€.

Uns pressupostos mal fets

També es preveuen uns ingressos per impostos sobre construccions de 150.000, és a dir la meitat del que es va ingressar el 2008 (332.930 €) quan encara no es patia l’aturada del sector de la construcció. Però si ens mirem les dades reals l’any 2008 és van fer 60 transaccions immobiliàries mentre que el 2009 se’n van fer menys de la meitat i per 2010 aquesta xifra encara es pot reduir.

Un altre aspecte és que els pressupostos es quadren fent una previsió desmesurada de subvencions. Un exemple es preveuen 120.000 € de subvencions de la Diputació que veurem fins a quin punt es materialitzen.

En definitiva uns pressupostos d’una insensibilitat social alarmant fets per un govern suposadament d’esquerres que no serveixen per combatre la crisi ni per afrontar els reptes de futur del poble.

Notícies relacionades:

Ara Vallès 1 de febrer de 2010: Article d'opinió mensual "Un pressupost d'esquenes a la crisi"

Ara Vallès: El PSC de Sant Feliu es queda sol al ple defensant el pressupost

Avui CiU canvia la seva imatge. Canvia el logo per humanitzar-lo, per covertir-lo en un símbol. Però és més que un canvi d'estil o d'imatge. També és un canvi en la manera de fer política i d'entendre-la.

Ara és el moment de fer un canvi en positiu, de tornar a il·lusionar el país, de fer creure a la gent que junts ens en podem ensortir. Ara és el moment de recuperar un to positiu i optimista no només de cara a mobilitzar la gent per unes eleccions, sinó per a mobilitzar-la pel país. Mobilitzar la gent per aixecar Catalunya. Per sortir del pou i la desorientació, per sortir de la crisi. Perquè junts, podem fer els que ens proposem.

També volem donar un tot que marqui la campanya, un to possitiu, un to basat en el diàleg, en el contrast d'idees, programes i projectes i no en la descualificació per l'adversari. El color, enlloc del blanc i negre!.

Canviem la imatge, però no és només un cavi estètic, és un canvi de tarannà. Volem fer una campanya amb la gent i per a fer-ho entenem que les noves tecnologies ens brinden una oportunitat com mai. Per això volem jugar a fons, com mai cap partit ho ha fet fins ara, la força que té internet per dialogar, per conversar. Hem fet un desplegament a les xarxes socials, com ja s'ha anat notat aquests mesos. Però a més hem creat una xarxa ning cativistes.cat que vol ser la xarxa social dels catalanistes.

L'aposta és molt gran, i com a tot lo nou és arriscat. Però què seria el món sense els que arrisquen?.

Us deixo amb el meu spot preferit d'aquesta campanya que simbolitza millor millor que cap el junts podem i que em fa posar la pell de gallina:

Informacions interessants sobre la nova imatge:

- Notícia del 3cat24 sobre CATivistes feta pel periodista i blocaire janquim:
CiU llança una xarxa social pròpia i forma centenars de ciberactivistes

- Entrevista de Marc Vidal sobre CATivistes al portal Crònica.cat:
A les eleccions catalanes gairebé un milió de vots es decidiran per les xarxes socials.

- En aquesta notícia podràs escoltar el reportatge del Polièdric de Catalunya informació sobre la nova imatge de CiU.

Aquest post parteix de l’anàlisi objectiu de l’ús de les eines 2.0 per part dels principals partits de l’estat espanyol. Les dades han estat recollides a gener de 2010 i parteix de l’anàlisi de tres tipus de xarxes socials: el twitter, el Facebook en els caps de llista i els blocs.

Twitter: El PP estatal és el que té més followers. 30 més que el PSOE. Però en canvi el PSOE segueix unes 100 persones més que el PP . Pel que fa als tweets, el PP supera amb escreix les altres partits. N’ha publicat 2.303 seguit per CiU amb 1221. CiU és el grup qu més gent segueix tot i que està en quarta posició en relació als seus seguidors després de IU. Però IU no utilitza aquest potencial perquè no té gaire activitat publicant tweets. El PNB té la meitat de seguidors que IU però és molt actiu pel que fa als tweets. ERC és la formació menys activa, no segueix a ningú i el nombre de twetts no arriba a la trentena. UPiD, Nafarroa Bai i el BNG no són en aquesta xarxa.

Facebook: No tots els caps de llista a l’estat són al Facebook. Pel que fa als perfils oficials dels caps de llista només Artur Mas ha arribat als 5000 seguidors i ha hagut de crear una fan page per incloure nous “amics”. Mariano Rajoy del PP amb 4058 i Rosa Díez amb 4731 arribaran en breu al màxim. Josu Erkoreka i Gaspar Llamazares queden molt lluny d’aquestes xifres. Zapatero no està present en aquesta xarxa social.

Blocs: El partit socialista és amb una clara diferència el que té un major nombre de blocs, 551. Encara que 300 d’aquests no estan actius. En segon lloc trobem ERC amb 340 però amb 219 blocs inactius. CiU és el tercer partit amb major nombre de blocs amb 265 però amb un major índex d’activitat només té 161 blocs inactius 161. IU, en quarta posició, té 156 blocs dels quals 121 són actius també amb un alt índex de blocs actius. Aquest fet és força rellevant atès que l’important del bloc és el contingut actualitzat.

El passat consell nacional del PSC van presentar aquest vídeo en que d'una forma explícita es reconeixia que van per darrera en les enquestes i en intenció de vot i que vol esperonar el seu electorat a, malgrat anar de segons, guanyar. L'estratègia no sé si és molt meditada o respon a una burda còpia del que fan fer els democàtes a les eleccions americanes.

Però ni Catalunya és EUA, ni el PSC és Obama. Des del meu punt de vista l'estratègia del reconeixement del segon és una mica arriscada i contradictòria amb la imatge que s'intenta mostrar d'un Montilla presidencial i que ha fet una obra de govern important. Si has fet una obra de govern important i ets el President no vas de segon, a menys que ho facis molt malament o t'expliquis molt malament.

A més el vídeo mostra diferents esports en els que el primer a causa d'una caiguga o patinada cau just arribar a la meta. Aquesta imatge reforça i és un reconeixement explícit del que ha passat aquests anys de tripartit?. Perquè si bé es cert que el cau just en arribar a la meta perd, també és cert que a ulls de la gent és el que mereixia guanyar perquè anava primer.

També el considero una mal missatge per una època de crisi en que el que cal demanar esforç i constància al país per sortir de la crisi (cultura de l'esforç que tant es parla i que vídeos com aquest tiren per terra). Si tots, hem d'esperar sortir de la crisi perquè els que van davant s'entrebanquen anem molt malament... un mal missatge per temps difícils i més en un partit que és el principal del govern del país.



Ahir en va produir un intens debat al twitter a l'entorn d'aquest vídeo i de si l'estratègia era o no la correcta. En tot cas la resposta no s'ha fet esperar esperar gaire. A continuació us poso el vídeo que m'han fet arribar i on copiant el mateix símil esportiu es mostra diferents esportites "patates" que perden per la seva manca de professionalitat i es vincula a les diferents pífies del govern Montilla.



Per mi, aquest segon vídeo és només una conseqüència d'aquesta arriscada estratègia que va començar el PSC de mostrar-se com a perdedor. Des del meu punt de vista, el sol fet de reconèixer que a hores d'ara el tripartit no suma és la constatació d'un fracàs per part dels partits que són al govern. Però a veure... si aquesta estratègia commoura els cors dels seus votants o desmobilitzarà més els que encara comptaven tornar-hi amb la vella fórmula d'un tercer tripartit?.  En tot cas el debat està servit.

L'enveja és una declaració d'inferioritat. Napoleó

Avui fa quatre anys que em vaig posar a escriure per primer cop aquest bloc que ha esdevingut una part de mi, una manera de viure en xarxa amb amics, coneguts i saludats. En alguns casos he pogut reviure amistats que pel pas del temps havíen quedat enterrades, en altres conèixer nova gent, noves i dees i noves formes de veure les coses, i en altres una forma de discrepar des del diàleg i el lliure pensament. 

Gràcies a tots els amics i amigues que m'heu anat seguint i comentant el que escrivia i que heu fet que m'hi anés enganxant. Molta és la gent que fa un bloc pensant en que vol dir als altres, però quan portes 4 anys t'adones que a qui més ha servit aquest bloc és a tu mateix. Com a agenda, com a memòria, com a rastre imborrable del que has anat visquent i pensant. Una bitàcora d'allò que t'ha il·lusionat, decebut, preocupat, irritat... com un testimoni de la vida d'un mateix.

I finalment, el bloc en política és un exercici de transparència, de coherència i de diàleg. Menystingut per molts dels que diuen, des de la comoditat, que és un petit acte de vanitat. En tot cas és un acte de vanitat que té un risc, que és avaluable i que fer-lo seguit en el temps requereix un esforç, unes conviccions, una vocació de servei i una voluntat de diàleg. No val la pena ser una mica vanitós d'aquesta forma?

A continuació us poso un petit anàlisi del meu bloc:

Entrades més visitades en el que va d'aquest mes de gener:

Aquests dies l'agrupació de CiU Sant Feliu de Codines hem distribuït un Parlem-ne en què tractem la delicada situació financera de l'Ajuntament que reflexen ara el tancament de comptes de 2008. En només un any de gestió socialista l'Ajuntament arriba als números vermells.

En aquest número tractem també la dissolució de l'organisme autònom del centre cívic per part de l'actual equip de govern i la polèmica a l'entorn del concurs de taxi. També tractem amb un toc d'humor les constants remodelacions de l'equip de govern que fan que passat l'equador de la legislatura la gent encara no conegui els regidors ni les carteres que duen i s'hagin d'adreçar sempre a l'Alcalde per qualsevol cosa.

Finalment, el Parlem-ne resumeix la visita que ens va fer en Ramon Tremosa, eurodiputat de CiU el passat mes d'octubre per parlar d'infrastructures.

El Ple municipal del passat 17 d’octubre es van presentar dues mocions a l’entorn de la possibilitat de fer una consulta popular sobre la independència a Sant Feliu de Codines. La primera la vam presentar CiU i IdSF seguint les mocions de Decidim.cat. La segona la va presentar el PSC sobre Democràcia participativa per tal d’evitar que la nostra Moció prosperés. La Moció presentada pel PSC, era un intent clar de descafeinar el dret a l’autodeterminació posant-lo al mateix nivell que una consulta al poble sobre un nom de carrer.

Malgrat tot, els va sortir el tret errat. Primer perquè tot i que la Moció no era la que tocava obria una escletxa a la possibilitat de fer les consultes. I en segon lloc perquè la direcció comarcal va rebre amb un fort descontentament la moció.

Però malgrat aquest inicis convulsos pocs dies després del debat al Ple es va constituir la Plataforma Sant Feliu decideix. Una plataforma cívica i composada per ciutadans que a títol individual ens hem posat a treballar per fer possible la consulta el proper 28 de febrer. Ara que porto un dies participant-hi i que hem anat vencent els problemes de coordinació i organització del principi, puc dir que fa força goig veure gent tanta gent i tant diversa unida per un mateix objectiu. Només per aquest fet, uns moments en que sembla que allò públic no interessa i que tothom vagi a la seva, l’experiència ja ha valgut la pena.

Sant Feliu Decideix es va presentar públicament en un acte el passat 6 de desembre en que ens va acompanyar l’Alcalde d’Arenys, Carles Mora i va ser un primer èxit de participació. Però encara tenim molt recorregut d’aquí al 28 de febrer per explicar a la gent de Sant Feliu que el més important d’aquesta consulta és que es pugui dur a terme amb la màxima participació possible.

Ara que està tant en voga parlar de la desafecció política és important ressaltar que una consulta sobre un tema cabdal com la independència del país és un acte de radicalitat democràtica. Però no només és això, també és una declaració de voluntat de seguir essent el que som, de que som un país viu, democràtic i plural. De que en cap cas tenim resolt l’encaix Catalunya-Espanya que alguns ens volen resoldre amb una sentència d’un tribunal constitucional que vol estar per sobre la sobirania popular expressada a les urnes. I sobretot, que som una societat avançada capaç de fer aquests debats sobre els seu futur des del diàleg, i la radicalitat democràtica.

Per tot això el 28 de febrer, Sant Feliu Decideix!

NOTA: Aquest article és una col·laboració mensual que faig amb el diari digital Ara Vallès

Avui és molt adecuat afegir-vos un poema que Joan Salvat-Papasseit va dedicar al meu avi Elias Badiella i que diu:

Els tres reis d'orient

Mai no he sabut sencera la més bella cançó:
                 una pluja d'estrelles
Només l'estrella rua que
                                en sortir cau
                                                 al mar


un vaixell se l'emporta
                                 amarrada a la proa
               i serveix de fanal
a uns corsaris d'avui                  si l'ocasió fa el lladre


i un anglès que era al Caire
just arribat a temps
per a que li marquessin
i l'estrella es fongués
                                 enyorada
                                 en el piltre de la seva butxaca


M'entorno a divagar:

Tres soldadets del Reis-baioneta calada
i cadascú en el ros un gallaret taronja,
qui diria que als tres els tinc d'ahir vesprada
tancats en el rebost per fer-los vida flonja.

La setmana del 7 al 13 de desembre vaig ser a New York. Una ciutat que tot i ser el segon cop que hi era em va tornar a sorprendre. Aquest cop a més tenia l'al·licient de la proximitat de Nadal. Mentre aquí alguns s'entesten en obrir debats sobre si el Nadal és laic o religiós, sobre si cal substituir el pessebre pel paissatge d'hivern i l'arbre de Nadal per un "mamotreto ecopijo a pedals" a la ciutat més universal és deixen endur per una decoració exquisida de Nadal que ho envaeix tot. Allà la cursa és per veure qui fa l'aparador més espectacular (com el dels magatzems Macy's) i la decoració de Nadal més atractiva (Rockefeller Center), evidentment per atreure clients. Però si a la ciutat més universal, amb gent de més procedències i religions no s'estan de romanços em pregunto: Que estem fent?.



A banda de la immensitat de la ciutat (amb cinc barris cadascun d'ells és o menys de la mida de Barcelona), els edificis (Empire State -la imatge de sobre és des de dalt de l'Empire- el Flatiron Building conegut com la planxa o el Chrysler Building), el ponts (Pont de Booklin) o els espais com el Central Park o Times Square. Pots veure més imatges aquí.

Em va impressionar la xarxa de transport públic. New York té 1300 Km de vies de metro que estan obertes les 24 hores del dia i a un preu similar al de Barcelona. Per cert, és l'únic lloc on he pujat a un transport públic gratuït del tot!. El Ferry de Staten Island... i crec que això a la capital del capitalisme hauria de fer reflexionar a més d'un. Vaig preguntar el perquè?. Resposta és una via de conexió bàsica entre un dels barris de la ciutat!.



També em va agradar la transformació de barris com Harlem o el carrer 42, no fa gaires anys absolutaments degradats, transformats ara en nous espais guanyats per la ciutat. Fins i tot l'antic carrer 42 -abans centre de la prostitució- li han canviat la placa per New 42 i el carrer és un espai més de la gran poma. 

Tot això segurament s'ha fet a base d'una sòlida presència policial iniciada amb Guliani i seguida per Bloomberg. Hi havia policia arreu i diferents cossos especialitzats (trànsit...) que podies veure a qualsevol cantonada de la ciutat. També baig tenir l'ocasió de visitar una comissaria al Bronx on em van explicar que a més d'especialitzar els cossos intentaven que els agents d'una zona fossin de la mateixa raça que la zona que patrullaven. Del Bronx és la imatge del grafitti de sota que fa referència a la guerra de l'Iraq.



Finalment, aquest cop vaig poder passejar per botigues!. Em va impressionar l'orientació del producte cap a servei dels comerços. Des de la botiga Apple de la 5a Avinguda o del SOHO on pots provar els producte si hi ha "monitors" que t'ensenyen trucs i un escenari per fer demos, fins a les tendes Jean & Deluca de comestibles amb productes d'arreu el món, fins a la tenda de nines American Girl on pots comprar una nina amb les teves característiques físiques, amb roba igual per a tu que per la nina i amb una perruqueria on et petinen a la nina com vols. Però aquesta orientació a la fidelització del client i la construcció de marca es notava en qualsevol racó.



New York també és un lloc on la convivència hi és en estat pur. Agafes un taxi i és un Indi, passejes per la 5a i et trobes un jueu ortodox amb vestit tradicional, gent de color, xinessos, hispans... però tots amb una característica: tots se senten, no sé si americans, però de New York segur!.